Mirant-me el Llibre Blanc…

Hi ha dies que, de sobte, passa alguna cosa que et frena. I aleshores el cervell es posa a ballar sol, aliè als qui t’envolten.

M’ha passat avui. Estava convidat a la presentació del Llibre Blanc de la Transició Nacional i he fet cap al Palau de la Generalitat amb el temps massa just. A la plaça he començat a trobar-me tot de gent coneguda i quan he arribat al saló on es feia l’acte m’he assegut al costat de la Tere i el Ruben. I hem començat a xerrar.

De sobte ha entrat el president de la Generalitat i com mana el protocol tothom s’ha posat dempeus. Jo estava assegut al darrere d’una columna sense visió directa de la presidència de la sala així que he concentrat la mirada en un gran televisor que mostrava les imatges.

I aleshores m’han vingut al cap tantes imatges de cop que he hagut de tancar els ulls, atordit. El president del Consell Assessor de la Transició Nacional parlava de com aquelles 1.400 pàgines dibuixaven la forma i la manera en que el Principat havia d’esdevenir un estat independent. I el meu cap s’ha envolat a l’albereda de Bétera quan jo era una criatura i vaig comprar un adhesiu amb l’estelada que venia el Roget en una paradeta del PSPV, pre-PSOE. Era el 77? era el 78? no ho sé ni ho puc recordar. Però m’hi he vist a mi mateix allà, ignorant i curiós de què volia dir aquell estel i he pensat, mentre obria de nou els ulls, que la vida és molt agraïda.

‘Les Catalans’

Sempre que vinc a Brussel·les procure trobar un parell d’hores per a visitar algunes llibreries que m’agraden especialment.

A Tropismes trobe ‘Les Catalans’ d’Henry de Laguérie. De fet hi ha diversos llibres d’aquesta nova i molt interessant col·lecció que vol parlar dels pobles del món. A la taula hi ha els volums sobre els islandesos, els catalans, els romanesos… La pila dels catalans és molt baixa. De fet només queden dos volums i jo me n’enduc un. Pregunte a la llibretera i em diu que el llibre dels catalans té molt d’èxit. ‘Esteu fent molt soroll’ em diu amb un somriure, al temps que em pregunta pel referèndum. ‘Dissabte, dissabte…’, li dic.

imgres

En l’avió de tornada me’l llisc i he de dir que el recomane per complet. No només pel que explica de nosaltres i per com ho explica sinó també des del punt de vista periodístic.

M’havien explicat que aquesta col·lecció és innovadora en el format i només puc dir que a partir de la lectura d’aquest volum ho reconec. Combina, com si fos una revista, entrevistes amb relats, amb informació pura i dura. I evidentment l’autor ho fa molt bé tot. Des de la tria dels temes i els entrevistats fins a les seues descripcions d’algunes coses que dibuixen una visió molt atractiva del país pels forasters. Quan l’acabes de llegir tens una visió molt bona del que està passant ací.

Vista la qual cosa, evidentment, m’ha sabut greu no haver comprat els altres volum de la col·lecció.

A Sitges

Dijous passat, en ple referèndum escocès, vaig anar a Sitges a fer una xerrada a l’Ateneu Popular. En companyia del bon amic Ernest Sena. Vam anar-hi en tren i això ens va permetre una estona de passeig per la ciutat on, per cert, l’ajuntament havia penjat al balcó la bandera escocesa. Ens vam trobar l’alcalde i el vaig felicitar.

A l’Ateneu ple de gent, entre els quals alguns vells amics com Pere Ros i la dona de l’enyorat Jordi Ibàñez. Feia calor però això no va impedir que la conversa s’allargués durant molta estona. Hi vaig dir que aquella era la darrera xerrada abans d’entrar al tobogan. Perquè a l’endemà, com era previst, el parlament va aprovar la llei de consultes i amb això hem accedit a un moment polític on a cada instant qualsevol cosa ens pot sorprendre.

Quan la marea tornarà…

Setmana intensa, agitada, febril. N’escriuré demà amb més calma. Però avui no puc evitar penjar aquest poema que l’àvia de l’autor de Frankly Independent va deixar escrit en un llibre. ‘Quan la marea girarà tindràs un sí on has tingut un no.’ Preciós.The Tide Will Turn

Frankly Independent és un bloc admirable, amb molt bona informació sobre Escòcia que he llegit amb gran plaer els darrers mesos i òbviament avui.

(No estic segur de la traducció. Les marees què fan? Giren? Tornen? Sóc de secà, què voleu que hi faça…)

Allà on tot va començar

Dissabte vaig tancar amb una xerrada la jornada de commemoració dels 5 anys del referèndum d’Arenys de Munt. Era un conjunt d’actes que s’allargava gairebé tot el dia, amb la reunió de la direcció de l’ANC, la presentació del llibre de Creat Edicions que fa el repàs de la consulta arenyenca i finalment la meua conferència.

arenys

El lloc impressionava. Era el mateix local on cinc anys abans molta gent vam fer un míting conjunt defensant aquella consulta que anava a ser la clau que obria tots els pany i que el govern (socialista) espanyol havia prohibit.

Era la primera xerrada després de la diada de dijous i l’eufòria es notava en la sala. Vaig estar segurament per això més contundent encara que de costum, una mica punkie segons la meua major. Però realment era molt difícil no ser-ho. Vist en la perspectiva d’aquests cinc anys el treball que s’ha fet és tan immens i està tan ben fet que el que queda, tot i ser el més dificil, s’antoixa i tot fàcil. O factible, com a poc.

Goig

Són les tres del matí i ara tot just hem acabat la feina d’aquest dia tan llarg com emotiu. A punt de tancar l’ordinador veig que l’amic Andreu Puig, cap de fotografia d’El Punt Avui, m’ha fet arribar una fotografia que ens ha fet al Jaume Mateu i a mi, mentre érem esperant que ens posaren on havíem d’anar, en el vèrtex de la V.

image

Em sembla un resum bo del dia: alegria, molta alegria i esperança en que van a passar moltes coses ben aviat i igual no només ací (per això he portat tot el dia la bandera d’Escòcia). Però també respecte per la immensa lliçó que el poble de Catalunya ha donat avui al món. Ep! el poble de Catalunya i el de la resta del país, que en la foto precisament hi estem un valencià i un mallorquí -no he parat per cert de veure valencians, si això arriba a ser en dissabte…

Ara llisc la crònica de l’Albert, que ha pujat en cotxe i ha baixat amb Apa i el Carles Subiela. Ho explica d’una manera que no puc superar: Catalunya és un país feliç, Espanya no. I me n’adone que eixa és una altra de les raons, la felicitat. I com d’important n’és.

El moment màgic del dia, però, ha estat quan després d’acreditar-nos l’Assumpció i jo hem entrat a les Glòries i hem vist les dues avingudes plenes a vessar de gent. Ens hem hagut d’aturar per digerir-ho. Era esborronador.

Eixiu i gaudiu

En la mitologia del barcelonisme hi ha pocs dies com aquella final de Wembley, contra el Sampdoria. No crec que ningú dels qui la vam viure oblidem mai aquell dia i les circumstàncies que el van envoltar. Una de les quals la vam saber dies després: Johan Cruyff va reunir els jugadors minuts abans d’eixir al camp i els va dir, amb un somriure, que aquell era el partit de la seua vida. I els va ordenar, simplement: “Eixiu al camp i gaudiu.”

Poques vegades he sentit més admiració per un entrenador. Perquè en aquella frase simple es resumien tots els sentiments imaginables. Sentiu-vos poderosos, perquè ho sou. No tingueu ni tan sols por de guanyar, perquè guanyareu. Feu front a la vida amb alegria perquè és un privilegi estar ací, en aquest precís moment, representant aquests colors. I somieu que s’ha acabat per sempre més el fatalisme i la malastrugança.

Tots els qui eren aleshores jugadors, han explicat en un moment o en un altre l’impacte fortíssim que els va causar aquella actuació de Cruyff, líder com mai en un vestidor que tenia tota la història continguda entre quatre parets. El lloc perfecte, el moment perfecte.

