Encara un parell d’entrevistes

La situació al país segueix portant col·legues a voler xerrar sobre com estan les coses. Un parell d’entrevistes més:

-Aquesta llarga entrevista a Yahoo! Japó, un dels principals mitjans d’aquell país. Encara que està en japonès, com és lògic, la selecció de fotos és preciosa.

-i al diari O Globo de Brasil, aquesta entrevista de Marina Gonçalves

Reconeixent i recordant Luter, als 500 anys

Martí Luter és una de les figures històriques que m’interessen més. El frare reformador que va obrir pas al que coneguem, de forma abusiva, com a ‘protestantisme’ és un personatge clau de la història d’Europa i el món. Un dels pocs homes sense el qual tot el que està passant avui no estaria passant.

Per això quan Josep Lluís Carod Rovira em va demanar de participar en l’acte de celebració dels 500 anys de la publicació de les seves noranta-cinc tesis a la porta de l’església del palau de Wittenberg vaig dir que sí, de forma entusiasta.

L’acte es va fer el 31 d’octubre al vespre i en el mateix noranta-cinc persones que representaven tota mena de col·lectius de la societat catalana vam llegir una a una les tesis del frare agustinià. A mi en concret em va tocar la quaranta.

L’acte va ser sobri, sincer i elegant, com correspon a la moral protestant. Protestants de totes les denominacions, catòlics, musulmans, jueus, agnòstics i ateus vam compartir escenari i emoció, en una evident mostra de que el pas dels anys ha posat les coses al seu lloc. El revolucionari que va trencar el domini i l’abús de l’església de Roma avui és reconegut per tothom i tothom reconeix que tenia raó en moltes de les seues propostes i posicions.

En uns dies tan complicats com estem vivint aquest acte va ser un oasi de tranquil·litat però també de confiança en el país. Com va dir Carod a Barcelona vam fer un acte equiparable als molts que a aquella mateixa hora s’estaven fent arreu d’Europa. Amb normalitat.

…i unes poques més, encara

Entrevista en vídeo amb l’agència de notícies Ruptly, la nit de la detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la plaça Sant Jaume.

 

 

 

 

 

 

 

-Entrevista a l’informatiu de la televisió pública de Croàcia HRT. Partal: Najvažnije je ono što će se događati u Europi idućih dana

 -Reportatge a Gorenjski Glas, Eslovènia: Kurdi in Katalonci

Més entrevistes…

-‘Catalonia Crackdown’ Entrevista radiofònica a OnTheMedia, un programa de la WNYC de Nova York.
-‘Kontroversiellt val om Kataloniens självstyre’. A la publicació sueca Arbetaren.
-“Madrid je preveč časa izgubil s tem, ko je Kataloniji govoril ne”. A la ràdio pública eslovena.
-Katalaner redo utropa ny stat: ”Ingen återvändo” A l’Svenska Dagbladet suec (és de pagament).
-Con animos acirrados governo catalao e estudantes desafiam Madrid. A l’O Globo, de Brasil
-‘Catalogna: verso la dichiarazione d’indipendenza’ A Il Friule, friulà
-‘Каталония объявит независимость на следующей неделе’ Al Komsomolskaya Pravda (on, lògicament, sóc Вицент Партал en rus)
-‘Spansk attack mot demokratin – då tiger EU’. A l’Aftonbladet suec.
-Al Lidové Noviny, txec

-A la revista gal·lesa Golwg

 

 

 

Un bon grapat d’entrevistes internacionals, defensant la democràcia i la llibertat de premsa

Els fets d’aquests dies m’han obligat a atendre un grapat de col·legues internacionals que segueixen amb una gran atenció tot el que està passant al nostre país. He fet entrevistes per a mitjans diversos, he parlat en privat i en confiança amb tot de corresponsals i fins i tot hi ha escrits meus que han estat traduïts a diferents idiomes.

Alguns enllaços:
Spansk militär hotar att stänga medier i Barcelona (Una entrevista a Journalisten)
Spansk polis hotar stänga katalanska nyhetsmedier (SVT Televisió pública sueca)
Director de medio catalán acusa a España de poner en marcha un “golpe de Estado” (Ràdio Bio-Bio de Xile)
Carles Puigdemont, o independentista sereno no meio do furacão (Sofia Lorena, de Público Portugal fa una semblança del president de la Generalitat, basada en una anècdota que li vaig contar)
-“As próximas horas e dias vão ser muito duros na Catalunha”. (Público Portugal)
In Catalonia, Proud To Be an Agent of Sedition. Un editorial publicat en anglès a la històrica AntiWar

Parlant de la independència dels bàltics, en plena Diada

El company Enric Calpena ha dedicat l’edició de la Diada del seu programa a Catalunya Ràdio ‘En guàrdia’ a parlar de les repúbliques bàltiques i el seu procés d’independència i m’ha convidat a participar-hi. Aquesta és la conversa que he mantingut amb ell i amb Josep Maria Solé Sabaté, que participa sempre en l’emissió.

http://www.ccma.cat/audio/embed/973838

Plany per Barcelona (o la història de dues camises)

El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.

Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.

-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia

I un minut després un quart

-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.

Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.

La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.

Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…

La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.

Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.

 

Història de dues camises

Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.

No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.

Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).

El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.

La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.

Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.

