Carmina Burana

Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.


A Font-Rubí i Olvan

Aquesta setmana xerrada a dos municipis petits. A Font-Rubí i a Olvan. Aquestes xerrades són particularment gratificants per a mi. Per la geografia i pel contacte humà. Solen ser xerrades de format reduït, devien haver prop de cinquanta persones en cadascuna, on pots dialogar gairebé com si estigueres a casa. I que solen allargar-se molt, amb sopar inclòs. 

A Font-Rubí arribés per un paisatge de vinyes que calma automàticament l’ànima. Després resulta que la família que porta l’únic bar es baralla tremendament quan demanes el tec i acabes anant a Vilafranca però això no trenca la cordialitat que el paisatge inocula a la seua gent. És l’anècdota. Faig, per cert, una piulada com sempre dient que hi vaig a xerrar i em contesten tot de gent dient que allà fan un pa excepcional. Llàstima que ho diuen quan el forn ja és tancat! Sopant aprenc unes particularitats sobre les relacions entre partits i associacions de l’Alt Penedès que em resulten si més no xocants. Tot, obligadament, regat amb vi de la terra que hi ha coses de les que ningú no discutirà mai ací.

A Olvan arribe amb molt de temps. Aquesta vegada puge en cotxe, em pugen en cotxe per a ser concret. Això em regala vint minuts de calma al bar de la banda dreta -a Olvan hi ha un bar a la banda dreta i un bar a la banda esquerra. Fa un dia frescot i la calma i el silenci són un luxe. La gent de l’ANC mentrestant prepara la sala de plens i un pica-pica posterior durant el qual la conversa s’allargarà prop d’una hora més encara. Olvan té una batllesa socialista però al balcó de l’ajuntament hi ha la senyera i l’estelada. La van posar un dia i allà s’ha quedat. Xerrem i xerrem amb ganes i amb il·lusió. La tardor s’acosta i les dates claus ja són tan aprop que ara està ja tot definitivament en joc i les preguntes són esmolades. Responc les que puc respondre i debatem entre tots les que no sé.

Quan marxem, ja nit ben tancada, pense que aquest tour de presentacions del llibre ha estat per a mi un regal immens. De gent, de coneixences, de complicitats. Em pose content al llit… 


Trist i sorprés

Trist i sorprés

Arriben males notícies d’Amèrica. Byliner, una de les iniciatives més interessants de periodisme long-form i per a mòbils, sembla que és a punt de tancar. Em sap molt greu.

Byliner era una empresa que va descobrir que la gent llegia als mòbils i va irrompre amb una idea tan senzilla com bona: oferir reportatges a un preu baratíssim i pensats per a ser llegits en un viatge de tren o metro. El resultats va ser un dels projectes que més m’han interessat dels darrers anys. Vaig pensar que aquesta era una bona via per a fer periodisme. Reportatges llargs i ben fets que en comptes d’empaquetar-se dins un diari prenien vida pròpia a través dels mòbils.

Sembla, però, que no ha estat suficient amb tenir una bona idea i molt bons escriptors. I Byliner té problemes econòmics tan greus que ha anunciat als autors que no els pot pagar i ha insinuat que tancaran. Cosa que torna a  posar de relleu el gran oblit dels projectes: que cal guanyar prou diners com per a continuar vius.

El debat ara seguirà entre els qui creuen que no hi ha lloc per a fer bon periodisme a la xarxa i els qui defensarem que en tot cas l’error és imputable a la tàctica de Byliner.  Sap greu, en tot cas, que una idea tan brillant no tinga espai …ni a Amèrica. 


Balsareny i Alcover

El ‘Pam Tour’ comença a enfilar la recta final. El llibre ja és el carrer des de fa més d’un any i em sembla que tot i que cal seguir fent actes en la recta final pel referèndum l’excusa ja sembla excessiva. Així, doncs, vaig gaudint de les que seran aquest juliol les darreres presentacions.

Aquesta setmana dues, a Balsareny i a Alcover. A tots dos llocs, contra el que és la meua costum de pujar en tren, van decidir vindre’m a buscar a Barcelona. Així que vaig gaudir d’una bona estona extra de conversa.

A Balsareny el teatre local es va omplir en la platea, en un debat divertit fins i tot i molt interessant que es va allargar durant hores. Deu ser de les presentacions més llargues que he fet però m’hi vaig sentir molt còmode entre aquella gent. Treballen més del que es pot demanar i sempre estan pensant com poden fer més encara. Aquesta és una de les claus de la situació tan bona en la qual estem.

A Alcover també la colla de l’ANC fa més feina de la que tocaria. És un poble un pèl estrany perquè té un batlle socialista, pel que m’expliquen bastant peculiar. I per què no té ni CiU ni ERC a l’ajuntament, que deu ser un cas únic. (*Em corregeixen sobre aquest tema, CiU sí que hi té regidors, ho vaig entendre malament). Hi ha dos regidors de Solidaritat, partit un militant del qual no van perdre l’ocasió d’explicar en la xerrada que tot el que fem tots és un autèntic desastre i que ells tenen raó en tot. 

