Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

El cinesasta londinenc Chester Yang està finalitzant un documental sobre Martxelo Otamendi, Egunkaria i Berria i la situació de la llengua basca, que té un títol que he trobat que és perfecte: “Martxelo Otamendi, el periodista desafiant”.

El film encara no està completat, però ja té la presència anunciada en diversos festivals de cinema i Yang ha fet pública aquesta prèvia.

Passe un cap de setmana llarg a la vora del mar. Després d’un mes d’agost mogut i amb molta feina. Em sorprèn la placidesa que el ritme de les ones aporta a la son. Dorm com una criatura escoltant el so de fons de les ones trencant a la platja. Simplement.

Viatge llampec a Brussel·les, anar i tornar com qui diu -no hi he passat ni vint-i-quatre hores. Tots aquests anys hi he estat anant molt, tant pel meu càrrec al capdavant de l’European Journalism Center com pel fet que una part important de la vida política catalana s’hi ha transportat.

Ara prevec que això s’anirà acabant. A l’exili, amb la llei d’amnistia, sembla que li queda poc i jo deixaré la presidència del centre aquest hivern, després dels reglamentaris vuit anys. De manera que espere no tornar a venir tres o quatre voltes a l’any com tots aquests darrers anys he fet -de vegades més i tot.

Per això em prenc aquest viatge gairebé com un comiat. Amb els anys m’he acostumat a anar sempre al mateix hotel, a visitar sempre la mateixa llibreria, a dinar sempre en el mateix restaurant, a pujar a l’aeroport en el mateix tren, a fer llargues caminades dins la terminal aprofitant el temps d’espera. Són rutines, rutines brussel·lenques, a les quals m’hauré de deixar d’acostumar. Alguna, la dels llibres, em costarà…

Aquest ha estat un curs complicat pels meus problemes de salut, així que aquesta setmana he de preparar l’estiu visitant els dos metges que m’han tractat. Són de caracters diferents i complementaris. L’un és rigorosament metge. Vull dir que fa de metge i prou. Molt sever, molt estricte, però gens curiós per les coses que fas o vius en la teua vida privada. L’altre és tot el contrari. Expansiu, carinyós, atent, interessant sempre per com et van les coses.

Supose que cadascú fa el seu paper i en el meu cas, a més, es complementen en ser d’especialitats distintes. Però després quan arribe a casa sempre tinc la sensació que he de reconstruir un puzzle amb el que m’ha dit l’un, amb el que m’ha dit l’altre i amb la composició de tot plegat que fa el meu cunyat, el metge del qual em fie més en aquest món.

M’han donat tot de pastilles. Jo que no n’he pres mai amb regularitat, ara m’hauré d’acostumar a la rutina. Deu ser cosa de l’edat em diu tothom…

He quedat a dinar amb quatre israelians residents a Barcelona, que em van contactar per explicar-me com se senten. Tenen origens diferents i històries diferents -des de qui porta quaranta anys ja ací i parla perfectament català a qui porta un any en un treball universitari d’elit i s’expressa només en anglès. Dues dones i dos homes. Dos joves i dos, diguem-ne vells.

He escoltat. Poca cosa més podia fer. Són israelians i jueus, però estan aterrits tant per l’atac d’Hamàs com per la reacció del seu estat i la guerra de Gaza. I més enllà d’això pateixen la sensació de quedar-se atrapats enmig del foc creuat. Molts jueus de Barcelona els consideren traïdors perquè critiquen l’estat i el govern d’Israel, molts no jueus de Barcelona els acusen de complicitat amb el genocidi palestí. Aquesta angoixa vital m’atrapa. Viure, de vegades, és molt difícil.

Passem tres hores ben llargues xerrant. Jo, bàsicament, escoltant-los. Al final em quede de pedra quan la més jove de totes, una artista que ha vingut a Barcelona a explorar si pot treballar a Europa, em diu que no hi ha futur i que Israel s’encamina a una guerra civil entre jueus. Fa temps que sent a dir coses semblants als Estats Units, a França. Però enlloc com a Israel una perspectiva com aquesta em sembla més calamitosa. Per la humanitat sencera.

Avui la meua menuda ha tornat després de viure un any gairebé sencer en dues ciutats asiàtiques, primer a Seül i després a Pequín. Han estat uns mesos molt llargs en que les videoconferències i els whatsapps han alleujat un poc l’enyor, però no prou.

M’he passat una bona estona de la nit seguint el recorregut de l’avió que la portava de Pequín a Barcelona, a través d’una d’aquelles apps que et va indicant on es troba a cada moment. I impressiona comprovar com prop de la meitat del viatge consisteix en travessar la Xina. És tan gran allò que no ens fem a la idea. Després quan veus l’avió entrar a l’espai aeri europeu ja sembla que estiga en casa, però encara quedaran unes hores. Que són les justes per a pujar a l’aeroport.

