Passejant pel Baix Camp

Hem aprofitat els darrers dies de l’agost per passejar unes hores pel Baix Camp, Montbrió, Mont-Roig, Riudecanyes… Un paisatge dur, sec, contundent sota el sol però molt interessant. A Mont-Roig buscàvem les petjades de Joan Miró i la veritat és que és prou quedar-te mirant un paisatge real, d’avui i comparar-lo amb els seus quadres. Montbrió ens va sorprendre molt agradablement però Riudecanyes encara més.

De primer vam anar a veure l’embassament i caminar una mica per la riba i després vam entrar al poble. Era gairebé migdia i literalment no hi havia ningú pel carrer. Ens va sobtar veure que els carrers portaven nom de dies: carrer del Dilluns, carrer del Dimecres, carrer del Dissabte. Més tard vam aprendre que tenia a veure amb la celebració local del Corpus, on les festes es feien dies diferents en carrers diferents.

Van fer cap a la plaça pensant que trobaríem un lloc on menjar, que no hi era. Però en canvi vam trobar el batlle que observava com uns veïns alçaven un dron per prendre unes imatges aèries. Ens va voler obrir la impressionant església local per tal que la veiéssem i un company seu ens va ensenyar també casa seua, que era un autèntic museu.

A l’entrada del poble havíem vist un cartell que indicava que s’hi feien misses en anglès, cosa que ens havia despertat la curiositat. La raó és Salou. Es veu que a Salou necessiten algun capellà en anglès i el bisbat, o qui fos, va decidir enviar-ne un d’escocès a Riudecanyes, que encara hi és. Ara parla català i fa misses per la gent del poble però es veu que al cap d’arribar va haver de fer un enterrament i no el va entendre absolutament ningú.

El capellà escocès s’ha arreglat molt bé la casa abadia i ara forma part del paisatge local. Polèmiques incloses ja que es veu que es declara unionista i no vol la independència d’Escòcia. Cosa que per l’abundància d’estelades que vaig veure al poble molts dels seus feligresos no deuen entendre bé.

El batlle em va semblar una persona molt interessant. D’aquestes que hi ha tant pels nostres pobles, amb un concepte, amb una idea de com volen transformar la seua població. Parlava amb passió i coneixement que és una cosa que venint de l’experiència dolenta de Bétera, sempre he trobat envejable. En acomiadar-nos el vam felicitar per com d’agradable era el seu municipi i pel bon gust amb el qual havien remodelat la plaça. I allà seguien els del drone intentant treure les millors imatges possibles per a un vídeo que, segons que em van explicar, volien ensenyar a Port Aventura.

Brotons pinta el 1714

Torne de l’església de Sant Pere de Prada, on l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jover dels Països Catalans han fet un concert senzillament memorable. Avui mateix el repeteixen a Lleida i el dia vuit de setembre, al Palau de la Música a Barcelona. Si podeu aneu perquè es tracta d’un espectacle descomunal.

Salvador Brotons és un mag. Mou els seus músics com si foren putxinel·lis, fascinats per la passió que posa el mestre a l’hora de dirigir. Amb l’estrena de la seua rapsòdia sobre el 1714, però, supera els límits del que era previsible. És una obra molt impressionista, gairebé narrativa, molt visual, que et porta de la mà pels tres segles que han passat des de la derrota i que culmina en un crescendo musical sobiranista inigualable i esborronador. Els diversos moments són cadascú més excepcional que l’anterior. De la tristor a la guerra, de l’èpica a la victòria que ja s’ha anuncia.

Amb el mòbil no he pogut resistir-ho i he gravat el final. Crec que malgrat la deficiència del so serveix per a fer-se una idea de davant el que estem.

Els mapes de la crisi canària

1) Les prospeccions

L’actual crisi entre les Canàries i l’estat espanyol neix de l’autorització per part de l’estat espanyol a l’empresa Repsol per a fer dues prospeccions petrolieres prop de Lanzarote i Fuerteventura. Aquestes prospeccions afectarien de forma greu la fauna marina de la zona i podrien afectar el turisme. El govern canari afirma, a més, que ha parlat amb els accionistes de Repsol (Caixabank i Sacyr) i aquests els han assegurat que fan les prospeccions pressionats pel govern espanyol.

prospecciones--644x362

 

2) Un possible conflicte internacional. El paper del Marroc.

Les prospeccions es fan al límit de la frontera internacional, tàcita, entre l’estat espanyol, el regne del Marroc i el territori ocupat de la República Àrab Sahariana Democràtica. Dic tàcita perquè la frontera en realitat no està definida de forma oficial. El Marroc ha anunciat que també en farà de prospeccions a l’altra banda de la frontera i ha insinuat que Espanya estaria intentant avançar-s’hi per robar petroli de la bossa que consideren marroquina. La difícil geopolítica de la zona pot provocar en qualsevol moment un conflicte molt difícil de gestionar.

 

1401389539_927413_1401389581_noticia_normal

 

El camp petrolier que el Marroc vol crear a Tarfaya, i que seria el més directament relacionat amb els camps espanyols a les Canàries serà explotat per una empresa irlandesa.

final_morocco_oil_shale.preview

 

3) L’obvietat geogràfica

Un dels grans tabús de la transició democràtica ha estat l’africanitat indiscutible de les illes Canàries. A finals dels anys setanta el Comitè de Descolonització de l’Organització per a a Unitat Africana va adoptar una resolució, encara en vigor, que reclama la descolonització ‘del territori africà de les Canàries’. En aquella època els països africans van proclamar l’MPAIAC de Cubillo com el representant del poble canari i li van donar suport.

Evidentment la situació ha canviat molt des d’aleshores. L’independentisme canari és residual, les Canàries formen part de la Unió Europea i els països africans han baixat el nivell de bel·ligerància anti-colonial. Però la qüestió segueix tenint implicacions delicades per a l’estat espanyol.

Un detall rellevant: el Marroc no forma part de l’OUA pel supost d’aquesta organització continental al poble del Sàhara occidental.

Curiosament durant el franquisme les Illes Canàries eren considerades sense problema com dues de les províncies espanyoles a l’Àfrica, tal i com queda clar en els mapes de l’època.

url

 

 

4) El pes del nacionalisme canari

Encara que el pes de l’independentisme africanista canari siga molt escàs avui no passa el mateix amb el vot nacionalista. Coalición Canaria, el principal grup nacionalista de les illes, presideix el govern i té una molt ampla representació institucional.

Els nacionalistes canaris han anat evolucionat els darrers anys des de ser una crossa local del PP a adoptar posicions que ja es poden considerar sobiranistes. La present crisi per les prospeccions ha accelerat el debat. El fet que el ministre responsable de les prospeccions siga un canari, líder del PP local, ha fet que el tema de la lleialtat al país o a l’estat s’haja posat de forma clara sobre la taula.

En les darreres eleccions autonòmiques el PP només va treure un bon resultat a l’illa de Gran Canària, el seu feu tradicional. Els nacionalistes, en canvi, van treure un bon resultat a la majoria de les altres illes, incloses les dues on es volen fer les prospeccions. Els socialistes només són majoritaris a La Gomera.

Cal tenir en compte, però, la gran diferència demogràfica entre les illes. Gran Canària i Tenerife representen el 83 per cent de la població total.

g49351

 

Ballant amb la meua menuda, enmig de la coetà

Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.

Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.

Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.

Lovely … Never, never change
Keep that breathless charm
Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you
Just the way you look tonight

 

 

El vídeo ha estat filmat per Conxa. Gràcies.