La dona que comptava a qui havien mort per robar-li un fetge per trasplantar

El Transdniester és un estat titella de Rússia en territori moldau. Quan Moldàvia es va fer independent de la Unió Soviètica l’exèrcit rus hi va establir un protectorat, per mantenir a les seues mans el principal magatzem d’armaments que tenia a l’Europa central, per donar suport als russòfons que no volien ser part de Moldàvia i per evitar la reunificació de Moldàvia amb Romania i el seu basculament cap a Europa. El moviment era semblant al que havia fet ja amb Geòrgia amb Abkhàzia i Ossètia. Amb aquests anomenats ‘conflictes congelats’ Rússia aconsegueix mantenir una certa estabilitat en algunes de les seues fronteres, al temps que fa servir aquests autèntics forats negres per a fer qualsevol tipus de comerç clandestí o prohibit. Des d’armes nuclears a aletes de pollastre, passant per òrgans humans.

Ara fa deu anys vaig tenir la sort de poder passar uns dies al Transdniester, un estat tradicionalment molt poc amable amb els periodistes estrangers i molt tancat. Va ser un viatge molt impactant, del qual varen eixir unes quantes cròniques publicades aleshores a VilaWeb i uns quants apunts al meu bloc. Una d’aquelles cròniques relatava la coneixença d’una de les dones que m’ha impactat més en la meua vida: la que comptava a qui havien mort per robar-li un òrgan que després vendrien al millor preu a qualsevol ric del planeta.

El seu nom era, i espere que encara siga viva, Oxana Alistratova i era la directora d’una minúscula organització anomenada Vzaimodeistvie. La vaig anar a cercar a un soterrani de Tiraspol, de pares nues i despullades i sense cap senyal a la porta. La seua feina, allò al que es dedica, és a recomptar i identificar les víctimes del tràfic d’òrgans i cèl·lules mare, un dels ‘negocis’ més productius del país. Tenia a les seues mans, fortament agafada, una llibreta gruixuda de color blau on anava apuntant noms, telèfons, dades de les persones que sabia que havien patit aquesta pràctica, Al Transdnièster trobes als diaris cada dia anuncis sorprenents que reclamen dones joves que vulguen quedar embarassades. L’anunci no ho diu però la raó és fer-les avortar el tercer mes amb l’objectiu de treure les cèl·lules mare del fetus i vendre-les a l’estranger. El preu era en aquell moment de sis cents dòlars.

Li vaig preguntar a Oxana si sabia on anaven aquestes cèl·lules mare i si coneixia casos semblants relacionats amb el trasplantament d’òrgans, cor, fetge…Em va dir que sabia segur. que les cèl·lules anaven als Estats Units, a laboratoris privats però que seguir el rastre dels òrgans era molt més complicat perquè en la major part dels casos els ‘donants’ eren morts. Simplement algú els segrestava i desapareixen sense que el govern fes cap investigació de cap classe. El dia que la vaig conèixer tenia les dades de 141 víctimes directes del tràfic de cèl·lules mare però només 33 contactes indirectes que li parlaven de tràfic d’òrgans. Em va explicar que els òrgans i les cèl·lules eixien del país en petites avionetes que aterraven de manera discreta en tres pistes situades a Camenca, Tighina i Tiraspol, ja que el Transdniester oficialment no té cap aeroport obert al trànsit. Vaig insistir: i cap a on s’envolen? Les cèl·lules, em va tornar a dir que bàsicament cap als Estats Units. Els òrgans deien que a qualsevol part del món on hi hagués algú amb prou diners com per a pagar l’assassinat, el transport i l’operació il·legal. Però això darrer només eren rumors que ella no es veia capaç de confirmar.

En aquella època el Transdniester tenia mig milió d’habitants i n’havia perdut gairebé cent cinquanta mil en menys d’una dècada. Des del 2010 el govern no dóna dades oficials de quants habitants hi ha. La por n’era, i segueix sent, la causa principal de l’èxode massiu ja que aquell és un país on ningú no pot assegurar-te que arribaràs tranquil a la nit. Els forats negres existeixen per això i això és el que fa possible algunes accions i operacions que altrament no tindrien lloc.

(Vull que quede clar que no tinc cap informació respecte a la polèmica, renascuda ahir, sobre si el fetge que va salvar la vida d’Eric Abidal era o no del seu cosí. No ho sé ni tinc cap raó per a dubtar de la versió oficial. Però la polèmica m’ha fet recordar la duresa amb que l’Oxana em mirava, com acusant-nos de deixar passar el tema discretament. ‘D’això no us interessa parlar a occident’, em va dir. I aquell dia jo vaig decidir que en parlaria sempre que l’actualitat m’ho permetés.)

