La que fa 104

santvicen

Finalment he arribat al final de la ronda de presentacions d”A un pam de la independència’. No vol dir que no puga fer cap altra xerrada sobre el llibre o sobre qualsevol altre tema però sí que d’alguna forma la ronda oficial, el ‘tour’ que diu el meu amic Nubiola es va acabar ahir. El llibre ja fa un any i mig que està publicat i he fet 104 presentacions arreu dels Països Catalans, de Perpinyà a Elx, a Bèlgica, a Luxemburg, a Irlanda, a Occitània, a Alemanya i als Estats Units. Crec que està més que bé. RBA ha fet sis edicions d’un volum que semblava molt limitat en el temps i he conegut un munt de gent interessant en tot de sopar i cops de volant per a tornar-me a casa. He après una barbaritat del país i del que pensa i em sembla que he usat bé aquest coneixement per a la meua feina diària. (El llistat complet de les presentacions està ací).

Al setembre i l’octubre, de fet fins el 9 de novembre, no pararé, però. Ja tinc pràcticament totes les nits aparaulades per actes de tot tipus, excepte les que he d’anar al PuntAvui TV. Serà, però, un altre tipus d’actes molt centrats en el referèndum i la campanya que tots hem de fer per a guanyar-lo. Encara tinc tres o quatre presentacions del llibre pel mig, poblacions que no hem pogut encabir en la ruta d’ara i que evidentment faré.

La casualitat, i ha estat pura casualitat, va fer que precisament la darrera fos a Sant Vicenç dels Horts, població on l’Oriol Junqueras n’és el batlle. Igual que va passar en la presentació oficial del llibre també aquesta vegada vam acabar fent un duet sobre un escenari fantàstic, a l’aire lliure i acompanyats de moltíssima gent. Em va fer il·lusió retrobar-lo cent tres xerrades després.

L’organització de l’acte era de l’ANC, que n’ha organitzat molts dels de la gira. També n’han organitzat llibreries, ajuntaments, casals, pràcticament tots els partits polítics nacionalistes, associacions culturals o grups informals que em convidaden i m’oferien cadira i micro. A tots ells un milió de gràcies i a seguir: que ara ve lo més bo de tot…

 

 

El dia de la meua vida que he passat més por

Fa trenta anys de la mort de Toni Villaescusa. Abans les notícies arribaven per la ràdio. T’alçaves i mentre prenies el cafè escoltaves. Aquell dia em vaig preocupar molt quan vaig escoltar que una bomba havia fet explosió a Alzira matant a la persona que l’anava a posar. Era una oficina de l’INEM. I lògicament vaig pensar que era Terra Lliure i que el mort, doncs, era de Terra Lliure.

No recorde quan vaig saber el seu nom. Però en algun moment alguna ràdio va dir Toni Villaescusa. El coneixia. Havíem estat amics anys abans. Havíem compartit reunions, trobades, manifestacions del PSAN i actes nacionalistes de tot tipus. Un dia va deixar d’anar-hi i li vaig perdre la pista. Aleshores no ho sabia però havia passat a l’altra banda, a Terra Lliure.

La seua mort va fer estralls entre la gent pròxima al molt minoritari independentisme d’aleshores. La policia va entrar a sac contra tot i contra tots, començant per la seua dona a qui no la van deixar ni anar a l’enterrament.

Vaig saber, després d’una molt tensa conversa telefònica, que el cos estava a l’Hospital Universitari de València. La policia tenia l’edifici complement envoltat. Els meus em van demanar que no anara. La pressió era tan gran que fins i tot hi havia qui m’aconsellava amagar-me, qui ens aconsellava, de fet, amagar-nos a tots. Però vaig decidir caminar des de casa a l’hospital, sense passar a l’altra banda del riu. Recorde que caminava molt lentament, mirant a terra, abatut.

La policia em va deixar passar després de regirar-me de dalt a baix i d’apuntar totes les meues dades personals. Vaig voler mirar el cos de cara. En definitiva si ell era allí era responsabilitat també de tots nosaltres. N’érem molt pocs en aquella habitació, a banda de la gent del PSAN i l’MDT, dels seus companys més directes, només alguns valents s’hi van acostar. El desplegament policíac impressionava. A València no havia vist mai allò. Recorde el Vicent Sanchis, recorde el Valerià Miralles, recorde Carles Dolç del MCPV. Dolç estava en contra de Terra Lliure però s’hi va posar del costat dels independentistes sense condicions ni prevencions, el dia que més aïllats ens vam sentir. Sempre li ho reconegut i sempre li ho he agraït.

L’endemà el portàrem a Quart de Poblet a enterrar-lo. Vam agafar el taüt i vam decidir que Toni no faria en cotxe el seu darrer passeig. Vam recórrer l’horta un grup minúscul de gent amb un taüt i una estelada. Pels camps, pel mig dels camps, ens vigilava la Guàrdia Civil amb les armes a la mà. La mateixa Guàrdia Civil que ens va acorralar acabat l’acte. Recorde la por física, evident, que sentia. Aquell dia era molt diferent de la que podies sentir en una manifestació, en un acte públic. Aquella era una por espessa, carnal, que se’m va fer concreta quan un braç em va subjectar pel colze: ‘Vicente, hoy no vamos a por ti’ em va dir aquell policia, amb bigot i ulleres ben fosques, abans de tornar-me a regirar de dalt a baix. Es veu que era així de simple: aquell dia no tocava.

Han passat trenta anys i la tristesa encara m’envaeix quan pense en el Toni i la seua dona, sobretot en ella, però també en tota aquella gent que es va atrevir a tot quan semblava impossible fer res. Gent, noms, persones, amics, que no poden viure això que nosaltres tanta sort tenim d’estar vivint.

Carmina Burana

Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.


A Font-Rubí i Olvan

Aquesta setmana xerrada a dos municipis petits. A Font-Rubí i a Olvan. Aquestes xerrades són particularment gratificants per a mi. Per la geografia i pel contacte humà. Solen ser xerrades de format reduït, devien haver prop de cinquanta persones en cadascuna, on pots dialogar gairebé com si estigueres a casa. I que solen allargar-se molt, amb sopar inclòs. 

A Font-Rubí arribés per un paisatge de vinyes que calma automàticament l’ànima. Després resulta que la família que porta l’únic bar es baralla tremendament quan demanes el tec i acabes anant a Vilafranca però això no trenca la cordialitat que el paisatge inocula a la seua gent. És l’anècdota. Faig, per cert, una piulada com sempre dient que hi vaig a xerrar i em contesten tot de gent dient que allà fan un pa excepcional. Llàstima que ho diuen quan el forn ja és tancat! Sopant aprenc unes particularitats sobre les relacions entre partits i associacions de l’Alt Penedès que em resulten si més no xocants. Tot, obligadament, regat amb vi de la terra que hi ha coses de les que ningú no discutirà mai ací.

A Olvan arribe amb molt de temps. Aquesta vegada puge en cotxe, em pugen en cotxe per a ser concret. Això em regala vint minuts de calma al bar de la banda dreta -a Olvan hi ha un bar a la banda dreta i un bar a la banda esquerra. Fa un dia frescot i la calma i el silenci són un luxe. La gent de l’ANC mentrestant prepara la sala de plens i un pica-pica posterior durant el qual la conversa s’allargarà prop d’una hora més encara. Olvan té una batllesa socialista però al balcó de l’ajuntament hi ha la senyera i l’estelada. La van posar un dia i allà s’ha quedat. Xerrem i xerrem amb ganes i amb il·lusió. La tardor s’acosta i les dates claus ja són tan aprop que ara està ja tot definitivament en joc i les preguntes són esmolades. Responc les que puc respondre i debatem entre tots les que no sé.

Quan marxem, ja nit ben tancada, pense que aquest tour de presentacions del llibre ha estat per a mi un regal immens. De gent, de coneixences, de complicitats. Em pose content al llit…