Dues xarrades a Londres

Cap de setmana londinenc. Apretat perquè participe en dos actes diferents. Divendres a la nit en el sopar que organitzen CatalansUK (del qual en trobareu referència en aquesta crònica d’ells mateixos). I dissabte per la vesprada en un debat amb Alex Callinicos sobre el canvi social i les situacions a Escòcia i Catalunya.

El primer va ser un debat enorme. Vam començar a les 7.30 i passades les 12 encara ens barallàvem. Directament. Em va sorprendre un ànim una mica encès que no sé si atribuir a la distància. En qualsevol cas em va resultar molt interessant ja que vaig conèixer molta gent fantàstica que hi viu i treballa i que es deixa la pell també pel país.

Pel que fa al segon va ser per un públic més divers, d’entrada el debat ja era en anglès, i em va permetre conèixer en Callinicos, un personatge de referència en el món anglosaxó com a pensador marxista i un activista polític francament determinat.

Entremig una mica de passeig, un parell de llibreries i una bona visita a la Tate Modern, admirant un parell d’exposicions que em van alegrar la setmana.

Una pinta a Westminster

Aprofite l’estada a Londres, convidat a prendre part en un sopar de Catalans UK, per visitar el parlament britànic. Xavier Solano hi treballa i m’ha convidat a veure’l per dins, cosa que no havia tingut mai l’ocasió de fer. Curiosament he estat als parlaments escocès i gal·lès abans. Mai no és tard, però.

Westminster és tanmateix un parlament ben especial, com ho sap tothom. Passegem de gust per les seues estances i Solano em va explicant anècdotes riques del parlamentarisme britànic, de la seua manera de fer, mentre defensa que el parlament català n’hauria de prendre nota.

La cambra dels comuns impressiona. L’he vist milions de vegades per televisió però no és el mateix veure-la en directe. Allà dins. És molt menuda, més que no m’imaginava, així que els debats que tantes vegades he admirat per com de directes són en realitat deuen ser-ho molt més del que sembla. A terra hi ha dues línies, una a cada bancada, que els diputats no poden traspassar. La gràcia és que les línies marquen exactament la distància de dues espasses. Glups.

L’espai central del parlament és un ampli vestíbul amb quatre cares, que al·legòricament representen les quatre nacions de la Gran Bretanya. Hi ha una ala de l’edifici encomanada al patró d’Anglaterra, una al d’Escòcia, una al de Gal·les i una al d’Irlanda. I la distribució és interessant. El quadre de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, mena a la pomposa cambra dels Lords. El de Sant David, representant Gal·les, a la dels comuns. El de Sant Patrici, representant Irlanda al carrer, i es ben apropiat perquè la major part d’Irlanda ja ha marxat. I el de Sant Andreu, patró d’Escòcia?

drinking-in-parliament

Doncs per més increïble que puga semblar mena al pub. No a un pub metafòric sinó a un pub real. No hi vas de forma directa sinó baixant unes escales però al final de tot i rere una porta molt discreta efectivament s’amaga un pub. Amb música a tot volum, cambreres servint pintes de cervesa i tot de personal del parlament compartint cadires i begudes. Evidentment és un pub on no pot anar ningú que no treballe al parlament però que si t’oblides per un moment d’on és resulta impossible distingir-lo de qualsevol altre.

M’hi vaig fer la cervesa més menuda i lleugera que vaig trobar mentre aprofitàvem per parlar del que està passant al nostre país i a Escòcia.

Juli

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut més. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.

El 9-N és el nostre privilegi generacional

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen conscients de com en som de privilegiats. Vull dir tots nosaltres, els catalans del Principat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domicili. Diumenge serà un privilegi el dia sencer, viure’l. Posar-nos en les cues amb una papereta a les mans. Deixar-la caure, senzillament, dins l’urna. De fet, viure tota aquesta setmana i viure tot el que estem vivint ja és un gran privilegi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nostres generacions.

