Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Primer viatge, en any i mig

Aquest diumenge vaig viatjar a Maastricht, el primer viatge a l’estranger en un any i mig i la primera reunió presencial del Board de l’EJC en el mateix període de temps.

Tot ha estat estrany. Vaig volar a Amsterdam i d’allí en tren a Maastricht. Diumenge i dilluns. Dimarts vaig estar a Brussel·les i dimecres a primera hora de la vesprada vaig tornar. Dos avions i tres trens doncs -no hi ha tren directe de Maastricht a Brussel·les i has de fer el canvi a Lieja. Els avions han estat especialment rars. Des de l’inici de la pandèmia només havia volat a Menorca per assistir a l’Assemblea de Lectors però no és el mateix.

A Amsterdam les coses estranyes van continuar. D’entrada només baixar de l’avió t’oferien gratis tants tests de covid com tu vulguesses, els mateixos que ací paguem a les farmàcies. I després, en arribar a Maastricht, em va sorprendre molt comprovar que ningú, absolutament ningú, porta la mascareta. Ni dins ni fora. A Bèlgica, sí, però als Països Baixos no.

Reunir-me amb els col·legues a Maastricht i amb els amics que he retrobat després de mesos a Brussel·les ha estat una gran alegria. I fins i tot he trobat un forat per anar a Filigranes, la meua llibreria preferida en la ciutat. Però la normalitat encara està lluny…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Maria, Martxelo, finalment tots tres junts

La gent del Diari de Balears ha organitzat a Palma aquest dissabte una jornada, un dels actes de la qual ha estat celebrar un “Galeusca de Directors” però en viu i en directe. La proposta ha estat celebrada especialment per nosaltres tres, mai no havíem coincidit mai en persona abans. Martxelo i jo sí, però Maria, que es va incorporar a l’intercanvi de correus arran l’eixida de NósDiario només la coneixíem de telefonades i videoconferències.

Després de l’acte, al Museu des Baluard, hem anat a dinar junts i contents.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlant de geopolítica catalana, a Sabadell i al cinema de Perpinyà

La casualitat ha volgut que aquesta setmana haja hagut de fer dues xerrades seguides sobre la geopolítica dels Països Catalans, ahir a Perpinyà i despús-ahir, en format virtual, a Sabadell. A Perpinyà l’acte era especialment cridaner perquè el feiem als cinemes Castillet, aquells tant famosos on a gent pujava a final del franquisme a veure films prohibits. M’ha fet, per això, una certa gràcia.

Ací teniu el vídeo de l’acte de Sabadell

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un discurs al Parlament

El Parlament de Catalunya em va demanar si volia fer la glossa del lliurament de la Medalla d’Honor als represaliats catalans. Vaig acceptar amb molt de gust, tot i saber que havia de fer un discurs que segurament no cauria bé. Ací hi ha el vídeo i el text.

 

“Molt Honorable Presidenta del Parlament,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Autoritats. Senyores i senyors.

L’any 1939, Albert Camus feia de periodista a Le Soir républicain, un diari d’Orà crític amb la repressió que s’abatia contra Algèria. El diari apareixia sovint censurat i Camus va respondre-hi publicant un manifest en favor de la llibertat. En aquell text el futur Premi Nobel gira el debat tot dient una cosa que té un gran sentit avui, en aquest acte: que quan en un país desapareix la llibertat, la qüestió és saber com cada persona pot restar lliure. I que, arribats en aquest punt, el problema ja no és de la col·lectivitat, sinó que concerneix sobretot l’individu i la seua responsabilitat, de manera íntima i intransferible. Som les persones concretes qui tenim la responsabilitat de mantenir-nos lliures. I aquest és, a parer meu, el sentit de la medalla que el Parlament de Catalunya atorga avui. Reconèixer gent que ha decidit de continuar essent lliure i que ha assumit la seua responsabilitat.

I no són pas pocs. D’ençà el 2017, prop de quatre mil conciutadans han estat víctimes d’una repressió que s’ha exercit també de manera retroactiva fins a l’organització de la consulta del Nou de Novembre o la política exterior de la Generalitat de tota la dècada.

Entre ells hi ha la gent que va defensar les urnes el Primer d’Octubre. 1.066 ferits en aquelles càrregues van ser identificats en un documentat estudi de Núria Pujol-Moix, professora emèrita de la Universitat Autònoma i investigadora de l’Hospital de Sant Pau.

El Primer d’Octubre és un dia fundacional i és per això que des d’aleshores tot es desplega a partir seu –la repressió també. Ningú que visqués el Primer d’Octubre no tornarà a ser com era el dia abans. Perquè com diu en un vers molt conegut, Goethe on la llum esclata amb més intensitat és precisament en la foscor més gran. Com més foscor caiga sobre nosaltres, més llum veurem poada del fons d’aquells dies.

Però tots sabem què va passar immediatament després. L’exili del president Puigdemont i una part de l’executiu i la presó del vice-president Junqueras i una altra part del govern, a més de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i de la presidenta del parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell.

Els nou presoners polítics tancats durant gairebé quatre anys avui són a casa, gràcies a la tenacitat de la protesta popular i a la defensa que el Consell d’Europa ha fet dels nostres drets. I d’això no podem sinó alegrar-nos-en. Però no haurien hagut de passar ni una sola nit a la presó i la repressió s’hauria hagut d’aturar, tota, després del dictamen d’Estrasburg. Tanmateix, continua.

La setmana vinent l’actual conseller d’Empresa i Treball, el Molt Honorable president del parlament Roger Torrent, haurà d’acudir a declarar al Tribunal Superior de Justícia amb part de la seua mesa. I en l’actual govern la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el conseller d’Educació, Josep González-Cambray, també estan pendents de causes repressives. Igual com la consellera de Feminisme i Igualtat, Tània Verge, encara que ja només siga pendent d’un recurs.

La llista de servidors públics involucrats en aquesta causa general impressiona. Hi ha els tres darrers presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Hi ha els dos darrers presidents del parlament, Roger Torrent i Carme Forcadell. Hi ha diputats. Hi ha consellers, hi ha batlles de mig país. Hi ha els membres de la Sindicatura Electoral. Hi ha càrrecs intermedis i funcionaris de tota mena. Molts, a més, amenaçats amb la ruïna pel Tribunal de Comptes espanyol; alguns amenaçats amb penes de presó.

Ara, tot i que aquesta és la més visible, la realitat és que la repressió no s’ha centrat en l’àmbit de la política institucional i prou.

Els CDR, per exemple, han estat en el punt de mira, obsessivament. Tamara Carrasco i Adrià Carrasco foren objecte de la primera gran acció policial en contra. I van ser membres de CDR els primers ciutadans catalans, a banda els dirigents polítics, d’ingressar a la presó arran de l’anomenada operació Judes. Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Eduard Garzón, Ferran Jolis, David Budria i Clara Borrero foren detinguts en una ràtzia que hem vist que es revifa encara avui.

Fa pocs dies també vam veure com s’intentava de revifar la causa contra el Tsunami Democràtic, on ja hi ha més de tres-cents represaliats. I n’hi ha dos-cents més per les protestes post-sentència, entre els quals tres catalans deportats al Marroc, dels quals no sabem sinó els noms, Mohammed, Ayoub i Ashraf. I hi ha massa gent que també va passar en un moment o altre per la presó. En Charaf, en Robert i l’Ibrahim, de Girona; en Ionut d’Anglesola; l’Álvaro i en David, de Parets del Vallès; l’Andrea, de Sabadell; l’Amadeu, d’Artesa de Lleida; la Xènia, de Caldes de Montbui; en Joan, del Pont d’Armentera; en David, de Tarragona; la Paula i en Francesc de Barcelona; en Pau, de Llagostera; la Laura, del Serrallo; en Martí, de Térmens,..

Hi ha, en fi –i demane disculpes perquè no puc fer la llista exhaustiva– el cas de Joel Muñoz, a qui la fiscalia reclama divuit anys de presó; i tres activistes que tenen condemna de presó ja ferma i que en qualsevol moment poden ser els nostres nous presoners polítics: Francisco Garrobo, Adrián Sas i Marcel Vivet.

