Cap de setmana al Pallars

Darrer cap de setmana d’agost. Ho arreglem per a passar els darrers dies al Pallars i atendre de passada una vella demanda de l’ANC local. Serà un acte dissabte a Esterri d’Àneu i un diumenge a Tremp. Seran quaranta vuit hores en unes comarques que se senten abandonades de la mà de tots.

A Esterri passegem pel matí per un poble que mereix una passejada tranquil·la. La sort fa que troben Ferran Rella, que ens obre de seguida l’oficina del magnífic Consell Cultural de les Valls d’Àneu, des d’on porta a terme una tasca extraordinària. Mentre ens va ensenyant tot de llibres que fan explica que en aquestes valls no es va publicar ni un sol llibre de l’any quatre a l’any vuitanta quatre del segle passat. El buid l’han cobert de sobres ells amb unes col·leccions magnífiques que més tard repassaré amb ganes a l’hotel. Em crida l’atenció sobremanera el deliciós dietari de l’excursió filològoca de Mossen Antoni Maria Alcover a aquestes valls, el 1906. Una petita joia que decidisc que sempre conservaré a prop.

Esterri

L’acte el fem a l’ajuntament, en un ambient desimbolt i molt agradable. Per sorpresa apareix l’amic Ernest Sena, que viu dues valls més cap allà amb el seu fill Arnau i la nora. Feia molts anys que no veia l’Arnau, al qual conec des de que era un xiquet menut. Ve amb la samarreta del Llevant posada, que en algunes coses no està permès canviar.

En la xerrada hi ha una dona molt persistent en posar pegues a la independència. A mi m’agrada aquesta gent perquè m’obliga a esforçar-me en els arguments. De sobte, però, li sona el mòbil i el to és una marxa militar que li fa eixir corrent de la sala mentre tots riem sense complexos.

L’endemà baixem a Tremp amb temps, però, de parar-nos a Salàs de Pallars on dinarem però on abans visitarem les famoses botigues històriques. Hi trobem Sisco Farràs, que amb la Susanna fa unes explicacions que et deixen bocabadat. Això és una visita que paga la pena molt i que recomane a tothom. Un projecte museístic únic, un escenari de la memòria preciós que dóna vida al poble.

Al vespre acte a Tremp i sopar amb l’ANC local. Hi ha un gran ambient, constate que l’ambient ha agafat un altre to des de l’acord de les forces sobiranistes. Molt entusiasme i ganes de rematar la faena ja. Anem a passos, però. Primer que res cal omplir la Meridiana, cosa a la qual la gent d’aquestes terres es dedica de ple. Faran tants quilòmetres com calga, sempre.

Per acabar de fer inoblidable el cap de setmana just un minut abans de començar la xerrada em crida la meua fillola Aina, d’Elx. Li pregunte si he de seure vist el to de veu que gasta. Sec i ho encerte: es casa i crida per a dir-me el dia de la boda. La conversa em deixa trasbalsat. Però si fa dos dies era una xiqueta. Entre a xerrar amb un somriure d’orella a orella que els assistents a l’acte segurament no van entendre. Flotant en un nuvolet blanc…

Sultanahmet (i 6)

A Santa Sofia una dona s’agenolla i se senya davant un mosaic bizantí que estem mirant. M’impressiona la concentració que té. No parla i per tant no sé si és grega o d’una altra nació ortodoxa. Si fos grega entenc que l’emoció encara seria més gran ja que els mosaics estan en grec, la llengua d’aquesta ciutat fins fa no pas tant.

Dels tres grans monuments de l’esplanada (la Mesquita Blava, Santa Sofia i el palau de Topkaki) de llarg Santa Sofia és la que m’impressiona més. El palau és espectacular però fred. Es nota que està pensat per a impressionar als dignataris estrangers i al propi poble i la Mesquita Blava, lògicament, només es pot visitar quan no hi ha oració, que és quan menys impressionant és. Tot i això el pati interior de la Mesquita és un indret extraordinari i a Topkaki es pot dinar en un racó amb unes vistes insuperables sobre el Bòsfor.

