Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

4.600 llibres ordenats un a un

Publicat el 21 de gener de 2023 per vicent

Unes obres a casa, que s’han allargat durant massa mesos, han tingut com a conseqüència una ampliació notable, i molt necessitada, de l’espai per als llibres. La situació prèvia a les obres era impossible perquè en l’espai destinat fins ara havíem  hagut d’acumular al llarg dels anys llibres i més llibres i la veritat és ja no trobava on tenia cada volum.

Ara, en canvi, s’han més que doblat les lleixes i amb això he hagut de fer front a un repte important com ha estat  el d’organitzar de cap i de nou la biblioteca. Els llibres els he endreçat durant unes quantes setmanes un a un, amb un esforç esgotador vinga a pujar amunt i avall de l’escala, però a la vegada gratificant. Molt gratificant. Novel·la i poesia per ordre estrictament alfabètic i assaig, història, política i la resta per ordre temàtic.

En total resulta que he mogut i he classificat més de 4.600 llibres, que són, per a sorpresa meua pel que fa a la xifra, els que ja teníem a casa -i que se sumen als que encara tinc a Bétera i als que tenim en Arenys, que ja no caben a Barcelona, malgrat que en algun moment m’havia il·lusionat al respecte. Ara espere que durant uns anys ho trobaré tot i ho trobaré fàcil. I això serà un gran canvi per a mi, segur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Torne a tindre tocadiscos

Publicat el 8 de gener de 2023 per vicent

Els reis, disfressats de germana, m’han portat un tocadiscos. Havia sentit que tornen a estar de moda però no m’ho esperava això. Els tocadiscos havien estat molt importants en la meua vida però fa ja dècades que no en tinc. O que no en tenia. Perquè ara en torne a tenir, modern, que fa coses diferents de les que feien els vells però que conserva la forma i l’encant.

L’hem posat en marxa i he tirat mà d’alguns dels pocs discos que guardava per casa, més com un record sentimental que una altra cosa. I aleshores ha passat que la meua menuda s’ha assegut a terra mirant-lo fixament i ha preguntat com es passa de cançó. I diria que m’he sentit més vell que mai…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Atenes

Viatge ràpid, menys de 48 hores a Atenes. Les reunions i la feina només em deixen temps lliure per un sopar en una petita taverna amb música. Sopem de gust, la gastronomia grega és sensacional, i els músics comencen a tocar -veu, guitarra, busuki… S’hi estaran tocant més de dues hores llargues sense cap interrupció i, de fet, acabaran plegant només perquè tots els clients acabem per anar-nos-en. És molt bonic veure i escoltar gent que fa música per plaer, per gust. Després m’explicaran que la cantant és la dona del cuiner i que canta cada nit de l’any. És l’aniversari de l’Andres i la Valia aconsegueix que li canten una versió més o menys comprensible del “per molts anys”, que ell respon agafant la guitarra i posant-se a tocar quatre notes. Acabem ben tard però paga molt la pena. A Atenes em sent com a casa…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre Joan Fuster, el dia que feia 100 anys

Ahir va fer cent anys del naixement de Joan Fuster i, convidat per la Institució Alfons el Magnànim, vaig parlar a València sobre Nosaltres els valencians. Aquest és el text que vaig llegir.

 

Una lectura anticolonial de “Nosaltres els valencians”

Els humans tenim la gran sort de ser els únics animals capaços d’emmagatzemar memòria fora del propi cos. O, com a mínim, això és el que la ciència sap el dia d’avui. I d’entre els estris que els humans hem fet servir al llarg de la nostra història per aquesta finalitat destaca molt per damunt de qualsevol altre el llibre. 

El llibre fa viure l’autor fora del seu temps mortal i escampa i fa perviure les seues idees de tal manera que els lectors no necessitem fer el llarg procés de reflexió que ell ha hagut de fer, acumulant lectures i experiències sovint de forma molt costosa: Simplement ens n’aprofitem per no haver de començar cadascú, cada vegada, de zero. 

És veritat que hi ha llibres responsables de les pitjors tragèdies de la humanitat, però pràcticament tots els moviments que han canviat per a bé el món i les persones, han començat als llibres. “Una cambra pròpia” de Virginia Wolf, “Els condemnats de la terra” de Frantz Fanon, “La interpretació dels somnis” de Sigmund Freud, “Tristos tròpics” de Claude Levi-Strauss o el “1984” de George Orwell, només per dir-ne uns pocs, quin impacte tan gran no han tingut sobre la nostra cultura, sobre la nostra societat, sobre nosaltres.