I allí a esperar. A la part de fora. Sempre que aterre al Prat i he d’eixir per les portes em resulta reconfortant veure tantes cares d’il·lusió com solen haver-hi, gent que espera la gent que estima. Aquesta vegada era jo, nosaltres, aguantant amb paciència la darrera espera que és la de les maletes. Com que eixien per la cinta número nou fins i tot l’hem vist de lluny, però han passat uns minuts llarguíssims fins la tan esperada abraçada del reencontre.

I després, que bonica és la vida, aquella sensació que l’havies vist ahir, com si no haguera estat un any, tant llarg, fora.

Tres dies de reunió de la directiva de l’European Journalism Centre a la casa que l’Ove Joanson té a l’arxipèlag, una àrea amb milers d’illetes situada prop d’Estocolm. Per a Ove aquesta és la darrera reunió després de 23 anys de servei al Board de Directors, molts d’ells com a president del mateix. Ara l’Ove ha decidit que té una edat i ja no viatjarà més a reunir-se amb nosaltres i per això hem volgut tots plegats anar a sa casa i fer-li, com si diguéssem, un comiat en tota regla.

Ha estat una gran ocasió per tornar a escoltar les seues històries de periodista veterà, que les conta en les sobretaules d’una manera imbatible. Tots li hem portat regals personals i li hem fet sentir el gran respecte que sentim pel seu treball tots aquests anys.

Personalment, per a mi, ha estat un autèntic mentor. Un dels periodistes que més m’ha influenciat en la vida. Durant aquestes dècades llargues que hem compartit veient-nos en el pitjor dels casos tres voltes a l’any, l’Ove m’ha aconsellat sobre tota mena de coses que em passaven. Té una experiència única -ha estat el president de la ràdio televisió sueca, però també va inventar els diaris gratuïts a Europa- i sempre tenia el consell apropiat, basat en la seua àmplia experiència.

Ara no ens veurem tant a sovint, però espere que seguirem encara un bon grapat d’anys parlant i intercanviant missatges, que em deixe encara seguir aprenent d’ell i gaudint de la seua amistat.

PS: Al seu poble, curiosament, al bar local tenen uns pastissos que li diuen catalans, no sé sap per què…

A la cua de l’Euromed em trobe que quatre passos davant meu hi ha Toti Soler. Inconfundible amb el barret i la guitarra penjada a l’esquena. Dubte si saludar-lo, però no m’atrevisc i em limite a mirar-lo mentre puja al vagó.

Precisament fa uns dies vaig comprar el disc que va gravar l’any 1973 amb Jordi Sabatés. Una joia.

En comprar-lo, era en una fira de discos vells, al venedor se li van encendre els ulls i em va felicitar per la tria. Ja n’era conscient del que comprava, ja. En la cara B Toti toca la guitarra elèctrica i si m’haguera atrevit a parlar-li li hauria preguntat per què la va abandonar i no ha tornat a tocar-la mai més.

Però em va fer vergonya i el vaig deixar passar de llarg, admirant-lo en silenci.

L’amic Jordi Bigues em convida a participar en un acte a Sarrià, reivindicant que la nova biblioteca del barri porte el seu nom. Ho faig amb molt de gust i sume la meua veu a poetes, intel·lectuals i veïns que omplen la placeta de Sant Vicenç. Hi ha vegades que els polítics i les seues ganes de fer difícils les coses fàcils em fan sentir vergonya aliena…

Llisc “La Catalogne médiévale entre Orient i Occident“, un interessant recull dels treballs de Pierre-Vincent Claverie, publicat per Edicions del Trabucaire. Hi ha alguns capítols, sobretot relatius als catalans a Xipre o en altres bandes del Llevant en els quals em ressona la intencionalitat de “La France hors la France” de Thierry Dutour i la seua tesi interessantíssima segons la qual la identitat està per davant, arriba abans, de la nació.

En un moment del llibre, però, em trobe per sorpresa amb una dada que buscava fa anys i que no havia aconseguit aclarir mai: quins eren els límits naturals de la Catalunya Nord. Dic “naturals”, òbviament, per voler dir els límits que hi hauria en cas que els regnes d’Espanya i França no s’haguéssen repartit arbitràriament el país. En el sentit que la Catalunya Nord, tal i com la vegem avui, no deixa de ser sinó una “invenció” dibuixada per l’ocupació. Els seus límits acceptem que són els que francesos i espanyols van decidir que foren.

Quins serien, doncs -quins eren en el seu temps- els límits de la Catalunya Nord? Claverie explica que també en formaven part la Baixa Cerdanya, la Vall de Ribes i el Baridà (cosa que ja sabia), però també Rocabertí, Cabrera, Capmany, Maçanet de Cabrenys, Cantallops i La Jonquera amb la vall alta del riu Anyet.

Per als valencians el 25 d’abril és un mal dia. Recordem la batalla d’Almansa. Però també, sobretot per a la meua generació sempre serà el dia de la revolució més bonica, la que més esperances ens va fer concebre, la del Moviment de les Forces Armades portugueses, la dels clavells.

Enguany, com passa el temps, ha fet cinquanta anys justos i a VilaWeb li hem volgut retre homenatge per un dia substituint la frase de Joan Fuster que sempre figura a la nostra portada, per un dels versos de Grandola.

