A Almacelles, parlant lliurement

Acte divendres a Almacelles. Discussió apassionada sobre el que passaria aquesta setmana, i això que no sabíem res del que de fet està passant. Entre els assistents un home es declara unionista i militant d’un partit unionista. I fa preguntes molt interessants. Dialoguem amb calma i amb paciència i li acabe donant les gràcies en públic per parlar amb tanta llibertat. Després me n’adone que no he donat les gràcies a l’altra gent que ha dissenyat un escenari polític que permet la discrepància en llibertat.

Quan me n’adone d’això m’impressiona molt. Ell ha fet molt bé de parlar i demanar explicacions. Però durant anys nosaltres també hem fet molt bé la feina de crear un ambient dialogant i obert. I l’expressió evident d’això és el que m’ha passat a Almacelles, que ho considere una gran victòria civil.

Adéu a l’alfabeguer major

Ha faltat el tio Manolo, el Morquero. El tio Manolo va ser l’home que va fer de les alfàbregues això que són avui a Bétera, aquest senyal potent d’orgull col·lectiu. Per això el reconeixerem sempre. Però vull afegir que per a mi va ser sobretot un veí entranyable i molt estimat, dues cases més amunt de la meua.

img_3791

De fet fins ahir el tio Manolo habitava una de les dues úniques cases que queden al meu carrer i que són encara com eren quan jo era un xiquet. És una casa amb un patí generós al darrere ple de plantes i ombratges. Ara quan veig la casa se’m fa incomprensible entendre-ho però quan érem xiquets aquella casa del tio Manolo, i la casa veïna dels de Sueca, idèntica i bessona, a nosaltres ens semblaven literalment un immens espai, un privilegi per a passar les hores. Amb la seua filla Anna, amb Ricardo, amb Jose Manuel el de l’estanc, ens banyàvem en aquella basseta i miràvem créixer embadalits aquelles plantes que només ell sabia fer pujar tan amunt. Amb una paciència i un esforç impressionants.

Manolo el Morquero va perfeccionar l’art tradicional de fer créixer l’alfàbrega a Bétera. Més o menys en totes les cases en fèiem però ell va trobar la manera, la tècnica, de pujar-les fins les alçades espectaculars que tenen avui. Per això, encara que fa anys que ja no les podia cuidar per raons evidents, cada any, fins aquest, el quinze d’agost quan les alfàbregues passaven pel nostre carrer sempre, sempre, feien una parada a sa casa. Era l’ocasió anual de mostrar-li el respecte i l’agraïment que Bétera li deu i que per sort crec que ell va saber en vida que tots li teníem.

Als qui el vam conèixer ens quedarà sempre en la memòria la seua alegria explosiva. Aquell to de veu agut i rotund, tan particular. La naturalitat amb la qual et feia sentir sempre quan estaves al seu costat. ‘Xé Vicent! passa! entra home!’. Acostar-te a sa casa era rebre una invitació sempre sincera d’ell o de la tia Anita. Real i directa, sense cap formalitat. No recorde haver-lo vist enfadat ni una vegada en la meua vida.

Però sí que recorde que poques vegades en la meua vida dec haver rigut més que amb el famós, i mil vegades explicat, ‘ungüent de canonet’.

Això era que uns forasters, crec que japonesos si no em falla la memòria, van arribar-se fins a Bétera, admirats i alertats per l’alçada de les nostres alfàbregues. Aquells senyors volien comprar al preu que fora el que ells pensaven que devia ser un remei miraculós que potenciava tant l’alçada de la planta. Ja he dit que és una qüestió de mètode, no de màgia. No el diré quin és el mètode, això quedarà a casa, però sí que explicaré que al final, fart de que no l’entengueren es va inventar que les plantes creixien tant gràcies a l”ungüent de canonet’, una fabricació de la seua ment riallera que va portar de bòlit els científics orientals durant una bona temporada. Perquè òbviament els va dir que era un secret local, que ell no estava autoritzat a vendre a cap preu. I que no podia explicar quins elements contenia…

El tio Manolo era així. Un gran home, molt treballador. Va haver un temps que em despertava sempre amb el motor de la seua furgoneta, el primer motor que s’engegava al matí en el carrer. L’escoltaves i des del llit, enmig d’aquell silenci de poble que la modernitat ha fet desaparèixer per sempre, ja sabies que s’acostava l’hora d’alçar-te perquè n’hi havia qui ja feia hores que estava alçat.

