Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Inside The Red Brick Wall. L’angoixa d’Hong Kong

Deixa un comentari

 

Angoixa i patiment després de veure Inside The Red Brick Wall, un film documental sobre la resistència dels estudiants a la Universitat Politècnica d’Hong Kong i l’assalt del campus per la policia. El film, prohibit a Hong Kong, és cru com pocs. No té cap narració sinó que tot és el relat amb imatges de com van passant les hores enmig dels enfrontaments més durs. Hi ha moments d’una tensió cinematogràfica immensa, en que estàs al bell mig de la batalla i no saps gairebé ni on mirar.

El film m’ha impactat més encara perquè els fets que retrata són del novembre del 2019 i jo vaig ser a Hong Kong, seguint les mobilitzacions, al setembre, dos mesos abans. De fet, ja tornat ací, encara vaig entrevistar per videoconferència un dels estudiants que havia estat en la primera fila de les manifestacions que retrata el film: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’

Una frase a apuntar. Quan la policia ataca un dels estudiants proclama que “cal contenir la violència amb la força”.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 21 de maig de 2021 per vicent

Bobby Sands, quaranta anys

Deixa un comentari

Avui fa quaranta anys, a aquesta mateixa hora, moria en presó Bobby Sands, voluntari de l’Exèrcit Republicà Irlandés, després d’una llarga vaga de la fam que va durar seixanta-sis dies.

Jo era molt jove, vint anys només, i intentava obrir-me pas en l’estudi de la política internacional i en la comprensió del món. Aquell dia vaig quedar completament en estat de xoc. Per la duresa dels fets, per la intransigència britànica, pel dolor i per la decisió dels irlandesos de no deixar-se sotmetre. Aquestes dones cridant i batent pots contra el terra, com les que es veuen en el vídeo, em van commoure profundament. Per tot Belfast ressonava un so atronador que es va estendre per primer vegada en dècades a tot Irlanda.

 

Quaranta anys després el nord d’Irlanda segueix ocupat però la situació no té res a veure amb el que es vivia a primers dels anys vuitanta del segle passat. La reunificació és a prop i el Sinn Féin ja és el partit principal tant al nord com al sud de l’illa.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 5 de maig de 2021 per vicent

I finalment arriba el dia del primer acte públic, de nou

Deixa un comentari

Durant la pandèmia els actes públics han quedat reduïts al mínim. Per decisió col·lectiva però també, fins a un cert punt, personal. La veritat és que quan m’han demanat de participar en algun acte presencial he preferit dir que no, per precaució. Tot i sabent que un dia arribaria el primer perquè no vas a estar dient que no a tot. I el primer va arribar ahir a Sants. Perquè vaig participar en la trobada que cada dilluns té lloc en aquest barri barceloní per a recordar els presos i exiliats.

Vaig fer un parlament curt i poc afortunat, segurament per la manca de pràctica de tants mesos. Però va semblar que als assistents no els importava gaire. Jo en canvi vaig quedar completament xocat de veure l’organització. Perquè tanquen un tros de carrer on hi ha pintats en terra els llocs exactes on calcul·le que un centenar de persones s’han de posar, per a guardar així la distància. Tots amb mascaretes i entrant i eixint en un ordre perfectament sincronitzat. La veritat és que vaig quedar més que impressionant per aquesta mostra de solidaritat que supera fins i tot els condicionants de la pandèmia. Per la persistència.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 de març de 2021 per vicent

Una proposta per a la bandera local de Bétera

Deixa un comentari

Bétera no té bandera. Pitjor. Té una absurditat de bandera oficial, que no està reconeguda i que no és res més que una de les moltes cacicades del lamentable batlle que va manar durant les primeres dècades de la transició. L’home es va inventar una bandera verd alfàbega i es va quedar tant ample. La bandera en qüestió, lògicament, no ha tingut cap arrelament popular. Com podria ser, però, una bandera del poble?

Els experts sempre aconsellen que les banderes seguisquen l’heràldica. I ací ens trobem amb un altre problema. Tal i com vaig explicar fa molts anys l’escut local que fa servir l’ajuntament és fals. I il·legal. L’escut oficial -aprovat per les autoritats del moment i per la reial acadèmia espanyola de la història- n’és un de ben diferent.

Ací estan tots dos. El d’ús habitual, que conté errors enormes com el color de la creu de Calatrava, la corona, la forma mateixa de l’escut o l’alfàbega que no sé sap perquè hi figura, i l’escut real, el bo.

Partiré per tant del bo a l’hora de mirar com podria ser una bandera de Bétera. A primer cop d’ull hauria de ser una cosa com ara aquesta, depenent de si incorpora els símbols o es simplifica.

Heràldicament aquesta seria l’única opció de bandera, una bandera que seria equiparable a la de moltes poblacions del nostre país, nascuda de la translació heràldica, com podria ser el cas de la bandera d’Onda

 

O de la bandera de Figueres, per dir-ne només dues.

 

Però què passaria si en comptes de tenir una bandera purament heràldica, Bétera optés per tenir una bandera més moderna, basada en la tradició però actualitzada per fer-la més pròxima a la gent? Per quin disseny podríem optar?

Hi ha diverses possibilitats. La primera, òbvia, és recórrer a la franja paral·lela al mastil, tan tradicional al País Valencià. Però amb quin objecte? amb quins colors?

Una possible variant seria una bandera amb la Creu de Calatrava. Des del punt de vista històric seria estranya una bandera amb l’escut d’una ordre militar per més que fos la primer propietària del poble després de la conquesta per Jaume I. Però quedaria com una cosa així. Bastant raonable.

 

 

Jo crec, però, que queda una bandera molt antiga i molt aristocràtica. Així que m’he permès investigar possibles dissenys amb la resta d’armes de l’escut, menys marcades des del punt de vista simbòlic. Jugant amb els quadrants inferiors una possible solució seria aquesta:

 

 

És molt més moderna, però té el defecte de disseny que es veu forçada a combinar una franja amb vuit quadrats amb les nou barres de la senyera. I queda malament.

Això té solució? Des del punt de vista exclusivament gràfic sí. Com passa amb l’estelada vermella, el groc pot fer de fons i ajudar a clarificar els símbols.

Deixe, per tant, finalment dues propostes. Una que manté la franja al costat del pal i una més trencadora i que a mi m’agrada més amb els cubs a l’altra banda, una bandera aquesta darrera que em sembla molt moderna i trencadora.

 

 

Tot això, però, només és un divertiment. Espere que ningú no s’ho prenga més enllà. Potser algun dia Bétera tindrà una bandera popularment acceptada però segur que per a arribar-hi caldrà un procés participatiu entre la gent, partint de dissenys raonables i amb fonaments històrics.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 13 de febrer de 2021 per vicent

El calvari tancat

Deixa un comentari

Aquests dies a boqueta de nit passege amb mon pare. L’epidèmia fa que haja d’estar moltes hores tancat a casa i una miqueta d’aire fresc li va molt bé a ell, de fet ens va molt bé a tots dos. Eixim de casa ben abrigats, pugem pel carrer Caruana amunt i des d’allí rodem el calvari, per tornar des de la Glorieta a Gascón Sirera, les velles eres avall fins arribar a ca Montes a punt pel sopar.

És un passeig agradable, necessàriament a pas lent, on ell em conta sempre històries de les grans cases que hi ha en aquella zona, que en un temps va ser propietat de grans senyorets de València que venien a gaudir de l’aire pur que Bétera tenia aleshores com a punt d’entrada a la serra de Portaceli.

Ho sap tot i ho intenta explicar amb vehemència: el perquè d’aquesta porta nova que s’han fet uns que han partit la finca en tres, de tan gran com era; les primeres casetes que es van fer, reconeixibles, “ho veus?”, per la forma en arc que tenen les finestres del pis superior; aquelles cases baixes i totes iguals que es van fer després de la riuà i que segueixen avui encara tenint la presència de ser una cosa provisional més de seixanta anys després; la casa enorme i impactant del pintor Lozano, que una volta li va voler vendre a ell, que no tenia ni de lluny els diners per a pagar-la…

El calvari és el centre del recorregut, amb els seus pins elevats, la seua peculiar geometria interna i aquella llum groga i esmorteïda que tanta por em feia quan era xiquet. Per causa de la covid és tancat i així ho especifiquen nombrosos cartells del municipi, enganxats no només en cada porta sinó cada uns pocs metres. És una prova més de com d’impossible és això que estem vivint. A Bétera, un municipi molt desgraciat des del punt de vista de la gestió municipal, l’absència de zones verdes és clamorosa, un autèntic escàndol. I només el calvari, que ha acabat quedant al bell mig del poble, significa una oferta, en aquest sentit, mínima, suficient però per a agafar una miqueta d’aire. I ara va i ha d’estar tancat…

Tornant cap a casa mon pare m’explica que ell encara el recorda com una muntanyeta -ara encara ho figura des del nord, des de ma casa però les finques de la banda sud li donen en canvi una aparença plana que és artificial. “Sí, per esta banda el camí també era empinat” afirma, mentre assenyala com els carrers pugen des de lluny com una prova del seu argument.

