Al Primorski Dnevnik. A la complicada història de Trieste.

Fa unes setmanes Midas va celebrar a Barcelona la seua assemblea anual. Midas és una associació que agrupa els diaris en paper en llengües minoritzades de tot Europa. Em van convidar a participar en les activitats de l’assemblea, presentant el model de VilaWeb.

 

Ara una ressenya de tot allò s’ha publicat al Primorski Dnevnik, el diari en eslovè de Trieste, ciutat que avui pertany a Itàlia.

La història d’aquest diari és molt interessant perquè és un reflex de com de complicada ha estat la vida d’Europa. El diari es va fundar oficialment el 1945, quan els partisans de Tito van ocupar la ciutat. El seu nom significa ‘El diari de la costa’, en una clara referència a la pertanyença de Trieste a Eslovènia.

Tanmateix quan es van retirar els iugoslaus i Trieste va passar a ser un territori lliure, que acabaria formant part d’Itàlia, de forma oficial, el 1975, el Primorski va passar a ser alguna cosa així com la veu dels eslovens de Trieste i d’Itàlia, paper que encara juga avui.

A primers del segle XX Trieste era la principal ciutat eslovena, molt més important i gran que Ljubljiana però amb l’ascens del feixisme a Itàlia la batalla per la que van dir que era la città italianissima va acabar amb la victòria dels italians i l’exili massiu d’eslovens cap al centre del seu país o cap a Amèrica.

Avui els càlculs parlen de la presència a Itàlia encara d’uns cent mil eslovens autòctons entre Trieste, Udine i Gorica, quinze mil dels quals viuen a la primera ciutat. Legalment són una minoria dins l’estat italià protegida per l’acord que van signar en el seu moment Itàlia i Iugoslàvia.

 

O PP o valencià

Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l’estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava ‘desautoritzada’, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i de que això no porta enlloc. S’equivoquen. S’equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l’acte que el 25 d’abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià ‘de manera reiterada’ vota contra el govern del seu propi lider. Puc entendre que no ho entenguen però s’estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d’obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d’aquesta setmana sí que porta a algun lloc.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

The Crown. A la llista de sèries impressionants

Aquesta dies en que em fan estar en repòs he aprofitat per llegir moltes coses que tenia aparcades i també per veure la impressionant sèrie televisiva ‘The Crown‘.

Em vaig afeccionar a les sèries de televisió, sobretot a les que estan relacionades amb la política, gràcies a la mítica ‘The West Wing’. És incalculable la quantitat de coses que vaig arribar a aprendre de la política dels Estats Units gràcies a les seues set temporades. ‘The Crown’ m’ha fet ara el mateix efecte, respecte a la política britànica i sobretot al complex paper de la monarquia en un país sense constitució escrita. I de fet una de les coses que he après és que la constitució no estarà escrita però els seus detalls són tant mil·limètrics i observats com els d’una constitució escrita i impresa.

A part de la política els arguments són sensacionals i l’actuació dels actors superior, impossible de millorar.  John Lithgow fa tant bé de Winston Churchill, que has d’estar pensant sempre que no és el Churchill original. I l’ambientació i la qualitat de la imatge, amb un desplegament de recursos impressionant, és probablement la millor que he vist mai.

De moment només n’hi ha disponible una de les deu temporades que diuen que faran. Esperarem.

Una setmana amb el peu trencat

Avui fa una setmana que em vaig trencar el peu. Un accident casolà, ara fa set dies, m’ha deixat fora de circulació. No he pogut anar a la redacció de VilaWeb, he hagut d’anul·lar la meua participació en tot d’actes i xerrades i no he pogut anar tampoc a la tertúlia d’El Punt Avui TV –tot i que encara he fet una mena de pissarreta via telefònica. Sap greu però els impediments físics ho són i no puc fer gaire cosa més que resignar-me i intentar posar tot de la meua part per tal que la recuperació siga el més ràpida possible.

 

Gabilondo

Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.

No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.

Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.

Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o

que plou des de fa quatre hores?

L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.

I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.

