Tomáš condueix el cotxe. Hem deixat Bratislava fa només uns minuts per endinsar-nos en el que és un bosc esplèndid. Ens porta a dinar i en un moment determinat de la carretera afirma que “ací comencen els Càrpats”.
Si mireu un mapa d’Europa notareu de seguida que els Càrpats són les úniques muntanyes que protegeixen Moscou. A distància. L’obsessió russa per la seguretat té molt a veure amb el fet que des dels Pirineus fins a Moscou, Europa és una gran plana, sense obstacles naturals rere els quals refugiar-se. Hi ha els Alps i els Càrpats i para de comptar. Éssent generosos els Càrpats els podem fer arribar fins a Bohèmia, però després hi ha tota l’Alemanya plana i més enrere París.
Vist des de Moscou el semicercle que formen els Càrpats, de les Portes de Ferro sèrbies a la Moldàvia romanesa, d’allí a Lviv i la Galitzia i fins la Moràvia és l’única defensa natural sòlida que poden invocar. I per això el seu interés històric en dominar com a mínim els primers contraforts.
Amb la guerra d’Ucraïna a la porta, la frase de Tomas ha despertat en mi un impacte geopolític, en una terra on cada nom, cada espai, té un signficat profund.
***
Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de Denník N, el gran diari eslovac del qual som partners. Passem un dia sencer treballant-hi i aprenent d’ells. Tomáš Bella n’és el director de la part digital i ens farà d’amfitrions amb una paciència benedictina. En vuit anys que porten existint han fet una feina extraordinària i escoltar-lo parlar, entendre per quina raó prenen les decisions que prenen, és molt estimulant per a mi. N’aprenc molt i el cap no para de pensar com puc adaptar algunes de les seues existoses històries al nostre cas particular. Els mercats són diferents, és clar, però la manera tan clarivident amb que aquesta gent enfoca el periodisme i el negoci dels mitjans m’impressiona profundament.
***
Bratislava és una ciutat insòlita com a capital perquè cau plenament en la frontera. El seu terme municipal limita amb Hongria i Àustria -de fet Tomáš m’explica que va a córrer per Àustria cada matí eixint de sa casa. Això és pel Danubi, òbviament. Tota aquesta part d’Europa que vaig tenir la gran sort de conèixer històricament de la mà de Jenó Szúcs, pivota sobre el Danubi i les ciutats s’organitzen al seu pas. Àustria, Eslovàquia, Hongria i Sèrbia tenen les seues capitals sobre el Danubi i la llista de ciutats clau que travessa des d’Ulm és impressionant. Comptant els seus afluents hi ha 18 estats de l’actual Europa que estan marcats pel Danubi, cosa que el converteix en un autèntic vertebrador del continent. Per això en acabar la reunió i després de sopar ens hem acostat a veure’l de nit, travessant l’animadíssima Ciutat vella de Bratislava.
***
Hem decidit quedar-nos, l’Assumpció i jo, un dia més per a caminar sense pressa i assaborir Bratislava. Pujar al castell, perdre’ns pels carrers vells i antics del que va ser Pressburg. Els amics d’ací ens expliquen sense massa embuts que fins a la primera guerra mundial a Bratislava no hi havia eslovacs. Un terç eren alemanys, un terç hongaresos i un terc jueus. De fet Bratislava és un nom inventat el 1837 i que només serà oficial el 1919, curiosament després que s’intentés fes servir el nom de Ciutat Wilson, en honor al president dels Estats Units que va proclamar el dret a l’autodeterminació.
Per això els cartells que acompanyen i expliquen els monuments tenen molta cura i sempre posen el nom d’acord amb l’època de que es parla. Bratislava no es diu mai així abans del 1919 i el nom alemany de Pressburg, o la variant hongaresa de Pózsony hi és per tot. La ciutat, anecdòticament, està invadida de grups d’alemanys, sobretot, que venen a fer el turista el cap de setmana i a mi m’impressiona la cordialitat amb que s’accepta la substitució demogràfica, la naturalitat amb que els alemanys ja no la concebeixen com a seua, malgrat l’arquitectura i la naturalitat amb que els eslovacs la viuen com a seua, malgrat haver arribat fa quatre dies.
El parlament eslovac, per exemple, està a dalt del castell, un castell fundat pel duc de Luxemburg al segle X, que havia estat durant dos segles la seu dels monarques hongaresos, que havia resistit abans els atacs mongols i que va ser seu principal de les tropes soviètiques durant la invasió posterior a la Primavera de Praga.
