#VotInvisible Una (altra) gran iniciativa de la Fundació Arrels

Foto el 22-6-16 a les 17.08

Ahir vaig participar en VotInvisible. Es tracta d’una iniciativa de la Fundació Arrels consistent en que durant dues hores una vintena de persones deixàvem fer servir els nostres comptes de twitter a persones que o viuen al carrer o han viscut molts anys al carrer. Amb l’objectiu d’enviar missatges als polítics, en plena campanya, visibilitzant així la problemàtica de la gent sense sostre.

Quan vam arribar ens van distribuir per parelles i a mi em va tocar Miquel Fuster, un dibuixant de còmics de Bruguera que ara viu en un pis de la Fundació però que durant quinze anys va viure el carrer. Entre les cinc i les set vaig modificar el meu twitter posant el seu nom i la seua fotografia i vaig fer de redactor de les preguntes i missatges que Miquel portava curosament apuntades en un paper. (Ací trobareu totes les piulades de la campanya)

Més enllà de l’acció aquestes dues hores van ser una bona oportunitat per parlar amb Miquel Fuster i escoltar les seues històries. Em va contar tota la seua vida, de forma directa i sense embuts, amb un relat nítid i precís de com va arribar a viure al carrer i del que significa viure-hi. Va ser una conversa molt interessant de la qual em quede amb una frase que em va dir, quan explicava que preferia dormir al ras, a les Planes, en comptes de dormir en caixers: ‘és el que el fred et treu la por, saps?’. Com tantes coses, jo no ho sabia.

‘Els xicons’ islandesos

Islàndia és una nació de 325.000 habitants. És independent des dels anys quaranta, quan va aprofitar que els nazis havien ocupat Dinamarca per a independentitzar-se de la seua metròpoli. Allò li va valer crítiques molt dures de part de gent que deia que s’estaven aprofitant d’Hitler. Avui ja no se’n recorda ningú. Amb les independències passa això…

Sembla ser que Islàndia té cent futbolistes professionals. Dic sembla ser perquè el concepte ‘professional’ és discutible. Segons The Guardian tot l’equip de futbol islandès val igual que Cristiano Ronaldo. La dada és preciosa, més encara veient el partit que van fer contra Portugal.

Islàndia va empatar a un. I va jugar molt bé. De totes les dades que van circular aquell dia, però, em quede amb una: a l’estadi de Saint Etienne hi havia el nou per cent de la població islandesa. Poca broma. Els seguidors es fan dir a ells mateixos Tólfan (que vol dir 12) i parlen dels jugadors com Strákarnir okkar, és a dir ‘els nostres xicons’. Frase que és literalment certa. Islàndia és un dels països del món amb més persones que són família entre elles, cosa que és completament comprensible vista la geografia. Islàndia és més a prop de la poc habitada Groenlàndia que no pas d’Europa. I la separen quatre cents quilòmetres de mar duríssim de les petites Illes Faroe, mil quilòmetres de les costes de Noruega i mil més de les d’Escòcia. Compten vostés mateixos qui deu pujar per allà dalt.

Ahir dissabte els islandesos es van enfrontar a Hongria però ho van fer ja amb la feina feta. En el primer partit de l’Eurocopa havien aconseguit empatar a un amb la Portugal de Cristiano Ronaldo, el dia que debutaven en una competició internacional important. I veure’ls jugar va ser un autèntic plaer que justificava ja la seua presència a França. En aquest món del futbol tan ple de coses que no tenen res a veure amb el joc feia goig aquell grupet d’amics es veien gaudir com pocs dins del camp. Difícil no posar-se a favor seu…

(el meu article d’ahir a L’Esportiu)

Muhammad Alí a Ca Montes

De Muhammad Alí en vaig saber pel mon pare. Jo vaig nàixer en un cafè. Els pares tenien el cafè del poble, Ca Montes, i als anys seixanta era habitual que de matinada, encara tard, una bona colla d’homes s’hi concentraren per veure els combats de boxa que feien per televisió en blanc-i-negre des del Madison Square Garden.

