Una bandera de la república espanyola a mig pal el dia de la mort de Franco

Ahir vaig participar en un acte convocat pel col·lectiu Laude d’ex-rectors de les universitats catalanes. L’acte, una jornada més aviat, tenia dues parts, una sobre la defensa per les universitats dels drets civils en l’època franquista i l’altra ara.

En la conversa sobre la defensa dels drets civils sota el franquisme, entre altres, va participar l’ex-rector de la UPC i la UOC, Gabriel Ferraté.

Ferraté va fer una intervenció fantàstica mostrant diversos cartells que ell guarda a casa d’aquella època. Els típics cartells que es penjaven a primers dels anys setanta a les facultats. En va ensenyar quatre o cinc d’ells, amb històries diferents i amb protestes diferents com a motiu.

La dada més sorprenent va arribar, però, al final. Ferraté va explicar que un dia algú va penjar una bandera de la república espanyola en un edifici de la universitat. La bandera la van despenjar els bombers i ell, per evitar problemes, se la va quedar i la va guardar en el seu despatx.

Aleshores el dia que es mor Franco arriba una notificació urgent reclamant que es penge la bandera espanyola a mig pal. Però no era habital tenir aquesta bandera penjada. La cosa és que, sense saber-ho Ferraté, el gerent va recordar haver vist la bandera plegada en el despatx i va ordenar un bidell que anés a buscar-la  i la posés a mig pal. Sense ser conscient que no era la bandera monàrquica sinó la republicana.

I això és el que va fer el bidell –que era un guàrdia civil jubilat!

A l’institut de Xàtiva

Feia temps que em demanaven si podia anar a xerrar a l’Institut de Xàtiva. Em feia il·lusió i finalment ho he pogut fer. Xàtiva és especial per a mi, per la meua família, i el viatge en tren des de València ja ha estat un regal ell mateix. Ara passes per l’autovia i els pobles per on passava de xiquet amb el cotxe ni els veus. El tren és més humà. Ha de fer parades i les ha de fer prop d’on habita el personal. Així que un rere l’altre he anat recuperant trossos de memòria conforme el matí s’anava obrint pas: La Pobla Llarga, Manuel, l’Ènova, Novetlè…

A l’estació m’esperaven ja per anar a l’institut. No és el vell que jo havia conegut però és un edifici impressionant, encara que m’han fet veure que poc pràctic. He estat una estona parlant amb els professors i de seguida he tirat cap a l’auditori on era previst que parlarem …de periodisme.

Parlar de periodisme per a mi sempre és agradable, no em cansaria mai. Fer-ho amb xiquets, amb joves hauria de dir, ho és encara més. M’agrada molt desmuntar mites i portar-los cap a terrenys desconeguts. I m’emociona quan, com ha acabat passant, algú ve després a demanar-me la referència del llibre de Puixkin que els he dit que han de llegir per força si volen entendre Rússia.

El debat ha durat hores i ha estat políticament dur. L’irrupció de l’extrema dreta, impulsada pel Borbó, fa estralls i hi ha conceptes a solidificar que són importants. M’ha agradat molt que el debat fos franc i directe, com han de ser les coses. I he escoltat arguments que em faran reflexionar uns quants dies, segur. Matí rodó, doncs.

 

Un cafè a Ca Darwin

Viatge ràpid a Cambridge per visitar Clara Ponsatí. Dinem amb alguns dels catalans del College on ella treballarà les pròximes setmanes, entre els quals Donimic Keown, al qual no coneixia personalment però amb el qual he tingut el gust de ser unit en les Biografies Parcials de Xavier Sierra.

Dinem al College mateix i en acabar em pregunten si vull prendre cafè a la casa de Darwin. Responc, estupefacte. A ca Darwin? Com podria dir que no?

Resulta que dins aquest College, a Cambridge n’hi ha trenta un, hi ha una casa vella de la família Darwin on Nostre Senyor passava temporades freqüents i on va viure la seua dona en morir ell. Ara és un espai social pels professors que tenen clau per entrar-hi i fer un cafè o una reunió o simplement per passar-s’hi una estona.

