Entrevista al Periòdic d’Andorra: «Demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi»

El director de Vilaweb, Vicent Partal, oferirà demà dijous una xerrada al Principat per parlar sobre les relacions que es podrien establir entre Andorra i una futura República Catalana. A més de dirigir la publicació digital més antiga d’Europa, també ha escrit dos llibres sobre el procés català: Desclassificat-9N i A un pam de la independència.
L’esdeveniment tindrà lloc a la llibreria la Puça d’Andorra la Vella a les vuit del vespre. / PER LÍDIA RAVENTÓS

–Demà oferirà una xerrada al Principat sobre una futura Catalunya independent.
–Sí. Parlaré bàsicament de les possibles formes de relació entre Andorra i una Catalunya independent. Quan vaig escriure fa uns anys el llibre A un pam de la independència ja vaig apuntar algunes de les possibilitats de com una Catalunya independent havia de relacionar-se amb els altres països catalans i a partir d’aquí des de l’ANC d’Andorra m’han demanat que expliqui la meva opinió sobre quina relació hi hauria d’haver entre ambdós estats.

–I quines relacions apunta vostè que hi hauria d’haver entre Andorra i una Catalunya independent?
–Hi ha uns punts bastant elementals. El primer és el respecte escrupolós a la independència de cada un dels països. De fet, Andorra és un estat independent des de fa molts anys i per tant seria absurd que només en base a la grandària, a la població o a la importància de Barcelona, Catalunya intentés qualsevol relació que no tingués en compte aquest fet històric. Andorra és un estat independent des de sempre i per tant, qualsevol posició que Catalunya vulgui adoptar envers el Principat ha de partir del respecte escrupolós en aquest punt.

–I la segona?
–A partir d’aquí, si això es respecta, és evident que hi ha situacions arreu del món que podrien servir de model perquè és molt clar que hi ha uns interessos comuns i que ambdós països poden sortir beneficiats d’un model de relació. No només la relació cultural que és imprescindible. Serien els dos primers estats catalanoparlants i per tant és obvi que haurien de tenir una relació cultural molt intensa, si no també la relació econòmica, la relació en matèria de turisme, la relació industrial, el tema de representació exterior. Andorra té una representació exterior limitada en nombre de delegacions i els plantejaments que fa el Consell Assessor de la Transició Nacional a Catalunya és també una representació limitada com la que pot tenir Dinamarca o Estònia. Per tant, tindria un cert sentit fer coses conjuntes. Evidentment tot això tenint en compte altres elements més complicats.

–Com ara quins?
–Ara mateix a Andorra teniu un debat molt seriós com és si heu de tenir més o menys integració a la Unió Europea amb molta discussió entre les forces polítiques andorranes. Per tant, tot això seria un marc d’alguna manera més teòric que immediatament pràctic. Tot i així, em sembla que és interessant parlar de quines possibilitats hi ha i quins exemples poden ser interessants a l’hora de mirar que es pot fer.

–Parla de les relacions un cas d’una futura Catalunya independent. Quin paper juga Andorra en el procés o quin paper els agradaria a vostès que hi jugués?
–Crec que Andorra no pot jugar cap paper. És lògic que qualsevol membre de la comunitat internacional estigui esperant que hi hagi una proclamació de la independència. No té massa sentit que un estat doni suport a un procés d’independència abans que aquesta independència es produeixi. És veritat que hi ha hagut casos xocants i impactants com la moció del Parlament de Dinamarca. Però precisament a Andorra és difícil per diverses raons. Per un costat, per aquesta relació privilegiada però d’una altra també per les seves relacions amb el copríncep francès que al mateix temps és president de la República Francesa i també en el cas espanyol per les moltes relacions i complicitats lògiques que hi ha per una qüestió de veïnatge. Per tot, jo crec que és normal que Andorra simplement s’ho miri. En el moment en què la independència es proclami crec que aleshores sí que molts catalans esperen que Andorra agafi una posició favorable i s’obrin camins de col·laboració.

