Una xerrada a Stanford, amb viatge inclòs…

Fa molts anys vaig llegir una frase de Josep Pla que em va encantar. Pla defensava que la millor manera de viatjar era en vaixell perquè primer olores la ciutat que vas a visitar, després la veus i finalment la trepitges. Pla en parla en ocasió, si no ho recorde malament, del primer viatge que va fer en avió i ho diu rebutjant implicitament la nova màquina.

Just aquests dies em mirava el nou llibre que li han fet ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’. I m’ha sorprès una frase supose que complementària i que confirma que a Pla això dels avions no li feia gràcia. Diu ‘De l’avió, primer en desembarca el cos, després en desembarca l’ànima, que se n’havia separat esporugida, en el moment de pujar l’escala de l’aparell’

Avui ja no es pugen, normalment, escales per arribar a l’aparell però la frase m’ha fet gràcia perquè el vol que m’ha portat a Los Àngeles deu ser dels vols directes més llargs que he fet en la meua vida. Prop de tretze hores dalt de l’aparell en una connexió directa entre Barcelona i Califòrnia que semblava impossible fa quatre dies. M’he preparat bona cosa de feina per aprofitar tant de viatge. Sinó les hores passen lentes per més pel·lícules que et poses al davant.

Aquesta vegada vaig a Califòrnia per a participar en un debat a la Universitat de Stanford sobre la situació al nostre país. Quan em van convidar vaig pensar que no em veia amb cor d’anar i i tornar en tres dies i li vaig dir a la meua menuda que perquè no se’n venia, ella no coneixia encara San Francisco, i passàvem el cap de setmana junts. La major es va apuntar també i finalment l’Assumpció així que hem aprofitat el debat per a fer les mini vacances que no vam poder tenir a l’estiu. Dimecres cap a Los Àngeles i dimarts de tornada de San Francisco…

***

Vaig acceptar anar a Los Àngeles amb una certa recança. A la meua major li feia molta il·lusió anar-hi. Ella sempre ha tingut un interès gran pel món de la televisió, on treballa, i del cinema, així que la possibilitat d’anar a Califòrnia obria una finestra d’oportunitat, en aquest cas a Los Àngeles.

Dic que vaig acceptar d’anar-hi amb una certa recança perquè només havia estat una vegada abans a Los Àngeles, a meitat dels anys vuitanta, i en vaig fugir espantat. Cotxes, cotxes i més cotxes. Aquesta vegada he descobert una ciutat una mica més humana que la que vaig veure aleshores però encara m’ha quedat un sabor rar. Hi he vist persones però la seua extensió és inhumana. Encara. O encara més.

***

En aquell viatge de fa tants anys l’únic encert va ser anar a dormir a Santa Mònica, una petita ciutat que, a tots els efectes excepte l’administratiu, és Los Àngeles però que té un caràcter especial. Menys agressiu. Allà hi ha el pier famós on acabava la famosa ruta 66. Recorde la impressió enorme que em va causar en el seu moment la platja i la força enorme de l’Oceà Pacífic.

Vam triar, doncs, un hotel a la platja, de nou, i davant el pier. Es diu Shore Hotel i professa un ecologisme militant francament agradable, Des de l’ús de plantes locals fins als panels solars. Hi vam arribar que ja era de nit però encara d’hora. Per evitar el temible efecte del jetlag vam decidir anar a passejar al pier i a sopar per anar a dormir a una hora ja més o menys raonable.

El pier havia canviat molt del que jo havia conegut. De fet tot Santa Mònica. En aquell viatge ens vam allotjar en un motel que ara no hi ha hagut manera de trobar i la zona evidentment ha canviat molt. El pier vell era una construcció, una plataforma, de fusta que s’adentrava al mar amb algunes atraccions i llocs de menjar. El pier actual és molt més gran i encara que manté la fusta visible la seua estructura és de concret. Es veu que algun fenòmen meteorològic es va emportar el vell pier per davant i que posats a refer-lo l’han refet de manera més consistent.

Tot i ser un dimecres de desembre a la nit la instal·lació estava oberta encara que s’hi passejava poca gent i menjar-hi ja resultava poc atractiu. Vam acabar anant a parar a un restaurant darrere de l’hotel.

***

A Los Àngeles el pla principal era visitar els estudis Warner Bros. Et fan una ruta que dura ben bé tres hores en uns carrets molt còmodes que em va resultar molt més interessant del que jo mateix m’esperava.

Es pot dir que, més o menys, et passen per totes les fases de producció d’un film, amb un recorregut molt ben estudiat. Resulta sorprenent descobrir quantes escenes de films coneguts s’han filmat, per exemple, en un trosset de selva que tenen, menuda, l’única filmable a Califòrnia, segons ells.

Hi ha després carrers i fragments de ciutats que tot i ser els mateixos els hem vist en films diferents de maneres diferents. Realment la creativitat d’aquest personal és molt notable. Els mites ajuden molt en la visita, però. Quan vaig veure el carrer on es va filmar bona part de ‘Blade Runner’ no vaig poder evitar un cert calfred…

***

La ruta cinematogràfica es va allargar tot el dia pels escenaris de ‘La la Land’, el darrer gran èxit que sembla haver dotat de personalitat pròpia a Los Àngeles i pel passeig de la fama i el Teatre Xinés allà on es fan els Òscars cada any. Tant el passeig com sobretot el teatre. desconcerten de com de tristos i decadents que són. Supose que per fer la cerimònia el carrer l’arreglaran una miqueta perquè realment és més que decebedor.

***

Un dels taxistes que ens ha portat d’una banda a l’altra de la ciutat ens diu que el nostre president és a Bèkgica exiliat quan ens demana d’on som i li contestem que som catalans. No serà l’únic. Comprove que les imatges de la repressió del primer d’octubre van calar profundament en l’opinió pública perquè diversa gent ens ho comentarà quan ens geolocalitzem. La diferència de coneixement de la realitat catalana respecte a altres ocasions anteriors és molt evident i un bon senyal.

***

Sopem en un restaurant local d’aquells més que típics. Hi ha una xicota que canta estàndards acompanyada d’un pianista, la gent mira el partit de futbol americà en la gran pantalla que hi ha dalt del taulell i de sobte tallen l’emissió per a emetre en directe la notícia de l’assetjament per la policia d’una persona que sembla que n’ha segretat una altra, La cosa acabarà amb un mort més o menys retransmés en directe entre les jugades del partit de futbol. Benvinguts a Amèrica…

***

A San Francisco arribem amb ganes de passejar. Tenim l’hotel a la zona de Union i ens enfilem cap a Chinatown i més enllà al port.El barri de població xinesa de San Francisco ja m’havia impressionat en les meues visites anteriors a la ciutat. Aquesta vegada m’ha sorprès, però, la proliferació de banderes de la república popular.Que evidentment s’identifiquen no com la bandera del règim sinó com la bandera del país. N’hi ha moltes i molt visibles. La meua major vol buscar un lloc tradicional on fan aquelles curioses galetes de la fortuna i al final el trobem fent voltes pels carrerons, Realment és digne de ser vist.

***

El port passem una bona estona observant com es barallen els lleons marins. Realment és un xivarri monumental, Supose que no viu ningú massa prop del moll perquè deu ser una tortura escoltar aquell grup nombrós d’animals que no paren ni un minut de barallar-se amb grans crits.

***

Les meues filles no havien estat mai abans a San Francisco així que és obligat acostar-nos al Golden Gate i travessar un tros del que probablement és un dels ponts més coneguts del món.

Ho és amb tot el valor i el reconeixement possible, Realment és un monument espectacular. Ens hem acostumat a veure’l però l’invent aquest de penjar un cable de dues torres i subjectar amb això una carretera és tan gracil i elegant que no pots parar de mirar-lo.

Aquesta vegada el pint, per sort no es mou. O no es mou de manera apreciable, Està pensant per a vinclar-se amb el vent o els terratrèmols i té una flexibilitat que una vegada que el vaig atravessar em va deixar perplex. Aquell dia feia molt vent i semblava que eixiries volant en qualsevol moment…

***

Fem la ruta de barris mítics de San Francisco, sobretot Castro, l’epicentre de la comunitat gai i Haight-Ashbury, el que va ser el gran centre de la comunitat hippie dels anys seixant ai setanta. En tots dos es palpa de quina manera aquesta ciutat ha canviat el món sencer.

