Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…

Amb Borja Penalba, parlant i cantant sobre Dylan a València

Aquest dimarts m’ho vaig passar molt bé. Faig un munt d’actes al cap de l’any però hi ha pocs actes en el qual la meua principal ocupació siga simplement la de divertir-me. Dimarts a l’Octubre de València vaig participar en un acte d’homenatge a Bob Dylan que va consistir en una conversa amb el meu admirat Borja Penalba, que a més a més va cantar quatre cançons. Una d’elles, la seua versió de ‘Noia del país del nord’ simplement esborronadora.

Tot això va venir a compte d’una invitació de Juli Peretó en el marc d’una sèrie d’actes on es parla de tots els premis Nobel de cada any. Al Borja i a mi ens uneixen moltes coses, moltes, dues de les quals l’estima per la música i per Bob Dylan. I per tant ens va resultar tan fàcil i divertit que només vam fer una escaleta mínima del que anàvem a fer, mitja hora abans de posar-nos davant el públic.

Ací teniu un moment de l’acte en el qual llisc una traducció pròpia del ‘Forever Young’:

Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico

 

S’ha mort el Pi de la Bassa

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

Dinant amb la Isabel

Ahir li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la Isabel-Clara Simó. Tant bon punt ho vaig saber vaig decidir plantar-me a la seu d’Òmnium per escoltar la notificació del jurat. Despús-ahir precisament havíem estat el Vicent Sanchis i jo amb ella i no ens va dir res de res. Ja ho sabia però va callar, ben disciplinada. Ahir no la vam deixar escapar, però. A Òmnium érem, entre molta altra gent, el Vicent Sànchis, el Carles Solà i jo mateix, que amb la Isabel fèiem quatre dels membres d’aquella màfia valenciana que durant tants anys va embolicar l’enyorada Mavi Dolç. Ens vam fer aquesta fotografia de record i després, amb el president d’Òmnium Jordi Cuixart, vam decidir que ens n’anàvem a dinar junts per celebrar-ho.

IMG_0891

I així va ser. I vam fer un d’aquells dinars inoblidables en els quals vam riure molt, vam explicar tota mena d’anècdotes i vam repassar de valent a tots aquells que havíem de repassar. La Isabel estava radiant, que ja tocava, tota divertida veient com se li anava omplint el mòbil de trucades, de whatsapps, de missatges de tota classe i condició per felicitar-la. La va felicitar també l’ama del restaurant i tots plegats vam brindar per un premi que m’alegra més del que puc explicar.

Amb la Isabel m’uneix una amistat i unes complicitats que venen de molt lluny. Sent una admiració gran cap a la seua tenacitat i la seua valentia, cap a la seua capacitat de no deixar de desafiar mai tot allò que no li agrada. Per raons biogràfiques, El Temps és el bressol d’on naixerà VilaWeb. Però el Canigó de la Isabel i el Xavier és la nostra prehistòria i la prehistòria de la qual venim molts en aquest país. No he vist mai a la Isabel defugir ni una sola batalla però tampoc no l’he vist mai, ni en els moments més difícils, enfonsada. La Isabel és una alcoiana d’una vitalitat superlativa amb la qual dinar ahir va ser un plaer més gran encara del que ho ha estat en tantes altres ocasions. Perquè, caram, què no hauríem de celebrar, i de celebrar be, que siga la quaranta novena persona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Doncs això mateix…

El whattsapp de ma mare

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…

25 anys de la fi de la Unió Soviètica

Just abans d’acabar l’any els bons amics del CIEMEN em van convidar a participar en un debat sobre els 25 anys del final de la Unió Soviètica. Hi vaig participar amb Simona Skrabec i Abel Riu i aquest és el vídeo que han penjat ara amb la major part del debat gravada.

2016: l’equivalent a una volta al món per l’Equador

La nit de cap d’any acostume a repassar la meua agenda de l’any. És com un recordatori de totes les coses que he fet. Avui, en fer-ho, m’ha assaltat una curiositat, a partir d’un comentari que va fer l’Albert l’altre dia, i he mesurat més o menys quants quilòmetres he fet al llarg d’aquest anys que ara s’acaba. El resultat, sense comptar els molts que he fet de punta a punta del país, és d’uns quaranta dos mil. Que equival a una volta al món per l’Equador una miqueta més. (Les voltes al món són molt diferents segons la latitud per la qual voles i la de l’Equador, lògicament, és la més llarga).

Aquest any he viatjat per feina o per plaer a Berlín, Maastricht, Brussel·les un parell de voltes, Amsterdam, Bilbao, Sarajevo, Madrid, Qatar, Dubai, Geòrgia i Japó. I tres vegades a Londres, que és on he anat més, per circumstàncies diverses.

Això pel que fa a l’estranger, que de quilòmetres a casa n’he fet moltíssims més encara, d’Elx a Perpinyà i Andorra o de Palma a Fraga i aquests no els compte.

Bon any a tots. (I, per cert, demà tren Barcelona-València: a seguir viatjant)

Vídeo de la meua xerrada a Otos: Trump, Brexit… què més ha de passar per a que repensem què passa amb la política i el periodisme?

Ací vos deixe el vídeo de la meua xerrada de fa uns dies a Otos (La Vall d’Albaida). La xerrada formava part de la trobada de blocaires i la vaig fer a l’ajuntament. Els assistents no eren només blocaire perquè aquesta era la principal activitat oberta a tothom en aquella trobada.