 

(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)

L’Albert, l’Enric, els maulets imprescindibles


Dissabte en plena manifestació a València ens assabentem que diumenge lliuren un reconeixement a l’Albert, a Torrent, els amic de l’Horta Sud. El reconeixen com a ‘Maulet de l’Horta’ per tots els seus llargs anys de treball i generositat cap als altres. Ell, l’Albert és així, ens ho havia amagat perquè no anàrem.

Tant hi fa. La casualitat d’una conversa fa que ens n’assabentem i ens comboiem immediatament tots. No deixarem passar una oportunitat com aquesta de ser al seu costat i de demostrar-li com d’orgullosos estem d’ell. Nosaltres, la colla de Bétera, a la qual al·ludirà més tard en el seu discurs d’acceptació.

Així que diumenge de matí fem cap a Torrent. A hora d’esmorzar, que les emocions s’han de prendre amb la panxa plena. Amb Vicent i Rosa hem d’anar a buscar el text que l’Albert no té tinta a l’impressora i li han entrat els nervis. Només arribar Apa desplega l’estimada estelada anarquista mentre Jem s’exclama de que allò sí que és un aplec. I Albert paga els entrepans. Diu que ja que hi hem anat per ell és el mínim que pot fer. L’indret és un espai més o menys forestal endreçat amb un entarimat i amb tot de senyeres i estelades. Un aplec, efectivament.

Van arribant amics i coneguts amb els quals comentem la manifestació del dia abans. Hi ha un cert aire d’eufòria. El País Valencià s’està desvetllant ràpid i fa molt de goig viure aquest procés en primera fila.

Arriba l’hora dels premis i l’Albert amolla aquest discurs. I declara el que és: si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Efectivament.

Efectivament gràcies a ell i als altres premiats. Gent imprescindible, de poble, que no ha parat ni un segon de la seua vida de fer el bé comú per tal que el país, el nostre, siga millor. Lamente no haver apuntat els noms dels altres premiats. Els seus discursos impressionen. Tots ells. Gent de les diverses ciutats i pobles de l’Horta Sud, gent d’aquella que fa dècades que planta cara. Gent imprescindible.

I entre ells, junt amb el nostre Albert, l’Enric Tàrrega, una icona del País Valencià, un homenot al que per homenatges que li fem mai li podrem agrair prou el seu treball, les seues iniciatives, el seu esforç. Un altre dels premiats se suma a l’homenatge i en comptes d’agrair el premi ens recorda amb molt bon humor com Enric Tàrrega el va amagar quan el perseguia la Guàrdia Civil franquista. Amb quina calma el va rebre i el va cuidar. Quan marxa el salude amb una reverència, com es mereix. El país meu és això. Gent com l’Enric, com els altres premiats, com el meu estimat Albert. Gent en el cap dels qual la paraula derrota no ha ressonat ni en el moment més fosc. Gent que ens fa guanyar i ens fa la vida molt més bonica.

De tornada la colla ho celebrem. Que siga per molts i molts anys, ben lliures.

Retorn a Eslovènia (4). Un carnet vell

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

 

Retorn a Eslovènia (3). Quan els peus pensen

Reconec molt vagament Ljubljana. El riu, els tres ponts, la gran església que hi ha al davant. Però les imatges no em venen clares al cap. No hi havia tornat des de la independència i encara hi ha barricades ballant pel meu cap, allà on ara hi ha uns amables bars on la gent passa l’estona.

La capital eslovena em sembla avui molt més centreeuropea que mai. Puge al castell, magníficament restaurat i les teulades de les cases semblen un país de contes des d’allà dalt.

De sobte, però, caminant per un carrer sense més el meu cap diu ‘allà és el parlament!’ Ric, pensant que són els peus i no el cap qui em mena en la direcció adequada. Com si els peus hagueren pensat.

M’hi adrece i efectivament apareix la porta aquella tan especial que l’obria ja fa anys i que segueix obrint la cambra legislativa ara del país independent. Les escultures enaltint el treball eren iugoslaves i socialistes però han tingut l’encert de deixar-les allà mateix. Hi ha obres en marxa però reconec la plaça on es va proclamar la independència. Un guàrdia s’acosta, encuriosit per la meua presència. Li explique que sóc periodista, que no havia tornat des de la independència i que estava intentant recordar l’escenari. Fa un somriure condescendent i em deixa estar mentre la nit cau la ciutat, com aquell dia que ara recorde.

Retorn a Eslovènia (2). Les dues Gorica

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.

Retorn a Eslovènia (1). La porta veneciana.

A Eslovènia no tornava des de la independència d’aquest país. Ara ho he fet per una entrevista que apareixerà un dia d’aquests al diari. Com que l’aeroport de Ljubljana és molt petit i no té connexió directa, però, he vingut via Venècia. I m’hi he permès d’aturar-me.

Curiosament no havia estat mai a Venècia. Mai de la vida. I ja tocava. He gaudit de gairebé mig dia per a visitar-la. L’avió de Barcelona arribava a les nou del matí i el cotxe que m’havia de dur a Eslovènia marxava a les 8.30 de la nit. Dotze hores ben bones, doncs, que he aprofitat tant com he pogut i sabut.

Venècia és un lloc únic. Això ja ho sabia. Però veure-la t’ho demostra i de quina manera. Té massa particularitats com per a deixar indiferent ningú. No hi ha vehicles altres que les barques i els vaixells. Ni cotxes, ni bicicletes ni els espantosos patinets que estan tan de moda. Així que no fas res més que caminar o pujar en l’eficient i espectacular servei públic de vaixells. Això fa que el ritme canvie.

Només arribar m’he acostat al pont de Rialto, atret per la seua fama. Això, però, és la seua pena. No s’hi podia ni posar un peu de gent que hi havia. No vull ni imaginar-me com deu ser la cosa a l’estiu. A darrere seu, però, el mercat ja és un espai digne de la passejada. Un mercat obert ple de verdura i peix, pràcticament local, amb parades d’un colorit i un desplegament de matisos espectaculars. A Venècia tot ha d’entrar per barca i et preguntes com i de quina manera arriba tot allò a aquelles petites places obertes al canal. A quina hora ho porten? Com ho organitzen per a que siga possible un cert ordre de descàrrega. I des d’on ve, d’on arriba?

Venècia són una multitud d’illes però la central, on hi ha Sant Marc, és la que s’omple de turistes més enllà del que seria recomanable. Així que he passejat pels sestieri, de Sant Polo i la Santa Crocce on hi ha una Venècia molt més discreta. Ací viu la gent, vull dir la gent del país i això es reconeix en les cases, en la forma dels carrers, en els ponts, en els canals buits de góndoles i plens de barques pràctiques. En alguns racons els canals prenen formes capricioses que semblen impossibles de navegar. M’he quedat una estona veient maniobrar una barca per girar una cantonada minúscula.

Una cosa que crida molt l’atenció és l’organització de la ciutat. Per una banda totes les cases tenen un número. Com que el concepte de carrer ací és esquiu supose que sempre és mes fàcil fer així la identificació d’on vas. Per una altra banda, però, hi ha cartells enormes en les parets on unes fletxes artesanals marquen els grans camins ‘Ferrovia’, ‘Rialto’, ‘Sant Marc’, ‘Placeta de Roma’. Gràcies a aquestes indicacions és més o menys senzill caminar per aquest laberint sense perdre’t. O sense perdre’t massa. Sempre hi ha un moment que has de fer avant o enrere però tenint en compte que cada carrer conté alguna sorpresa amagada, ja està be.

La perla del viatge ha estat, però descobrir, l’Illa de Sant Jordi, a Giudecca, I dins seu l’extraordinària Fondazione Giorgio Cini. Aquests dies hi ha una exposició molt impactant del treball amb vidre d’Ettore Sottsass però he de dir que l’edifici també és meravellós. Al costat mateix el campanar de l’església permet una vista de conjunt de Venècia que et fa veure clarament l’essència d’aquesta ciutat extraordinària. La llacuna que la fa ser única i l’espés mosaic de teules roges que la conforma.