Dijous, 11 de setembre, tots nosaltres jugarem el partit perfecte, al lloc perfecte i el dia perfecte. La independència és tan a prop que la podem ensumar com els jugadors del Barça aquell dia ensumaven la gespa perfecta, mítica, de Wembley. I, com va dir el seu entrenador, és el moment d’eixir al camp i gaudir.

De gaudir d’una Barcelona pletòrica. De gaudir de la nostra gent. De gaudir del moment. De gaudir del fet d’haver arribat fins ací, com una mostra de respecte i agraïment a tots els qui no han arribat. De gaudir de la sensació de poder que esclata a les avingudes. De gaudir de la felicitat de saber que guanyarem i que ara és la nostra hora. De gaudir de la nació. De gaudir del poble.

(El meu article a L’Esportiu, d’ahir diumenge)

Lliçons sobre DUI i reconeixement diplomàtic: Estònia, Letònia i Lituània

A voltes ens fem preguntes molt complicades sobre serà possible que passen algunes coses, oblidant que aquestes coses ja han passat en altres llocs i que passen de forma molt senzilla.

Ací teniu un vídeo del 2 de setembre de 1991. En ell el president Bush (pare) reconeix la independència d’Estònia, Letònia i Lituània i anuncia que els Estats Units establiran de forma immediata relacions diplomàtiques. Aquell dia tots vam posar un ulls com a plats.

Alguns detalls a tenir en compte. El discurs comença recordant que hi ha un procés de reformes en marxa a la Unió Soviètica, que encara no havia desaparegut i era considerada per tothom la segona potència mundial. La URSS desapareixeria tres mesos després. El reconeixement de la independència de les repúbliques bàltiques no va ser en cap cas, com alguns volen dir, perquè la URSS s’havia enfonsat.

Bush afegeix aleshores que els Estats Units donaran suport a Gorbatxov i les reformes però que això no impedeix que reconeguen ja la independència (declarada evidentment de forma unilateral) dels països bàltics. I remarca que faran el que siga per a que aquesta independència dels estats bàltics ‘siga una realitat de fet’ –cosa que evidentment no era car les institucions soviètiques seguien funcionant allà. La URSS que de primer va negar emfàticament la independència dels bàltics la va reconèixer quatre dies després que es produís el reconeixement dels Estats Units i Europa, a la vista que era un procés que ja no podia aturar. Aleshores va passar de ser una declaració unilateral a ser un procés negociat.

És tan senzill com això. Serà tan senzill com això.

Avui ningú no té cap dubte que els estats bàltics són uns estats normals, membres de la comunitat internacional. Aleshores estaven on ara és el Principat.

Brotons

Aquest agost vaig veure Salvador Brotons dirigint a l’església de Sant Pere de Prada de Conflent la seua obra 1714. L’acompanyaven, entusiasmats, l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jove dels Països Catalans, formacions i director que repetiran l’espectacle aquest dilluns mateix al Palau de la Música de Barcelona.

Si jo fos vostè hi aniria. Per un grapat de coses. De primer per la música, és clar. L’obra, Brotons diu que és la que ha escrit amb més ganes, és impressionant en termes musicals. Curta però directa. Narra, i narrar està ben dit en aquest cas, la caiguda de Barcelona a mans dels Borbons i la recuperació d’aquest país que està a un pam de la independència i que la setmana vinent farà un pas endavant de conseqüències incalculables.

La música, però, és passió i de passió no en falta a cap dels intèrprets. Els joves de tots els Països Catalans hi posen un entusiasme que emociona i que explica la rotunda sonoritat que arriben a aconseguir. És fascinant veure com vinclen els seus cossos seguint de manera hipnòtica les mans del seu director. I de Brotons, què voleu que us diga? Veure’l dirigir és imaginar-se Bruce Springsteen amb una batuta a la mà. No crec que s’ofenga si dic que és el més rocker dels mestres que he vist mai, per l’actitud vital que prodiga sobre l’escenari. Per la força que hi posa.

I, és clar, hi ha el país. Aquest poema simfònic sobre el 1714 té totes les intencions que pot tenir una peça musical. Està pensada al servei del poble i de la nació i està executada tenint al cap el poble i la nació. Que la toquen hores abans de la gran manifestació de dijous és una sort i també una proposta que humilment els recomane.

 

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)