Quan estudiava, algun dels meus professors, a la facultat em va dir que no em fes il·lusions, que la geografia sempre era provisional. Efectivament.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 9 de febrer de 2021 per vicent

Larry King

Deixa un comentari

Finalment Larry King s’ha mort: el temps passa sempre de manera implacable. A finals dels vuitanta i primers dels noranta no em perdia ni una sola de les seues entrevistes a la CNN i això fa que avui haja sentit de manera especial el seu adéu. Han estat molts els personatges que he conegut de la seua mà, moltes hores escoltant les seues converses, moltes preguntes que m’han cridat l’atenció, moltes coses a aprendre.

Diuen en els obituaris que va fer més de cinquanta mil entrevistes en directe. La xifra impressiona. Algunes, algunes nits, són i seran sempre inoblidables, grans lliçons de periodisme. D’altres ni les recorde però en qualsevol cas escoltar la xifra causa un gran impacte i fa pensar en una cosa que supose que deu valer sempre i per a tothom. Al final, quan hom fa una carrera com la que ha fet Larry King, has d’assumir que una entrevista o una altra aïllada no importa gens. El que importa és la consistència, la coherència, l’originalitat. I la persistència. L’obra sencera.

Larry King, dit això, era original. Molt original. No només en el vestir o en el decorat. Era original perquè quan va començar a fer Larry King Live a la CNN les entrevistes, les entrevistes així de llargues, no es feien en directe mai i ell es va atrevir. Era original, i a mi em cridava molt l’atenció, per la forma de deixar parlar els seus convidats i replicar-los després. No era un programa guionat. Ell volia una conversa, no fer un interrogatori i aconseguia que això fos interessant. Era original pels silencis -callar, en televisió, és tan teatral! Era original perquè podia entrevistar un president una nit, un rei, una gran actriu o una científica de primera fila i a l’endemà algú poc conegut però que tenia una història rellevant a explicar…

És clar que, aleshores, la CNN era original. Avui ho hem oblidat però no hi havia cadenes de 24 hores d’informació i la CNN va demostrar que podien existir, que interessaven a la gent, que ens interessaven, i fins i tot que podien ser un negoci important.

Avui llegint articles que s’han publicat sobre ell he trobat en algun lloc que confessava que una de les seues “trampes” era no preparar-se massa les entrevistes perquè si saps massa sobre l’entrevistat aleshores tendeixes a no escoltar-lo i no et sorprèn gairebé mai. És un bon consell. Un més. També original.

“There are many broadcasters who’ll recite three minutes of facts before they ask a question, As if to say: Let me show you how much I know. I think the guest should be the expert.”

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 23 de gener de 2021 per vicent

«en el loch de Bétera hon se reculliren»

Deixa un comentari

En concret trobem un assalt produït a inicis del setembre de 1429 contra un pastor i el seu macip que procedien de la ciutat d’Albarrasí, poc després d’haver «portats alguns bestiars de moltons» a la ciutat de València i d’encetar el camí de tornada. Mentre el pastor «Johan Ferràndiz» i el seu macip tornaven cap a Albarrasí «per lo camí real qui va a Murvedre» junt amb els diners que reberen «per cor e intenció de portar més bestiar» a València eixiren al seu encontre «certs hòmens malfeytors els quals prengueren e robaren al dit pastor la dita quantitat de moneda» i, a més, els tragueren del camí «per intenció de dampnificar aquells en lurs persones». Però, com ens assenyala el document «per voluntat de nostre Senyor Déu» aquest assalt va arribar «a orella del Justícia e hòmens de Maçamagrell» els quals «virtuosament e valerosa cobraren a lurs mans los dessús dits pastor e macip d’aquell» i, tot seguit, detingueren als assaltants en el «loch de Bétera hon se reculliren». Resolt el cas, el consell de la ciutat  valorava la situació ocorreguda com un episodi intolerable, ja que tots aquells que «qui porten vitualles» a la ciutat «deven ésser ben tractats» amb la garantia de poder «venir e tornar-se’n salvamet en lurs parts».

Trobat a “Per causa de certs crims per aquells perpetrats e comeses”. Notícies, sancions i càstigs dels perseguits per la justícia  valenciana al segle XV. Alberto Barber Blasco.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 22 de gener de 2021 per vicent

L’any sense vols

Deixa un comentari

Fent repàs del que he fet en aquest 2020 tan estrany me n’he adonat que deu ser l’any que he volat menys en, potser, els darrers trenta anys. No trepitge un aeroport ni agafe cap avió des del mes de febrer, una situació molt estranya i atípica en el meu cas. Les reunions de l’EJC, per exemple, les hem fet gairebé totes virtuals.

Dic gairebé totes perquè de fet el darrer avió que vaig agafar, de Larnaka a Barcelona el dos de febrer, tenia a veure amb una activitat del centre.

I encara sort que vaig tenir un gener mogut. El dia de Cap d’Any, ara fa un any, amb l’Assumpció érem a París i, de fet, tornàvem en el darrer avió de la nit. I pel mig el dia 19 de gener vaig viatjar a Califòrnia per a fer una xerrada a la universitat de Stanford. L’any arrancava fort, vaig arribar dels Estats Units el 25 de gener i el 30 ja me n’anava a Xipre, però de sobte arribà la covid i tot es va frenar en sec.

Com tantes coses…

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 1 de gener de 2021 per vicent

Una bateria electrònica a casa

Deixa un comentari

El dia del meu aniversari, seixanta rodons, les xiques em van sorprendre regalant-me una bateria electrònica. Van ser molt atrevides, però ara ja, després d’haver-la provat, puc dir que m’han fet enormement feliç.

Jo tocava la bateria de jove i evidentment tocava el que ara se’n diu una bateria acústica. Les electròniques no existien en aquella època ni eren imaginables. A finals dels setanta i primers dels vuitanta vaig tocar molt. A Apocalipsis i en grups de tota mena fent tota mena de músiques, cançó, jazz… Fins i tot una nit vaig tocar amb Remigi Palmero i Juli Bustamante. Feien un concert a Benimaclet i Tico Balanzà va fallar en el darrer moment així que es van quedar sense bateria. Recorde la impressió que em va provocar tocar la bateria de Balanzà, que la posava sempre sota un enorme parasol i veure aquells dos grans -que ni se’n recordaran d’allò- tocant al meu voltant.

La bateria, aquesta que ara en diuen acústica té un problema obvi, que me la va fer abandonar i que és que no pots tocar a casa. Sense provocar una rebel·lió dels veïns, vull dir. Quan van aparèixer les bateries electròniques em vaig interessar un poc, però allò sonava a llauna i tenia un tacte molt estrany, de manera que me’n vaig desentendre.

I me’n vaig desentendre massa. Perquè ara que me n’han regalat una no puc estar més content i a la vegada més sorprés. Té una qualitat i una comoditat increïbles: és silenciosa, però tu tens gairebé la sensació que estàs tocant una acústica de veritat.

No m’han regalat qualsevol bateria, això és cert. Supose que els seixanta anys justificaven l’excés i m’han regalat una Roland TD-1MK, una autèntica meravella. Els tambors tenen doble membrana i et fan perfectament la sensació de profunditat i de rebot, una cosa que no em pensava mai que podria experimentar en una bateria electrònica. I els plats reaccionen d’una forma molt natural a la pressió i l’impuls, una cosa imprescindible per a tocar jazz i que tampoc no em pensava que fos possible de trobar en una bateria electrònica. L’únic defecte és que no es pot tocar amb escombretes, només pots tocar amb baquetes. Però vist tot el que puc arribar a fer la veritat és que em sembla un tema gairebé menor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 11 de desembre de 2020 per vicent

Web nova

Deixa un comentari

Ahir que vaig fer seixanta anys vaig posar en marxa la meua nova web a www.vicentpartal.cat.

Aquesta web és segurament una de les coses que no hauria pogut fer sense la pandèmia. L’he anat treballant aquests mesos a poc a poc i com abans: fent-la amb els meus dits, jo sol. Als anys noranta en vaig fer una quantes de webs així, jo solet. Ara tot és molt més fàcil i pots fer coses magnífiques però encara hi ha aquell gustet com artesanal quan et poses a fer-ho.

He volgut fer una web bàsicament professional. Al llarg de ma vida he fet moltes coses i crec que comença a ser hora de posar-hi un cert ordre. Explicar la manera que tinc jo d’entendre el periodisme i perquè he fet les coses com les he fet. Replegant materials he quedat impactat de vegades per coses que ja havia oblidat gairebé del tot, cosa que ha fet molt interessant, també per a mi, el projecte. I espere que ajude a algun periodista jove, si té interés…

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 29 de novembre de 2020 per vicent

Seixanta anys

Deixa un comentari

Avui faig seixanta anys. És una sensació extranya. Quan jo era un xiquet al meu poble els homes es morien als seixanta anys, invariablement. Ma güela Rita, que sordejava un poc, m’enviava corrents al carrer quan sentia la trompeteta de l’aguatzil que anunciava el bando. Jo l’escoltava i memoritzava la casa i l’edat. A Bétera la gent no tenia cognoms oficials sinó casa. Jo era el major de Ca Montes, per exemple. Així que tornava corrents al seu costat i li deia que s’havia mort qui fos de ca qui fos i que tenia seixanta anys.

Perquè sempre tenien seixanta anys. Ara ha passat el temps i s’ha millorat de manera notable l’esperança de vida. Avui una mort de seixanta anys és la d’algú massa jove. Però així i tot no puc evitar un cert sentiment estrany avui, perquè ara sóc jo qui els té. I una enyorança que em fa pujar les llàgrimes als ulls. Si ma güela poguera veure’m…

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 28 de novembre de 2020 per vicent

Maradona

Deixa un comentari

‘La qüestió no és el que va fer ell amb la seua vida sinó el que va fer amb les nostres’. Pep Guardiola sempre troba la manera de dir les coses i ahir, enmig de la commoció, també va trobar les paraules, recordant de manera oportuna un cartell que havia vist anys enrere a l’Argentina.

En aquesta era de pandèmia, sense redacció física on cridar, la notícia em va arribar pel whatsapp. Ho deia Clarin i només Clarin. No ens vam atrevir a publicar fins que es va confirmar per altres mitjans però jo pensava que aquella era una notícia que ningú, i encara menys, a l’Argentina, s’hauria atrevit a publicar sense, per dir-ho així, haver tocat el cadaver i haver comprovat que era fred. Massa responsabilitat. Vaig copiar al meu twitter una frase del diari de Buenos Aires, que bé que escriuen els argentins…

‘Es un cachetazo emocional y nacional. Un golpe que retumba en todas las latitudes. Un impacto mundial. La sentencia que varias veces se
escribió pero había sido gambeteada por el destino: murió Maradona’

A mi el futbol m’agrada, simplement és això. I Maradona en va regalar molt de futbol. Moltíssim. Segurament era moltes coses, com tothom. I moltes d’elles ben poc edificants. Però amb una pilota als peus Maradona era un artista que feia somiar.

Cadascú té les seues jugades preferides. Aquella bestialitat de gol contra els anglesos, el del ‘barrilete cósmico de donde vinistes’, la famosa mà de déu, que a mi em provoca més aviat vergonya i em sap greu discrepar… Per a mi, però, sempre el moment més impactant de Maradona va ser un entrenament.

Ell ballava al mig del camp amb aquell ‘Life is Life’ sonant, segurament per indicació seua, en els altaveus de l’estadi. I va enviar una pilota ben amunt. Portava un xandall inflat i pantalons curts i quan la pilota va caure no sé què va fer. Ho he vist amb els meus ulls però sóc incapaç d’imaginar-ho.

La pilota que venia de dalt va quedar parada al costat del seu peu. Ell la va haver de tocar perquè si no la gravetat no hauria permès aquell efecte però jo no vaig veure com la tocava. Em va semblar apreciar un lleuger moviment de la seua cama però per més que l’he vist i l’he repetit no m’ho explique. Simplement el baló cau de dalt i es queda parat al costat del seu peu. Com si mentalment li haguera donat una ordre. I ni el mira. Segueix ballant, sense donar cap mena d’importància a això tan increïble que acabava de fer i que a mi m’havia deixat, literalment, amb la boca oberta.

 

(Quan es va morir Johan Cruyff vaig escriure això)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de novembre de 2020 per vicent

Un debat, des d’Eslovènia, sobre el paper de les comunitats nacionals en el futur global

Deixa un comentari

El passat dia quatre vaig ser convidat per l’antiga comissària de transports de la Unió Europea i vicepresidenta d’Eslovènia Violeta Bulc, a participar en un dels debats que ella està organitzant en línia debatent sobre els problemes globals.

En concret vaig explicar la meua visió sobre les comunitats nacionals i com cal un nou ordre mundial també al respecte. En el debat prenen part també el periodista eslovè de Trieste Bojan Brezigar i la periodista sèrbia de la Voivòdina Natasa Heror.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 6 de novembre de 2020 per vicent