El club de Manel Vich

En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l’essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans, o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platiní, el Corinthians de Sócrates, l’Arsenal d’Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kaisser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dínamo de l’aranya Yashin…

No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, travessant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els qui corren cap a ella. El futbol és acció, esport.

Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món que, amb alguna que altra inevitable excepció, s’han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que els encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l’espectacularitat del joc.

D’entre ells Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l’speaker del camp i que a més sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me’n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D’una forma impressionant.

Ahir, quan vam saber de la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell ‘bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi’ mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc aparent però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per a ser del Barça.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

C.J. Cregg torna a la Casa Blanca!

‘The West Wing’ és una sèrie monumental que encara que haja envellit pels anys ningú no ha aconseguit superar mai. En les seues set temporades els espectadors vam aprendre més sobre la política i en concret sobre la política americana del que mai no hauríem après d’una altra manera. I també vam apreciar el treball dels actors, que van lligar els seus noms als noms dels personatges que realitzaven. A Martin Sheen, el president Bartlet es veu que el paren per tot arreu als Estats Units com si fos un president de debò. I avui ha estat C.J. Cregg, és a dir l’actriu Allison Janney la qui per un moment ha tornat. L’han deixat iniciar una roda de premsa a la Casa Blanca, com feia habitualment a la sèrie, i la cosa ha anat així com es veu en el vídeo. No vos perdeu l’Oh! dels periodistes quan la veuen entrar…

 

PAH i llei 24/2015: una escletxa important

La PAH ha fet concentracions en seus del PP de tot l’estat defensant la llei catalana  sobre habitatge, la coneguda llei 24/2015. Crec que des del nostre país no li hem donat el valor que cal al gest. La PAH ha convocat concentracions solidàries arreu de l’estat amb una llei catalana, actitud per desgràcia poc habitual i que per això mateix hauria de merèixer tot el nostre reconeixement.

Quan tantes vegades diem, i és cert, que és molt difícil obrir una escletxa en el monolític bloc constitucional espanyol la PAH ensenya que el que cal fer primer és actuar bé a casa. Les escletxes es fan possibles així. La llei 24/2015 és una llei impecable, amb una tramitació modèlica i que respon a una necessitat social òbvia. Amb aquestes condicions que la seua defensa siga assumida més enllà del Principat és ben cert que no hauria de ser notícia però ho és. Per això ho destaquem tant avui a VilaWeb i per això crec molt necessari fer també aquest reconeixement personal.

De l’euromed a la plaça de bous

Dissabte va ser una nit molt poderosa, que recordarem durant molt temps. Però també va ser una nit molt llarga. No només perquè va acabar tard sinó perquè va començar molt d’hora. Concretament a migdia.

Quan vaig arribar a l’estació per agafar l’Euromed sabia que em trobaria amb Gemma Pasqual i amb Núria Cadenes que havien pujat totes dues a fer signatures al Sant Jordi. Però és que em vaig trobar també amb Pau Alabajos, que em sembla que venia de Girona i amb el Cris Joanico i la Dolors Boatella.

Vam decidir que aniríem a dinar tots junts al bar del tren, vista l’hora que era i que ningú de nosaltres ho havia fet. I mentre anàvem passant vagons cap allà s’anava apuntant més gent. Un xicot volia que la Cadenes li signara un llibre, un ex-alumne de la Gavina que ara és a Tolosa em va venir a saludar en la meua condició d’ex-mestre…

El cas és que la Boatella va treure un munt d’entrepans que portava, vam comprar un parell d’amanides i vam començar la festa ja només eixir de Barcelona. I les hores que encara quedaven…CguvKROW4AAi7Aa

Homenatge de Bétera a vint-i-cinc veïns afusellats pel franquisme i el nazisme

Bétera reconegué la setmana passada a vint-i-cinc persones assassinades pel franquisme i pel nazisme, ja que dos d’ells van morir en camps de concentració.

Va ser un reconeixement unànime i solemne de l’ajuntament, demanat i organitzat pel mestre Jordi Alonso, que tanta feina està fent al capdavant del Centre d’Estudis Locals de Bétera. Un homenatge necessari a homes que van donar la vida per la llibertat i contra el feixisme i que tenim el deure de recordar-los sempre.