Tanmateix Santa Sofia és una altra cosa. Va ser església i mesquita però avui és un museu però un museu que replega i acumula els testimonis del que aquesta ciutat va ser. Els uns damunt els altres o al costat dels altres. I impressiona molt. Veus l’espai on es coronava l’emperador romà i al costat les cal·ligrafies més grans mai fetes al món musulmà compartint espai amb uns delicats mosaics grecs.

fotoTot l’edifici és un espai digne de ser visitat i apreciat però a més des de les finestres es veuen algunes de les vistes segurament més boniques d’Istanbul, el mar cap a un costat i la mesquita blava cap a l’altre. Inevitable fer fotografies des de les finestres.

A l’eixida és el moment de l’oració i els muetzins dialoguen de minaret a minaret cridant al món la grandesa del seu Al·là. M’assec a escoltar-los i pense com gaudirien Pep Gimeno o Miquel Gil d’aquest moment únic, en que l’un canta i l’altre li contesta des de la distància…

Sultanahmet (5)

Per a mi un dels grans atractius dels viatges són les llibreries. I a Istanbul n’hi ha moltes i de molt ben parades.

Encara que no entenga la llengua, com és el cas, passejar-me entre llibres és per a mi sempre un exercici interessant i excitant. Mire les portades, els temes de que parlen i em vaig fent una idea molt aproximada del que em sembla que s’està debatent.

Sempre, però, hi ha una bona llibreria en llengua anglesa que m’obliga a treure la targeta de crèdit. I ací n’hi ha una de molt interessant allà on Istiklal canvia de direcció. És plena de llibres sobre història i política turca, traduïts, que són imprescindibles per a entendre millor la realitat.

Un problema que hi ha sovint, especialment amb cultures allunyades, és que la investigació i l’anàlisi que es fa sobre el terreny costa que arribe fora del país. Ens passa a nosaltres i li passa a tothom. Als turcs també. Per això resulten tant atractius els llibres que de sobte et resumeixen el debat i et posen al cap del carrer del que està debatent-se allà.

És el cas, per exemple, de The Ottoman Empire and the World Around It, un fantàstic volum de Suraiya Faroqhi que he devorat ràpidament a l’hotel. El llibre és un resum molt complet de les darreres investigacions històriques sobre el període otomà i molt especialment sobre el seu tracte als no-turcs de l’imperi i amb les potències internacionals que l’envoltaven. Els darrers anys els historiadors turcs han fet molta feina als arxius recuperant documentació que està fent que la visió d’algunes etapes de l’imperi estiga començant a canviar.

El volum és en aquest sentit fascinant. Critica amb raó la poca centralitat que els europeus donem a l’època otomana i dibuixa davant els nostres ulls un escenari on bona part de les tragèdies i conflictes actuals tenen els seus orígens en aquell període. Així veiem els serbis posats a les dues bandes de la frontera mentre els albanesos ocupen Kossove, assistim al naixement de la casa de Saud a Aràbia, al marge de l’ocupació otomana i la consolidació amb ells del wahabisme, que acabarà tenint en Bin Laden un tràgic representant. O descobrim com Rússia comença a interessar-se per Crimea precisament arran els problemes de l’imperi otomà i les seues batalles amb els polonesos per la possessió d’Ucraïna. Tot plegat un escenari fascinant que amb l’aportació d’un munt de noves dades i investigacions és evident que reclama de molta més atenció per part dels altres europeus.

Per cert i parlant de llibres: finalment vaig trobar els basar dels llibres que m’havia recomanat molt el Juli Peretó. És com una mena de claustre paral·lel al gran basar, dedicat només a la literatura i la cal·ligrafia. Un indret molt tranquil i relaxat per comparació amb el que es veu en el veïnat.

