El camarada Yakima

Aquesta setmana s’ha mort Iuri Drozdov, el llegendari cap de l’espionatge soviètic, que va crear els ‘il·legals’, l’èlit del KGB, espies que vivien als Estats Units i a occident com famílies normals, entrenats des de xiquets per a passar desapercebuts.

L’espionatge durant la guerra freda ha generat moltes llegendes i històries de novel·la. Algunes d’elles relacionades amb el futbol. De totes una de les que més m’agrada, i més m’intriga perquè encara ara mateix no sé si és veritat, és la del camarada Yakima Eordahnov.

Eordahnov és un estrany defensa de l’Spartak de Moscou, que només va jugar dos partits i que sembla ser que en realitat era un britànic de nom Jim Riordan. Això és com a mínim el que defensa el propi Riordan en la seua autobiografia ‘Comrade Jim: The Spy Who Played for Spartak’.

Riordan era un anglès de Portsmouth, bon jugador de futbol amateur, amb planta de defensa alt i fort que es va fer membre del Partit Comunista i vivia sovint a Moscou. Ell mateix conta que jugava al futbol amateur en la capital russa amb alguns amics i que de sobte un dia va rebre la visita de l’entrenador de l’Spartak, en aquella època un dels millors equips del món, que li va demanar d’ajudar-los en dos partits importants, adduint que la seua defensa estava malmesa.

A partir d’ací Riordan explica que va jugar dos partits amb l’equip contra el Pakhtakor Tashkent i contra el Kairat Almaty. Un fet extraordinari perquè en aquell temps no podien jugar estrangers en la lliga soviètica i encara menys occidentals.

De la presència de Riordan-Eordahnov en els dos partits no hi ha proves documentals però Riordan va aconseguir anys després que un dels jugadors de l’Spartak validés la seua història i reconegués que aquell camarada anglès havia protagonitzat la que de fet seria una de les històries més estranyes del futbol de la guerra freda.

 

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Però la gent no mira…

El meu peu accidentat m’ha obligat aquests dies a tornar a fer servir taxis. N’havia perdut el costum però les dificultats per caminar m’obliguen. I he quedat sorprès de la gran quantitat de taxis en verd que no em veien. Que no em veien perquè anaven parlant pel mòbil, mirant a la vorera equivocada o fent ves a saber què.

És un símptoma més d’un canvi que fa molt temps que em fascina. Als bars, per exemple, ja fa molt temps que passa el mateix: els cambrers no miren. I una de les discussions més grans que tinc amb companys periodistes és la mateixa: alguns no miren. Simplement no veuen res.

Supose que tot plegat té alguna explicació però la tendència per mi és tan manifesta com preocupant . Jo sóc fill de bar i mon pare la primer volta que em va fer treballar rere el taulell només em va dir una cosa: ‘mira els hòmens’. Els homes eren els clients –en aquella època era impensable que una dona entrara al bar. L’expressió de mon pare no era gens metafòrica. ‘Mira els hòmens’ volia dir que havies d’estar pendent dels seus senyals i això sense mirar-los esdevenia impossible. Hi havia fins i tot una metodologia, una manera de mirar. Seguint sempre la mateixa direcció, frenant sobre els que et miraven a tu, perquè segurament estaven pensant-se en demanar alguna cosa. Cada mirada era, això no ho deia mon pare però ho entenc ara, una oportunitat.

‘Venezia’, de Fernand Braudel

Una de les poques coses agradables d’estar convalescent és que el pas del temps sembla estirar-se. Els compromisos socials gairebé desapareixen i això et deixa temps per a coses que no tenies programades.

Cada anys, conforme passen els mesos, vaig acumulant un paquet de llibres que sé que no tindré temps de llegir, normalment fins a l’agost. A l’agost dedique tantes hores com puc a llegir i llegir com a part d’una mena de teràpia de desconnexió anual que fa anys que dura. Però durant la resta de l’any se’m fa molt difícil trobar el temps i el repòs per a submergir-me en volums que reclamen una concentració i un estat mental que la meua feina no em pot procurar massa.

