Els quatre-cents moriscos de Bétera, expulsats, van embarcar en el port de València en una nau que les cròniques li diuen Sanct Reymundo. El capità era un mallorquí nom Pere d’Espinoza.
Llegint paperots sempre aprens algun detall nou…
Vaig al matí a la constitució del Consell de Participació del Memorial Democràtic, del qual m’han convidat a formar part. És evident que la convocatòria en 14 d’abril no és anecdòtica ni casual. Parla un home gran, membre de la lleva del biberó i recorda com van haver d’enterrar els seus companys, mort ja Franco, en caixes de cartró. Han hagut de passar trenta anys per a poder començar a parlar i encara. Algú recorda que més que parlar de memòria històrica hauríem de parlar d’antifranquisme. És veritat. Aquesta és la memòria que ens van voler robar.
En arribar a la redacció regire els calaixos buscant un tresor xicotet que guarde des de fa anys. És un conjunt de fitxes de repressaliats del poble. Les vaig robar la nit abans de les primeres eleccions municipals. Les vam trobar per sorpresa una colla de joves en entrar a una habitació de l’ajuntament on sembla que no havíem d’haver entrat. La visió feria: apilades sobre taules hi havia les fitxes polítiques de tots i cadascun dels veïns majors d’edat, sense excepció. Amb la indicació expressa de si eren enemics del règim o no. I si ho eren s’afegia al darrere de la fitxa on havien estat el 14 d’abril del 31 i el 17 de juliol del 36. La visió d’aquell testimoni directe del significat del franquisme ens va trasbalsar però també emocionar. No sabíem què fer. La gran majoria dels opositors eren de la CNT (Bétera era un poble de gran tradició trentista) així que vam optar per rescatar algunes fitxes d’opositors però que no foren de la CNT. En vam robar unes quantes i vam decidir (innocents!) que tornaríem a per les altres quan el nou alcalde democràtic prengués possessió. Ho vam fer però les fitxes ja havien desaparegut i l’habitació restava neta. Per sort, però, guarde encara un grapat de fitxes com aquesta, que és una prova i un testimoni inesborrable de la brutalitat dels franquistes, però també i sobretot de la dignitat dels qui s’hi van resistir. Dels fitxats.
(La fitxa concreta de la fotografia correspon a Enric Martínez Carrasco, fitxat per ser d'”Ezquerra” Valenciana. Les altres que tinc guardades corresponen a Aurora Martínez Gómez -UGT-, Francisco Martínez Bargues -Partit Republicà-, Concepció Montesinos Fuster -Esquerra Valenciana-, Vicent Martínez Montolío -UGT-, José Martínez Jorge -Joventuts Llibertàries-, Francesc Navarro Ros -UGT-, Vicent Navarro Ros -Partit Socialista-, Maria Morales Camps -Socors Roig-, Vicent Miralles Campos -Partit Socialista-, Maria Escribà Silvestre -Partit Comunista-, Tomàs Miquel Llopis -Partit Comunista- i Àngeles Miralles Aloy -Partit Comunista)
Retrobe una vella orla de la Junta de Montes del poble. Mon tio Federico la tenia posada en casa i data de la inauguració de les escoles noves, l’any 1969. Per als que no són del poble aclariré que la Junta de Montes és una institució molt particular de Bétera on hi ha agrupades les famílies més tradicionals. No ha estat mai, doncs, gens sospitosa de radical, esquerranosa o coses així.
Doncs bé, l’any 1969 l’orla de la Junta porta quatre banderes valencianes en els cantons. Sense blau, per supost. Són banderes rectagulars i no escuts amb forma de romb o cap altra. Representen “la valenciana” que en deien aleshores de la quatribarrada, abans que la dreta en fes d’això una manipulació obscena.
Hi ha qui dirà que no val per a res això i que avui ja no hi ha res a fer, que només cal que ens resignem. Discrepe. Aquest és un testimoni més de com s’ha fabricat la realitat i, per tant, una eina més per a ajudar a fabricar una altra realitat o a recuperar la que mai hauríem d’haver perdut.
Com a mínim aquesta orla documenta i qüestiona de ple que a Bétera l’actual bandera oficial de la Comunitat Valenciana siga “la nostra de tota la vida”. Mentida. Hi havia proves que ho demostraven ja abans -començant pels records: la meua falla, per exemple, mai no va usar banderes amb el blau fins que va esclatar la “batalla de València. Però aquesta orla demostra fins a quin punt les quatre barres eren assumides amb normalitat pel conjunt de la població i no només pels joves inquiets i polititzats. Al 1969, abans que l’anti-catalanisme es convertira de forma artificial en l’instrument de combat de la dreta.