A Haight-Ashbury hi ha un munt de botigues que intenten conservar l’esperit hippie, tot i que en alguns cas ja no sap si simplement és un negoci que troba l’excusa en el moviment hippie. A Castro el desplegament de banderes gais és increible. Fa temps que sostinc que el moviment gai és el moviment nacionalista més potent que hi ha avui al món. Fins i tot els passos de zebra els han pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí.

Precisament travessant-ne un ens trobem una parella que fa el passeig completament despullats amb un miníscul taparrabos que només cobreix la part superior del penís. No sé si pretenien escandalitzar però em causa una gran impressió pensar que som al desembre i aquests dos eixien al carrer sense res amb que tapar-se. Fa un temps agradable, és cert, però no deixa de ser desembre. Jo vaig amb un jaquetó gros que fa un contrast espectacular amb la seua nuesa, Supose que a la meua contra, és clar.

***

Stanford és una universitat col·losal. Diuen que és la que té el càmpus més gran del món. Sens dubte als Estats Units és una de les més admirades. I també de les més difícils: només un tres per cent dels alumnes que demanen per entrar ho aconsegueixen finalment.

Anem a sopar a la casa que té el professor Joan Resina, dins el càmpus mateix, Un sopar familiar amb la seua dona, nascuda a Alacant per cent, i les seues dues filles. Parlem de la situació al Principat, de llibres, admire la seua biblioteca i com de ben organitzada la té, i ens explica coses interessants sobre aquesta universitat on ell ja porta, si no em falla la memòria, dèsset anys.

Per exemple ens explica que la pressió a favor de la tecnologia és molt gran. En definitiva Stanford és la gran universitat de Sillicon Valley. Tanmateix la universitat insisteix en mantenir i potenciar les humanitats perquè no vol ser un simple col·legi politècnic. Em sembla admirable. Un detall em crida molt l’atenció: la universitat té un pressupost més alt que uns quants estats del món.

***

Passegem pel campus, realment impressionant, de Stanford. Amb l’Elisenda Paluzie, que està aci per participar també en el debat que prendré part jo, entrem a un parell de biblioteques, endreçades i preparades fins al menor dels detalls. És evident que tenen molt d’espai, molt, però també ho és que la densitat d’estudiants és baixa. I a més són meitat estudiants de carrera i meitat de postgrau. Fa la impressió que les relacions personals ací són molt fàcils i senzilles.

Alguns dels edifics causen molta impressió. Hi ha un museu, el Centre Cantor, que té una col·lecció impressionant d’escultures de Roden a l’aire lliure. Després veurem la impressionant església que té un paper rellevant en l’entrada principal del campus. A la llibreria, a banda dels llibres, impressiona la quantitat monstruosa de merchandising que tenen de la pròpia universitat, Hi ha una secció dedicada als autors de la pròpia universitat i quede parat de quants llibres he llegut de professors d’aquesta universitat, que deuen estar per algun d’aquests edificis que hi ha prop.

***

El debat sobre la situació catalana es fa finalment a l’auditori de l’Escola d’Educació, perquè s’han apuntat 150 persones —és curiós però la gent s’apunta per avisar que vindrà i així poder calcul·lar amb precisió l’espai que queda activitat necessita. Entre els assistents, com és lògic, un grup important de catalans de l`àrea que intervindran amb moltes ganes en el torn de preguntes.

Al debat participem la professora de San Diego Pamela Radcliff, una historiadora especialista en els moviments socials a l’estat espanyol, el professor escocès de dret Neil Craig Walker, que farà una descripció magnífica del comportament de la Unió Europea en aquest afer, l’Elisenda Paluzie i jo mateix, moderats pel professor Resina. El professor Javier Pérez Royo, que estava anunciat però no ha pogut venir per un imprevist d’última hora, ha enviat un text magnífic denunciant el funcionament del sistema judicial espanyol. que ha llegit el professor Resina, L’Elisenda ha fet un completíssim recorregut per la situació econòmica del país, en el marc del procés d’independència i jo he intentat explicar els conceptes bàsics, sobretot intentant matisar o desmuntar les idees preconcebudes que circulen per culpa sobretot d’alguns corresponsals tan poc fiables com el del The New York Times.

Al final de l’acte, per sort, hem pogut saludar a uns quants dels catalans que han acudit a l’acte i que no paren de treballar des de tant lluny pel país. Gent preparada, que ocupa en molts casos llocs importants sobretot en indústries del sector tecnològic.Molts d’ells, per cert, abillats amb peces de roba groga, és clar.

