Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Fa uns dies vaig publicar a VilaWeb un obituari d’Yves Lacoste, el gran geògraf francès responsable del renaixement de la geopolítica i, en concret, del meu interès per aquesta disciplina.

En el text vaig escriure “És en aquest punt que l’obra de Lacoste interpel·la de manera més directa qualsevol lector dels Països Catalans –tot i que, si no vaig errat, no s’ha traduït cap dels seus llibres a la nostra llengua.” Posteriorment un lector, Eduard Riu, va aclarir que Edicions 62 havia traduït “Els països subdesenvolupats” l’any 1963, a la col·lecció Llibres a l’abast.

La cosa no tindria més importància si no fos que ahir em vaig trobar el llibre a la biblioteca de ca els pares a Bétera. Allí guarde un munt de llibres de joventut i estudi, llibres que la meua memòria -pel que es veu- ha esborrat. L’he agafat de l’estanteria, estupefacte, i encara he quedat més sorprès quan he comprovat que està tot ratllat i anotat, com faig normalment amb els llibres que m’interessen.

La reflexió? Hauria d’haver estat més prudent i hauria d’haver escrit “que jo recorde”…

Presentació d'”Entendre els mapes” a Brussel·les. Al Casal Català, organitzada per l’ANC i el Consell de la República. Una presentació especial perquè l’ha fet el president Puigdemont. Com he explicat en aquest editorial ell i jo vam ser els creadors d’un Atlas de l’Europa Futura publicat l’any 1991, que va ser publicat en la revista Presència i que, d’alguna manera, és un precedent del llibre.

Ha estat una sessió còmoda i tranquil·la. De conversa llarga i oberta. D’alguna manera impactant, perquè Carles Puigdemont ja no és aquell periodista amb qui vaig treballar de manera tant fructífera, sinó el president del Primer d’Octubre i el president en l’exili. Per això m’ha impactat l’acte, un acte que no he pogut deixar de pensar que podria haver estat perfectament un de tants altres en que vam participar junts al nostre país, abans que ell fos batlle de Girona, primer, i president de Catalunya després. I tot canviés.

Aprofitem el cap de setmana a París i que hem aconseguit reunir tota la família per a visitar un parell d’exposicions, passejar i viure en directe la victòria del Paris Saint Germain en la lliga de campions -ni més ni menys que al bar que hi ha a davant de l’ajuntament.

Hem anat a veure una magnífica exposició sobre Calder a la fundació Louis Vuitton i em crida l’atenció que cada volta que apareix un quadre de Miró -hi ha molts quadres dels amics que el van influir- hi posa “Joan Miró. 1893-1983, Espagne (Catalogne)”.

En la resta no hi ha cap mena de matís, aquest Catalogne entre parèntesi que sembla ben bé un però. Com si estigueren dient que formalment és espanyol, però…

M’ha semblat un detall molt interessant i un indici més de que el 2017 ha tingut un impacte monumental que ens ha situat com a nació en una altra lliga. No en la que voldríem jugar, encara, però sí en aquella on els matissos ja resulten molt importants i a ninguna persona educada se li escapa que passa alguna cosa.

Viatge llampec a París. Diumenge, Alan Stivell, amb 82 anys, tornava a l’Olympia, en un concert que commemora els seixanta anys de la seua primera aparició en aquest escenari mític de la capital francesa -el van portar a tocar l’arpa celta quan era un xiquet per un programa popular de ràdio que s’emetia des d’allí. No m’ho podia perdre…

Alan Stivell és un dels músics que m’han acompanyat tota la vida. Vaig descobrir de molt jovenet el seu disc Un Dewezh ‘Barzh ‘Gêr, que encara avui el considere un dels millors discos que he escoltat mai. I des d’aleshores he seguit de prop la seua trajectòria, l’he escoltat milers d’hores, segurament, però mai l’havia pogut veure en directe.

La temptació, per tant, era impossible de superar: Anar al mític Olympia i anar a veure-hi l’Alan Stivell.

I ni la sala ni el músic em van decebre. Va fer un concert molt únic, començant amb explicacions dels seus inicis amb la música -fins i tot ens va cantar Blowing in the wind de Dylan, acompanyat només de l’arpa. Després ens va oferir un tros llarg de la Simfonia Celta i va acabar amb grans èxits i rendit a un públic que li demanava una altra, i una altra més encara.