Recorde aquelles nits de boxa amb un cert enyor. Tancaven les portes del cafè i es quedaven dins una colla important d’habituals de la casa, que seien contents davant el televisor. Normalment preparen una mena de sopar que consumien amb alegria i després tots contents i eufòrics seien a mirar el combat, enmig d’una notable cridòria.

Mon pare era un gran seguidor de Muhammad Alí, aleshores encara Cassius Clay. ‘Mira com balla, mira com balla! si sembla que estiga flotant!’ em deia sempre entusiasmat. No va aconseguir mai interessar-me per la boxa però sí que em va cridar l’atenció sobre l’home que ballava, el més gran, com ja començaven a dir-li tots.

Temps després vaig descobrir pel meu compte, que aquestes coses en el franquisme no les explicaven les televisions, l’Alí activista pels drets humans, els qui es va oposar a la guerra del Vietnam i ho va pagar car. L’home que es va convertir a l’Islam i en va fer bandera per l’alliberament negre. I em va impressionar la seua lluita contra el Parkinson i de quina manera, va donar la cara per l’Islam l’endemà mateix de l’11-S.

Amb el pas dels anys, doncs, i conforme sabia més d’ell, Alí va començar a pesar més per a mi com a activista, com a home compromès. que no pas com a esportista. Però de forma unànime avui tothom coincideix en la seua estatura única en els dos camps. Ahir el New York Times, amb aquella qualitat excepcional que té per titular, obria de banda a banda amb un ‘Ha mort Muhammad Alí Tità de la boxa i del Segle XX’. Tità de la boxa i del segle XX, impossible explicar-ho millor.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Viatge a Catar 7: A la redacció d’Al Jazeera

La sessió pública de la News Impact Summit té lloc a la redacció d’Al Jazeera. Dir-ne redacció és dir-ne poc perquè es tracta d’una autèntica ciutat, completament tancada i amb una policia pròpia i tot. Quan arribem hi ha un petit col·lapse. Hi ha vingut gent de tot arreu del Golf i de diversos països àrabs i la cua per entrar-hi és espectacular. Els nostres amfitrions ens esperen i ens fan passar directament cap a dins, cosa que agraïm profundament perquè la calor és literalment sofocant.

Som en l’edifici de l’entrada, el que acull l’institut de formació de la cadena, una autèntica facultat en petit que no serveix només per a l’aprenentatge dels qui s’hi incorporen sinó que també fa moltes activitats públiques. Hi passarem tot el dia parlant amb molta gent i escoltant conferències interessants. Un resum de les mateixes, amb una petita intervenció meua, la trobareu en aquest vídeo.

Quan tot acaba els directius de l’emissora ens porten a fer una ronda per la ciutat-estudi. Cada cadena té el seu propi edifici. l’al Jazeera original en àrab és en un. L’al Jazeera en anglès en un altre. Hi ha un altre pel canal de documentals. I dos d’enormes per Bein Sports, la nova cadena d’esports. I uns quants d’auxiliars. I el d’administració. I un generador d’electricitat autònom per no dependre de res ni de ningú. El passeig resulta realment esgotador. He estat en moltes redaccions del món però no havia vist mai una cosa d’aquest volum.

Per tot arreu, en les parets, hi ha textos defensant l’honestedat del periodisme i els principis fonamentals de l’emissora. Per entendre com una cadena com aquesta, tan lliure i professional, pot emetre des d’un país com Catar cal entendre que és una cadena àrab i que per a ells Catar és una mena d’accident geogràfic. Hi he parlat amb gent de tot el món, àrabs i occidentals. I cap d’ells era catarí. No dic que no els hi haja. Dic que la immensa majoria dels seus treballadors tenen com a mapa mental el món àrab i musulmà o el món, literalment. No és cap justificació però sí una explicació.