Evidentment que he dit que sí, amb entusiasme i per una vegada en la vida he decidit que em tenia igual la qualitat del cafè ofert. M’he assegut una estona en la sala gran i m’he mirat amb respecte fins i tot un tros de paper pintat que deien que ja era en temps de Darwin. Entrava molta llum dins la casa, perfectament agradable amb la gespa exterior colgada d’una fina cap de neu, envoltada d’un silenci que en ple migdia i quan t’entra la temptació de la becaina no podria ser més agradable.

Qui m’ho anava a dir? Ca Darwin…

Inspirat per Albert Camus

Del que es tracta ja no és fr com preservar la llibertat de la premsa. El que cal ara ja és entendre com en un món sense aquesta llibertat un periodista pot ser lliure i digne. I, per això mateix, som en un punt on el problema ja no és col·lectiu sinó que concerneix sobretot l’individu.

Sorprenentment, això em fa sentir-me fort.

Un cafè de bon matí amb Alan Stivell

No em considere cap mitòman. En tota la meua vida només he demanat una volta un autògraf, a a Antoni Tàpies. Vaig tenir la sort que em dedicarà una il·lustració, que penja en una paret de casa. Aquesta setmana he estat temptat de demanar el segon, però no ho he fet. A l’Alan Stivell.

Qualsevol lector més o menys habitual d’aquest bloc ja saps de la meua admiració per ell. Des de molt jove. A la meua habitació de casa tenia un caixó de taronja on guardava els LP’s i els seus els tenia tots. ’Un dewezh barzh gêr és des d’aquella època el millor disc que crec que he escoltat en tota ma vida. La seua música m’ha acompanyat sempre, descobrint-me cada vegada més coses noves que no sabia i deixant-me gaudir del plaer d’escoltar-la.

Per tot això quan em van dir la setmana passada que era a Barcelona i que si volia entrevistar-lo vaig dir de seguida que sí. Evidentment. Jo gairebé mai no faig entrevistes, no sóc massa bo fent-les, però aquesta no me la podia perdre.

Així que dilluns de bon matí vaig quedar amb ell i amb el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, en l’hotel on s’allotjava. La idea era parlar del nou disc, en el qual inclou per primer vegada una cançó en català. Però inevitablement vàrem anar botant de tema en tema i allargant l’entrevista una estona bastant més llarga del que era habitual mentre demanàvem cafès. I el resultat, molt ressumit, el teniu ací.

 

La trampa de Santana

Fa uns mesos vaig decidir apuntar-me a Masterclass. Es tracta d’una web on gent coneguda fa cursos en vídeo i amb materials auxiliars. La veritat és que és molt divertit perquè et permet aprendre moltes coses amb poc esforç dels temes més variats. Vaig començar fent el curs de periodisme de Bob Woodward i el de jazz d’Herbert Hancock, dues icones per a mi en aquests dos terrenys. Després em vaig divertir molt fent el curs d’astronauta amb Chris Hadfield i em vaig avorrir molt fent el d’economia amb Paul Krugman. Pel mig vaig picotar el de guionatge de televisió del meu també admirat Aaron Sorkin i vaig fer el curs de guitarra amb Tom Morello, que cada dia em sembla un personatge més interessant.

La setmana passada, però, en va aparèixer un de nou també de guitarra a càrrec ni més ni menys que de Carlos Santana, així que vaig córrer a apuntar-me. I, seguint-lo, m’he trobat amb una sorpresa, una trampa en podríem dir, divertida.

Explica Santana que molta gent li pregunta com pot sostenir una nota tant de temps sense fer ús dels pedals. De fet ell ho conta perquè li ho pregunta Marcus Millers, el millor baixista en dècades de tot el món. I explica la trampa! Acopla el micro de la guitarra amb el seu amplificador. Així de simple. Diu que té un amic que en cada concert li marca a terra el punt ideal per a acoplar i que quan vol fer un sostingut llarg només ha de posar els peus en les marques. Tan simple com això i tan demostratiu de com a vegades ens fem un embolic amb la tecnologia, tots pensant en quin aparell estrany feia servir, quan la imaginació és molt més poderosa i eficaç.