***
“Si els ucraïnesos no hagueren frenat els russos a Kíiv, ja els tindríem ací, en la nostra frontera”. La frase és certera i exacta i retrata la tensió amb que es viu a Eslovàquia la guerra. Acaben de donar tots els seus avions, la força aèria sencera del país, als ucrainesos per tal que aquests puguen combatre millor contra Putin. Lògic des d’aquesta mentalitat que té clar que després, immediatament després, anirien ells. Una pintada pel carrer diu simplement “War 386km ->” i s’entèn tot. És molt poca distància i no hi ha cap més obstacle que una frontera. Al diari tenen una bandera blava i groga signada pels soldats que defensen Bakhmut, que l’ha portat un dels seus reporters. Probablement Denník N siga el diari que ha enviat més periodistes a Ucraïna des de que va començar la guerra. Els seus lectors devoren les informacions que tenen a veure amb un conflicte que nosaltres vivim com a casa però que ells tenen a la porta.
***
Potser Bratislava deu ser de les capitals més xicotetes del món en població, i per això les ambaixades es fan tan visibles. En qualsevol carrec, gairebé, hi ha una seu diplomàtica. A davant del Palau Presidencial, com no? hi ha les ambaixades d’Àustria i Hongria. La plaça major se la reparteixen França, el Japó i Grècia. Al carrer principal del barri vell hi ha Itàlia, Macedònia, els Països Baixos i Geòrgia. Prop del Danubi hi ha l’ambaixada de l’estat de Palestina, que Eslovàquia reconeix perquè l’antic Txecoslovàquia socialista ho feia. En total hi ha 45 ambaixades en una ciutat de tres cents mil habitants, de la mida d’Alacant o l’Hospitalet. No puc deixar de pensar, per això, en quin impacte econòmic deu tenir ser capital d’un estat independent, especialment si és xicoteta. Lloguers -alguns dels palaus més impressionants ara són ambaixades, personal desplaçat, hotels, restaurants…
VilaWeb va organitzar ahir un acte d’homenatge a Guillem Agulló, ara que fa trenta anys del seu assassinat a mans de l’extrema dreta. En l’acte va cantar Pep Gimeno “Botifarra” i vam prendre la paraula el seu pare, Guillem, Núria Cadenes, que va fer una intervenció esborronadora i jo mateix. Ací teniu el vídeo de l’acte.
Viatge fulminant a París, bàsicament per assistir al Festival Mediapart i parlar amb els responsables d’aquest existós diari digital francès. Hi he arribat dijous en plena mobilització contra la reforma de les pensions així que he fet una crònica del que he vist: L’arrogància de Macron empeny contra les cordes la cinquena república francesa.
Aquest any ha començat sent un any de premis. No sé què vol dir, però evidentment és agradable. En aquesta ocasió m’ha estat concedit el premi de comunicació i divulgació de la Nit de les Telecomunicacions i la Informàtica, que em fa una particular il·lusió. En el vídeo podeu escoltar la meua reacció al premi.
És una sensació estranya. Ahir ens van atorgar el Premi Martí Gasull que atorga cada any, per votació popular, la Plataforma per la Llengua. Evidentment estem molt contents i feliços i molt agraïts a la gent que ens ha votat. Però tenim alhora un sentiment de culpabilitat. El cas és que el premi s’atorga en una votació popular entre tres candidats, però tu no saps quan et proposen de participar qui són els altres dos. I nosaltres ens vam trobar amb Filmin.cat, que és la cadena de televisió de casa a les nits, i amb La Bressola, per qui la nostra admiració és infinita i amb qui col·laborem des de fa anys i panys.
I com que només pot guanyar un, en guanyar nosaltres no han pogut guanyar ells. Jo, personalment, vaig votar per ells i així ho vam dir també en el mateix acte a l’hora de rebre el premi però la decisió popular ens va afavorir. Les gràcies, de nou, a tots els qui ens van votar i les disculpes als amics de La Bressola.