Fa anys els veïns del carrer li vam dedicar un senzill homenatge per a mostra-li el nostre afecte i vam demanar a l’ajuntament el canvi de nom. En aquell moment ens van respondre que com que era viu això no podia ser. Avui crec, per tant, que és el moment de recuperar aquella vella proposta i demanar al consistori de Bétera que el nostre carrer passe a dir-se ‘Carrer de Manolo Campos, Manolo el Morquero’. I si pot ser i no contravé cap regla a mi m’agradaria molt que a la placa es poguera afegir una definició senzilla però que va omplir de goig la seua vida i la de tots nosaltres: ‘Alfabeguer’. L’alfabeguer major.

 

 

-Vos recomane aquesta descripció de la faena de Manolo, feta pel seu gran deixeble Ramon Asensí

-i el vídeo de l’homenatge del poble, que inclou un magnífic vídeo d’Esperança la Xeringa

https://www.youtube.com/watch?v=sP7tVhDe_0g

Unes hores a Bilbao

Viatge llampec a Bilbao dilluns. Vaig a participar en un debat d’Euskal Telebista sobre la consulta. I pràcticament a no res més. El vídeo el podeu veure punxant ací:

http://www.eitb.tv/eu/bideoa/el-dilema-lo-ultimo/676435921001/3824224298001/el-dilema–la-cuenta-atras-para-el-9n-en-cataluna-/

El debat, com sol ser en el País Basc, va ser prou amable. Només Antonio Elorza, supose que més per El País que no per basc va escapar als límits de la prudència. Aquesta gent a voltes diuen coses tan sorprenents com que a la consulta no es pot votar que no.

No vaig tenir temps de res més que de debatre però entre l’hotel i la tele hi ha el nou San Mames que vaig tenir el gust de veure en detall per fora. Em va agradar molt.

Bones notícies a Abrera

Xerrada divendres a Abrera. L’organitza l’ANC local que compta entre els seus membres amb un parell o tres de mestres d’El Puig d’Esparreguera, una de les escoles que admirem la gent de La Gavina. Aprofite per a xerrar una miqueta sobre el seu projecte i em regalen un impressionant llibre amb el treball que han fet els xiquets sobre Pau Casals.

La xerrada és llarga i complexa. Un home em demana una qüestió que encara no m’havia plantejat. Diu que ell no vol fer-li mal a Espanya i que si marxem com es pot evitar això. Tema molt interessant que espere haver respost bé. La gent d’Abrera diu una vegada i una altra que ells són un poble especial, complicat. Els intente respondre que de pobles especials i complicats ho som tots.

Quan acaba l’acte em demanen de fer un mos. Tots estem nerviosos per la reunió dels líders polítics al Palau de la Generalitat. Encara no ens hem assegut que m’arriba un whatsapp des de dins. Són les 21.50

‘Sortim ara’

‘Conjuntament’

Ho explique i esclata l’alegria. Tot just si arriba la beguda que ens posem a brindar. La unitat és el més important i tots tenim la sensació que li hem pegat la volta a la situació. Mos ràpid i cap al cotxe que queda molta feina a fer…

A Cambrils

 

partal

Xerrada a Cambrils ja posats en plena campanya de la consulta. La sala s’omple de gom a gom. Em presenta Apel·les Carod, que fa molts anys que no el saludava. L’ambient és febril i excitat però ple de preguntes. Com sempre les intente respondre una a una. Fins que estic realment esgotat. No sé si fa molta calor o si la tinc jo però arriba un punt que em costa seguir parlant.

Després signe llibres, que havia portat la llibreria local i xerrem una bona estona. Tenen la sensació que el seu és un poble estrany, particular. Els hi dic que això passa amb tots. Tenen, això sí, una particularitat política: hi governen junts CiU i PP. La resolució del 9N l’han passat, però. Anem fent…

De tornada cap a Barcelona la persona que m’acompanya resulta saber molt de sistemes electorals. I em recomana que estudie el de Baden-Wütenberg. Reconec que és força interessant i insòlit. En les xerrades, sovint, el retorn a casa és ple de sorpreses com aquesta. Demà més.

(La fotografia és dels companys de la Revista de Cambrils)

Un cert homenatge a Josep Gifreu

Dimecres vaig participar en un acte al Col·legi de Periodistes de Barcelona que servia per a presentar el darrer dels llibres de Josep Gifreu, ‘El català a l’espai de comunicació‘. Vaig compartir taula amb l’Isidor Maria, el Tresserras i el Joaquim Maria Puyal.

Per circumstàncies inevitables no em vaig poder quedar tota la sessió. Normalment quan aixo passa opte per no participar en l’acte perquè em resulta violent. En aquest cas, però, vaig acordar amb en Gifreu que participaria, perquè em semblava imprescindible agrair-li tota la feina d’aquests anys i ho volia fer.