Aquell dia que vàrem resar…

Avui fa anys de la mort de l’almirall Carrero Blanco, l’home a qui Franco havia encarregat de perpetuar la seua dictadura. El va matar ETA en una acció espectacular a Madrid que, avui tothom ho negarà això, va ser fonamental i decisiva per a tot el que vindria després. Causant, això molta ho negarà encara, una alegria difícil de reprimir entre els anti-franquistes.

En aquella època jo feia el que en deien Batxillerat Superior a l’institut de Montcada de l’Horta –a Bétera no en teníem d’institut. La notícia la vàrem saber cap al migdia. I a primera hora de la vesprada teníem classe de filosofia.

A l’institut vaig tenir la sort enorme, impagable, de tenir dos grans professors de filosofia i de literatura. Dos professors que em van obrir els ulls com poca gent ho havia fet mai. Un d’ells. Julian Marrades de filosofia, era precisament el primer professor que teníem a la vesprada.

Julian era un professor clarament progressista, que portava el que podia dir fins el límit del que era raonable en plena dictadura. Així que esperàvem amb molt d’interés la seua opinió, més encara aquell dia.

En aquella època era legalment obligatori resar a l’inici de cada classe però ell no ho feia mai, per exemple. Excepte aquell dia concret. Aquell dia va entrar a classe i va dir ‘vosaltres ja sabeu que no resse mai però crec que avui, pel que puga passar, més val que ho fem.’

I jo vaig sentir, de sobte, una por, política, com crec que mai més he sentit després.

En la mort de Ludmilla Alexeieva

Avui he sabut de la mort dissabte a Moscou de Ludmilla Alexeieva. Tenia 91 anys d’edat. Alexeieva era la darrera gran representant de la dissidència soviètica. Fundadora del Comitè Helsinki es va haver d’exiliar als Estats Units fins que va tornar a Rússia, després de la caiguda del comunisme. Alexeieva, com no podia ser altrament, va ser molt crítica amb tot el que passava després, especialment amb l’actuació de Vladimir Putin. La protesta contra la barbàrie de la guerra de Txetxènia i els atacs a la llibertat de reunió van motivar que fos arrestada de nou l’any 2010. L’any passat Vladimir Putin la va visitar a sa casa, per regalar-li un quadre de Crimea, on ella havia nascut.

Vaig saber d’Alexeieva a meitat dels anys vuitanta. Ella vivia aleshores a prop de Nova York, en un lloc anomenat Tarrytown i havia escrit un llibre en rus que era el més important recopilatori de dades sobre la dissidència política a la Unió Soviètica. La vaig contactar per via postal i finalment vaig aconseguir una còpia de la traducció a l’anglès del seu text ‘Soviet Dissent. Contemporary Movements for National, Religious and Human Rights’.

El seu llibre va ser la base fonamental del meu primer llibre sobre els nacionalismes a la Unió Soviètica, publicat per l’editorial El Llamp. Aquelles cinc centes pàgines eren una autèntica mina. Poca gent com ella coneixia, fins i tot personalment, a les poques persones, perquè n’eren molt poques, que s’enfrontaven en aquells moments al règim i tenia tanta informació, tan detallada, sobre ells. Gràcies als seus contactes i les dades que acumulava vaig poder contactar posteriorment amb grups polítics, sobretot del Bàltic que més tard desencadenarien els processos d’independència del seu país. El seu nom obria moltes portes pel gran respecte que provocava.

Per això avui, quan he sabut de la seua mort, m’he sentit particularment en deute amb ella i he volgut deixar constància pública de tot el que li dec.

El periodisme, la història…

Sempre m’ha apassionat la relació entra la història i el periodisme, el diàleg entre les dues disciplines que jo crec que tenen en comú molt més que no sembla.

A propòsit del llibre ‘Fear’ de Bob Woodward llisc una crítica poc favorable a la ‘The New York Review of Books’, una de les revistes que llisc amb més regularitat, escrita per Tim Weiner. I al final em trobe amb això: ‘Neither journalism nor history. can rest entirely on anecdote. Their essential elements are irrefutable facts tempered with independent judgment. Daily journalism is mostly what just happened; history is mostly what it means’.

No estic d’acord i em sembla una idea antiquada. Si el periodisme no val per a explicar perquè passen les coses simplement no val.