Mails per a Hipàtia

L’Ateneu de Bétera omplirà aquesta nit la Plaça del Mercat amb un sopar d’homenatge a Vicent Andrés Estellés on m’hauria agradat molt ser-hi. Estic segur que serà una vetllada bellisima, tant per l’escenari com pel contingut.

Com que no podrà ser he pensat que em podia sumar virtualment tot posant en el bloc un vídeo que he trobat pegant bacs. Es tracta ni més ni menys que de l’Ovidi recitant, no cantant, la impressionant ‘M’aclame a tu’. És gravat a Sueca i em fa gràcia que en l’últim segon, quan es mou la càmara apareix precisament el Natzari, de l’Olleria, assegut al costat de l’Ovidi. Sempre sap ser on toca…

En record i homenatge, doncs, al gran poeta de Burjassot, al fill del forner, a la veu clara de la terra. A l’home que va saber assumir la veu del seu poble.

Nit de coetà de les mlllors dels darrers anys. Diuen que està amenaçada però a la vista del que ha passat aquesta nit seria un error gran del govern espanyol portar a terme l’anunciada prohibició. Molta gent al carrer, molt de foc i moltes ganes de festa sense cap incident conegut, tret d’aquest que relata amb precisió l’Albert al seu bloc i que just va afectar al final la nostra colla quan jo ja m’havia quedat a casa. Una gran festa.

Que ho va ser més amb la colla. Ahir dos dels xiquets dels nostres amics s’estrenaven i vam decidir ensenyar-los a tirar coets a poc a poc i bé. Vam triar un carrer tranquil i començàrem amb pixarretes per a passar després ja als coetons i les femelletes. Ensenyar a estar-se quets, a ‘mirar i pensar’ davant el coet, a tirar per baix mà, a rodar-lo …una festassa en la qual ells van aprendre ràpid i nosaltres vam gaudir, orgullosos d’ells, com feia anys.

Vam estar-nos una bona estona còmodes en el nostre carrer, veient passar colles esporàdiques i gaudint del foc que organitzaven al cantó de dalt una colla amb molta més pirotècnia adquirida que la nostra. Vam divertir-nos d’allò més amb un coet xiulador que no havíem vist mai i que és simplement espectacular. I abans d’eixir a rondar, finalment, vam decidir que calia fer una fotografia, la de dalt, que immortalitzarà aquell moment amb els pares, els amics i els xiquets tot ben vestits i preparats.

Durant la ronda com sempre anàvem trobant els uns i els altres. Vaig passar per ma casa a oferir un poc de foc a la família, amb la meua menuda dirigint l’espectacle des del balcó i em vaig trobar el meu nebot Joan amb la seua colla -la segona fotografia n’és el testimoni.

I finalment vam fer cap a l’Ateneu que era una autèntica plaça de foc. Foc pels quatre cantons i en quantitat. L’estructura alta de la casa que acull el centre permetia, però, estar-se fresquet al patí sense massa perill que algun coet indiscret botarà per damunt de la taulada i ens fera moure’ns amb pressa de la cadira.

Fet curiós: per primer vegada en ma vida em va tocar una rifa. Una rifa, però, poc útil per a mi perquè era una caixa de licors alacantins de tota classe i condició, tots ells ben carregats d’alcohol, beuratges que jo no consumiria ni boig. Així que els vaig posar a disposició de la nombrosa colla de gent que era a l’Ateneu i que espere que se’ls hagen begut amb tanta alegria com prudència.

Finalment el millor moment de la nit que sempre és la dutxa que et refresca després d’hores d’anar encabit en el mono, les botes, el casc i tota la parafernàlia necessària per a gaudir sanament dels coets. I em vaig deixar caure al sofà mentre per la finestra apuntava el dia de Sant Roc. Ni al llit que vaig arribar…

(Salutacions, per cert, als arenyencs que ens prenien el relleu amb l’eixida del sol: Sant Roc! Sant Roc!)

Dia de la festa major. Dia de rituals. Al matí baixar a vore passar les alfàbregues, aguantar la calor, mullar-se de confeti, fer un tombet amb els amics i com cada any emocionar-nos quan les campanes de l’església sonen fortes a la Plaça del Sol mentre els colors de l’estiu de Bétera esclaten sota un sol d’impacte.

Enguany han tornat a vindre els Nubiola-Sans, uns molt bons amics del barri i excel·lents fotogràfs. De fet Pere va quedar seleccionat als Sony World Photography Awards del 2010, amb aquesta fotografia que il·lustra l’apunt.

Vos recomane doncs que vos acosteu a la festa mirant a través del seu objectiu, des d’aquesta pàgina de la seua web. 