***

Treballar des de Califòrnia se m’ha fet molt complicat, Per la diferència horària havia d’escriure l’editorial de bon matí, només alçar-me, i això se’m fa molt estrany, no tenia el cos preparat. Normalment l’editorial la vaig rumiant lentament al llarg del dia en el meu cap i quan l’escric cap allà les set de la vesprada, ix bastant fluida. No és aquest el cas quan t’alces, als Països Catalans ja és vesprada i ha passat de tot mentre tu dormies. Espere que no s’haja notat massa…

Encara un parell d’entrevistes

La situació al país segueix portant col·legues a voler xerrar sobre com estan les coses. Un parell d’entrevistes més:

-Aquesta llarga entrevista a Yahoo! Japó, un dels principals mitjans d’aquell país. Encara que està en japonès, com és lògic, la selecció de fotos és preciosa.

-i al diari O Globo de Brasil, aquesta entrevista de Marina Gonçalves

Reconeixent i recordant Luter, als 500 anys

Martí Luter és una de les figures històriques que m’interessen més. El frare reformador que va obrir pas al que coneguem, de forma abusiva, com a ‘protestantisme’ és un personatge clau de la història d’Europa i el món. Un dels pocs homes sense el qual tot el que està passant avui no estaria passant.

Per això quan Josep Lluís Carod Rovira em va demanar de participar en l’acte de celebració dels 500 anys de la publicació de les seves noranta-cinc tesis a la porta de l’església del palau de Wittenberg vaig dir que sí, de forma entusiasta.

L’acte es va fer el 31 d’octubre al vespre i en el mateix noranta-cinc persones que representaven tota mena de col·lectius de la societat catalana vam llegir una a una les tesis del frare agustinià. A mi en concret em va tocar la quaranta.

L’acte va ser sobri, sincer i elegant, com correspon a la moral protestant. Protestants de totes les denominacions, catòlics, musulmans, jueus, agnòstics i ateus vam compartir escenari i emoció, en una evident mostra de que el pas dels anys ha posat les coses al seu lloc. El revolucionari que va trencar el domini i l’abús de l’església de Roma avui és reconegut per tothom i tothom reconeix que tenia raó en moltes de les seues propostes i posicions.

En uns dies tan complicats com estem vivint aquest acte va ser un oasi de tranquil·litat però també de confiança en el país. Com va dir Carod a Barcelona vam fer un acte equiparable als molts que a aquella mateixa hora s’estaven fent arreu d’Europa. Amb normalitat.

…i unes poques més, encara

Entrevista en vídeo amb l’agència de notícies Ruptly, la nit de la detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la plaça Sant Jaume.

 

 

 

 

 

 

 

-Entrevista a l’informatiu de la televisió pública de Croàcia HRT. Partal: Najvažnije je ono što će se događati u Europi idućih dana

 -Reportatge a Gorenjski Glas, Eslovènia: Kurdi in Katalonci

Més entrevistes…

-‘Catalonia Crackdown’ Entrevista radiofònica a OnTheMedia, un programa de la WNYC de Nova York.
-‘Kontroversiellt val om Kataloniens självstyre’. A la publicació sueca Arbetaren.
-“Madrid je preveč časa izgubil s tem, ko je Kataloniji govoril ne”. A la ràdio pública eslovena.
-Katalaner redo utropa ny stat: ”Ingen återvändo” A l’Svenska Dagbladet suec (és de pagament).
-Con animos acirrados governo catalao e estudantes desafiam Madrid. A l’O Globo, de Brasil
-‘Catalogna: verso la dichiarazione d’indipendenza’ A Il Friule, friulà
-‘Каталония объявит независимость на следующей неделе’ Al Komsomolskaya Pravda (on, lògicament, sóc Вицент Партал en rus)
-‘Spansk attack mot demokratin – då tiger EU’. A l’Aftonbladet suec.
-Al Lidové Noviny, txec

-A la revista gal·lesa Golwg

 

 

 

Un bon grapat d’entrevistes internacionals, defensant la democràcia i la llibertat de premsa

Els fets d’aquests dies m’han obligat a atendre un grapat de col·legues internacionals que segueixen amb una gran atenció tot el que està passant al nostre país. He fet entrevistes per a mitjans diversos, he parlat en privat i en confiança amb tot de corresponsals i fins i tot hi ha escrits meus que han estat traduïts a diferents idiomes.

