Quin fred fa a Valls!

Deixa un comentari

L’ANC de Valls, sens dubte una de les meues preferides, em va demanar de participar en un acte aquest dissabte al matí. Jo no n’era conscient que era al carrer, en la placeta tan adequada que tenen davant la seua seu, i literalment m’he mort de fred. He fet la xerrada tan bé com he pogut, però una xicota asseguda a la primera filera, ha captat el meu apuro: “em feia patir veure com amagaves les mans dins la jaqueta”. Fred, un fred enorme, però així i tot un centenar de persones congregades. Així és aquest país…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de desembre de 2024 per vicent

I em van fer un home…

Deixa un comentari

Aquesta setmana ha estat molt moguda per a mi per l’estrena del documental de TV3 “Et faran un home“. El van estrenar dilluns en un cinema, on després vam fer un petit acte, i dimarts el van passar al Sense Ficció de TV3, amb un gran ressò mediàtic. Només puc dir que, emocionalment, no ha estat fàcil i repetir l’editorial que vaig publicar després de l’emissió:

Primer de tot, vull demanar excuses als lectors pel fet d’insistir dos dies seguits en el tema del film Et faran un home i en la meua participació en aquest documentari. Em sap greu abusar d’aquesta manera de la vostra paciència, però al mateix temps avui sent una gran necessitat de dir això que diré: que vull donar les gràcies al moviment feminista.

Quan filmàvem aquest reportatge emès dimarts per 3Cat, la directora, Mireia Prats, ens va dir que allò era un Me too per a homes. A mi em costava d’acceptar-ho, perquè em feia massa respecte que algú pogués interpretar que robàvem un èxit del moviment feminista, un èxit guanyat a pols i amb un esforç enorme per dones de tot el planeta.

Tanmateix, no m’esperava de cap manera allò que em va passar dimarts a la nit i tot el dia d’ahir.

Perquè, d’ençà de l’emissió del documentari per 3Cat, visc en primera persona els mateixos sentiments que les dones m’havien ensenyat aquestes darreres dècades que vivien elles, i que jo, fins ara, tan sols havia pogut assumir intel·lectualment. No pas emocionalment.

Dimarts a la nit, mentre rebia al mòbil missatges de coneguts que havien estat víctimes com jo de la violència del tinent Baragaño, vaig entendre, com si s’encengués una llum, que allò que vivia en aquell precís moment era molt semblant o idèntic a la sororitat, aquest concepte clau que les dones han sabut posar al centre del combat contra la violència masclista. I això em va emocionar profundament. Tot ahir vaig continuar rebent correus i missatges de gent que havia estat en la mateixa unitat que jo i que havia sofert aquest energumen com jo. I vaig sentir una cosa ben simple i alhora ben poderosa: que cada missatge em feia més fort.

De fet, aquestes darreres hores no he deixat de sentir dins meu un seguit de coses que havia sentit explicar a les dones moltes vegades abans.

Ser d’esquerres i independentista, i que ells ho sabessen, m’havia arribat a fer pensar que era natural que aquelles bèsties s’excedissen tant amb mi –en un paral·lelisme per a mi evident i clar amb allò tan tronat del “com vas vestida”.

I el cor em féu un salt quan, en començar la projecció del film, els companys que havien estat víctimes de la violència a la caserna de Viella van explicar que els posaven dins armariets i els tiraven escales avall. Em va fer un salt el cor i vaig sentir dins meu allò de “Et crec, germana!”.

Jo ho havia explicat també. I en el reportatge apareix després la meua narració dels mateixos fets. Però, fins i tot havent-ho viscut jo mateix, no era capaç d’entendre que allò que m’havia passat a mi en realitat era un tracte generalitzat. I sentir-ho dir, sentir-los explicar que també els ho feien a ells, que els passava a persones que no tenien res a veure amb mi, em va alliberar, va calmar el meu neguit, em va esborrar bona part de l’ansietat, de l’ansietat de parlar en veu alta d’aquestes coses que m’ha acompanyat aquestes darreres hores.

Per tot això, avui vull donar les gràcies, humilment i públicament, al moviment feminista.

Per haver desbrossat tant de camí abans que jo. Per haver sabut crear un marc mental, per haver fabricat un esquema vàlid, que ens ensenya com cal reaccionar contra les agressions. Un marc mental que avui estic segur que serveix per a tota la humanitat. Per haver lluitat tant i tant, durant tants anys, enfrontant-se amb tanta incomprensió masculina a aquesta concepció malaltissa de la masculinitat tòxica i bruta que, en definitiva, és allò que representen categòricament els militars. Per haver estat, en fi, l’exemple en què m’he pogut mirar i del qual he pogut aprendre en aquest moment.

Quan més ho he necessitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de desembre de 2024 per vicent

Vuit anys després, deixe la presidència de l’EJC

Deixa un comentari

Viatge ràpid a Atenes on tenim reunió del Board of Directors de l’European Journalism Centre. És la meua última reunió com a president de la institució, després dels vuit anys reglamentaris en el càrrec. La reunió la fem a la capital grega perquè en pren el relleu Valia Kaimaki i aprofitem per a donar la notícia al seu país i davant de la seua gent.

Quan vaig acceptar fer-me càrrec de la presidència del Centre, després dels anys com a vicepresident d’Ove Joanson, no em podia imaginar que això anava a estar tan complicat. Ningú no podíem imaginar que vindria la pandèmia i que la mateixa tindria un efecte tan determinant sobre institucions com la nostra. No només per l’aturada dràstica de les activitats.

El moment més difícil per a mi, sens dubte, va ser la dimissió del director anterior, Adam Thomas, en plena pandèmia i per raons personals més que comprensibles. El problema és que ens vàrem trobar sense director i per tant amb la necessitat de trobar-ne un del nou, quan no podíem viatjar ni reunir-nos en persona amb els candidats.

Vam triar el director per videoconferència, doncs. “Sense tocar-lo” que m’agrada dir a mi. L’elecció, a més, va ser difícil i complicada perquè s’hi varen presentar un grup de candidats impressionant, amb gent molt més que qualificada i preparada. La feinada va ser decidir-nos entre ells, de nou, sense poder-los veure cara a cara i observar totes aquelles reaccions que tan diuen d’una persona -la química. Finalment vam decidir-nos per Lars Boering.

Passats els anys de la pandèmia ara podem dir que l’EJC ha recuperat una certa estabilitat i normalitat. No encara la que teníem abans de coronavirus, però ja suficient com per a assegurar la tasca de la institució pels pròxims anys. Aquesta és la cosa que em va fer més content de constatar en la reunió d’Atenes, tenint en compte que en els pitjors dies havia arribat a temer per la continuïtat del projecte. Això i saber que deixe la casa en bones mans.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de desembre de 2024 per vicent

De manifestació. Tantes vegades com faça falta

Deixa un comentari

Baixe amb els amics a la manifestació de València. Ja vam baixar a la primera i ara en aquesta segona monumental, magnífica, manifestació contra Carlos Mazón. Una gentada enorme. Molta gent que es nota que no ha anat mai a una manifestació abans i que dóna la mesura exacta de la indignació amb el president. Eixirem al carrer. Tantes vegades com faça falta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 de novembre de 2024 per vicent

Al peu del canó

Deixa un comentari

Hi ha gent que cada setmana, o cada dia com és el cas, estan al peu del canó. Parle en concret d’un grup d’independentistes que cada dia es troben a Enriqueta Gallinat, despleguen les pancartes i banderes i mantenen la reivindicació viva al bell mig de l’eixample barceloní.

Fa temps que em van demanar que hi anés un dia i ho vaig fer ahir. Em vaig enfudar el jupetí que es posen i vaig estar parlant una estona, explicant com veia la situació del país. Alguna gent del grup no es va mostrar gens convençuda de res i vaig pagar-ho jo, però la majoria va ser extremadament amable. El pas dels anys està amargant una part del moviment, cosa que és lògica i comprensible.