El tall de la Meridiana, les protestes d’Urquinaona o davant els Lledoners, les vagues generals i més mobilitzacions han fet que molts ciutadans fossen detinguts, empresonats, jutjats, amenaçats de maneres diverses. Fins i tot per haver escrit un text o haver opinat a les xarxes socials, com passa amb les pedagogues Mariona Reig o Rosa Vidiella o per haver parlat en classe del que va passar el dia del referèndum.

Molts són avui ací o són representats per algunes de les persones que replegaran aquesta Medalla d’Honor. Però alguns altres no hi són. No hi volen ser. I alguns han alçat la veu per denunciar allò que consideren que és un acte hipòcrita.

Quan em van demanar si volia fer la glossa d’aquesta medalla vaig pensar que era difícil, perquè és complicat de parlar de més de tres mil persones diferents que representen la pluralitat del país. Però per això mateix, que algunes no en vulguen saber res, d’aquest acte, a mi em sembla normal. Torne a Camus: cadascú ha de saber què fa ell.

I invoque Camus també per a dir que crec que jo tinc l’obligació, personal, avui i ací, de dir que la classe política ens heu decebut a molta gent. Heu deixat molta gent a l’estacada. Ens heu pegat amb una BRIMO que havia d’haver estat dissolta ja fa molt temps. Ens heu dut a judici i heu demanat, en nom de la Generalitat, anys de presó. Heu deixat que la sobirania d’aquest parlament fos trepitjada fins a l’extrem de ni publicar les declaracions que ha fet.

Ja ho sé que no és just parlar del conjunt dels polítics com si fósseu tot u. Tampoc no ho és parlar dels represaliats com si fossen tot u. Cadascun de nosaltres és una persona diferent, pensa diferent, actua diferent. Però la immensa majoria no representem ningú; en canvi vosaltres, els il·lustres diputats d’aquesta cambra i molt particularment els de la majoria, representeu tots aquells ciutadans que el Primer d’Octubre vam entendre que sí que es podia canviar la realitat. Representeu la gent que fa quatre anys que aguanta la violència. I representeu molta gent que no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu, tancats en els rogles partidistes.

La Medalla d’Honor que avui aquest parlament lliura als represaliats i als advocats és indubtablement merescuda. Per això jo no puc acabar aquesta glossa sense remarcar, i crec que ho puc fer en nom de molta gent, l’agraïment més profund a tots els represaliats, del primer al darrer, a tots i a cadascun. I l’agraïment profund també als advocats, juristes i organitzacions que heu defensat no només els ciutadans represaliats sinó a través d’ells la ciutadania tota.

No puc acabar tampoc sense tenir un record per les víctimes de les moltes altres repressions que hi ha avui a Catalunya, contra moviments socials de tota mena. I sense dir que estic convençut que aquesta causa general que ara suportem no s’acabarà fins el dia de la independència. Quan arribe, que arribarà, la victòria total i definitiva de la democràcia. Quan la por passe a ser un record. I el futur un full en blanc pensat per a poder canviar-ho tot, per a millorar, en definitiva, les vides de tots els catalans.

Moltes gràcies per la seua atenció.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense alfàbegues ni coets. De nou.

Publicat el 17 d'agost de 2021 per vicent

Tristesa per segon any consecutiu. Ni alfàbegues ni coets per la maleïda covid. Amb les filles ens hem posat la camisa de majoral, l’única cosa permesa, i hem baixat a l’església amb els pares a fer-nos una fotografia. Tant de bo la fem, tots junts de nou, l’any vinent davant de casa, amb alfàbegues i confeti, amb música i camises, amb ganes de festa…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una vesprada a Ondara

Publicat el 8 d'agost de 2021 per vicent

Normalment procure no fer xerrades durant l’agost. Per aquesta mandra que se t’enganxa sempre quan arriben les presumptes vacances, que enguany no ho són, però també perquè aparentment no hi ha gent per a fer aquestes coses. Tanmateix m’havia compromès a baixar a Ondara i així ho vaig fer divendres.

Va ser una vesprada i nit joioses. Pel viatge. Per la gent. Per tornar a La Marina. Per veure el que vaig veure i escoltar el que vaig escoltar. La xerrada era en un bar preciós del poble, el Cafè Sendra, on se solen fer actes i l’havien organitzat l’Associació Cultural l’Ocell i la Plataforma Esmorzars de la Terra, dues d’aquestes colles que aguanten el país en cada racó.

Esmorzars de la Terra té un bloc a VilaWeb i n’ha parlat de l’acte.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Meli

Hi ha morts que esperes durant anys. Però que quan arriben, malgrat saber de tant temps fa que estaven venint, les reps com un cop de puny sec a la boca de l’estomac. Com un cop que et deixa sense alè. Que et deixa atordit. Meli, el meu amic Emili Aguilella, ha faltat. Com sempre, fent les coses a la seua manera, sense que ningú no poguera domar-lo. Després de vint anys de patiment, tenia la síndrome de Guillain-Barré, Meli se n’ha anat quan no ho esperàvem. Quan teníem la guàrdia baixada, enmig d’aquesta epidèmia que ens ha allunyat tant els uns dels altres. I jo, simplement, no me’n sé avenir.

Meli és d’aquelles persones que en realitat no sé des de quan la conec. D’allò que diguem, des de sempre. La seua forma de ser, el seu caràcter, m’ha acompanyat durant dècades, gairebé durant totes les dècades de ma vida. A Apocalipsis, un grup de música que teníem a Bétera als anys setanta del segle passat, jo era un dels músics i ell el coreògraf del grup de ball, tots dos amb menys de vint anys. I Mari, la seua germana, era la veu més meravellosa. Mari, a qui m’unia una estima molt especial i única, es va matar en un accident de cotxe el 1992 i encara avui la tire en falta. Pagaria tot el que tinc per tornar a agafar una estona la guitarra i tocar al seu costat la cançó que ella volgués. Pagaria tot el que tinc perquè em cantara, perquè cantara. Com en aquell viatge inoblidable que vam fer al poble del seu avi on vàrem cantar, ella i jo, la missa major entre els somriures i les rialles, i les bromes pujades de to, de Meli, tots nosaltres encabits en una furgoneta que no recorde ni de qui era.

Meli era una persona molt especial. Una persona que tenia un do. Era graciós i divertit, impossible de seguir quan decidia fer riure a tots els qui estàvem al seu costat. Era elegant i curiós -en un viatge a Amèrica, el 1988, em va acompanyar a visitar l’aleshores nou i novedós USA Today i es va presentar vestit amb un abric sobre un xandall, una combinació que no sé com s’ho feia però que la gent que hi havia en la reunió va apreciar. La seua creativitat, la seua capacitat artística, simplement no tenia límits i valia tant per a dissenyar la revista que feiem a Bétera, Celobert, com per a idear paisatges. En la millor tradició de la humanitat, poques coses li resultaven indiferents: igual pintava un quadre, ma germana en te un de seu a casa, que transformava la vella casa de les Palmeres en un pub que anys després, ara, és la seu de l’Ateneu. Encara avui, sempre que seiem a la fresca al patí de l’Ateneu, estem de fet immersos en una de les seues grans creacions, en una petita obra mestra. Ell va posar balcons i finestres falsos per a fer que aquell pati interior semblara una plaça, una plaça que, segurament, estaria bé que ara duguera el seu nom.

Quan Sari ens va anunciar la seua mort, després de parlar amb la colla del poble, vaig parlar amb Josep Morell. Morell i Sefa, amb Meli, ens van acompanyar a l’Assumpció i a mi en aquell viatge del 1988 a Washington i Nova York i no se si s’han tornat a veure mai. Però s’havien fet, l’un i l’altre, inoblidables. Amb el Morell vam recordar algunes de les anècdotes més sucoses i vam riure de valent recordant la nostra espectacular entrada a Freehold, el poble de Bruce Springsteen, precedits per la policia amb les sirenes enceses, els palmitos que es va emportar per a vendre, per a intentar vendre de fet, pel centre de Nova York, com ells dos van haver de seure sobre la maleta de Sefa per aconseguir tancar-la o l’excitació febril de Meli quan vam arribar al nostre hotel la primera nit: es va tancar en l’habitació, tremolant, tot dient que allò era fortíssim, com si hagués tallat la pantalla del cinema i estigués dins la pel·lícula. I es va passar la nit mirant des de la finestra els llums de neó d’un bar que n’hi havia just enfront de l’hotel.

He estat fa una estona repassant una vella cinta de vídeo d’aquell viatge i crec que no sabré trobar les paraules justes per a descriure el que sent. Els veig, a ell i a l’Assumpció, que tantes i tantes coses compartien, mirant des de Central Park el Metropolitan, amb aquells ulls que es volien menjar el món, i em costa sostenir la mirada en la pantalla. Després de tants anys de malaltia, d’acostumar-me a veure’l en cadira de rodes, alimentant-se artificialment, desfigurat, aquesta seua imatge pletòrica, tant guapo, m’ha desarborat. Aquestes malalties tan dures i excepcionals són tan cruels que et roben fins i tot les cares de la gent. M’ha impressionat perquè no sé quants anys devia fer ja que no havia vist a Meli així, en la plenitud del que va arribar a ser, una persona tan especial, tan contenta de la seua vida.

Només Xelo, la seua dona, el seu fill i alguns amics exemplars, com Pastor i Paqui, saben al detall el que ha estat això per on han hagut de passar. La distància geogràfica de sobte va ser un obstacle. A Meli li encantava venir a Barcelona i va haver de deixar de fer-ho. I jo vaig passar durant un temps a ser una espècie d’auxiliar informàtic seu, que anava a arreglar els seus despropòsits i que cada vegada menys aconseguia un instant de connexió, de complicitat entre els dos. Quan ja la malaltia havia avançat tant que l’expressió oral li era difícil vam trobar que amb un ordinador, fent alguns arreglets, podia comunicar-se i fins i tot tenir estones d’una certa independència. Però ell ho trencava tot! Jo no sé què feia però sé que els embolics més grans que he vist a ningú fer mai amb un software de Mac els feia ell. Uns embolics incomprensibles que jo intentava resoldre quan l’ordinador ja no anava o es començava a queixar, allà a sa casa, en una casa que van haver de refer per adaptar-se a aquella vida. Recorde que li deia que Apple l’hauria de contractar per a posar a prova el seu sistema operatiu perquè si hi havia alguna cosa que es poguera trencar ell trobaria la manera de fer-ho. I aleshores Meli reia, reia amb aquella rialla apagada, gairebé sense sonoritat, que la malaltia li va deixar. Però també li brillaven els ulls sota les ulleres sempre tortes i fora de lloc, d’alguna forma com els havia vist brillar sempre. Com li brillaven quan seia a ca la tia Anna a veure passar les alfàbegues. Com li brillaven quan Pastor va encendre una femelleta falcant-la amb el peu el dia que ell i Assumpció celebraven els cinquanta anys a la Caseta. Com li brillaven quan descobria alguna cosa bonica a Internet i escrivia pàgines i pàgines d’un text per a fer-m’ho saber…

I després jo me n’anava cap a casa sempre embolicat en un mar de contradiccions, pujant l’era. Content per haver pogut fer alguna cosa, poqueta i minúscula però per a mi sempre emocionant. I aclaparat i trist, enrabiat moltes vegades, per la injustícia de veure un amic i la seua família patir d’aquesta manera durant tants i tants anys. Pensant més d’una vegada si valia la pena viure així i què estaria passant pel seu cap, per aquell racó profund de la seua ment tan brillant, allà on ja no era possible arribar.

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Assemblea de Lectors de VilaWeb: el retorn

Publicat el 24 de juny de 2021 per vicent

Ahir vam celebrar la primera de les Assemblees de Lectors de VilaWeb corresponents al 2021. Ha estat un retorn. La primera de les assemblees del 2020 estava prevista per al dia en que es va proclamar, que Sánchez va proclamar, l’estat d’emergència. I ja no es va poder fer. L’any abans n’havíem fet 21, en diverses ciutats i poblacions i aquest moviment va quedat tallar. Al 2020 vam fer algunes xerrades que presentàvem com a mini-assemblees de lectors, en format videoconferència. Però calia tornar al carrer i a la gent.

Enguany no en farem 21. No està el país per a tant de moviment, com s’ha comprovat en l’assistència a aquesta primera, menor del que era habitual. La gent segueix tenint por a tancar-se en un recinte en companyia d’altra gent, cosa que comprenc a la perfecció. En farem quatre, en qualsevol cas, a Barcelona, Ciutadella de Menorca, València i Perpinyà.

En el vídeo hi ha la meua intervenció, que ha estat un repàs a aquest any i mig tan complicat i difícil que hem viscut tots plegats.

Amb Llach i Albano, al debat constituent

Publicat el 19 de juny de 2021 per vicent

Participe a Vilafranca en una de les sessions del Debat Constituent que impulsa Lluís Llach. Ho faig en companyia d’Albano Dante Fachin i més d’un centenar de persones que omplen les cadires disponibles a la sala. Aquesta setmana he anat també a Sant Cugat i Manresa i la tònica és la mateixa a tot arreu. Ple. La gent no s’ha mogut del lloc. Els partits i el govern sí però la gent no,

La dinàmica del Debat Constituent és francament interessant i està perfectament engreixada. He gaudit discutint sobre la forma d’estat, les llengües i els drets dels nouvinguts, que són els tres temes que m’han tocat. Recuperar aquest format, diguem-ne, d’abans del 2017 seria molt important. Parlar de nosaltres i del que volem nosaltres, no del que volen ells que parlem. He eixit impressionat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A Tremp, d’aplec

Publicat el 14 de juny de 2021 per vicent

Anem a Tremp el cap de setmana per a participar en l’Aplec dels Països Catalans. Els organitzadors ha tingut a bé obsequiar-me amb una placa per la meua defensa del concepte i la pràctica de la unitat del nostre país. Ho agraïsc. La gent és massa amable. La gent de Tremp particularment.

Particularment perquè són una gent que conec de fa anys i que sempre m’han inspirat una gran confiança. L’Aleix i la Glòria han baixat fins a Lleida a esperar-nos a l’Assumpció i a mi i gràcies a això hem gaudit d’un viatge preciós, on s’han aturat en dos o tres punts concrets que mereixen la pena. Aquesta gent ho sap tot sobre el seu tros de país i quan dic tot vull dir tot. I tenen una militància independentista de moltes dècades que cal escoltar quan te l’expliquen.

A Tremps ens hem trobat l’Elisenda Paluzie, el Pep Guia, la Maria, el Quim, tot d’amics amb els quals dissabte hem gaudit d’un sopar excel·lent, ara que fa temps que no gaudim d’això! I a l’endemà l’Aplec i tot de persones que s’acosten i t’expliquen alguna cosa, et recorden algun detall. Sempre és tan estimulant això…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb la Xènia, a Caldes

Publicat el 10 de juny de 2021 per vicent

He tornat a fer la ronda de conferències i debats. He estat prudent fins la primera dosi del vaccí però ara trobe que ja puc començar a recuperar aquesta faceta tan important de la meua vida. Les xerrades, sobretot, són per a mi una font imprescindible d’informació. Em permeten escoltar el que pensa la gent i per tant em donen una idea molt més precisa d’on som avui.

Aquesta vegades he anat a Caldes de Montbui. Allà tots els grups independentistes estan junts, excepte els partits, i organitzen activitats tots plegats. La xerrada l’hem fet en un local bellíssim, un antic balneari i he tingut la sort i el goig de poder saludar la Xènia, aquella xiqueta detinguda durant la vaga general, una detenció que va moure molt enreneo per les condicions que s’hi van donar: La història de la Xènia, un any després de la detenció: ‘No em podia creure el que vivia

He fet de fan i li he demanat una foto, a ella i sa mare. Clar que amb això del morrió no sé si aquestes fotos valen per res…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb Miquel Bresolí, sobre el periodisme i les edicions locals

Publicat el 28 de maig de 2021 per vicent

Em conviden a fer una xerrada al Consell Comarcal del Pla d’Urgell, xerrada que em ve molt de gust per a retrobar-me amb l’amic Miquel Bresolí. Ell ha deixat de fer recentment VilaWeb Mollerusa, pràcticament la darrera de les VilaWebs locals. En la xerrada, per això, hi ha una certa explicació sobre el que va ser aquest projectes, que en el seu moment va tenir molt sentit.

Inside The Red Brick Wall. L’angoixa d’Hong Kong

Publicat el 21 de maig de 2021 per vicent

 

Angoixa i patiment després de veure Inside The Red Brick Wall, un film documental sobre la resistència dels estudiants a la Universitat Politècnica d’Hong Kong i l’assalt del campus per la policia. El film, prohibit a Hong Kong, és cru com pocs. No té cap narració sinó que tot és el relat amb imatges de com van passant les hores enmig dels enfrontaments més durs. Hi ha moments d’una tensió cinematogràfica immensa, en que estàs al bell mig de la batalla i no saps gairebé ni on mirar.

El film m’ha impactat més encara perquè els fets que retrata són del novembre del 2019 i jo vaig ser a Hong Kong, seguint les mobilitzacions, al setembre, dos mesos abans. De fet, ja tornat ací, encara vaig entrevistar per videoconferència un dels estudiants que havia estat en la primera fila de les manifestacions que retrata el film: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’

Una frase a apuntar. Quan la policia ataca un dels estudiants proclama que “cal contenir la violència amb la força”.

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Bobby Sands, quaranta anys

Publicat el 5 de maig de 2021 per vicent

Avui fa quaranta anys, a aquesta mateixa hora, moria en presó Bobby Sands, voluntari de l’Exèrcit Republicà Irlandés, després d’una llarga vaga de la fam que va durar seixanta-sis dies.

Jo era molt jove, vint anys només, i intentava obrir-me pas en l’estudi de la política internacional i en la comprensió del món. Aquell dia vaig quedar completament en estat de xoc. Per la duresa dels fets, per la intransigència britànica, pel dolor i per la decisió dels irlandesos de no deixar-se sotmetre. Aquestes dones cridant i batent pots contra el terra, com les que es veuen en el vídeo, em van commoure profundament. Per tot Belfast ressonava un so atronador que es va estendre per primer vegada en dècades a tot Irlanda.

 

Quaranta anys després el nord d’Irlanda segueix ocupat però la situació no té res a veure amb el que es vivia a primers dels anys vuitanta del segle passat. La reunificació és a prop i el Sinn Féin ja és el partit principal tant al nord com al sud de l’illa.

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

I finalment arriba el dia del primer acte públic, de nou

Publicat el 16 de març de 2021 per vicent

Durant la pandèmia els actes públics han quedat reduïts al mínim. Per decisió col·lectiva però també, fins a un cert punt, personal. La veritat és que quan m’han demanat de participar en algun acte presencial he preferit dir que no, per precaució. Tot i sabent que un dia arribaria el primer perquè no vas a estar dient que no a tot. I el primer va arribar ahir a Sants. Perquè vaig participar en la trobada que cada dilluns té lloc en aquest barri barceloní per a recordar els presos i exiliats.

Vaig fer un parlament curt i poc afortunat, segurament per la manca de pràctica de tants mesos. Però va semblar que als assistents no els importava gaire. Jo en canvi vaig quedar completament xocat de veure l’organització. Perquè tanquen un tros de carrer on hi ha pintats en terra els llocs exactes on calcul·le que un centenar de persones s’han de posar, per a guardar així la distància. Tots amb mascaretes i entrant i eixint en un ordre perfectament sincronitzat. La veritat és que vaig quedar més que impressionant per aquesta mostra de solidaritat que supera fins i tot els condicionants de la pandèmia. Per la persistència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari