Cadaqués: primera xerrada i petit miracle

cadaqués

Divendres vaig començar a Cadaqués el que en podríem dir ‘la temporada final’. Ja no m’atrevisc a presentar la xerrada com una presentació del llibre, que fa molts mesos que es va publicar, però vam vendre tots els que portàvem. Igual hauré d’innovar menys.

L’amic Oriol Sallas ens havia convidat a fer aquesta primera xerrada el darrer cap de setmana de l’agost. La sala es va omplir, el debat va ser interessant i vaig poder saludar Ventura Pons i saber dels seus darrers projectes.

La sorpresa, però, arribaria l’endemà.

Arribar a Cadaqués com sap tothom és molt complicat. La carretera és plena de corbes i el camí es fa feixuc. Així que vam acceptar la proposta de quedar-nos a dormir -cosa que no faig habitualment.

I ens van regalar un endemà que va ser un petit miracle. Vam començar esmorzant a base de bé a l’olivar que en Martí té a davant del mar. Amanida, abadejo, formatges, vinet… Costa explicar com de fantàstic era el paisatge des del porxo de la barraca. I què bé m’ho vaig passar simplement parlant.

Després vam anar fins el cap de Creus, on jo no hi havia estat mai. Sorprenent i poderós. I encara vam tenir unes hores per passejar tranquil·lament per Cadaqués abans de tornar cap a Barcelona. Carrers amunt i avall que d’empinat el poble ben bé que ho és.

Un petit miracle, doncs, que va allargar les vacances com qui diu fins l’últim minut. Un cop de sort.

Els llibres de l’estiu

Com cada any el repàs als llibres llegits a l’agost, quan tinc més temps per a dedicar-m’hi

·Thomas Piketty. L’economia de les desigualtats. Edicions 62. Tant parlar d’aquest llibre esperava alguna cosa més que el catàleg d’obvietats, ben fet això sí, que és. Cal recordar aquestes coses a la vista de l’entusiasme d’algun sector polític sobre el senyor. Vaig pensar que en trauria més profit, que no ha estat el cas.

·Antoine Sfeir. L’islam contre l’islam. L’interminable guerre des sunnites et des chiites. Grasset & Fasquelle. Necessitava aprofundir en les diferències entre sunnites i xiïtes. I aquest és un bon manual. Perquè hi trobes des de les ‘raons’ teològiques fins les geopolítiques. Un repàs profitós per a entendre tot el que està passant a Llevant.

·Norman Davis. Vanished Kingdoms. Penguin. Un llibre molt bonic sobre països que mai no van arribar a ser o que han desaparegut. Un mapa d’Europa que fa pensar, amb la Galitzia, l’Ertrúria, la corona catalano-aragonesa, l’Eire, Rosenau o la Unió Soviètica. No sempre guanyes…

· Lawrence M. Krauss. Un universo de la nada. Pasado y Presente. Me n’havien parlat molt bé d’aquest llibre, que intenta desmuntar des de la cosmologia la ‘necessitat de Déu’. És efectiu.

·Núria Gómez Llauger i Enric Serra Canals. 100 llatinismes més vius que mai. Cossetània. Molt divertit. Molt.

·Juan Carlos Moreno Cabrera. L’imperi de la llengua comuna. Voliana. Un regal del meu amic Jordi Solé, que l’ha editat en català. Un repàs demolidor de l’imperialisme lingüistíc espanyol, que haurà de ser lectura obligatòria, sobretot a Espanya.

Passejant pel Baix Camp

Hem aprofitat els darrers dies de l’agost per passejar unes hores pel Baix Camp, Montbrió, Mont-Roig, Riudecanyes… Un paisatge dur, sec, contundent sota el sol però molt interessant. A Mont-Roig buscàvem les petjades de Joan Miró i la veritat és que és prou quedar-te mirant un paisatge real, d’avui i comparar-lo amb els seus quadres. Montbrió ens va sorprendre molt agradablement però Riudecanyes encara més.