Assegut en les primeres files de la platea i ben bé al mig de l’escenari, vaig poder observar amb tot luxe de detalls la seua actuació, el seu domini de l’escena i el seu virtuosisme amb l’arpa i -en un pop-plinn que em va retornar als anys de jove a Bétera- amb la bombarda també.

Just a la filera de davant una família benestant que vaig entendre que havia vingut de Bretanya a veure el concert, va ser en aquell moment que es van agafar els ditets per a començar a ballar l’an dro mentre un parell de persones desplegaven les banderes bretones davant meu. I només puc dir que aquell per a mi va ser un moment màgic. Dels que sembla que t’has passat tota una vida esperant a viure i que per fi arriba…

Presentació ahir del nou llibre de VilaWeb, Per un nou dret a la secessió, de Timothy Williams Waters.

Viatge al Tirol del Sud per participar en la sessió anual de Midas, però també per aprofitar i conèixer millor la situació del país i la minoria ladina.

***

Al tren, el primer detall. He volat a Milà i he d’agafar dos trens: un fins a Verona i allà el segon a Bozen. Un cop al tren, al primer, me n’adone que els bitllets del segon tren diuen que aquell paper no és vàlid per a viatjar i comprove que només tindré dos minuts per canviar de comboi. Preocupat, li pregunte a un revisor que passa molt de pressa pel vagó. “Ah! no us preocupeu no passa res”, em diu quan li ensenye que el bitllet no és vàlid. Allò que em sorprèn, però, és la segona resposta: “no us amoïneu, són alemanys, ja ho tindran previst”. Alemanys? Ha dit tedeschi, sí. Ni austríacs ni tirolesos. Alemanys… Efectívament ho tenien previst i hi he arribat sense cap problema.

***

La regió autònoma té dos noms No pas dues versions en dos idiomes sinó dos noms completament diferents. Alto Adige en italià i quan fan servir l’italià i SüdTirol en alemany i quan fan servir aquesta llengua. I la cosa no va només de noms. He tingut un xoc quan he vist un cotxe de la televisió local. La diferència, políticament fins i tot, entre una versió i l’altra fa estremir. Per un costat “Alto Adige Tv, la televisione al servizio del cittadino” i a l’altra banda “SüdTirol Tv, das fernsehen deine heimat”. Ja ho sé que heimat és una paraula ambivalent que tant pot anar de la casa a la pàtria, però el contrast dels dos missatges en un país que ha mantingut durant dècades i manté encara la tensió nacional entre austríacs i italians m’ha fet molta impressió.

***

El coll del Brener separa els dos Tirol i des de fa unes dècades també l’estat austríac de l’estat italià. Ja abans de Schengen, en el marc del tutelatge del Tirol del Sud per l’estat austríac, aquesta era una frontera ben porosa. Ara, per tant, ho és del tot. No hi ha cap barrera, cap cartell ni cap marca que indique a quina banda de la frontera estàs, excepte un de gran i ben visible posat -diria jo- un pam dins d’Àustria per tal que els italians no el puguen retirar. Té els colors de la bandera austriaca i proclama que “SüdTirol ist nitch Italien”. Davant seu, -supose, també, que un pam dins Itàlia- algú ha posat una tricolore que el temps va descolorint.

***

Les valls ladines em sorprenen. No sé per quin motiu tendim a pensar que una minoria sempre és pobra, o més pobra. Ací no és el cas. Els ladins, que en total són uns trenta mil, són gent bàsicament rica. Habitants de cinc de les valls que envolten els dolomites i per tant de l’àrea de les més exclusives pistes d’esquí europees, com ara Cortina d’Ampezzo o Val Gardena. He visitat dues de les cinc valls, Gherdëina i Urtijëi/St. Ulrich/Ortisei i és difícil sostreure’s a la imatge de Suïssa. Carrer nets i ben polits, una sensació magnífica d’ordre i organització i un paisatge col·losal amb enormes muntanyes envoltant-ho tot. No estava preparat per això.