Hi ha voltes en que tens la sort que algú et demana de fer una activitat pública que no només és necessària o toca fer-la sinó que, a més, et permet divertir-te i passar-ho bé. Ahir va ser el cas amb el debat que vam compartir Josep Vicent Boira i jo sobre “El poder dels mapes”, al Centre Octubre de València. Boira és una personalitat intel·lectualment molt sòlida, pel qual sent una gran admiració fa anys. I tots dos som uns malats de la cartografia i la seua interpretació. De tal manera que la conversa ha estat més fluïda i tot del que és habitual en aquests casos. Hem fet dos enfocs diferents i contradictoris, jo més el poder dels mapes i ell més els mapes del poder, i a partir d’això, amb la moderació de la Reis Juan, ens hem enfilat en tot de consideracions d’èpoques passades i del present més immediat. Espere que el públic s’haja divertit tant com ho hem fet nosaltres.
Acostume a fer pocs actes amb polítics, gairebé mai. Però quan m’ho proposen el més determinant és per a mi, a l’hora d’acceptar de participar-hi, el seu tarannà, el seu comportament, el seu historial. Per això he acceptat amb molt de gust participar en l’acte d’inici de la campanya a les eleccions municipals de Dolors Sabater a Badalona. La conec de fa molts anys, d’abans que entrés a fer política i és una persona que m’inspira confiança per la seua independència personal i ideològica que sap sempre compatibilitzar amb un compromís fora de tot dubte.
L’acte ha estat una conversa relaxada en un banc de carrer. L’organització en cap moment m’ha fet indicacions sobre de què havíem de parlar ni jo he plantejat a l’avançada les preguntes que faria. Com sol passar en aquests casos el temps s’ha fet curt i han quedat moltes coses al tinter. Però això ja és tota una altra història…
Unes obres a casa, que s’han allargat durant massa mesos, han tingut com a conseqüència una ampliació notable, i molt necessitada, de l’espai per als llibres. La situació prèvia a les obres era impossible perquè en l’espai destinat fins ara havíem hagut d’acumular al llarg dels anys llibres i més llibres i la veritat és ja no trobava on tenia cada volum.
Ara, en canvi, s’han més que doblat les lleixes i amb això he hagut de fer front a un repte important com ha estat el d’organitzar de cap i de nou la biblioteca. Els llibres els he endreçat durant unes quantes setmanes un a un, amb un esforç esgotador vinga a pujar amunt i avall de l’escala, però a la vegada gratificant. Molt gratificant. Novel·la i poesia per ordre estrictament alfabètic i assaig, història, política i la resta per ordre temàtic.
En total resulta que he mogut i he classificat més de 4.600 llibres, que són, per a sorpresa meua pel que fa a la xifra, els que ja teníem a casa -i que se sumen als que encara tinc a Bétera i als que tenim en Arenys, que ja no caben a Barcelona, malgrat que en algun moment m’havia il·lusionat al respecte. Ara espere que durant uns anys ho trobaré tot i ho trobaré fàcil. I això serà un gran canvi per a mi, segur.
Els reis, disfressats de germana, m’han portat un tocadiscos. Havia sentit que tornen a estar de moda però no m’ho esperava això. Els tocadiscos havien estat molt importants en la meua vida però fa ja dècades que no en tinc. O que no en tenia. Perquè ara en torne a tenir, modern, que fa coses diferents de les que feien els vells però que conserva la forma i l’encant.
L’hem posat en marxa i he tirat mà d’alguns dels pocs discos que guardava per casa, més com un record sentimental que una altra cosa. I aleshores ha passat que la meua menuda s’ha assegut a terra mirant-lo fixament i ha preguntat com es passa de cançó. I diria que m’he sentit més vell que mai…
Viatge ràpid, menys de 48 hores a Atenes. Les reunions i la feina només em deixen temps lliure per un sopar en una petita taverna amb música. Sopem de gust, la gastronomia grega és sensacional, i els músics comencen a tocar -veu, guitarra, busuki… S’hi estaran tocant més de dues hores llargues sense cap interrupció i, de fet, acabaran plegant només perquè tots els clients acabem per anar-nos-en. És molt bonic veure i escoltar gent que fa música per plaer, per gust. Després m’explicaran que la cantant és la dona del cuiner i que canta cada nit de l’any. És l’aniversari de l’Andres i la Valia aconsegueix que li canten una versió més o menys comprensible del “per molts anys”, que ell respon agafant la guitarra i posant-se a tocar quatre notes. Acabem ben tard però paga molt la pena. A Atenes em sent com a casa…
Ahir va fer cent anys del naixement de Joan Fuster i, convidat per la Institució Alfons el Magnànim, vaig parlar a València sobre Nosaltres els valencians. Aquest és el text que vaig llegir i el video de la sessió.