La relació de veïns assassinats és la següent:

Joan Cotanda Tortajada, “Cotanda”, ferrer, casat, Vicepresident del Consell Municipal. Membre del 1º Comitè de Guerra. U.G.T. Afusellat a l’edat de 39 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Maria García Aloy, “El Purissimo”, llaurador , casat. Membre del 2º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Llíria el 24 d’Octubre de 1939.

Vicent Ten Navarro, carnisser, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 50 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Sebastià Salavert Aloy, llaurador , casat. Vocal del Comitè Executiu Popular. President del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 24 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Joan Salavert Aloy, “Juano”, llaurador, solter. President del Comitè Executiu Popular. Afusellat a l’edat 44 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Vicent Aparisi Carrasco, pagès, solter. Membre del Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Jesús Coscollar Casanoves, obrer, casat. Vocal del Comitè Executiu. Afusellat a l’edat de 41 anys a Paterna, el 6 d’Abril de 1940

Joan Martí Torrent, llaurador, casat. President del Consell Municipal. Vocal del Comitè Executiu. Membre del 2º Comitè de Guerra. C.N.T. Nomenat alcalde amb data 15/03/1937. Afusellat a l’edat de 54 anys a Paterna, el 25 de Maig de 1940.

Gonçal Aparisí Ramón, llaurador, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 2º Comitè Guerra. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, el 24 de Juliol de 1940.

Francesc Arnal Moreno, “El Comte”, llaurador , casat. Síndic del Consell Municipal. Secretari del Comitè d’Agricultura. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, l’11 de Setembre de 1940.

Vicent Lluesma Martínez, obrer, casat. Síndic del Consell Municipal. Membre del Comitè de Requises de la F.A.I. Afusellat a l’edat de 38 anys a Paterna, el 14 de Setembre de 1940.

Ricard Martínez Sánchez, militar, casat. Sergent del Regiment d’Infanteria “Guadalajara nº 10”. Membre del Comitè Marxista. Afusellat a l’edat de 30 anys a Paterna, el 16 de Maig de 1941.

Josep Portoles Campos, jornaler, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 3º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 33 anys a Paterna, el 31 de Març de 1942.

Ventura Picher Mainero, “Ventura”. Pintor, casat. Alcalde en el Consell Municipal, el 16/08/1937. Vicepresident del Comitè Executiu Popular. C.N.T. Afusellat a l’edat de 40 anys a Paterna, el 8 de Març de 1943.

Salvador Campos Inglés, llaurador , solter. Secretari del Comitè d’Agricultura. Vocal del Comitè Executiu Popular. Afusellat als 43 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Josep Sánchez Doménech, jornaler, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el dia 9 de Març de 1943.

Gerard Tomás Navarro. Carnisser, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Inglada. Obrer, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el dia 3 d’Abril de 1943.

Francesc Tárrega Llistó. Llaurador, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Campos. Paleta, casat. Afusellat als 50 anys a Godella, el 15 d’Abril de 1940.

Frederic Carrasco Ricart. Llaurador, casat. Afusellat als 39 anys a Lliria, el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Pons Coscollar. “El Catano” obrer, solter. Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 19 de Desembre 1939.

Baptista Cinquè Doménech. Llaurador Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 6 d’Abril de 1940.

Josep Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6574. Va morir amb 32 anys, el 7 de Gener de 1942.

Francesc Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6573- Va morir amb 28 anys, el 3 de Gener de 1942, 28 anys.

L’efecte dels mitjans en l’opinió pública

Un documental d’Andreu Roca sobre l’efecte dels mitjans en l’opinió pública on participe amb altres col·legues com Toni Cruanyes, Jordi Basté, Màrius Carol, Rosa Maria Calaf, Saül Gordillo, Josep Maria Carbonell, Cristina Puig, Xavi Bosch i Salvador Cardús i també amb alguns representants polítics.

Les Halles de París estrenen una espectacular renovació

Les Halles de París són probablement un dels indrets que més m’he estimat del món. París és molt important per mi, pels rècords, per tantes coses que hi he descobert, pels dies que hi hem passat, sempre interessants i excitants.