Així que, com cada any, a aquestes alçades ja en tenia un bon grapat d’ells preparats i la cosa ha estat que enguany no he hagut d’esperar a llegir-los a l’agost, ans he pogut dedicar unes bones estones aquestes setmanes a la seua lectura.

Un d’ells em feia una especial il·lusió: ‘Venezia’ de Fernand Braudel. Era un llibret que desconeixia i que precisament vaig trobar en una llibreria tan menuda que era més aviat una cantonada de la mateixa Venècia. El vaig comprar sense dubtar-ho ni per un segon. Braudel és un dels historiadors dels quals voldria llegir-ho tot i aquest petit volum fins ara havia escapat del meu radar.

Com m’imaginava és un llibre senzillament deliciós. Braudel esborra com ell només ho sap fer els contorns entre història, sociologia, economia i totes les disciplines que se li posen al davant. I no té cap problema amb parlar amb la seua veu apassionada. Fa molts anys que defense que els historiadors que jo admire més i els periodistes que admire més escriure igual: segurs i emocionats. I Braudel en aquest ‘Venezia’ ho fa amb un mestratge impressionant, barrejant la dada més específica i inqüestionable amb la interpretació més aguda i agosarada. Qui sinó descobriria comptaria un a un quants canals i ponts té Venècia i al mateix temps s’atreviria a dibuixar amb tota llibertat un programa de salvació de la ciutat en les cinc darreres pàgines, impagables, del llibre? Qui podria en les mateixes pàgines enyorar-se del vell cafè Florian i les converses ‘sota il cinese’ que retrata com ‘il reflesso de un’epoca e di un mondo parigino in cui si aveva il gusto della battuta, de la frase azzeccata, della risposta pronta chi relancia la conversazione’ i al mateix temps discutir en extens sobre l’efecte de la rivalitat amb la Gènova ‘risalita alla ribalta’?

El llibre és, en definitiva, una petita joia. Hom pot fins i tot imaginar Braudel, que va arribar a Venècia per a treballar en els seus arxius mentre estudiava la història dels ports mediterranis, passejant pels carrer encara buits de turistes i aprenent a estimar una ciutat única, amb unes característiques que la fan tan diferent de totes: ‘Quin encant sentir-se sol a Venècia, enmig de tanta gent!’ s’exclama en un moment del llibre, mentre recorda el petit pis que donava al Marin, on ell treballava al vespre ordenant els papers que anava rescatant als matins en aquest i aquell arxiu. Braudel s’estima així Venècia sense pudor ni distància, amb una actitud que has de ser molt gran i estar molt segur de tu mateix per a poder mantenir sense que et tremole ni un segon la veu.

Sandro Rosell: un moment churchilià

Sir Winston Churchill va ser un home clau per a la victòria dels aliats en la guerra contra el nazisme. Era un personatge únic. Polèmic, sense pèls a la llengua, directe, agressiu en les formes. Però va dirigir la Gran Bretanya en el pitjor moment de la millor manera possible. Quan els nazis assetjaven Londres ell va organitzar la defensa de la ciutat i de l’illa, va dirigir el gran esforç de guerra amb la mà de ferro que era imprescindible i va guanyar.

Després de la victòria es va presentar a les eleccions i, sorprenentment, les va perdre. Ningú no li disputava els mèrits, però la gent volia una altra cosa al 10 de Downing Street. Més endavant va tornar al càrrec de premier i després de la seua mort la seua figura es va fer gran com cap altra. L’únic funeral d’estat que s’ha fet per a algú que no era membre de la reialesa va ser el seu. I els britànics l’han nomenat una vegada i una altra home més important del segle XX.

