IMG_0732

De La Barraca de Blasco Ibàñez a La Barraca de Bayarri

Esperança Camps entrevistava ahir a VilaWeb Francesc Bayarri arran la publicació de la seua versió en català de ‘La Barraca’ de Blasco Ibàñez. Em va picar la curiositat i aquesta nit me n’he anat a dormir llegint la (bona) versió que Bayarri, un home solvent, fa del llibre de Blasco. Amb un punt de nostàlgia.

Amb un punt de nostàlgia perquè ‘La Barraca’, de fet les Obres Completes de Blasco Ibàñez en tres volums, era pràcticament l’únic llibre que hi havia a ma casa de xiquet. N’hi havia dos, de fet. Aquestes obres completes i un Quixot que regalaven amb una colònia que era impossible de llegir de tant fi que era el paper i de tan menuda que era la tipografia.

Tots dos llibres els guarde a casa jo. Sí, en un exercici de nostàlgia me’ls vaig emportar un dia i tenen encara un lloc destacat a la meua biblioteca. Aquest matí, per això, he tirat mà del vell volum i m’he entretingut una estona a comparar les dues versions del text. Bayarri el millora molt. O com ell diu l’actualitza. En l’entrevista afirma que el llenguatge de Blasco ha envellit malament. És així. Ho ratifique mirant-m’ho text contra text.

Tremolant davant uns mapes a la British Library

Dilluns vaig fer anys i em vaig ‘regalar’ una visita a la British Library, a Londres, on des del mes passat fan una exposició increïble amb el títol ‘Maps and the 20th Century: Drawing the Line‘.

L’exposició repassa el paper de la cartografia en el segle XX i com era d’esperar, tractant del lloc que és, hi ha en exposició una col·lecció de mapes absolutament fascinant. Des del mapes de tela que portaven els aviadors britànics durant la guerra de l’Irac amb les rutes per escapar si eren abatuts fins mapes extraordinaris de la Unió Soviètica, passant pel mapa que portaven els aviadors nazis per saber on deixaven caure les bombes sobre Liverpool o el mapa original de la zona de la lluna on l’home va posar el peu per primer vegada que viatjava en la càpsula Apollo.

El recorregut per l’exposició és fascinant però té moments en que he quedat tremolant contemplant trossos de paper que han arribat a ocasionar un dolor indescriptible en la humanitat. Impressiona i commou veure un mapa de les trinxeres de Sarajevo sota les bombes, els mapes de la divisió en zones del Llevant, de Palestina, de Síria, de l’Irac…

Davant algun d’aquests mapes m’he quedat absolutament commogut. És increïble imaginar quant de dolor poden arribar a causar unes ratlles dibuixades sobre un mapa, unes ratlles que quan les veus es nota de seguida que han estat fetes sense massa precisió, com si el que anés en joc fos poca cosa.

Després de comprar-me el catàleg m’he assegut en la cafeteria a prendre un cafè i he escoltat una conversa rere meu mateix on un senyor de Moràvia explicava a una senyora anglesa les complexitats de l’antiga Txecoslovàquia. Un complement perfecte al que acabava de veure…

 

Text de la meua xerrada en la jornada de mitjans de comunicació de l’AVL

L’any 1976 va ser un any de molts impactes. En vull recordar un d’especial per a mi. A la plaça de l’església del meu poble el que aleshores era el rector de Bétera, don Vicent, ens va lliurar a un grup de joves del poble els primers exemplars d’una revista, vinculada als ambients cristians fidels al nostre país, que portava per nom ‘Saó’. Conserve encara aquell exemplar de la revista, que em va impressionar profundament. Veníem del franquisme més immediat i estàvem descobrint una llengua que volíem normal però que encara no sabíem quins límits tenia. Havíem descoberts llibrets i llibres —jo, com tants d’altres, aquell impressionant llibre de tapes blaves que contenia la primera edició del ‘Llibre de Meravelles’, de Vicent Andrés Estellés. Els llibres ens havien fet veure que la llengua s’escrivia i es podia escriure en dignitat però veure un mitjà, un mitjà de comunicació, que trencava el monopoli del castellà aleshores em va provocar un autèntic trasbals.

 

Han passat molts anys, com és evident, des d’aleshores. Han passat moltíssimes coses. Moltes coses en el País Valencià, moltes coses en l’estat i Europa, moltes coses al món, moltes coses a la tecnologia, moltes coses en el món del periodisme.

 

Per desgràcia la il·lusió que ens podíem fer en algun moment en el sentit que es trencaria la situació de pràctic monolingüisme castellà en els mitjans de comunicació no ha estat una realitat i encara avui, encara avui, queda molt lluny.

 

Seguim sent un país coix en aquest sentit. I em permetran, per això, que abans de referir-me al tema estricte dels mitjans digitals que m’ha estat encarregat, faça una pinzellada d’una situació que reclama millores.

 

Som un país, el País Valencià, profundament anormal en termes de mitjans. Francesc Martínez, amb la seua documentada capacitat, ens ha parlat en la ponència anterior dels dos cents anys de treballs de tanta i tanta gent que han volgut superar els entrebancs que el valencià, la llengua catalana, sempre ha tingut al seu davant, a l’hora de consolidar-se com a llengua de comunicació normal i massiva de la població.

 

Som al 2016 i seguim vivint en l’anomalia. No només en l’anomalia lingüística sinó en l’anomalia de tot. No tenim cap diari en paper en la nostra llengua al País Valencià i els de la resta de l’àmbit lingüístic arriben amb comptagotes. Però és que tampoc no tenim cap diari propi en cap llengua que puga acreditar que arriba al conjunt del país. Més i tot. No queda cap diari en paper amb capital propi valencià.

 

Si a això li sumen la inexistència encara de mitjans audiovisuals propis la situació és difícil de definir amb una altra paraula que no siga ‘colonial’. Som l’únic territori amb llengua pròpia de l’estat que no té ràdio i televisió pública. Aviat farà tres anys d’això i esperem que aviat puguem parlar de que ha estat només un parèntesi desafortunat però de moment seguim ací mateix. La prohibició política de les emissions de TV3 i IB3 complementa aquest panorama que he definit abans de colonial.

 

En aquest panorama preocupant és evident que la irrupció d’internet ha estat pràcticament l’única alegria que ens hem pogut permetre. I això és important.

 

S’ha recordat moltes vegades que quan es va fer el primer recompte de pàgines de l’aleshores incipient World Wide Web pràcticament totes estaven en anglès. Hi havia un parell d’excepcions, de gent que considerava que la globalització que internet representa era i és compatible amb una mirada local. Una era la pàgina de la Universitat Jaume I que Jordi Adell i els germans Bellver van crear ja d’entrada en català i en anglès.

 

El fenòmen, vist des de la perspectiva que he retratat abans, era tota una novetat. Els valencians no només entràvem amb normalitat en la més nova de les tecnologies de la comunicació sinó que érem pioners, sense necessitat d’acceptar la diglòssia que tant de mal ha fet al país, també en termes de comunicació.

 

Aviat farà vint-i-dos anys de l’entrada d’internet al nostre país, en termes comercials, més enllà de les universitats. Evidentment la internet de fa vint-i-dos anys i la d’avui té molt poc a veure, tant des del punt de vista periodístic com tecnològic com d’audiència i capacitat referencial. Però per fortuna i gràcies al treball de molta gent podem dir, podem dir en una jornada com aquesta, que la normalitat en aquest terreny, sense ser ni ben tros suficient, és incomparablement millor que en cap altre format.

 

Crec que hi ha tres coses que hi han contribuït molt i que voldria posar de relleu de forma detallada.

 

-per un costat la tecnologia global no té limitacions polítiques ni sociològiques, només mira el mercat. I així Google o Apple, per posar només dos exemples rellevants, incorporen amb tota normalitat el català als seus serveis globals. Avui un ciutadà valencià pot fer funcionar en la seua llengua el seu mòbil o pot llegir un periòdic suec en traducció automàtica directa, sense passar per cap llengua pont. Si nosaltres vivim una situació anormal en el nostre país és bàsicament per qüestions polítiques. Si la prioritat política desapareix, perquè vista la cosa des de Califòrnia o Londres no és el factor més important, aleshores el mercat real, no el mercat forçat, apareix. Això és especialment rellevant perquè permet demostrar amb dades i amb realitats incontestables que la realitat del país no és la que aparenta. A aquestes alçades, precisament gràcies als mitjans digitals, ningú no pot dir que si no hi ha un diari en paper en català al País Valencià és perquè no hi hauria lectors. Això ja no s’aguanta i no té cap credibilitat.

 

-un segon element clau ha estat, de nou, el fet que la tecnologia no contempla ni accepta límits més enllà de la pròpia voluntat de l’individu. Jo amb el meu ordinador puc llegir qualsevol cosa que vullga i ningú no pot impedir-ho. Això ha tingut, pel cas que ens ocupa, dues repercussions clares. Per una banda la persecució que Espanya fa de l’espai comunicacional dels Països Catalans s’ha trencat definiitivament. Poden prohibir-nos les antenes de Tv3 però no poden impedir que un adolescent de Bétera mire el ‘Merlí’ de Tv3 si vol mirar-lo. I no cal dir que no poden evitar que qualsevol valencià llisca, consumisca i participe de l’activitats de mitjans de la resta del país, siguen aquests mitjans d’intenció local, regional o nacional.

 

La segona de les repercussions. No tinc massa temps per estendre’m sobre ella però és molt important. Avui totes les llengües, gràcies a internet, han deixat d’estar recloses en els seus territoris i han esdevingut llengües globals. Un valencià que visca a Londres o a Chicago avui no només pot seguir en contacte amb el seu territori d’origen sinó que fins i tot pot fer servir el català en la seua vida allà. Pot seguir, per exemple, fins el més mínim detall, les eleccions que han portat al poder Donald Trump llegint publicacions d’ací. O si em deixen explicar una xicoteta anècdota pot demanar el taxi en català a Londres. Recentment una d’aquestes apps globals que permeten demanar taxis explicava que en les seues estadístiques apareixia un volum suficient com per a ser visible de persones que a Londres gestionaven el seu taxi en català, fent servir la versió en aquesta llengua de l’app per a moure’s sense problemes per la capital anglesa. Insistisc: avui tota llengua és global si puja al carro de la tecnologia.

 

-el tercer element, cada dia més clar, és que la relativa facilitat, per comparació, que comporta crear mitjans a la xarxa ha permès un creixement enorme de l’oferta i aquest creixement no ha respectat ja la condició colonial segons la qual la comunicació s’ha de fer en castellà. Ja poden deduir de les meues paraules d’abans que el problema no és de demanda sinó d’oferta i això explica que mentre la premsa tradicional segueix bàsicament tancada a la realitat lingüística del país a internet tinguem una plètora de mitjans valencians en català que estan funcionant bé. Des de La Veu del País Valencià, sens dubte el projecte més consolidat avui, a noves capçaleres amb voluntat de país o local que estan trencant de forma magnífica el sostre de vidre que pel que fa a la llengua segueix ferm en els altres terrenys. Tot i que curiosament és gràcies a internet que alguns mitjans de paper en castellà han fet ara els primers passos en la nostra llengua. Supose en la taula rodona posterior en parlarem d’això.

 

Aquesta realitat és una esperança per a la comunicació valenciana que és evident que ens està donant les poques alegries que ara mateix podem tenir. Em permetran, tanmateix, que per acabar indique alguns perills també ben evidents.

 

-No cal que ens enganyem sobre la realitat tampoc. Aviat farà vint-i-dos anys dels primers mitjans d’internet i la realitat és que és cert que tenim un enorme poder de difusió i d’influència social però també ho és que com a empreses tenim uns límits evidents. I això juga en la nostra contra. Per situar-nos els mitjans en paper als Països Catalans mouen a l’any en total aproximadament uns quatre cents milions d’euros. Per contrast tots els mitjans digitals en movem menys de deu. Tenir molts i bons mitjans digitals és fantàstic però sense ràdio i televisió pròpia i sense premsa en paper el sector de la comunicació al País Valencià seguirà molt coix.

 

-Internet és una revolució permanent. Res del que s’ha guanyat està assegurat. I cal apuntar-se al nou carro sempre. Avui en dia, per exemple, les xarxes socials són pràcticament més importants que la web. I els fluxos informatius en les xarxes socials són molt incontrolats. Per a bé i per a mal. Cada volta és mes important el ciutadà individual i les tries que fa. I aquesta batalla si bé en situació d’extrema feblesa ens ajuda molt perquè passem del zero al tres més amunt del tres es posa complicat per la pressió social del monolingüisme castellà. Vull deixar clar en aquest sentit que internet és una gran sort per a la llengua però no és prou. El País Valencià necessita ràdios i televisions i diaris en paper, només amb webs no arribarem.

 

-el periodisme a internet està en un moment molt complicat. S’ha vist molt clarament aquests dies en la sorollosa polèmica organitzada pel paper de Facebook i de les notícies falses en l’elecció de Donald Trump. El periodisme a internet està amenaçat pel clickbait, les fakenews i l’obsessió per aconseguir visites al preu que siga, especialment al preu de menystenir el periodisme. Abans Francesc Martínez ha ensenyat una fotografia de fa dècades de la redacció d’El Temps on érem molt joves i on no se si s’han fixat que encara escrivíem amb màquina d’escriure. Ja ho saben aquells ordinadors d’abans que portaven la impressora incorporada. Aquella redacció, sota l’influx de grans homenots com Fuster, Mira o el mateix Climent, va nàixer ja amb la voluntat no només de fer periodisme en català sinó de fer sobretot bon periodisme en català. I, amics, això que valia el 1985 no és només que val també ara sinó que és encara més fonamental ara.

 

 

 

Mon pare parla occità

-Bon dia pare, com va?

La salutació és somnolenta, més aviat ritual. És molt matí i mon pare s’està fent el seu cafenet a la cuina. Jo acudisc amb son a les orelles i el cap encara sense engegar. Fins que ell ho solta:

-Va pla…

Se me’n va la son de sobte. Va pla? Va pla és l’expressió occitana més tradicional per respondre a una salutació d’altri.

-Pare, què has dit?

-Que va pla, que estic bé.

-Ja ho he entès. Però això tu no ho havies dit mai. Va pla?

-De xiquet sempre, a Lloc Nou [d'en Fenollet, a la Costera. El seu poble]

-Tu de xiquet responies amb un va pla?

-Sí. Per què t’estranya tant?

-Home! Perquè això és occità! parles occità!

-Jo que sé… diu ell mentre fa girar la cullereta dins la tassa.

M’ha passat diverses voltes que els pares, de sobte, diguen una paraula extraordinàriament culta o magnífica de tant ben dita que està i que havien oblidat o que només restava en la seua memòria més profunda. Però aquest ‘va pla’ supera tot el que havia sentit fins ara. Mentre prenc el meu cafè, assegut al seu costat, jo li pegue voltes: potser és una casualitat, igual és una simple homofonia que té alguna justificació o un costum local que no té perquè estar connectat. Però i si en realitat acabe d’escoltar una resta bellíssima, fòssil, de l’occità primigeni? Que no seria impressionant això?

Debat al Congrés de Periodistes

Ací trobareu la meua intervenció al debat sobre el Codi Deontològic organitzat divendres passat pel Col·legi de Periodistes. Hi trobareu la meua intervenció en pdf i vídeo. Hi faig una crítica severa d’alguns aspectes relacionats amb la nostra professió que em preocupen d’una manera molt especial.

http://www.vilaweb.cat/noticies/vicent-partal-al-congres-de-periodistes-facebook-i-el-clickbait-son-el-mes-gran-perill-per-al-periodisme-i-la-democracia/

Vídeo. El parlament en homenatge a Estellés de diumenge a Ca Fuster, a Sueca.

Diumenge els companys de la Xala em van convidar a participar en l’acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés que es feia a ca Fuster, a Sueca. Vaig acceptar encantat. Estellés és una part bàsica de la meua educació sentimental i intel·lectual i tornar a ca Fuster em produïa una emoció especial. Si no vaig errat no havia tornat a entrar en ella des del dia del seu enterrament.

Ara han comprat la casa del costat i han fet un tinglado notable que contindrà, esperem que aviat, un museu dedicat a l’escriptor i on es poden fer tot d’activitats, entre altres coses perquè la suma dels dos patis ha creat un espai on, com va passar diumenge, es poden encabir de forma més o menys còmoda uns centenars de persones.

L’acte va ser rodó, amb una organització miraculosa i amb uns continguts que aportaven una quantitat d’estima pel poeta i pel país més que notable. Estima que va replegar de forma especial la seua filla Carmina.

Avui els companys de la Xala han penjat el vídeo de la meua intervenció, així que més que contar-vos el que vaig dir vos convide a escoltar-ho.

 

Ara ho entenc! (només 25 anys després)

La meua menuda estudia xinés, una activitat que em produeix una sana enveja intel·lectual. M’encantaria tenir el temps, la voluntat i la capacitat de fer-ho jo però aquesta és una perspectiva que se m’escapa, dissortadament.

En qualsevol cas, a través seu, estic aprenent moltes coses apassionants sobre aquella cultura, de fet sobre aquella cosmologia. I per això, quan puc, intente col·laborar.

Avui m’ha passat. He entrat a tafanejar en una llibreria i m’he trobat un llibre amb un títol (’100 palabras para entender a los chinos’) que m’ha semblat que li podia servir. Així que l’he comprat i l’he fullejat mentre em feia un cafè.

El llibre intenta explicar com la llengua xinesa determina la visió del món que aquella gent té. I ho fa amb una eficàcia demolidora. Tant que de sobte he entès un episodi que em va passar fa 25 anys.

Durant els fets de Tian anmen, a Pequín, un dia vaig anar a una conferència de premsa del govern xinés, que volia explicar el que estava passant. Va ser una conferència de premsa estranya. Els periodistes estrangers que érem allí estàvem molt enfadats i preocupats per la violència que el govern havia desfermat contra els estudiants i que acabaria amb la matança del quatre de juny. Així que vam fer preguntes francament impertinent al portaveu del govern xinés.  Fins que en un moment particular el portaveu va aturar la conferència de premsa i ens va dir que ja estava bé, que no li donarem lliçons de com governar perquè quan nosaltres encara no havíem fundat Atenes ells ja manaven en aquell palau.

L’acte es feia dins la ciutat prohibida i jo, que aleshores encara era un marxista més o menys beat, em vaig sentir fortament indignat amb el fet que aquell comunista pogués assumir la història dels mandarins i declarar-se continuador dels mateixos. No ha estat, però, fins ara que ho he entès. Llegint el llibre.

El llibre explica que quan es van traduir al xinés les obres de Marx i els primers socialistes, els traductors no van entendre el significat de la paraula ‘revolució’. No van entendre un concepte que pels europeus és natural però que evoluciona des de la revolució com a moviment constant al voltant d’un astre a la idea de canvi radical. I aleshores van decidir que era millor agafar-se a la conseqüència natural d’una revolució que és el canvi de govern. I van traduir ‘revolució’ per ‘ge ming’, o siga ‘canvi de mandat’. Sense adonar-se’n que una revolució és molt més que un ‘canvi de mandat’ o fins i tot que no qualsevol ‘canvi de mandat’ és una revolució.

En aquella conferència de premsa jo formulava les preguntes en anglès i el portaveu responia en xinés amb traductor. Però vist el que sé ara entenc molt millor la reacció, aleshores inexplicable per a mi, que va tenir aquell home. Clar que també, entenent això, no puc deixar de preguntar-me, amb una certa inquietud i tot, si els xinesos mai han entès el sentit veritable del que és una revolució.

Snowden al cinema, de la mà d’Oliver Stone

Sóc dels que consideren que Edward Snowden és un heroi del nostre temps. La seua honradesa, la seua valentia i la capacitat que va tenir d’obrir-nos els ulls sobre la vigilància a la qual estem permanent sotmesos fa que l’admire i que intente seguir-li la pista en el que no deu ser fàcil el seu exili rus.

Aquest cap de setmana, per això, he vist que estrenaven ‘Snowden’, el film d’Oliver Stone i he anat a veure’l al cinema. El film m’ha semblant una mica llarg, crec que li sobren deu o vint minuts però la minuciositat amb la qual retrata tot el que va passar i els mitjans amb que Stone compta per a fer-ho són realment destacables.

Però és precisament l’última part del film, amb el canvi de ritme i escenari que hem vist tan sovint en Stone, la millor, tot i ser la menys espectacular. Per com la vius i pel que representa políticament. Snowden fa ja anys que viu a Moscou, forçat a un exili que no li deu resultar gens agradable, amb Putin allà mirant per la finestra. La temptació d’oblidar-lo és per això massa fàcil i que un director com Stone decidisca tornar-lo a la palestra pública em sembla fonamental.

Especialment perquè si Hillary guanya les eleccions em tem que les coses es posaran molt lletges… Ja en parlarem.