He esmentat uns pocs grans llibres, tots ells d’un reconegut abast global, però cal dir que són molts els països que han tingut també, a escala nacional, el seu gran llibre, aquell que ha canviat la consciència del que són i els ha fet posar-se dempeus. “The Discovery of India” de Nehru, literalment, es va inventar i va afaiçonar una nació, just quan aquesta naixia després de la independència i la divisió del vell imperi colonial. L’aparició l’any  2013 del llibre de Jason Y. Ng “No City for Slow Men” va fer cristal·litzar el moviment democràtic i independentista a Hong Kong i el va dotar de coherència doctrinal. “Tõde ja õigus” d’Anton Hansen Tammsaare va fixar el 1926 l’ànima i l’entitat d’Estònia davant els seus poderosos enemics, però encara avui veig per les notícies que és una referència ineludible enmig de la tensió creada per la guerra dels russos contra Ucraïna. “Facing Mt. Kenya” de Jomo Kenyatta és, en fi, a la vegada un fascinant recompte antropològic del món dels kikuyu i el manifest polític fundacional de la Kenya contemporània. 

“Nosaltres els valencians” entra de ple en aquesta categoria. És, simplement, el llibre pel qual som el que som. Personalment, molts de nosaltres i col·lectivament tots, fins i tot els qui més allunyats estan del que representava Joan Fuster. Jo no seria la persona que sóc, ni pensaria el que pense, ni faria la vida que faig, ni hauria tingut la vida que tinc sense haver llegit amb setze anys “Nosaltres els valencians”. I encara mantinc en la memòria com un dels moments determinants de la meua vida l’esclat de llum que va inundar la cambra on dormia en ma casa de Bétera quan vaig llegir aquella pàgina 39 on Fuster afirma que “Dir-nos ‘valencians’ en definitiva és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”. 

No vull parlar personalment només, però. Fuster sobretot és un gran constructor de la col·lectivitat perquè és ell que posa les bastides per a la construcció moderna del País Valencià. Tant que avui fins i tot la trista autonomia constitucionalment espanyola i de nom ridícul que tenim no s’entén, em tem que ni tan sols existiria, sense l’electroxoc intel·lectual que va provocar aquell volum, sense el moviment que va impulsar i amb el qual encara avui dialoga. Joan Fuster, de qui just avui commemorem els cent anys exactes del seu naixement, va dissenyar la nostra personalitat, en la mesura que això ho pot fer un home sol.

I afirmar-ho no és ni fanatisme ni adoració, ni cap reverència  irracional. Simplement torne a l’inici. Quants anys de ma vida hauria hagut de dedicar jo, quants llibres hauria hagut de llegir, quantes experiències hauria hagut de viure per a acostar-me a entendre el que sóc com a poble, el que és la meua identitat col·lectiva? No ho sé. Però sé que gràcies al fet que els humans podem emmagatzemar informació fora del cos, aquell llibre de Joan Fuster va ser tot el que jo necessitava per a situar-me davant del món. I, per tant, em va estalviar molta feina. 

Per a mi aquest és el gran valor de “Nosaltres els valencians”. Venint d’on veníem -i encara avui no estem tan lluny en moltes coses com els polítics ens volen vendre sovint- Fuster ens va netejar a través de 238 pàgines magistrals de les moltes toxines rebudes  -en l’escuela nacional o l’escola de les monges, sense anar més lluny- i ens va posar  en disposició de començar a caminar per nosaltres mateixos mirant endavant.

I és aquesta la raó per la qual jo voldria fer avui una lectura anticolonial del llibre, de “Nosaltres els valencians”. No dic que Fuster tingués cap intenció al respecte, és clar que no. Però sí que m’agradaria defensar que la tècnica fusteriana en aquest llibre, i en moltes de les seues obres, és típicament anticolonial. Coincideix amb les maneres de fer de les grans figures de l’anticolonialisme.

Tota la gran literatura anticolonial del tercer món, i la poca que va existir sobre allò que se’n va dir el “colonialisme interior” a Europa, fa servir de fet la mateixa tècnica. Arrelada en un temps i en un lloc concret i sense pretensió de transcendir-los, identifica, aïlla i pren, tanmateix, com a objecte d’anàlisi, les qüestions centrals de la pròpia història i a partir d’això ens proposa una visió diferent, productiva i positiva del que som, que trenca radicalment amb els arquetips que hauran servit fins aleshores per a legitimar la submissió.

Posaré un exemple concret. Fuster parla en el llibre dels altres pobles que històricament van habitar el nostre país definint-los com a “pre-valencians”. No els nega als “ibers, romans, gots o sarraïns establerts en la nostra terra” el dret a fer servir el topònim, però basteix tota la seua teoria sobre el fet clarivident que nosaltres “Som ‘uns altres’ i tenim l’acta de naixement a la vista”. Destruint així amb un sol cop l’arrel del vell pensament regionalista depenent, de la imatge que Espanya ens atribueix als valencians. Aquesta imatge d’una València, si se’m permet l’exageració, “orientalista” en el sentit que Edward Said va donar al terme. D’una València exòtica, plena de fruits per a ofrenar que es pensen que creixen sols, endormiscada, mig aràbiga encara, un poc primitiva per tant, gens preparada per la modernitat. 

Fuster reacciona a això explicant rotundament que no és el cas. Perquè nosaltres som uns altres, gent d’una arrel directament catalana, que vam tenir un regne, el Regne de València, que va ser un model avançat en el món. I que molt probablement va ser l’obra magna de la catalanitat. Un regne on fins a la dramàtica expulsió dels moriscos i en les seues pròpies paraules “els valencians, de fet, eren els altres: els “no-moros” amb els quals s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som -en la mesura que ho som”.

“Nosaltres els valencians” va arribar en un moment especial, de reconstrucció intel·lectual i nacional, després de la dura derrota infligida pel franquisme i durant molts anys s’ha vinculat el llibre de Fuster a “Notícia de Catalunya” de Jaume Vicens Vives. Potser perquè tots dos participen, es podria dir que fins a un punt coordinadament, d’aquest esforç de reconstrucció, des d’un punt de vista en aparença regionalment complementari. O potser perquè Fuster, com és conegut, li manllevà a Vives el títol prohibit per la censura espanyola. Recentment, però, un destacable treball de Pedro Ruiz sobre els usos de la història en “Nosaltres els valencians” estableix una diferència molt notable entre els dos llibres esmentats. Segons l’exrector de la Universitat de València, Vives “contínuament posa en relació el passat amb el present, per a transmetre la idea de permanència” mentre que Fuster fa del passat dels valencians “un temps alié i distant de cara al futur”. Vet ací, doncs, definida la tècnica dels grans impulsors de les teories anticolonials. Fuster, fa servir la història per a donar resposta a la pregunta de què som els valencians actualment. I la història en la seua obra s’hi fa servir com a contrast entre ‘allò que som’ els valencians, a conseqüència del que hem sigut en el passat i tot allò que “hauríem d’ésser’ en el futur.

No és aquesta l’única diferència, però entre els dos llibres. De la mirada de Vicenç Vives, reconec que abusivament, avui diríem que és nacionalista i autonomista. La de Fuster, en canvi, i ja em disculparan vostés la boutade és clarament independentista. Unilateralista si volen que ho diga amb més prevenció. “Nosaltres els valencians” és assombrosament aespanyol. Treballadament aespanyol. Fuster dreça de manera unilateral la visió que som un poble que ens expliquem per nosaltres mateixos, sense necessitat d’explicar-nos a través de les peripècies ningú altre. 

I no només això. Quan Fuster es posa a parlar d’Espanya, sempre ho fa, significativament, a banda; no ho barreja. Però quan ho fa arremet amb una duresa i una agudesa excepcionals. “Contra Unamuno y los demás” és un llibre, sobretot en el seu primer tram, explosiu. Brutal. Demolidor. 

En el seu moment, als Estats Units, Malcolm X, una altra de les grans figures del moviment anticolonial, va definir i va proclamar el “deure de la descortesia”. Quan es va proposar de canviar la relació del seu poble amb els blancs va entendre que era imprescindible fer-ho a partir del canvi d’actituds i va proposar d’oposar a la tradicional submissió tímida respecte als blancs i pel fet només de què són blancs, allò que ell anomenava “el deure de la descortesia”, de la irrespectuositat, de la insubordinació a les normes i als mites, de l’atac directe a les fonts del pensament opressor. I ja em direu si “Contra Unamuno y los demás” no és exactament això i si el famós aforisme segons el qual “forma part d’una bona educació, saber en quines ocasions cal ser maleducat” no parla exactament d’això.

Si m’ho permeten explicar-ho d’aquesta manera, la gran lliçó vital de Joan Fuster, allò que ens ha contagiat a tants, és la voluntat i la capacitat de ser normals. De no ser ciutadans de segona fila d’un país de segona fila -no reconegut. La voluntat de ser gent com ho són els altres, els dels altres països, que no necessiten explicar a cada pas perquè són com són. Fa molts anys el meu amic Jose Eduardo Agualusa es va preguntar “Sabe o que é um judeu?” i va respondre “É alguém a quem lembram que é judeu”. Mira: serviria per a Catalão, li vaig dir jo…

Fuster i nosaltres els fusterians, el que volem és que s’acabe això. Per sempre. Que triomfe el disseny implícit en “Nosaltres els valencians”. Que els catalans, de Bétera, d’Arenys de Mar, de Sa Pobla o de Salses, d’on siga, no tinguem que anar mai més pel món sinó com uns fulanos més, idèntics als de qualsevol país normal i corrent. I que puguem participar, per tant, com a normals de tot el que fa la gent normal.

Una vegada vaig escoltar explicar a Xavier Serra dir que Franco va deixar els Països Catalans convertits en Somàlia al final de la seua insurrecció -la imatge és tan gràfica que estalvia qualsevol comentari. I que per això els nostres avis o els nostres pares no havien pogut fer res més que treballar com animals per a tirar endavant les famílies. Segons ell nosaltres, la meua generació, era la primera que podia haver-se posat a somiar amb ser normal, tan normal com qualsevol europeu ho puga ser. Estic absolutament d’acord amb ell. La famosa piràmide de Maslow és ben clara al respecte: la fisiologia sempre va per davant de tot, de la seguretat, de l’amor i la pertinença, del reconeixement i de la cúspide que seria l’autorealització.

En el nostre cas, però, aquella primera generació post-Somàlia, vam tenir una sort immensa de Joan Fuster, d’aquella “xamba genètica” amb la qual tanta gent, erròniament, pensa que Vicent Ventura va definir el seu gran amic. I la vam tenir perquè “Nosaltres els valencians” dels cinc graus de l’escala de Maslow ens va catapultar del més baix a pràcticament el més alt. Amb un sol llibre i gràcies a un sol cervell, de la fisiologia vam poder botar al reconeixement i l’autorealització. 

Només em queda per dir que tot això Joan Fuster i Ortells ho va fer, a més, en unes circumstàncies especialment difícils. I no tan sols durant la dictadura –que les dues bombes que van provar de matar-lo a casa li van arribar enmig d’aquesta merdeta de democràcia. Però contra totes les adversitats el que importa és que Joan Fuster va ser capaç de construir una idea i d’engegar un moviment, unes generacions de gent conscients finalment de què som i què volem ser, que vivim alliberades de la pressió intel·lectual de la metròpoli colonitzadora. 

Aquest és un moviment que cent anys després del seu naixement és més visible que mai, per a desesperació d’aquesta Espanya que només sap respondre amb autoritarisme. I sí, és un moviment que el supera a ell, que probablement ell no hauria arribat a imaginar ni en somnis. Però nosaltres no seríem justos si no diguérem en veu alta que tot açò que està passant no es pot explicar, ni al sud ni tampoc, ep!, al nord, sense ell i sense el seu esforç. 

Joan Fuster, amb “Nosaltres els Valencians” va canviar de dalt a baix el país sencer. El va alliberar mentalment i ens va alliberar com a persones, que és el primer pas imprescindible per a la llibertat col·lectiva. Hi ha molt pocs intel·lectuals al món, poquíssims, de qui es puga dir una cosa com aquesta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Elx, Benimaclet i unes quantes agulles de cap

Cap de setmana a Elx, per fer la presentació de Fronteres i recollir el premi que El Tempir ha tingut a be concedir-me. Temps, però, que aprofite per estar amb la meua fillola Aina i els seus pares, amics de tota la vida amb els quals vaig compartir pis d’estudiant amb Sari quan érem joveníssims. Tere i Dionís són dos referents de la meua vida i passar unes hores amb ells és sempre un bàlsam i un goig.