Ma mare prepara arròs al forn, “perquè és divendres sant”. A la cuina la meua major, la meua cosina Mara i jo assistim a la preparació, que la fa tot seguint les receptes de la meua àvia Rita. Però ma mare no es veu amb cor de passar la cassola del foc al forn així que m’oferisc a fer-ho. Quan l’agafe me n’adone sorprès que part del brou va caient a terra. No em dóna temps a pensar però em quede perplex davant la meua aparent manca d’estabilitat. Ma mare és a punt de cridar i Mara riu. Quan diposite la cassola al forn, però, la magnitud del drama se’ns presenta completa: té una bada i és per això que el brou s’escapa pels forats -a una velocitat espectacular, per cert, que amenaça amb deixar-nos sense dinar. De sobte quan tots quatre som conscients, a la vista que el nivell de líquid al recipient ja baixa clarament, aleshores vinga el crit i la pressa fins que rescatem una part de la menja just abans que la cassola, vella de pedra ancestral, rebente del tot i quede la base per un costat i l’arc per l’altre. Em toca passar la fregona per un terra rentat amb brou del millor. Deu ser una penitència…
Concert impressionant ahir a Llíria. Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, els xicons de vent de la Unió i el Botifarra, commemorant els 400 anys d’absència dels moriscos valencians. El pes del concert el portaren Miquel Gil i l’Orquestra. L’ampliació del grup que porta Miquel amb el trompeta David Pastor obre unes perspectives jazzístiques que reinventen les cançons amb una qualitat insuperable.
Però el fenomen del moment és Botifarra a qui Miquel fa d’introductor, ambaixador i incitador. Portar un monstre de la música natural com ell als grans escenaris és més complicat que no sembla i anit es va veure en la prevenció que el xativí tenia a ocupar més espai en el concert malgrat que la gent el reclamava a crits i tot.
De fet la primera sensació ja la vaig tindre només entrar a Llíria. Han fet tantes rotondes noves i voltes que va arribar un punt que em vaig perdre. Em semblava que estava al Pla de l’Arc però no veia el Pavelló així que vam preguntar una gent que anava pel carrer on era l’Auditori. I la resposta va ser “Aneu a vore al Botifarra??”
(En la foto la meua colla fent de gruppie i reclamant l’atenció del cantaor per a la posteritat. I no vos perdeu la crònica del mestre frechina)
Aquest matí he tornat a fer el camí que feia per anar a l’escola. He eixit de casa i he pujat l’Era, he baixat pel carrer dels morts i la placeta del Sol, he passat per davant l’església i he travessat el carrer major fins eixir a l’Albereda i travessar-la. De la meua vella escola, a l’altra banda del vell pas d’aigua ara sec i resec, només queda un dels pavellons reconvertit en escoleta infantil però al costat des de fa anys ha anat creixent l’institut del poble, que era la meua destinació avui. Molt a prop en la geografia, molt lluny en el temps.
M’havien demanat d’anar a xerrar amb els estudiants de batxillerat i això ha estat l’ocasió per passar un matí magnífic. La meua vella amiga Vicenta m’ha presentat davant una sala amb prop d’un centenar de xiquets posant sobre la taula les qüestions que ja esperàvem que anaven a eixir. Amb ella vaig fer magisteri i vaig compartir les pràctiques, que les férem precisament a Bétera. Després jo em vaig retirar de mestre, convençut que calia massa capacitats i qualitats per a ser-ho que jo no tenia i ella va seguir fins avui aquest ofici admirable i essencial. Retrobar-la a l’aula avui ha servit per a riure una bona estona recordant com érem i per a adonar-nos de que hi ha coses molt bàsiques que reivindicàvem aleshores i que continuem necessitant reivindicar-les, per desgràcia. Començant pel nombre excessiu d’alumnes per classe, que en trenta anys no ha baixat gens.