Passeig aquesta vesprada fins l’hort de les alfàbegues. Com cada any les obreres i els seus equips d’amics i familiar atabalades acabant d’endreçar les plantes que demà eixiran al carrer per a fer la festa. Ramonet i el grup d’encarregats al llarg de tot l’any de crear aquestes plantes magnífiques ja tenen la faena feta i ara només és qüestió de deixar passar les hores.

Entre ells, encara que ja retirat, mon tio Paco, a qui he fotografiat amb la meua cosina Mara i les seues filles davant una de les dues alfàbegues grosses, que demà anirà tancant la comitiva, just darrere una de les dues obreres fadrines.

A Bétera en diem ‘orelletes’. Com a tantes poblacions valencianes i de tots els Països Catalans. Els occitans, els cuiners originaris, en diuen ‘aurelhetas’. A la Catalunya Nord les coneixen com ‘bunyetes’ i en algunes poblacions de les Illes en diuen ‘orellanes’. Al nord d’Itàlia, en terres toscanes sobretot, són conegudes com ‘orechie’. Els espanyols en diuen ‘orejuelas’.

Són el dolç que a Bétera acompanya de forma inseparable la festa d’agost. Un dolç senzill però d’arrels profundes ja que apareix en els grans receptaris medievals catalans com El Llibre de Sent Sovi o en el mateix Espill de Jaume Roig. 

Dissabte passat l’Ateneu de Bétera, dins l’extraordinària programació que ha posat dempeus aquest agost, va organitzar un taller d’orelletes sota el mestratge d’Amparo Asensi. El vídeo és fet en aquest taller i inclou una descripció ben detallada de com es fan i un tast de com es mengen.

Lamentablement ningú encara no ha trobat la manera de menjar a través d’internet…

L’Ateneu de Bétera ha aprofitat el canvi al nou i magnífic local de la plaça del mercat per a programar un molt intens estiu d’actes de tota mena i condició. A la seua web es pot copsar la intensitat del treball d’aquesta institució beterana, que tant ràpid ha aconseguit ser considerada com un puntal de la comarca no només al poble sinó a tot el Camp de Túria.

Especialment aquest mes d’agost no caben més coses. La proximitat de les festes marca i així hem tingut una xerrada de Toni Marzo i Ramonet sobre el seu orígen o un molt divertit taller d’orelletes (per a aprendre a fer el dolç tradicional) que va tindre un èxit més que notable. També hi ha hagut projeccions de films, dijous hi cantarà l’alcoià Hugo Mas i inauguraran una exposició d’Acció Ecologista-Agro sobre el riu Palància.

Amb ells vaig quedar que sempre que fera vacances dedicaria una part del temps a fer un curset per als membres de l’Ateneu, així que enmig d’aquesta programació tan enorme encara m’han encabit dos cursets (com que és estiu partida doble), que vaig fer ahir i que faré avui. Concretament ahir vam parlar, amb la meua major que va fer mitja conferència ella, sobre les xarxes socials i avui sobre la creació de vídeo per internet. En l’ampla sala del primer pis de l’Ateneu ens vam juntar un bon grapat de gent durant dues hores llargues comentant com usar les xarxes socials.

Amb dos moments màgics. El primer va ser quan per a exemplificar la immediatesa del twitter vam demanar que saludaren a gent que estiguera en aquell moment connectada. L’espectacle va ser fascinant. La gent és molt amable i col·labora sempre però no deixa de causar impressió estar allà en la vesprada de Bétera i començar a rebre tweets a @ateneubetera de gent que ens saluda contenta des del Pireu a Atenes o des de Limerick a Irlanda, o des de qualsevol racó del nostre país.

I el segon moment màgic va ser inesperat. A la plaça va arribar una dansà amb dotzenes de veïns que la ballaven vestits de carrer, acompanyats de la dolçaina i amb ganes només de fer-la viva i de gaudir-la. Vore la cambra de l’Ateneu plena de gent que estudiava facebook mentre per la finestra la plaça era plena de més gent fent una dansà causava una enorme alegria interior, feia visible que ser globals només és trobar la manera de participar des d’un món local en la voluntat col·lectiva mundial i et feia creure fermament en les possibilitats de futur del nostre poble. En ple mes d’agost.

Els xiquets i els mestres del CEIP Lloma del Mas de Bétera han fet públic un lipdub ‘Puja al vaixell del Valencià’ on fan un crit en favor de la llengua, en un moment especialment difícil. Si ells són el futur, que ho són, mirar-lo fa créixer l’esperança.

Cap de setmana d’inauguració del nou local de l’Ateneu de Bétera. S’ha traslladat al casal que ocupava el vell Cafè del Mercat i és difícil imaginar un local millor. La peatonalització de la Plaça del Mercat fa com de rebedor a un espai que ja sabíem que era fascinant i que pot donar molt de joc. Com a mostra la nit de la inauguració amb ball i un monòleg de Pep Ricart sobre el Cyrano de Bergerac que ens va obligar a contenir l’alè a tots els qui hi érem.

De moment més d’un centenar de persones en són sòcies i s’hi han instal·lat el cau escolta i el grup de danses l’Aljama. Tot és fer-lo crèixer.

Bétera està en un moment esperançador i dissabte s’hi van juntar dues mostres: la pròpia i multitudinària inaguració de l’Ateneu i la constitució del nou ajuntament on encara mana el PP però on la segona força política ja és Compromís, sumant els millor resultats que mai no ha tingut una candidatura nacionalista al poble.

I és que tant de treballar i tanta faena no pot ser que no done resultat…

(Ací trobareu fotos de la inauguració)

Demà l’Ateneu de Bétera obre el seu nou local, on hi havia l’antic Cafè del Mercat. Anirem a sopar i a escoltar el teatre de Pep Ricart, la música i tot el que vulguen fer. El nou local és un gran canvi per a l’Ateneu no només per l’ampliació evident d’espais sinó sobretot per les grans possibilitats que obre el que va ser el Cafè. A l’estiu ja m’imagine que en comptes de baixar a la fira a fer-se’n una ens quedarem allà molt millor. Fa il·lusió i goig.

Esperança continua la seua feina de repescar fotografies antigues de Bétera. Ara m’ha enviat aquest passe de diapositives amb fotografies de la festa de les alfàbegues del 1985, que ha penjat a YouTube. Gràcies per la memòria…

Sempre he estat molt crític amb el tema de les urbanitzacions al poble, els xaleters. És cert que Bétera té una llarga tradició residencial, que arrenca del moment en el qual el trenet va unir Bétera amb València de forma eficaç i el nostre poble era la frontera amb una pinada de Porta-Coeli molt més gran que la d’avui, que de fet arribava fins a la Caseta Blanca.

Però aquesta tradició no justifica les barbaritats que els últims ajuntaments han fet. Permetre l’edificació descontrolada en el terme i afavorir la creació d’urbanitzacions i més urbanitzacions era obvi que només podia portar al desastre. Com així ha estat.

Desastre des del punt de vista funcional ja que l’ajuntament ha de donar serveis bàsics a nuclis molt allunyats i distints del casc urbà, nuclis que no se senten per a res membres de la comunitat bàsica que és un poble, ni tenen cap interés en explorar què és ‘ser de Bétera’. El negoci que representaven els diners fàcils de les urbanitzacions per al consistori (que això ho explica tot) s’ha tornat de fet hipoteca. Ara les urbanitzacions ens costen molts diners a tots i han erosionat el sentiment de pertanyença a Bétera ja fins i tot de forma política.

Les eleccions d’ahir en aquest sentit són un autèntic desastre. Els partits de les urbanitzacions s’emporten tres regidors que van a distorsionar de forma notable el treball del municipi, basant-se una dinàmica teòricament apolítica i de demanda i queixa permanent. 

Electoralment que no hagueren participat no canviaria res de gros, però, perquè el resultat si descomptàrem aquests tres regidors només seria un pèl diferent. El PP tindria 11 (ara en tindrà 10), Compromís en tindria 4 (en comptes del tres actuals), el PSOE es quedaria en tres, UPIB es quedaria en dos i Esquerra Unida en treuria un (quan ara no en té cap). Però tot i no canviar res de gros la situació seria més clara i transparent amb 13 regidors de dreta per un costat i 8 d’esquerra per l’altre encapçalats per Compromís. I no eixe garbuix d’ara que no sabem on portarà al ja malmès consistori local.

Personalment i pensant en termes geopolítics em donaria pressa en reivindicar que foren pobles independents de Bétera i es governaren ells sols. Em té igual perdre terme…

Com que veig que molts dels meus amics han fet públiques les seues preferència i coincidim m’agradaria sumar també la meua veu, virtual en aquest cas, a favor de la candidatura de Compromís per Bétera, a les eleccions de diumenge.

El nostre poble ha tingut molt mala sort. Des de l’arribada de la democràcia els nostres alcaldes han estat generalment un desastre, o un monumental desastre, amb la sola i curtíssima excepció precisament de l’únic alcalde nacionalista que hem tingut fins ara, Joano Baudés.