A sobretaula ix a col·lació una anècdota d’aquell temps que els seus fills se saben de memòria: com em vaig carregar la megafonia de la falla del carrer de Benimaclet on vivíem.

La cosa era senzilla. Sant Josep va caure a la vora dels exàmens, quan més temps de concentració necessites, però això a la falla, lògicament, li tenia igual. De manera que va instal·lar uns altaveus amb música permanent que feien molt difícil treballar. Impossible. Així que els vam haver de sabotejar.

I heus ací la recepte: agafes agulles de cap, les claves aleatòriament pel recorregut del cable que va als altaveus i quan ho has fet trenques el cap, cosa que fa pràcticament impossible trobar on s’ha tallat el circuit.

I tornes a estudiar…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I de sobte ací estic jo, enmig de la globalització

Lex Fridman és un professor de l’MTI que s’ha fet molt conegut pel seu podcast -que té més de dos milions de subscriptors arreu del món- on fa llargues entrevistes a personatges sempre molt interessants. I quan dic llargues vull dir molt llargues. Per exemple aquesta de la qual parlaré, amb Balaji Srinivasan, dura set hores en les quals parlen de tot, bàsicament de com arreglar el món.

El cas és que en un moment determinat Srinivasan -ho podeu veure en el vídeo que hi ha ací a sota que va directe al moment en què passa- esmenta Catalunya, esmenta VilaWeb i va i llegeix una cita d’un editorial meu per a reforçar les seues opinions.

Sempre parlem de la globalització com d’una invasió que ens arriba des de fora però la realitat és que és d’anada i tornada. I sinó com expliqueu què un empresari d’origen indi, ciutadà americà. que viu en Singapur traga enmig d’una conversa amb un il·lustre professor de Boston una frase d’un periodista de Bétera -que, a més,  la va escriure originalment en català?

 

A Santiago, parlant gallec de nou

Feia molts anys, moltes dècades en realitat, que no parlava gallec en públic, però avui m’he decidit a fer-ho en ocasió de la taula rodona que hem fet a Santiago seguint el format del Galeusca de Directors, amb Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro.

Les paraules se m’aturaven a la gola en la primera de les intervencions que he fet però després la realitat és que la llengua m’eixia molt fluida i m’he sentit molt a gust parlant en gallec de periodisme, dels nostres respectius projectes i de la situació dels mitjans en cadascun dels nostres països.

Martxelo, sempre tan divertit ell, s’ha quedat sorprès i m’ha recriminat carinyosament el gest perquè deia que el feia quedar mal a ell, cosa que simplement és impossible. Li he promès, però, que algun dia parlaré també basc. A veure si és veritat…

Ací teniu la meua primera intervenció en el debat

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dos mil números d’El Temps

El setmanari El Temps ha tingut a bé reunir-nos a València a alguns dels primers membres de la seua redacció per a celebrar que han arribat al número dos mil. El resultat ha estat una llarga conversa que queda reproduïda en els textos, fotografies i vídeos d’aquest reportatge de Víctor Maceda.

Retrobar els meus companys d’aleshores, a alguns dels quals feia dècades que no havia vist, va ser un exercici molt gratificat encara que no vam poder deixar d’exclamar-nos per com de vells ens hem fet. Havíem treballat junts quan teníem menys de trenta anys i ens hem retrobat en els seixanta, alguns ja jubilats i tot. Contents això sí. I orgullosos del que vam fer en aquell moment tan complicat.

Finalment he caigut

Dilluns de la setmana passada a la nit, tornant de València, em vaig notar estranyament cansat i en arribar a casa vaig pensar a fer-me una prova de la covid que, per a sorpresa meua, va donar un resultat positiu. Després de dos anys llargs ja de pandèmia i quan no m’ho esperava he caigut.

He caigut i ho he notat: febre, malestar, tos. Pràcticament he hagut de passar tota la setmana al llit, fent el menor esforç possible i intentant recuperar-me. Han estat ben bé dues setmanes anormals abans de poder retornar més o menys a la normalitat, en les quals he hagut d’anul·lar un munt de coses que tenia aparaulades.