Alguns enllaços:
Spansk militär hotar att stänga medier i Barcelona (Una entrevista a Journalisten)
Spansk polis hotar stänga katalanska nyhetsmedier (SVT Televisió pública sueca)
Director de medio catalán acusa a España de poner en marcha un “golpe de Estado” (Ràdio Bio-Bio de Xile)
Carles Puigdemont, o independentista sereno no meio do furacão (Sofia Lorena, de Público Portugal fa una semblança del president de la Generalitat, basada en una anècdota que li vaig contar)
-“As próximas horas e dias vão ser muito duros na Catalunha”. (Público Portugal)
In Catalonia, Proud To Be an Agent of Sedition. Un editorial publicat en anglès a la històrica AntiWar

Parlant de la independència dels bàltics, en plena Diada

El company Enric Calpena ha dedicat l’edició de la Diada del seu programa a Catalunya Ràdio ‘En guàrdia’ a parlar de les repúbliques bàltiques i el seu procés d’independència i m’ha convidat a participar-hi. Aquesta és la conversa que he mantingut amb ell i amb Josep Maria Solé Sabaté, que participa sempre en l’emissió.

http://www.ccma.cat/audio/embed/973838

Plany per Barcelona (o la història de dues camises)

El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.

Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.

-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia

I un minut després un quart

-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.

Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.

La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.

Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…

La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.

Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.

 

Història de dues camises

Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.

No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.

Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).

El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.

La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.

Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.

Que l’any vinent tornaré a la de sempre…

 

 

El continu lingüístic i l’ortografia

A la part vella de Niça els senyals del carrer estan en bilingüe francès – ‘niçard’. El ‘niçard’ és occità amb fortes influències del ligur italià. Un parlar que alguna gent considera de transició i que evidentment forma part del continu lingüístic que ressegueix la riba de la mediterrània.

El problema és l’ortografia. Veig per exemple una botiga que diu ‘Couïna Nissarda’, o siga cuina niçarda. Exactament igual que ho diríem nosaltres, diferent a com ho escrivim. O un carrer que és el ‘dou fourn’, és a dir el del forn. Una samarreta, un poc més enllà, diu ‘sieu nissart’, perfectament comprensible. La mateixa part antiga de la ciutat, a tot arreu, és coneguda com la Vièia Vila. La Vella Vila, doncs.

En algun moment ho ha proposat diversa gent, intentar una ortografia comuna. Una ortografia comuna, com a mínim de les llengües més pròximes, del continu català, occità, parlars italians. Segurament que els accents ens confondrien un poc però probablement ho llegiríem tot gairebé igual. O igual del tot. Com els xinesos: que no s’entenen parlant però s’entenen escrivint…

I de sobte se t’apareix el català en un mural de Miró…

La Fundació Maeght de Sant Pau de Vence té una història molt interessant. Es va crear arran la mort del fill de Marguerite Maeght. Per treure-la del dolor que patia els seua amics van decidir embarcar-la en el projecte. Ella era una de les més importants galeristes però amics del nivell de Miró, Chagall, Braque o Calder (poca broma) la van convèncer de que calia fer un lloc ideal per a exposar els artistes que a ella li agradaven.

Joan Miró s’hi va involucrar d’una forma molt especial. Va presentar Maeght a Josep Lluís Sert, que acabaria fent l’edifici, i va decidir que ell es feia càrrec de crear un laberint en el jardí. Un laberint amb construccions, aigua i vegetació, tota amb el seu segell.

Com a part d’aquest laberint hi ha un mur de ceràmica, fet amb Artigues, que és impressionant. M’hi vaig acostar a tocar-lo. No tens moltes oportunitats de tocar un Miró i aquella presència densa de la pintura sobre el mur m’impressionava i em fascinava. I anava resseguint-la fins que de sobte en una taca groc em va aparèixer el text. ‘Groc’ diu. Simplement.

És evident que és una instrucció. Aquell tros cal pintar-lo de groc però l’emergència de les lletres ací al mig de la Provença és emocionant. Ignore si deixar aquell senyal és un error, com sembla, o si està previst així. A mi, però, aquest brot insospitat de català m’ha semblat un regal impagable.