Vaig explicar que Ramon Barnils, quan vaig començar a treballar a El Temps sempre deia que havíem de fer una revista, ‘com si fórem a Itàlia’ i havíem de fer cas ‘d’això que diu el Gifreu’. Això que diu el Gifreu era la seua teoria de l’Espai Català de Comunicació abastant el conjunt del país, una teoria que ha estat guia i nord del meu treball periodístic des d’aleshores.

Així que vaig anar a dir-ho. A reivindicar que el Gifreu és un dels sants del meu panteó i a demanar-li que ara que la independència ho trasbalsarà gairebé ens ajude a aclarir-nos amb la generositat de gran patriota que ha demostrat tenir sempre.

Mirant-me el Llibre Blanc…

Hi ha dies que, de sobte, passa alguna cosa que et frena. I aleshores el cervell es posa a ballar sol, aliè als qui t’envolten.

M’ha passat avui. Estava convidat a la presentació del Llibre Blanc de la Transició Nacional i he fet cap al Palau de la Generalitat amb el temps massa just. A la plaça he començat a trobar-me tot de gent coneguda i quan he arribat al saló on es feia l’acte m’he assegut al costat de la Tere i el Ruben. I hem començat a xerrar.

De sobte ha entrat el president de la Generalitat i com mana el protocol tothom s’ha posat dempeus. Jo estava assegut al darrere d’una columna sense visió directa de la presidència de la sala així que he concentrat la mirada en un gran televisor que mostrava les imatges.

I aleshores m’han vingut al cap tantes imatges de cop que he hagut de tancar els ulls, atordit. El president del Consell Assessor de la Transició Nacional parlava de com aquelles 1.400 pàgines dibuixaven la forma i la manera en que el Principat havia d’esdevenir un estat independent. I el meu cap s’ha envolat a l’albereda de Bétera quan jo era una criatura i vaig comprar un adhesiu amb l’estelada que venia el Roget en una paradeta del PSPV, pre-PSOE. Era el 77? era el 78? no ho sé ni ho puc recordar. Però m’hi he vist a mi mateix allà, ignorant i curiós de què volia dir aquell estel i he pensat, mentre obria de nou els ulls, que la vida és molt agraïda.

‘Les Catalans’

Sempre que vinc a Brussel·les procure trobar un parell d’hores per a visitar algunes llibreries que m’agraden especialment.

A Tropismes trobe ‘Les Catalans’ d’Henry de Laguérie. De fet hi ha diversos llibres d’aquesta nova i molt interessant col·lecció que vol parlar dels pobles del món. A la taula hi ha els volums sobre els islandesos, els catalans, els romanesos… La pila dels catalans és molt baixa. De fet només queden dos volums i jo me n’enduc un. Pregunte a la llibretera i em diu que el llibre dels catalans té molt d’èxit. ‘Esteu fent molt soroll’ em diu amb un somriure, al temps que em pregunta pel referèndum. ‘Dissabte, dissabte…’, li dic.

imgres

En l’avió de tornada me’l llisc i he de dir que el recomane per complet. No només pel que explica de nosaltres i per com ho explica sinó també des del punt de vista periodístic.

M’havien explicat que aquesta col·lecció és innovadora en el format i només puc dir que a partir de la lectura d’aquest volum ho reconec. Combina, com si fos una revista, entrevistes amb relats, amb informació pura i dura. I evidentment l’autor ho fa molt bé tot. Des de la tria dels temes i els entrevistats fins a les seues descripcions d’algunes coses que dibuixen una visió molt atractiva del país pels forasters. Quan l’acabes de llegir tens una visió molt bona del que està passant ací.

Vista la qual cosa, evidentment, m’ha sabut greu no haver comprat els altres volum de la col·lecció.

A Sitges

Dijous passat, en ple referèndum escocès, vaig anar a Sitges a fer una xerrada a l’Ateneu Popular. En companyia del bon amic Ernest Sena. Vam anar-hi en tren i això ens va permetre una estona de passeig per la ciutat on, per cert, l’ajuntament havia penjat al balcó la bandera escocesa. Ens vam trobar l’alcalde i el vaig felicitar.

A l’Ateneu ple de gent, entre els quals alguns vells amics com Pere Ros i la dona de l’enyorat Jordi Ibàñez. Feia calor però això no va impedir que la conversa s’allargués durant molta estona. Hi vaig dir que aquella era la darrera xerrada abans d’entrar al tobogan. Perquè a l’endemà, com era previst, el parlament va aprovar la llei de consultes i amb això hem accedit a un moment polític on a cada instant qualsevol cosa ens pot sorprendre.