Sultanahmet (4)

Agafem un vapur per creuar el Bòsfor i anar a la part asiàtica d’Istanbul. Aquesta ciutat és amb Suez l’única del món que està en dos continents alhora. Vint minuts de passeig en un buc local, que quatre lires turques, et porten d’Europa a Àsia. Abans faig un passeig fins l’estació central. Ací acabava el mític Orient Express el seu llarg viatge des de Londres. Avui és un edifici pràcticament buid que no deixa cap espai a la nostàlgia d’un temps que fou i que ja no és.

Per mar anem a Üsküdar, un veïnat especialment vibrant. Som a la part asiàtica però ací Istanbul sembla més europea que enlloc. Ho veus en la forma de passejar de la gent, en l’absència total i molt cridanera de dones que porten l’hijab, el nicab o altres vestimentes islàmiques, en l’aire contracultural d’una part del barri on pots fins i tot veure banderes homosexuals en alguna balconada, coexistint amb  símbols obertament esquerrans.

A la tornada hem pujat al pis superior del vaixell i hem vist l’espectacle inusual de les gavines volant en formació mentre els xiquets els llencen molles de pa que capturen hàbilment amb el bec. Aquest i a la banda esquerra acostant-se conforme travessàvem l’estret, el també majestuós espectacle de la Mesquita Blava, Hagia Sofia i Topatki, les tres joies que senyoregen la part baixa de la ciutat.

Sultanahmet (3)

El pas dels vaixells pel Bòsfor s’assembla molt a un ballet. Per això m’he assegut a mirar-lo, fascinat, pensant d’on venien i on anaven tots aquells bucs. Parle dels vaixells grossos, dels que passen els dos estrets de la Màrmara bé per entrar o bé per eixir de la mar Negra. Per a Romania, Bulgària, Moldàvia -a través d’Odessa- Ucraïna i Geòrgia aquesta és l’única eixida possible per mar, la que tots els seus vaixells es veuen obligats a transitar. Per Rússia gairebé també. Des de les càrregues de blat fins als submarins nuclears tot es veu obligat a passar per aquest canal minúscul, l’estret més estret del món i un espai privilegiat on pots passar hores i hores veient com els pràctics condueixen uns vaixells canal avall, uns altres canal amunt.

La coordinació del trànsit i les rutes que segueixen han de ser per força metòdiques en extrem. Els vaixells que naveguen cap al Mediterrani s’arrapen al vell Istanbul abans de girar de forma brusca cap a la Màrmara, en un angle de 45 graus. Són vaixells enormes que quan arriben a l’alçada de la mesquita blava i enfilen mar obert deuen respirar tranquils perquè no crec que se senten gens còmodes navegant amb tant poca aigüa. Malgrat això ben sovint veus els mariners a coberta, gaudint de l’espectacle de la ciutat i d’alguna manera supose que també del caos d’aquest braç de mar.

A ‘Istanbul’ Omar Pamuk diu que la gent d’ací s’enorgulleix dels seus vapors -que avui ja no són moguts a vapor però que els turcs segueixen anomenat així: vapur. Aquests són els vaixells més o menys petits que des de la Banya d’Or acosten la gent a la part asiàtica de la ciutat. En són molts, realment mots, i bàsicament són ells els que generen aquesta imatge de caos, difícil d’esquivar, com d’un brunzir permanent sobre l’aigua. En molts moments hi ha cinc d’aquests vapors en cada direcció, passant amb habilitat entre els grans vaixells, com esquivant-los. La diferent velocitat a la qual naveguen els uns i els altres els permet fer maniobres que vistes de lluny posen l’ai al cor però que m’imagine que els seus capitans les tenen més que provades. Només quan algun vaixell és definitivament enorme un buc auxiliar navega un poc al seu davant, com avisant als altres que no es posen pel mig. N’he vist un d’especialment gran i he admirat la manera tan endreçada com els vapors s’han posat obedients en fila esperant pacientment que passarà, per creuer-lo aleshores per darrera, evitant qualsevol perill.