Però va perdre les eleccions. I quan li va passar, Churchill va tenir una d’aquelles reaccions que tant de joc han donat després als historiadors i als polítics. Va encendre un gran cigar i va proclamar: “La democràcia és el millor sistema possible, però té un defecte: la gent vota el que vol.” La ironia amb què va dir allò alguns la van malinterpretar, intentant distorsionar la imatge del vell liberal que havia derrotat el totalitarisme. Però deia el que deia i és cert: no es pot discutir la democràcia, que és el millor sistema per a resoldre conflictes que els humans hem sabut inventar. Però els seus resultats deixen molt a desitjar en segons quines votacions.

Aquesta setmana el qui va ser president del FC Barcelona Sandro (o Alexandre) Rosell ha ingressat a presó. Encausat per coses que ja eren conegudes quan els socis del Barça el van convertir en president. Vet aquí un moment churchilià.

 (El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

‘Veritats de mentida’: la llarga guerra per recuperar el periodisme

La setmana passada TV3 va emetre el documental ‘Veritats de mentida‘, un intent d’analitzar i posar llum a la complicada situació del periodisme en l’època de les xarxes, del fakenews, de les veritats alternatives i de totes les trampes i manipulacions que estem patint.

L’equip que va fer el programa em va demanar de participar-hi, sobretot en la meua condició de president del Consell de Directors del Centre Europeu de Periodisme. En les llargues converses que vam mantenir, però, van aparèixer alguns moments i circumstàncies del darrer any que, vistos en perspectiva crec que han estat importants i que, contra el que jo mateix pensava en ell seu moment, han anat obrint un forat que jo mateix no esperava que existís. Alguns d’ells, més o menys i de manera desigual han quedat reflectits en el documental.

Si hagués de dir un dia en que la meua decisió de revoltar-me contra el que estava passant va començar, aquest seria sens dubte el dia de la mort de Muriel Casals. Tothom recorda els fets, lamentables, creats per la trampa d’alguns mitjans que van voler treure profit en clics i en diners d’una mort que per desgràcia estava anunciada. Poc després vaig escriure aquest editorial: La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme.

Allà vaig descriure el problema en els següents termes: ‘Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables’.

En el text també qualificava de periodisme groc les pràctiques que alguns mitjans catalans han anat fent els darrers anys i apuntava que el govern també havia de fer una reflexió: ‘convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.’

Després d’aquell fet i després de que el problema global relacionat amb aquest model de periodisme es fes evident amb la campanya electoral de Donald Trump als Estats Units el debat va fer un gir espectacular. De sobte tothom se’n preocupava.

Des del Col·legi de Periodistes, en aquest context, em van demanar de participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, que s’anava a celebrar l’onze de novembre. Se’m va demanar primer de participar en una taula rodona sobre el periodisme digital però jo m’hi vaig negar. Volien que debatés amb companys precisament dels mitjans que han estat practicant de forma descarada el periodisme groc i que han fet ús de totes les tècniques imaginables per maximitzar els clics. Vaig preferir no ser-hi i així li ho vaig comunicar a la presidenta.

Després de diverses converses privades en les quals ells insistien i jo explicava les raons per les quals no volia participar en aquesta classe de debats amb la gent que volien que ho fes, des del Col·legi se’m va proposar participar en un altre espai del Congrés però demanant-me de forma explítica que fes en públic la denúncia que havia fet en privat. Que expliqués amb noms i cognom, amb detalls i exemples, les crítiques de fins on havíem arribant i com s’estava pervertint la nostra funció social com a mitjà.

M’ho vaig repensar i vaig acceptar, gairebé com una obligació professional, perquè de ganes de fer-ho no en tenia gens ni mica. No m’agrada adoptar aquestes actituds.