Era la nit de divendres i el regal va venir en forma de sopar, en una espècie de mas on feia una fresqueta deliciosa i on vam menjar molt bé. Això de fer quilòmetres també té compensacions.

Per cert que els d’Alcover em van explicar que venien al Canet Rock, que com és sabut es fa a Arenys i vam quedar que ens veuríem. Fent broma. El cas, però, és que enmig de la gentada, efectivament, ens vam trobar 


Tenim eurodiputats

Els valencians finalment tenim eurodiputats. Ep, en teníem abans: hi havia eurodiputats administrativament valencians. Eurodiputats del PP i del PSOE. Però només molt episòdicament, en alguna ocasió, algun diputat socialista s’havia fet de notar com a valencià conscient que ho era. Ara, però, les coses han canviat.

Perquè entre els diputats elegits n’hi ha dos, com a mínim, que exerciran sens dubte d’autèntics diputats valencians a Brussel·les: Marina Albiol, d’Esquerra Unida, i Jordi Sebastià, de Compromís. Hi van també alguns valencians pesos pesants d’altres partits, com ara González Pons o Rodríguez-Piñero, però seria una gran sorpresa que foren capaços d’exercir des de la valencianitat en el Parlament Europeu. Més aviat faran de diputats espanyols i endavant. Albiol i Sebastià, en canvi, marcaran la diferència i ací hi ha la novetat.

De fet, Marina Albiol ja va acudir al primer ple amb una samarreta que deia País Valencià Antifeixista. I ho va fer en un dia on els valencians apreníem, diria que sense sorprendre’ns, que la Guàrdia Civil havia esborrat de forma meticulosa les proves que implicaven un grup violent d’extrema dreta, deixant en paper mullat la denúncia contra uns senyors que van ser detinguts amb un complet arsenal d’armes.

Serà interessant veure la seua actuació els pròxims anys. El País Valencià és ple de conflictes de tot tipus, econòmics, ecològics, culturals, polítics, dels quals estic segur que tots dos seran dignes portaveus. Sebastià ja ha dit, a més, que cal comptar amb ell per a qualsevol defensa de la llengua catalana i del dret a decidir, cosa que estic segur que Albiol, vista la seua trajectòria política, subscriu.

(El meu article d’ahir a El Punt Avui


La festa dels Blocs

Divendres passat vam fer una festeta a la Fàbrica Damm per a celebrar els deu anys dels blocs. Va ser emocionalment intensa. Per la gent. Durant aquests deu anys ens hem conegut un grapat de persones al voltant d’aquest projecte que, com a mínim per a mi, és un tresor. Veure-los junts, xerrant els uns amb els altres, em va semblar que era un dels moments que justifiquen tot l’esforç que hem fet aquests darrers anys amb VilaWeb.

-Ací teniu el vídeo amb l’acte sencer

-Ací teniu un vídeo que replega les opinions d’alguns dels assistents

-I ací teniu un vídeo de Roger Cassany que crec que reflecteix de la millor de les maneres possibles el significat dels blocs per a tots nosaltres


A Berga

Xerrada, dijous, a Berga. Al magnífica Pavello de Suècia. Impressiona pensar que un edifici com aquest, fet per Suècia en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona, té més de cent anys. La seua modernitat és rabiosa i la bellesa i elegància de l’indret difícil de superar en termes arquitectònics.

Durant la xerrada apareix la qüestió d’un possible cop d’estat. La desmentisc, com sempre, en base a un argument tècnic: quan Espanya va anul·lar la mili obligatòria va perdre la capacitat logística de fer servir l’exèrcit com a policia interior. En el cas del Principat una invasió amb garanties no es pot fer amb menys de mig milió de soldats i aquesta xifra multiplica per quatre els efectius de l’actual exèrcit espanyol. A l’eixida m’expliquen que precisament el pavelló de Suècia i l’edifici annex havien estat confiscats durant la guerra pels feixistes italians que eren l’avançada de Franco. I em donen una xifra: 10.000 es van haver d’instal·lar a Berga per a poder controlar la contrada. Qui s’imagina avui 10.000 soldats instal·lats a Berga per a aturar el procés d’independència? I d’on els treurien perquè caldria multiplicar els de Berga pels de tot Catalunya i encara pel temps ja que una invasió reclama quedar-s’hi anys…

Acabada la xerrada vam passar per la plaça a veure el rellotge que s’ha instal·lat a l’ajuntament per a fer el compte enrere cap al referèndum. És un d’aquells electrònics amb llum, que a plena nit feia un efecte certament enorme. 


Dues trobades amb el passat

Xerrades, divendres i dissabte, a La Sénia i Palautordera. Amb un ambient extraordinari en totes dues. Quan veus les sales tan plenes de gent i l’entusiasme que es respira arreu del país més aviat cal contenir l’optimisme. Que no hem guanyat encara res, malgrat que estem en condicions de guanyar-ho tot.

En els dos casos, però, quede impacte per dues trobades personals que em retornen al passat. A La Sénia la gran sorpresa és trobar-me al Xavier, amb qui vaig fer, vaig patir, la mili. Jo vaig passar una mili horrorosa, en una unitat d’helicòpters que estaven bojos, recent tornats del Sàhara, que eren uns feixistes integrals i que ens les feien passar molt magres a tots. Hi vam acabar juntant-nos més o menys els qui no aguantàvem aquella gentola i ens refugiàvem en la companyia dels pocs amb els qui podíem parlar obertament i sense embuts. El Xavier era un d’ells i veure’l després de tants anys em va fer una gran alegria. Evidentment vam comentar com de diferent era tot i quina distància tan enorme que hi ha entre aquell moment i el que ara vivim. ‘I el que viurem aviat…’ que li vaig dir jo.

A Palautordera ja hi vaig fer cap pensant que igual hi acudiria el Jordi. El Jordi és el marit de la Remei, que va ser cangur de les nostres filles, especialment de la meua major, fins a la seua mort. La Remei va ser per a nosaltres una dona especialment important, molt. I la seua mort va ser una desgràcia enorme, un pes que encara avui ens costa d’assumir. Ella vivia a Barcelona però era de Palautordera i els seus darrers anys els va passar allí. 

Quan vaig entrar a la sala vaig buscar a veure si el veia al Jordi però no el vaig trobar entre la gentada present. De sobte però el vaig descobrir quan ja havia començat a xerrar. Així que en el moment en que vam acabar vaig córrer a abraçar-lo, emocionat. Em va fer dedicar-li un llibre, que evidentment el vaig dedicar a la memòria de la Remei, que al cap i a la fi, és una raó més per a guanyar. La de fer-ho per tots aquells que no ho hauran pogut viure però que són encara ben dins del nostre cap, dels nostres cors. 


Un debat amb Xavier Prats

Un debat amb Xavier Prats

Xavier Prats serà a partir d’aquest agost el nou director general d’educació i cultura de la Unió Europea, un càrrec rellevant, molt important i en el qual és molt bo que hi haja precisament un català.

En base a això el departament de cultura va organitzar dimecres un debat sobre el paper de la cultura en el projecte europeu on ens van convidar a la Giovana Carnevalli i a mi mateix a fer com de sparrings del nou director general, sota la batuta de l’amic Ignasi Aragay.

En Prats el coneixia d’algun acte a Brussel·les on havíem coincidit  però em va agradar molt aprofitar l’oportunitat per a saber-ne més. I he de dir que em va sorprendre molt favorablement. Té les idees molt clares i té una capacitat insòlita per a recordar dades i relacionar-les.


Avui parle de Xàtiva

El nou rei d’Espanya ha decidit coronar-se el mateix dia que el seu avantpassat va cremar Xàtiva. Aquell borbó malnascut no en va tenir prou encara i va decidir canviar-li el nom. Els seus habitants van ser deportats en massa a la Manxa i la ciutat va prendre durant un segle l’histriònic nom de Colonia Nueva de San Felipe. Per això avui a Xàtiva penjaran crespons negres dels balcons i les finestres, enutjats per la insensibilitat absoluta del nou Borbó que no ha tingut cap remordiment ni vergonya a l’hora de coronar-se vestit de militar i el mateix dia en què el seu avantpassat va ordenar la crema. Parle, doncs, avui de Xàtiva. Amb goig. De la Xàtiva de mon pare i els meus avantpassats. De la Xàtiva que veia des del balcó de ca ma güela al carrer Montcada, carrer de trànsit estret, vell símbol de la ciutat lliure. Del so de la font de la plaça de la Trinitat. Dels arbres de l’Albereda. De la calor espessa i blanca que ens obligava els xiquets a la migjornada.

I parle amb orgull de la Xàtiva que no ha oblidat mai el seu origen ni el seu valor com a símbol de la nació. La de les banderes roges amb les quatre barres al mig. La de Vicent Peris i l’Encobert, la que canta l’Estellés, la dels morts sota el bombardeig feixista italià a l’estació, la de Raimon i sa mare, en aquell carrer blanc, la dels Ventura pare i fill, la dels maulets i la pedra que els recorda amb solemnitat a la plaça de Sant Francesc, la de l’Almodí on penja Felip V cap per avall i on penjarà cap per avall pels segles dels segles. Mentre Xàtiva existisca.

Avui un Felipe en substituirà un altre. I Xàtiva ho veurà, ferma al peu del castell. Posada en el mapa d’on la van voler esborrar.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui