Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

I de sobte ací estic jo, enmig de la globalització

Lex Fridman és un professor de l’MTI que s’ha fet molt conegut pel seu podcast -que té més de dos milions de subscriptors arreu del món- on fa llargues entrevistes a personatges sempre molt interessants. I quan dic llargues vull dir molt llargues. Per exemple aquesta de la qual parlaré, amb Balaji Srinivasan, dura set hores en les quals parlen de tot, bàsicament de com arreglar el món.

El cas és que en un moment determinat Srinivasan -ho podeu veure en el vídeo que hi ha ací a sota que va directe al moment en què passa- esmenta Catalunya, esmenta VilaWeb i va i llegeix una cita d’un editorial meu per a reforçar les seues opinions.

Sempre parlem de la globalització com d’una invasió que ens arriba des de fora però la realitat és que és d’anada i tornada. I sinó com expliqueu què un empresari d’origen indi, ciutadà americà. que viu en Singapur traga enmig d’una conversa amb un il·lustre professor de Boston una frase d’un periodista de Bétera -que, a més,  la va escriure originalment en català?

 

A Santiago, parlant gallec de nou

Feia molts anys, moltes dècades en realitat, que no parlava gallec en públic, però avui m’he decidit a fer-ho en ocasió de la taula rodona que hem fet a Santiago seguint el format del Galeusca de Directors, amb Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro.

Les paraules se m’aturaven a la gola en la primera de les intervencions que he fet però després la realitat és que la llengua m’eixia molt fluida i m’he sentit molt a gust parlant en gallec de periodisme, dels nostres respectius projectes i de la situació dels mitjans en cadascun dels nostres països.

Martxelo, sempre tan divertit ell, s’ha quedat sorprès i m’ha recriminat carinyosament el gest perquè deia que el feia quedar mal a ell, cosa que simplement és impossible. Li he promès, però, que algun dia parlaré també basc. A veure si és veritat…

Ací teniu la meua primera intervenció en el debat

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dos mil números d’El Temps

El setmanari El Temps ha tingut a bé reunir-nos a València a alguns dels primers membres de la seua redacció per a celebrar que han arribat al número dos mil. El resultat ha estat una llarga conversa que queda reproduïda en els textos, fotografies i vídeos d’aquest reportatge de Víctor Maceda.

Retrobar els meus companys d’aleshores, a alguns dels quals feia dècades que no havia vist, va ser un exercici molt gratificat encara que no vam poder deixar d’exclamar-nos per com de vells ens hem fet. Havíem treballat junts quan teníem menys de trenta anys i ens hem retrobat en els seixanta, alguns ja jubilats i tot. Contents això sí. I orgullosos del que vam fer en aquell moment tan complicat.

Finalment he caigut

Dilluns de la setmana passada a la nit, tornant de València, em vaig notar estranyament cansat i en arribar a casa vaig pensar a fer-me una prova de la covid que, per a sorpresa meua, va donar un resultat positiu. Després de dos anys llargs ja de pandèmia i quan no m’ho esperava he caigut.

He caigut i ho he notat: febre, malestar, tos. Pràcticament he hagut de passar tota la setmana al llit, fent el menor esforç possible i intentant recuperar-me. Han estat ben bé dues setmanes anormals abans de poder retornar més o menys a la normalitat, en les quals he hagut d’anul·lar un munt de coses que tenia aparaulades.

I el que m’ha impressionat més de tot és la sensació d’estranyesa, de sorpresa, que em va envair en veure la ratlleta roja indicar que tenia la covid. No diré que l’havia oblidat però a aquestes alçades, sincerament, era una cosa que no m’esperava. Finalment, però, he caigut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La visita guiada a l’exposició “Revolució VilaWeb”

Finalment l’exposició “Revolució VilaWeb” ha tancat les portes. Ha estat de maig a finals de setembre al Palau Robert de Barcelona i, com a part de les activitats que hem fet, grups de subscriptors de VilaWeb han estat convidats a visitar-la amb mi. Hi han passat prop de mil persones en aquestes visites, que m’han permès conèixer-los millor i entendre millor què esperen de nosaltres.

Un dels darrers dies que era oberta, vam gravar aquest vídeo on hi ha -més o menys- l’explicació que jo els feia de la mateixa. És, si ho voleu així, una visita virtual.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diaris. Com nosaltres.

Aquest cap de setmana passada ens hem trobar a Barcelona quatre diaris europeus que compartim moltes coses i que tenim problemes comuns. Ha estat una gran ocasió per a mirar de crear sinergies i sobretot per a compartir la mirada sobre el present i el futur de la professió.

Hi hem participat VilaWeb, els italians de FanPage, la gran sensació periodística del país cisalpí ara mateix, els croates de TelegramDenník N, un molt potent diari eslovac, que ara també té versió txeca i un apartat en hongarès. A la trobada era prevista l’assistència també de De Correspondent, però el seu director va pillar la Covid en el darrer minut i es va haver de quedar a Amsterdam.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb Martxelo i Maria, en viu

Cada cap de setmana compartisc espai a VilaWeb, Berria i Nós Diario amb els directors d’aquests dos mitjans, Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro, però en ocasió de l’exposició Revolució VilaWeb, que es fa al Palau Robert de Barcelona, ahir vam corporitzar la relació fent un Galeusca de Directors en viu i en directe. Ací teniu el vídeo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Alguer

Aprofitant que havia de presentar Fronteres a L’Alguer, hi hem passat una setmana de descans. Hem tornat a l’hotel on ja vam ser quan l’Assumpció estava embarassada de la nostra major, fa trenta-tres anys per tant. En teníem un record magnífic però no sabíem si en part això era així perquè érem molt joves i feliços i estàvem plens d’il·lusions. No ens ha defraudat, però.

Sincerament es tractava de descansar. Anar a la platja o a la piscina. Llegir. Veure alguna pel·lícula. Passejar… I això és exàctament el que hem fet. Gaudint a més del paisatge impecable d’aquesta part de Sardenya que és el que devia haver en les nostres costes, abans de la invasió pel turisme forassenyat.

I lògicament vam baixar a L’Alguer. Hi tenim amics entranyables, de tota la vida, i sempre és un goig passejar pels seus catalaníssims carrers. I vaig fer, sí, la presentació del llibre, al Jardí de Vil·la Mosca, amb una assistència de prop de cinquanta persones que em fa la sensació que va superar les expectatives dels organitzadors i tot. I les meues, sobretot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El terrat

Publicat el 24 d'agost de 2022 per vicent

A casa, a Bétera, el terrat sempre ha estat un espai que s’ha fet servir poc. De menut no recorde haver pujat pràcticament mai i encara que darrerament ho he provat alguna vegada per això més aviat era un espai inhòspit, poc arreglat.

Aquest agost, però, he decidit canviar-ho de dalt a baix això, de manera que he comprat unes llums, una taula i unes tumbones, que en diuen, un poc de gespa artificial i un canyís per a dissimular la barana. I amb tot plegat l’espai s’ha transformat i m’ha permès a mi i als pares passar unes hores fantàstiques cada dia.

Hem pujat sempre a boqueta nit, quan encara no hi havia fosca. Malgrat la calor asfixiant que ha fet allà dalt corre un poc d’airet de manera constant i això ha fet que fos molt agradable. Fèiem un aperitiu junts, després el sopar i si venia a tomb un gelat per rematar-ho. I quan ja era tardet baixàvem a casa de nou, després d’haver xerrat i generalment rigut, durant tres o quatre bones hores.

Ahir després del darrer dels sopars, vaig haver de desmuntar-lo, perquè avui me’n torne a Barcelona i vaig pensar que semblava mentida com quatre detallets insignificants et poden canviar la vida i fer-la més agradable. I què bonic és, i quina sort és, tindre els pares que tinc.

 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Te Māhia, les antípodes

Publicat el 3 de juliol de 2022 per vicent

Des de xicotet sempre m’ha fascinat el concepte de les antípodes. Aquella idea que podries posar-te a foradar la terra a Bétera i eixiries a l’altra punta del món… a Te Māhia (Aotearoa/Nova Zelanda).

Bé, de fet si fórem capaços de fer aquesta expedició eixiríem al bell mig de l’oceà, així que he triat la terra més pròxima que és la península quasi deshabitada de Māhia, on hi ha només el poblet maorí de poc més de mil habitants que li dóna nom.

La dada l’he trobat explorant el magnífic mapa de les antípodes que ha creat Topi Tjukanov i que podeu trobar ací.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (VII)

Publicat el 12 de juny de 2022 per vicent

Aprofitant que som a Fes ens allarguem a Mulay Idrís. Segons que m’expliquen aquesta població és una ciutat santa de l’Islam ja que hi ha la tomba del fundador de la dinastia idrisí. Això la converteix en lloc de pelegrinatge que em diuen que pot arribar a substituir el hajj, si hi vas cinc vegades el mes després del Ramadà. L’entrada al santuari és prohibida als no musulmans, cosa que puc entendre, encara que en aquesta ocasió m’haja fet quedar-me a la porta i prou.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (VI)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

Nota mental: Fes és espectacular però si mai l’extremisme religiós té una oportunitat al Marroc serà ací. Impressiona dins la Medina escoltar la crida a l’oració. En aquest espai tan recargolat i únic -diuen que hi ha deu mil carrers on viuen tres centes mil persones, hi ha 352 mesquites. Que competeixen a cor que vols a veure quin muetzí entona amb més força l’Àdhan.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (V)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

A El Khorbat hi ha una kasbah impresionant, una fortalesa berber, segurament de les millors conservades, si no la millor, del Marroc. Dins seu hi ha un museu dels oasis que explica d’una forma excel·lent la vida en aquestes terres. Molt exhaustivament. No és un museu espectacular arquitectònicament però és un museu espectacular pel que s’hi ensenya. I amb una sorpresa. Totes les explicacions són en diverses llengües. Estan en àrab, en amazic, en francès, en anglès, en espanyol i en català. Tot. Aquestes coses sempre tenen explicacions, és clar, i en aquest cas concret l’explicació té el nom d’una persona, Roger Mimó, que va ser determinant per a fundar aquest museu i tots els interessants projectes que hi ha al seu voltant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (IV)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

El cartell indica que, a llom de camell, d’ací a Timbuctú hi ha 52 dies de viatge. Supose que 52 dies més o menys perquè no em se imaginar tanta precisió en un espai de temps tan llarg i a través d’una ruta tant complexa. Aquesta és la mítica ruta que va travessar al llarg de segles el desert transportant tota classe de mercaderies però també, ai! esclaus del sud al nord -la darrera caravana esclavista és dels anys vint del segle passat.

Lamentablement no és aquesta la ruta que m’espera a mi en aquest viatge sinó una de molt més simple, que al final només em portarà a endinsar-me una miqueta en la immensitat del desert. Tampoc no puc demanar més i de fet avui en dia l’emergència de les fronteres, que divideixen increïblement el desert, i de tots els conflictes que les acompanyen fa que la ruta no existisca ni la puga fer ningú.

Em conforme amb la fotografia, doncs. I amb la il·lusió de veure escrit el nom de la ciutat que deien que era la perla del desert, la dels 333 sants.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge al desert (III)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

La porta diu Bin Laden i hi ha un número de telèfon. Mòbil. Som a Ouarzazate, camí del sud. Ací hi ha uns grans estudis cinematogràfics que treuen profit dels paisatges -igual valen per a representar qualsevol país del Llevant com per semblar Mongòlia o el Far West. Poca broma al respecte que un d’ells, propietat de Ridley Scott diuen que és el més gran del món en extensió.

Per això una part sembla que substancial de la població local treballa de tant en tant com a extra en els films que s’hi roden. Entre ells aquest individu en concret que s’ha especialitzat en fer el paper de Bin Laden. Piquem a la porta i acaba eixint l’home carregat de fotografies dels rodatges, en alguns dels quals té una semblança inquietant al líder d’al Qaida.

Quan se’n torna cap a dins de casa no puc deixar de pensar que l’home està cofoi del paper que li ha tocat i no mostra cap recança en absolut envers el personatge històric, no té la sensació d’estar fent del dolent de la pel·lícula. Supose que és natural si és el paper que t’ha tocat i t’ha tret de l’anonimat però voldria saber si hi ha alguna cosa més…

Publicat dins de General | Deixa un comentari