Em va resultar molt violent dir el que vaig dir, I si he de ser sincer vaig eixir del congrés molt decebut, pensant que el gest no havia servit de res. Vaig explicar que al nostre país el periodisme groc havia entrat per internet, vaig assenyalar els mitjans més responsables d’haver-ho fet, vaig posar exemples em sembla que indiscutibles, vaig insistir en la compra de visites falses i en el fet que els mecanismes de control, concretament l’OJD, estan completament desprestigiats i no serveixen ja de res. Vaig incloure, respecte a l’editorial de la Muriel, detalls nous com la demostració de que es poden comprar visites, guanyant encara diners, gràcies al suport genèric o la crítica de les webs subterrànies que ignoren tots els principis més elementals fent guanyar visites a marques que les amaguen o dissimulen la seua aportació perquè així la seua credibilitat no es veja encara més afectada. (Ací teniu el vídeo).

Aquella taula rodona en la qual jo vaig participar al congrés la moderava Montserrat Besses, que ara ha estat la responsable del ‘Veritats de mentida’.

Quan ella, mesos després, va rebre l’encàrrec de fer el programa l’equip de TV3 es va interessar pel context global del debat i va descobrir les News Impact Summit que des de l’EJC estem organitzant fa un parell d’anys en moltes ciutats europees. N’hem fet ja vint-i-dues en total i en les mateixes han participat com a ponents per ara prop de tres cents periodistes de tot el món, entre els quals jo mateix en tres de les sessions –a Doha, Madrid i Amsterdam.  Les NIS han esdevingut un fenomen arreu d’Europa i han congregat milers de periodistes interessats en analitzar seriosament el perquè dels problemes evidents de credibilitat que te la nostra professió.

Jo vaig oferir-los, com era lògic, tot el suport i tots els contactes necessaris sobre les jornades i els participants i vaig posar l’EJC a la seua disposició, tant per si volien entrevistar el director, l’Adam Thomas, com si per volien els contactes de qualsevol dels ponents que havien participat. Besses es va estimar més, però, que participés jo mateix, ja que sóc el president del Centre, però en la meua condició de tal i no en la de director de VilaWeb.

Evidentment vaig acceptar. La tasca per l’equip de TV3 no era fàcil. Tenien poc temps i el tema era molt complicat. L’esforç de programes i de l’equip d’informatius va ser molt intens i m’alegra molt saber que el resultat va ser premiat amb una audiència interessant i interessada.

Al llarg del programa, però, em va sorprendre i em va alegrar que els temes que havia anat posant sobre la taula el darrer any apareixien i eren discutits de forma clara i sense tabús. Fins i tot el Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Martin Gamisans, hi va anunciar mesures concretes adreçades a controlar el que ja va definir obertament com a frau en la comptabilitat de les visites a través d’OJD.

És cert que l’OJD va de baixa. Avui tothom sap que les trampes són massa fàcils i la credibilitat d’aquest sistema de recompte viu les seues hores més baixes. Fins i tot els qui n’han abusat durant anys se’n desentenen, en part perquè ha passat que ara veuen amenaçades les seues posicions de teòric lideratge, amb l’emergència del que en diuen ‘plataformes de continguts virals’, webs que encara poden aconseguir més visites que ells perquè encara fan un periodisme més i més groc i moltes més trampes. La denúncia té molt d’hipòcrita perquè aquestes mateixes plataformes, portades per la mateixa gent, abans estaven integrades dins dels mitjans que ara les denuncien. En el fons una explicació biogràfica, gairebé centrada en una sola persona o dues, seria més que suficient per entendre tot el que ha passat els darrers anys, tota la perversió que hem viscut. Tant hi fa ara, però..

El que em sembla important en qualsevol cas i ara mateix és que comence a tenir la sensació que un any llarg després de la mort de la Muriel sembla que es generalitza la idea de que no podem permetre tàctiques i comportaments que només fan que mal a la professió periodística i a la societat. La guerra està sent llarga, això sí, però sempre hem sabut que no hi ha cap combat senzill.

Al Primorski Dnevnik. A la complicada història de Trieste.

Fa unes setmanes Midas va celebrar a Barcelona la seua assemblea anual. Midas és una associació que agrupa els diaris en paper en llengües minoritzades de tot Europa. Em van convidar a participar en les activitats de l’assemblea, presentant el model de VilaWeb.

 

Ara una ressenya de tot allò s’ha publicat al Primorski Dnevnik, el diari en eslovè de Trieste, ciutat que avui pertany a Itàlia.

La història d’aquest diari és molt interessant perquè és un reflex de com de complicada ha estat la vida d’Europa. El diari es va fundar oficialment el 1945, quan els partisans de Tito van ocupar la ciutat. El seu nom significa ‘El diari de la costa’, en una clara referència a la pertanyença de Trieste a Eslovènia.

Tanmateix quan es van retirar els iugoslaus i Trieste va passar a ser un territori lliure, que acabaria formant part d’Itàlia, de forma oficial, el 1975, el Primorski va passar a ser alguna cosa així com la veu dels eslovens de Trieste i d’Itàlia, paper que encara juga avui.

A primers del segle XX Trieste era la principal ciutat eslovena, molt més important i gran que Ljubljiana però amb l’ascens del feixisme a Itàlia la batalla per la que van dir que era la città italianissima va acabar amb la victòria dels italians i l’exili massiu d’eslovens cap al centre del seu país o cap a Amèrica.

Avui els càlculs parlen de la presència a Itàlia encara d’uns cent mil eslovens autòctons entre Trieste, Udine i Gorica, quinze mil dels quals viuen a la primera ciutat. Legalment són una minoria dins l’estat italià protegida per l’acord que van signar en el seu moment Itàlia i Iugoslàvia.

 

O PP o valencià

Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l’estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava ‘desautoritzada’, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i de que això no porta enlloc. S’equivoquen. S’equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l’acte que el 25 d’abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià ‘de manera reiterada’ vota contra el govern del seu propi lider. Puc entendre que no ho entenguen però s’estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d’obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d’aquesta setmana sí que porta a algun lloc.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

The Crown. A la llista de sèries impressionants

Aquesta dies en que em fan estar en repòs he aprofitat per llegir moltes coses que tenia aparcades i també per veure la impressionant sèrie televisiva ‘The Crown‘.

Em vaig afeccionar a les sèries de televisió, sobretot a les que estan relacionades amb la política, gràcies a la mítica ‘The West Wing’. És incalculable la quantitat de coses que vaig arribar a aprendre de la política dels Estats Units gràcies a les seues set temporades. ‘The Crown’ m’ha fet ara el mateix efecte, respecte a la política britànica i sobretot al complex paper de la monarquia en un país sense constitució escrita. I de fet una de les coses que he après és que la constitució no estarà escrita però els seus detalls són tant mil·limètrics i observats com els d’una constitució escrita i impresa.

A part de la política els arguments són sensacionals i l’actuació dels actors superior, impossible de millorar.  John Lithgow fa tant bé de Winston Churchill, que has d’estar pensant sempre que no és el Churchill original. I l’ambientació i la qualitat de la imatge, amb un desplegament de recursos impressionant, és probablement la millor que he vist mai.

De moment només n’hi ha disponible una de les deu temporades que diuen que faran. Esperarem.

Una setmana amb el peu trencat

Avui fa una setmana que em vaig trencar el peu. Un accident casolà, ara fa set dies, m’ha deixat fora de circulació. No he pogut anar a la redacció de VilaWeb, he hagut d’anul·lar la meua participació en tot d’actes i xerrades i no he pogut anar tampoc a la tertúlia d’El Punt Avui TV –tot i que encara he fet una mena de pissarreta via telefònica. Sap greu però els impediments físics ho són i no puc fer gaire cosa més que resignar-me i intentar posar tot de la meua part per tal que la recuperació siga el més ràpida possible.

 

Gabilondo

Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.

No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.

Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.

Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o

que plou des de fa quatre hores?

L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.

I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.

 

(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)