Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Amb Martxelo i Maria, en viu

Cada cap de setmana compartisc espai a VilaWeb, Berria i Nós Diario amb els directors d’aquests dos mitjans, Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro, però en ocasió de l’exposició Revolució VilaWeb, que es fa al Palau Robert de Barcelona, ahir vam corporitzar la relació fent un Galeusca de Directors en viu i en directe. Ací teniu el vídeo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Alguer

Aprofitant que havia de presentar Fronteres a L’Alguer, hi hem passat una setmana de descans. Hem tornat a l’hotel on ja vam ser quan l’Assumpció estava embarassada de la nostra major, fa trenta-tres anys per tant. En teníem un record magnífic però no sabíem si en part això era així perquè érem molt joves i feliços i estàvem plens d’il·lusions. No ens ha defraudat, però.

Sincerament es tractava de descansar. Anar a la platja o a la piscina. Llegir. Veure alguna pel·lícula. Passejar… I això és exàctament el que hem fet. Gaudint a més del paisatge impecable d’aquesta part de Sardenya que és el que devia haver en les nostres costes, abans de la invasió pel turisme forassenyat.

I lògicament vam baixar a L’Alguer. Hi tenim amics entranyables, de tota la vida, i sempre és un goig passejar pels seus catalaníssims carrers. I vaig fer, sí, la presentació del llibre, al Jardí de Vil·la Mosca, amb una assistència de prop de cinquanta persones que em fa la sensació que va superar les expectatives dels organitzadors i tot. I les meues, sobretot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El terrat

Publicat el 24 d'agost de 2022 per vicent

A casa, a Bétera, el terrat sempre ha estat un espai que s’ha fet servir poc. De menut no recorde haver pujat pràcticament mai i encara que darrerament ho he provat alguna vegada per això més aviat era un espai inhòspit, poc arreglat.

Aquest agost, però, he decidit canviar-ho de dalt a baix això, de manera que he comprat unes llums, una taula i unes tumbones, que en diuen, un poc de gespa artificial i un canyís per a dissimular la barana. I amb tot plegat l’espai s’ha transformat i m’ha permès a mi i als pares passar unes hores fantàstiques cada dia.

Hem pujat sempre a boqueta nit, quan encara no hi havia fosca. Malgrat la calor asfixiant que ha fet allà dalt corre un poc d’airet de manera constant i això ha fet que fos molt agradable. Fèiem un aperitiu junts, després el sopar i si venia a tomb un gelat per rematar-ho. I quan ja era tardet baixàvem a casa de nou, després d’haver xerrat i generalment rigut, durant tres o quatre bones hores.

Ahir després del darrer dels sopars, vaig haver de desmuntar-lo, perquè avui me’n torne a Barcelona i vaig pensar que semblava mentida com quatre detallets insignificants et poden canviar la vida i fer-la més agradable. I què bonic és, i quina sort és, tindre els pares que tinc.

 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Te Māhia, les antípodes

Publicat el 3 de juliol de 2022 per vicent

Des de xicotet sempre m’ha fascinat el concepte de les antípodes. Aquella idea que podries posar-te a foradar la terra a Bétera i eixiries a l’altra punta del món… a Te Māhia (Aotearoa/Nova Zelanda).

Bé, de fet si fórem capaços de fer aquesta expedició eixiríem al bell mig de l’oceà, així que he triat la terra més pròxima que és la península quasi deshabitada de Māhia, on hi ha només el poblet maorí de poc més de mil habitants que li dóna nom.

La dada l’he trobat explorant el magnífic mapa de les antípodes que ha creat Topi Tjukanov i que podeu trobar ací.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (VII)

Publicat el 12 de juny de 2022 per vicent

Aprofitant que som a Fes ens allarguem a Mulay Idrís. Segons que m’expliquen aquesta població és una ciutat santa de l’Islam ja que hi ha la tomba del fundador de la dinastia idrisí. Això la converteix en lloc de pelegrinatge que em diuen que pot arribar a substituir el hajj, si hi vas cinc vegades el mes després del Ramadà. L’entrada al santuari és prohibida als no musulmans, cosa que puc entendre, encara que en aquesta ocasió m’haja fet quedar-me a la porta i prou.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (VI)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

Nota mental: Fes és espectacular però si mai l’extremisme religiós té una oportunitat al Marroc serà ací. Impressiona dins la Medina escoltar la crida a l’oració. En aquest espai tan recargolat i únic -diuen que hi ha deu mil carrers on viuen tres centes mil persones, hi ha 352 mesquites. Que competeixen a cor que vols a veure quin muetzí entona amb més força l’Àdhan.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (V)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

A El Khorbat hi ha una kasbah impresionant, una fortalesa berber, segurament de les millors conservades, si no la millor, del Marroc. Dins seu hi ha un museu dels oasis que explica d’una forma excel·lent la vida en aquestes terres. Molt exhaustivament. No és un museu espectacular arquitectònicament però és un museu espectacular pel que s’hi ensenya. I amb una sorpresa. Totes les explicacions són en diverses llengües. Estan en àrab, en amazic, en francès, en anglès, en espanyol i en català. Tot. Aquestes coses sempre tenen explicacions, és clar, i en aquest cas concret l’explicació té el nom d’una persona, Roger Mimó, que va ser determinant per a fundar aquest museu i tots els interessants projectes que hi ha al seu voltant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (IV)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

El cartell indica que, a llom de camell, d’ací a Timbuctú hi ha 52 dies de viatge. Supose que 52 dies més o menys perquè no em se imaginar tanta precisió en un espai de temps tan llarg i a través d’una ruta tant complexa. Aquesta és la mítica ruta que va travessar al llarg de segles el desert transportant tota classe de mercaderies però també, ai! esclaus del sud al nord -la darrera caravana esclavista és dels anys vint del segle passat.

Lamentablement no és aquesta la ruta que m’espera a mi en aquest viatge sinó una de molt més simple, que al final només em portarà a endinsar-me una miqueta en la immensitat del desert. Tampoc no puc demanar més i de fet avui en dia l’emergència de les fronteres, que divideixen increïblement el desert, i de tots els conflictes que les acompanyen fa que la ruta no existisca ni la puga fer ningú.

Em conforme amb la fotografia, doncs. I amb la il·lusió de veure escrit el nom de la ciutat que deien que era la perla del desert, la dels 333 sants.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (III)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

La porta diu Bin Laden i hi ha un número de telèfon. Mòbil. Som a Ouarzazate, camí del sud. Ací hi ha uns grans estudis cinematogràfics que treuen profit dels paisatges -igual valen per a representar qualsevol país del Llevant com per semblar Mongòlia o el Far West. Poca broma al respecte que un d’ells, propietat de Ridley Scott diuen que és el més gran del món en extensió.

Per això una part sembla que substancial de la població local treballa de tant en tant com a extra en els films que s’hi roden. Entre ells aquest individu en concret que s’ha especialitzat en fer el paper de Bin Laden. Piquem a la porta i acaba eixint l’home carregat de fotografies dels rodatges, en alguns dels quals té una semblança inquietant al líder d’al Qaida.

Quan se’n torna cap a dins de casa no puc deixar de pensar que l’home està cofoi del paper que li ha tocat i no mostra cap recança en absolut envers el personatge històric, no té la sensació d’estar fent del dolent de la pel·lícula. Supose que és natural si és el paper que t’ha tocat i t’ha tret de l’anonimat però voldria saber si hi ha alguna cosa més…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (II)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

El vol ens porta a Marràqueix, ciutat des de la qual viatjarem cap al sud del Marroc, a cercar el desert per pujar després fins a Fes i tornar a casa. Marràqueix és coneguda i famosa per la plaça, de fet un mercat, de Djemà-el-Fna. Nit i dia és un calidoscopi de gent i negocis ben diversos, des dels amos dels molts restaurants que s’hi planten cada nit fins els encantadors de serps que les fan ballar amb uns sons estranyament cacofònics.

Pugem a la terrassa superior del Cafè de França per veure la plaça des de dalt. El Cafè és un record permanent del colonialisme francès i havia de ser l’objectiu de l’atemptat gihadista que va fer dèsset molts al 2011. Expliquen que el suïcida que portava la bomba va quedar sorprès en veure que hi havia pocs estrangers i que en canvi el veí Cafè Argana n’estava ple així que va fer explotar l’artefacte allí.

Quan arribem la planta baixa és un espectacle. A Europa juguen un partit de futbol important i el recinte s’ha reconvertit en la cosa més pareguda a un camp de futbol. Tot són cadires ben alineades davant pantalles gran que retransmeten el matx. Tot són homes -o jo no arribe a veure’n cap de dona i des de la terrassa, tres plantes més amunt se’l sent cridar i aplaudir al ritme de les incidències del partit.

Quan cau la nit, finalment, baixem per anar a sopar. El partit continua zero a zero i allà que estan tots enganxats. De camí ens assalten els cambrers de cada bar, buscant la manera de seduir-nos. El ritual passa primer per saber d’on som, a base de preguntes aproximatives i de fixar-se en els detalls menuts. Alguns ens parlen, esquemàticament però de manera ben efectiva, en català. Se saben les frases justes en cada llengua no sé si del món però de les proximitats segur. Acabem en l’espai d’algú que el Pep ja coneixia de viatges anteriors -el Pep coneix tothom i tothom el coneix a ell. I al futbol acaben guanyant els de sempre en l’últim minut. Ves.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (I)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

Em vaig enfilar al dromedari amb molta recança. El magnífic llibre d’Elies Canneti sobre Marràqueix comença amb unes quantes anècdotes de camells iracunds i rabiosos que no ajuden gens a assumir que aviat seràs tu que estaràs dalt d’ell. Cannetti parla de camells quan en realitat són dromedaris però ens entenem tots perfectament.

Són encara no les cinc del matí que ens alcem per a endinsar-nos en les dunes de l’erg Chebbi. Lògicament és millor fer-ho evitant el punt alt de la calor. Farem una expedició amb les meues filles i uns amics, sis camells en total més els dos camellers, un d’ells, Hassan, un home del terreny que causa molta impressió per la manera en que s’encara al desert. Només tancar la porta de la meua habitació veig la Montse i li dic que això que anem a fer és una mala idea. Ella riu mentre ens acostem al punt on hem quedat amb els animals i amb els seus cuidadors.

És encara negra nit però vistos de prop els animals són més amples i contundents del que m’esperava. I pujar-hi és la feina més feixuga. Cal obrir molt les cames i agafar-se amb força a un tros escàs de ferro que tens al davant i que és l’únic element que sembla que t’ajudarà a guardar l’equilibri. Aleshores l’animal executa una maniobra segurament rutinària per a ell però que fa molt respecte. A una indicació del cameller l’animal es posa dempeus primer amb les cames de darrere, amb la qual cosa el cos es veu impel·lit per la força de la gravetat a adoptar una postura completament antinatural, gairebé de funambulista. Faena tens en eixe moment de mantenir la vertical mentre el dromedari alça després, en dues etapes, com si res i completament aliè al teu patiment, les potes de davant. I aleshores sí que recuperes la normalitat i l’equilibre gravitacional. I bufes i somrius amb els ulls ben alleujat.

Una volta tots dalt dels nostre vehicles animals comença el camí, que en definitiva és el que té interès. Les dunes, l’erg, comencen sent molt suaus però abans que no te n’adonès ja estàs  completament envoltat per elles. I confús. Comença a clarejar allà al lluny i pertot no hi ha sinó sorra. Muntanyes i més muntanyes de sorra en totes les direccions i fins allà on la mirada arriba. Supose que com que esperava aquest moment m’esforce en trobar alguna referència, res que em siga reconeixible, però sóc incapaç. El paisatge és d’una monotonia cruel però paradoxalment dolça alhora. Als pocs minuts et rendeixes i assumeixes que d’allí on ets no eixiries sol.

