Slesvig-Holstein: una bandera en cada galta

Jørgen Kühl és el director de l’Institut Møller Skolen, a Slesvig. El centre ocupa un edifici espectacular, regal de Maesrk, la gran empresa de contenidors danesa, de fet la més important del món. Kühl parla amb passió del seu projecte educatiu i recorda amb un punt d’emoció el dia que la reina de Dinamarca en persona va acudir a inaugurar-la. ‘L’helicòpter va aterrar ací mateix –diu mentre assenyala un espai obert al costat de la pista d’atletisme– i tots els alumnes érem al davant de l’edifici, cadascun amb una petita dannebrog‘, el nom de la bandera danesa, originària de Tallinn, per cert, que ara fa vuit-cents anys.

L’escena no hauria de tenir gran cosa d’especial. L’edifici és un projecte educatiu extraordinari, un exemple de col·laboració i de filantropia. És una autèntica joia arquitectònica i de disseny, obra de C. F. Møller Architects, un dels estudis internacionals més prestigiosos d’Aarhus, amb el qual el 2010 va guanyar el premi del Royal Institute of British Architects. Hi desenvolupa una tasca educativa impressionant i assoleix alguns dels millors nivells educatius del país i cada any envia els seus alumnes en massa a les millors universitats de Dinamarca. I va ser construïda en un temps rècord, tot just un any.

Per tot plegat no hauria de ser sorprenent que la reina Margarida II el volgués inaugurar. Però un detall crida molt l’atenció: Slesvig és a la República Federal d’Alemanya, no al Regne de Dinamarca.

En alguns altres indrets la inauguració d’aquest edifici hauria estat un escàndol. I segurament hauria motivat un conflicte diplomàtic enorme que la reina de l’estat veí hagués inaugurat una escola que s’expressa en la llengua oficial de l’estat veí i que és situada en un terreny que n’havia format part. A més, va ser rebuda per un miler de ciutadans que enarboraven la que se suposa que és la bandera de l’estat veí i la van aclamar com a reina pròpia. Però a Slesvig-Holstein no és el cas. La singular situació creada pel referèndum d’autodeterminació del 1920 fa d’aquesta regió una de les més peculiars d’Europa quant a la identificació nacional dels habitants. Bàsicament Slesvig és dividida en dues parts, la septentrional integrada a Dinamarca i la meridional a Alemanya. Però en totes dues hi ha notables comunitats minoritàries de l’altra nació, comunitats que amb el pas dels anys comencen a reconèixer-se com a parts d’un trencaclosques extraordinari a la porta mateix d’Escandinàvia.

Danevirke: la gran muralla danesa

La ciutat d’Slesvig, de fet, és al final d’una llarga llenca de mar que entra de la Bàltica i que crea l’estrangulament de la península de Jutlàndia. I a molt pocs quilòmetres al sud hi ha Danevirke, una extraordinària muralla començada a construir cap a l’any 500 després de Crist i feta servir militarment fins al 1864, durant la segona guerra d’Slesvig.

En total són trenta quilòmetres de fortificacions que van de l’antic port víking d’Hedeby fins als pantans que donen a l’Atlàntic i que tallen de manera efectiva el pas entre Europa i Escandinàvia. La Danevirke és avui a quaranta-quatre quilòmetres al sud de la frontera oficial de Dinamarca i, tanmateix, com repeteixen constantment en el museu que explica el treball arqueològic que s’hi fa, és ‘el certificat de naixement de Dinamarca’. Un certificat de naixement que els danesos reconeixen solemnement, malgrat ser en un estat diferent.