I enmig de tot aquest cafarnaüm i va-i-ve encara es destaquen els petits vaixells dels pescadors, alguns certament de minúsculs i fràgils, que ja no sé ni quina direcció obeeixen. N’he vist alguns que eren tan poca cosa, tant i tant elementals, que semblava que havien de bolcar només de passar l’estela dels grans bucs. Però sorprenentment ha fet el seu camí fins que ha desaparegut de la meua vista, enfilant cap a l’Àsia, que ací només està a l’altra banda del canal.

Sultanahmet (2)

Passejada enorme per Istanbul. Segons les maquinetes avui hem fet una dotzena de quilòmetres. Hem començat a l’hotel, davant mateix de la Mesquita Blava, caminant cap a Fathi i els barris cap al nord de la banya d’or. Després hem creuat el riu, per la Mesquita Central, plena de gent pels oficis de divendres. A l’altra banda hem pujat fins a Taksim i després hem baixat Istiklal avall, badant per Pera fins a la torre Galata, on el cansament ens ha derrotat.

La passejada potser ha estat excessiva però és recomanable per a veure els diversos Istanbuls. Prop del Basar de les Espècies o Egipci la força i la presència de l’islamisme és impossible d’ignorar. Les dones, totes, van tapades, molts homes porten barbes i l’ambient en general recorda més el món àrab que no l’Europa on som, ni que siga per uns pocs metres ja que ací és on Europa s’acaba –exactament a uns dos cents metres de l’hotel on som. Al nord del pont, en canvi, el paisatge humà és completament diferent. Costa de veure una dona tapada i en general les actituds, les maneres de caminar, de tocar-se, de badar i de mirar són les que esperaries en qualsevol capital de l’Europa oriental.

A Taksim he vist que les obres del pas subterrani i la nova plaça avancen a tota velocitat. La darrera vegada que havia estat ací a Istanbul va ser precisament durant la revolta del parc Gezi, a Taskim. Els joves havien aprofitat la mala premsa de les reformes en la plaça per a llençar un moviment contra el govern que aplegava tots els estaments socials contraris al mateix. Les obres continuen per la inestabilitat política també. Just avui, a Istanbul, Erdogan ha anunciat que es convoquen eleccions avançades. Erdogan no ha paït no poder reformar la constitució, cosa que basicament li han impedit els polítics kurds, que van fer una espectacular entrada al parlament. Per això ací especulen que Erdogan està atacant les bases del PKK a l’Irac amb la intenció de provocar un retorn a la lluita armada que li facilite il·legalitzar els grups kurds o implícitament kurds, perquè cal recordar que encara no és possible per a un partit kurd presentar-se oficialment com a tal.

Amb tot l’atmosfera ha canviat també molt sobre això. En el meu primer viatge a Turquia, deu fer vint anys d’això, els kurds fins i tot havien d’amagar que ho eren. El mateix nom, ‘kurds’, estava prohibit i era substituït per l’eufemisme ‘turcs de les muntanyes’. Avui en canvi quan he entrat a una mesquita m’han preguntat d’on era i en dir que català m’han respost ben somrients que ells eren kurds. Implícitament estaven lligant una reivindicació amb l’altra, cosa que m’ha sorprès i m’ha agradat alhora.

Sultanahmet (1)

Atenes, Roma, Jerusalem i Meca seran sempre Atenes, Roma, Jerusalem i Meca, ciutats grans entre les que puga haver-hi al món. Sense comparació possible. Però aquesta ciutat on ens hem instal·lat per passar uns dies té tres ciutats dins seu. Va ser Bizanci, va ser Constantinoble i és Istanbul.

I no és que siguen tres ciutats: són tres mons. Tres moments lluminosos de la història de la humanitat. Cadascun d’ells, per separat, justificaria una ciutat sencera. Ací se superposen els uns sobre els altres de manera caòtica.