Passem per l’estudi de les emissions en àrab on m’ature una estona a xerrar amb el grupet de joves que s’encarreguen de tot el tema online. Els han posat en un racó de la redacció, ben al fons, i reivindiquen que haurien d’estar al mig. Els entenc però no m’estranya. Les coses estan canviant molt ràpid però això encara és abans que res una televisió. Mentre sopàvem el seu director general m’ha explicat com d’impressionats van quedar amb el paper de les xarxes socials a la primavera àrab i com això va canviar per sempre la seua concepció del periodisme. Però al final encara fan televisió. I no m’estranya a la vista dels monstruosos recursos que hi dediquen. Tot és nou de trinca, modern, no veus per enlloc aquelles relíquies que totes les redaccions del món acumulem fins que col·lapsen per complet i ja no pots ni obrir-les. Ací no és així. Especialment no a la redacció d’Al Jazeera en anglès, probablement la més moderna i impactant que hi ha al món.

Es tracta d’una redacció oberta per complet, sense cap separació entre els presentadors i la redacció, estructurada en diversos pisos i tan funcional com espectacular. Entre altres coses té la pantalla de vídeo més llarga del món, un mur d’imatges espectacular que tots els qui seguim les seues emissions coneguem.

Des de dalt de l’escala em faig una fotografia. Realment impacta. Impacta veure com és de gran i eficient però també impacta, com et passa quan estàs a la redacció de la BBC o de la CNN o del New York Times, saber que des d’ací en minuts qualsevol notícia és a les pantalles de tot el món. La gobalització, també, és això.

al jazeera

Viatge a Catar (6): Trenta quilòmetres d’aigua i allà hi ha Pèrsia

La badia és plena d’uns vaixells curiosos, claus per la variant local de la navegació en aquest mar que sempre se n’havia dit Pèrsic i que ara viu una batalla sobre el nom amb episodis ben ridículs. Aràbic?

Ja es veu que aquests vaixells ara són més una eina de diversió que una altra cosa. Fan un contrast enorme perquè tenen una forma molt antiga i singular però al mateix temps van ornats amb uns llums de neó que els converteixen en alguna cosa així com discoteques marines.

Des de la riba mire cap a l’est intentant endevinar la costa de Pèrsia. Em diuen que en algun punt la distància entre Catar i l’Iran és només de trenta quilòmetres de distància. Que no són res en un mar plàcid com aquest. En el passat el que era el llogaret de Catar devia mirar Pèrsia com la cosa més cosmopolita del món. Per allà entrava tot: espècies, teles, menjar, costums. A Pèrsia coincidien les rutes que venien de la Xina i d’Europa per endinsar-se en una península aràbiga que no tenia res, literalment.

Avui és ben bé a l’inrevés. A l’arribada a l’aeroport hi ha hagut un moment divertit, Com sempre han descarregat el passatge de l’avió tot de cop, generant un ramat sumís de viatgers que ens hem aventurat dins la terminal. De sobte ha aparegut una senyal que ens derivava entre l’eixida a Doha i el trànsit cap a altres destinacions. I només tres persones hem agafat la direcció de Doha. L’avió anava ple així que unes dues centes persones s’han precipitat cap a altres avions, camí de tot de destinacions asiàtiques.

Viatge a Catar (5): El zigurat

El trajecte des de l’aeroport a Catar, a l’hora de la matinada que jo hi he arribat, és com tenir una autopista per tu sol. Curiosament encara que siga tard la major part dels edificis estan perfectament il·luminats. No només els edificis. Els postes de llum de la pròpia autopista són tots una llum blavosa decorada amb motius cal·ligràfics.

Vaig intentar situar les coses en el mapa quan de sobte a mà esquerra apareix un edifici estrany i al meu cap apareix la paraula ‘zigurat’. Em quede aturat jo mateix. Fa molts anys que no he dit o pronunciat la paraula i tanmateix m’ha vingut de sobte a la boca. L’edifici no és un zigurat en el sentit estricte però recorda be les torres mesopotàmiques que alguna vegada de xiquet em devien impressionar tant com per recordar de sobte la paraula enmig de la nit del Pèrsic i de la molta son que em comença a atacar.

Viatge a Catar (4) Els gratacels i un soc de fireta

Quedem que anirem a sopar al soc. Ja tinc ganes de veure alguna cosa diguem-ne d’una certa antiguitat després de tant de gratacel artificial i extravagant —extravagant és l’única paraula que em ve al cap per parlar d’aquestes edificis. A la zona on tinc l’hotel, en la Corniche, hi ha com una trentena de gratacels enganxats els uns als altres, sense cap planificació aparent. Cada edifici sembla competir amb el del costat en ser el més original, també podria dir el més rar, possible. Alguns tenen una vaga inspiració islàmica, els hi ha que només semblen voler demostrar que el seu amo té més diners que ningú més i hi ha combinacions que jo diria que les reglamentacions europees i americanes no deixarien construir. Corbes impossibles, talls despenyats, figures geomètriques aparentment sense sentit.

L’hotel està lligat per un passadís intern a un gran centre comercial. De primer pense en caminar una mica però quan note la calor em faig enrere. El termòmetre marca 44 graus, molt més del que estic decidit a suportar. Opte pel passadís, doncs.

El centre és immens. Tan gran que la gent es perd. No vull dir que no sàpiguen on van sinó que per tant edifici per més gent que hi haja sempre n’hi haurà poca. Al bell mig han instal·lat una pista de gel on patinen tres criatures. Sota aquest sol que genera 44 graus. M’assome a la porta i intente, ara sí, una petita caminada. Fins que me n’adone que la vorera s’acaba. Definitivament el peató sembla una espècie exòtica.

Agraïsc, doncs, la proposta del soc. Pobre de mi. M’imaginava un soc com els d’Istambul, per exemple. Alguna cosa a l’estil del mercat egipci. I em trobe amb Port Aventura. Els edificis tenen formes antigues i estan ben dissenyats però al primer cop d’ull ja es veu que són falsos. Tot té aquell color com sanitari, una pulcritut que els segles mai deixarien intacta. Hi ha el caos, sempre tant atractiu, de les espècies, les olors, les plantes aromàtiques, el te, però em fixe que totes les estanteries són iguals i que els sacs que apareixen com descuidats i amuntegats de forma apressada reposen sempre sobre les mateixes estructures.

No negaré, però, que la reconstrucció és correcta. M’expliquen de fet que el soc vell va desaparèixer, el van assolar. Fins que algú va descobrir que era interessant pels turistes i el van tornar a fer. Segons ells amb les mateixes botigues que hi havia, recuperades gràcies a fotografies i dissenys antics. Ni l’antic és vell a Catar!

Sopem en un restaurant vagament sirià, desafortunat pel que fa a la música però amb menjar bo. La cosa acaba amb la gent fumant la tradicional xixa i uns havans que han aparegut de sobte a la taula. Quan eixim ens espera la darrera de les sorpreses. Ens acostem al cotxe que ens tornarà a l’hotel i veig una escala mecànica, dissimulada amb molta gràcia, al bell mig del soc. Pregunte on porta i m’expliquen que l’èxit de l’invent ha estat tal que estan fent un soc nou a l’altra banda de la carretera, que serà el doble de gran i tot. De moment ja han fet el pas subterrani i es veuen els primers edificis encara en construcció. Com que no hi ha plànols ni fotografies antigues d’aquest soc, que en realitat no existia, m’expliquen que simplement se l’inventaran.

Viatge a Catar (3) Discutint sobre periodisme a Catara

Al Jazeera té un cafè públic obert a Catara. Catara no és ben bé Catar. Fa servir el nom antic de la ciutat, el que tenia primer però és una àrea completament nova, com gairebé tot el que hi ha ací. Vol ser, i serà, una espècie de ciutat de la cultura, amb teatres, auditoris, museus i tota mena d’espais que de moment són un caos de construccions en marxa, de construccions acabades per arribar a les quals has de fer tota mena d’equilibris en cotxe, de grans espais buits on s’anuncien obres d’execució immediata.

Havia vist una foto de Catara que m’havia cridat l’atenció, amb dues torres com d’argila, arquitectura antiga que en realitat no ho és. Just a davant seu hi ha el cafè. Dins l’edifici hi ha el cafè pròpiament dit, un espai que és un estudi de televisió i on la gent que hi va prendre alguna cosa pot fer-se com un informatiu de record i una sala de debats on passarem el vespre en una discussió preparada només per a executius d’al Jazeera i la gent que parlarà en la News Impact Summit de demà.

Abans d’entrar-hi passege pel cafè, ple de records de la cadena. En la majoria de cadenes de televisió que visites et mostren trofeus guanyats. Ací tot són homenatges als periodistes d’al Jazeera morts. Restes de l’oficina de Bagdad que va destruir un míssil nordamericà, la roba que portava a Guantànamo un dels seus periodistes que s’hi va estar detingut anys, les coses d’un altre company assassinat a Líbia. Aquesta gent té a molt orgull la seua gent que s’ho ha jugat tot. En un vídeo que veig a l’endemà que han fet se’m veu mirant les restes de l’oficina de Bagdad. En el seu moment em va impressionar aquell atac militar directe a la premsa i supose que ara m’ha eixit la reacció, oportunament captada per un dels seus càmeres.

En la meua condició de president de l’EJC em toca inaugurar la trobada en companyia del director general d’Al Jazeera. Procure posar de relleu l’enorme feina que han fet des de que van començar a funcionar, ara fa vint anys, i la necessita de seguir empoderant la gent i ajudant a democratitzar una regió a la qual li queda molt camí per fer. El doctor Mostafà Souag parla amb un llenguatge molt directe i franc. La discussió serà tot el vespre molt informal i sincera. Apareix una vegada i una altra el problema Facebook, contra les pràctiques nefastes del qual ens manifestem gairebé tothom. Prenen la paraula companys i amics de Sky News, del Washington Post, del Berliner Morgenpost, de Reuters… A alguns d’ells ja els conec d’abans però quede realment impactat per la qualitat de la gent d’Al Jazeera. Tots ells són realment brillants i tenen un concepte del periodisme que compartisc i reconec.

Després d’unes quantes hores ens conviden a sopar allà mateix. I descobrisc que les taules són totes elles pantalles des d’on pots ordenar el menjar i llegir les notícies. Ja us podeu imaginar que la novetat ens va divertir molt.

(Aquests vídeos tenen imatges del primer dia al Cafè i també del segon, la sessió pròpiament dita i oberta a tot el públic a l’auditori de la mateixa Al Jazeera)

Viatge a Catar (2): una ciutat com cap altra

Sempre que viatge m’agrada emportar-me amb mi el llibre de l’Obra Completa de Josep Pla que parla sobre la zona, si és que el periodista i escriptor la va visitar. Recordava que hi havia un volum de viatges llargs, entre ells un de preciós dalt un vaixell petrolier cap al Golf. Així que el vaig posar a la maleta just abans de marxar.

L’avió va arribar molt de matinada a Catar i em va costar adormir-me. Des de la finestra de l’habitació, a la Corniche, veia els llums del enormes gratacels que poblen aquesta àrea, un espectacle realment poderós, mentre llegia. Vaig aprofitar l’insomni per devorar una bona quantitat de pàgines. I vaig comprovar que per a Pla a primers dels anys seixanta del segle passat Catar ni tan sols existia. De fet només hi ha una referència a la costa de ‘Quatar’, que no diu res.

No és estrany, però. Tot el que es veu ací és nou. Extravagantment nou. Els edificis han aparegut en les darreres dècades com per art de màgia –petromàgia diguéssem– i de forma desordenada. Pla, si és que va passar a prop, no veuria literalment res del que ara mateix estic veient jo. Una perspectiva que provoca un cert vertigen.

L’hotel on sóc, per exemple, és en un dels espais més urbanitzats de la zona amb potser una trentena d’enormes gratacels. Tots ells creats els darrers anys. Però al seu voltant encara no hi ha res. I quan dic res vull dir res de res. Esperaries trobar cases normals, de gent normal, però només hi ha un espai buid on com a molt, i passa sovint, grans obres en marxa. Només un detall per a entendre com s’entenen ací les coses: aquesta gent està creant el metro construint de cop les cinc línies que el formaran. Totes a l’hora.

Finalment tanque la llum una mica aclaparat. La lectura de Pla m’ha relaxat amb el seu ritme lent sobre el petrolier Baltimore. Era una altra època on encara el ritme podia ser lent i on simplement resultava impossible d’imaginar que en aquesta zona tan deserta i àrida del món algú pogués ni tan sols imaginar que creixeria una ciutat com aquesta, tan distinta de totes.

Viatge a Catar (1). Un vol mirant sempre a La Meca

Embarque al Prat rumb a Catar. Un viatge llarg, prop de set hores, que em té encuriosit. Darrerament la Mediterrània és un espai especialment ple de conflictes i hi ha hagut tot de problemes amb vols sobre Egipte, el famós avió rus abatut al Sinaí, sobre Ucraïna, el vol de Malàisia, sobre Creta àdhuc, l’estrany recent accident del vol egipci.

M’assente, trec els llibres que m’he preparat per a l’ocasió i engegue el sistema de visionat de films, que generalment permet accedir al mapa de la ruta que farem. Tinc curiositat. Passarem sobre la inestable Líbia per encarar des del sud d’Egipte l’Aràbia Saudita? Rodarem per Egipte, Nil avall? Entrarem per més amunt, vorejant l’Irac o entrant al golf per Kuwait? El mapa va mostrant com anem avançant però no diu res de la ruta final. Només els quilòmetres que farem, que amb uns càlculs elementals em fan descartar la darrera de les opcions.

Finalment entrem a través d’Egipte. El vol va més o menys estable sobre el mar i enfila la ruta del Nil cap a baix sobrevolant la gran ciutat d’Alexandria, una de les més importants que la humanitat mai ha vist. Seguisc amb ulls hipnòtics una ruta que em va ensenyant noms que només pronunciar-los ja et fan remoure en la cadira. Tanta història acumulada, tanta saviesa i també tanta tensió i tant de patiment…

Just abans d’arribar a Luxor l’avió gira potent cap a la seua esquerra i entrem en l’espai aeri saudita. Medina quedarà a la meua dreta mentre encarem ja la ruta de baixada a Doha. Conforme ens hi acostem em fixe en la posició estratègica de Bahrain i recorde les enorme discussions sobre el seu caràcter persa. Impossible deixar-los ser el que voldrien, això trencaria del tot l’equilibri d’aquest golf on hi ha tot el petroli i gas que el món puga consumir en dècades.

Finalment toquem terra en Doha i l’obertura de la porta de l’aparell ho confirma: una bafarada d’aire calent inunda la cabina mentre tanque la pantalla. És ben entrada la matinada, no hi ha finguers i hem de baixar fins a un autobús. He fet una fotografia en el darrer instant, a només quatre quilòmetres de tocar terra. En els moments en que el mapa es substituït pel compàs, al llarg de tot el vol, s’hi mostra també la Kaba, el temple que els musulmans afirmen que van construir junts Abraham i el seu fill Ismael, l’home que dóna origen als àrabs mentre son germà Isaac el dóna als jueus. Pense que deu ser pràctic per als creients, que han de fer les oracions sempre mirant a Meca. M’ho havia preguntat sempre: com s’ho fan per orientar-se en l’aire? Senzill. Els ho van marcant en tot moment. Una altra pregunta, vet-ho aquí, que ja té resposta…

IMG_5734