Amb els xiquets he parlat del poble, de periodisme i d’internet, que és el que havíem quedat. Durant hores. Han preguntat i han opinat, sense problemes ni pèls a la llengua, de tot i sobre tot. M’han interrogat sobre els grans problemes ètics de la professió i sobre les curiositats pràctiques que eren més d’esperar. Hem discutit amb l’Eduardo de Ciutadania i l’anglès, del paper de la conselleria. M’han interrogat sobre el futur dels diaris en paper i m’ha impressionat que ho feren també ells. Han eixit episodis dels viatges i les situacions més impactants que he viscut. I els advertit sobre el mal ús o l’ús poc prudent dels fotologs i altres eines, que han portat per a bé i per a mal al paper de Google. Hem vist eines impactants que ens ajuden a fer de la llengua una eina normalitzada a la xarxa…
Tot plegat ha estat francament divertit i per a mi molt interessant perquè els temes que han plantejat i la manera en la qual els explicaven pagava la pena d’escoltar. A la fi els mestres m’han fet un regal innecessari. Ja m’havien fet un regal impagable deixant-me parlar amb els xiquets del meu poble però es veu que han pensat que encara m’havien de regalar alguna cosa més. I m’han fet un regal (en el qual es veia la mà excelsa de l’Alexandre) que era tot un emblema: una edició del Faust de l’any 39 que va ser el darrer llibre publicat en català abans de la caiguda del país en mans del franquisme. Un llibre preciós pel que és i pel que simbolitza que els agraït com ho cal fer. Un llaç perfecte per a tancar un matí preciós i emocionant.
(Al final he fet als xiquets aquesta foto, amb el meu nebot Joan allà al final i amb Xavi, el fill de Fede i Rosa assegut a la dreta on no he pogut posar tots però sí una bona part dels xiquets i xiquetes amb els qual he compartit matí. Els he dit que la penjaria en el bloc, així que ací la deixe.)
EL Jordi Albinyana ha penjat al jutub una de les cançons de que vam gaudir dissabte, un torn de batres entre el Miquel Gil i Botifarra. El Jordi al final és qui té la culpa de tot plegat. La rejuntà vingué per a parlar del seu llibre “Roba Estesa” en el qual escrivim el Gàlim i jo i canten, amb un xip de nina, els dos cantaors.
Venen a dinar a casa tots els Albinyana de l’Olleria, el Natzari, l’Olivares i companyia, amb els quals el Miquel Gil i Pep Gimeno El Botifarra -la sensació actual de la música valenciana, xativí com mon pare i arrelat a LlocNou com mon pare. Com que som tanta colla acabem al restaurant del meu germà entaulats al davant d’una paella i un grapat de picaetes. A l’hora de les postres, sorprès per l’arnadí que guardem a la nevera de casa, Pep treu les postisses i s’anima a cantar per a embadaliment de la companyia, que ja ha crescut de manera notable amb els qui s’apunten a l’hora del cafè. Miquel es lamenta de no haver dut la guitarra però tirem mà de la que té la meua neboda Mar. La baixa de sa casa i està desafinada. Per a sorpresa de tots Miquel demana un mòbil, marca un número que no pot contestar i comença a afinar. L’explicació? El senyal que fan els mòbils quan estan cridant equival a un La. Qui ho anava a dir que afinaríem amb un mòbil! Amb la guitarra posada a to la festa ja es completa i no ens alçarem de la taula fins ben passades les set…
Aprofite que la meua menuda i el seu cosí volen comprar serpentines i coses per a animar la nit per eixir a fer un últim passeig de l’any pel poble, abans que es faça de nit. La casualitat vol que em trobe tot de gent. Encara no he girat el cantó de casa que passa el Tautero amb el cotxe. Anem a ca’n Ricart a comprar les decoracions i parle amb Josemanuel del vell temps del nostre carrer, la xerrada s’eixampla amb altres amics que apareixen de sobte i encara de camí a casa decidisc entrar a la tenda de Pitxi per a dir bona nit i acompanye el meu cosí Paco a la farmàcia mentre repassem les últimes novetats informàtiques.
La convenció d’acomiadar l’any és ben curiosa. Total passa un minut i poca cosa més. Però des de xicotets ens acostumem a celebrar la nit d’avui d’una forma especial i al llarg del dia es va creant un no-sé-què com si canviara alguna cosa més fonamental que el simple full del calendari.
Siga com siga arribe content a casa i pense que m’hauria d’acomiadar també dels amics virtuals així que ho faig. Primer als ben poc virtuals de la meua colla que, tanmateix, han decidit pujar a La Mata a passar fred i als quals hauré d’abraçar en la distància i després als lectors i companys del bloc.
Que deixeu enrere bé aquest any 8uit i deixeu pas a un any doble 9 que siga molt millor.