Ens hem instal·lat en un hotel petit en el que avui es diu Sultanahmet i va ser en el seu temps Bizanci. La zona on som durant el període bizantí quedava entre l’immens hipòdrom i el palau d’Antioc. Era, i és la banya d’or, un espai gairebé triangular tancat al nord pel palau de Blanquerna, allà d’on Ramon Llull en va treure el nom i on encara avui hi ha una església, testimoni amagat de la presència catalana en aquestes terres. Al seu costat, al barri de Balat, hi van viure els jueus expulsats de la corona d’Aragó, parlant en català entre ells durant dècades. Segons els lingüistes en català normal i corrent, no en cap dialecte particular.

Avui a Sultanahmet el que destaca són els tres grans edificis que voregen la Màrmara: Topaki, Hagia Sofia i la Mesquita Blava, tres emblemes barrejats de l’esplèndid passat de Bizanci, Constantinoble i Istanbul. A Hagia Sofia pots veure com els uns tapaven les pintures i les imatges dels anteriors però encara hi pots ser conscient de que hi eren, els uns, els altres i els altres. Són tres mons, tanmateix, que resten vius només en les pedres. Istanbul és avui una ciutat rotundament turca, on tens la sensació que les referències llevantines són més un incentiu turístic que no res. Et parlen de la Galata dels genovesos, amb Pera, a l’altra banda de la banya, del Balat dels jueus, de tota classe de jueus mirant-se la torre des de l’altre costat, del vell districte de Fener, que encara és avui la seu del patriarcat grec però on diuen que els grecs vius no passen de cent –i en tota la ciutat en són com a molt dos mil. Et parlen i les paraules i la història però t’acosten a un món que ja no existeix.

A un món que ben mirat ja no existeix enlloc. El llevant apassionant d’Alexandria i Izmir, de Beirut i Constantinoble, el país on es llevava el sol abans, és avui un record del que podria haver estat. Si de cas Barcelona, Londres o Nova York són avui ciutats més llevantines que cap de les que van posar nom al concepte i han patit una brutal uniformització els darrers cent anys.

Tot i la tristesa per un passat que no tornarà cal reconèixer que la geografia és encara impressionant. El mar, la zona, l’estret, saber que som en aquell lloc on tantes coses tan importants es van esdevenir i caminar sense rumb, deixant-se dur per les hores durant aquests pocs dies a l’any en que tenim la sort de poder oblidar les obligacions, la rígida agenda, el so sempre molest del telèfon…

El meu carrer

A l’exposició que fan a l’Ajuntament he trobat aquesta fotografia magnífica de la festa. S’hi veuen les alfàbegues baixant pel meu carrer, segurament a primers dels anys cinquanta. La foto és magnífica i m’ha mogut a fer un repàs de com era el carrer Colom fa anys.

FullSizeRender

He de fer un avís primer. Per alguna raó que supose que té a veure amb com es va fer l’expansió des de l’era cap a baix, els veïns de la part alta del carrer Colom sempre hem tingut molt poca relació amb els de la part baixa. A tots els efectes han estat dos carrers units pel nom i evidentment per la geografia, o més clarament encara per la geometria. Però poc units pel que fa a la relació personal entre nosaltres.

Parlaré, doncs, de la part de dalt del carrer. Més o menys on des d’on en la fotografia de la festa es veu la bandera de la banda de música, o siga des de la cruïlla amb Gascon Sirera cap amunt.

En la fotografia de dalt es veu molt clarament la teulada del vell bar, que encara tenia la rmaen punta, A partir seu començaré a explicar el carrer.

Ca Montes

Respecte a Ca Montes, que es veu millor en aquesta fotografia, explicar que ma güelo el va comprar a finals dels anys quaranta. El cafè vell, on la meua família va començar l’ofici, estava dalt, al costat del castell i en aquest període és quan el poble va començar a baixar i omplir el tros que hi havia entre l’era i l’estació. Ma güelo Vicent va tindre molta visió aleshores i va fer la compra, venent algun camp de la família per tal d’aconseguir els diners necessaris. El casalot havia estat abans d’una societat de socors que es deia Socorros Mutuos.