Una lectura anticolonial de “Nosaltres els valencians”
Els humans tenim la gran sort de ser els únics animals capaços d’emmagatzemar memòria fora del propi cos. O, com a mínim, això és el que la ciència sap el dia d’avui. I d’entre els estris que els humans hem fet servir al llarg de la nostra història per aquesta finalitat destaca molt per damunt de qualsevol altre el llibre.
El llibre fa viure l’autor fora del seu temps mortal i escampa i fa perviure les seues idees de tal manera que els lectors no necessitem fer el llarg procés de reflexió que ell ha hagut de fer, acumulant lectures i experiències sovint de forma molt costosa: Simplement ens n’aprofitem per no haver de començar cadascú, cada vegada, de zero.
És veritat que hi ha llibres responsables de les pitjors tragèdies de la humanitat, però pràcticament tots els moviments que han canviat per a bé el món i les persones, han començat als llibres. “Una cambra pròpia” de Virginia Wolf, “Els condemnats de la terra” de Frantz Fanon, “La interpretació dels somnis” de Sigmund Freud, “Tristos tròpics” de Claude Levi-Strauss o el “1984” de George Orwell, només per dir-ne uns pocs, quin impacte tan gran no han tingut sobre la nostra cultura, sobre la nostra societat, sobre nosaltres.
He esmentat uns pocs grans llibres, tots ells d’un reconegut abast global, però cal dir que són molts els països que han tingut també, a escala nacional, el seu gran llibre, aquell que ha canviat la consciència del que són i els ha fet posar-se dempeus. “The Discovery of India” de Nehru, literalment, es va inventar i va afaiçonar una nació, just quan aquesta naixia després de la independència i la divisió del vell imperi colonial. L’aparició l’any2013 del llibre de Jason Y. Ng “No City for Slow Men” va fer cristal·litzar el moviment democràtic i independentista a Hong Kong i el va dotar de coherència doctrinal. “Tõde ja õigus” d’Anton Hansen Tammsaare va fixar el 1926 l’ànima i l’entitat d’Estònia davant els seus poderosos enemics, però encara avui veig per les notícies que és una referència ineludible enmig de la tensió creada per la guerra dels russos contra Ucraïna. “Facing Mt. Kenya” de Jomo Kenyatta és, en fi, a la vegada un fascinant recompte antropològic del món dels kikuyu i el manifest polític fundacional de la Kenya contemporània.
“Nosaltres els valencians” entra de ple en aquesta categoria. És, simplement, el llibre pel qual som el que som. Personalment, molts de nosaltres i col·lectivament tots, fins i tot els qui més allunyats estan del que representava Joan Fuster. Jo no seria la persona que sóc, ni pensaria el que pense, ni faria la vida que faig, ni hauria tingut la vida que tinc sense haver llegit amb setze anys “Nosaltres els valencians”. I encara mantinc en la memòria com un dels moments determinants de la meua vida l’esclat de llum que va inundar la cambra on dormia en ma casa de Bétera quan vaig llegir aquella pàgina 39 on Fuster afirma que “Dir-nos ‘valencians’ en definitiva és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”.
No vull parlar personalment només, però. Fuster sobretot és un gran constructor de la col·lectivitat perquè és ell que posa les bastides per a la construcció moderna del País Valencià. Tant que avui fins i tot la trista autonomia constitucionalment espanyola i de nom ridícul que tenim no s’entén, em tem que ni tan sols existiria, sense l’electroxoc intel·lectual que va provocar aquell volum, sense el moviment que va impulsar i amb el qual encara avui dialoga. Joan Fuster, de qui just avui commemorem els cent anys exactes del seu naixement, va dissenyar la nostra personalitat, en la mesura que això ho pot fer un home sol.
I afirmar-ho no és ni fanatisme ni adoració, ni cap reverènciairracional. Simplement torne a l’inici. Quants anys de ma vida hauria hagut de dedicar jo, quants llibres hauria hagut de llegir, quantes experiències hauria hagut de viure per a acostar-me a entendre el que sóc com a poble, el que és la meua identitat col·lectiva? No ho sé. Però sé que gràcies al fet que els humans podem emmagatzemar informació fora del cos, aquell llibre de Joan Fuster va ser tot el que jo necessitava per a situar-me davant del món. I, per tant, em va estalviar molta feina.
Per a mi aquest és el gran valor de “Nosaltres els valencians”. Venint d’on veníem -i encara avui no estem tan lluny en moltes coses com els polítics ens volen vendre sovint- Fuster ens va netejar a través de 238 pàgines magistrals de les moltes toxines rebudes-en l’escuelanacional o l’escola de les monges,sense anar més lluny- i ens va posaren disposició de començar a caminar per nosaltres mateixos mirant endavant.
I és aquesta la raó per la qual jo voldria fer avui una lectura anticolonial del llibre, de “Nosaltres els valencians”. No dic que Fuster tingués cap intenció al respecte, és clar que no. Però sí que m’agradaria defensar que la tècnica fusteriana en aquest llibre, i en moltes de les seues obres, és típicament anticolonial. Coincideix amb les maneres de fer de les grans figures de l’anticolonialisme.
Tota la gran literatura anticolonial del tercer món, i la poca que va existir sobre allò que se’n va dir el “colonialisme interior” a Europa, fa servir de fet la mateixa tècnica. Arrelada en un temps i en un lloc concret i sense pretensió de transcendir-los, identifica, aïlla i pren, tanmateix, com a objecte d’anàlisi, les qüestions centrals de la pròpia història i a partir d’això ens proposa una visió diferent, productiva i positiva del que som, que trenca radicalment amb els arquetips que hauran servit fins aleshores per a legitimar la submissió.
Posaré un exemple concret. Fuster parla en el llibre dels altres pobles que històricament van habitar el nostre país definint-los com a “pre-valencians”. No els nega als “ibers, romans, gots o sarraïns establerts en la nostra terra” el dret a fer servir el topònim, però basteix tota la seua teoria sobre el fet clarivident que nosaltres “Som ‘uns altres’ i tenim l’acta de naixement a la vista”. Destruint així amb un sol cop l’arrel del vell pensament regionalista depenent, de la imatge que Espanya ens atribueix als valencians. Aquesta imatge d’una València, si se’m permet l’exageració, “orientalista” en el sentit que Edward Said va donar al terme. D’una València exòtica, plena de fruits per a ofrenar que es pensen que creixen sols, endormiscada, mig aràbiga encara, un poc primitiva per tant, gens preparada per la modernitat.
Fuster reacciona a això explicant rotundament que no és el cas. Perquè nosaltres som uns altres, gent d’una arrel directament catalana, que vam tenir un regne, el Regne de València, que va ser un model avançat en el món. I que molt probablement va ser l’obra magna de la catalanitat. Un regne on fins a la dramàtica expulsió dels moriscos i en les seues pròpies paraules “els valencians, de fet, eren els altres: els “no-moros” amb els quals s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som -en la mesura que ho som”.
“Nosaltres els valencians” va arribar en un moment especial, de reconstrucció intel·lectual i nacional, després de la dura derrota infligida pel franquisme i durant molts anys s’ha vinculat el llibre de Fuster a “Notícia de Catalunya” de Jaume Vicens Vives. Potser perquè tots dos participen, es podria dir que fins a un punt coordinadament, d’aquest esforç de reconstrucció, des d’un punt de vista en aparença regionalment complementari. O potser perquè Fuster, com és conegut, li manllevà a Vives el títol prohibit per la censura espanyola. Recentment, però, un destacable treball de Pedro Ruiz sobre els usos de la història en “Nosaltres els valencians” estableix una diferència molt notable entre els dos llibres esmentats. Segons l’exrector de la Universitat de València, Vives “contínuament posa en relació el passat amb el present, per a transmetre la idea de permanència” mentre que Fuster fa del passat dels valencians “un temps alié i distant de cara al futur”. Vet ací, doncs, definida la tècnica dels grans impulsors de les teories anticolonials. Fuster, fa servir la història per a donar resposta a la pregunta de què som els valencians actualment. I la història en la seua obra s’hi fa servir com a contrast entre ‘allò que som’ els valencians, a conseqüència del que hem sigut en el passat i tot allò que “hauríem d’ésser’ en el futur.