***

A la Cesa di Ladins, un edifici a Gherdëina que fa com de centre d’aquesta comunitat, sostinc una llarga xerrada amb alguns dels activistes ladins més reconeguts, entre els quals Julia Lardschneider i Roland Verra. Parlem un poc de tot i em sorprèn l’obstinació amb la qual defensen estandars lingüístics diferents per cadascuna de les valls. De fet no en diuen dialectes sinó idiomes, els “idiomes ladins”. Tenen un estandar comú, però pràcticament només el fan servir cara enfora. Cara endins cadascú parla a la seua manera i el pitjor de tot és que, m’expliquen, que hi ha situacions en les quals ni s’entenen. En aquests circumstàncies, evidentment, no volen ni sentir parlar de cap acostament al romanx o al friulà, les dues llengües veïnes que podrien ser la mateixa -oficial a Suïssa i tot la primera. Davant la seua contundència no insistisc. Ells sabran el que fan.

***

Pregunte que se senten, perquè la cosa no és senzilla. Podrien sentir-se ladins, tirolesos, italians, austríacs i tot tindria el seu sentit. Em responen que se senten de la seua vall. Els faig, doncs, la pregunta traïdora: i si vostè anès al Japó i li preguntaren d’on és què diria? “Que sóc dels Dolomites” em diuen, amb una confiança admirable. No m’atrevisc a preguntar si Heidi i Marco tenen a veure amb una sol·lució tan peculiar. El coneixement al Japó, vull dir, d’Heidi i Marco.

***

Els ladins tenen una bandera oficiosa que una llei està ara tractant de convertir en bandera oficial. A bandes horitzontals iguals blava, blanca i verda. En un exercici ben delicat de sabiduria vexil·lològica la bandera oneja per tot arreu en format horitzontal, com un penó.

***

Visite la redacció de La usc di Landins, el setmanari en llengua ladina. Petit, però ben equipat. Tenen, com era d’esperar, redacció en cadascuna de les cinc valls, però la de Gherdëina és la seu central, on a banda dels periodistes hi ha també els serveis administratius de l’empresa. M’expliquen que per a ells ser una comunitat petita té els seus avantatges. Per exemple la major part dels exemplars que venen els reparteixen a mà casa per casa. Per a ells els problemes de la premsa general semblen no existir. La usc vol dir “la casa” i literalment aquesta publicació sembla ser això, la casa comuna dels ladins, on cada setmana els uns i els altres s’expliquen com els van i què estan fent. Mostren, per això mateix, una gran confiança en el futur.

***

Després de sopar isc a passejar per Urtijëi i dues coses em criden l’atenció. Per una banda l’únic quiosc de la població on s’alieneen a la banda esquerra de la porta, perfectament emmarcats, els diari i les revistes en llengua italiana i a la banda dreta els diaris i revistes en llengua alemanya. Com calcul·ladament. L’altra curiositat és la presència ben dominant pels carrers de santscristos. Grossos. Talles de fusta sacrementals que apareixen de repent en les façanes d’aquesta o aquella casa. He intentat que algú m’explicarà el perquè, però ningú no m’ho ha sabut dir. M’he quedat amb les ganes, doncs.

Hi ha poques coses en aquesta vida que m’agraden més que trobar-me algú que, amb arguments racionals i sofisticats, desmunta una cosa en la qual jo crec fermament. M’acaba de passar llegint “Géopolitique d’un conclave”, el llibre que Mikael Corre dedica a l’elecció del papa Lleó.

Jo sempre m’havia rigut de tot això de la intervenció de l’Esperit Sant en el conclave. Sóc ateu. Tanmateix, Corre m’ha convençut que és certa, a condició que entenguem que no és una qüestió espiritual o religiosa sinó simplement sociològica.

Diu: “Je formulerai ici, à partir de mes entretiens, quelques hypothèses sociologiques sur l’action de l’Esprit saint lors d’un conclave. Entrer à Sixtine convaincu que «l’Esprit peut souffler» incite tout d’abord à se rendre disponible à changer d’idée. Cela peut ensuite réduire la dispersion des votes : dans un Collège peu polarisé, cette norme intériorisée favorise la convergence plutôt que le rapport de force. La croyance crée aussi un régime d’attention particulier, où un mot, un geste, une expression sur un visage peut prendre valeur d’«indication». Elle légitime plus largement un certain lâcher-prise stratégique : renoncer à un favori sans issue ou rejoindre une dynamique naissante n’apparaît plus comme un compromis, mais comme un acte de discernement. Enfin, cette référence commune à l’Esprit saint fournit un horizon partagé où même sans accord doctrinal total, les cardinaux cherchent «un pasteur», ce qui facilite les rapprochements rapides.”