Ahir se’ns va morir, sobtadament, en Josep-Maria Terricabras. Vaig improvisar, endolorit i molt trist, aquest editorial a VilaWeb on remarcava no només que ha estat una de les figures intel·lectuals més decisives del nostre país sinó també el seu tarannà d’home bo. La meua relació amb ell ve de molts anys i en l’editorial vaig explicar una anècdota divertida que ja comptava en un apunt anterior d’aquest bloc.

Va ser durant la fundació de l’ANC al Palau Sant Jordi, al març de 2012. Ell i jo estàvem tant entusiasmats de veure despertar el país que no paràvem de fer xivarrí fins al punt que ens van amonestar.

En l’editorial explicava que hi havia una fotografia d’aquell moment, que està en el post anterior. Aquest país, però, és impressionant i en uns pocs minuts ja tenia una altra fotografia de l’incansable i sempre atent Lluís Brunet. És aquesta:

Ahir vaig inaugurar amb Isabel Galí el cicle Vilapensa a Vilafranca del Penedès, un apassionant i molt remarcable festival de filosofia d’un nivell com pocs tenen en el país.

Quan em van demanar de parlar, vaig adduir que jo no sóc filòsof ni em veia capaç de parlar amb propietat, però em van convèncer argumentant que el tema d’aquest any és “l’altre” i que el meu llibre Fronteres el trobaven molt interessant en aquest sentit. Així que em vaig animar i aquest n’és el resultat.

Avui hem tingut reunió del Board of Directors de l’EJC a la nostra seu de Maastricht. En la mateixa he expressat la meua voluntat de deixar la presidència de l’organisme, per a la qual vaig ser triat fa ara set anys. En les dues pròximes reunions es votarà qui és el nou president i a finals d’any farem el traspàs formal del càrrec al meu successor.

El doble període de quatre anys en que he estat president ha estat especialment complicat per causa de la pandèmia i la necessitat que vàrem tenin de canviar el director en plena crisi sanitària. Triar un nou director, entre un grup notable de molts bon candidats, sense poder-lo veure en directe ni tocar-lo crec que ha estat una de les feines més complicades de la meua vida. Recorde encara amb angoixa la ronda de videoconferències amb els candidats, tots ells amb currículums excel·lents i com em sentia en fals per no poder observar en directe les seues reaccions o tenir una estona informal amb ells.

En qualsevol cas, per a mi ha estat un gran honor substituir Ove Joanson com a president d’aquesta institució que tantes coses ha fet be des del ja llunyà 1992 pel periodisme del nostre continent.

Passe bona part d’aquests dies de festa repassant llibres. És curiós com sempre trobes alguna cosa en els llibres que tornes a llegir. Que ja l’havies llegit, però que ara et sembla nova. Em passa amb el monumental i excepcional “El regne croat de València” del pare Burns. Burns fa història amb majúscules, però és que a més escriu de meravella. Hi ha moments que et sembla estar llegint una bona novel·la, en comptes d’un llibre d’història.

Trobe un moment, en concret, que resulta fascinant. Burns explica que hi ha una batalla tremenda pel poder dins l’Església. Els que acabaran sent els espanyols volen imposar la primacia de Toledo, mentre els que acabaran sent els portuguesos treballen per Braga. Nosaltres som de Tarragona i encara hi ha Narbona pel mig -perquè els límits dels que era el bloc peninsular no eren gens exactes en aquella època. En l’època de la invenció del País Valencià.

I una prova sensacional -i prova més sensacional encara de la persistència de la geopolítica- és un episodi que protagonitza el bisbe d’Albarrasí.

Resulta que hores abans que el rei Jaume fes la seua entrada gloriosa a la ciutat de València, que l’anava a posar en termes religiosos sota la jurisdicció del metropolità de Tarragona, Pere d’Albalat, el bisbe d’Albarrasí -que depenia de Toledo- es va infiltrar en la ciutat cantant “en alta veu” les vespres en la mesquita principal per consagrar-la a favor de l’església. I tombar la ciutat en direcció a Toledo. El bisbe també es va apoderar de Sant Miquel per a fer-hi la primera missa a la ciutat, en castellà.

La resposta del rei i del prelat de Tarragona va ser furiosa. El bisbe d’Albarrasí havia fugit abans que la senyera onegés sobre la ciutat i un cop assentada la reclamació castellana sobre la ciutat. “Maleï siga! Quin dret tenia de venir ací?” diu Robert Burns que va exclamar l’arquebisbe de Tarragona. Els catalans, evidentment, vam fer cas omís de l’incident però els que acabarien sent espanyols van pleitejar a Roma.

I ací arriba un detall més molt interessant. Roma va atorgar la raó a Toledo, però els valencians, els catalans recent arribats a València, van demostrar una admirable consciència nacional -protonacional si volen ser prudents- i van ignorar el Papa i les seues ordres. Amb seguretat en ells mateixos i el que estaven construïnt.