I el que m’ha impressionat més de tot és la sensació d’estranyesa, de sorpresa, que em va envair en veure la ratlleta roja indicar que tenia la covid. No diré que l’havia oblidat però a aquestes alçades, sincerament, era una cosa que no m’esperava. Finalment, però, he caigut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La visita guiada a l’exposició “Revolució VilaWeb”

Finalment l’exposició “Revolució VilaWeb” ha tancat les portes. Ha estat de maig a finals de setembre al Palau Robert de Barcelona i, com a part de les activitats que hem fet, grups de subscriptors de VilaWeb han estat convidats a visitar-la amb mi. Hi han passat prop de mil persones en aquestes visites, que m’han permès conèixer-los millor i entendre millor què esperen de nosaltres.

Un dels darrers dies que era oberta, vam gravar aquest vídeo on hi ha -més o menys- l’explicació que jo els feia de la mateixa. És, si ho voleu així, una visita virtual.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diaris. Com nosaltres.

Aquest cap de setmana passada ens hem trobar a Barcelona quatre diaris europeus que compartim moltes coses i que tenim problemes comuns. Ha estat una gran ocasió per a mirar de crear sinergies i sobretot per a compartir la mirada sobre el present i el futur de la professió.

Hi hem participat VilaWeb, els italians de FanPage, la gran sensació periodística del país cisalpí ara mateix, els croates de TelegramDenník N, un molt potent diari eslovac, que ara també té versió txeca i un apartat en hongarès. A la trobada era prevista l’assistència també de De Correspondent, però el seu director va pillar la Covid en el darrer minut i es va haver de quedar a Amsterdam.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb Martxelo i Maria, en viu

Cada cap de setmana compartisc espai a VilaWeb, Berria i Nós Diario amb els directors d’aquests dos mitjans, Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro, però en ocasió de l’exposició Revolució VilaWeb, que es fa al Palau Robert de Barcelona, ahir vam corporitzar la relació fent un Galeusca de Directors en viu i en directe. Ací teniu el vídeo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Alguer

Aprofitant que havia de presentar Fronteres a L’Alguer, hi hem passat una setmana de descans. Hem tornat a l’hotel on ja vam ser quan l’Assumpció estava embarassada de la nostra major, fa trenta-tres anys per tant. En teníem un record magnífic però no sabíem si en part això era així perquè érem molt joves i feliços i estàvem plens d’il·lusions. No ens ha defraudat, però.

Sincerament es tractava de descansar. Anar a la platja o a la piscina. Llegir. Veure alguna pel·lícula. Passejar… I això és exàctament el que hem fet. Gaudint a més del paisatge impecable d’aquesta part de Sardenya que és el que devia haver en les nostres costes, abans de la invasió pel turisme forassenyat.

I lògicament vam baixar a L’Alguer. Hi tenim amics entranyables, de tota la vida, i sempre és un goig passejar pels seus catalaníssims carrers. I vaig fer, sí, la presentació del llibre, al Jardí de Vil·la Mosca, amb una assistència de prop de cinquanta persones que em fa la sensació que va superar les expectatives dels organitzadors i tot. I les meues, sobretot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El terrat

Publicat el 24 d'agost de 2022 per vicent

A casa, a Bétera, el terrat sempre ha estat un espai que s’ha fet servir poc. De menut no recorde haver pujat pràcticament mai i encara que darrerament ho he provat alguna vegada per això més aviat era un espai inhòspit, poc arreglat.

Aquest agost, però, he decidit canviar-ho de dalt a baix això, de manera que he comprat unes llums, una taula i unes tumbones, que en diuen, un poc de gespa artificial i un canyís per a dissimular la barana. I amb tot plegat l’espai s’ha transformat i m’ha permès a mi i als pares passar unes hores fantàstiques cada dia.

Hem pujat sempre a boqueta nit, quan encara no hi havia fosca. Malgrat la calor asfixiant que ha fet allà dalt corre un poc d’airet de manera constant i això ha fet que fos molt agradable. Fèiem un aperitiu junts, després el sopar i si venia a tomb un gelat per rematar-ho. I quan ja era tardet baixàvem a casa de nou, després d’haver xerrat i generalment rigut, durant tres o quatre bones hores.

Ahir després del darrer dels sopars, vaig haver de desmuntar-lo, perquè avui me’n torne a Barcelona i vaig pensar que semblava mentida com quatre detallets insignificants et poden canviar la vida i fer-la més agradable. I què bonic és, i quina sort és, tindre els pares que tinc.

 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari