Mails per a Hipàtia

Tomáš condueix el cotxe. Hem deixat Bratislava fa només uns minuts per endinsar-nos en el que és un bosc esplèndid. Ens porta a dinar i en un moment determinat de la carretera afirma que “ací comencen els Càrpats”.

Si mireu un mapa d’Europa notareu de seguida que els Càrpats són les úniques muntanyes que protegeixen Moscou. A distància. L’obsessió russa per la seguretat té molt a veure amb el fet que des dels Pirineus fins a Moscou, Europa és una gran plana, sense obstacles naturals rere els quals refugiar-se. Hi ha els Alps i els Càrpats i para de comptar. Éssent generosos els Càrpats els podem fer arribar fins a Bohèmia, però després hi ha tota l’Alemanya plana i més enrere París.

Vist des de Moscou el semicercle que formen els Càrpats, de les Portes de Ferro sèrbies a la Moldàvia romanesa, d’allí a Lviv i la Galitzia i fins la Moràvia és l’única defensa natural sòlida que poden invocar. I per això el seu interés històric en dominar com a mínim els primers contraforts.

Amb la guerra d’Ucraïna a la porta, la frase de Tomas ha despertat en mi un impacte geopolític, en una terra on cada nom, cada espai, té un signficat profund.

***

Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de Denník N, el gran diari eslovac del qual som partners. Passem un dia sencer treballant-hi i aprenent d’ells. Tomáš Bella n’és el director de la part digital i ens farà d’amfitrions amb una paciència benedictina. En vuit anys que porten existint han fet una feina extraordinària i escoltar-lo parlar, entendre per quina raó prenen les decisions que prenen, és molt estimulant per a mi. N’aprenc molt i el cap no para de pensar com puc adaptar algunes de les seues existoses històries al nostre cas particular. Els mercats són diferents, és clar, però la manera tan clarivident amb que aquesta gent enfoca el periodisme i el negoci dels mitjans m’impressiona profundament.

***

Bratislava és una ciutat insòlita com a capital perquè cau plenament en la frontera. El seu terme municipal limita amb Hongria i Àustria -de fet Tomáš m’explica que va a córrer per Àustria cada matí eixint de sa casa. Això és pel Danubi, òbviament. Tota aquesta part d’Europa que vaig tenir la gran sort de conèixer històricament de la mà de Jenó Szúcs, pivota sobre el Danubi i les ciutats s’organitzen al seu pas. Àustria, Eslovàquia, Hongria i Sèrbia tenen les seues capitals sobre el Danubi i la llista de ciutats clau que travessa des d’Ulm és impressionant. Comptant els seus afluents hi ha 18 estats de l’actual Europa que estan marcats pel Danubi, cosa que el converteix en un autèntic vertebrador del continent. Per això en acabar la reunió i després de sopar ens hem acostat a veure’l de nit, travessant l’animadíssima Ciutat vella de Bratislava.

***

Hem decidit quedar-nos, l’Assumpció i jo, un dia més per a caminar sense pressa i assaborir Bratislava. Pujar al castell, perdre’ns pels carrers vells i antics del que va ser Pressburg. Els amics d’ací ens expliquen sense massa embuts que fins a la primera guerra mundial a Bratislava no hi havia eslovacs. Un terç eren alemanys, un terç hongaresos i un terc jueus. De fet Bratislava és un nom inventat el 1837 i que només serà oficial el 1919, curiosament després que s’intentés fes servir el nom de Ciutat Wilson, en honor al president dels Estats Units que va proclamar el dret a l’autodeterminació.

Per això els cartells que acompanyen i expliquen els monuments tenen molta cura i sempre posen el nom d’acord amb l’època de que es parla. Bratislava no es diu mai així abans del 1919 i el nom alemany de Pressburg, o la variant hongaresa de Pózsony hi és per tot. La ciutat, anecdòticament, està invadida de grups d’alemanys, sobretot, que venen a fer el turista el cap de setmana i a mi m’impressiona la cordialitat amb que s’accepta la substitució demogràfica, la naturalitat amb que els alemanys ja no la concebeixen com a seua, malgrat l’arquitectura i la naturalitat amb que els eslovacs la viuen com a seua, malgrat haver arribat fa quatre dies.

El parlament eslovac, per exemple, està a dalt del castell, un castell fundat pel duc de Luxemburg al segle X, que havia estat durant dos segles la seu dels monarques hongaresos, que havia resistit abans els atacs mongols i que va ser seu principal de les tropes soviètiques durant la invasió posterior a la Primavera de Praga.

***

“Si els ucraïnesos no hagueren frenat els russos a Kíiv, ja els tindríem ací, en la nostra frontera”. La frase és certera i exacta i retrata la tensió amb que es viu a Eslovàquia la guerra. Acaben de donar tots els seus avions, la força aèria sencera del país, als ucrainesos per tal que aquests puguen combatre millor contra Putin. Lògic des d’aquesta mentalitat que té clar que després, immediatament després, anirien ells. Una pintada pel carrer diu simplement “War 386km ->” i s’entèn tot. És molt poca distància i no hi ha cap més obstacle que una frontera. Al diari tenen una bandera blava i groga signada pels soldats que defensen Bakhmut, que l’ha portat un dels seus reporters. Probablement Denník N siga el diari que ha enviat més periodistes a Ucraïna des de que va començar la guerra. Els seus lectors devoren les informacions que tenen a veure amb un conflicte que nosaltres vivim com a casa però que ells tenen a la porta.

***

Potser Bratislava deu ser de les capitals més xicotetes del món en població, i per això les ambaixades es fan tan visibles. En qualsevol carrec, gairebé, hi ha una seu diplomàtica. A davant del Palau Presidencial, com no? hi ha les ambaixades d’Àustria i Hongria. La plaça major se la reparteixen França, el Japó i Grècia. Al carrer principal del barri vell hi ha Itàlia, Macedònia, els Països Baixos i Geòrgia. Prop del Danubi hi ha l’ambaixada de l’estat de Palestina, que Eslovàquia reconeix perquè l’antic Txecoslovàquia socialista ho feia. En total hi ha 45 ambaixades en una ciutat de tres cents mil habitants, de la mida d’Alacant o l’Hospitalet. No puc deixar de pensar, per això, en quin impacte econòmic deu tenir ser capital d’un estat independent, especialment si és xicoteta. Lloguers -alguns dels palaus més impressionants ara són ambaixades, personal desplaçat, hotels, restaurants…

Em vaig enfilar al dromedari amb molta recança. El magnífic llibre d’Elies Canneti sobre Marràqueix comença amb unes quantes anècdotes de camells iracunds i rabiosos que no ajuden gens a assumir que aviat seràs tu que estaràs dalt d’ell. Cannetti parla de camells quan en realitat són dromedaris però ens entenem tots perfectament.

Són encara no les cinc del matí que ens alcem per a endinsar-nos en les dunes de l’erg Chebbi. Lògicament és millor fer-ho evitant el punt alt de la calor. Farem una expedició amb les meues filles i uns amics, sis camells en total més els dos camellers, un d’ells, Hassan, un home del terreny que causa molta impressió per la manera en que s’encara al desert. Només tancar la porta de la meua habitació veig la Montse i li dic que això que anem a fer és una mala idea. Ella riu mentre ens acostem al punt on hem quedat amb els animals i amb els seus cuidadors.

És encara negra nit però vistos de prop els animals són més amples i contundents del que m’esperava. I pujar-hi és la feina més feixuga. Cal obrir molt les cames i agafar-se amb força a un tros escàs de ferro que tens al davant i que és l’únic element que sembla que t’ajudarà a guardar l’equilibri. Aleshores l’animal executa una maniobra segurament rutinària per a ell però que fa molt respecte. A una indicació del cameller l’animal es posa dempeus primer amb les cames de darrere, amb la qual cosa el cos es veu impel·lit per la força de la gravetat a adoptar una postura completament antinatural, gairebé de funambulista. Faena tens en eixe moment de mantenir la vertical mentre el dromedari alça després, en dues etapes, com si res i completament aliè al teu patiment, les potes de davant. I aleshores sí que recuperes la normalitat i l’equilibre gravitacional. I bufes i somrius amb els ulls ben alleujat.

Una volta tots dalt dels nostre vehicles animals comença el camí, que en definitiva és el que té interès. Les dunes, l’erg, comencen sent molt suaus però abans que no te n’adonès ja estàs  completament envoltat per elles. I confús. Comença a clarejar allà al lluny i pertot no hi ha sinó sorra. Muntanyes i més muntanyes de sorra en totes les direccions i fins allà on la mirada arriba. Supose que com que esperava aquest moment m’esforce en trobar alguna referència, res que em siga reconeixible, però sóc incapaç. El paisatge és d’una monotonia cruel però paradoxalment dolça alhora. Als pocs minuts et rendeixes i assumeixes que d’allí on ets no eixiries sol.

I és en aquell moment quan Hassan demostra fins a quin punt som una espècie única, capaç d’adaptar-nos a qualsevol entorn. Amb la calma de qui està, que ho està! en casa comença a explicar-nos que coneix i sap distingir cada duna, com nosaltres sabem distingir les muntanyes, diu. I en cinc minuts descobreix tot de coses mentre afirma que el desert és ple de vida. Per allà ens fa mirar com corre indiferent a nosaltres una mena d’escarabat simpatiquíssim que té unes potes primes i altes com un món. Al costat descobreix les petjades gràcils i impressionants d’una rabosseta del desert, alineades una davant l’altra com si només tinguera una sola de pota. I amb una veu que es va fent lenta com si es fonguera amb el paisatge ens descriu les gaseles que ell ha vist entre les dunes però que s’amaguen tant bon punt veuen un humà. Unes gaseles, ens ho deixa clar, que nosaltres no veurem mai..

Després, tombats dalt d’una duna especialment alta vegem eixir el sol i baixant amb els talons marcats en la sorra, tornem allà on hem deixat els dromedaris. A repetir, amb la mateixa por però amb una mica més de confiança, la maniobra de muntar sobre el llom d’aquests impressionants animals.

Han desaparegut les meues llibreries preferides del Boulevard Saint Germain. Gibert Jeune va tancar al gener, incapaç de resistir les mil-i-una pressions que aquests establiments estan rebent i de superar la pandèmia de la covid. M’entristeix profundament mentre passegem amb un bon amic a l’hora de dinar. Queda viva una de les seues sucursals, a la vora del riu, però entrar-hi fa mal als ulls. És la més rònega i vella i els llibres semblen com maltractats. En vaig descobrint de noves però no és el mateix. Science-Po ha traslladat la seua botiga d’un carreronet transversal on era abans al Boulevard. En visite una de nova per la zona de l’estació del nord però no em convenç. Acabaré entrant a la FNAC de les Halles, que encara guarda una part de l’esperit fundacional que la feu un paradís per a mi, als vuitanta i els noranta. Seguisc carregant una maleta de llibres nous cada vegada que vinc a aquesta ciutat…

Hem dedicat el dia a una llarga passejada pel París àrab i a les exposicions del Centre Pompidou. Baixant pel canal i travessant el jardí botànic hem anat primer a la Gran Mesquita de París. L’edifici és realment gran i per un moment tens la sensació que no estàs a París sinó a Casablanca o El Caire. Ens hem fet un te amb menta al pati, ple de sucre ai! i hem passejat per l’interior del temple. La covid deixa traces a tot arreu i així el terra està ple de senyals indicant on poden posar els fidels la petita catifa necessària per a la salat, la pregària. Abans qualsevol podia posar-se on volgués, ara hi ha un ordre que intenta mantenir la distància social.

Des de la mesquita hem caminat fins a l’Institut del Món Àrab, l’imponent edifici de Jean Nouvel ja a la vora del riu. Hi havia una magnífica exposició sobre els jueus en el món àrab, extraordinària en molts sentits. L’Institut està fent una gran tasca d’ajudar a emergir un Islam respectuós, que no només accepta la pluralitat social i religiosa sinó que l’estimula. A l’exposició, per cert, he descobert aquesta meravella.

Neta Elkayam és una jueva sefardita, d’origen marroquí, que ha redescobert les arrels del seu passat i que canta amb una passió i una tendresa increïbles, en la llengua àrab que era dels seus avantpassats.

Després de dinar hem anat al Centre Pompidou on teníem entrades per a veure les exposicions dedicades a Georgia O’Keeffe i a Ettore Sottsass. Lamentablement, però, ha estat una visita que m’ha defraudat. Primer perquè les mesures covid ens han obligat a fer una cua absurda al mig del carrer, sota la pluja, de més de vint minuts -i sembla mentida que passant això dia sí i dia no no hagen habilitat ni un miserable tendal per a protegir els visitants de la inclemència. I després perquè l’exposició d’O’Keeffe era el seu darrer dia i estava tan plena de gent que no podies ni veure els quadres amb la perspectiva suficient i la de Sottsass era francament millorable.

En qualsevol cas no em queixe. Pujar les escales mecàniques del Pompidou sempre és un símbol ple de records per a mi i encara ara em continua emocionant. Així que done per bona la visita que ha tancat el llarg passeig d’avui. A l’hotel ens esperaven unes bones amigues amb les quals hem xerrat una estona abans d’anar-nos a dormir amb els peus cansats però contents.

Hem tornat a París. El llarg pont ens ha ofert una oportunitat que no volíem menystenir després de dos anys que se’ns han fet llarguíssims a l’Assumpció i a mi. Precisament París havia estat el darrer dels nostres viatges familiars abans de la pandèmia. Era el cap d’any de 2020 i poc que podíem pensar que arribaria tot el que va arribar després.

D’aquells dies recordàvem molt la trucada de les nostres filles des de Taiwan per a celebrar el cap d’any. La Txell, i la seua cosina la Roser, havien anat a visitar la Júlia a la Universitat de Taichung, on estudiava i van entrar a l’any nou sis hores abans de nosaltres. A aquelles hores estàvem fent un te a la plaça dels Vosgues i ens va sorprendre una videoconferència alegre a la qual es va sumar la resta de la família.

Potser per això aquesta vegada hem triat un hotel del Marais, en realitat de l’avinguda Beaumarchais per a estar-nos-hi. Ens fa gràcia caminar i prou per aquesta zona desconeguda, o menys coneguda, de París. De moment plou de valent però hem tornat a la plaça dels Vosgues i ens hem tornat a fer un te a la pastisseria Carette. Tot recomença.

Aquest diumenge vaig viatjar a Maastricht, el primer viatge a l’estranger en un any i mig i la primera reunió presencial del Board de l’EJC en el mateix període de temps.

Tot ha estat estrany. Vaig volar a Amsterdam i d’allí en tren a Maastricht. Diumenge i dilluns. Dimarts vaig estar a Brussel·les i dimecres a primera hora de la vesprada vaig tornar. Dos avions i tres trens doncs -no hi ha tren directe de Maastricht a Brussel·les i has de fer el canvi a Lieja. Els avions han estat especialment rars. Des de l’inici de la pandèmia només havia volat a Menorca per assistir a l’Assemblea de Lectors però no és el mateix.

A Amsterdam les coses estranyes van continuar. D’entrada només baixar de l’avió t’oferien gratis tants tests de covid com tu vulguesses, els mateixos que ací paguem a les farmàcies. I després, en arribar a Maastricht, em va sorprendre molt comprovar que ningú, absolutament ningú, porta la mascareta. Ni dins ni fora. A Bèlgica, sí, però als Països Baixos no.

Reunir-me amb els col·legues a Maastricht i amb els amics que he retrobat després de mesos a Brussel·les ha estat una gran alegria. I fins i tot he trobat un forat per anar a Filigranes, la meua llibreria preferida en la ciutat. Però la normalitat encara està lluny…

Angoixa i patiment després de veure Inside The Red Brick Wall, un film documental sobre la resistència dels estudiants a la Universitat Politècnica d’Hong Kong i l’assalt del campus per la policia. El film, prohibit a Hong Kong, és cru com pocs. No té cap narració sinó que tot és el relat amb imatges de com van passant les hores enmig dels enfrontaments més durs. Hi ha moments d’una tensió cinematogràfica immensa, en que estàs al bell mig de la batalla i no saps gairebé ni on mirar.

El film m’ha impactat més encara perquè els fets que retrata són del novembre del 2019 i jo vaig ser a Hong Kong, seguint les mobilitzacions, al setembre, dos mesos abans. De fet, ja tornat ací, encara vaig entrevistar per videoconferència un dels estudiants que havia estat en la primera fila de les manifestacions que retrata el film: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’

Una frase a apuntar. Quan la policia ataca un dels estudiants proclama que “cal contenir la violència amb la força”.

Avui fa quaranta anys, a aquesta mateixa hora, moria en presó Bobby Sands, voluntari de l’Exèrcit Republicà Irlandés, després d’una llarga vaga de la fam que va durar seixanta-sis dies.

Jo era molt jove, vint anys només, i intentava obrir-me pas en l’estudi de la política internacional i en la comprensió del món. Aquell dia vaig quedar completament en estat de xoc. Per la duresa dels fets, per la intransigència britànica, pel dolor i per la decisió dels irlandesos de no deixar-se sotmetre. Aquestes dones cridant i batent pots contra el terra, com les que es veuen en el vídeo, em van commoure profundament. Per tot Belfast ressonava un so atronador que es va estendre per primer vegada en dècades a tot Irlanda.

Quaranta anys després el nord d’Irlanda segueix ocupat però la situació no té res a veure amb el que es vivia a primers dels anys vuitanta del segle passat. La reunificació és a prop i el Sinn Féin ja és el partit principal tant al nord com al sud de l’illa.

Fent repàs del que he fet en aquest 2020 tan estrany me n’he adonat que deu ser l’any que he volat menys en, potser, els darrers trenta anys. No trepitge un aeroport ni agafe cap avió des del mes de febrer, una situació molt estranya i atípica en el meu cas. Les reunions de l’EJC, per exemple, les hem fet gairebé totes virtuals.

Dic gairebé totes perquè de fet el darrer avió que vaig agafar, de Larnaka a Barcelona el dos de febrer, tenia a veure amb una activitat del centre.

I encara sort que vaig tenir un gener mogut. El dia de Cap d’Any, ara fa un any, amb l’Assumpció érem a París i, de fet, tornàvem en el darrer avió de la nit. I pel mig el dia 19 de gener vaig viatjar a Califòrnia per a fer una xerrada a la universitat de Stanford. L’any arrancava fort, vaig arribar dels Estats Units el 25 de gener i el 30 ja me n’anava a Xipre, però de sobte arribà la covid i tot es va frenar en sec.

Com tantes coses…

L’avió arriba ja entrada la nit a l’aeroport de Làrnaca. La capital de Xipre, Nicòsia, no té aeroport d’ençà de la guerra, el 1974. Entre les dues ciutats hi ha quaranta minuts de cotxe, circulant per l’esquerra, a la manera britànica. Al cap de poc d’haver entrat a l’autopista, distingesc al fons, sobre el qual endevine que deu ser per força una muntanya, una enorme bandera turca feta de llums que es destaquen poderosament a la nit. Impossible de no veure la mitja lluna. ‘Orgullosos de ser turcs’, diu un text també il·luminat al costat. Recorde banderes com aquestes, iguals del tot, al Kurdistan, a les muntanyes davant de Van, pensades per a marcar el territori i advertir, allà els kurds i ací els xipriotes grecs, que Turquia vol ser un poder influent i no admet discussions sobre la seua ambició. Però en aquest cas, i en aquest país, la gran bandera il·luminada és sobretot la manera de dibuixar una de les fronteres més sorprenents, si no la més sorprenent, de tota la Unió Europea: la que separa l’estat de Xipre de la República Turca del Nord de Xipre, un estat proclamat el 1983 i només reconegut per Turquia, però que, paradoxalment, forma part de la Unió Europea encara que les normes europees no s’hi apliquen.

La frontera entre les dues entitats talla l’illa en dues parts, al sud els grecs i al nord els turcs. En alguns indrets, l’anomenada ‘zona de seguretat’ que les separa arriba a vuit quilòmetres d’amplada, en uns altres pocs metres encara no. La seu de Politis, el diari progressista principal del país és precisament a uns quants metres de la que encara avui es coneix a tot arreu per ‘la línia verda’. Una línia que va crear l’ONU l’any 1964 i que es va ampliar deu anys després, en resposta a la invasió turca i la partició de fet de l’illa.

Parle amb el director del diari sobre les conseqüències de la divisió del país en dos, en una redacció i un despatx sorprenentment atapeïts d’obres d’art. Em demana que l’acompanye a la planta alta. Allà hi ha un petit menjador on els executius del diari poden dinar amb personalitats que el visiten i una terrassa. N’obre la porta i trobe que som just sobre la línia verda, patrullada pels únics Cascs Blaus de l’ONU que hi ha en territori de la Unió Europea. A sota s’obre un espai ample, com una mena de plaça, i m’assenyala un munt de ferralla verda a l’extrem nord-oest. És un cotxe Aston Martin, diu. M’explica que el propietari es va veure atrapat en els primers intercanvis de trets i el va abandonar pensant que ja tornaria a buscar-lo més tard. D’això ja fa més de quaranta anys, el propietari del cotxe s’ha mort i la ferralla abandonada a la intempèrie cada vegada és més difícil de reconèixer. Els soldats de l’ONU prou feina tenen de patrullar cada dia la línia per evitar incidents per a posar-se a retirar també les restes de la vida quotidiana que va es va glaçar en aquesta ciutat, com a Berlín, el dia que va nàixer el mur.

El contingent de les Nacions Unides és format per un miler de soldats, bàsicament de l’Argentina, el Regne Unit i Eslovàquia, encara que en total n’hi ha de dinou països diferents. De fet, aquesta és l’operació més antiga de manteniment de la pau a càrrec de l’ONU. El quarter general de les tropes és precisament al vell aeroport, però el del sector central és en un antic hotel, el Palau Ledra, que va ser escenari dels pitjors enfrontaments durant la guerra i que finalment va acabar en la zona neutral.

Per arribar-hi cal passar la frontera de Xipre i entrar a la terra de ningú. Sorprenentment, a davant mateix de l’entrada de l’hotel hi ha una mena de restaurant molt modern i una casa, molt ben equipada, que permet reunions i trobades de les dues comunitats en territori neutral. Em reben dues capitanes britàniques que m’expliquen que la situació, de fet, ara és molt més tranquil·la que no pas fa uns quants anys i que per això els Cascs Blaus patrullen desarmats. ‘Però nosaltres cada vegada que eixim a recórrer la línia estem alerta perquè la situació podria tornar a esclatar en qualsevol moment.’ M’expliquen que a l’illa, que només té nou mil quilòmetres quadrats (més o menys el doble que Catalunya Nord), hi ha set exèrcits diferents, ‘posant al mateix sac els argentins, nosaltres i els eslovacs com a forces sota comandament de l’ONU, que, si no, parlaríem de nou exèrcits diferents’. Una exuberància armada que deu tenir poques comparacions al món.

La marca de separació, que oficialment encara es diu d’alto el foc i travessa la capital, la patrullen concretament els Cascs Blaus britànics. En rotacions de diversos regiments, de sis mesos cadascuna. Precisament el contingent actual és el primer que ha deixat l’hotel, molt complicat de mantenir en condicions, i s’ha instal·lat en uns barracons als afores. El canvi no és apreciat per tothom. Mentre recorrem el desballestat edifici que va ser el Palau Ledra, un soldat es queixa que en els nous barracons fa fred. Malgrat el bon temps que fa a Xipre, diu. Al darrere de l’hotel hi ha la que temps ha va ser la piscina més famosa del país, centre de grans sopars i magnífiques reunions socials. Té aigua però és coberta per una lona. Just al darrere és visible una bandera turca a la primera casa; allà s’acaba la línia de demarcació. Pregunte a les capitanes si la fan servir ni que siga a l’estiu i fan una mirada com de pena dient que no. Que és massa a prop de la teòrica línia del front i no seria convenient ni segur. ‘Nosaltres no som ací de vacances’, em diu una que després m’explicarà que ella sí que ha vingut de vacances a Xipre algunes vegades quan no està de servei. ‘Aquest és un país fantàstic’, afirma, i quan li pregunte a quin dels dos costats ha estat de vacances somriu i diu que millor no explicar-lo. ‘Hem de ser neutrals fins i tot amb això.’

La funció dels Cascs Blaus, en totes les operacions que mantenen al món, és d’interposició. La seua tasca no és combatent i es limiten a protegir la població civil i a evitar que els diversos exèrcits de l’illa es troben cara a cara. I interposició vol dir exactament això: posar-se al mig, corrent si cal el perill que els trets els maten a ells. Són, possiblement, el més noble dels exèrcits que hi ha al món, i a Xipre, d’ençà que s’hi van establir, ja n’han mort 183.

Set exèrcits en un país de la Unió Europea

Però a l’illa els cascs blaus són el setè exèrcit. La llista d’homes armats que hi ha a Xipre fa impressió. Hi ha en primer lloc l’exèrcit oficial de la República de Xipre, l’anomenada Guàrdia Nacional, que té uns tretze mil soldats. Però la República Turca del Nord de Xipre també té el seu exèrcit, conegut per Comandament de les Forces de Seguretat de la TRNC, sigles en anglès àmpliament fetes servir sobretot al sud, on sempre procuren evitar les paraules ‘república’ i ‘turca’ en la mateixa frase. Té nou mil soldats.

Quan Xipre va proclamar la independència del Regne Unit l’any 1960, la nova constitució va assenyalar Grècia i Turquia com a ‘estats protectors’ de les comunitats respectives i per això va permetre l’establiment de dos contingents militars, d’un miler de soldats per a cada estat, que tindrien la missió d’assegurar la neutralitat del nou estat xipriota respecte de les dues comunitats que el formaven (juntament amb les minories maronita, armènia i llatina, reconegudes també constitucionalment i que tenen un diputat que les representa al parlament).

Aquests contingents dels exèrcits grec i turc avui no els discuteix ningú i ja s’enfilen a cinc, comptant els Cascs Blaus, els exèrcits amb presència al territori. Però hi falten encara les forces invasores turques i l’exèrcit britànic. En total, les forces turques són uns 20.000 soldats, comptant el contingent reconegut i la força invasora, mentre que l’exèrcit grec, que rep el nom de Força Hel·lènica de Xipre, té uns mil soldats. Els britànic, per la seua banda en són 3.500. Amb la qual cosa, entre tots els exèrcits hi ha gairebé cinquanta mil soldats en un país amb una població que supera de poc el milió d’habitants. Una ràtio insòlita

Els xipriotes, amb tot, distingeixen clarament entre les tropes turques arribades en funció del mandat constitucional posterior a la independència i les que van arribar arran la invasió del 1974. La guerra va començar quan la Junta Militar que governava Grècia va ordenar la destitució de l’arquebisbe Makarios, que n’era el president, i la substitució per de partidari de la unitat amb Grècia. El cop d’estat el va donar l’exèrcit xipriota, i en resposta i assegurant que ho feien amb la intenció de salvar la població turco-xipriota, l’exèrcit turc va envair l’illa i, en dues etapes diferents, la segona ja després de la caiguda de la dictadura grega, va aconseguir el control del 37% de l’illa, l’actual República Turca del Nord de Xipre.

I dos territoris de sobirania britànica

El setè exèrcit és el britànic, cosa que aquesta setmana precisament, arran del Brexit, ha creat nous problemes. En les negociacions d’independència entre el Regne Unit i Xipre els britànics van imposar el manteniment de la sobirania sobre dues grans bases militars: Akrotiri i Dekélia.

La situació geopolítica de Xipre era pels britànics el gran actiu de la colònia i amb això es van assegurar de continuar gaudint-ne. A la vora mateix de Síria, el Líban i Israel, amb els seus aeroports es pot controlar tot Llevant fins a l’Afganistan i bona part de l’Àfrica. Per això les instal·lacions britàniques principals encara són d’escolta i espionatge i l’aeroport militar d’Akrotiri. Les dues bases britàniques són completament de sobirania britànica i encara que el Regne Unit manté bones relacions amb Xipre, la gestió de tots els afers al territori la fan les autoritats militars britàniques, sense que el govern de Xipre en puga dir res.

Curiosament, el Brexit ha complicat ara el debat. La divisió en dos de l’illa afecta de manera clara la base de Dekélia, que té contacte tant amb la part controlada pel govern xipriota com la controlada pel govern de la República Turca. El complicat acord per a entrar a la Unió Europea estableix que els productes del nord poden entrar al sud i d’allí accedir a la resta d’Europa, però sempre sota el control de les autoritats del sud. Això ha generat molts problemes, perquè la part turca acusa el govern xipriota d’actuar arbitràriament envers els seus productes, negant-los l’entrada sovint sense cap argument.

Una solució per a augmentar la confiança va ser establir un pas duaner per la base britànica de Dekélia. El pas de persones i productes era controlat fins divendres per l’exèrcit britànic i, com que després ja no hi ha cap control de productes entre la base britànica i Xipre (de persones sí), el tracte als productors turcs era més neutral. El pas és a la vila de Pergamos, un indret ben especial, car en una banda del carrer principal les cases són en territori britànic –i per tant els seus habitants turcs tenen passaport britànic– i a l’altra en territori de la República Turca.

El problema ha arribat aquest cap de setmana arran del Brexit. Quan el Regne Unit ha deixat de ser part de la Unió Europea ha calgut organitzar el control de productes d’una altra manera. I l’única solució que hi han trobat el Regne Unit i Xipre és que inspectors xipriotes se situen en el punt de control amb la República turca per a inspeccionar els béns. Amb la qual cosa un producte provinent de la part turca de l’illa és inspeccionat primer per les autoritats de la Unió Europea mitjançant Xipre i després per les autoritats britàniques, car de fet entra en territori britànic abans que a la Unió Europea. La solució ha irritat notablement la població turco-xipriota, que ho veu com una resposta a les prospeccions de petroli que Turquia ha començat a fer de manera il·legal en la costa de la República Turca, prospeccions que han tornat a apujar la tensió entre les dues parts.

Una solució original per a formar part de la Unió Europea

La complicació, ben gràfica i visible en aquest cas, ve de lluny, concretament de l’acord per a integrar Xipre a la Unió Europea el 2004. La decisió a adoptar, aleshores, no era gens senzilla. Què havia d’entrar a formar part de la Unió Europea? Tota l’illa o només la part sota el control efectiu del govern de Xipre? Aquella negociació va ser complicadíssima i va veure un dels moments més brillants i creatius de la diplomàcia europea, que va saber ser alhora agressiva, innovadora i segura.

La qüestió era que si la Unió Europea permetia l’entrada de tot Xipre es trobava amb el problema que el control efectiu del nord no era assegurat ni per als productes ni per a la circulació de persones. No podia saber si complirien la normativa comunitària o no. La República Turca del Nord de Xipre és un estat completament funcional, que existeix de fet, però molt dependent de Turquia, l’únic estat del món que el reconeix. I Turquia no solament en té una influència determinant en l’economia, sinó que ja fa anys que hi envia contingents de turcs d’Anatòlia, que s’hi instal·len com a ciutadans de la República Turca del Nord de Xipre malgrat no tenir cap relació anterior amb l’illa. Hom calcula que la meitat dels tres-cents mil habitants de la regió són turcs arribats d’Anatòlia després de la guerra.

Però proposar l’entrada a la Unió Europea només de la part sud era inacceptable per al govern xipriota. Perquè això equivalia al reconeixement de fet de la independència del nord. Així que la solució, brillant, va ser anunciar la integració de tota l’illa a la Unió Europea, però suspenent l’aplicació de les lleis europees al nord fins que no es produís la reunificació. Això implica, a tall d’exemple, que els turcs xipriotes, però no els turcs arribats d’Anatòlia, tinguen passaport xipriota i, per tant, europeu i hagen aconseguit fins i tot votar a les eleccions europees, a les quals enguany, per primera vegada, s’ha elegit un candidat turc resident al nord, Niyazi Kizilyurek, encara que fos presentant-lo a les llistes del sud, concretament a les del Partit Comunista. Més de 5.600 votants van travessar la frontera el dia de les eleccions per donar-li suport. Segons la constitució de Xipre, els habitants del nord no tenen dret de vot al sud, però ací també Europa va obrir una escletxa, car els ciutadans del nord són considerats europeus i, per tant, havien de poder votar, si volien, en les eleccions europees. A diferència de la Junta Electoral espanyola, la xipriota no va provar d’invalidar el vot, tot i el problema constitucional que implicava.

Turcs? Però quina mena de turcs?

L’allau de turcs provinents d’Anatòlia i el creixement de la influència i la ingerència d’Erdogan a la República Turca del Nord, paradoxalment, va propiciant un nou clima d’esperança en una reunificació que ningú no veu pròxima però a la qual ningú no renuncia. En paraules del director d’una ONG turco-xipriota, ‘nosaltres tenim més en comú amb els greco-xipriotes que no pas amb els turcs d’Anatòlia, i ens en sentim més a prop’.

Això m’ho explica mentre sopem a la part grega de la ciutat. Ell cada dia travessa la frontera i manté intercanvis regulars amb els seus col·legues d’aquesta banda. Des que fa deu anys es van obrir els passos pel mur que separa les dues parts de l’illa, una nova normalitat s’ha obert pas, especialment a la capital, Nicòsia. Avui no és estrany de sentir parlar turc i grec a la banda inversa, encara que continua havent-hi moltes reticències i dificultats. Per exemple, qualsevol que travessa pel punt de control del carrer Lidras, la principal artèria de la ciutat, a la banda turca és immediatament sorprès de veure l’agressivitat comercial d’aquest sector de la ciutat. Als carrers que donen precisament al punt de pas s’acumulen de manera selvàtica els productes de marca –ves a saber si legals o il·legals. Ací la comunitat internacional no existeix perquè aquest estat només el reconeix Turquia i això, diguem-ne, té l’avantatge que ningú no els exigiria que respectassen normes o lleis com les de copyright. Tanmateix, si hi compres res et trobaràs amb la sorpresa que és confiscat, sense cap discussió, per la policia xipriota, en intentar tornar al sector grec. Oficialment amb l’argument que aquell pas només és per a persones. Pels turco-xipriotes, en una mostra més de prepotència dels veïns grecs.

Hi ha més passos oberts al llarg de la línia, que permeten, si bé encara amb restriccions, el pas de béns i fins i tot de cotxes, però ni en aquest cas no de tots. Si són de lloguer, llogats al sud, tenen prohibit de passar al nord. No hi entren. I si porten cap símbol turc a la matrícula, aleshores no poden passar al sud; raó per la qual la gran majoria de cotxes del nord porten una estranya matrícula europea sense nom de país ni cap símbol evident de res.

Al sopar compartesc taula amb periodistes i activistes de les dues bandes. Fa anys que tots es coneixen i col·laboren. Entre la ciutadania en general, sobretot a la part grega, la desconfiança envers l’altre és total i les relacions són difícils. Entre els activistes d’una banda i de l’altra, no en tenen tanta o no en tenen gens. Hi ha un reconeixement explícit de les dues comunitats en el sentit que en el passat tots van cometre errors importants, Però també hi ha la convicció que la separació de l’illa és dolenta per a tots. Ara la preocupació principal té a veure amb les pròximes eleccions, a la República Turca del Nord, a l’abril. El president actual, Mustafa Akıncı, s’ha enfrontat obertament a Erdogan i a les seues pretensions, i això crea un sentiment d’admiració i respecte també al sud. És vist com el defensor dels turco-xipriotes contra la que alguns defineixen com una invasió de turcs continentals. ‘Si passes a l’altra banda, és molt senzill d’observar qui és qui’, em diuen. Els turco-xipriotes, més encara que els greco-xipriotes, són molt seculars. Són musulmans però no segueixen de manera estricta la religió.

I efectivament travessant la línia de separació això és ben visible. A la plaça de la columna veneciana, grups de xiques vestides a l’occidental i amb els cabells a l’aire beuen tranquil·lament unes cerveses en un bar sense que ningú no hi semble parar atenció i encara menys escandalitzar-se. Als restaurants se serveix porc sense problemes i, de fet, hi ha plats tradicionals turco-xipriotes que es basen precisament en el porc. I la presència de robes llargues, caps de dona coberts o de símbols religiosos és molt i molt escassa. Al vespre el muetzí crida a l’oració de dalt del minaret, com és lògic, però de cap manera l’ambient del carrer es pot comparar ni de lluny al d’aquells països on la presència religiosa és determinant.

I aquest és, possiblement, un factor clau del futur d’aquest país. Els turcs arribats d’Anatòlia són generalment molt religiosos i molt partidaris d’Erdogan, totes dues coses a l’hora. Això ha fet que la població turca originària de l’illa haja començat a inquietar-se. Quan fa pocs mesos Erdogan va amenaçar els periodistes del diari Afrika, milers de turco-xipriotes es van concentrar davant la redacció brandant paraigües enmig d’una intensa pluja per protegir la llibertat d’expressió. Per això la possibilitat que a l’abril la versió local del partit d’Erdogan guanye les eleccions és motiu de molta preocupació a les dues bandes de l’illa, cosa que ha generat un inesperat moviment d’unitat mai vist fins ara entre els sectors polítics progressistes de les dues bandes.

Però quan pregunte als meus interlocutors com se solucionarà l’afer, el pessimisme retorna. La idea d’una confederació dels dos estats ara mateix sembla la més lògica. Però em sorprèn sentir a la part grega crítiques duríssimes al seu comportament. M’arribaran a dir que el nacionalisme grec és el perill principal per a l’illa, més i tot que les amenaces i pressions d’Erdogan mateix. Perquè els greco-xipriotes representen el vuitanta per cent de la població i a dins la influència dels partidaris, encara, de la integració a Grècia, generalment representants de l’extrema dreta, és molt important. I aquests col·lectius són econòmicament i política influents… i agressius.

De fet des de la finestra del balcó de la meua habitació, a pocs metres del carrer principal de la ciutat i de la línia verda patrullada pels Cascs Blaus, hi ha un mural enorme que mostra un sacerdot ortodox, amb la creu i una bandera grega enorme a les mans, saludant el pas de dos jets militars grecs. La història és coneguda. Representa el pare Josep i passa al Mont Athos, la república monàstica grega que és una altra de les rareses de la Unió Europea. Ja fa anys que el pare Josep i l’aviació militar grega se saluden cada dia en una escena que ha estat convertida en una icona pel nacionalisme grec més agressiu. Els avions militars baixen quan s’acosten a l’Athos i passen tan a la vora com poden d’un penya-segat des del qual el pare Josep, a voltes sol i a voltes acompanyat, branda una bandera grega o la bandera groga bizantina. A l’Athos l’escena pot veure’s com una excentricitat, fins i tot plàsticament ben resolta. Però a Nicòsia, amb set exèrcits mirant-se entre si en pocs metres de terreny, aquesta conjunció de fanatisme religiós, excitació nacionalista i poder militar és veritat que fa por i preocupa.

Abans de deixar la ciutat puge a la torre Shacolas, des de la qual es veu una panoràmica privilegiada de la part vella. La Nicòsia antiga (Lefkosia en grec i Lefkosha en turc) es conté tota dins una fortificació creada pels venecians i acabada el 1570. D’ací dalt es domina tota en totes direccions i mires on mires hi ha tot de banderes per parelles. Grega i xipriota, sempre juntes, marcant el sud; turca i xipriota turca, sempre en parella marcant el nord. Es distingeixen especialment les dues altíssimes banderes turques que coronen Santa Sofia, la catedral cristiana on es coronaven els reis de Xipre i de Jerusalem, reconvertida gràcies a dos minarets i una enorme extensió de pintura blanca a l’interior en la mesquita principal de la ciutat, la de Selimiye. Em descalce per entrar-hi i intente trobar dels mítics reis cristians que van ser enterrats ací. Però acabe perdut i atabalat sense poder arribar a veure-la. A l’eixida sec a l’ombra, en un banc, mentre veig com van entrant fidels que es dirigeixen a la pregària. I no puc evitar de pensar que el passat, en aquesta ciutat, és tan viu en el present que de fet condiciona completament un futur que a hores d’ara ningú, ni tant sols la Unió Europea, no pot saber quin serà.

He arribat a l’hotel de Nicosia i només fer la inscripció he agafat un mapa de l’illa, que tenien al tauler. A voltes un mapa serveix per a entendre tota una realitat a la primera i aquest n’és el cas. El nord és un desert, un no res, que contrasta amb l’exuberant detallisme del sud. País dividit, mapa de part.

Nicosia és una ciutat, encara avui, dividida per una línia de separació controlada pels cascos blaus de Nacions Unides -la Línia Verda. Des de fa uns anys el mur que separa les dues parts de la ciutat, i de fet les dues parts de Xipre, es pot creuar. Això és el que he fet.

Hi he arribat des de la part diguem-ne grecoxipriota del carrer Ledras, he passat un control discret de la policia de Xipre, he travessat un petit espai bastit amb fusta enmig de la terra de ningú i he arribat al que la República Turca del Nord de Xipre considera la seua frontera oficial, Ací el control és més intens però tampoc res de l’altre món. Després de les formalitats he seguit passejant pel mateix carrer Ledras.

He volgut fer-me dues fotografies des de cada banda de la zona de separació, on al fons hi ha les instal·lacions de cada estat -per desgràcia no et deixen fer fotografies de prop. Les he volgut fer recordant-me que havia fet el mateix amb el mur de Berlín, avui per sort desaparegut. I espere que un dia aquestes dues fotografies de la Nicosia dividida siguen només un record també.

Hores abans de recórrer el carrer havia tingut l’ocasió de visitar la caserna del destacament britànic dels cascos blaus que controla precisament aquesta àrea urbana. Allà m’han posat al corrent de la situació i m’han explicat els petits i complicats detalls que envolten una operació d’aquest estil. Ho han fet dues capitanes, una de les quals la de la foto.

Ací teniu el vídeo de la conferència que vaig fer el 23 de gener a la Universitat de Stanford, convidat pel Centre d’Estudis Europeus i el Programa d’Estudis Ibèrics, amb el títol de ‘Europa, entre el Brexit i la revolta mundial del 2019’.

La conferència es va fer al migdia i com és costum en aquesta universitat californiana els assistents s’havien d’apuntar prèviament i rebien un pack per dinar. D’aquesta manera aprofiten al màxim el temps. Hi havia 75 persones apuntades, el màxim que permetia la sala i de fet varen obrir les portes per a permetre que unes quantes més pogueren seguir la xerrada i el debat posterior, que es va allargar molt més enllà del que s’havia convingut.

Aquest era el cartell de la xerrada.

He tornat dos anys després a la Universitat de Stanford. Aquesta volta per a fer una conferència i sol. I igual que fa dos anys m’he allotjat a Palo Alto, la ciutat on és la universitat.

El centre de Palo Alto és University Street, un llarg carrer comercial que porta a l’estació del tren i als autobusos que porten a la universitat. Com que el meu hotel, el Cowper Inn,  era a la part diguem-ne de dalt, he tingut la possibilitat de fer el passeig per l’avinguda amunt i avall. Hi ha cafès i restaurants, algunes botigues i una Apple Store desproporcionada per a la mida de Palo Alto. La raó, però, és que Steve Jobs sembla que vivia ací i de tant en tant s’hi passava. Com si diguérem que era la botiga personal del cap.

En una de les passejades vaig parar a fer-me un cafè i vaig cridar a casa. I quan l’Assumpció em va demanar on era, ella mateix va proposar: ‘que ets a la Riera?’. La translació del passeig arenyenc al passeig californià em va semblar més que adequada i deliciosa en la distància. Com si desfés els milers de quilòmetres que ens separaven.

He patit una paral·lisi facial. Mitja cara se m’ha quedat inerta i no puc ni tancar l’ull ni parlar bé. Per sort és una cosa mecànica que respon al fred. A primers de mes vaig haver de fer un viatge a Tallin, anar i tornar en vint-i-quatre hores. A la nit, després d’una llarguíssima reunió, vaig eixir a sopar amb amics sense comptar que estàvem sota zero. La ciutat vella està emmurallada i allà no bufa el vent però quan vam eixir d’ell, just davant del meu estimat hotel Viru, un cop brutal de vent, de gelat i violent que era, em va pegar de ple.

Jo no n’era conscient que això podia tenir conseqüències. Ara, en canvi, em trobe tot de gent que em conta que li ha passat. Per sort em va passar divendres a la nit, dissabte al matí tornava cap a casa i el primer símptoma no se’m va despertar fins diumenge. Quan ja era tranquil·lament a Barcelona.

Diumenge en posar-me a la dutxa vaig notar que no podia tancar l’ull. En veure que no millorava vam anar a l’oculista de guàrdia i allà mateix va ser la boca que em va començar a fallar. Reconec que em vaig espantar, més encara en veure a quina velocitat m’enviaven cap a l’hospital. Allà, però, quan va arribar l’especialista tot es va calmar. No tenia arrugues i segons sembla la diferència entre un problema mecànic, de fàcil solució, i un de neurològic, molt més complicat de resoldre és precisament aquesta. Si no tens arrugues és una cosa mecànica dels músculs de la cara i això es recupera amb temps, paciència i medicació. Res que no es puga resoldre.

No sé ni explicar l’alegria que he sentit en saber-ho. Ara hauré de fer repòs i anul·lar les coses públiques però tinc l’estranya sensació d’haver estat a punt de patir una cosa molt gruixuda i d’haver escapat pels pèls. Alabat sia déu. O qui siga el responsable d’aquestes coses.