Des que Espanya ens va foradar per Almansa, el 1707, han estat moltes les generacions de catalans que només han pogut resistir, que han hagut d’aguantar els cops, que s’han conjurat per refer el país en silenci i clandestinament, que s’han esforçat a superar un a un els molts obstacles, i tan grans com eren, que des de ponent els posaven al davant. En aquests 307 anys d’ocupació, molt poques vegades el país ha pogut viure amb calma i llibertat, créixer sense traves o inconvenients greus. Sense haver de fer un esforç suplementari de catalanitat.

Però avui és avui, i ací estem nosaltres. Nosaltres, vostès lectors i jo, som els privilegiats que podem guanyar la independència en nom de tots els qui han perdut durant tres segles. Som els qui tenen l’oportunitat de viure la història en directe i de gaudir-la. I som, sobretot, els qui tenim la responsabilitat de no fallar.

Una responsabilitat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta setmana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens regalarà res i tot encara està per guanyar, però no puc treure’m de damunt aquesta sensació fantàstica de ser el més privilegiat del món. Ni vull.

(El meu article d’ahir a El Punt -Avui)

Kosova contra Samaranch

El Comitè Olímpic Internacional ha anunciat el “reconeixement provisional” de Kosova, fet que li permetrà participar ja en els pròxims Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Sèrbia continua sense reconèixer la independència de Kosova, Espanya tampoc. Però, avui dia, la declaració unilateral d’independència kosovar del 2008 ja ha estat reconeguda per 108 estats d’arreu del món que mantenen relacions diplomàtiques plenes amb el país balcànic. Kosova és, però, un estat encara no membre de l’ONU, i això fa que aquesta decisió del COI siga especialment rellevant.

Quan el feixista Samaranch manava en el Comitè Olímpic Internacional va fer canviar les regles d’admissió amb la finalitat d’evitar l’entrada de Catalunya. En va afegir una, inexistent fins aleshores, que exigia ser un estat membre de l’ONU per entrar al Comitè Olímpic Internacional. La barbaritat era monumental i anava contra la història del moviment olímpic, que accepta en el seu si el que anomena “països esportius”, com seria el cas de Puerto Rico, que ni tan sols ha declarat la independència.

El realisme, però, s’ha acabat imposant i, tot i les protestes de Sèrbia, la norma ha quedat trencada. Kosova ha entrat al Comitè Olímpic Internacional i Samaranch ha perdut la batalla. Era inevitable. En els Jocs de Londres van participar 205 delegacions, i a l’ONU només hi ha 193 estats reconeguts. La maniobra de Samaranch ja s’havia estrellat contra la realitat, i només era qüestió de temps que una decisió del Comitè Olímpic Internacional, com aquesta sobre Kosova la fes inútil del tot.

Només em sap greu que Samaranch estiga mort perquè no pot veure el seu fracàs. Bé, i també perquè potser amb una mica de sort la jutgessa argentina que persegueix el franquisme hauria ordenat la seua detenció.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

A la (nostra) ala oest

Aquest migdia amb Pere Cardús i Jordi Carreño hem entrat carregats de càmeres, focus i micròfons a la nostra ala oest, a una de les nostres ales oest, per tal d’entrevistar el president Mas. Els amants de la política hem quedat marcats per sempre per la sèrie d’Aaron Sorkin The West Wing. I l’ala oest, qualsevol ala oest, ha esdevingut des d’aleshores una mena d’espai íntim, més valorat que no ho estava abans. Al Palau de la Generalitat cultiven una miqueta aquesta sensació, i fan bé. Com diria Josiah Bartlet, la presidència, que no és el mateix que el president, encara que la persona siga el mateix, exigeix una etiqueta, unes formes i maneres, perquè al final és un respecte al propi país, a la seua voluntat sobirana.

Si no estic equivocat, si no estem equivocats jo i l’equip de premsa de la Generalitat, aquesta era la primer vegada en la història que el president era entrevistat en exclusiva per un diari digital. Jo l’havia entrevistat fa anys com a candidat però no en el càrrec i en l’ala oest.

Haver arribat una miqueta d’hora ens ha permès tafanejar el mínim imprescindible i així hem estat còmplices involuntaris de la reacció del seu equip a la roda de premsa del govern espanyol on, de nou, anunciaven la impugnació del 9-N.

El resultat de la llarga conversa que hem mantingut, just després, el teniu en aquest enllaç.

portada

A Matadepera recuperant el to

Xerrada dimarts a Matadepera. El to del país està canviant ràpid i també el meu. Si la setmana passada les xerrades eren tenses aquesta es nota que la gent està decidida a anar a votar el 9-N passe el que passe i sembla que ha passat aquella ombra de guerra civil que tant em preocupava.

Xerrada llarga que la van gravar en vídeo. Així que m’estalvie més comentaris. A l’eixida sopar ràpid amb la gent de l’ANC local i confirmació de que malgrat tot el 9-N serà un dia que quedarà marcat en la història del país. Ganes, decisió de treball, organització. Parlen de com fer això i allò, es passen xifres, quanta gent van fer amb la gigaenquesta i quanta caldrà fer ara.

El que el govern espanyol no ha entès ni vol entendre és això. Que hi ha una guerrilla escampada per tot el país contra la qual no pot fer res. Torne tranquil cap a casa. Deu dies, són només deu dies…

 

L’odeur de pluie…

Cada nit, més o menys a aquesta hora faig el ritual de repassar la premsa. Tinc uns bookmarks molt precisos que em permeten fer-me una idea de tot. Dividits per grans categories (diaris1, diaris2, unio, usa, int’l, agències, periodisme, tecnologia, blocs, nacions) em permeten en vint minuts mirar un centenar de diaris i revistes que em mantenen al cap del carrer i ben sovint em distreuen del cansament del dia.

En la meua llista hi ha quatre diaris francesos. Le Monde és inevitable. Libération el mire més pel record del que era que no pel que és avui. Rue89 també ha perdut molta frescor però encara em dóna moltes idees i hi ha finalment MediaPart, un digital valent que m’interessa molt.

Avui hi hagut un incident amb un grup d’ultres al parlament i he vist que MediaPart en parlava així que he mirat com i de quina manera. I la meua sorpresa ha estat trobar-me aquest comentari, sobre el meu editorial d’avui.

odeur

Caram. He de reconèixer que aquest món tan hiperconnectat on vivim encara em sorpren. Per damunt de les llengües i les fronteres hi ha un lector de VilaWeb i MediaPart que ens connecta i descriu allò que he explicat fa unes hores: L’odeur de pluie qui se fait sentir jusque avant que l’orange n’eclate… Fa unes hores ho estava escrivint en aquesta taula mateix i ara m’ho trobe rebotat des de París i em veig a mi llegint-ho, gairebé, com si fora una cosa que no haguera escrit jo,

PD. Ara que pense fa uns dies em vaig trobar també que un eurodiputat flamenc publicava un article a Brussel·les on reproduïa un bon tros del meu editorial contra Van Rompuy. A vore si encara resultarà que el català és més suficient per anar pel món que no pensàvem…

Sense nom

 

Dues xerrades tenses a Barcelona

Aquesta setmana la ruta pel Sí+Sí ha estat curta. Dues xerrades però totes dues a Barcelona i prop de casa. Dimarts a la seu del CIEMEN i dijous al meu carrer mateix, a Sant Antoni. En tots dos casos organitzades per l’ACN.

Han estat xerrades tenses, sobretot la primera. Pesa molt la picabaralla entre els partits i aquest incipient aire de guerra civil entre els uns i els altres es va contagiar fortament en el cas de la xerrada de dimarts. La de dijous va ser més suau, també i en molt bona part perquè la tensió s’havia anat suavitzant arreu.

Em va saber greu trobar-me amb això, per primer vegada en molts anys. Però supose que és inevitable. Què hi farem?