Per guanyar les Pilar són imprescindibles

Els amics de l’ANC de Valls em van convidar ahir a participar en l’aniversari de la seua fundació. L’acte consistia en un debat amb la Mireia Segú al preciós teatre local, el més antic en funcionament encara del país. La sala es va omplir amb una gentada i durant prop de dues hores vaig xerrar amb la Mireia i vaig contestar les preguntes que arribaven de la platea. Hi havia un ambient excel·lent, una mica alleujat després de recuperar l’alè que les cruentes negociacions del nadal ens havien tallat.

El moment que vull explicar, però, va arribar al final. Com es fa en aquests casos la Mireia va donar les gràcies a tothom que havia ajudat a fer l’acte i ens vam posar dempeus a aplaudir. El ritual de sempre. Mentre això passava, però, Pilar va aparèixer per un lateral i li va donar indicacions a la Mireia perquè recordés que dissabte hi havia no sé què i que no sé quin altre dia passaria una altra cosa. Activitats de l’ANC local, vull dir.

I em va semblar, en aquell moment, que aquest país guanyarà perquè hi ha les Pilars. Parle de la Pilar, de Valls, com podia parlar d’altres persones d’altres llocs i d’altres persones de Valls mateix, és clar. Però valga en aquest cas ella. La sort del país és tenir aquest tipus de gent que mai no té prou i que mai no s’oblida de fer la feina. A la Pilar, concretament, només la conec de les vegades que he anat a Valls, però sempre està allà en primera fila disposada a fer el que faça falta i a fer-ho bé. Absolutament infatigable i sempre riallera, amable, somrient.

Aquesta manera d’actuar, de pensar i de fer les coses, aquest, és l’esperit dels guanyadors, n’estic convençut. I pràcticament en cada poble, en cada barri, tenim alguna Pilar, entre nosaltres. Anit mentre sopàvem després de la xerrada vaig fer la confidència a un amic comú de dir que són la gent com Pilar els qui aguanten aquest país. Que aquest text servisca, doncs, de reconeixement públic també cap a ella, que ja sé que no el vol ni l’ha volgut mai però que, tanmateix, bé que se’l mereix.

unnamed

(La fotografia és de Josep Monreal. Gràcies)

Txema Alegre

M’arriba que demà divendres es jubila Txema Alegre, després d’una vida sencera de treball a La Vanguardia. Com que el conec sé que s’ho prendrà això de la jubilació tan bé com ha sabut prendre’s pràcticament totes les coses que li han passat en la vida però no em perdonaria deixar passar l’oportunitat de retre-li de manera pública els honors que es mereix.

Txema Alegre és un enorme periodista, extraordinari. Però també és una de les millors persones que m’he trobat mai en una redacció. Vaig tenir la sort i el privilegi de treballar a La Vanguardia al seu costat, de fet a les seues ordres i he de dir que cada dia va ser un plaer. Manava, perquè ell manava i els que manen han de manar. Però ho feia sempre fent que et sentires còmode i que n’aprengueres. Sabia, perquè sap molt més del que mai no ens podrà explicar, però mai usava tot allò que sabia si no era per a fer un diari millor. I respectava a tothom, com si poguérem ser iguals que ell, sempre i quan fórem treballadors i honestos.

A més era inquiet i divertit. Càustic amb una classe de cinc estrelles superior. I una esponja a l’hora d’escoltar les inquietuds que inevitablement aquesta professió tan bèstia ens provoca a tots. Li van fer algunes coses lletges alguns mediocres, com sol passar, però ell s’ho va agafar sempre amb elegància i no va perdre de vista ni per un segon el que era important. En això no el vaig veure equivocar-se mai.

De Txema Alegre jo he après moltes més coses de les que ell segurament s’imagina. Li ho vaig intentar dir aquell dia que vaig deixar can Godó, en presència del nostre bon amic Lluís Foix. Però ho repetiré tantes vegades com siga necessari. Els periodistes necessitem viure a prop de grans periodistes per a poder créixer i aspirar a més. En la meua llista ells dos tenen un lloc destacat.

Com que anem tots de bòlit la veritat és que no hem pogut cultivar aquests anys tant com hauria estat raonable la nostra amistat però jo l’he vist cada dia. Perquè una cosa que ell no sap és que al meu despatx de VilaWeb ell hi és sempre. Els ninotaires fan dibuixos amb el que tenen a davant i el gran Ferreres és un especialista en posar secundaris que som desconeguts per al gran públic però que riem molt veient-nos allà en els seus gargots. Guarde un original seu on Txema i jo fem de secundaris ni més ni menys que d’Aznar i és un dibuix que el tinc posat sempre a la vista. El retrat del Txema és simplement magnífic així que el compartiré avui també com una forma de dir-li gràcies.

Company, bona sort faces el que faces.

txema

El meu París

Vaig arribar a París, per primer vegada, el matí d’un catorze de juliol. I em vaig trobar amb els cotxes aparcats dels ambaixadors de tots el món que assistien a la desfilada. Per a un jove enamorat de la política internacional i de les banderes aquella va ser una entrada irresistible: vaig passejar entre tots aquells cotxes nomenant les banderes pels països i imaginant els seus ambaixadors. Encès d’emoció.

Després vaig descobrir moltes més coses d’aquella ciutat que em meravella. L’Assumpció em va ensenyar les llibreries! Aquella innovadora FNAC dels anys vuitanta on podies seure en una butaca i llegir durant hores sense que ningú vinguera a dir-te res. I tambe les passejades llargues. El caminar sense massa rumb. De Trocadero a baix de tot dels Camps Elisis. El safareig pel Marais, deixant passar la vesprada. Les botigues. Els museus majestuosos. La música i els músics. Els entrepans en el bar d’una cantonada qualsevol o la màgia de la Coupole i els seus clients.

Hi he estat moltes vegades a París. L’he admirat i l’he gaudit amb la meua gent. A París hem jugat i he rigut molt amb els meus. He corregut amb les meues filles pel camp de Mart fins quedar-me sense alè. Ens hem emboscat per Montorgueil i els carrers petits que s’amaguen rere la rue du Jour. M’han sorprès els jardins. He baixat al metro i al RER, admirat per la barreja de gent de tota procedència i orígen. Fins i tot hi vaig descobrir l’IMAX a La Villete, encara recorde la impressió que em va causar allò, i he vist al Barça guanyar una Copa d’Europa a l’Estadi de França. Hi he fet conferències i n’he escoltat. Hi he treballat en eleccions i en referèndums i he vist de prop, ja als anys vuitanta!, com els cotxes bomba destorbaven per complet la calma del final del dia. He perdut el compte de quantes vegades he comprat el diari als seus ben preparats quioscos, de quantes vegades he llegit els seus savis periodistes, de quantes coses he après d’ella.

I per això avui, tants dies després, encara no em puc treure del cap la tristor…

A Trakai, amb el jueu karaïm dels sis passaports

Avui publiquem a VilaWeb un article sobre el mapa elaborat per Christopher Moseley de les llengües europees que podrien desaparèixer aquest 2015. De la llista conec parlants d’algunes d’elles. Dels parlants del còrnic i la seua rehabilitació en vaig parlar fa anys en aquest apuntament. M’ha impactat però trobar-m’hi als karaïms de Trakai, una gent que vaig visitar fa molts anys i que em van sorprendre profundament.

Els karaïm o caraïtes són un grup jueu de parla turca, originaris de Crimea i que es van instal·lar en una ciutat que hi ha al sud de Vílnius, la capital de Lituània. La ciutat, que era bonica fins i tot en l’època soviètica es diu Trakai. A Trakai, malgrat tot, la persistència dels karaïms era visible. Les cases del poble són de fusta i era senzill distingir les del karaim, car tenien totes tres finestres -una per Déu, una per la família i una pel gran duc Vitautas, que els va permetre anar a viure allà. En total a Trakai devien quedar un centenar d’ells, que les havien passat de tot els colors però mantenien oberta una sinagoga. Assegut als bancs de fusta del vell temple vaig poder parlar una estona llarga sobre la seua manera de viure, escoltar els seus records.

Els karaïms són jueus, però molts jueus els consideren apòstates des de fa segles. En aquella època, no sé si això ha canviat ara, Israel per exemple no reconeixia la petita comunitat jueva de Trakai com jueus de debò, un cas certament insòlit. Les diferències diguem-ne teològiques venien de molt lluny i tenien a veure sobretot amb un enfrontament secular amb els jueus askenazites que en un temps van poblar la major part d’aquestes terres. Els askenazites eren europeus i els karaïms turcs. Els uns parlaven jiddisch els altres una variant del turc. Els uns havien viscut tota la vida en aquella terra, els altres venien de Crimea. Massa diferències segurament com per a no trobar algun argument bíblic que els separara definitivament. Argument que si no recorde malament, però no posaria la mà al foc, tenia a veure amb el rebuig dels karaïms a la tradició de la torà.

Parlant amb ells va sorgir una anècdota sensacional, que no he pogut oblidar mai. Un home molt gran, quan ja havíem eixit de la sinagoga, em va voler ensenyar sa casa, per explicar-me bé això de les finestres i mentre érem a la porta em va dir que sense haver-se mogut mai d’ella li havien canviat el passaport un munt de vegades. Hi va entrar i al cap d’uns minuts va eixir amb diversos passaports a la mà, tots al seu nom i la majoria amb la seua fotografia en diverses èpoques de la seua vida. Sense moure’s mai de casa aquell home havia estat polonès, alemany, rus, lituà, bielorús i soviètic, si no ho recorde malament. Els passaports els guardava tots dins una caixeta de metall, ordenats amb molta cura. Ell no s’havia mogut mai d’aquella casa de fusta amb tres finestres on havia nascut a finals del segle XIX. El que es movien eren les fronteres, i de quina terrible manera.

Potser pel fet que els altres jueus no els consideraven jueus o igual perquè n’eren tan pocs els nazis van massacrar durant la guerra tots els jueus askenazites de Trakai, la majoria assassinats a la mateixa població, però en canvi no van tocar els karaïms. I tanmateix, i això em va impressionar molt, quan li vaig preguntar a aquell home dels sis passaports ell en realitat què es sentia, si es sentia lituà o rus, potser polonès, va abaixar els ulls i mirant a terra, amb un filet imperceptible de veu, em va respondre: ‘senyor, jo només sóc un jueu…’.

trakai2

 

 

 

 

 

 

Esther Mendelsohn m’aclareix que la meua memòria falla pel que fa a la discrepància teològica. Efectivament existeix però perquè els karaïms accepten tota la torà però no accepten la tradició rabínica. Aclarit.

Visca el País Valencià alfabetitzat!

El meu bon amic Frederic m’envia un retall d’una revisteta que fèien a Nàquera l’any 1978 i que ell guarda a casa: ‘Nova Terra Forta’. Hi ha un article meu que tots dos estem d’acord en que deu ser dels primers que jo dec haver publicat en ma vida: ‘Visca el País Valencià alfabetitzat’. Que certament no és cap mala consigna.

naquera.001

Tot plegat només és una presentació dels Cursos Carles Salvador. Quan va acabar el franquisme des del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, una entitat precursora del que després seria Acció Cultural del País Valencià, es va fer una campanya massiva d’alfabetització en català que va arribar de forma miraculosa a pràcticament a cada poble. El problema logístic de al campanya era que de fet pràcticament ningú no havíem rebut cap ensenyament en la nostra llengua mai. A l’escola on jo i els meus vam anar tot era en castellà. No només això sinó que tot estava preparat per a instaurar l’autodi a la nostra llengua: fins i tot ens pegaven, a mi ho van fer diverses vegades i em negue a oblidar-ho, pel simple fet de que se’ns escapara alguna paraula valenciana. Al pati.

Des del Secretariat es van dedicar per això a rastrejar el país sencer buscant gent que pels nostres coneixements poguérem fer unes classes mínimes de lectura i escriptura. Aquell any jo vaig entrar a la Universitat, on per primer vegada vaig fer un curset de català però no estic massa segur de quanta llengua sabia abans, apresa com autodidacta a base de llibres i d’estudiar-me, precisament, la Gramàtica de Carles Salvador. Però com que jo era de Bétera supose que em van demanar si podria pujar a Nàquera a fer les classes i ho vaig acceptar.

Així que cada dimarts i cada dijous jo pujava a Nàquera al Centre Cultura i feia una horeta de classe, m’imagine que molt i molt rudimentària. La sort enorme és que allà, en aquelles classes, vaig conèixer grans amics, especialment Fede i Rosa que encara avui ho són. I evidentment entre tots ens vam dedicar a escampar no només la gramàtica sinó també les idees de progrés i dignitat nacional que ja aleshores ens semblaven imprescindibles.

Per l’amistat que va crear aquelles classes sempre han estat per a mi un record agradable però la veritat és que jo no recordava que s’haguera publicat aquest article. Així que ha estat un goig retrobar-lo.

Frederic, per cert, afirma que això és una mostra de protoperiodisme i que resulta molt interessant que el meu primer article apareguera en una publicació de Nàquera. Per a ell qualsevol excusa és bona per a continuar el debat localista, Nàquera contra Bétera, Bétera contra Nàquera, que per sort fa com trenta cinc anys ja que sostenim.

Un article per a dir adéu al 2014

Aquest és l’article que vaig publicar despús-ahir a a El Punt Avui

‘Les circumstàncies del calendari fan que aquest siga el darrer article que escriuré el 2014 a El Punt Avui. El 2015 serà un any apassionant i el 2016 apunta a la proclamació definitiva de la independència, un any, per tant, únic. Però serà molt difícil que oblidem mai aquest any fantàstic, vibrant, poderós, que ha estat el 2014.

Hi vam entrar amb la promesa, tot just feta, d’un referèndum. N’eixim amb un èxit monumental. Per primera vegada en tres-cents anys, l’estat espanyol no ha pogut imposar les seues lleis, la seua constitució, els seus tribunals al Principat. I el món ha vist que Espanya ja no garanteix l’estabilitat de Barcelona i que en canvi Catalunya és capaç de crear un estat del no-res, durant vint-i-quatre hores i fer-lo funcionar de meravella.

És cert que ara estem aturats en l’últim revolt. Que no sabem com encarar la recta definitiva i això ens posa nerviosos, sobretot als qui estem esperant que els conductors del cotxe es posen d’acord. És veritat que la campanya per intentar impedir com siga que seguim el camí iniciat el 2012 és forta.

Però això que hem fet el 2014 no es pot menystenir. Ni canviarà d’un dia per l’altre. Raimon en aquella estremidora cançó sobre el seu concert a Madrid diu “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. La llibertat la vam sentir i, més encara, la vam posseir el 9 de novembre. Per unes quantes hores, efectivament, vam ser lliures i dignes, vam ser fraternals i rebels, vam ser còmplices i conspirats. I això és el que ningú no ens podrà prendre mai més.

L’any del 9-N és la clau que obri tots els panys. Celebrem-lo com cal, ara que s’acaba.

La darrera xerrada del 2014, a Flix

Xerrada divendres passat a Flix. Una de les darreres de la ronda de presentació d”A un pam de la independència’. Ja fa temps que procure no fer-ne més perquè crec que el seu cicle vital està esgotat però aquesta l’havia hagut de suspendre en un parell d’ocasions. Així que tocava recompensar-los.

Em repleguen a Lleida i baixem comentant l’actualitat política. Com és inevitable. En un cafè del poble demane permís per a fer l’editorial, excepcionalment també en dissabte, i després fem la xerrada. M’anime de veure les reaccions de la gent, malgrat alguna, una en concret, que em fa perdre els nervis. Després demanaré perdó però hi ha actituds i maneres de dir les coses davant les quals sóc especialment sensible. Em sap greu. No m’hauria de passar això.

Evidentment l’acord, concretament la manca d’acord, entre els partits centra el debat. Com és normal. Tots estem pendents d’eixir d’aquest revolt en el qual ens trobem aturats. Em sorprèn un aplaudiment sincer quan dic que crec que l’ANC hauria de presentar-se a les eleccions i demanar-ne la convocatòria si és que CiU i ERC no es posen d’acord a meitat del gener.

En acabar i mentre fem un mos especialment agradable me n’adone que aquesta és la darrera de les moltes xerrades que he fet aquest 2014 i repasse mentalment alguns moments inoblidables que hi he viscut. Crec que he vist amb detall una bona part del país i els ho agraïsc als organitzadors, l’ANC, local mentre encare el camí de Barcelona. Al 2015 més…

flix

 

Explicant l’afer de Google News a la televisió iraniana Press TV

Em telefona un periodista iranià. M’explica que acaba d’instal·lar-se a Barcelona, com a corresponsal de PressTV la cadena de notícies 24 hores en anglès d’aquell país, que està tenint un creixement internacional important. Diu que Catalunya interessa molt com a tema i que per això ha vingut a instal·lar-s’hi però em demana de moment si el puc ajudar a explicar a la seua audiència què caram ha passat amb Google News a l’Estat espanyol. Pensat i fet. Als pocs minuts el tinc a la redacció de VilaWeb i això és el que ha acabat eixint per antena.

El dia que vaig viure el bloqueig de Cuba

Els Estats Units i Cuba han anunciat oficialment fa unes hores que restabliran les relacions diplomàtiques, un pas imprescindible per a l’alçament del bloqueig econòmic i comercial que pateix l’illa des de l’època de Kennedy.

El bloqueig ha estat inútil i cruel. No ha servit per al que volien que servira i en canvi ha portat un patiment enorme a la població cubana, sotmesa sovint a situacions increïbles.

En vaig viure una, en directe.

Quan vaig arribar a Barcelona, a meitat dels anys vuitanta del segle passat, l’Assumpció vivia amb la Nuri i la Montse en un pis del carrer Aragó on vaig anar a parar jo també fins el dia que va nàixer la nostra filla major. Aquell pis era un indret fantàstic per on desfilaven tot de personatges interessants. La Nuri va fer amistat per alguna raó amb un molt conegut historiador cubà, de remot origen català: Manuel Moreno Fraginals, que en un parell d’ocasions per aquells anys va fer de professor convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fraginals va venir diverses vegades al pis del carrer Aragó i vam mantenir amb ell llargues converses, força interessants. Sobre totes les coses. Sopàvem i després ens quedàvem hores parlant de Cuba, d’història, del passat català de l’illa o de qualsevol altre tema que algú posava sobre la taula.

El cas és que jo ja tenia aleshores un ordinador Mac molt primitiu, quan n’hi havia molt pocs, i ell va quedar fascinat per aquella màquina i les coses que es podien fer amb ella. Poc després me’n vaig comprar un altre de mac, més modern, i vam decidir donar-li el mac vell perquè se l’emportarà a Cuba i poguera treballar tranquil i en millors condicions.

Però va aparèixer el bloqueig. Els detalls sobre com va passar tot plegat la veritat és que se m’han esborrat del cap però el cas és que al final Fraginals no se’l va poder emportar perquè no podia embarcar de cap manera un ordinador ‘occidental’ cap a Cuba. I encara menys un Apple. Era així de bèstia. Ni per amistat podies cedir un ordinador a un cubà, que portés tecnologia nordamericana, fet als Estats Units. I totes les seues pertinences eren estríctament vigilades abans de pujar a l’avió per tal que no s’emportarà res prohibit. Val a dir que els macs d’aleshores no eren precisament aquestes coses tan menudes i fàcils d’amagar que tenim avui…

Al cap dels anys vam saber que es va exiliar de Cuba, ocasionant una important polèmica i es va establir a Miami, on estic segur que es va comprar un ordinador…