Que l’any vinent tornaré a la de sempre…

 

 

El continu lingüístic i l’ortografia

A la part vella de Niça els senyals del carrer estan en bilingüe francès – ‘niçard’. El ‘niçard’ és occità amb fortes influències del ligur italià. Un parlar que alguna gent considera de transició i que evidentment forma part del continu lingüístic que ressegueix la riba de la mediterrània.

El problema és l’ortografia. Veig per exemple una botiga que diu ‘Couïna Nissarda’, o siga cuina niçarda. Exactament igual que ho diríem nosaltres, diferent a com ho escrivim. O un carrer que és el ‘dou fourn’, és a dir el del forn. Una samarreta, un poc més enllà, diu ‘sieu nissart’, perfectament comprensible. La mateixa part antiga de la ciutat, a tot arreu, és coneguda com la Vièia Vila. La Vella Vila, doncs.

En algun moment ho ha proposat diversa gent, intentar una ortografia comuna. Una ortografia comuna, com a mínim de les llengües més pròximes, del continu català, occità, parlars italians. Segurament que els accents ens confondrien un poc però probablement ho llegiríem tot gairebé igual. O igual del tot. Com els xinesos: que no s’entenen parlant però s’entenen escrivint…

I de sobte se t’apareix el català en un mural de Miró…

La Fundació Maeght de Sant Pau de Vence té una història molt interessant. Es va crear arran la mort del fill de Marguerite Maeght. Per treure-la del dolor que patia els seua amics van decidir embarcar-la en el projecte. Ella era una de les més importants galeristes però amics del nivell de Miró, Chagall, Braque o Calder (poca broma) la van convèncer de que calia fer un lloc ideal per a exposar els artistes que a ella li agradaven.

Joan Miró s’hi va involucrar d’una forma molt especial. Va presentar Maeght a Josep Lluís Sert, que acabaria fent l’edifici, i va decidir que ell es feia càrrec de crear un laberint en el jardí. Un laberint amb construccions, aigua i vegetació, tota amb el seu segell.

Com a part d’aquest laberint hi ha un mur de ceràmica, fet amb Artigues, que és impressionant. M’hi vaig acostar a tocar-lo. No tens moltes oportunitats de tocar un Miró i aquella presència densa de la pintura sobre el mur m’impressionava i em fascinava. I anava resseguint-la fins que de sobte en una taca groc em va aparèixer el text. ‘Groc’ diu. Simplement.

És evident que és una instrucció. Aquell tros cal pintar-lo de groc però l’emergència de les lletres ací al mig de la Provença és emocionant. Ignore si deixar aquell senyal és un error, com sembla, o si està previst així. A mi, però, aquest brot insospitat de català m’ha semblat un regal impagable.

 

A Mònegue, ple de curiositat

Estant a Niça se’m fa impossible no anar a Mònegue. És un dels pocs ‘països’ d’Europa on no hi he estat mai i la facilitat d’arribar-m’hi és tan gran que no em puc resistir. Agafe un tren a Niça i en un quart d’hora desemboque a l’estació de tren de Mònegue, Principat independent per aquelles coses de la política internacional que mai no entendre.

En baixar del tren ens equivoquem i en comptes d’eixir per la part de baix de l’estació anem a parar a la part més alta d’aquest poble-estat. La baixada es fa cansada, en les meues condicions encara de convalescent, però és extremadament interessant. Veig portes inversemblants per accedir a casa arrapades al turó. No crec haver vist mai enlloc del món un espectacle com aquest d’apropiació de fins el darrer pam de terreny. En definitiva el país és el segon més petit del món, després de la Ciutat del Vaticà, el primer, però, si tenim en compte com d’estranya és la població de la monarquia absoluta catòlica.

Quan finalment arribem baix de tot enfilem la roca on hi ha el barri vell i el palau dels prínceps. El palau és poca cosa si tenim en compte els metre quadrats de paper couché que ha arribat a omplir al llarg de la història. Un policia fa guàrdia amb un fusell i dos més se’l miren en la distància, des del que sembla ser la seu del govern. Més enllà tot són restaurants i atraccions més o menys turístiques. Al final és difícil posar molta més cosa ací dins, en un espai tan reduït.

Evidentment tinc tot el respecte cap a la independència monegasca però quan estàs en un lloc com aquest és difícil no pensar en la gran incongruència de la societat internacional. Ells són independents i tenen un vot en l’ONU però tenen tan poques possibilitats com a país independent que fins i tot el primer ministre és un funcionari francès. Simplement un dia van tindre la xamba de quedar dins un territori amb frontera i ningú no els discuteix res. Ni les aigües territorials que s’estenen en línia recta des de l’esquifida costa local. I en canvi països enormes han de lluitar per la sobirania, només perquè no van caure dins una frontera pròpia fa segles.

Al tornar cap a Niça entrem a l’estació per la porta de baix i descobrim amb sorpresa que hi ha un tren que va fins a Moscou, el Riviera Express. La pantalla fa gràcia: tot trens locals i de rodalies i de sobte un que va ni més ni menys que a Moscou. És dissabte i aquest tren setmanal té l’eixida poc després del nostre. Els qui l’agafen arribaran dilluns a la nit a la capital russa, després de 46 hores de viatge, amb temps de sobres doncs per aclimatar-se al contrast.