Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

M’he llegit d’una tirada, com si estigués posseït, el llibre d’Annie Jacobsen “Nuclear War: A Scenario”. Passa directament a la meua llista dels deu millors llibre que he llegit mai en la vida. Una investigació de dècades li ha permet fer un repàs tan mil·limètric al que passarà en cas de conflicte nuclear que et quedes sense alè en acabar-lo de llegir. Tot pot acabar en 72 minuts. No pas 72 hores ni 72 dies. 72 minuts entre que s’eleva el primer míssil nuclear i tot s’acaba. Fa girar el cap i fa venir una por tremenda, essencial. Però què ben escrit està i què bé que ho explica tot.

Després de la presentació de la setmana passada a Elx ha arribat la presentació grossa del nou llibre a Barcelona. Em sembla que ho he dit en algun moment que fa dies que em sent més “geògraf” que “historiador”. Ací hi ha el vídeo.

Acaba d’exir del forn “Entendre els mapes” un nou llibre meu, que és el quart de la col·lecció de VilaWeb del 2025. I ahir vaig fer la primera presentació a Elx. Amb “Fronteres” ja vaig voler fer la primera de les presentació en territori de frontera, en aquell cas va ser a Andorra. Amb “Entendre els mapes” m’ha triat Elx.

I això em fa molt content perquè he pogut dinar amb la família -els valencians fem família de qui volem- i he pogut tornar de la mà del Tempir al casal d’Elx. Tot plegat un goig enorme i una satisfacció que omple el sarró diguem-ne “patriòtic”. Aquesta gent d’ací baix és de lo millor que tenim.

Després volia arribar a Bétera a temps perquè ma mare em puguera felicitar l’aniversari i l’única opció que he tingut ha estat un autobús Elx-Benidorm-València que m’ha sobtat per la gran diferència amb els autobusos d’abans. A Benidorm, a més, a les dotze en punt m’han cridat les xiques per felicitar-me i ha estat una sorpresa magnífica, d’aquelles que fa bategar el cor més fort.

Acte ahir a l’Espai VilaWeb per recordar el Jordi Vendrell, en ocasió de la publicació d’un llibre sobre ell.

Viatge llampec ahir al País Basc, menys de vint-i-quatre hores, per participar en una de les conferències organitzades per la fundació Nabarralde. Ací teniu el vídeo. No hi ha vídeo, però, del sopar posterior que va ser molt especial per a mi, per la gent que m’acompanyava.

Decidim anar a Derry, la ciutat que els britànics s’encaboten amb seguir dient-ne Londonderry i que en irlandès és Doire. Allà on va passar el Bloody Sunday trobem un museu menut, però magníficament organitzat, que explica la gran matança feta pels soldats britànics el 1972. El museu està construït al lloc on van morir cinc dels tretze morts d’aquell dia al Bogside. T’ho diuen en el moment que vas a eixir i per més que hagen passat 53 anys, aquella massacre que va canviar la història d’Irlanda se’t fa present.

A voltes anar als llocs et fa entendre coses que perseguies de fa anys. El Bogside s’ha de mirar des de la ciutat britànica, passejant per les imponents muralles que delaten per elles soles de què va tot això. Sobre el turó una ciutat britànica fortificada, als seus peus una ciutat irlandesa que apunten amb els canons.

Benvinguts al Derry Lliure, ressa el famòs cartell, que avui és ja més un reclam turístic que una altra cosa -la casa on hi havia la pintada la van tirar a terra els soldats britànics i ara és una paret que simula ser una casa. Al seu davant una gran pintada honora Bernadette Devlin i tots dos recordem que havíem llegit de molt joves el seu llibre i que va ser una de les primeres figures polítiques en emocionar-se, tant lluny com érem l’un de l’altre.

A la república, aquests dies fan eleccions a la presidència i les ha guanyat Catherine Connolly, una independent d’esquerres, defensora de la unitat nacional i de l’irlandès que promet que farà tot el que estiga en la seua mà per acabar amb l’ocupació britànica, però reconeix que ja no sap si donaré temps a que passe en vida seua.

M’hi sent molt identificat quan ho diu. Quan vaig llegir la Devlin potser devia tindre quinze o setze anys. Un dels meus primers articles, amb vint-i-pocs va ser sobre com les dones irlandeses feien xocar els taps dels cubells del fem contra el terra, creant un so aterrador en tota l’illa en saber de la mort de Bobby Sands. Recorde perfectament que jo era a l’Alguer el dia que es van anunciar els acords de Pasqua… Ara que tinc més passat que futur jo tampoc no sé si arribaré a veure el dia que l’últim soldat britànic deixe l’illa. I mira que m’agradaria.

I de sobte travesses la frontera. No es veu. No hi ha, com hi havia abans, soldats de l’imperi britànic repassant els cotxes, preguntant on vas. Irlanda no té avui una frontera westfalina que la separa -la ratlla, el guardabarreres, els passaports…- i tanmateix la frontera hi és. Encara un tros d’Irlanda, ocupat pels britànics.

Euros o lliures? Quan no hi ha frontera clàssica queden els petits detalls. Com ara que et pregunten quan passes la targeta si vols pagar en euros o en lliures. Belfast ha canviat molt des de la primer vegada que vaig ser-hi, però encara palpes la diferència. El nostre hotel, pura casualitat, és a les portes de Sandy Row, un dels barris recalcitrantment unionistes i des de la finestra veig un gran mural orangista i tot de banderes britàniques a les casetes.

Fa anys el pas d’ací a Falls Road era materialment impossible, ara, però, m’equivoque de camí i acabe anant a parar a la seu del Sinn Féinn quan estan baixant la persiana, allà on hi ha el gran mural de Bobby Sands. Jo mateix quede sorprès per la suavitat del canvi. La llengua, en les senyalitzacions, va marcant ara la línia que fins no fa pas tant marcaven les metralletes. Als barris republicans l’irlandès treu el cap, als barris britànics ni tan sols existeix.

Caminem per Falls Road. Com sempre, m’atura a mostrar el meu respecte al cementiri on es commemoren tots els morts, i mira que n’hi ha, lluitadors per Irlanda. Per Assumpció és la primer vegada i ho mira amb uns ulls més sorpresos i amatents que els meus. Reconec que és una cosa sorprenent que en un territori que és oficialment encara part del Regne Unit hi haja monuments als soldats de l’IRA, als presos de les vagues de fam, als morts per atacs de la policia o l’exèrcit britànic. I que siguen tants i tants els noms que a cada cantonada expliquen el patiment de l’opressió, el dolor viscut per aquest poble.

Potser per això caminem més en silenci del que ho solem fer en qualsevol ciutat, perquè els cartells, els rètols i les pintades impressionen. I ens perdem per dins de Falls Road per carrer xicotets i estrets on continuem llegint les plaques, els cartells, els dibuixos que recorden tots i cadascun dels morts, fins que no trobem el camí de tornada i ho hem de preguntar. Irlanda, malgrat la frontera.

Arribem a Baile Átha Cliath o Dublin. Venint de la costa oest d’Irlanda el xoc és enorme. Passem de paisatges fenomenals i àrees poc poblades al brògit d’una ciutat moderna, gairebé com qualsevol altra. Gent, un munt de gent de tota classe i condició, cotxes, distàncies, gratacels, bars i restaurants, caminades de quilòmetres i més quilòmetres.

Per sort hi ha coses sensacionals encara en la ciutat cap i casal de l’illa. Gaudírem del Trinity College i la seua monumental sala de lectura -quin plaer només seure entre tots aquells llibres i pensar que Oscar Wilde o James Joyce van passar hores i més hores allí dins devorant-los. I quina emoció parar-se davant la vitrina que conté l’original de la proclamació de la independència, un paper que va tardar trenta anys en fer-se realitat, però que finalment ha marcat la vida d’aquest país. El museu de l’emigració va ser una mica decebedor, però en canvi el Museu Irlandès d’Art Modern, ben a les afores de la ciutat, va ser un descobriment inesperat.

També perquè va eixir el sol, per primer vegada des de que érem a Irlanda. Així que vam aprofitar els seus extraordinaris jardins per a passejar i gaudir-lo. Crec que per primer vegada en la meua vida vaig apreciar el sol com si fos un d’aquells turistes de costa: com si me’l poguera menjar.

Una de les nits, a més, vam poder anar a un pub que m’havien recomanat si volia escoltar una jam session autèntica de música irlandesa. I a fe que la vaig gaudir. Un grup improvissat de gent tocava flautes, una uilleann que em sonava a música celestial, acordions, banjos, violins… Va ser molt emocionant veure’ls tocar només per gust mentre anaven bevent cervesa, improvisant melodies i ritmes només amb la mirada i amb el toc discret del peu picant.

An Spidéal és una població del Gaeltacht on hi resideixen algunes de les empreses de mitjans més destacades pel seu treball en llengua irlandesa i una comunitat de creadors que han fet famós una mena de poblet que hi ha a l’eixida. Són mitja dotzena de botigues de ceràmica, detalls, joieria i coses així, més un restaurant que atén en gaèlic i la que diuen que és la llibreria més gran del món dedicada en exclusiva a l’irlandès –i on m’he comprat un atlas en aquesta llengua.

Hi hem dinat i comprat algunes coses i després hem caminat fora ja de la població en direcció a una mena de gran botiga que ens havien recomanat i que no ha estat el que pensàvem. El camí ha estat preciós, ran de mar amb tot de cavalls solts contra aquest cel de plom irlandès -no hem vist el sol encara d’ençà que hi hem arribat.

Dic que la botiga ens ha decebut, però han passat dues coses interessants.

La primera ha estat que li anava explicant a l’Assumpció que quan jo era molt jove vaig fer una espècie de novel·la que va guanyar un premi literari i que per sort està enterrada en el passat i sense possibilitat que ningú no la llisca. Era un conte de ciència ficció i en un moment determinat em va semblar que resultaria interessant incorporar algunes frases incomprensibles. En aquell temps jo escoltava molt la simfonia celta d’Alan Stivell que tenia una cançó en irlandès que es deia Tír na nÓg, paraula que significa “la terra de la joventut”.

Segons la mitologia celta Oisín, un guerrer mortal, es va enamorar de Niamh, una princesa de Tír na nÓg, una illa màgica situada a l’oceà occidental, més enllà de l’horitzó, on regna l’eterna joventut i la felicitat. Els seus habitants no envellien mai i vivien en un estat de joia perpètua. Va viatjar amb ella a aquest regne màgic on van viure feliços durant el que aparentaven que eren tres anys. Quan Oisín voler tornar a visitar Irlanda, però, va descobrir que en realitat havien passat 300 anys. De manera que Niamh el va advertir que no havia de tocar sòl irlandès, però quan ho va fer accidentalment, de sobte va envellir els tres cents anys i va morir. Tír na nÓg representa, per tant, l’anhel humà per la immortalitat i la joventut eterna, sent un element fonamental en el folklore irlandès i la literatura celta.

Jo li anava explicant tot això, i el seu ús en la meua sola excursió literària i de sobte entrem a la botiga i la secció juvenil tenia un rètol enorme que em va xocar: Tír na nÓg. Ja ho sé que a Irlanda tot això de la màgia és més habitual que a la resta del món, però el detall em va deixar sorprès.

La segona cosa interessant ens va passar a l’eixida. Per tornar a Galway havíem d’agafar un autobús, però no sabíem on hi havia la parada així que vam preguntar a una dependenta. Alceu la mà i pararà, ens va dir. Tan simple i tan efectiu. I efectivament quan el vam veure acostar-se vaig alçar la mà, es va aturar i vam pujar. Més civilitzat, lògic i natural impossible.

Les Illes Aran són tres illes situades al bell mig de la badia de Galway. És una terra dura, però preciosa, que té una característica que m’interessa especialment: són el tros d’irlanda on l’irlandès és encara la llengua normal del dia a dia. De fet serà l’únic lloc on escoltaré a dues persones parlant entre elles la llengua.

Per arribar-hi cal pujar a un petit vaixell que fa la travessia. De les tres el més fàcil és anar a l’illa petita, a Inis Oírr. Pots fer el viatge d’anada i tornada el mateix dia des de la veïna Doolin.

Inis Oírr té uns tres cents habitants que durant les hores del dia que el ferri porta gent es dediquen en bona part al turisme.

Un m’ha portat en un carro de cavalls a fer la volta a l’illa, un recorregut magnífic que inclou la visita a la carcassa d’un vaixell enorme que una tormenta va deixar penjat en la costa i que els anys han anat rovellant fins donar-li un color rogenc intens.

Al pub de l’illa l’animació era enorme perquè tots els forasters volíem dinar i la família que el porta feia treballar fins i tot el xiquet, que servia plats de manera molt eficaç i atenta. En entrar-hi la sorpresa ha estat el sostre d’on penjaven banderes de tots de països, entre les quals una estelada catalana. Hi havia també una bandera bretona -òbvia en l’univers celta-, una ikurriña basca i la bandera de Taiwan, acompanyant tot de banderes d’estats independents, però també d’alguns estats nordamericans. No sé si val de compendi de l’interès geopolític…

Inis Oírr forma part del Gaeltacht, el territori dins la república que se suposa que està encarregat de conservar la llengua que abans en deien gaèlic i que ara prefereixen dir-ne irlandès. La comparació amb el català és inevitable, però errònia. L’irlandès va desaparèixer de la majoria del país moltes dècades abans de la independència i, en tot cas, l’estat independent no ha estat capaç de recuperar-lo. I ha tingut tot de problemes que nosaltres ens hem estalviat: normativització, manca de literatura -a meitat del segle XIX es va arribar a calcular que no arribaven a cent les persones que a tot Irlanda podien escriure la llengua pròpia–, poca adaptació a la modernitat…

Inis Oírr és, en aquest sentit, la Irlanda que podria haver estat i que potser no serà mai. Els “revitalistes”, que és el nom que donen ací als partidaris de tornar a posar l’irlandès en el centre de la vida pública del país, parlen amb amargor del futur malgrat alguns brots verds que els fan mantenir l’esperança -com ara que hi ha més parlant de l’irlandès fora del Gaeltacht que dins, que l’irlandès viu una sorprenent volada al nord, que les xarxes socials han propiciat un augment dels continguts o que l’èxit dels Kneecap ha fet que tota una generació jove s’interesse per la mateixa.

(De tornada a Galway hem pogut visitar en vaixell i admirar des de dalt també els penyasegats de Moher. Tota una experiència. Una cosa majestuosa).

Arribem a Galway (Gaillimhe en irlandès) i la primera cosa que ens impressiona és passar el pont sobre el riu Corrib. L’aigua baixa rapidíssima i fents uns saltirons que sorprenen. No ho entenc perquè no hi ha muntanyes a prop, però una consulta ho aclareix. El Corrib és un dels rius més curts d’Europa – només uns 6 quilòmetres des del llac Corrib fins a la badia de Galway- i tot el desnivell es concentra en aquesta distància molt curta, creant un pendent pronunciat que accelera l’aigua. A més és el segon llac més gran d’Irlanda (176 km²) i tot el seu desguàs passa pel riu. Això significa que un volum enorme d’aigua s’ha de canalitzar a través d’un canal relativament estret al seu pas per la ciutat.

Si quedem sorpresos el primer dia, però, quedarem horroritzats a la nit. Mentre passem pel pont veiem uns policies corrent amb llanternes. De sobte uns xicots que estan a la vora comencen a cridar demanant auxili i llencen un flotador a l’aigua -la ciutat és plena de flotadors per tot arreu. Ni l’Assumpció ni jo aconseguim veure la persona que ha caigut a l’aigua i que segons sembla ha passat sota el pont. Més policies i bombers i ambulàncies apareixen de tot arreu buscant una persona que amb la velocitat que porta el riu arribarà al port i a la mar en qüestió de pocs minuts. Ens quedem espantats, escoltant les converses de la gent. Després mirarem els diaris i la televisió a veure si aconseguim saber alguna cosa i veure un helicòpter a baixa altura l’endemà buscant. Ningú no en sap res, però nosaltres no podem deixar de pensar-hi cada volta que travessem el pont.

Corcaigh té guanyada la fama de ser un comtat rebel. Durant la lluita per la independència i la posterior guerra civil era un dels comtats separatistes més importants d’Irlanda. I el lloc on van matar Michael Collins -que pot ser per això la ciutat està plena de records i monuments a ell.

Avui aquest esperit de rebel·lió el veus reflectit, contradictòriament, des dels anuncis comercials fins a l’activisme per Palestina. A l’aeroport, només arribar-hi, el primer que em vaig topar va ser un cartell que deia “Preus rebels en el comtat dels rebels” (¡?), després la ciutat sencera està plena de banderes palestines, segurament el focus de protesta més gran que hi ha avui al món. Molts pubs han substituït la tricolor irlandesa per la bandera dels palestins i arreu la ciutat trobes pintades, cartells i convocatòries de concentracions i manifestacions.

La ciutat és molt agradable de caminar i hem tingut molta sort amb el temps -fa fred, però no plou gens. Hem visitat el mercat anglès, la zona de la catedral i en general tota l’illa central on hi ha el nostre hotel i la major part de les atraccions locals. D’irlandès ni una paraula, tret de les senyalitzacions oficials.

La primera etapa ha estat Cork, Corcaihg en gaèlic. Una volta hi vaig ser per fer una conferència, però no vaig veure res, tret de la universitat i el restaurant on vam sopar. Ara he pogut trepitjar-la bé.

Només arribar a l’hotel la sorpresa va ser que la recepcionista era una catalana de les Terres de l’Ebre. Ens va preguntar si érem espanyols i quan li vam dir que no, que som catalans, va somriure amplament. Aleshores em vaig adonar que portava una pulsera amb la senyera.

Li vaig explicar que la nit abans havia dormit a Ulldecona. Em va pillar l’aiguat a l’Euromed i el tren va decidir fer marxa enrere a Castelló. Per a mi no era una opció perquè tenia l’avió al matí, així que vaig decidir de quedar-m’hi i buscar una alternativa. Per sort la trama de l’ANC sempre funciona i vaig acabar refugiat en la casa d’una mestra de presons, Maria José, i el seu home pastor, que em van facilitar enormement tot, inclòs un taxista del poble que havia d’anar al matí a portar malalts a Barcelona i em va fer un forat al seu vehicle.

Li vam preguntar a la recepcionista per unes cases de colors que havíem vist en algun lloc i ens va explicar que no eren a Galway sinó a una ciutat costanera pròxima que es diu Cobh, així que vam prendre el tren i vam anar-hi.

Cobh és una mena de petita ciutat turística d’estiu, famosa per aquestes cases i per haver estat l’últim port que va tocar el Titànic abans d’enfonsar-se -amb la qual cosa mitja ciutat, inclòs el restaurant on vam acabar dinant en fa referència.

Les cases, un conjunt d’habitatges iguals entre ells i pintats en colors vius sempre diferents, paguen la pena de la pujada, empinadíssima, que t’hi mena. Al seu davant un petit parc amb un banc et permet admirar-les, amb la gran catedral al fons -la torre de la qual diuen, és clar, que va ser l’última cosa terrestre que van veure la pobra gent del Titànic.

El parc és en homenatge al set signant de la declaració d’Independència d’Irlanda i té un xicotet monument, una bandera i la reproducció del text separatista.

Després de passar-hi una estona hem caminat fins a la catedral. Em sorprenia una catedral d’aquelles dimensions en una ciutat que tot just si té deu mil habitants, però encara he quedat més sorprés en saber que és construïda al segle XX, a primers. Per dins el temple és molt impressionant, però jo no em puc treure del cap que hi cabria tot el poble, confortablement.

He estat moltes voltes a Irlanda, en ciutats diferents (Dublin, Belfast, Cork…), però sempre per feina. Reunions, conferències, debats i tot de coses que no m’han deixat mai sinó unes poques hores en el millor dels casos per a passejar i veure les ciutats que visite.

Aquesta vegada hem decidit de viatjar-hi, de fer uns dies per l’illa sense cap més obligació que deixar-nos portar i aprendre tot el que poguem sobre ella i sobre la seua gent. Hem marcat quatre punts al mapa, com si giràrem gairebé en el sentit del rellotge i a veure que ix.

Turas ho hÉireann!

Enguany m’han demanat de participar en l’acte que es fa a Sant Julià de Ramis per a commemorar el Primer d’Octubre. Com supose que és fàcil d’entendre m’ha fet una gran il·lusió. Sant Julià va ser el poble on el dia del referèndum la Guàrdia Civil espanyola va assaltar el punt de votació a les nou en punt del matí.

És el poble on està empadronat el president Puigdemont i en teoria era allí on havia de votar, de manera que van decidir fer un escarment que volia ser exemplar, per a dissuadir la gent d’anar a votar. Es van equivocar, com tots ho sabem, però la realitat és que impressiona ser-hi.

Recorde haver vist per les televisions internacionals la imatge d’un policia espanyol amb un mall trencant els vidres del pavelló on eren les urnes i les destrosses que van fer. Ara m’ho han explicat els que hi eren a dins. Amb detalls interessants com per exemple que la porta lateral del pavelló era oberta i els guàrdies civils van passar de llarg: no volien entrar, volien fer un espectacle televisiu.

Dins el pavelló, ara, guarden una de les urnes que la guàrdia civil no es va poder emportar, situada en un lloc d’honor. M’he fotografiat al seu costat mentre agraïa a aquella gent no només la seua actuació d’aquell dia sinó que mantinguen el foc encès en un moment en que el país es queixa de tot.

L’acte, a la plaça, molt be.