Vaig aprofitar la mandra de dissabte a la nit per a veure el documental “Ser Joan Fuster”, publicat per la Universitat de València dins el llibre que porta el mateix nom i inclou l’integral de les entrevistes que en són la base.
El llibre i el documental paguen la pena. Són un bon resum en el cas del film i un extens catàleg de matisos en el cas del llibre. Molt passadors tots dos, ben elaborats.
Mirant el vídeo, però, aquesta imatge em va colpir. Quan parlava de la fundació del Partit Socialista Valencià, que no cal confondre amb això que tenim ara, els autors ho van il·lustrar amb una sèrie de pintades, una aquesta que era a Bétera. Són pintades molt primitives, fetes amb quitrà, que van aparèixer segurament al tombant entre els anys cinquanta i seixanta. Jo era molt xicotet quan les vaig veure per primer vegada i així d’entrada no vaig saber entendre de què anava res. Però més tard sempre he pensat que em van causar un cert impacte educatiu que ajudà a conformar el que sóc.
N’hi havia de dues classes. Unes deien “Valencians unim-nos” i les altres “Parlem valencià”, gairebé sempre amb les quatre barres al costat.
A Bétera, just on ara hi ha el by-pass, pujant el tos que et porta a Rocafort i Godella va aparèixer aquesta de la fotografia en la paret d’un mas. I s’hi va estar un bon grapat d’anys. Quan la vaig veure recorde haver preguntat a mon pare si la gent del mas no podia eixir. Aquell “unim-nos” sota l’anestèsia de la dictadura no tenia interpretació possible en la meua ment infantil. Però immediatament recorde que vaig quedar fascinat en veure en altres pintades semblants aquella rodona amb les quatre barres. N’hi havia al costat d’un pont del riu i a la vora del Mercat Central. El missatge no el vaig entendre però el símbol em va quedar i em recorde a mi mateix pintant-lo, sense saber què era, en els vells pupitres de l’escola “nacional”, allà a l’altra banda del barranc, on hi ha ara l’ambulatori.
Era un crio innocent aleshores però val a dir que encara avui no he deixat de pintar-les. Les barres.
Expliquen que enmig de l’actuació de la Marta Carrasco de l’altre dia, aquesta va fer eixir a l’escenari el conseller Tresserras i li va fer un bes als llavis… amb un vidre posat entre tots dos per a evitar el contacte real.
No sé què va pensar el conseller però a mi la imatge m’ha tirat quaranta anys enrera, al cine Martín. La vesprada de diumenge la passàvem sempre allà, al cinema del poble. Hi feien dos films, un generalment roí i un segon milloret. Menjàvem tramussos i amb purumoros i llimonada fabricàvem durant el primer dels passes una espècia de coca-cola casolana a base de sacsejar l’ampolla fins dissoldre el purumoro en el líquid. I una de les grans discussions amb els amics era precisament aquesta: com era possible que es besaren els actors amb tanta facilitat. I la tesi imperint era que es besaven de mentida i que n’hi havia un vidre entre els llavis d’ella i els d’ell.
Era innocència infantil en estat pur i puritanisme franquista interioritzat. En el nostre cap es feia impossible frivolitzar el bes als llavis. Era massa important i decisiu com per a que qualsevol poguera anar besant els llavis de qualsevol altre sense cap més motiu que un film o una obra de teatre. I l’explicació màgica que confortava la nostra curta moral era el vidre. Un vidret posat estratègicament per a impedir el contacte dels llavis.
Ara fa riure però vam passar vesprades senceres discutint-ne la tecnologia. Com l’aguantaven? Qui el posava? Com era que no en quedava rastre? Segurament per això quan m’han explicat que entre els llavis del conseller i els de la ballarina hi havia un vidre al cap a mi m’ha tornat el vell Martín i el seu cinema.
Descobrisc al Flickr que Espe Casanovas, la Xiringa, hi té penjades una enorme quantitat de fotos. Entre elles algunes antigues del poble, d’Apocalipsis, amb Ribera, algunes de la festa i algunes de personatges variats. M’impacte sobremanera aquesta fotografia de Tonico que reproduïsc també ací.
Tonico era una part imprescindible del poble quan jo era un xiquet. Acostumava a estar-se prop de l’estació del tren i quan passaves pel seu costat somreia i invariablement demanava “tens una cigarreta?”. Com que jo agafava el tren cada dia a Montcada per anar a l’Institut, la seua presència se’m va fer quotidiana i de vegades li contestava donant-li conversa, precària però conversa: “Xé Tonico, fumes massa”; frase a la qual ell solia contestar amb un “uei! uei!…” que venia a voler dir que a mi que m’importava aquella xicoteta felicitat que ell tenia.
De fet, però, en tenia dues: li encantava tocar la campana de l’estació, aquella que anunciava la marxa del trenet. A vegades li deixaven fer-ho i a vegades ho feia de forma furtiva. Quan ho aconseguia, però, sempre se li dibuixava un mig somriure als llavis que es tancava per la banda on hi havia, sempre encesa, la cigarreta. Aquesta mateixa cigarreta que Espe ha aconseguit immortalitzar en una foto que, com a mínim per a mi, és extraordinària. Absolutament extraordinària perquè és capaç ella sola de retornar-me tot un món.
(Si us agrada no us perdeu aquesta altra foto de Tonico, de la mateixa sessió, precisament tocant la campana de l’estació.)
Anit vam fer festa grossa a Benaguasil. Celebràvem els vint anys de la creació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria (web oficial de l’institut: www.campdeturia.cat).
Ell formà part de la primera generació valencianista de la postguerra. Hi figurà al costat dels noms de gent com l’Eliseu, Enric Solà, Aracil, Quico Mira, Cucó, Marquès i tots aquells que ens obriren les idees quan més difícil era fer-ho. Per això em vaig emocionar anit quan en acabar el concert es van obrir les portes de la sala i vaig veure que allí hi havia Ferran, el primer de tots, repartint als qui eixien la revisteta especial que ha fet l’institut per a commemorar l’efemèride. Vaig pensar en quantes incomptables vegades al llarg de la seua vida Ferran ha estat el primer en fer gestos com aquests, modestos i senzills però imprescindibles. I en quina lliçó ens donava, als seus setanta magnífics anys, de no defallir mai, de no dubtar del que cal fer i de ser sempre en primera línia, al servei del nostre poble.
+Fotografies de l’acte
+Des de Llíria cap a Itaca
+Bloc per Riba-roja (a qui li he furtat la fotografia)
L’altre dia em referia al discurs que vaig fer l’agost de 2001 en la presentació de les festes. Ara regirant vells discos durs (hi apareix de tot!) l’he trobat. Així que el penge:
Molts de vostés no saben gran cosa, malgrat això, de mi. I alguns es preguntaran que faig ací dalt. Jo també m’ho pregunte. Supose que l’Ajuntament m’ha triat pere dirigir-los la paraula més que per la meua faceta professional pel fet que des de fa molts anys escric en el llibre de les festes, he escrit en el llibre de les festes, de manera repetida.?Si no vaig errat la primer volta que ho vaig fer va ser l’any 1982, aviat en farà vint. Aleshores els majorals em varen permetre publicar quasi sencer un llibre que havia escrit i que era la primera aproximació a la història de Bétera. Dos anys després, el 84, vaig documentar que l’escut que usem com a propi és fals i il·legal. A mi se me’n dona igual però els documents són implacables en aquest sentit.?En altres ocasions he parlat d’espases protoetrusques aparegudes en el nostre terme i que tenen un valor incalculable com a primera mostra de les relacions entre les penínsules ibèrica i itàlica. També de la insurrecció trentista o de la mort a la Caseta Blanca d’un dels més grans poetes de la renaixença valenciana, Vicent Wenceslau Querol.?El 1985 la meua contribució al llibre va ser una llarga entrevista amb un home que aquesta nit mereix un record molt especial de tots nosaltres: Francesc Peris i Valls. El 1992 vaig ser majoral i vaig refer la història de Bétera que havia escrit deu anys abans. I el 1994 els majorals em varen permetre explicar una de les sensacions més increïbles que he viscut en la meua vida: relatar com és des de dins la Coetà del Gos. I vaig fer un text on volia explicar com els coets són, o eren, una de les marques essencials de la nostra personalitat com a poble.
Eixes són algunes de les coses que he explicat al llarg dels anys que els majorals han volgut que escriga en el llibre. I si he fet el repàs és bàsicament per dir-los que he escrit tantes coses ja que no sabia massa bé què els volia dir aquesta nit des d’ací dalt. De primer vaig pensar en aprofitar aquesta oportunitat per a trencar el mite, absurd, segons el qual la festa té un orígen àrab. I em semblava interessant fer-ho ara, precisament, quan tornem a tenir, després de molts segles, veïns nostres àrabs als quals hem d’acollir amb els braços oberts i als quals vull donar la benvinguda. Havia pensat això però he vist que en l’estimable llibre d’enguany Ramonet ja és suficientment explícit en aquest punt tot i que no replega les dades del treball fonamental sobre la nostra festa, que el va fer Gustau Navarro i que demostra sense cap mena de dubte que l’orígen de la festa de les alfàbegues, com el nostre propi, l’hem de buscar al nord. Una mica confús vaig decidir preguntar als meus amics.
Dimarts, quan pujava el Carrer Llarg cap a la casa del meu germà Joan, em vaig trobar Meli Aguilella i Xelo, dues de les persones més extraordinàries que mai he conegut, l’Albert Dasí, Empar, Toni Marzo i Conxa la del Baixet. L’Albert és el meu millor amic des de que anàvem junts a Sor Pilar, allà al Castell. Com ho és Empar. Conxa era la meua fallereta preferida quan vàrem fundar la Falla que ara és La Barraca, l’any 1973 -a ella no li agrada que li ho recorde però ja em disculparà. I Toni és una de les persones que més m’ha ensenyat, sobretot quan érem molts joves. A més ell és l’únic dels amics que ha estat mantenidor alguna vegada. Així que els vaig preguntar obertament de què havia de parlar. Toni em va dir que l’únic que recordava en realitat era que ací al davant hi havia moltíssima gent, “el poble sencer” va dir. “Fins on pugues mirar està ple de gent que escolta” em va explicar i això em va donar la primera pista del que vull dir i fer aquesta nit. Vull dirigir-me a eixe “poble sencer” i demanar-lo que escolte una reflexió sobre ell mateix. Sobre el que ha estat, sobre el que és i sobre el que podria arribar a ser. No veig una oportunitat més bona per a fer-ho i no pense desaprofitar-la.
Abans els he fet un repàs de les coses que he escrit en els llibrets i els he explicat un text que vaig escriure sobre la Coetà del Gos el 1994 -ara fa set anys. M’agradaria que em deixaren llegir un fragment. “En el coet hi ha risc. No ho negaré. Sobre el paper la combinació de la pòlvora, per molt festiva que la impartim, acumula perill contra la nostra pell. No ho negaré: ens podríem fer mal. Però no ens el fem. O no els fem en proporcions raonables. I passa això perque dominem el ritual. Perque apreciem la tecnologia del coet com els primer homes apreciaven la de l’agricultura. Fem cultura del foc. I això és un símbol col·lectiu que hauríem de destacar en la seua exacta dimensió. No és que jo, o aquell, sàpiga o sapiguem dominar les femelletes i els coetons. No. No és això. No és un fet individual. Va més enllà. És que com a poble coneguem el foc i les seues regles. El controlem. En gaudim. Fem del foc penyora de la col·lectivitat. El foc dels coets és una de les marques que ens fa, a Bétera, diferents i únics. Que ens fa sentir-nos un sol poble unit. Ho sabem la nit del quinze d’agost quan fem de tot el poble terra de joc i disbauxa, amb l’acceptació gentil i solidària dels qui es queden en casa. En qualsevol altre lloc em tem que la gent impediria un espectacle tant fascinant com el de la nit del quinze. Per les molèsties que comporta als qui no es tiren al carrer. En Bétera això no passa. Ningú protesta perquè calga enreixar finestres o apartar cotxes. Hi ha qui participa directament del foc i el qui només mira. Però proclamar com ho fem que Bétera domina el foc en una nit màgica això és una marca que estimem tots. Compartim en la solidaritat veinal allò que ens distingeix dels altres. Ës una regla d’or entre veïns. El senyal de que som un sol poble. Tots units”.
En el seu llibre “Bétera, un poble per a tots”, la nostra alcadessa és també molt clara al respecte. Diu Amparo Doménech que “la festa té una funcionalitat cohesionadora, ja que dóna ambient social i fa que es mantinga el sabor de poble, estableix i renova un compromís entre els veïns perque una festa és un pacte que obliga els veïns a donar-se i un mecanisme per a reforçar la identitat, per sentir-se beterans.” Em deixaran fer encara una tercera cita sobre els coets. La proporciona Gustau Navarro, l’estudiós de la nostra festa, que afirma sorprés que una de les característiques que més li han cridat l’atenció de la mateixa és “l’ocupació total de l’espai públic” per la coetà. El meu text sobre els coets, ja els ho he dit abans, el vaig publicar el 1994. Fa set anys. I aleshores era simplement impensable que passarà el que està passant ara: que algú discutirà la coetà. Enguany quan t’apuntes per tirar coets et donen un full, aquest, que diu on està prohibit tirar-ne.
Vull dir publicament que poques voltes m’he sentit més trist que en vore aquest paper. Perque és fàcil deduir el perque de les prohibicions. Hi ha algunes lògiques, que sempre han existit: l’albereda, el calvari, les rondes, el palauet… Però els altres carrers on no podrem tirar coets enguany són carrers prohibits exclussivament perque hi ha veïns que han fet això que fa set anys era impensable: trencar el pacte que ens fa ser un poble. Han decidit que els te igual el poble. Que ells i els seus interessos, estan per damunt del poble. Hi ha qui guanya molts diners assegurant la coetà i provoca pleits. I hi ha carrers de llarga tradició on els mateixos que denuncien perque no es tiren coets al seu carrer s’apunten per tirar-ne en altres. I hi ha qui ha sigut majoral i la seua dona i la seua filla han estat obreres i ara no vol que es tiren coets. Fa molta pena això. Però la fa no tant pel fet concret i circumstancial del coet com pel trencament de la nostra unitat com a poble.
Les festes fins ara eren una de les poques coses que ens unien com a poble. Jo sé que el dia de la Mare de Déu em posaré la camisa del 92 i quan em trobe als meus companys d’aquell any (a Màrius Fuentes i al Tautero, a Vicent Cerdà i a Jesu, a Coleta, Ximo Borges…) hi haurà alguna cosa especial que marcarà la nostra abraçada. I a la nit gent que ni ens saludem pel carrer ens deixarem caure un parell de femelletes en passar de costat amb un somriure còmplice. Això és el que és clau d’una festa. La complicitat de veí que crea. Vostès mateixos: què fan ací sinó? Que els congrega ací al davant sinó la festa? Jo ara estic veient això que em dèia Toni Marzo que veuria i saben què? Fa goig. No sé si ho podríem veure en un altre moment o en un altre lloc. Però ací està junta, unida, Bétera. Això que les obreres i jo tenim al davant és el nostre poble sencer. Convocat per una de les poques coses que ho podria fer: la festa. Unit per la festa. Mireu-vos.
Mireu els ulls dels qui teniu al costat, a la dreta i l’esquerra. Mireu la cara dels qui estan sentats al vostre costat. Estem tots. Cadascú veurem als qui més estimem en primer lloc. Resaltats. És clar. Els pares, els germans, els amics. Jo veig els meus. I ma tia Amparin i Mara i Pichi i Pastor. I Paqui, que també fou obrera i ens feu plorar a tots d’emoció en la Vuitava. I Amparo la Carpesa. I Carmen la del telèfono. I Manolo el Morquero i Pepín. I els de l’estanc i Vicent Morelló, que toca la flauta en una orquestra de La Haia. I Pep Ricart que l’han nomenat el millor actor del País Valencià i del qual el seu pare estaria orgullós. Ramon Martí que treballa de químic als Estats Units. I el nét de la tia Conxeta que fa motors d’avió a França. I a Hèctor, que enguany és majoral i sempre és net i nebot dels Pertegaz, dos dels homes més dignes de la nostre història recent. Tots veiem primer als qui estimem, és clar, però també, si mirem al nostre costat, veurem gent que no coneguem o que la coneguem molt poc o, fins i tot, que no ens cau bé. Però el que és important no és això sinó el fet que estem tots junts. Per una nit i gràcies a la festa som un poble. Ara i ací som un poble. Bétera. Un poble format pels qui arribaren amb el bon rei Jaume aquella pasqua del 1238. Un poble format per aquelles famílies (els Aloy, els Campos, els Montesinos com jo, els Doménech, els Pallàs, els Perís, els Climent, els Llistó, els Palau) que arribaren a Bétera el 1610 amb la Carta Pobla. Un poble format amb emigrants de qualsevol part. Gent vinguda de molt aprop com el mestre i regidor Jordi Alonso, de més lluny com “Paco Vecha” o de molt més lluny com Abdullah i Fàtima Çaqim. Tots som Bétera ara i ací. Encara. Tots tenim coses, encara que ens importen i ens agraden a tots.
Però ho serem en el futur? He posat abans l’exemple de la coetà per a resaltar com s’està trencant la mata de jonc que ens relligava i ens feia ser un sol poble. Això no passa perque sí. Passa en paral·lel a la transformació excessiva que està patint el nostre poble. Bétera està canviant massa, massa rapidament i sense control. Quan eixiu de la presentació, els qui ho feu per darrere, mireu cara a cara el Trinquet i el Cine Martin. I penseu en la importància que els dos espais tenien per a nosaltres i que no hem sabut conservar. Penseu en el gran parc que mai hi haurà allà on el senyor Martín tenia les ovelles. I tingueu un pensament per a l’Àngel Bonastre, l’home bo del trinquet, aquell que decidia en darrera instància si una bola havia entrat o no. Penseu que ningú no farà d’home bo mai més en Bétera. El problema no és que apareguen cases i cases sense més en tots els racons del poble. Que es construisca d’una manera descontrolada i que aviat doblem la població. El problema és que eixa població nova no té cap interés per Bétera i el que Bétera representa. Són gent que ve a tancar-se en la seua caseta -que ells creuen de luxe-ignorant qui viu al costat, què fan i que volen els seus veïns. Volem una Bétera més gran? La meua resposta és que depèn de per a què. Jo no vull veure Bétera convertida en una ciutat residència o dormitori.
No vull una Bétera amb vint mil habitants, amb una enorme base de l’OTAN a la porta i sense capacitat d’absorvir i ordenar això. Sense capacitat de conservar l’ànima que la fa ser un poble. Sense res que la convoque unida com avui ens convoca la festa. Aquesta nit, ací, som un poble sencer. Un poble que sap d’on ve. Que celebra els seus orígens i estima i coneix el seu veïnat. Però som un poble que pot morir com a tal si no prenem consciencia del que està passant. Hem de parlar, tots. Ens hem d’esforçar, tots. No és només cosa de l’Ajuntament. Tots hem de saber que som un poble i que Bétera no és de ningú i és de tots. Bétera és dels qui estan assentats ací avall en la primera fila i de les nostres obreres. Però també és d’aquells que intenten seguir aquest acte des de fora del recinte tancat. I dels qui han preferit prendre’s una orxata. I dels que s’han quedat a casa. I som tots els qui hem de discutir i decidir què volem que siga Bétera d’ací a deu, vint, trenta anys. Potser decidirem que ens té igual el que hem estat i que el diner més o menys fàcil (aquell que no pregunta res) val més que el nostre passat i la nostra manera de ser i de viure. Però també podem dir prou. Que ja està bé. Podem recordar, abans de que siga massa tard, com ja ho és en els pobles veïns de l’Horta, que som un poble i que volem creixer sabent com conservarem això que és tant important i com li ho deixarem d’herència als nostres fills i filles. És la responsabilitat de tots: de les nostres obreres, de Mari Carmen, d’Amparo d’Elisa i de Mercedes i dels majorals, començant per Navarro per Jesús Camps i per Josep Enric Alcacer i per Iranzo i per Coscollar. Ës responsabilitat dels membres de l’Ajuntament, de les associacions i grups però sobretot ho és dels veïns i de les veïnes. ??
El futur de Bétera només està en les nostres mans, en les mans dels Alemany i dels Aloy, dels Aparisi i els Arnal, dels Asensi i els Baudés, dels Boví i els Broseta, dels Campos i els Carrasco, dels Coscollar i els Dasí, dels Domènech i els Fuentes, dels Fuster i els Gil, dels Izquierdo i els Llistó, dels Martí i els Miralles, dels Navarro i els Palau, dels Pià i els Picher, dels Ramon i els Ricart, dels Sierra i els Taroncher, dels Verdevio i de tots els altres. Bétera està en un dels moments més difícils de la seua història. Ara és l’hora de decidir si volem que les alfàbegues i els coets, la veneració a Sant Roc i la vuitava, el confeti i les albades són encara un símbol anual de la nostra existència col·lectiva, un referent, o si deixem que l’egoisme individualista i la visió només a curt termini marquen el nostre present i sobretot el nostre futur. Per desgràcia no només estan en joc les festes. Perque les festes sense el poble, sense tots els qui m’acaben d’escoltar, no tenen sentit.?
?Bona nit i molta felicitat a les nostres obreres i clavarieses, als nostres majorals i a tots vostés.
Estem a la redacció pendents de les teles americanes per la història aquesta de l’huracà i de sobte veig que ensenyen les alfàbegues de la festa del poble per la pantalla on tenim encesa la CNN -“Basil Festival”, en diuen. Evidentment em pose a cridar com un boig mentre la redacció riu, divertida per la meua excitació pobletana.