Politkóvskaia, setze anys després

La casualitat ha volgut que aquest matí de pluja estiguera a casa llegint el ‘Manual de sensacions’ d’Agustí Colomines. I la casualitat ha volgut que em trobés dins aquest interessant volum, just avui! amb un text, originalment escrit com article al diari Avui, que conta la conferència que Anna Politkóvskaia va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, precisament avui fa setze anys, el 15 de novembre de 2002.

En aquella conferència vaig ser l’introductor de l’Anna, Coromines diu que amb una ‘sentida’ intervenció. No recorde res del que vaig dir, com és lògic, però estic ben segur que va ser sentida. Pel que Anna representava de coratge periodístic i cívic a Rússia, un coratge que jo tant admirava. El text de l’Agustí, però, m’ha fet recordar algunes coses d’aquella visita que ja havia oblidat, com ara, efectivament, la poca gent que hi havia a la sala i el pes aclaparador que es va anar apoderant de tots ells mentre l’Anna anava desgranant les brutalitat de la guerra txetxena, amb aquella veu fluixeta però indiscutible que tenia, amb aquells ulls inquiets que tanta crueltat havien arribat a veure.

Després d’aquella xerrada vàrem anar a sopar amb l’Anna uns quants amics, el Carles Torner, la Yael Langella, el David Figueres i la Dolors Ollé, que jo recorde ara, i vàrem insistir-li en que vingués a viure a Barcelona un temps per recuperar-se de tot el que estava visquent a Moscou i a Grozni i a tots els altres llocs. Crec que va ser el Torner que es va atrevir a dir-li que la podien matar i recorde perfectament amb quina serenitat ella ens va dir que ho sabia i que l’acabarien matant, mentre declinava amablement la possibilitat del refugi que li oferíem. Que li oferia el PEN Club català.

Tres anys després, per tant quan ella tenia 48 anys d’edat i jo 46, a l’Anna la van matar a Moscou, al seu apartament. El seu cos el varen trobar a l’ascensor, amb quatre bales i una pistola. Era dissabte i ho vaig saber perquè Josep Casulleras em va telefonar des de la redacció per avisar-me. Jo era a ma casa de Bétera i em vaig quedar mut durant hores. Era l’aniversari de Vladimir Putin.

Fent de figurant, en una peculiar història del país

Xavier Serra ha publicat el quart volum de la seua sèrie ‘Biografies parcials’, en el qual jo sóc un dels biografiats. Amb això completa el seu projecte historiogràfic, un projecte que només llegint els quatre volums s’entèn en la globalitat.

Quan em va demanar d’entrevistar-me per incloure’m en aquest quart volum em va sorprendre i molt. Jo havia llegit els volums anteriors amb curiositat però sense copsar ben bé l’abast de la maniobra. Ara, sent testimoni de primera mà del treball del Xavier, crec que he entès molt més clarament la raó del seu treball i el perquè el fa com el fa. M’hi sentit, i ho dic amb una gran joia, figurant en un retaule. En un retaule certament de luxe, vist que sóc l’últim d’un llistat de noms que fa molta impressió: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Thomas F. Glick, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf, Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert. Archer, Manuel Boix, Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enendina Lloris.

Fa molts anys que vaig aprendre que hi ha moltes maneres de fer història, d’escriure història. I m’ha semblat entendre, n’estic convençut, que el que fa Xavier Serra és bastir a partir de les nostres vint-i-quatre històries personals una història col·lectiva del País Valencià en els anys que van de la guerra de Franco al 1960. Amb intenció, amb tota la intenció del món. Com cal que faça sempre un bon historiador.

Serra, per això, biografia els aspectes de les nostres vides que a ell li resulten interessants per a explicar la seua visió de com el País Valencià ha anat eixint de la foscor de la guerra i recuperant, fins on pot, l’autoestima i el centrament en el propi país. I deixa fora els qui són circumstancials, aquells episodis que potser en una biografia personal farien servei però que no són imprescindibles quan a través de la teua biografia en realitat. S’està biografiant el país a través nostre, a través de les ‘Biografies parcials’ (el títol no enganya) que ell ha optat per escriure. En aquest sentit, insistisc, és necessari llegir els quatre volums per copsar la seua intenció i admirar el seu plantejament.

Els puristes potser s’entretindran discutint sobre si aquesta és una forma adequada, per subjectiva de fer història. Però jo que sóc partidari de la història total, com ho sóc del futbol total, he de dir que aprecie molt l’esforç i que em sembla indiscutible que aquest projecte haurà de ser llegit i anotat en el seu tot pels futurs historiadors. Només li trobe una pega: llegit tot, rellegit tot, crec que hauria estat molt bé un pròleg o un epíleg llarg on el Xavier pogués lligar de manera explícita totes les biografies i explicitar la seua mirada sobre el país que d’elles se’n desprèn. No sé perquè no ho ha fet però sempre estarà a temps de fer-ho, supose. I espere que el Vicent Olmos, tan bon editor com és, acabe per demanar-li el paper algun dia. També perquè així els figurants tindríem un teló sobre el qual entendre’ns nosaltres i sobretot sobre el qual entendre molt millor el nostre país.

Tornant a la ronda de xerrades: Sant Fost de Campsentelles

Ahir vaig tornar a fer una xerrada. Concretament a Sant Fost de Campsentelles. Des de que em varen ingressar a l’hospital, a primers de setembre, no n’havia fet cap. Això vol dir que feia molt temps que no en feia cap. A l’agost en vaig fer dues només, per raons lògiques, l’una a Bétera i l’altra Amer. Cap al setembre, tret de la sessió que vaig fer a la Universitat de Groninguen i cap a l’octubre.

Vaig. començar a fer xerrades regulars, com a mínim una per setmana, pels pobles i barris a partir de la convocatòria de la consulta popular d’Arenys de Munt. Abans n’havia fet també però amb un altre ritme i sense cap sistemàtica. Des d’aleshores, i això són vuit anys, no havia passat mai un temps tan llarg allunyat del contacte amb els lectors. Perquè aquesta és la clau de tot: les xerrades per a mi són una oportunitat única d’escoltar els lectors i prendre el pols al país. Potser per això, perquè havia passat tant temps, vaig estar una mica descol·locat a l’inici de la xerrada, una mica preocupat també per l’impacte que podia tenir sobre el meu cos. Al final tot va anar bé, el debat va ser molt interessant i els comentaris de la gent, com sempre, em van orientar molt. Tornem-hi, doncs…

VÍDEO ‘Dins les urnes del primer d’octubre hi havia el millor del país però també el pitjor’

L’altre dia vaig participar en un debat amb la resta d’autors del catàleg de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’, que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Hi havia David Fernàndez, Joan Becat, Xavier Antich, Joan M. Minguet Batllori i jo mateix.

L’acte es feia l’endemà del trencament al parlament així que vaig fer una actuació, diguem-ne, bastant enfadada. La podeu veure en aquest vídeo.

Mirant la pell

Recorde quan vaig descobrir Kavafis. Em van impressionar d’una manera enorme un parell de poemes en els quals l’home d’aquella Alexandria que fou i que no existeix parlava dels cossos joves, com si ell fos un vell. Mirant-se’ls amb una distància que aleshores, quan ho llegia de jove, se’m feia difícil d’entendre. Amb el cos, en aquella edat, comptes sempre, com si fos una cosa que tens i que no canviarà mai.

Ara mentre escric aquestes ratlles veig en el meu colze esquerra una gran taca morada. És com el mapa d’una illa amb un fil de terra que la lliga a una més petita. De fet, és curiós que em recorda Itaca, amb Vati a un costat i Kioni a l’altre. Més avall, prop de la munyica, tinc dues taques morades més allargades, més petites en tamany però també vistoses. I entre el dit menut i l’anul·lar com dues taques minúscules, solidificades, de sang. Els ossos de la mà se’m marquen com mai no me’ls havia vist i una vena blava fa un arc.