A Castelló, explicant per què faig de periodista

El Col·lectiu de la Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura m’ha nomenat soci d’honor, en una cerimònia que es fa anualment al saló de graus de la Universitat  castellonenca, que porta el nom de Germà Colón. I que té el bust de l’insigne lingüista en un lloc ben destacat. En el transcurs de l’acte van prendre la la paraula els professors Jordi Adell i Maria Josep Picó i també va intervenir cantant Xiomara Abelló.

Ací trobareu el vídeo sencer de l’acte i ací baix la meua intervenció, on intente explicar la meua filosofia periodística.

 

‘Le nazioni proibite’ i l’Ernest Sena

A finals dels anys setanta vaig conèixer l’Ernest Sena i la Rosa Serrano. Sari feia de cangur dels seus fills i quan tenia un d’aquells duríssims exàmens de medicina jo la substituïa i em feia càrrec d’ells. També sovint la venia a esperar quan acabava i ben aviat, més enllà de la feina, es va establir una certa relació d’amistat amb l’Ernest i la Rosa, que s’ha mantingut amb el pas de les dècades.

Ells eren més majors que nosaltres, evidentment, i a sa casa hi havia una biblioteca més que notable, que era la meua enveja. Especialment pels llibres de l’Ernest. Entre ells un em va enlluernar: ‘Le nazioni proibite’ de Sergio Salvi, un volum gruixut que es presentava com la guia de deu ‘colònies internes’ de l’Europa occidental, entre les quals els Països Catalans.

Poc després Imma Tubella i Eduard Vinyamata varen publicar un llibret que es deia ‘Les nacions de l’Europa capitalista’ però en aquell moment teníem tots plegats molt poca informació sobre les realitats nacionals i per això em vaig empassar amb tant de gust el llibre. En alguna ocasió li vaig demanar a l’Ernest que me’l deixara però les seues regles sobre el préstec de llibres eren molt estrictes i mai no va accedir. Però li va quedar clar que aquell era un llibre molt especial per a mi.

Salvi, des d’unes posicions rotundament d’esquerres, defensava els drets nacionals i oferia, efectivament una guia molt completa a la realitat d’aquestes deu colònies, que excloïen Galícia i Còrsega perquè l’autor, rabiosament racionalista, considerava que eren en realitat part de Portugal i Itàlia respectivament. El volum, publicat per Vallecchi, estava profusament il·lustrat i de fet allà va ser la primer vegada que vaig veure les banderes de Frísia o Cornualla, el mapa de Bretanya o el Friul o fotografies, aleshores molt impactants, dels moviments escocès o sard.

Han passat dècades d’allò però ara l’Ernest m’ha donat una d’aquestes sorpreses que no oblidaré mai en la vida, presentant-se a la redacció de VilaWeb amb el llibre a les mans per a regalar-me’l. No sé ni com explicar l’agraïment que li tinc per aquest gest, no només pel valor del llibre sinó també pel valor de la nostra amistat que d’alguna manera es fa present en aquest objecte que passa de mà a mà. L’Ernest és un gran amic i aquest seu és un gran gest. Que, a més, em promet hores i hores de plaer, perquè el llibre me’l rellegiré de cap a cua, segur.

D’Occitània a Noruega

Molta feina i molts actes les darreres setmanes, que m’han impedit actualitzar el bloc com voldria. Entre ells dos viatges, l’un a Occitània el 19 del mes passat i l’altre a Oslo, dilluns i dimarts passat. Entremig la Trobada d’Escola Valenciana a Bétera i unes quantes xerrades interessants i impactants per a presentar el llibre, sobretot la de Girona, organitzada a la Casa de la Cultura per la gent de la Llibreria Les Voltes.

A Occitània m’hi vaig desplaçar, fins a Pont de Gard, un poc més amunt de Nimes, per a participar en una trobada cultural entre Occitània i els Països Catalans, que volia dedicar un racó al periodisme i als mitjans. Va consistir en un debat amb la gent del Jornalet. Hi vaig passar unes poques hores, acompanyat del meu cunyat occitanista i vàrem poder gaudir del contacte directe amb moltes entitats occitanistes i xerrar amb gent interessant.

Tot va ser extremadament ràpid, com extremadament ràpid ha estat també el viatge a Oslo. Hi vaig arribar dilluns després de les quatre i dimarts a les onze ja tornava a ser a Barcelona. En aquest viatge vaig participar en un debat a la Universitat d’Oslo en el qual intervenia també Mikko Kärmä, cosa que em va permetre conèixer aquest diputat centrista finlandès que tant famós s’ha fet els darrers anys.

 

 

Amb el Capdevila, a Vilanova

Hi ha actes que m’obliguen d’una manera especial. El d’ahir a Vilanova i la Geltrú, per exemple. L’organitzava el Xavier Capdevila, amic al qual considere germà. I l’organitzava a la Unió, davant i amb tota la seua colla. Així que va acabar esdevenint un acte molt especial. Amb un sopar interessantíssim després, desimbolt i amical com poques vegades.

 

Una parada al port d’Àger

Els viatges per acudir a les presentacions deparen a voltes sorpreses interessants. Ahir tocava Tremp i a Lleida em repleguen el Ramon i l’Aleix per fer el llarg camí en cotxe fins el Pallars Jussà. Anem xerrant, com sempre, sobre les coses de la política. Hi havia el rumor que se sabria ahir mateix qui anava a ser el 131è president, cosa que efectivament va passar tot just començar la xerrada.

Enmig del camí, però, hi havia el Port d’Àger, amb un mirador sensacional i s’han volgut aturar un moment.  Hem estat uns minuts en complet silenci mirant la vall i els contraforts muntanyosos. I me n’he adonat de sobte que aquell silenci no l’escoltava feia molt temps, tant acostumat a viure en ciutat. Ha estat un regal magnífic per un dia, políticament, a recordar.

La xerrada de Valls en vídeo, i la xerrada prohibida al Departament d’Interior

Xerrada divendres, a Valls, en un auditori ple de gent. La de Valls deu ser de la gent més ferma que conec. Per a ells els problemes no existeixen mai sinó la decisió de tirar tossudament endavant. Sempre són especials les xerrades en aquesta ciutat.

Ací hi ha el vídeo sencer de la xerrada.

I ací trobareu els vídeos de la xerrada, prohibida pel Departament d’Interior, que vaig fer ahir al migdia a peu de carrer. I l’editorial on ho explique tot plegat.

Amb una cervesa, a Olot

Presentació a Olot. Amb una cervesa a la mà. Presentació estranya, doncs. Participe en l’edició que crec que fa sis del De Canyes. Es tracta d’una trobada, xerrada, que té la particularitat que es fa en un còmode i ample local comercial, bar, i que incorpora una canya per cada participant. La meua inclosa.

Després sope amb els organitzadors, que em semblen gent molt interessant. Fan negocis informàtics des d’Olot amb una gran empresa japonesa, demostrant que es pot competir en l’arena mundial sense haver de deixar de ser qui eres. Tenen les idees molt clares en tots els terrenys…

 

Dues presentacions en una

Cap de setmana a la Fira del Llibre de València. Dissabte matí a les onze estava prevista la presentació del meu llibre. Arribem i ens sorprenem de veure que en la sala del costat està prevista a la mateixa hora la presentació del biografia que David Fernàndez i Anna Gabriel han fet d’August Gil Matamala.

Ens trobem a la porta amb el David i la proposta neix de forma natural: i si fem una sola presentació tots junts? Dit i fet. Dues presentacions en una. Com que l’Albert havia preparat la meua presentació ell obre l’acte parlant del meu llibre, jo parle un poc del llibre del David i sobretot de la personalitat, admirada, del protagonista del llibre i obrim un debat llarg amb la gent que hi ha a la sala –que ausades que s’ha omplert sumant les dues convocatòries.

En acabar David diu que sempre fem el mateix: sumar. Tu i jo sí, li dic.

Un porc al tren

—mentre no siga una persona…

El soroll ha estat espectacular. Jo m’he remogut en la cadira al sentir físicament que alguna cosa passava per sota nostre a tota velocitat i fent un soroll infernal.

—el problema si és una persona és que vindrà el jutge i no acabarem mai…

La flegma del cambrer del Talgo, l’accident m’ha pillat sopant, m’ha sorprès. Ja m’ho imagine que aquesta gent que passa la vida al tren estan acostumats a tot però l’ensurt per a mi ha estat enorme.

L’averiguació final és que el tren ha atropellat un porc senglar prop d’Orpesa. El porc ha mort destrossat però la màquina ha patit alguns desperfectes que s’han hagut d’arreglar amb una certa parsimònia mentre els viatgers posàvem peu a l’andana. Al final tot s’ha enllestit però el soroll, tàctil del porc passant per sota dels meus peus ha estat esfereïdor. Tots l’hem notat com venia del cap de comboi i passava cap enrere amb un enorme estrèpit. La força i la potència d’aquests animals és realment enorme.