I és en aquell moment quan Hassan demostra fins a quin punt som una espècie única, capaç d’adaptar-nos a qualsevol entorn. Amb la calma de qui està, que ho està! en casa comença a explicar-nos que coneix i sap distingir cada duna, com nosaltres sabem distingir les muntanyes, diu. I en cinc minuts descobreix tot de coses mentre afirma que el desert és ple de vida. Per allà ens fa mirar com corre indiferent a nosaltres una mena d’escarabat simpatiquíssim que té unes potes primes i altes com un món. Al costat descobreix les petjades gràcils i impressionants d’una rabosseta del desert, alineades una davant l’altra com si només tinguera una sola de pota. I amb una veu que es va fent lenta com si es fonguera amb el paisatge ens descriu les gaseles que ell ha vist entre les dunes però que s’amaguen tant bon punt veuen un humà. Unes gaseles, ens ho deixa clar, que nosaltres no veurem mai..

Després, tombats dalt d’una duna especialment alta vegem eixir el sol i baixant amb els talons marcats en la sorra, tornem allà on hem deixat els dromedaris. A repetir, amb la mateixa por però amb una mica més de confiança, la maniobra de muntar sobre el llom d’aquests impressionants animals.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

A Nova York, de Perpinyà estant

Publicat el 4 de maig de 2022 per vicent

Ahir havia de participar en un acte a Nova York, organitzat per l’Associació de la Premsa Estrangera en suport a la llibertat d’expressió. Era un acte en el qual havia de prendre la paraula en nom de l’EJC, junt amb altres col·legues d’associacions diverses. Per sort una de les coses que ha normalitzat la pandèmia ha estat la d’intervindre per videoconferència, així que m’he estalviat el viatge. Fa anys ho hauria fet ben de gust, crec que una vegada no vaig arribar ni a estar vint-i-quatre hores, però ara ja no.

En canvi he aprofitat el dia per anar a presentar “Fronteres” a Perpinyà. I tornant he pogut escoltar l’acte de Nova York, i per tant escoltar-me, en directe. Quines coses…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Jordi, de nou amb llibre

Publicat el 24 d'abril de 2022 per vicent

Un altre Sant Jordi amb llibre al carrer, en aquest cas “Fronteres”. Un altre any, doncs, amb el ritual d’anar a les paradetes a signar, de trobar-me amb els lectors, de passar vint-i-quatre hores immers en el món dels llibres. De fet més encara perquè ara hi ha la moda que també se’n signen la vesprada abans i ja he començat el 22, amb dues signatures en llibreries.

Enguany, però, tot ha quedat desballestat per la meteorologia. De primer plovia i feia sol, una cosa suportable. Però de sobte, cap al migdia, ha aparegut una cosa que semblava un huracà i que ha fet malbé algunes, sembla que moltes, de les paradetes. Jo en aquell moment estava signant a la paradeta que la Llibreria Altair tenia al Passeig de Gràcia i he vist amb estupor com s’envolava la parada, grossa, d’Abacus, que estava just al costat. El desastre ha estat important, tant que han acabat per tancar la parada al migdia, perdent per tant moltes oportunitats de venda.  Jo he aguantat bé, tot i que la revolada m’ha trencat els paraigües, doblegant el mànec amb la força del vent.

A la nit, per fi després de dos anys, hem pogut recuperar el sopar d’amics tradicional a ca’l Jordi Balló. Ha estat un relax fantàstic tot i les històries dels dos anys de pandèmia o les amenaces de la crisi bèl·lica a Rússia. Hem hagut d’esperar molt temps per aquest Sant Jordi que pensàvem que ja seria normal i encara que no ho ha estat ben bé, al final ha valgut la pena.

Publicat dins de General | Deixa un comentari