No és aquesta l’única diferència, però entre els dos llibres. De la mirada de Vicenç Vives, reconec que abusivament, avui diríem que és nacionalista i autonomista. La de Fuster, en canvi, i ja em disculparan vostés la boutade és clarament independentista. Unilateralista si volen que ho diga amb més prevenció. “Nosaltres els valencians” és assombrosament aespanyol. Treballadament aespanyol. Fuster dreça de manera unilateral la visió que som un poble que ens expliquem per nosaltres mateixos, sense necessitat d’explicar-nos a través de les peripècies ningú altre.
I no només això. Quan Fuster es posa a parlar d’Espanya, sempre ho fa, significativament, a banda; no ho barreja. Però quan ho fa arremet amb una duresa i una agudesa excepcionals. “Contra Unamuno y los demás” és un llibre, sobretot en el seu primer tram, explosiu. Brutal. Demolidor.
En el seu moment, als Estats Units, Malcolm X, una altra de les grans figures del moviment anticolonial, va definir i va proclamar el “deure de la descortesia”. Quan es va proposar de canviar la relació del seu poble amb els blancs va entendre que era imprescindible fer-ho a partir del canvi d’actituds i va proposar d’oposar a la tradicional submissió tímida respecte als blancs i pel fet només de què són blancs, allò que ell anomenava “el deure de la descortesia”, de la irrespectuositat, de la insubordinació a les normes i als mites, de l’atac directe a les fonts del pensament opressor. I ja em direu si “Contra Unamuno y los demás” no és exactament això i si el famós aforisme segons el qual “forma part d’una bona educació, saber en quines ocasions cal ser maleducat” no parla exactament d’això.
Si m’ho permeten explicar-ho d’aquesta manera, la gran lliçó vital de Joan Fuster, allò que ens ha contagiat a tants, és la voluntat i la capacitat de ser normals. De no ser ciutadans de segona fila d’un país de segona fila -no reconegut. La voluntat de ser gent com ho són els altres, els dels altres països, que no necessiten explicar a cada pas perquè són com són. Fa molts anys el meu amic Jose Eduardo Agualusa es va preguntar “Sabe o que é um judeu?” i va respondre “É alguém a quem lembram que é judeu”. Mira: serviria per a Catalão, li vaig dir jo…
Fuster i nosaltres els fusterians, el que volem és que s’acabe això. Per sempre. Que triomfe el disseny implícit en “Nosaltres els valencians”. Que els catalans, de Bétera, d’Arenys de Mar, de Sa Pobla o de Salses, d’on siga, no tinguem que anar mai més pel món sinó com uns fulanos més, idèntics als de qualsevol país normal i corrent. I que puguem participar, per tant, com a normals de tot el que fa la gent normal.
Una vegada vaig escoltar explicar a Xavier Serra dir que Franco va deixar els Països Catalans convertits en Somàlia al final de la seua insurrecció -la imatge és tan gràfica que estalvia qualsevol comentari. I que per això els nostres avis o els nostres pares no havien pogut fer res més que treballar com animals per a tirar endavant les famílies. Segons ell nosaltres, la meua generació, era la primera que podia haver-se posat a somiar amb ser normal, tan normal com qualsevol europeu ho puga ser. Estic absolutament d’acord amb ell. La famosa piràmide de Maslow és ben clara al respecte: la fisiologia sempre va per davant de tot, de la seguretat, de l’amor i la pertinença, del reconeixement i de la cúspide que seria l’autorealització.
En el nostre cas, però, aquella primera generació post-Somàlia, vam tenir una sort immensa de Joan Fuster, d’aquella “xamba genètica” amb la qual tanta gent, erròniament, pensa que Vicent Ventura va definir el seu gran amic. I la vam tenir perquè “Nosaltres els valencians” dels cinc graus de l’escala de Maslow ens va catapultar del més baix a pràcticament el més alt. Amb un sol llibre i gràcies a un sol cervell, de la fisiologia vam poder botar al reconeixement i l’autorealització.
Només em queda per dir que tot això Joan Fuster i Ortells ho va fer, a més, en unes circumstàncies especialment difícils. I no tan sols durant la dictadura –que les dues bombes que van provar de matar-lo a casa li van arribar enmig d’aquesta merdeta de democràcia. Però contra totes les adversitats el que importa és que Joan Fuster va ser capaç de construir una idea i d’engegar un moviment, unes generacions de gent conscients finalment de què som i què volem ser, que vivim alliberades de la pressió intel·lectual de la metròpoli colonitzadora.