Pujant del bar cap al calvari després venia la caseta. La caseta, com el diminutiu ja indicava, era una petita casa adjunta al bar, on quan havia estat la societat hi vivia el responsable. En aquesta caseta menuda és de fet on vaig nàixer jo. Als anys seixanta la caseta es va enderrocar per fer dos pisos per nosaltres i la família de ma tia i quan vam fer el bar nou, ja a meitat dels anys setanta, la caseta es va unir de forma definitiva a l’edifici gran, que és com ha quedat ara. Encara té porta pròpia al carrer però per dins tot està unit.

Des de la caseta fins a la cantonada amb el calvari tot el terreny era, originalment, dels de Sueca. Els de Sueca eren, són, una família estimadíssima per mi que van comprar els terrenys perquè Bétera tenia fama per la salut del seu medi. L’avi Carbonell, que vaig arribat a conèixer quan jo era molt menut, era arquitecte i va adquirir tot el terreny. Ell explicava que quan van arribar a Bétera des d’aquesta casa es veia perfectament l’estació del tren, cosa que indica que no hi havia pràcticament edificis entre el nostre cantó i les vies. En aquell temps molta part del poble, sobretot al voltant del calvari i en la carretera cap a Nàquera, va ser adquirida per gent de València i altres poblacions que valoraven el benestar de Bétera i el fet que el tren els podia portar fàcilment en una època on els cotxes eren un fenomen encara molt incipient. Com que el bosc de la Calderona arribava en aquell temps fins al barranc Bétera era molt valorada, sobretot per a cuidar gent amb malalties respiratòries.

Els de Sueca ocupaven la casa que hi havia just al costat de la meua i amb els fills de la meua edat, sobretot amb Ricardo, vaig mantenir una amistat infantil que encara recordem amb goig quan ens trobem a l’estiu, com a mínim sempre per festes. Amb ells i amb Anna, la filla del tio Manolo el Morquero que vivia a la casa del costat, vam passar moltes i moltes vesprades fantàstiques d’estiu en els patis de les dues cases, encara avui uns patis esplèndids, únics en el centre del poble.

La casa del tio Manolo i de la tia Anna va ser, doncs, llogada pels de Sueca que també van vendre als Morenos la cantonada del carrer. Els Morenos hi van fer un gran magatzem, primer d’ametlles i després de taronges i finalment, em sembla que ja als anys vuitanta, s’hi va construir la finca que hi ha actualment.

D’allí, travessat el carrer, ja només hi havia alguna casa, com la del Naquerano, i el mateix calvari.

L’altre pany de carrer, començant per la banda de dalt, l’ocupaven primer dues grans cases que eren d’un metge que es deia don José, que tenia un fill rector que es va fer missioner i del qual no hem sabut res més. Després es van vendre aquelles cases. Durant un temps en una d’elles hi va viure el carter del poble i més tard també es va fer una finca, la que hi ha ara.

La casa dels costat, on hi ha ara una paqueteria, era la casa d’Oset i al costat hi havia i hi ha l’estanc. L’estanc dels Llistó, els altres grans amics de la meua infància, que s’hi van instal·lar als anys cinquanta i encara segueixen allí.

Baixant cap a baix al costat ja hi havia la vaqueria de Julian. Quan jo era menut encara hi havia vaques que feien llet i dues cases, una la d’ells i una altra la de la seua germana, que es deia Juanita.

Finalment a davant del bar hi havia un corral i la casa de les Marines, que encara hi viuen. Que hi hagués un corral no era gens estrany en aquell temps. També hi havia un corral a l’altra banda del carrer, on ara hi ha pollos Planes i una finca. Era un corral que jo recorde perfectament perquè es va cremar un any durant la coetà, provocant un ensurt notable entre el veïnat.