Són les restes de les punxades, de tot els aparells que em van voltar i foradar a l’hospital durant tants dies, abans i després de l’operació. Ho sé, sé perfectament el moment en que me’ls van posar i el moment en el que me’ls van treure. Però ara me’ls mire de prop i veig el pas del temps. I em sent cansat. Molt cansat. Potser com no me n’havia sentit mai en la meua vida.

He buscat Kavafis, sempre tinc a mà els seus llibres, i he llegit un a estona. Un poema a l’atzar recorda quan la pell semblava de llessamí. La d’ell i la de l’altre, fos qui fos. Per desgràcia no recorde haver tingut mai una sensació semblant, i tant com m’hauria agradat si hagués estat capaç d’imaginar-la, però ara, des d’aquesta edat que tinc ja i mirant-me el braç ple de ferides, la se compartir-la i l’entenc. Estranyament.

Una operació inesperada

El 10 de setembre em van operar, d’una manera inesperada. Una hèrnia estava danyant-me de forma important una cama i va ser necessari intervenir-hi per frenar el dolor terrible que sentia i per prevenir mals majors.

La veritat és que tot va venir tant ràpid que no me’n vaig arribar a fer una idea cabal del que estava passant. Recorde anar amb la camilla camí del quiròfan i viure aquella escena que tantes vegades hem vist als films, dels llums del sostre passant a tota velocitat del cap als peus.

Per sort, i gràcies a un equip mèdic i assistencial fantàstic tot ha anat bé i ara ja sóc a casa recuperant-me. Una recuperació que per força serà molt lenta i que m’ha obligat a anul·lar tots els actes que tenia previstos com a mínim i de moment fins el mes de novembre. Ho lamente de veritat però ara sí que no tinc cap més remei.

Per cert. Em vaig perdre la manifestació de la Diada. I devia ser la primera vegada que em passava això en trenta dos anys, segons que he calcul·lat,

A Groningen, parlant sobre això que ens està passant

La Universitat de Groningen, als Països Baixos, té un institut sobre Minories i multilingüisme.  Els seus responsables em van demanar de fer la xerrada inaugural del curs, que tenia per a mi un interès especial ja que es feia a Frísia, concretament a la seua capital Ljouwert. La proposta em va fer una gran il·lusió, especialment després de saber que podria servir per a posar-me en contacte amb membres de l’ANC d’Amsterdam i d’Hamburg, Els primers perquè com que havia de volar a través d’Amsterdam vàrem decidir dinar plegats en un restaurant preciós vora el canal i al costat de l’estació del tren que havia d’agafar per anar a Groningen. I els d’Hamburg perquè varen decidir venir a escoltar la xerrada, que era oberta al públic en general i a més vaig tenir la gran sort de poder dinar amb ells, amb elles per a ser exactes. Això sí, a les onze del matí, una mica més tard, que és l’hora habitual per aquestes terres. On com ja podeu imaginar se sopa a les cinc!

En el viatge tot van ser atencions, especialment per part de la professora Eva J. Daussà, una catalana que després de treballar molts anys en universitats americanes ha decidit acceptar l’envit de venir a un centre tan innovador com aquest. Va ser molt interessant xerrar amb ella de tota mena de temes i tant ella com el seu marit em varen fer sentir molt còmode i a gust.

La xerrada es titulava ‘Catalonia, beyond the headlines’ i vaig intentar fer precisament això. Explicar a un auditori molt variat, la realitat del nostre país més enllà del que els titulars arriben a explicar. Em va sorprendre comprovar que fins a Ljouwert arriben estudiants de tot el món a seguir les activitats d’aquest institut. Després de la xerrada vaig parlar amb xics i xiques de l’Argentina, del Brasil, d’Hong Kong, de la Xina i de diversos països europeus, una experiència molt refrescant pels comentaris i les puntualitzacions que van fer al meu discurs. Només una estudiant espanyola es va mostrar indignada pel que jo explicava i de fet va marxar de la sala on tenia lloc la xerrada, després d’acusar-me de tot el que va saber. No puc dir que m’estranyara, sincerament.

Per desgràcia vaig haver d’anar i tornar molt ràpid i això no em va deixar temps per a conèixer millor Frísia. El darrer dia vaig sopar amb alguns professors frisons que em van aclarir que la situació del frisó no és comparable a la del català ni la de Frísia a la del nostre país, Eva Daussà m’ho va resumir d’una manera certera explicant-me que la consideració del frisó al seu propi país s’acosta molt més a la del gallec en algunes zones de Galícia que no pas a la del català. Per acabar-ho de complicar hi ha tres grans àrees frisones repartides pels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca i una gran complicació per a comunicar-se entre elles. Mala peça al teler, doncs.

Ah! a la plaça major de Ljouwer hi ha un preciós monument a la pluralitat lingüística on demanen a la gent que penge cartells amb una paraula en la llengua pròpia per sumar-la a una enorme quantitat de paraules que ja hi ha en una enorme quantitat de llengües. Jo vaig triar i vaig escriure ‘eixida’, amb un gran sol al darrera.

Una xerrada molt especial, a Amer

Anna Puigdemont, com és fàcil deduir, és la germana del president Puigdemont. Un dia de l’estiu em va telefonar per demanar-me si podia anar a Amer a fer una xerrada i com supose que és fàcil d’entendre no li podia dir que no. El problema, greu, de dates els vàrem haver de solucionar-la posant-se en ple agost, el dia trenta. No sabíem si seria una bona data però vàrem acabar trobant-nos l’església d’Amer plena de gom a gom,

La raó de fer-ho a l’església, que em va xocar molt, va ser que amenaçava pluja. El rector de la parròquia, a qui per desgràcia no vaig poder conèixer per un problema de salut que li va impedir ser present, va ser especialment amable com per cedir el lloc de culte, cosa que vaig agrair com calia, també en públic.

El lloc era impressionant però la primera fila era especialment impressionant. A l’esquerra hi havia el germà de Jordi Sànchez i a la dreta els pares i alguns dels molts germans de la família Puigdemont. Difícil parlar de repressió davant ells que la pateixen tant directament i d’una forma tan vívida.

Després de l’acte vaig tenir la sort de poder sopar en companyia, entre altres, dels pares del president Puigdemont. Va ser una vetlada inoblidable, escoltant sobretot les històries famíliars que explicava la mare del president, una persona sobre la qual crec que s’hauria d’escriure un llibre. El seu pare va desaparèixer en la guerra i tot indica que va morir en un camp de concentració nazi, on va ser vista per darrera vegada. I el seu fill és un president de Catalunya exiliat. Impressiona. Però encara impressiona més la força amb la qual porta aquesta càrrega i l’alegria que transmet quan parla de les coses quotidianes, del dia a dia.  Em vaig sentir, crec que ens vàrem sentir tots, molt honorats d’escoltar-la. Sens dubte que va ser una xerrada, i una vetllada, molt especials.

Els flamencs i la Isabel

Dues referències dels darrers dies. Per una banda la Isabel Clara Simó ha escrit un article extraordinàriament amable amb el meu llibre. És una gran amiga i per això li ho agraïsc de manera molt especial. L’article el trobareu ací: Partal.

Per una altra banda els amics del diari digital flamenc Doorbraak han publicat un llarg article sobre el meu reportatge sobre els fets del 17-A, a partir de la versió en anglès del mateix ‘One hundred hours chasing Younes‘.