De primer vam anar a veure l’embassament i caminar una mica per la riba i després vam entrar al poble. Era gairebé migdia i literalment no hi havia ningú pel carrer. Ens va sobtar veure que els carrers portaven nom de dies: carrer del Dilluns, carrer del Dimecres, carrer del Dissabte. Més tard vam aprendre que tenia a veure amb la celebració local del Corpus, on les festes es feien dies diferents en carrers diferents.

Van fer cap a la plaça pensant que trobaríem un lloc on menjar, que no hi era. Però en canvi vam trobar el batlle que observava com uns veïns alçaven un dron per prendre unes imatges aèries. Ens va voler obrir la impressionant església local per tal que la veiéssem i un company seu ens va ensenyar també casa seua, que era un autèntic museu.

A l’entrada del poble havíem vist un cartell que indicava que s’hi feien misses en anglès, cosa que ens havia despertat la curiositat. La raó és Salou. Es veu que a Salou necessiten algun capellà en anglès i el bisbat, o qui fos, va decidir enviar-ne un d’escocès a Riudecanyes, que encara hi és. Ara parla català i fa misses per la gent del poble però es veu que al cap d’arribar va haver de fer un enterrament i no el va entendre absolutament ningú.

El capellà escocès s’ha arreglat molt bé la casa abadia i ara forma part del paisatge local. Polèmiques incloses ja que es veu que es declara unionista i no vol la independència d’Escòcia. Cosa que per l’abundància d’estelades que vaig veure al poble molts dels seus feligresos no deuen entendre bé.

El batlle em va semblar una persona molt interessant. D’aquestes que hi ha tant pels nostres pobles, amb un concepte, amb una idea de com volen transformar la seua població. Parlava amb passió i coneixement que és una cosa que venint de l’experiència dolenta de Bétera, sempre he trobat envejable. En acomiadar-nos el vam felicitar per com d’agradable era el seu municipi i pel bon gust amb el qual havien remodelat la plaça. I allà seguien els del drone intentant treure les millors imatges possibles per a un vídeo que, segons que em van explicar, volien ensenyar a Port Aventura.

Brotons pinta el 1714

Torne de l’església de Sant Pere de Prada, on l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jover dels Països Catalans han fet un concert senzillament memorable. Avui mateix el repeteixen a Lleida i el dia vuit de setembre, al Palau de la Música a Barcelona. Si podeu aneu perquè es tracta d’un espectacle descomunal.

Salvador Brotons és un mag. Mou els seus músics com si foren putxinel·lis, fascinats per la passió que posa el mestre a l’hora de dirigir. Amb l’estrena de la seua rapsòdia sobre el 1714, però, supera els límits del que era previsible. És una obra molt impressionista, gairebé narrativa, molt visual, que et porta de la mà pels tres segles que han passat des de la derrota i que culmina en un crescendo musical sobiranista inigualable i esborronador. Els diversos moments són cadascú més excepcional que l’anterior. De la tristor a la guerra, de l’èpica a la victòria que ja s’ha anuncia.

Amb el mòbil no he pogut resistir-ho i he gravat el final. Crec que malgrat la deficiència del so serveix per a fer-se una idea de davant el que estem.

Els mapes de la crisi canària

1) Les prospeccions

L’actual crisi entre les Canàries i l’estat espanyol neix de l’autorització per part de l’estat espanyol a l’empresa Repsol per a fer dues prospeccions petrolieres prop de Lanzarote i Fuerteventura. Aquestes prospeccions afectarien de forma greu la fauna marina de la zona i podrien afectar el turisme. El govern canari afirma, a més, que ha parlat amb els accionistes de Repsol (Caixabank i Sacyr) i aquests els han assegurat que fan les prospeccions pressionats pel govern espanyol.

prospecciones--644x362

 

2) Un possible conflicte internacional. El paper del Marroc.

Les prospeccions es fan al límit de la frontera internacional, tàcita, entre l’estat espanyol, el regne del Marroc i el territori ocupat de la República Àrab Sahariana Democràtica. Dic tàcita perquè la frontera en realitat no està definida de forma oficial. El Marroc ha anunciat que també en farà de prospeccions a l’altra banda de la frontera i ha insinuat que Espanya estaria intentant avançar-s’hi per robar petroli de la bossa que consideren marroquina. La difícil geopolítica de la zona pot provocar en qualsevol moment un conflicte molt difícil de gestionar.

 

1401389539_927413_1401389581_noticia_normal

 

El camp petrolier que el Marroc vol crear a Tarfaya, i que seria el més directament relacionat amb els camps espanyols a les Canàries serà explotat per una empresa irlandesa.

final_morocco_oil_shale.preview

 

3) L’obvietat geogràfica

Un dels grans tabús de la transició democràtica ha estat l’africanitat indiscutible de les illes Canàries. A finals dels anys setanta el Comitè de Descolonització de l’Organització per a a Unitat Africana va adoptar una resolució, encara en vigor, que reclama la descolonització ‘del territori africà de les Canàries’. En aquella època els països africans van proclamar l’MPAIAC de Cubillo com el representant del poble canari i li van donar suport.

Evidentment la situació ha canviat molt des d’aleshores. L’independentisme canari és residual, les Canàries formen part de la Unió Europea i els països africans han baixat el nivell de bel·ligerància anti-colonial. Però la qüestió segueix tenint implicacions delicades per a l’estat espanyol.

Un detall rellevant: el Marroc no forma part de l’OUA pel supost d’aquesta organització continental al poble del Sàhara occidental.

Curiosament durant el franquisme les Illes Canàries eren considerades sense problema com dues de les províncies espanyoles a l’Àfrica, tal i com queda clar en els mapes de l’època.

url

 

 

4) El pes del nacionalisme canari

Encara que el pes de l’independentisme africanista canari siga molt escàs avui no passa el mateix amb el vot nacionalista. Coalición Canaria, el principal grup nacionalista de les illes, presideix el govern i té una molt ampla representació institucional.

Els nacionalistes canaris han anat evolucionat els darrers anys des de ser una crossa local del PP a adoptar posicions que ja es poden considerar sobiranistes. La present crisi per les prospeccions ha accelerat el debat. El fet que el ministre responsable de les prospeccions siga un canari, líder del PP local, ha fet que el tema de la lleialtat al país o a l’estat s’haja posat de forma clara sobre la taula.

En les darreres eleccions autonòmiques el PP només va treure un bon resultat a l’illa de Gran Canària, el seu feu tradicional. Els nacionalistes, en canvi, van treure un bon resultat a la majoria de les altres illes, incloses les dues on es volen fer les prospeccions. Els socialistes només són majoritaris a La Gomera.

Cal tenir en compte, però, la gran diferència demogràfica entre les illes. Gran Canària i Tenerife representen el 83 per cent de la població total.

g49351

 

Ballant amb la meua menuda, enmig de la coetà

Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.

Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.

Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.

Lovely … Never, never change
Keep that breathless charm
Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you
Just the way you look tonight

 

 

El vídeo ha estat filmat per Conxa. Gràcies.

 

La llet gelà de mon pare

Citació

En la programació d’enguany de l’Ateneu vam decidir convidar mon pare a que explicara com es fa la llet gelà. Ca Montes era llegendària entre altres coses per la seua llet així que l’anunci va alçar expectació. Es tractava de fer una geladora davant de la gent i explicant-la pas a pas.

La cosa finalment es va convertir en un dia sencer de feina. A les nou del matí ja estàvem mon pare i jo a la vaqueria del seu gran amic Morla per a carregar quaranta litres de llet. De llet de vaca sense tractar, a l’antiga. Directa de l’animal. La granja certament és una organització modèlica i espectacular que em va fer molt de goig de visitar.

Tenint en compte que hi ha dues operacions diferents a l’hora de fer la llet (bullir i gelar) i que ambdues requereixen molt temps havíem decidit que la meitat de la llet la bulliríem al matí per a que d’aquesta manera, amb la llet ja refredada de nou, poder començar a gelar mentre bullíem l’altra meitat. Així els assistents al curset tenien la visió completa del procés en poques hores.

De manera que abans de dinar ja havíem bullit la meitat de la llet. Amb una olor que pujava! Bullit i posat els ingredients ja que la gràcia, a banda la forma de gelar que és mot important, està en la forma i el procés de bullir.

Concretament els ingredients i la seqüència són:

  • quan poses a bullir la llet cal afegir corfa de llimona, ratllada prèviament. (Corfa només o el sabor tant fort de la llima podria asclar-ho tot)
  • després també s’hi posa canella en rama
  • i es bat amb una part de la llet flam Potax. Quan la llet comença a bullir se li tira el flam, que talla el bull
  • afegeixes el sucre
  • s’apaga el foc i es deixa reposar

Mentrestant, amb el pati de l’Ateneu ple de gent i tot de llibretes apuntant la recepta començàvem també a gelar.

Mon pare explicant pas a pas els ingredients i els ritmes per a fer una bona llet gelà

Mon pare explicant pas a pas els ingredients i els ritmes per a fer una bona llet gelà

Per a gelar cal tenir un bidó gros amb una eixida al peu per on treure l’aigua. I el cilindre de gelar. Un cilindre que es posa al mig de la geladora i al qual cal fer voltes, manualment, durant una bona estona.

L’espai entre el cilindre amb la llet a dins i el bidó s’omple, curull, de gel i de sal. I es tracta d’anar buidant aigua i afegint gel. A poc a poc el bidó es va congelant, moment en el qual la llet es fa ràpidament. Només cal vigilar quan la llet de les parets ja qualla per remoure-la i deixar que la líquida toque les parets.

Resultat? Espectacular. Com va dir un dels assistents ‘sabor d’antic’, un sabor poderós a llet de veritat i aquesta textura única de la llet merengada que, per acabar-ho de rematar, Llorenç va glosar en directe des d’Irlanda, amb el seu inspirat discurs.

Mon pare pagat. Nosaltres orgullosos d’ell. I la gent més que contenta de recuperar un sabor que el poble, clarament, no ha oblidat.

Els mapes per a entendre la crisi de l’Irac i Síria

1. La Iraq_Ethnic_smdivisió ètnica de l’Irac. 

En aquest mapa de la Universitat de Columbia hi ha una bona descripció de les divisions ètniques dins l’Irac. Bàsicament són dues. La primera entre els kurds i els àrabs i la segona, dins els àrabs, entre els sunnites i els xiïtes. A part hi ha grups minoritaris de cristians, que estan patint d’una forma molt especial l’actual crisis, fins al punt de ser a punt de l’exterminació.

Els kurds, que constitueixen una regió autònoma semi-independent, han estat capaços de crear una administració que funciona però són durament atacats per l’exèrcit Islàmic, especialment perquè hi ha els principals camps de petroli en la zona que l’administració kurda reclama que ha de ser incorporada a la seua regió autònoma.

La divisió entre sunnites i xiïtes tradicionalment ha tingut en Bagdad el seu límit, els sunnites cap al nord i els xiïtes cap al sud. Per això la capital és l’escenari de la batalla més important de conflicte.

2. La batalla de Bagdad

Baghdad_change_2005_2007_crop2En aquest mapa de la BBC s’observa com en pocs anys hi ha hagut a Bagdad un procés evident de compartimentació ètnica. Durant el 2005 i el 2007 pràcticament van desaparèixer els barris on vivien barrejats els dos grups i ha augmentat el territori controlat pels xiïtes dins la capital. Aquest ha estat un dels factors claus per a que els sunnites hagen interpretat que l’estat iraquià els persegueix i hagen obert la porta a l’Exèrcit Islàmic, que consideren que els defensa.

