Allà on tot va començar

Dissabte vaig tancar amb una xerrada la jornada de commemoració dels 5 anys del referèndum d’Arenys de Munt. Era un conjunt d’actes que s’allargava gairebé tot el dia, amb la reunió de la direcció de l’ANC, la presentació del llibre de Creat Edicions que fa el repàs de la consulta arenyenca i finalment la meua conferència.

arenys

El lloc impressionava. Era el mateix local on cinc anys abans molta gent vam fer un míting conjunt defensant aquella consulta que anava a ser la clau que obria tots els pany i que el govern (socialista) espanyol havia prohibit.

Era la primera xerrada després de la diada de dijous i l’eufòria es notava en la sala. Vaig estar segurament per això més contundent encara que de costum, una mica punkie segons la meua major. Però realment era molt difícil no ser-ho. Vist en la perspectiva d’aquests cinc anys el treball que s’ha fet és tan immens i està tan ben fet que el que queda, tot i ser el més dificil, s’antoixa i tot fàcil. O factible, com a poc.

Goig

Són les tres del matí i ara tot just hem acabat la feina d’aquest dia tan llarg com emotiu. A punt de tancar l’ordinador veig que l’amic Andreu Puig, cap de fotografia d’El Punt Avui, m’ha fet arribar una fotografia que ens ha fet al Jaume Mateu i a mi, mentre érem esperant que ens posaren on havíem d’anar, en el vèrtex de la V.

image

Em sembla un resum bo del dia: alegria, molta alegria i esperança en que van a passar moltes coses ben aviat i igual no només ací (per això he portat tot el dia la bandera d’Escòcia). Però també respecte per la immensa lliçó que el poble de Catalunya ha donat avui al món. Ep! el poble de Catalunya i el de la resta del país, que en la foto precisament hi estem un valencià i un mallorquí -no he parat per cert de veure valencians, si això arriba a ser en dissabte…

Ara llisc la crònica de l’Albert, que ha pujat en cotxe i ha baixat amb Apa i el Carles Subiela. Ho explica d’una manera que no puc superar: Catalunya és un país feliç, Espanya no. I me n’adone que eixa és una altra de les raons, la felicitat. I com d’important n’és.

El moment màgic del dia, però, ha estat quan després d’acreditar-nos l’Assumpció i jo hem entrat a les Glòries i hem vist les dues avingudes plenes a vessar de gent. Ens hem hagut d’aturar per digerir-ho. Era esborronador.

Eixiu i gaudiu

En la mitologia del barcelonisme hi ha pocs dies com aquella final de Wembley, contra el Sampdoria. No crec que ningú dels qui la vam viure oblidem mai aquell dia i les circumstàncies que el van envoltar. Una de les quals la vam saber dies després: Johan Cruyff va reunir els jugadors minuts abans d’eixir al camp i els va dir, amb un somriure, que aquell era el partit de la seua vida. I els va ordenar, simplement: “Eixiu al camp i gaudiu.”

Poques vegades he sentit més admiració per un entrenador. Perquè en aquella frase simple es resumien tots els sentiments imaginables. Sentiu-vos poderosos, perquè ho sou. No tingueu ni tan sols por de guanyar, perquè guanyareu. Feu front a la vida amb alegria perquè és un privilegi estar ací, en aquest precís moment, representant aquests colors. I somieu que s’ha acabat per sempre més el fatalisme i la malastrugança.

Tots els qui eren aleshores jugadors, han explicat en un moment o en un altre l’impacte fortíssim que els va causar aquella actuació de Cruyff, líder com mai en un vestidor que tenia tota la història continguda entre quatre parets. El lloc perfecte, el moment perfecte.

Dijous, 11 de setembre, tots nosaltres jugarem el partit perfecte, al lloc perfecte i el dia perfecte. La independència és tan a prop que la podem ensumar com els jugadors del Barça aquell dia ensumaven la gespa perfecta, mítica, de Wembley. I, com va dir el seu entrenador, és el moment d’eixir al camp i gaudir.

De gaudir d’una Barcelona pletòrica. De gaudir de la nostra gent. De gaudir del moment. De gaudir del fet d’haver arribat fins ací, com una mostra de respecte i agraïment a tots els qui no han arribat. De gaudir de la sensació de poder que esclata a les avingudes. De gaudir de la felicitat de saber que guanyarem i que ara és la nostra hora. De gaudir de la nació. De gaudir del poble.

(El meu article a L’Esportiu, d’ahir diumenge)

Lliçons sobre DUI i reconeixement diplomàtic: Estònia, Letònia i Lituània

A voltes ens fem preguntes molt complicades sobre serà possible que passen algunes coses, oblidant que aquestes coses ja han passat en altres llocs i que passen de forma molt senzilla.

Ací teniu un vídeo del 2 de setembre de 1991. En ell el president Bush (pare) reconeix la independència d’Estònia, Letònia i Lituània i anuncia que els Estats Units establiran de forma immediata relacions diplomàtiques. Aquell dia tots vam posar un ulls com a plats.

Alguns detalls a tenir en compte. El discurs comença recordant que hi ha un procés de reformes en marxa a la Unió Soviètica, que encara no havia desaparegut i era considerada per tothom la segona potència mundial. La URSS desapareixeria tres mesos després. El reconeixement de la independència de les repúbliques bàltiques no va ser en cap cas, com alguns volen dir, perquè la URSS s’havia enfonsat.

Bush afegeix aleshores que els Estats Units donaran suport a Gorbatxov i les reformes però que això no impedeix que reconeguen ja la independència (declarada evidentment de forma unilateral) dels països bàltics. I remarca que faran el que siga per a que aquesta independència dels estats bàltics ‘siga una realitat de fet’ –cosa que evidentment no era car les institucions soviètiques seguien funcionant allà. La URSS que de primer va negar emfàticament la independència dels bàltics la va reconèixer quatre dies després que es produís el reconeixement dels Estats Units i Europa, a la vista que era un procés que ja no podia aturar. Aleshores va passar de ser una declaració unilateral a ser un procés negociat.

És tan senzill com això. Serà tan senzill com això.

Avui ningú no té cap dubte que els estats bàltics són uns estats normals, membres de la comunitat internacional. Aleshores estaven on ara és el Principat.

Brotons

Aquest agost vaig veure Salvador Brotons dirigint a l’església de Sant Pere de Prada de Conflent la seua obra 1714. L’acompanyaven, entusiasmats, l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jove dels Països Catalans, formacions i director que repetiran l’espectacle aquest dilluns mateix al Palau de la Música de Barcelona.

Si jo fos vostè hi aniria. Per un grapat de coses. De primer per la música, és clar. L’obra, Brotons diu que és la que ha escrit amb més ganes, és impressionant en termes musicals. Curta però directa. Narra, i narrar està ben dit en aquest cas, la caiguda de Barcelona a mans dels Borbons i la recuperació d’aquest país que està a un pam de la independència i que la setmana vinent farà un pas endavant de conseqüències incalculables.

La música, però, és passió i de passió no en falta a cap dels intèrprets. Els joves de tots els Països Catalans hi posen un entusiasme que emociona i que explica la rotunda sonoritat que arriben a aconseguir. És fascinant veure com vinclen els seus cossos seguint de manera hipnòtica les mans del seu director. I de Brotons, què voleu que us diga? Veure’l dirigir és imaginar-se Bruce Springsteen amb una batuta a la mà. No crec que s’ofenga si dic que és el més rocker dels mestres que he vist mai, per l’actitud vital que prodiga sobre l’escenari. Per la força que hi posa.

I, és clar, hi ha el país. Aquest poema simfònic sobre el 1714 té totes les intencions que pot tenir una peça musical. Està pensada al servei del poble i de la nació i està executada tenint al cap el poble i la nació. Que la toquen hores abans de la gran manifestació de dijous és una sort i també una proposta que humilment els recomane.

 

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)

Cadaqués: primera xerrada i petit miracle

cadaqués

Divendres vaig començar a Cadaqués el que en podríem dir ‘la temporada final’. Ja no m’atrevisc a presentar la xerrada com una presentació del llibre, que fa molts mesos que es va publicar, però vam vendre tots els que portàvem. Igual hauré d’innovar menys.

L’amic Oriol Sallas ens havia convidat a fer aquesta primera xerrada el darrer cap de setmana de l’agost. La sala es va omplir, el debat va ser interessant i vaig poder saludar Ventura Pons i saber dels seus darrers projectes.

La sorpresa, però, arribaria l’endemà.

Arribar a Cadaqués com sap tothom és molt complicat. La carretera és plena de corbes i el camí es fa feixuc. Així que vam acceptar la proposta de quedar-nos a dormir -cosa que no faig habitualment.

I ens van regalar un endemà que va ser un petit miracle. Vam començar esmorzant a base de bé a l’olivar que en Martí té a davant del mar. Amanida, abadejo, formatges, vinet… Costa explicar com de fantàstic era el paisatge des del porxo de la barraca. I què bé m’ho vaig passar simplement parlant.

Després vam anar fins el cap de Creus, on jo no hi havia estat mai. Sorprenent i poderós. I encara vam tenir unes hores per passejar tranquil·lament per Cadaqués abans de tornar cap a Barcelona. Carrers amunt i avall que d’empinat el poble ben bé que ho és.

Un petit miracle, doncs, que va allargar les vacances com qui diu fins l’últim minut. Un cop de sort.

Els llibres de l’estiu

Com cada any el repàs als llibres llegits a l’agost, quan tinc més temps per a dedicar-m’hi

·Thomas Piketty. L’economia de les desigualtats. Edicions 62. Tant parlar d’aquest llibre esperava alguna cosa més que el catàleg d’obvietats, ben fet això sí, que és. Cal recordar aquestes coses a la vista de l’entusiasme d’algun sector polític sobre el senyor. Vaig pensar que en trauria més profit, que no ha estat el cas.

·Antoine Sfeir. L’islam contre l’islam. L’interminable guerre des sunnites et des chiites. Grasset & Fasquelle. Necessitava aprofundir en les diferències entre sunnites i xiïtes. I aquest és un bon manual. Perquè hi trobes des de les ‘raons’ teològiques fins les geopolítiques. Un repàs profitós per a entendre tot el que està passant a Llevant.

·Norman Davis. Vanished Kingdoms. Penguin. Un llibre molt bonic sobre països que mai no van arribar a ser o que han desaparegut. Un mapa d’Europa que fa pensar, amb la Galitzia, l’Ertrúria, la corona catalano-aragonesa, l’Eire, Rosenau o la Unió Soviètica. No sempre guanyes…

· Lawrence M. Krauss. Un universo de la nada. Pasado y Presente. Me n’havien parlat molt bé d’aquest llibre, que intenta desmuntar des de la cosmologia la ‘necessitat de Déu’. És efectiu.

·Núria Gómez Llauger i Enric Serra Canals. 100 llatinismes més vius que mai. Cossetània. Molt divertit. Molt.

·Juan Carlos Moreno Cabrera. L’imperi de la llengua comuna. Voliana. Un regal del meu amic Jordi Solé, que l’ha editat en català. Un repàs demolidor de l’imperialisme lingüistíc espanyol, que haurà de ser lectura obligatòria, sobretot a Espanya.

Passejant pel Baix Camp

Hem aprofitat els darrers dies de l’agost per passejar unes hores pel Baix Camp, Montbrió, Mont-Roig, Riudecanyes… Un paisatge dur, sec, contundent sota el sol però molt interessant. A Mont-Roig buscàvem les petjades de Joan Miró i la veritat és que és prou quedar-te mirant un paisatge real, d’avui i comparar-lo amb els seus quadres. Montbrió ens va sorprendre molt agradablement però Riudecanyes encara més.

De primer vam anar a veure l’embassament i caminar una mica per la riba i després vam entrar al poble. Era gairebé migdia i literalment no hi havia ningú pel carrer. Ens va sobtar veure que els carrers portaven nom de dies: carrer del Dilluns, carrer del Dimecres, carrer del Dissabte. Més tard vam aprendre que tenia a veure amb la celebració local del Corpus, on les festes es feien dies diferents en carrers diferents.

Van fer cap a la plaça pensant que trobaríem un lloc on menjar, que no hi era. Però en canvi vam trobar el batlle que observava com uns veïns alçaven un dron per prendre unes imatges aèries. Ens va voler obrir la impressionant església local per tal que la veiéssem i un company seu ens va ensenyar també casa seua, que era un autèntic museu.

A l’entrada del poble havíem vist un cartell que indicava que s’hi feien misses en anglès, cosa que ens havia despertat la curiositat. La raó és Salou. Es veu que a Salou necessiten algun capellà en anglès i el bisbat, o qui fos, va decidir enviar-ne un d’escocès a Riudecanyes, que encara hi és. Ara parla català i fa misses per la gent del poble però es veu que al cap d’arribar va haver de fer un enterrament i no el va entendre absolutament ningú.

El capellà escocès s’ha arreglat molt bé la casa abadia i ara forma part del paisatge local. Polèmiques incloses ja que es veu que es declara unionista i no vol la independència d’Escòcia. Cosa que per l’abundància d’estelades que vaig veure al poble molts dels seus feligresos no deuen entendre bé.

El batlle em va semblar una persona molt interessant. D’aquestes que hi ha tant pels nostres pobles, amb un concepte, amb una idea de com volen transformar la seua població. Parlava amb passió i coneixement que és una cosa que venint de l’experiència dolenta de Bétera, sempre he trobat envejable. En acomiadar-nos el vam felicitar per com d’agradable era el seu municipi i pel bon gust amb el qual havien remodelat la plaça. I allà seguien els del drone intentant treure les millors imatges possibles per a un vídeo que, segons que em van explicar, volien ensenyar a Port Aventura.

Brotons pinta el 1714

Torne de l’església de Sant Pere de Prada, on l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jover dels Països Catalans han fet un concert senzillament memorable. Avui mateix el repeteixen a Lleida i el dia vuit de setembre, al Palau de la Música a Barcelona. Si podeu aneu perquè es tracta d’un espectacle descomunal.

Salvador Brotons és un mag. Mou els seus músics com si foren putxinel·lis, fascinats per la passió que posa el mestre a l’hora de dirigir. Amb l’estrena de la seua rapsòdia sobre el 1714, però, supera els límits del que era previsible. És una obra molt impressionista, gairebé narrativa, molt visual, que et porta de la mà pels tres segles que han passat des de la derrota i que culmina en un crescendo musical sobiranista inigualable i esborronador. Els diversos moments són cadascú més excepcional que l’anterior. De la tristor a la guerra, de l’èpica a la victòria que ja s’ha anuncia.

Amb el mòbil no he pogut resistir-ho i he gravat el final. Crec que malgrat la deficiència del so serveix per a fer-se una idea de davant el que estem.

Els mapes de la crisi canària

1) Les prospeccions

L’actual crisi entre les Canàries i l’estat espanyol neix de l’autorització per part de l’estat espanyol a l’empresa Repsol per a fer dues prospeccions petrolieres prop de Lanzarote i Fuerteventura. Aquestes prospeccions afectarien de forma greu la fauna marina de la zona i podrien afectar el turisme. El govern canari afirma, a més, que ha parlat amb els accionistes de Repsol (Caixabank i Sacyr) i aquests els han assegurat que fan les prospeccions pressionats pel govern espanyol.

prospecciones--644x362

 

2) Un possible conflicte internacional. El paper del Marroc.

Les prospeccions es fan al límit de la frontera internacional, tàcita, entre l’estat espanyol, el regne del Marroc i el territori ocupat de la República Àrab Sahariana Democràtica. Dic tàcita perquè la frontera en realitat no està definida de forma oficial. El Marroc ha anunciat que també en farà de prospeccions a l’altra banda de la frontera i ha insinuat que Espanya estaria intentant avançar-s’hi per robar petroli de la bossa que consideren marroquina. La difícil geopolítica de la zona pot provocar en qualsevol moment un conflicte molt difícil de gestionar.

 

1401389539_927413_1401389581_noticia_normal

 

El camp petrolier que el Marroc vol crear a Tarfaya, i que seria el més directament relacionat amb els camps espanyols a les Canàries serà explotat per una empresa irlandesa.

final_morocco_oil_shale.preview

 

3) L’obvietat geogràfica

Un dels grans tabús de la transició democràtica ha estat l’africanitat indiscutible de les illes Canàries. A finals dels anys setanta el Comitè de Descolonització de l’Organització per a a Unitat Africana va adoptar una resolució, encara en vigor, que reclama la descolonització ‘del territori africà de les Canàries’. En aquella època els països africans van proclamar l’MPAIAC de Cubillo com el representant del poble canari i li van donar suport.

Evidentment la situació ha canviat molt des d’aleshores. L’independentisme canari és residual, les Canàries formen part de la Unió Europea i els països africans han baixat el nivell de bel·ligerància anti-colonial. Però la qüestió segueix tenint implicacions delicades per a l’estat espanyol.

Un detall rellevant: el Marroc no forma part de l’OUA pel supost d’aquesta organització continental al poble del Sàhara occidental.

Curiosament durant el franquisme les Illes Canàries eren considerades sense problema com dues de les províncies espanyoles a l’Àfrica, tal i com queda clar en els mapes de l’època.

url

 

 

4) El pes del nacionalisme canari

Encara que el pes de l’independentisme africanista canari siga molt escàs avui no passa el mateix amb el vot nacionalista. Coalición Canaria, el principal grup nacionalista de les illes, presideix el govern i té una molt ampla representació institucional.

Els nacionalistes canaris han anat evolucionat els darrers anys des de ser una crossa local del PP a adoptar posicions que ja es poden considerar sobiranistes. La present crisi per les prospeccions ha accelerat el debat. El fet que el ministre responsable de les prospeccions siga un canari, líder del PP local, ha fet que el tema de la lleialtat al país o a l’estat s’haja posat de forma clara sobre la taula.

En les darreres eleccions autonòmiques el PP només va treure un bon resultat a l’illa de Gran Canària, el seu feu tradicional. Els nacionalistes, en canvi, van treure un bon resultat a la majoria de les altres illes, incloses les dues on es volen fer les prospeccions. Els socialistes només són majoritaris a La Gomera.

Cal tenir en compte, però, la gran diferència demogràfica entre les illes. Gran Canària i Tenerife representen el 83 per cent de la població total.

g49351