Sobre la coetà i les mesures de control

Llarga sobretaula de conversa amb els amics sobre la coetà i les mesures de control creixents de la mateixa. Cada any es dóna un pas més i ens allunyem un poc més del que la coetà havia estat. Però segurament, raonem, aquesta serà l’única manera de preservar-la.

Aquest any hi ha hagut mesures noves que han sorprès –i que segons sembla van sorprendre fins i tot a l’Ajuntament, que va rebre instruccions clares de la Generalitat per aplicar-les tant si volien com si no. Així la gàbia que emmarca la cordà, al meu carrer, aquest any ha estat més estricta que mai. S’ha muntat molt abans que mai, tant que ha obligat la processó a no passar pel carrer gran de l’era, s’ha mantingut tancada en l’interior sense cap fissura i no ha pogut entrar a la cordà ningú que no estiguera acreditat per participar-hi.

De la mateixa manera es van instal·lar tanques en els carrers de les obreres o en llocs com la plaça del Mercat, on habitualment hi ha molt foc. La gent podia tirar els coets però només dins l’espai marcat. I fins i tot ens va sorprendre que a les sis, en el moment que va acabar la coetà, una brigada enorme de neteja es va posar a treballar perquè els carrers no tingueren cap resta del que havia passat en només uns minuts…

Confesse que aquesta darrera qüestió em va arribar a molestar. Me’n vaig anar al llit prop de les sis ja i vaig escoltar la carcassa final amb els ulls mig tancats. Aleshores em va sorprendre el soroll dels camions de la neteja. De tota la vida estava acostumat a aquell moment màgic després de la coetà on el silenci s’apoderava del poble. No em va agradar que em tragueren aquell minut.

I tanmateix avui, parlant amb els amics, m’han convençut que només fent coses així aconseguirem mantenir la cordà i la coetà.

Perquè és de veres que això ja no és el que era. Que cada vegada hi ha menys carrers i places on ens deixen tirar coets. Però també ho és que cada vegada els qui protesten es fan sentir més. La solidaritat que tenien abans els qui no tiraven amb els que tiràvem s’ha acabat. El poble ja no és un de sol, orgullós del foc. Ara hi ha una Bétera molt orgullosa de la tradició –i les samarretes reivindicatives en són una mostra– i una molt enrabiada amb la tradició. Així que ho trobem el terme mig o portem segurament les de perdre.

I un bon terme mig pot ser aquest: limitar els efectes innecessaris: netejar els espais ràpid, protegir les façanes, marcar clarament on es tira i on no… Que a mi, romàticament, em semble un pas enrere no té massa importància. La Bétera coetera que jo coneguí fa quinze anys, fa vint, ha desaparegut i ara el que importa és que hi haja una Bétera coetera d’ací quinze anys, d’ací vint. I per assegurar-la, per assegurar a la meua filla que podrà seguir gaudint d’una nit com la que gaudíem ahir, segurament haurem de transigir en algunes coses per poder mantenir així l’essència del que ens importa. Que, dit siga de passada, em sembla que és el que fem habitualment en la nostra vida. O no?

 

Dues noves històries de Ca Montes

(Aquestes històries continuen la sèrie iniciada amb aquest altre apunt)

***

Caldera era un jornaler, d’aquells que se n’anava alguna temporada a França a collir raïm. Aquesta era una pràctica habitual de l’època: anar unes setmanes a treure uns bons diners fent la collita allà dalt. Caldera, a més, volia ser torero, amb la qual cosa es convertia en un personatge peculiar. Tant que conten que una de les vegades, en tornar de França, havia oblidat la llengua i la casa on vivia. Quan Caldera tornà al poble només parlava en francès, o alguns sospitaven que més aviat així ho intentava fer veure i afirmava no saber on era sa casa. Es passava tota l’estona dient Oh Lalà!