Les Halles, quan les vaig descobrir als anys vuitanta del segle passat van ser per a mi una revelació fascinant. Aquell edifici immens ple de botigues interessants, de gent que anava i tornava de tot arreu, els trens que hi arribaven plens, la FNAC on podia passar-me hores i hores. En un temps carregava literalment maletes de llibres cada vegada que anava a París i Les Halles era el lloc on proveir-me. La meitat de la biblioteca de geopolítica que tinc està comprada allà. Allà vaig descobrir els I Muvrini (encara recorde una façana sencera plena de discos d’un grup que cantava en cors i jo no coneixia). Allà vaig somiar amb Macs que no tenia diners per comprar-me però que admirava en silenci…

I quin entorn! El barri m’encanta, allargar-me caminant al Pompidou, veure-hi alguna de les coses sempre tan interessants que fan, dinar en qualsevol racó. Perdrem per aquells carrers estrets que hi ha darrere l’església. Veure carnissers i floristes fent la feina. Fins i tot m’he acostumat a dormir en un hotelet que està allà mateix a la cantonada.

Les Halles, amb els anys però, s’havia fet vell i s’havia degradat molt. Però ahir van inaugurar una renovació espectacular que vull anar a veure tan aviat com puga. Les Halles han renascut com centre comercial, espai de cultura, nus de comunicació i gran parc urbà de París. Amb una arquitectura impressionant i espere que amb tantes i tantes coses interessants a dins com ha tingut sempre.

Per anar fent boca ací hi ha el vídeo

Les Halles, voyage au coeur du Paris de demain per parisleshalles

Prohibit el Barça – Madrid

Cada any hi ha aquella notícia que diu que el partit entre el Real Madrid i el Barça es veu pràcticament a tot el món. No sé quants països, no sé quantes cadenes, no sé quants milions d’espectadors, que normalment equivalen sempre a rècords estratosfèrics de tot.

Al món hi ha avui 206 estats proclamats i és molt possible que en més de dos cents ahir a la nit les televisions ensenyaren les imatges del Camp Nou. Hi ha alguns de molt petits que ni tan sols tenen cadena de televisió pròpia, penseu en el Vaticà o en algunes illes d’Oceania però fins i tot allí arriben el satèl·lit o les televisions del país veí. Hi ha una excepció, però, un ‘país’ on el Barça – Madrid molt segurament ahir no es va poder veure: l’anomenat Estat Islàmic.

Segons un reportatge molt complet que Quentin Müller ha publicat aquesta setmana a Vice el futbol està prohibit en la major part del territori, a Síria i l’Irak, que està sota el control efectiu de l’anomenat Estat Islàmic. De fet explica que no només està prohibit jugar al futbol en el cas de la gent adulta sinó que ni tan sols els partits es poden veure per televisió. A no ser que siga en silenci i en la intimitat més íntima. Precisament descriu el que va passar en el darrer Madrid – Barça, que va començar amb un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de París. Com que la gent no té massa televisors a casa es concentren en locals públics per veure el partit. Aquell dia quan les autoritats van veure que es feia el minut de silenci van ordenar una evacuació completa, ràpida i violenta de tots els locals i es veu que van prendre la determinació de prohibir el visionat en llocs públics de partits de futbol. Així que l’únic remei possible és tancar-se en les poques cases que tenen una televisió pròpia i callar quan marca Messi.

Tant de bo que ben aviat els ciutadans que viuen sota aquest règim se’n puguen alliberar.

 

(El meu article a L’Esportiu d’aquest diumenge)

Qui són les vint-i-cinc primeres persones que vaig seguir al twitter

Gràcies a una de les funcions del Crowdfire he recuperat qui van ser les vint-i-cinc primeres persones que vaig seguir al twitter quan el vaig obrir.

1) Carles Bellver. @carlesbellver Professor de la Universitat Jaume I i una persona per la qual tinc una admiració incondicional. No m’estranya que fos el primer.

2) Saül Gordillo. @saulgordillo Cosa que supose que no sorprèn a ningú…

3) Oriol Ferran. @oriolferran D’Arenys de Mar i company de batalles tecnològiques de de fa molts anys.

4) Màrius Serra. @mariusserra  Cosa que supose que tampoc no sorprèn a ningú

5) Isaac Salvatierra @isalvatierra Periodista de l’Ara amb qui aleshores tenia bastant relació.

6) Política 2.0 @politica2punt0  Un projecte de seguiment de blocs i piulades polítiques, que aleshores estava relativament de moda. Supose que el Saül devia estar al corrent.

7) Oriol Junqueras @junqueras  Un dels primers polítics que s’hi va posar

8) Andrés Iniesta @andresiniesta8 No sé ben bé per què. Supose que em feia gràcia seguir un famós.

9) Cristina Ribas @cristinaribas Una de les persones que més de prop vigila l’evolució del periodisme digital des dels seus inicis.

10) Joan Laporta @JoanLaportaFCB No sé si era president del Barça aleshores…

11)  Francesc Vila @francescvila Company de Gandia sempre inquiet per la comunicació, pel país i per un munt de coses…

12) Roger Buch @Rogerbuch Un cas semblant però no de Gandia :)

13) Miquel Iceta @miqueliceta Sempre he apreciat molt el seu tarannà i el seu paper en el partit transversal internauta

14) Voro Gómez @vorovoro Un gran activista de la llengua, l’escola i la xarxa. De Xàbia

15) Vador Casas @salvadorcasas D’Argentona

16) Meius Ferrés @mferres Una altre de les imprescindibles per a entendre què ha passat en aquest país i a internet

17) Ajuntament de Bétera @Aytobetera El poble tira…

18) Josep Maria Martí @periodistes_cat Aleshores president del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Gran president i millor persona

19) Juan Varela @periodistas21 Un gran col·lega, al qual sempre cal escoltar. Amb molta atenció.

20) Karma Peiró @kpeiro L’avui directora de Nació Digital

21) Carles Puigdemont @KRLS El primer en tenir un nom de twitter que sorprenia.

22) Sergi Picazo @sergipicazo Avui a El Crític.

23) Germà Capdevila @gcapdevila Avui a Nació i a Esguard, entre mil coses més.

24) Wayne MacPhail @wmacphail El meu vell amic i admirat col·lega canadenc. Segurament la persona que més ha influït en la meua visió del periodisme a internet

25) Marc Arza @marcarza Reusenc.

Fins ací la llista dels 25 primers, que em sembla significativa i curiosa vista des de la distància. Immediatament després hi ha molts altres noms interessants, el Xavier Mir, la Bel Zaballa, la Neus Pinart, els de VilaWeb Mollerusa, el Vicent Martínez, el Carles Banús, l’Oriol Vadó, la Liz Castro, el Magí Moranta, l’enyorada Sílvia Martínez, el Yuribcn, un dels primers dels quals no sabia el nom real…

 

Cruyff

Ara, per desgràcia, s’ha perdut molt el gust per l’etimologia. Però la seua pràctica és sempre interessant, perquè les paraules ens transporten a les arrels més profundes de la nostra civilització. És el cas de l’accepció de ‘geni’, aquest a apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet servir aquests dies per referir-se a Johan Cruyff.

En l’antiga Roma el geni era l’esperit que guiava una persona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tantes altres coses, característiques divines que avui estan fora de lloc o que només les podem fer servir en broma, com passava amb ell. Però la definició de ser algú que guia, fins i tot i més interessant encara algú que guia en la distància, encaixa a la perfecció en el que Cruyff va fer.

Més tard a França, sobretot després de la revolució, hi també va haver-hi un interès gran en estudiar els genis. En van parlar des de Diderot a Lamartine, que va fer una definició preciosa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamartine va deixar escrit que un geni es reconeixia. I que es reconeixia per la grandesa del seu propòsit i la immensitat dels seus resultats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interessats en entendre què és un geni. Kant, com sempre!, va ser molt agut quan va explicar que els genis són aquells que fabriquen idees que els altres no podem sinó imitar. Schopenhauer, en fi, va arribar al matís més exacte amb aquella frase cèlebre segons la qual ‘el talent assoleix el que cap altra cosa pot assolir, el geni assoleix allò que ningú més no pot veure’.

Sostinc que Johan Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tingut la sort de veure de prop i gaudir en la nostra vida. I per això mateix el meu agraïment cap a ell serà infinit. Per com ha canviat el futbol, per com ens ha fet gaudir, per tantes i tante nits de plaer i alegria que ens ha regalat. Però sobretot per com ha estat capaç de canviar la mentalitat de tanta gent, de la nostra societat fins i tot.

(el meu article d’aquest diumenge a L’Esportiu)