La visita de la part central de la muralla impressiona perquè es pot comprovar amb un simple cop d’ull de quina manera al llarg de tants segles aquest mur ha alterat el paisatge. Jutlàndia és una península bàsicament plana però a mesura que et vas acostant a la muralla es fa ben visible una línia de turons aparentment naturals, encara que en realitat tenen a sota els maons i les pedres que els danesos i els seus avantpassats hi van acumular de manera extraordinària per impedir el pas dels invasors. Fins i tot una cosa que té tota l’aparença de ser un riuet sec és en realitat una rasa artificial. Del punt més enfonsat al cim de la muralla hi ha quinze metres de desnivell impossibles de superar amb les tècniques i l’equipament de cap soldat durant tots aquests segles.

La visita guiada en aquest indret té un moment especial, que és el pas per la porta. Encara que no ho indica cap escrit, els arqueòlegs han descobert la que era, o havia de ser, sens dubte, l’única porta de pas enmig dels trenta quilòmetres de muralla. I s’hi pot passar i deixar enrere Europa i entrar a això que és, o era, Dinamarca.

La història d’Slesvig-Holstein és la història d’un de tants indrets de contacte com hi ha hagut a Europa. Saxons, víkings, frisons, danesos, prussians primer i alemanys després s’hi han trobat barrejats durant segles, convivint de manera estreta i fent-se la guerra de manera constant.

La partició de Slesvig-Holstein

El 1864 la Guerra dels Ducats va enfrontar Dinamarca d’una banda i Prússia i Àustria de l’altra. El resultat fou que el ducat danès de Slesvig es va incorporar a Prússia juntament amb les províncies de Holstein i Lauenburg. Però Prússia es va comprometre a organitzar un referèndum en un termini de sis anys per donar al poble de Slesvig l’oportunitat de tornar a la sobirania danesa. Així i tot el referèndum no va arribar fins després de la Primera Guerra Mundial, i encara gràcies a la derrota d’Alemanya i als nous aires polítics creats amb la defensa del dret d’autodeterminació per part del president americà Woodrow Wilson.

Per votar, Slesvig es va dividir en tres zones, cadascuna de les quals havia de votar per separat. En la nord, la Zona 1, tres quartes parts de la població es van manifestar en favor de tornar a Dinamarca. En la central, la Zona 2, la majoria va votar per restar a Alemanya i en la sud, la Zona 3, la votació no es va arribar a fer. El problema va ser que tant en la nord com en la central el resultat no va ser homogeni i en algunes poblacions va guanyar l’opció contrària a la majoritària. Però en vista de la dificultat per a establir una frontera homogènia en aquestes condicions, es va decidir que la ratlla seria la que s’havia dibuixat entre les dues zones i es va assumir que a banda i a banda restarien petites minories, daneses a Alemanya i alemanyes a Dinamarca. La decisió va causar una crisi important al govern danès però la nova frontera es va estabilitzar amb el temps fins a l’arribada de la II Guerra Mundial.

Dinamarca va ser envaïda per Hitler en sis hores i l’ocupació nazi va remoure la delicada situació d’Slesvig-Holstein i va crear una tensió enorme entre danesos i alemanys. La col·laboració de la minoria alemanya en l’ocupació de Dinamarca i després els ajuts de Dinamarca als danesos alemanys en forma de menjar i diners immediatament després de la fi de la guerra, van crear una forta tensió entre les dues comunitats, tensió que només es va anar apagant amb el pas dels anys i la unitat europea.

Slesvig-Holstein, després de la II Guerra Mundial, va caure sota el règim d’ocupació britànic, tot i que varen ser bàsicament soldats noruecs els qui van controlar el territori. Precisament l’Institut Møller Skolen s’alça avui sobre la que va ser una caserna de l’exèrcit noruec, abandonada als anys vuitanta. L’escola és envoltada d’una extensa àrea esportiva i recreativa, plena de gespa però sense arbres. Excepte un. Una classe ha estat dissenyada per tenir un angle de visió específic cap a aquest arbre, que serveix per a ensenyar als xiquets la complicada història recent del país.

Mentre es construïa l’institut un home gran noruec va aparèixer i va explicar que ell en persona havia plantat aquell arbre quan de jove havia estat destinat a la caserna militar, que tenia per obligació principal controlar els alemanys vençuts, que vivien en unes condicions terribles del punt de vista material i moral. Ara l’arbre solitari recorda als estudiants de la minoria danesa l’ocupació d’Alemanya i les dificultats per les quals els seus avis van passar a causa del nazisme i de la guerra. I això sense haver-se de moure dels elegants pupitres de disseny.

Però per als alumnes la visió de l’arbre és diferent segons el seu origen. De fet, ara mateix, dues terceres parts són de famílies que s’expressen en alemany i que fa dues generacions no haurien estat considerades membres de la minoria danesa. L’atracció per Dinamarca i la possibilitat de donar als alumnes una vida doblement interessant perquè poden triar entre Alemanya i Dinamarca per continuar els estudis, treballar o viure ha fet que cada vegada més famílies alemanyes apunten els fills al sistema escolar de la minoria danesa, no sense problemes.

Kühl explica que al pati la llengua més comuna és l’alemanya, però que, en canvi, dins l’institut el danès és pràcticament l’únic idioma que se sent. De fet contracten professors danesos que no saben l’alemany perquè d’aquesta manera s’asseguren que no canviaran de llengua en cap moment. I fins i tot els pares que no saben el danès són animats a estudiar-lo i parlar-lo. ‘En les reunions de pares fem que els fills els facen de traductors si no parlen danès i sempre que algú em telefona en alemany jo li parle en danès fins que és possible, no endebades han signat per anar a una escola danesa’, diu. Li pregunte, però, què passa quan juguen un partit d’handbol o de futbol Alemanya i Dinamarca. Respon que una xiqueta en va fer una redacció sobre i va concloure que es pintaria una galta amb la bandera danesa i una altra galta amb la bandera alemanya.

Alemanys a Dinamarca

Li explique l’anècdota de la bandera a cada galta a Gwyn Nissen i ell em diu que a l’altra banda de la frontera les coses són un pèl més complicades. Nissen és el director de Der Nordschleswiger, el diari en alemany de Dinamarca, sobretot representatiu de la minoria nacional alemanya que va acabar al nord de la frontera actual.

Nissen reconeix que les coses han millorat molt aquests darrers anys i posa com a exemple la col·laboració intensa entre els quatre diaris principals d’Slesvig. El Jydske Vestkysten és el gran diari en danès del nord i l’Schleswig-Holsteinische Zeitungverlag és el gran diari en alemany del sud. Tots dos coexisteixen amb el Flensborg Avis, editat en danès a la zona alemanya i amb Der Nordschleswiger, editat en alemany a la danesa. I tots quatre han integrat els sistemes editorials per compartir notícies i informacions d’interès comú. La societat va superant així els estereotips i les majories tenen en consideració les minories. Per exemple, la majoria alemanya a Flensburg ha donat suport a la proposta de retolació bilingüe dels carrers.

Fotografia dels monarques danesos a la redacció del Flenborgs Avis.

Així i tot, segons Nissen, Alemanya és més permissiva amb la minoria danesa que no a l’inrevés. Per exemple, la sorprenent normalitat amb què els símbols nacionals danesos són desplegats a Alemanya no acaba d’existir a Dinamarca. A la recepció del Flensborg Avis em fa notar que en un lloc destacat hi ha la fotografia de la reina i diu que a Dinamarca, en canvi, no és permès d’hissar la bandera alemanya. En part és una conseqüència encara de l’agressió nazi i, en part, per la por d’un veí molt gran i poderós que els pot condicionar de manera evident la vida.