Per més misteri encara aquella volta Caldera va tornar de França amb una capa de torero i es va posar a fer demostracions davant la clientela de Ca Montes. Ara una verònica, ara un pas de pit. Estava tan emocionat Caldera amb el seu lluïment que entre moviment i moviment ensopegà amb el tio Penya, un dels homes més majors del bar, molt bona persona i respectat però conegut també pel seu mal geni. El cas és que tots dos van anar rodolant per terra mentre Caldera romancejava en allò que semblava, o aparentava ser, francès. I el tio Penya li anava dient de tot.

El cas és que el personal del cafè es va començar a posar nerviós amb l’espectacle i encara amb el presumpte idioma de Caldera, de forma i manera que Matxote, el cambrer de casa, va agafar una cadira i posant el respatller per davant, com si foren les banyes d’un bou va arremetre contra ell. El bac del torero afrancesat, sorprès per l’eficàcia dels músculs i la intenció de Matxote, va ser d’antologia. Tant que conten que de només alçar-se, de repent, va recuperar la llengua que li era l’original i va recordar amb tota claredat on tenia sa casa. Així que allà veus com Caldera remugava calvari amunt, fugint d’aquells animals de ca Montes, gent de poble, incapaços d’entendre el seu art taurí i la seua, encara que sospitosa, facilitat de llengües. Oh, Lalà…

***

A les nits de Ca Montes les profies eren una pràctica quotidiana. No hi havia encara els cotxes ocupant el poble, com passa avui així que el personal quan era l’estiu simplement posava les cadires seguint la cantonada del bar i passava l’estona inventant reptes i envits que l’un o l’altre havien de fer.

Aquella nit li va tocar al Naquerano. El Naquerano vivia just a l’entrar del Calvari, una cantonada cap amunt de casa, doncs. Així que es va oferir voluntari a unes de les profies més habituals de la casa: intentar trobar el camí de casa amb els ulls embenats.

La cosa consistia en que es posava la persona en els quatre cantons amb els ulls tapats i se li feien unes quantes voltes amb la intenció de desorientar-lo. Després, a la palpa aquell qui patia la profia havia de trobar el camí cap a casa, caminant com si fora un cec. I obrir la porta.

El Naquerano va trobar que era fàcil. Total només havia d’orientar-se en la direcció correcta perquè sa casa era la primera en havent travessat el carrer. O això és el que es pensava ell.

De primer va errar la direcció i s’enfilà cap a l’era. Però el carrer era òbviament empinat, cosa que el va posar en alerta així que tornà enrere, al punt d’inici. I aquesta vegada s’encarà, efectivament, cap a casa. El Naquerano anava arrimat a la paret, esperant al moment en que ja no n’hi haguera més, de paret. Aquell seria el senyal evident que havia arribat a la cantonada i des d’allí l’única cosa que havia de fer era travessar el carrer i tocar casa. Guanyant, amb facilitat pensava ell, la profia.

No va pensar tanmateix que el Morenos li la podia jugar. Però ho va fer. Al final del carrer el darrer edifici era el magatzem d’ametla del Morenos i aquest va tenir la malpensada d’enganyar-lo en el moment que va veure que enfilava carrer amunt. Aprofitant que el veí embenat anava molt a poc a poc va córrer a sa casa i va obrir ràpidament la gran porta d’entrada. Com que el Naquerano pujava agafant-se a la pedra es va enganyar en notar que el carrer, aparentment, s’acabava. I confonent el forat de la porta amb el final del carrer va entendre que havia arribat a la cruïlla. Mal negoci: es va posar dins el magatzem, amb els ulls tapats.

I pel que es veu els hòmens es van estar hores rient-se del pobre Naquerano que estava vinga a topar i ensopegar ara contra les màquines, ara contra els sacs i ara contra les parets del magatzem, sense trobar ni la forma d’eixir, ni encara menys el camí de sa casa. I tan aprop com estava…