3. La crisi de Síria

Syria_areas_of_control_March_2014

Aquest mapa de l’organització humanitària ACAPS mostra l’actual divisió en zones de Síria. El govern d’Assad controla la capital i la zona costanera. Mentrestant l’oposició controla l’àrea del Golan i al nord la ciutat d’Alep i el seu entorn. Els kurds tenen el control de les seues àrees en la frontera amb Turquia però en el desert és on s’ha fet fort l’Exèrcit Islàmic. Com que no reconeixen la frontera entre Síria i l’Irac és a partir d’aquest espai a Síria que els gihadistes han penetrat a l’Irac.

 4. La reivindicació de l’Exèrcit Islàmic

Bp2WnwaCYAIX1Ki

Aquest és un mapa que cal prendre amb una mica de precaució. Circula per twitter i en teoria defineix quines són les àrees sobre les quals l’Exèrcit Islàmic vol crear el seu califat. Com es veu clarament no respecten la divisió estatal però en teoria s’aturarien a Bagdad, al sud de Bagdad la majoria és clarament xiïta i en el territori kurd de l’Irac, però no en el de Síria.

 5. Una possible nova divisió del Llevant

sunni-shia-kurd_state_crop

Aquest és un mapa de Ràdio Liberty que dibuixa bé el possible escenari final de la crisi, amb un redisseny dels dos estats actuals de Síria i l’Irac. Segons aquesta hipòtesi es formaria un estat alauita entre Damasc i Alep, un estat sunnita que aniria de les portes d’Alep a les de Bagdad, un estat xiïta al sud i un estat kurd que des de l’actual territori kurd de l’Irac penetraria en el Rojava sirià.

6. I el control del petroli com a batalla final

111960_945e121cac3b4b94ba52_medium

 

Aquest mapa de l’Energypedia ensenya on hi ha els grans camps de petroli a l’Irac. Cal fixar-se sobretot en els superpous de la zona de conflicte entre kurds i sunnites. Aquests superpous són determinants per a la producció mundial i que queden en control dels uns o dels altres pot afectar completament l’economia mundial. Per a salvar la complicada situació actual en el sud el Kurdistan està començant a enviar petroli a través de Turquia, el seu enemic tradicional. Això podria fer canviar per complet la geografia de l’Orient Mitjà i afectar també la situació dels kurds de Turquia, ara durament reprimits.

Quatre històries de ca Montes

Ca MontesMatxote era un dels cambrers de ca Montes. Enorme. Gran. Fadrinot. Es casà i només va durar un mes ajuntat. La dona es va treure un dia la sabata i li clavà el tacó al cap. Allò va ser prou i massa. Ell era un home de conviccions elementals però fermes. Per això quan eixia a la conversa que el món era rodó Matxote afirmava que no, que això no podia ser. De cap manera. Tal va ser el debat que un dia se’l van endur a la platja. Havia eixit de quintes i mai no havia vist el mar, tot i que Bétera és només a vint quilòmetres.

Quico el Tordo, Jordi i mon pare el van carregar en un cotxe i el van portar a davant l’enorme extensió d’aigua. Allà Matxote, certament impressionat, es va quedar mirant un instant i va exclamar amb contundència: ‘pues pa aguantar tota eixa aigua a l’atra banda té que haver un mur molt gran!’. Impossible. No va haver manera d’explicar-li que la terra era rodona. Ni el tio Colbi, pacient de mena i explicador de coses en la gran sala de ca Montes va ser capaç de convèncer-lo. El mur a l’altra banda, definitivament, havia de ser molt gran…

El tio Colea s’adormia sempre davant l’estufa del bar. L’estufa era un notable artefacte de llenya que omplia de fum el cafè. Jo la recorde com una boira inacabable quan arribava l’hivern. El tio Colea era un jubilat vell que estava sempre al nostre bar. Es prenia un cafè, raonava, feia rotgle per a jugar a baralla o mirar com jugaven. I amb això passava tota la vesprada amb uns pocs cèntims de despesa i tornava després de sopar. Com tants hòmens feien aleshores.

Quico el Tordo, que era terrible, va proposar un dia que quan s’haguera adormit apagaren totes les llums del cafè i la gent seguira comportant-se amb normalitat, jugant a la baralla, com si estigueren enceses. Era cosa de veure què passaria quan el tio Colea obrís els ulls. Dit i fet, Apaguen les llums i segueixen jugant com si res. Truc! retruc! i de sobte el tio Colea que obre els ulls i no veu res de res, només una foscor sorprenent. Conjugats, els hòmens del bar havien tancat fins i tot els portons de fusta de les finestres per a que no entrara ni la llum del carrer.

Pobre Colea. Va ser despertar-se i comencar a cridar ‘m’he tornat cego! no veig res!, xe que no veig!, que no veig!’ i tot el cafè seguint la broma jugant a baralla com si res i preguntant-li de què parlava, que com era que no veia res si tots els llums eren encesos.

El tio Colea es va espantar tant que finalment algú va decidir obrir les llums i que se li passara la por. Passar-se-li se li passà però després de moltes hores. Conten que renegava pel carrer, camí de casa, mentre amenaçava de no tornar mai més a parlar amb cap d’aquells animals ni posar el peus al cafè de Montes.

camontes2

 

Ximet venia d’Oliva a collir taronja i sempre li eixia debades el cafè. A la nit, quan havien acabat la faena, la seua colla dormia en un corral del poble però abans sempre passaven pel cafè. I l’home feia una profia a veure qui era capaç de cremar-li el cul. Literalment.

Perquè Ximet es posava un diari a la part de darrere dels pantalons, com si portara cua, i desafiava els hòmens a perseguir-lo per tot el cafè intentant pegar-li foc. Tenia una forma de ballar impossible, de tant desconcertant i estranya, que feia que per més que tots anaven darrere seu amb els metxeros encesos ningú mai no aconseguí mai de cremar-lo.

I el cas és que els hòmens discutien les maneres de fer-ho i preparaven estratègies. Esmolaven els metxeros per intentar-ho una vegada i una altra. Però el ben cert és que ningú no era capaç de preveure els moviments d’aquell cul inquiet de Ximet, que sempre acabava cansant els perseguidors, farts d’intentar endevinar en quina direcció anava a moure la cua.

Amb la qual cosa a ell el cafè li eixia debades. Cada nit mentre va vindre.

Als anys seixanta, per cap d’any, sense televisors encara, ca Montes era una festa. Mig poble entrava al cafè a celebrar el canvi del calendari. Tots els altres bars tancaven i nosaltres érem, en definitiva, els únics que teníem obert, el refugi segur. I això va ser fins l’any que Leandre va cremar el pi que decorava el local, un pi esplendorós que cada any baixava un dels llenyataires que portaven fusta a Manises.

Ningú no sap ben bé perquè va començar la cosa. Però de sobte Trivi i uns quants corrien per dins del local, perseguint-se els uns als altres i tirant taules. Jugant. Eren habituals de la casa. Que anys després, quan va arribar la tele, esperaven sempre a veure els grans combats de Cassius Clay, que els feien en directe de matinada. Tancaven la porta del carrer i convencien ma güela de no posar gots: ‘dus la casola de la llet que ja beurem d’ella’, deien, tot afirmant que Rita, a ells, els consentia de tot.

Aquell cap d’any, però, la cosa es va complicar. Leandre, ves a saber per què i ves a saber en quina condició etílica que estava, va i li pega foc al pi. Al pi que plantàvem al mig del bar.

A la que la gent se’n va adonar, el pi estava encès i les pinyes i la pinotxa volaven com projectils en totes direccions, enceses. Al mig del bar Leandre reia i reia, com un titot, mentre tota la resta el volia matar. ‘Bandoler! que em cremes la casa!’ cridava ma güela espantada mentre ell li responia a grans crits ‘Rita; treu la calça que ho pintarem tot!’. ‘Treu la calça’ és una expressió preciosa per a parlar de diners però que enmig d’aquell infern no despertava cap simpatia. El cas és que després d’aquella borumballa mai més vam tornar a obrir per cap d’any i a Leandre no el van deixar ja acostar-se al pi. Ni a ple dia.