Quan ell anava a escola no era infreqüent que algun company l’insultés dient-li nazi. ‘Això avui ja no pot passar, per sort,’ diu mentre defensa que el funcionament de la regió hauria de ser un exemple per a tot Europa. Diu que ací ha funcionat el reconeixement de la realitat: Hi ha una frontera, hi ha dos estats, però dins de cadascun hi ha una part de la població que se sent diferent i vinculada al veí. Tot això és compatible si tothom se sent reconegut i respectat com allò que és. El reconeixement de l’altre i dels drets de l’altre afirma que ha estat la lliçó principal d’aquests darrers anys, en una terra on la frontera ha anat pujant i baixant al llarg de cent quilòmetres al llarg de dos-cents anys i ha deixat cases i gent ara a una banda i ara a una altra.

Una frontera, per cert, que ara de sobte i sorprenentment ha reaparegut. Després d’anys d’estar completament esborrada, la dura campanya de l’extrema dreta danesa contra la immigració ha fet que el govern danès haja alçat una línia de fil d’aram de metre i mig d’alçada al llarg de la línia de demarcació entre Dinamarca i Alemanya. ‘L’excusa ha estat –diu Gwyn Nissen– la pesta del porc blanc.’ La barrera ha estat justificada per controlar aquesta malaltia, que, certament, podria ser terrible per a la indústria alimentària danesa. Però la conseqüència és que segles després torna a haver una nova gran muralla danesa, encara que a quaranta quilòmetres al nord d’on era l’original. ‘Potser –diu amb resignació– és inevitable, perquè aquesta península és un coll d’ampolla a les portes d’Escandinàvia. Però aquesta vegada, si més no respecte dels humans, hi ha varietat assegurada a aquest costat de la ratlla i a aquell perquè ens reconeguem els uns als altres com això que som i s’ha aconseguit que això no siga un gran problema, sinó més aviat una riquesa.’ Europa, i la immensa majoria dels estats europeus, farien bé de prendre’n nota.

Un cap de setmana a l’aeroport

La directiva de l’European Journalism Center ens reunim com a mínim tres voltes l’any. Som sis periodistes d’arreu d’Europa que, per desgràcia, tenim unes agendes impossibles cadascú. Per això hem de pactar amb molta antelació quin dia ens trobem. I és molt difícil canviar-ho.

En aquesta ocasió havíem quedat de fer la reunió dissabte 27 d’abril a Maastricht. Normalment ens reunim en diverndres, Però dilluns 29 el Centre organitzava el primer dels debats dels candidats a la presidència de la Comissió Europea a Maastricht mateix. Així que tenia sentit fer la reunió dissabte, descansar diumenge i acudir a l’acte de dilluns. Però a Pedro Sánchez se li va ocórrer convocar eleccions!

I això em va força a un autèntic cap de setmana a l’aeroport. Divendres vaig volar a Brussel·les i d’allà vaig anar en tren a Maastricht per arribar a temps del sopar que sempre fem la nit abans de la reunió. Dissabte matí vam fer la reunió i en acabat, a les sis, em van portar en cotxe a l’aeroport de Brussel·les on vaig agafar l’avió que m’anava a deixar passades les onze de la nit a Barcelona. Diumenge vaig estar treballant tot el dia en les eleccions i vaig anar-me’n de la redacció a les tres del matí. I a les sis del matí ja m’esperava un altre avió per a tornar a Brussel·les i cotxe cap a Maastricht. Debat a la vesprada, (ací hi ha la crònica que vaig escriure del mateix) dormir a Maastricht i a l’endemà de nou cap a Barcelona, via Brussel·les. Com que estem parlant d’uns 1.400 quilòmetres per trajecte resulta que em vaig posar entre pit i esquena 5.600 quilòmetres, quatre avions, un tren i tres cotxes en quatre dies. Pas mal…

Entrevista a la televisió croata: països que es tornen covards

Llarga entrevista a la televisió croata sobre el que està passant ací però també sobre el que va passar allà i el que jo vaig viure-hi. Em sembla que per primer vegada he expressat en públic un pensament que em persegueix: que la mateixa nació pot ser molt valenta quan lluita per la llibertat i en canvi tornar-se covarda quan esdevé un estat…

El vídeo el trobareu ací.