–Com a periodista, quin paper creu que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Els mitjans de comunicació han canviat molt els últims vint anys i jo crec que això és molt evident. Crec que un procés com el que està vivint Catalunya avui no s’explica sense la força sobretot dels mitjans digitals i les xarxes socials i sense que el paper dels diaris tradicionals hagi caigut com ha caigut. En aquest cas, hi ha una dada rotunda en les últimes eleccions espanyoles. El candidat de La Vanguardia era Josep Antoni Duran i Lleida i va treure zero diputats. Fa vint anys el candidat de La Vanguardia tenia, només per aquest fet, una posició molt consolidada i avui en dia no serveix de res. Les coses han canviat radicalment. I una part de l’explicació del que està passant a Catalunya és que la informació circula d’una manera diferent com està passant en tants altres llocs del món.

–El seu posicionament polític és molt clar. Com influeix aquesta ideologia a la informació del seu diari?
–Nosaltres separem molt clarament el que és informació i opinió sempre com s’ha fet tradicionalment a la premsa. Són coses diferents i específicament la meva opinió personal sempre està molt clarament separada i molt clarament indicat que és opinió. Des del punt de vista personal, he conegut al llarg dels anys molts periodistes que per mi han estat autèntics herois intel·lectuals i que m’han ensenyat que en temps extraordinaris s’han de fer coses extraordinàries. I els periodistes, igual que els sabaters, que els esportistes, que els conductors d’autobús o que els empresaris, han de prendre decisions que en una època normal no prendrien. Que Catalunya està vivint una època absolutament extraordinària està fora de dubte fins i tot per qui més en contra estigui del que està passant. Aleshores, les situacions extraordinàries requereixen que com a periodista reaccionis de manera extraordinària.

–Com es pot delimitar aquesta barrera entre ideologia i informació?
–No amagant res. Això és el més important. Hi ha una tesi que jo sempre he discutit que és la de la imparcialitat. Penso que la imparcialitat és impossible. Ningú és imparcial, tothom té el cap moblat d’una manera, entén les coses d’una determinada manera, per tant la imparcialitat no existeix. Jo crec que demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi. Un periodista el que ha de ser és honrat, que és una cosa diferent i que sí que defenso a capa i espasa. I per mi l’honradesa té un límit molt clar. Jo puc destacar més o menys una cosa o donar-li més o menys importància, però si jo amago una informació que penso que pot ser rellevant pels meus lectors perquè considero que no convé a la meva ideologia aleshores estic violant els codis més bàsics del periodisme. Per tant, el límit per mi és molt clar: màxima honradesa que es tradueix en no amagar cap informació important als lectors.

–Vilaweb neix en un moment en què Internet encara no tenia la força que té ara. Com s’aventuren en aquesta idea i com ha evolucionat amb els anys?
–Quan vam néixer, fa 21 anys, pràcticament no hi havia res a Internet, era un desert. Avui en dia som la publicació més antiga a Internet que encara està viva a Europa. Ja et pots imaginar que la realitat que hi havia fa vint anys i l’actual no tenen absolutament res a veure. Nosaltres sempre expliquem que va ser una mica una bogeria. Els fundadors de Vilaweb érem periodistes que treballàvem en mitjans tradicionals i que no ens trobàvem massa a gust amb la feina que estàvem fent o pensàvem que es podia fer d’una altra manera i simplement vam decidir jugar i explorar. A Barcelona hi va haver connexió a Internet el gener del 95, nosaltres vam crear Vilaweb el març del 95. Per tant, pràcticament al mateix instant. Simplement volíem experimentar i en cap cas teníem la consciència ni la idea que això podria acabar sent el que és avui.

Com em puc complicar la vida, jo.