Però la situació ara és pitjor que mai. L’ajuntament de Bétera ha entrat en una deriva embogida que l’està duent a una quebra tècnica i el nostre poble ha crescut d’una forma tan descontrolada i sense projecte que estem a un pas de perdre no ja el sentit del que vam ser sinó el sentit de poder ser res. Fa anys en el discurs que vaig fer com a mantenidor de les festes vaig dir que no volia una Bétera convertida en un gegantesc dormitori de gent sense ànima, que no es coneixen i que no s’interessen les unes a les altres. I això és el que pràcticament tenim avui, el lloc on ens han portat els ajuntaments que hem patit fins ara. Tots.

Contra això, i sobretot a favor del poble, del progrés de la seua gent i de la dignitat, crec que l’única alternativa en aquestes eleccions la representa Cristina Alemany i el grup de persones que s’han aplegat al voltant de Compromís, procedents de diversos partits polítiques i sensibilitats socials. En conec molts d’ells, la majoria, i sé que són gent preocupada pel que està passant i preparada per a fer front a qualsevol situació que puga presentar-se. Sé que són gent decent en la qual puc dipositar sense por ni recança la meua confiança i vull per això que siguen els qui governen al meu poble i li retornen l’esperança que ha anat perdent tots aquests anys.

Llarg passeig pel poble a boqueta nit. Anem per la part vella i explique a l’Assumpció algunes de les absurditats locals del topònim. Com ara el manteniment del carrer de la Corbella en ple franquisme. Durant la república es van batejar com a carrer de la Corbella i carrer del Martell dos carrers que més o manco tenien la forma del símbol comunista. Pel que es veu però els franquistes no se’n van assabentar i van deixar el carrer de la Corbella convertit en ‘calle Corbella’ (com si fora alguna il·lustre personalitat). Com que el carrer martell només el van traduïr allà que tenies el martell i la corbella ben vius, dècades després del 39.

La contrària és el carrer Angosta de las Eras. Hi havia un Carrer de l’Era i un Carrer Estret de l’Era, fàcils d’entendre. Quan van entrar a Bétera els franquistes l’un el van batejar amb el nom d’algú dels seus que no recorde ni vull recordar i en l’altre els va agafar la vessant poètica i se’ls va anar la mà traduïnt el Carrer Estret de l’Era per la Calle Angosta de las Eras. Podien haver dir Estrecha però van preferir Angosta. El cas, però, és que acabat el franquisme no va haver manera de convèncer els veïns dels rotunds arguments sobre el significat del seu carrer. Se’ls va posar entre cella i cella que aquell Angosta de las Eras devia ser algú important si li havien dedicat un carrer. I així s’ha quedat: carrer, en català, angosta de las eras, en espanyol.

(Ens els comentari Joan Manuel Pons, un gran historiador de Bétera, explica que els carrers de la corbella i el martell existien des d’abans de la república. Segur que té raó perquè ell té més documentació que jo. La història que m’havien contat els vells de l’época republicana deu ser només una coincidència feliç).

El nostre veí Josep Vicent Frechina (La caseta del plater) acaba de publicar un monumental volum La cançó en valencià, que repassa tot el que es pot repassar sobre la música feta al País Valencià en el nostre català. Ell mateix diu en un apunt al seu bloc que és la síntesi de vint anys de treball. És un volum molt més que notable, segurament un estudi definitiu del que ha passat fins ara -perquè no oblidem que, per sort, estem en época de crèixer de nou.

Tot just que el tinc i he fet allò que es fa sempre en aquests casos i que consisteix en anar a vore què diu de la gent que coneixes de prop. I he quedat impressionat. L’article sobre el Xiquet de Bétera (el millor cantaor d’albaes de la història) és senzillament perfecte. Però m’ha sorprès encara més que tinguera documentació, tanta, sobre músics que per desgràcia no van tindre la sort que mereixien però que per la proximitat territorial conec bé. És el cas dels meus admirats Coto-en-pèl de Llíria. Però encara més dels Ximo, Pere i Cia, que anaven al meu institut de Montcada o, sobretot de la meua amiga també de Bétera Pepa Bes.

Alguna volta he explicat que de molt jovenet vaig fer música i en concret vaig tocar amb la Pepa, entre altres moltes coses. El regal per al Josep Vicent, que acumula tot de material, és una vella fotografia que guarde d’una actuació. La cosa eixa peluda que toca el guitarró al costat de la Pepa és la versió 1.0 de mi mateix…

(Per cert Frechina: tinc una gravació en bon estat d’una actuació de la Pepa Bes, per si t’interessa. Que encara inclou una sorpresa més ja que el grup que l’acompanyem el formem Vicent el Tautero, jo mateix i Pep Ricart, el conegudíssim actor que en aquell temps també s’apuntava a la música.)

I gràcies per la faena. Com sempre…