Amb tres B: Bétera-Barcelona-Buenos Aires

Demà es presenta a la Fira del Llibre de Buenos Aires un volum coordinat pel PEN Club en que es parla de la relació entre Barcelona i Buenos Aires. Em van convidar a escriure-hi i vaig retratar a mon tio Joan Guillem i les coses que em va ensenyar. Aquest és el text:

 

 

Les lletres que em van arribar de Buenos Aires

 

L’any 1967 va ser el de la meua primera comunió. En aquell temps avorrit i gris la comunió era més una festa social que un assumpte verament religiós. El franquisme feia servir la religió com a font de legitimitat i va convertir l’església en una institució de paper cartó que als pobles menuts, com era el meu, marcava de manera fèrria el pas de la vida diària. Fer la primera comunió era una de les grans celebracions de l’any. Per la festa, pel gran dinar familiar que solia acompanyar-la. Però, sobretot, sobretot per a mi, pels regals.

Han passat cinquanta-dos anys d’aquell dia i avui només me’n puc recordar d’un d’aquests regals. Sé que en vaig rebre molts però els he oblidat tots excepte aquell: un llibre. Un familiar exiliat a l’Argentina des del final de la guerra del 1939 va tornar a València per primera vegada aquell any i em va regalar un llibre. Era un llibre gran sobre paisatges del món, amb fotos precioses, perfectament editat. Però aquell llibre el recorde encara avui no pel seu contingut sinó per un paper que portava enganxat a la primera pàgina. En aquest paper el meu oncle, Joan Guillem, va escriure una dedicatòria on em desitjava sort a la vida i felicitat. La sorpresa era que m’ho desitjava en la llengua que ell, tants anys després de veure’s forçat a abandonar el país, seguia parlant a l’Argentina, la que tots parlàvem a Bétera.

El valencià, la nostra pròpia variant local del català, era la meua llengua però mai l’havia vist escrita abans. De fet no sabia ni tan sols que es pogués escriure. L’escola, els diaris, tota la vida oficial i pública, era obligatòriament en castellà. Sembla mentida que avui encara alguna gent s’obstine a dir que el castellà mai ens va ser imposat. Em sap greu però fins i tot la meua esquena n’és testimoni. Dels cops que ens pegaven els mestres només per dir una frase en la llengua que parlàvem a casa. De la mateixa manera el meu cervell podria explicar encara avui l’impacte d’aquell text curt que un escriptor aficionat de Buenos Aires em va regalar.

Sempre he pensat que el meu amor per l’escriptura i el meu respecte pels exiliats va néixer aquell dia per acompanyar-me ja per sempre. Sempre que participe en una activitat del PEN Club relacionada amb escriptors exiliats em ve al cap aquell diumenge de maig de 1967, quan el meu oncle em va lliurar el llibre que em va tornar les lletres de la meua pròpia llengua. I em pregunte, il·lusionat, quin xiquet, quin jove, pot veure sa vida canviada per una simple frase d’aquell qui és obligat a viure fora de casa.

El meu oncle, Joan, i la seua dona Rosita, van tornar en diverses ocasions al seu poble en els anys següents. A Buenos Aires Juan Guillem era un ciutadà més del barri Caballito, del carrer Muñiz, aquest carrer que els seus al·legats avui dia segueixen anomenant encara ‘el carrer’. Treballava venent filferro de coure per a bobinatge de motors. Però mai no va deixar d’escriure. En clau. Com, per desgràcia, ho han de fer tants escriptors a tot arreu.

Pocs anys després de la comunió va tornar per falles i va escriure uns versos que la falla local va imprimir en un extravagant prospecte de color verd. Els seus versos parlaven d’un zepelí que havia passat molts anys abans per Bétera. Ningú sabia en realitat què ens estava explicant i encara vam trigar anys a saber-ho. Però quan va arribar la democràcia, amb gran sorpresa de tots, es va descobrir un petit llibret que ell mateix havia signat l’any 1936, versos per a la falla local d’aquell any, escrits setmanes abans de la insurrecció de Franco. La falla, efectivament, tenia un zepelí i mon oncle versava sobre l’aparell, tement que el feixisme l’obligaria a pujar-hi per fugir. Com així va ser. Efectivament.