En qualsevol cosa allò més interessant va ser quanta gent va saludar amb gestos d’aprovació, va fer sonar el claxon o fins i tot va demanar de fotografiar-se amb el grup. Un senyal molt positiu i que indica moltes coses. Va haver-hi un espanyol, un de sol, que va insultar i em va sorprendre el grau de violència amb que ho va fer. Realment aquesta gent no té remei…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de novembre de 2024 per vicent

Ciutadella

Deixa un comentari

Aprofite una xerrada que tenia aparaulada amb els mitjans locals de Menorca per agafar-me uns dies de vacances a l’illa -més aviat un cap de setmana llarg.

Tornar a Menorca sempre és un plaer. Ens hem instal·lat a Ciutadella i bàsicament el que hem fet és passejar i badar. Hores caminant, explorant racons d’aquesta ciutat tan especial en tants sentits.

També pel que fa al català. Crec que en pocs llocs del país s’escolta tant el català -i tant un català tant bo- com a Ciutadella. Flota en l’ambient amb una consistència que provoca una enveja sana per la normalitat i per la rotunditat.

Divendres, la xerrada va ser a Alaior. Amb aquella classe de gent que són els pilars del paós, en aquest cas els promotors de “S’ull de Sol”, un dels noms més bonics per a una publicació que he vist mai.

I una sorpresa. Un subscriptor de VilaWeb té ací a Alaior la que deu ser la col·lecció més gran de premsa escrita en català que he vist mai. Vam trobar un forat per visitar-la a sa casa i impressiona. Impressiona la varietat, però també la quantitat de capçaleres efímeres. Fa que pensar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 25 de novembre de 2024 per vicent

Amb els Carrasco

Deixa un comentari

La família Carrasco Formiguera m’ha convidat a parlar en l’Acte de Tardor que fan cada any. Un debat amb David Fernàndez, Carme Forcadell, Elisenda Paluzie i Genís Vives, que ha moderat Antoni Bassas.

Abans de l’acte parlem de Carrasco i els explique com em va impressionar conèixer la seua figura, durant la transició. El franquisme, d’alguna manera, ens va robar l’equanimitat i ens va fer mentalment grollers. I per a mi descobrir un home de dretes profundament demòcrata i repressaliat va ser com un xoc mental. Un home, a més, que va patir en els dos bàndols i acabaria mort.

Aquesta idea que el franquisme també ens va fer mal perquè ens va robar l’equanimitat fa anys que em persegueix…

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de novembre de 2024 per vicent

L’aigua, de nou

Deixa un comentari

De sobte veig al mòbil el pont de Picanya arrosegat per l’aigua i de seguida cride a mon germà Joan i li dic que se’n vaja a casa dels pares. Ell viu a la part baixa del poble i els pares a la part alta. La gota freda, finalment, no farà res a Bétera, però és qüestió de sort. Uns minuts més i plou més al nord i el Carraixet passa a ser el Poio i ja la tenim.

Els valencians tenim la memòria viva de l’aigua i el fang i en reaccionem antropològicament. Només així explique la meua primera resposta. Ma mare ens ha explicat mil vegades l’aiguat, la riuada, del 1957 amb ella mirant-se la gent des dels teulats d’una Bétera completament inundada. Quan érem xicotets, si plovia, no ens deixava anar a escola, perquè estava a l’altra banda del barranc. Obria un poquet la finestra, ens portava al meu germà i a mi un got de llet i ens deia que continuarem dormint, que era perillós d’anar-hi. Jo vaig viure Tous i la pantanada, treient fang de les cases…

Com diu Raimon al meu país la pluja no sap ploure. Tot i que aquesta vegada ha estat molt més problema, pel que sabem ja, el president que tenim, que no sap fer de president i és un criminal.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 d'octubre de 2024 per vicent

Bétera, latitud Samarcanda

Deixa un comentari

M’entretinc jugant amb la geografia. A descobrir quines poblacions tenen la mateix latitud o longitud que Bétera. En la latitud quede impressionat: Samarcanda ni més ni menys. També Reno a Nevada i altres poblacions menors.

En la longitud, l’aeroport londinenc de Luton, Caen i Orà. I molt de mar. Tant per dalt com per baix.

Què de què serveix això? De res. Simplement em divertisc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 22 d'octubre de 2024 per vicent

Amb Pau Alabajos, de nou amb i per l’Estellés

Deixa un comentari

Ahir es va fer a Arenys de Mar la jornada Som 1 d’Octubre. Com a part del conjunt massa ambiciós d’actes que s’hi van aplegar hi havia un homenatge a Vicent Andrés Estellés, en ocasió del seu centenari. Cantava Pau Alabajos i recitaven versos diversos dels grans actors i actrius que tenim a casa nostra.

Els organitzadors em van demanar de presentar l’acte, cosa que vaig fer amb molt de goig, amb la meua còpia del Llibre de Meravelles a la mà, datada com a comprada en Bétera al 1977 i que si no recorde malament és el primer llibre en català que vaig comprar.

Amb el Pau, de fet, ja vaig participar al 2012 en aquell fantàstic homenatge al poeta que va organitzar al Palau de la Música de València i del qual va eixir el disc “Pau al Palau”. Així que tornar a juntar-nos pel gran poeta de Burjassot, ha estat tan fàcil com volgut.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 29 de setembre de 2024 per vicent

Un premi sorprenent per a mi, amb un record per la Maria i l’Eliseu

Deixa un comentari

Per aquelles coses que mai no saps de qui són idea, l’Associació Més Junts sempre Anem Més Lluny ha decidit atorgar-me un dels guardons “Primer d’Octubre a la Trajectòria” que lliura cada any en commemoracio del referèndum d’autodeterminació.

Em va sorprendre molt la cosa perquè al meu costat van premiar gent que són tot un referent per a mi des de fa molts anys. L’Aureli Argemí, de manera pòstuma, el Lluís Llach, l’Eliseu Climent o l’ANC entre més.

Vaig aprofitar, doncs, l’ocasió per a agrair a dos dels guardonats tot el que han significat per a mi. A la Maria Conca i l’Eliseu Climent.

La Maria va ser professora meua a l’Escola de Magisteri -de fet va ser la meua primera professora de català. Parle de finals dels anys setanta del segle passat. Jo portava a classe una carpeta amb una estelada xicoteta enganxada, que havia comprat en una paradeta a l’albereda de Bétera del Partit Socialista del País Valencià -com canvien els temps!

Un dia fent un examen la Maria se’m va acostar sigilosament per darrere i em va demanar si sabia què era allò. Naturalment que ho sabia, però aquella conversa innocent va acabar derivant en la meua entrada al Partit Socialista d’Alliberament Nacional, en el qual vaig militar uns anys i que va ser tota una escola de vida, a més d’ideològica, per a mi.

A més, la Maria i el Josep Guia quan l’Eliseu Climent buscava gent per a començar El Temps van recomanar-li que m’agafara, cosa que ell va fer i que va canviar radicalment la meua vida: de mestre -o músic- a periodista.

L’Eliseu va confiar en mi i en aquell equip de gent que encapçalava Francesc Pérez Moragon, la qual cosa em va permetre fer un tomb vital tan inesperat com feliç.

Cap dels dos, per raons diverses però ben comprensible, va poder acudir a l’acte, de manera que vaig intentar convertir el meu parlament en una mena d’homenatge a aquestes dues persones que em van ajudar tant a ser el que són. Espere haver-ho aconseguit.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 27 de setembre de 2024 per vicent

Mar i Cel

Deixa un comentari

Vaig amb la Júlia a l’estrena de la nova versió de Mar i Cel de Dagoll Dagom. Amb por. Quan vas a veure un clàssic, una d’aquelles obres que has vist diverses voltes en la teua vida, sempre et fa cosa pensar que no serà tan bona com abans. Però ho és. Hi ha petits detalls, innovacions, que la fan fins i tot millor.

Dit això són les escenes de sempre les que provoquen entusiasme. Supose que és inevitable i no saps mai si emocionen per elles mateixes o pels records. Però és inevitable. Quan, al final del primer acte, el vaixell es gira cap a l’espectador, amb el fum recreant de manera perfecta la mar i tota la tripulació grimpant pels màstils, és difícil no emocionar-se.

M’expliquen, per cert, una trampa bona. Les cançons més famoses són a la primera part. Amb aquell final apoteòsic. Està previst per a mantenir enganxat l’espectador i que no se’n vaja a la mitja part. Bona, aquesta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de setembre de 2024 per vicent