Sempre em passa que de sobte em veig embolicat en unes setmanes tan atrafegades que no tinc temps de fer res que no siga seguir amb la llengua fora els horaris que tinc al calendari. Sempre intente evitar-ho però no hi ha manera. Arriba el moment que caic en la incongruència de posar-me massa coses alhora.

M’ha passat aquests darrers dies. El dia 10 vaig fer una xerrada a Matadepera al vespre i l’11 al matí em va tocar seguir la mateixa carretera per a participar en una interessant jornada sobre com es crea un estat, organitzada pels amics de Regió 7. Això dimecres. Al vespre tele, com cada dimecres més o menys i dijous al matí avió cap a Palma. A Mallorca  vaig fer una conferència, la primera sessió de l’Assemblea de Lectors i una entrevista pel diari Última Hora, a banda de passar una bona estona parlant amb els amics del Diari de Balears i Ona Mediterrània sobre periodisme, la nostra passió compartida. Divendres a les cinc del matí dempeus i cap a l’avió perquè tenia molta feina a Barcelona. Per cert que l’home de l’hotel es va enfadar perquè vaig baixar de l’habitació abans que sonara el despertador que havia demanat. Coses estranyes que passen…

Sort que dilluns 16 era festa i encara vaig poder dormir un poc perquè dimarts va començar trepidant. Com que dilluns era festa la tele la vaig canviar a dimarts i quan va acabar encara vaig córrer a saludar Arnaldo Otegi, en un sopar que li havien organitzat uns amics en ocasió de la seua vinguda a Barcelona. Ell venia i jo me n’anava a Azpeitia, on dimecres havia de ser-hi amb el Martxelo Otamendi per fer una xerrada en aquesta població basca que fa una consulta popular sobre la independència el dia cinc. De nou matinada monumental per agafar l’avió. Dijous arribaven els meus companys del secretariat del Centre Europeu de Periodisme que fèiem la reunió aquesta vegada a Barcelona, concretament a VilaWeb. La reunió va durar fins divendres al vespre i quan va acabar en cotxe cap a Pineda per fer una xerrada amb l’ANC local…

I no vos explique la setmana vinent perquè és pitjor encara… redéu!

Gibraltar, Kossove… el malson futbolístic d’Espanya

Ahir va ser un dia de gols importants com els de Suárez i de resultats claus, determinants per a guanyar una lliga. Però no tots els gols decisius es van fer a la península ibèrica. Com a mínim dos, de ben transcendentals, van ser marcats a la Ciutat de Mèxic. Perquè allà la FIFA va acceptar com a membres de ple dret amb el número 210 i 211 a Kossove i a Gibraltar, les dues bèsties negres de la diplomàcia espanyola. El mateix dia. En el cas de Gibraltar a favor dels llanitos van votar 172 països a favor i només 12 en contra. En el cas de Kossove no és que hi hagués tampoc massa problemes però la cosa va estar més equilibrada: 141 vots a favor i 23 en contra. En tots dos casos Espanya es va alinear amb la minoria.

Tots dos països podran, doncs, a partir d’ara participar en la Copa del Món, a partir de les pròximes eliminatòries. Una possibilitat que podria donar molt de joc polític si les seleccions de Kossove i Espanya quedaren enquadrades en un mateix grup. Espanya no reconeix l’existència d’aquest estat balcànic i ves a saber, doncs, què passaria amb el partit. Supose que acabarien per jugar-lo, acceptant viatjar a un país que diuen ells que no existeix però sens dubte que n’hi hauria una polèmica important, vista la virulència amb la qual el govern espanyol tracta qualsevol cosa relacionada amb Kossove.