Avui, sabent ara tot el que sé, puc imaginar l’emoció amb què trenta-vuit anys després el Juan Guillem del carrer Múñiz, l’oncle Joan que va viure en l’era de Bétera, casa per casa i paret per paret amb la meua família, va escriure la segona part de la història del seu zepelí particular. Il·lusionat, sens dubte, amb el final d’aquella dictadura que el va portar a ell i a tants a l’altra banda de l’Atlàntic, que ens va robar a tants la normalitat, fins al punt de robar-nos fins i tot les lletres.

El Joan Guillem escriptor no ha passat a la història de la literatura, això és cert. Però els seus gestos, aquells petits desafiaments escrits que em va lliurar amb insistència en totes les seues visites, m’han marcat i marcaran per sempre la meua manera de veure el món

. Vaig aprendre d’ell, d’un escriptor aficionat més, d’un poeta de carrer, que la memòria pot bastir ponts capaços de destrossar dictadures. Vaig aprendre que les frases poden il·luminar un cervell. Vaig aprendre que hi ha gent acollidora disposada a abraçar a qui arriba i a donar-li una vida nova -i per això m’indigna tan avui el cinisme d’aquesta Europa fortalesa que nega el dret a venir de qui busca una vida millor. Però per sobre de tot vaig descobrir que la meua llengua, el català, tenia lletres. També. Unes lletres que em van venir, i això mai ho oblidaré, de Buenos Aires, del Buenos Aires més generós i humà. De l’Argentina que ens va saber acollir.

Quan érem Somàlia

Presentació a la llibreria Fan 7 del quart volum de les biografies parcials de Xavier Serra. Parlem ell, Vicent Olmos i jo mateix. Entre el públic hi ha els meus pares i potser per això m’impressiona més encara la descripció que fa Serra del que érem al final de la guerra de Franco. Diu que érem Somàlia. Una terra desfeta, reduida a miquetes, que els nostres avis i els nostres pares van haver de refer a base de treballar.

Mentre el Xavier ho explicava jo mirava els meus pares en primer fila i pensava quanta veritat hi ha en la definició. A ells els he conegut sempre treballant, dia i nit. Sense dies de festa i pràcticament sense vacances. Fent tot el que podien per a que nosaltres poguérem aspirar a la normalitat que es retrata en aquesta biografies. Vivint en el lloc de treball i confonent la feina amb la vida.

Somàlia. Això és el que es varen trobar. I el lloc d¡on ens varen treure.

Unes quantes fotos (de feina)

Remenant papers he trobat un grapat de fotografies velles i me n’he adonat que algunes d’elles encapsulen, crec jo, bona part de la meua vida professional.

 

Aquesta  fotografia és feta a la redacció d’El Temps, a València, segurament al 1984 o 1985. Ignore l’autor però evidentment devia ser un dels fotògrafs de la casa, La fotografia original és una diapositiva, (en la foto en tinc sobre la taula en la caixeta roja) i no deu correspondre als primers mesos perquè jo al principi seia en una taula diferent d’aquesta. La posició, diguem-ne acrobàtica era habitual en mi, tirant endavant les dues potes davanteres de la cadira i posant els peus sobre la màquina d’escriure mentre llegia. Escrivíem, sí, amb màquina d’escriure i paper pautat amb paper de còpia entremig –una tecnologia que vista des d’avui sembla prehistòrica. Em fa gràcia ‘llegir’ la meua estanteria i veure que algunes de les manies que mantinc ja les tenia aleshores.