Brillant. Molt brillant.

No sé com ha passat, però m’ha fet molta il·lusió. Quan jo era un jovenet hi havia un grup de Llíria que feia rock simfònic i es deia Cotó-en-pèl. La seua sola presència era imponent. Era l’època dels cantautors amb guitarretes precàries i Cotó-en-pèl es presentava en escena amb sintetitzadors moog, amb timbals i fiscornis, amb una posada en escena que ens recordava el rock progressiu anglès -Pink Floyd, King Crimson, Yes o Genesis- però a casa, a Montcada els vaig veure jo per primer vegada.

Van durar massa poc, però sempre he pensat que el seu disc “Holocaust” era una obra mestra. El cuidava perquè no es ratllara mai en el meu tocadiscos i quan el tocadiscos va desaparèixer em vaig dedicar a passar-me’l a cd, a mp3, a l’iPod i a totes les formes que anava agafant la música amb el pas dels anys. Mai no vaig deixar de sentir-lo.

I ara va i resulta que han decidit republicar el disc i des de la discogràfica m’han demanat -a mi!- que escriga un text sobre el disc que han inclòs dins la carpeta. Hi he intentat reproduir la sensació d’aquells ulls jovenets fascinats davant una música impressionant i uns músics que semblaven d’un altre món. No sé si ho hauré aconseguit, però m’ha emocionat molt, com a gruppie declarat que sóc, que m’hagen demanat una cosa com aquesta. Molt.

Ja ho sé que Rosselló-Pòrcel parla de la guerra i Mallorca, però la meravella de la poesia és que pots llegir-la pensant en les teues necessitats, amb permís o sense de qui la va escriure. I avui, en un dia com aquest, només hi ha un vers que pot justificar-me i explicar-me: sí, ”Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.”

El president Artur Mas m’ha convidat a participar en el seu vídeo pòdcast “A favor de la política”. La qüestió era fer una anàlisi de la més que moguda situació internacional que estem vivint -i cal aclarir que es va gravar abans d’iniciar-se la crisi amb l’Iran. El resultat de la conversa el teniu ací:

Era per falles. Em sembla recordar que per la plantà, a València. Així que ara deu fer, dia amunt dia avall, quaranta anys que estem junts, l’Assumpció i jo. Quaranta.

Quan comences una relació el futur es viu i es veu com una cosa gairebé prescindible. El moment és tan absorvent que el demà sembla lluny i els anys no es poden ni imaginar. No crec que ningú pense que quaranta anys després seguiràs al costat d’aquella xica, de fet ni la pots imaginar, ni pots imaginar-te tu mateix com seràs al cap de tants d’anys. Ni et passa pel cap la quantitat de coses i més coses que poden arribar a passar-vos.

Però passen. Lentament, però ràpides. Lentament perquè cada dia és un món sencer, però ràpides perquè un dia gires el cap enrere i resulta que n’han passat quaranta d’anys. És com un miracle impossible de descriure. He fet els càlculs i estic marejat: catorze mil sis-cents dies. Vivint junts, creant junts, gaudint junts, patint junts, lluitant junts, treballant junts. Tantes i tantes coses…

Hem fet quaranta anys com si res. Però hi ha la Txell i la Júlia que justifiquen per sempre la nostra vida. I totes les coses que hem fet professionalment junts. I les cases que hem construit i fet nostres. I els viatges, els quatre costats del món per on hem passejat agafats de les mans. I els somnis, alguns d’aconseguits, d’altres que seguim perseguint.

Costa de creure-ho, però han passat quaranta anys. Era per falles… Què bé!

Ens passa cada dia a tots els ciutadans del país, però això no fa que siga menys emprenyador. Ahir havia de viatjar fins Ontinyent per presentar “Entendre els llibres”. El pla era agafar un tren Intercity fins a Xàtiva, on m’arreplegarien per a pujar a la Vall d’Albaida. Eixia ben matí, ja aposta, per la por a que el viatge es compliqués. Però quan ja estava alçat, m’havia dutxat i esmorzat i estava a punt d’eixir de casa un SMS de RENFE em va avisar que el meu tren “no circula”. Cap explicació més. No circula.

La cosa em deixava absolutament penjat. Ara hi ha poquíssims trens entre Barcelona i València i jo no només havia d’arribar a València sinó seguir fins Ontinyent. Cap combinació m’apanyava.

Vaig mirar els possibles autobusos. No m’agrada gens viatjar en autobús, però calia intentar-ho. Impossible trobar bitllet pel mateix dia.

En plena desesperació em vaig posar a buscar si era possible anar en tren a Madrid i de Madrid a València. Absurd i inútil. Encara més perquè els tren arriben i ixen de dues estacions diferents i hauria de travessar la capital espanyola. Esperpèntic.

Finalment se’m va fer la llum: volar a Alacant. Al migdia hi ha un avió que conec d’anar a Elx i si em venien a esperar després podríem anar en cotxe fins a Ontinyent. Pensat i fet i resolt. Però què absurd, marededéu, què absurd.

Una altra vegada veig doble. Em va passar fa tres anys i m’ha tornat a passar: un nervi del cervell no pot més i es rebel·la i jo, de repent, ho veig doble tot. En aquest cas ha estat el sisè, l’altra vegada van ser el primer i el tercer si no ho recorde malament. Sembla mentida: un incident menor un dia i setmanes de trastorn i malestar. Les coses del dia a dia, les quotidianes, que es fan complicades i el cansament que s’acumula. Som, els humans, una màquina memorable, d’això no hi ha cap dubte. Però delicada, caram, molt delicada…

M’han convidat, a propòsit d’Entendre els mapes, a fer una classe a la Universitat de Barcelona. Només puc dir que ha estat una experiència fenomenal per a mi. He gaudit molt del contrast i del debat entre una gent que estava, efectivament, ben preparada per a la discussió.

Mentre tornava, caminant, no he pogut deixar de pensar en què hauria pogut haver estat la meua vida, si hagués optat per un camí diferent del periodisme -suposant que en aquestes coses hom puga optar.

No n’estic, és clar, penedit en absolut del que he fet. Ben al contrari, n’estic ben orgullós. Construir VilaWeb i dotar aquest país per primer vegada en la seua història d’un mitja de masses que el contempla tal i com el que és no és poca cosa. Dit això, però, hi ha contrapartides, personals també.

L’esforç diari, per exemple, deixa poc temps a fer altres coses. Jo he escrit molt. Una barbaritat. Crec que faig un article diari des de fa trent anys o alguna cosa així. I evidentment això acaba sumant i generant una influència i una idea, una forma de pensar.

Però no puc apartar del meu cap la reflexió sobre com hauria estat altrament. Per exemple si en comptes d’haver de fer llibres a correcuita i en hores lliures m’hagués pogut dedicar en cos i ànima a fer-ne un. Un de sol. Quina consistència tindria! Ara, en canvi, sempre tinc la sensació que els llibres se’m queden a mitges. Que no acabe de donar tot el que puc.

I amb la classe m’ha passat el mateix. Si hagués estat professor, en comptes de periodista, m’ho hauria passat cada dia tan bé com ho he passat avui? O és només l’excepcionalitat que fa que el fet siga destacable.

Segurament no paga la pena especular. Tenim una vida i la gastem com millor podem. Al final tot és limita a això.

M’he llegit d’una tirada, com si estigués posseït, el llibre d’Annie Jacobsen “Nuclear War: A Scenario”. Passa directament a la meua llista dels deu millors llibre que he llegit mai en la vida. Una investigació de dècades li ha permet fer un repàs tan mil·limètric al que passarà en cas de conflicte nuclear que et quedes sense alè en acabar-lo de llegir. Tot pot acabar en 72 minuts. No pas 72 hores ni 72 dies. 72 minuts entre que s’eleva el primer míssil nuclear i tot s’acaba. Fa girar el cap i fa venir una por tremenda, essencial. Però què ben escrit està i què bé que ho explica tot.