I ara fins l’any que ve?
Arribe a casa en la que és la última nit de l’agost beterà per a mi. Demà puge a Barcelona i despús-demà a Berlín, on passarem uns dies. Bese els amics i les amigues, un per un, a manera de comiat. Ells marxen també cap a Aquitània. Es desfà doncs la colla de l’agost, de les nits a la fresca bevent qualsevol cosa o menjant gelats, de les nits de converses llargues sobre el sant i qui la vetlla (i mira que ens ha donat faena aquest any la tercera casà!).
Ja fa temps que és així. Ells continuen al poble i jo me’n vaig. No me’n queixe gens, aquesta és la vida que he triat i m’agrada molt. Em sent feliç fent el que faig i estiguent amb la gent qui estic, família amics i companys, també a Barcelona. Enguany, a més, me’n torne a la batalla particularment il·lusionat. Els darrers mesos han estat molt durs però molt esperançadors i tinc ganes de vore com concretem tot plegat en la faena i si pot ser, cada dia ho dubte més, també al país.
Tinc ganes, doncs, de tornar a Barcelona però no puc negar que ara mateix, en aquest instant precís abans d’anar a dormir, sent el neguit de pensar que haurà de passar un any de nou per a poder empalmar unes quantes setmanes divagant a la terrassa de ma germana o a les cases dels amics, amb el món aturat al marge i les cabòries justes. Els caps de setmana escadussers, els viatges de feina -anada i tornada- i fins i tot les mini-vacances de pasqua o nadal no són comparables a aquest agost d’alfàbegues, coets, família i amics, de llibres, films i música. Segurament res no és comparable de fet a l’estiu, a tot l’estiu, al juliol arenyenc i a l’agost beterà, al pantaló curt, la barba deixada i el temps de xerrar sense pressa.
I ara fins l’any que ve? Inxal·là. Que així siga. Amén.
El de no saber si vas o véns. Si quan baixes a València tornes a casa o vas a un lloc que ja no és teu. Els amics contiuen fent vida als carrers que van compartir amb tu, però tu ets en un altre lloc. Que sí, que hi ha els mateixos desitjos compartits i el telèfon i el correu electrònic i una certa pau espiritual per no haver de barallar-te amb tothom per coses bàsiques, però casa teua ja és una altra. Que sí, que tant de bo l’any que ve puga tornar (anar) a València.