 
 

Aquesta, evidentment, és una fotografia feta a Pequín, a la plaça de Tian Anmen durant la revolta dels estudiants i deu correspondre per tant al maig o juny del 1989. Jo aleshores treballava per a Televisió Espanyola i el càmera que apareix en la fotografia, que també ignore qui la devia fer, és José Luis Márquez, un dels més grans periodistes que he conegut mai. La foto la devia fer algun altre membre de l’equip i correspon als dies anteriors a la proclamació de la llei marcial i al tall de les comunicacions amb l’exterior. Després d’aquests dos fets, i les conseqüències que varen tenir pels periodistes que hi treballàvem, crec que ja no vàrem fer més entradetes com aquesta.

 
 

Aquesta és una foto curiosa. De finals dels anys vuitanta en una llibreria de Chicago. Deu ser del 1987 perquè el llibre destacat és ‘Veil’ de Bob Woodward, que es va posar a la venda aquell any i va ser el primer llibre seu que vaig llegir –després ho he llegit pràcticament tot i fins i tot a casa tinc una estanteria dedicada a ell. Alguns llibres, aquest n’és un, han tingut una enorme influència en mi.

 
 

Una foto divertida dels inicis d’internet. No sé de quan és però devem estar parlant del 1995 o 1996. Jo duc una melena enorme (!) i entre els companys hi ha dos dels noms més importants de la xarxa, el Lluís Reales i el Luis Angel Fernández Hermana.

 
 

Amb l’Assumpció rebent el Premi Nacional de Periodisme 2004, de mans del president Pasqual Maragall. A primers de segle es varen succeïr diversos reconeixements a la feina pionera que havíem començat a fer amb VilaWeb el 1995.

 
 

El treball constant amb col·legues de tot Europea ha estat per a mi un estímul intel·lectual i professional especialment significatiu. Aquesta fotografia, al davant de l’edifici de la Unió Europea, deu ser també d’algun any al voltant del canvi de segle i en ella hi ha dos del meus millors amics: en el centre amb corbata blava el Giuseppe Zaffuto i al seu costat el Hugh Stephenson. El que hi ha al darrere és el Wilfried Rueutten.

 
 

Amb tot, la persona que segurament més em va influir va ser el Wayne MacPhail. D’ell vaig aprendre les claus del periodisme a Internet, el em va portar al seu diari a Toronto, a Hamilton, l’Spectator, on vaig aprendre tantes coses i amb ell he mantingut una amistat de dècades que encara avui m’enriqueix. La foto crec recordar que és d’un cap de setmana que vam anar junts a una granja a passar el dia tots junts amb les famílies i a comprar pomes o alguna cosa així.

 
 

Les xerrades i els conferències han estat sempre una part important de la meua activitat periodística. En aquest cas estic en un debat a Andorra, l’any 2011, amb Dominique Voynet, ex-ministra i líder dels Verds francesos.

 
 

I una final, de fa poc, a la redacció del diari. Han canviat moltes coses des de la primera. En comptes de màquina d’escriure hi ha un portàtil, ja no sóc capaç de seure amb les dues potes de davant de la cadira posades en l’aire i hi ha la reivindicació de la llibertat dels presos polítics.

Una bandera de la república espanyola a mig pal el dia de la mort de Franco

Ahir vaig participar en un acte convocat pel col·lectiu Laude d’ex-rectors de les universitats catalanes. L’acte, una jornada més aviat, tenia dues parts, una sobre la defensa per les universitats dels drets civils en l’època franquista i l’altra ara.

En la conversa sobre la defensa dels drets civils sota el franquisme, entre altres, va participar l’ex-rector de la UPC i la UOC, Gabriel Ferraté.

Ferraté va fer una intervenció fantàstica mostrant diversos cartells que ell guarda a casa d’aquella època. Els típics cartells que es penjaven a primers dels anys setanta a les facultats. En va ensenyar quatre o cinc d’ells, amb històries diferents i amb protestes diferents com a motiu.

La dada més sorprenent va arribar, però, al final. Ferraté va explicar que un dia algú va penjar una bandera de la república espanyola en un edifici de la universitat. La bandera la van despenjar els bombers i ell, per evitar problemes, se la va quedar i la va guardar en el seu despatx.

Aleshores el dia que es mor Franco arriba una notificació urgent reclamant que es penge la bandera espanyola a mig pal. Però no era habital tenir aquesta bandera penjada. La cosa és que, sense saber-ho Ferraté, el gerent va recordar haver vist la bandera plegada en el despatx i va ordenar un bidell que anés a buscar-la  i la posés a mig pal. Sense ser conscient que no era la bandera monàrquica sinó la republicana.

I això és el que va fer el bidell –que era un guàrdia civil jubilat!

A l’institut de Xàtiva

Feia temps que em demanaven si podia anar a xerrar a l’Institut de Xàtiva. Em feia il·lusió i finalment ho he pogut fer. Xàtiva és especial per a mi, per la meua família, i el viatge en tren des de València ja ha estat un regal ell mateix. Ara passes per l’autovia i els pobles per on passava de xiquet amb el cotxe ni els veus. El tren és més humà. Ha de fer parades i les ha de fer prop d’on habita el personal. Així que un rere l’altre he anat recuperant trossos de memòria conforme el matí s’anava obrint pas: La Pobla Llarga, Manuel, l’Ènova, Novetlè…

A l’estació m’esperaven ja per anar a l’institut. No és el vell que jo havia conegut però és un edifici impressionant, encara que m’han fet veure que poc pràctic. He estat una estona parlant amb els professors i de seguida he tirat cap a l’auditori on era previst que parlarem …de periodisme.

Parlar de periodisme per a mi sempre és agradable, no em cansaria mai. Fer-ho amb xiquets, amb joves hauria de dir, ho és encara més. M’agrada molt desmuntar mites i portar-los cap a terrenys desconeguts. I m’emociona quan, com ha acabat passant, algú ve després a demanar-me la referència del llibre de Puixkin que els he dit que han de llegir per força si volen entendre Rússia.

El debat ha durat hores i ha estat políticament dur. L’irrupció de l’extrema dreta, impulsada pel Borbó, fa estralls i hi ha conceptes a solidificar que són importants. M’ha agradat molt que el debat fos franc i directe, com han de ser les coses. I he escoltat arguments que em faran reflexionar uns quants dies, segur. Matí rodó, doncs.

 

Un cafè a Ca Darwin

Viatge ràpid a Cambridge per visitar Clara Ponsatí. Dinem amb alguns dels catalans del College on ella treballarà les pròximes setmanes, entre els quals Donimic Keown, al qual no coneixia personalment però amb el qual he tingut el gust de ser unit en les Biografies Parcials de Xavier Sierra.

Dinem al College mateix i en acabar em pregunten si vull prendre cafè a la casa de Darwin. Responc, estupefacte. A ca Darwin? Com podria dir que no?

Resulta que dins aquest College, a Cambridge n’hi ha trenta un, hi ha una casa vella de la família Darwin on Nostre Senyor passava temporades freqüents i on va viure la seua dona en morir ell. Ara és un espai social pels professors que tenen clau per entrar-hi i fer un cafè o una reunió o simplement per passar-s’hi una estona.

Evidentment que he dit que sí, amb entusiasme i per una vegada en la vida he decidit que em tenia igual la qualitat del cafè ofert. M’he assegut una estona en la sala gran i m’he mirat amb respecte fins i tot un tros de paper pintat que deien que ja era en temps de Darwin. Entrava molta llum dins la casa, perfectament agradable amb la gespa exterior colgada d’una fina cap de neu, envoltada d’un silenci que en ple migdia i quan t’entra la temptació de la becaina no podria ser més agradable.

Qui m’ho anava a dir? Ca Darwin…