Aquest és un moviment que cent anys després del seu naixement és més visible que mai, per a desesperació d’aquesta Espanya que només sap respondre amb autoritarisme. I sí, és un moviment que el supera a ell, que probablement ell no hauria arribat a imaginar ni en somnis. Però nosaltres no seríem justos si no diguérem en veu alta que tot açò que està passant no es pot explicar, ni al sud ni tampoc, ep!, al nord, sense ell i sense el seu esforç.
Joan Fuster, amb “Nosaltres els Valencians” va canviar de dalt a baix el país sencer. El va alliberar mentalment i ens va alliberar com a persones, que és el primer pas imprescindible per a la llibertat col·lectiva. Hi ha molt pocs intel·lectuals al món, poquíssims, de qui es puga dir una cosa com aquesta.
Cap de setmana a Elx, per fer la presentació de Fronteres i recollir el premi que El Tempir ha tingut a be concedir-me. Temps, però, que aprofite per estar amb la meua fillola Aina i els seus pares, amics de tota la vida amb els quals vaig compartir pis d’estudiant amb Sari quan érem joveníssims. Tere i Dionís són dos referents de la meua vida i passar unes hores amb ells és sempre un bàlsam i un goig.
A sobretaula ix a col·lació una anècdota d’aquell temps que els seus fills se saben de memòria: com em vaig carregar la megafonia de la falla del carrer de Benimaclet on vivíem.
La cosa era senzilla. Sant Josep va caure a la vora dels exàmens, quan més temps de concentració necessites, però això a la falla, lògicament, li tenia igual. De manera que va instal·lar uns altaveus amb música permanent que feien molt difícil treballar. Impossible. Així que els vam haver de sabotejar.
I heus ací la recepte: agafes agulles de cap, les claves aleatòriament pel recorregut del cable que va als altaveus i quan ho has fet trenques el cap, cosa que fa pràcticament impossible trobar on s’ha tallat el circuit.
Lex Fridman és un professor de l’MTI que s’ha fet molt conegut pel seu podcast -que té més de dos milions de subscriptors arreu del món- on fa llargues entrevistes a personatges sempre molt interessants. I quan dic llargues vull dir molt llargues. Per exemple aquesta de la qual parlaré, amb Balaji Srinivasan, dura set hores en les quals parlen de tot, bàsicament de com arreglar el món.
El cas és que en un moment determinat Srinivasan -ho podeu veure en el vídeo que hi ha ací a sota que va directe al moment en què passa- esmenta Catalunya, esmenta VilaWeb i va i llegeix una cita d’un editorial meu per a reforçar les seues opinions.
Sempre parlem de la globalització com d’una invasió que ens arriba des de fora però la realitat és que és d’anada i tornada. I sinó com expliqueu què un empresari d’origen indi, ciutadà americà. que viu en Singapur traga enmig d’una conversa amb un il·lustre professor de Boston una frase d’un periodista de Bétera -que, a més, la va escriure originalment en català?
Feia molts anys, moltes dècades en realitat, que no parlava gallec en públic, però avui m’he decidit a fer-ho en ocasió de la taula rodona que hem fet a Santiago seguint el format del Galeusca de Directors, amb Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro.
Les paraules se m’aturaven a la gola en la primera de les intervencions que he fet però després la realitat és que la llengua m’eixia molt fluida i m’he sentit molt a gust parlant en gallec de periodisme, dels nostres respectius projectes i de la situació dels mitjans en cadascun dels nostres països.
Martxelo, sempre tan divertit ell, s’ha quedat sorprès i m’ha recriminat carinyosament el gest perquè deia que el feia quedar mal a ell, cosa que simplement és impossible. Li he promès, però, que algun dia parlaré també basc. A veure si és veritat…
Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de Denník N, el gran diari eslovac del qual som partners. Passem un dia sencer treballant-hi i aprenent d’ells. Tomáš Bella n’és el director de la part digital i ens farà d’amfitrions amb una paciència benedictina. En vuit anys que porten existint han fet una feina extraordinària i escoltar-lo parlar, entendre per quina raó prenen les decisions que prenen, és molt estimulant per a mi. N’aprenc molt i el cap no para de pensar com puc adaptar algunes de les seues existoses històries al nostre cas particular. Els mercats són diferents, és clar, però la manera tan clarivident amb que aquesta gent enfoca el periodisme i el negoci dels mitjans m’impressiona profundament.