Amb aquestes dues noves incorporacions la FIFA esdevé actualment l’organisme internacional amb més estats membres. A l’ONU n’hi ha 193  estats reconeguts i la FIFA en té 211, que no són divuit més perquè hi ha uns quants estats membres de l’ONU, com és el cas de Mònaco, que no tenen selecció de futbol.  Els que no formen part de l’ONU i sí que formen part de la FIFA són en set casos països europeus: Anglaterra, les Illes Faroé, Escòcia, Gal·les, Gibraltar, Irlanda del Nord i Kossove. Una barreja de velles federacions britàniques, de territoris autònoms i de països unilateralment independents. Un malson, en definitiva, per Espanya.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

 

 

 

 

 

L’estadi sense gols…

Ara que s’han commemorat els trenta anys del terrible accident de la central nuclear de Txernòbil potser resultarà apropiat recordar la història paral·lela del FC Stroitel Pripiat, l’equip local que va ser també una de les víctimes d’aquell desastre.

Com és conegut de tothom la central va explotar el 26 d’abril del 1986 provocant la pitjor catàstrofe en la història de l’energia nuclear. Cinc dies després, el primer de maig, l’equip local havia d’estrenar el seu nou estadi, l’Estadi Avanhard, amb una semifinal de la Copa de Kiev, contra el Borodyanka. El club jugava aleshores la segona divisió amateur soviètica, és a dir el que ací seria la regional preferent. L’estadi nou, però, era el gran al·licient per aconseguir pujar a les categories professionals i fer-se un nom primer a Ucraïna i que si sap si després en el conjunt de l’URSS. Era un estadi modern, amb gespa i llum artificial i amb una espectacular, per l’època almenys, tribuna coberta. Tanmateix el partit inaugural no es va jugar mai perquè trenta sis hores després de l’explosió del famós reactor número quatre Pripiat, la ciutat que es va construir al voltant del reactor nuclear de Txernòbil, va ser completament desallotjada i tots els seus habitants van ser reinstal·lats a Slavutich.

Possiblement aquest estadi siga l’únic del món on mai s’ha marcat cap gol. Es veu que per preservar la gespa pel partit inaugural van decidir que l’equip no s’entrenés en la nova casa fins el dia de l’estrena. Que mai no va tenir lloc. L’estadi va quedar així sense inaugurar i el club es va desfer. M’expliquen que avui el camp és una de les visites obligades d’aquests peculiars tours turístics que organitza alguna gent a la ciutat fantasma, on ara només viuen i treballen els encarregats d’intentar mantenir a ratlla la radioactivitat. Els arbres han crescut en el rectangle de joc i sembla que veus com un bosc fantasmagòric, tot envoltat de grades…

(El meu article a L’Esportiu, d’aquest diumenge)

 

 

 

 

 

 

L’alfabet és un dels gran invent de la humanitat

41IGtni8DWL._SY344_BO1,204,203,200_Lectura extremadament agradable d”Alpha Beta’, un llibre de John Man que analitza com es va desenvolupar l’alfabet i que considera que això, l’alfabet, és una de les grans realitzacions de la humanitat. D’ací el subtítol ‘How Our Alphabet shaped the Western World’.

El llibre és molt interessant, en primer lloc perquè no enganya. Ben bé no sabem com s’origina l’alfabet, el nostre. Sembla, per les troballes arqueològiques, que té l’origen a Egipte, però no sé sap ben bé si va arribar a l’Egipte des d’alguna altra banda o si va aparèixer allà. I que des de Grècia es trasllada a Roma, on es perfecciona fins fer-lo tan útil com és avui. Però va ser una cosa que va anar a poc a poc? va ser algun geni desconegut qui va entendre que això es podia fer?

Man posa molt èmfasi en Grècia. Realment sense Grècia no seríem res. I matisa molt be la importància de l’alfabet romà respecte als alfabets sil·làbics o simbòlics. Com ha ajudat a definir el que som i com pensem. Un viatge realment apassionant.

I una dada que m’ha deixat mocat sobre l’acceleració del temps. A l’any 1500 Europa produïa 200.000 llibres per any (la Xina 800.000 des de molt abans) i l’any 2000 el món va produir cinquanta mil milions de llibres. Que posat en context encara és més impressionant. Avui els humans consumim de mitjana  vint mil voltes més material escrit que fa cinc cents anys.

Fa molts anys recorde que m’havia explicat una cosa així en Sebastià Serrano però havia oblidat els detalls i les xifres…

El club de Manel Vich

En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l’essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans, o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platiní, el Corinthians de Sócrates, l’Arsenal d’Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kaisser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dínamo de l’aranya Yashin…

No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, travessant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els qui corren cap a ella. El futbol és acció, esport.

Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món que, amb alguna que altra inevitable excepció, s’han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que els encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l’espectacularitat del joc.

D’entre ells Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l’speaker del camp i que a més sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me’n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D’una forma impressionant.

Ahir, quan vam saber de la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell ‘bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi’ mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc aparent però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per a ser del Barça.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

C.J. Cregg torna a la Casa Blanca!

‘The West Wing’ és una sèrie monumental que encara que haja envellit pels anys ningú no ha aconseguit superar mai. En les seues set temporades els espectadors vam aprendre més sobre la política i en concret sobre la política americana del que mai no hauríem après d’una altra manera. I també vam apreciar el treball dels actors, que van lligar els seus noms als noms dels personatges que realitzaven. A Martin Sheen, el president Bartlet es veu que el paren per tot arreu als Estats Units com si fos un president de debò. I avui ha estat C.J. Cregg, és a dir l’actriu Allison Janney la qui per un moment ha tornat. L’han deixat iniciar una roda de premsa a la Casa Blanca, com feia habitualment a la sèrie, i la cosa ha anat així com es veu en el vídeo. No vos perdeu l’Oh! dels periodistes quan la veuen entrar…

 

PAH i llei 24/2015: una escletxa important

La PAH ha fet concentracions en seus del PP de tot l’estat defensant la llei catalana  sobre habitatge, la coneguda llei 24/2015. Crec que des del nostre país no li hem donat el valor que cal al gest. La PAH ha convocat concentracions solidàries arreu de l’estat amb una llei catalana, actitud per desgràcia poc habitual i que per això mateix hauria de merèixer tot el nostre reconeixement.

Quan tantes vegades diem, i és cert, que és molt difícil obrir una escletxa en el monolític bloc constitucional espanyol la PAH ensenya que el que cal fer primer és actuar bé a casa. Les escletxes es fan possibles així. La llei 24/2015 és una llei impecable, amb una tramitació modèlica i que respon a una necessitat social òbvia. Amb aquestes condicions que la seua defensa siga assumida més enllà del Principat és ben cert que no hauria de ser notícia però ho és. Per això ho destaquem tant avui a VilaWeb i per això crec molt necessari fer també aquest reconeixement personal.

De l’euromed a la plaça de bous

Dissabte va ser una nit molt poderosa, que recordarem durant molt temps. Però també va ser una nit molt llarga. No només perquè va acabar tard sinó perquè va començar molt d’hora. Concretament a migdia.

Quan vaig arribar a l’estació per agafar l’Euromed sabia que em trobaria amb Gemma Pasqual i amb Núria Cadenes que havien pujat totes dues a fer signatures al Sant Jordi. Però és que em vaig trobar també amb Pau Alabajos, que em sembla que venia de Girona i amb el Cris Joanico i la Dolors Boatella.

Vam decidir que aniríem a dinar tots junts al bar del tren, vista l’hora que era i que ningú de nosaltres ho havia fet. I mentre anàvem passant vagons cap allà s’anava apuntant més gent. Un xicot volia que la Cadenes li signara un llibre, un ex-alumne de la Gavina que ara és a Tolosa em va venir a saludar en la meua condició d’ex-mestre…

El cas és que la Boatella va treure un munt d’entrepans que portava, vam comprar un parell d’amanides i vam començar la festa ja només eixir de Barcelona. I les hores que encara quedaven…CguvKROW4AAi7Aa

Homenatge de Bétera a vint-i-cinc veïns afusellats pel franquisme i el nazisme

Bétera reconegué la setmana passada a vint-i-cinc persones assassinades pel franquisme i pel nazisme, ja que dos d’ells van morir en camps de concentració.

Va ser un reconeixement unànime i solemne de l’ajuntament, demanat i organitzat pel mestre Jordi Alonso, que tanta feina està fent al capdavant del Centre d’Estudis Locals de Bétera. Un homenatge necessari a homes que van donar la vida per la llibertat i contra el feixisme i que tenim el deure de recordar-los sempre.

La relació de veïns assassinats és la següent:

Joan Cotanda Tortajada, “Cotanda”, ferrer, casat, Vicepresident del Consell Municipal. Membre del 1º Comitè de Guerra. U.G.T. Afusellat a l’edat de 39 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Maria García Aloy, “El Purissimo”, llaurador , casat. Membre del 2º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Llíria el 24 d’Octubre de 1939.

Vicent Ten Navarro, carnisser, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 50 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Sebastià Salavert Aloy, llaurador , casat. Vocal del Comitè Executiu Popular. President del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 24 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Joan Salavert Aloy, “Juano”, llaurador, solter. President del Comitè Executiu Popular. Afusellat a l’edat 44 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Vicent Aparisi Carrasco, pagès, solter. Membre del Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Jesús Coscollar Casanoves, obrer, casat. Vocal del Comitè Executiu. Afusellat a l’edat de 41 anys a Paterna, el 6 d’Abril de 1940

Joan Martí Torrent, llaurador, casat. President del Consell Municipal. Vocal del Comitè Executiu. Membre del 2º Comitè de Guerra. C.N.T. Nomenat alcalde amb data 15/03/1937. Afusellat a l’edat de 54 anys a Paterna, el 25 de Maig de 1940.

Gonçal Aparisí Ramón, llaurador, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 2º Comitè Guerra. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, el 24 de Juliol de 1940.

Francesc Arnal Moreno, “El Comte”, llaurador , casat. Síndic del Consell Municipal. Secretari del Comitè d’Agricultura. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, l’11 de Setembre de 1940.

Vicent Lluesma Martínez, obrer, casat. Síndic del Consell Municipal. Membre del Comitè de Requises de la F.A.I. Afusellat a l’edat de 38 anys a Paterna, el 14 de Setembre de 1940.

Ricard Martínez Sánchez, militar, casat. Sergent del Regiment d’Infanteria “Guadalajara nº 10”. Membre del Comitè Marxista. Afusellat a l’edat de 30 anys a Paterna, el 16 de Maig de 1941.

Josep Portoles Campos, jornaler, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 3º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 33 anys a Paterna, el 31 de Març de 1942.

Ventura Picher Mainero, “Ventura”. Pintor, casat. Alcalde en el Consell Municipal, el 16/08/1937. Vicepresident del Comitè Executiu Popular. C.N.T. Afusellat a l’edat de 40 anys a Paterna, el 8 de Març de 1943.

Salvador Campos Inglés, llaurador , solter. Secretari del Comitè d’Agricultura. Vocal del Comitè Executiu Popular. Afusellat als 43 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Josep Sánchez Doménech, jornaler, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el dia 9 de Març de 1943.

Gerard Tomás Navarro. Carnisser, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Inglada. Obrer, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el dia 3 d’Abril de 1943.

Francesc Tárrega Llistó. Llaurador, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Campos. Paleta, casat. Afusellat als 50 anys a Godella, el 15 d’Abril de 1940.

Frederic Carrasco Ricart. Llaurador, casat. Afusellat als 39 anys a Lliria, el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Pons Coscollar. “El Catano” obrer, solter. Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 19 de Desembre 1939.

Baptista Cinquè Doménech. Llaurador Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 6 d’Abril de 1940.

Josep Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6574. Va morir amb 32 anys, el 7 de Gener de 1942.

Francesc Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6573- Va morir amb 28 anys, el 3 de Gener de 1942, 28 anys.