‘Veritats de mentida’: la llarga guerra per recuperar el periodisme

La setmana passada TV3 va emetre el documental ‘Veritats de mentida‘, un intent d’analitzar i posar llum a la complicada situació del periodisme en l’època de les xarxes, del fakenews, de les veritats alternatives i de totes les trampes i manipulacions que estem patint.

L’equip que va fer el programa em va demanar de participar-hi, sobretot en la meua condició de president del Consell de Directors del Centre Europeu de Periodisme. En les llargues converses que vam mantenir, però, van aparèixer alguns moments i circumstàncies del darrer any que, vistos en perspectiva crec que han estat importants i que, contra el que jo mateix pensava en ell seu moment, han anat obrint un forat que jo mateix no esperava que existís. Alguns d’ells, més o menys i de manera desigual han quedat reflectits en el documental.

Si hagués de dir un dia en que la meua decisió de revoltar-me contra el que estava passant va començar, aquest seria sens dubte el dia de la mort de Muriel Casals. Tothom recorda els fets, lamentables, creats per la trampa d’alguns mitjans que van voler treure profit en clics i en diners d’una mort que per desgràcia estava anunciada. Poc després vaig escriure aquest editorial: La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme.

Allà vaig descriure el problema en els següents termes: ‘Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables’.

En el text també qualificava de periodisme groc les pràctiques que alguns mitjans catalans han anat fent els darrers anys i apuntava que el govern també havia de fer una reflexió: ‘convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.’

Després d’aquell fet i després de que el problema global relacionat amb aquest model de periodisme es fes evident amb la campanya electoral de Donald Trump als Estats Units el debat va fer un gir espectacular. De sobte tothom se’n preocupava.

Des del Col·legi de Periodistes, en aquest context, em van demanar de participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, que s’anava a celebrar l’onze de novembre. Se’m va demanar primer de participar en una taula rodona sobre el periodisme digital però jo m’hi vaig negar. Volien que debatés amb companys precisament dels mitjans que han estat practicant de forma descarada el periodisme groc i que han fet ús de totes les tècniques imaginables per maximitzar els clics. Vaig preferir no ser-hi i així li ho vaig comunicar a la presidenta.

Després de diverses converses privades en les quals ells insistien i jo explicava les raons per les quals no volia participar en aquesta classe de debats amb la gent que volien que ho fes, des del Col·legi se’m va proposar participar en un altre espai del Congrés però demanant-me de forma explítica que fes en públic la denúncia que havia fet en privat. Que expliqués amb noms i cognom, amb detalls i exemples, les crítiques de fins on havíem arribant i com s’estava pervertint la nostra funció social com a mitjà.

M’ho vaig repensar i vaig acceptar, gairebé com una obligació professional, perquè de ganes de fer-ho no en tenia gens ni mica. No m’agrada adoptar aquestes actituds.

Em va resultar molt violent dir el que vaig dir, I si he de ser sincer vaig eixir del congrés molt decebut, pensant que el gest no havia servit de res. Vaig explicar que al nostre país el periodisme groc havia entrat per internet, vaig assenyalar els mitjans més responsables d’haver-ho fet, vaig posar exemples em sembla que indiscutibles, vaig insistir en la compra de visites falses i en el fet que els mecanismes de control, concretament l’OJD, estan completament desprestigiats i no serveixen ja de res. Vaig incloure, respecte a l’editorial de la Muriel, detalls nous com la demostració de que es poden comprar visites, guanyant encara diners, gràcies al suport genèric o la crítica de les webs subterrànies que ignoren tots els principis més elementals fent guanyar visites a marques que les amaguen o dissimulen la seua aportació perquè així la seua credibilitat no es veja encara més afectada. (Ací teniu el vídeo).

Aquella taula rodona en la qual jo vaig participar al congrés la moderava Montserrat Besses, que ara ha estat la responsable del ‘Veritats de mentida’.

Quan ella, mesos després, va rebre l’encàrrec de fer el programa l’equip de TV3 es va interessar pel context global del debat i va descobrir les News Impact Summit que des de l’EJC estem organitzant fa un parell d’anys en moltes ciutats europees. N’hem fet ja vint-i-dues en total i en les mateixes han participat com a ponents per ara prop de tres cents periodistes de tot el món, entre els quals jo mateix en tres de les sessions –a Doha, Madrid i Amsterdam.  Les NIS han esdevingut un fenomen arreu d’Europa i han congregat milers de periodistes interessats en analitzar seriosament el perquè dels problemes evidents de credibilitat que te la nostra professió.

Jo vaig oferir-los, com era lògic, tot el suport i tots els contactes necessaris sobre les jornades i els participants i vaig posar l’EJC a la seua disposició, tant per si volien entrevistar el director, l’Adam Thomas, com si per volien els contactes de qualsevol dels ponents que havien participat. Besses es va estimar més, però, que participés jo mateix, ja que sóc el president del Centre, però en la meua condició de tal i no en la de director de VilaWeb.

Evidentment vaig acceptar. La tasca per l’equip de TV3 no era fàcil. Tenien poc temps i el tema era molt complicat. L’esforç de programes i de l’equip d’informatius va ser molt intens i m’alegra molt saber que el resultat va ser premiat amb una audiència interessant i interessada.

Al llarg del programa, però, em va sorprendre i em va alegrar que els temes que havia anat posant sobre la taula el darrer any apareixien i eren discutits de forma clara i sense tabús. Fins i tot el Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Martin Gamisans, hi va anunciar mesures concretes adreçades a controlar el que ja va definir obertament com a frau en la comptabilitat de les visites a través d’OJD.

És cert que l’OJD va de baixa. Avui tothom sap que les trampes són massa fàcils i la credibilitat d’aquest sistema de recompte viu les seues hores més baixes. Fins i tot els qui n’han abusat durant anys se’n desentenen, en part perquè ha passat que ara veuen amenaçades les seues posicions de teòric lideratge, amb l’emergència del que en diuen ‘plataformes de continguts virals’, webs que encara poden aconseguir més visites que ells perquè encara fan un periodisme més i més groc i moltes més trampes. La denúncia té molt d’hipòcrita perquè aquestes mateixes plataformes, portades per la mateixa gent, abans estaven integrades dins dels mitjans que ara les denuncien. En el fons una explicació biogràfica, gairebé centrada en una sola persona o dues, seria més que suficient per entendre tot el que ha passat els darrers anys, tota la perversió que hem viscut. Tant hi fa ara, però..

El que em sembla important en qualsevol cas i ara mateix és que comence a tenir la sensació que un any llarg després de la mort de la Muriel sembla que es generalitza la idea de que no podem permetre tàctiques i comportaments que només fan que mal a la professió periodística i a la societat. La guerra està sent llarga, això sí, però sempre hem sabut que no hi ha cap combat senzill.

Al Primorski Dnevnik. A la complicada història de Trieste.

Fa unes setmanes Midas va celebrar a Barcelona la seua assemblea anual. Midas és una associació que agrupa els diaris en paper en llengües minoritzades de tot Europa. Em van convidar a participar en les activitats de l’assemblea, presentant el model de VilaWeb.

 

Ara una ressenya de tot allò s’ha publicat al Primorski Dnevnik, el diari en eslovè de Trieste, ciutat que avui pertany a Itàlia.

La història d’aquest diari és molt interessant perquè és un reflex de com de complicada ha estat la vida d’Europa. El diari es va fundar oficialment el 1945, quan els partisans de Tito van ocupar la ciutat. El seu nom significa ‘El diari de la costa’, en una clara referència a la pertanyença de Trieste a Eslovènia.

Tanmateix quan es van retirar els iugoslaus i Trieste va passar a ser un territori lliure, que acabaria formant part d’Itàlia, de forma oficial, el 1975, el Primorski va passar a ser alguna cosa així com la veu dels eslovens de Trieste i d’Itàlia, paper que encara juga avui.

A primers del segle XX Trieste era la principal ciutat eslovena, molt més important i gran que Ljubljiana però amb l’ascens del feixisme a Itàlia la batalla per la que van dir que era la città italianissima va acabar amb la victòria dels italians i l’exili massiu d’eslovens cap al centre del seu país o cap a Amèrica.

Avui els càlculs parlen de la presència a Itàlia encara d’uns cent mil eslovens autòctons entre Trieste, Udine i Gorica, quinze mil dels quals viuen a la primera ciutat. Legalment són una minoria dins l’estat italià protegida per l’acord que van signar en el seu moment Itàlia i Iugoslàvia.

 

O PP o valencià

Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l’estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava ‘desautoritzada’, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i de que això no porta enlloc. S’equivoquen. S’equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l’acte que el 25 d’abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià ‘de manera reiterada’ vota contra el govern del seu propi lider. Puc entendre que no ho entenguen però s’estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d’obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d’aquesta setmana sí que porta a algun lloc.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

The Crown. A la llista de sèries impressionants

Aquesta dies en que em fan estar en repòs he aprofitat per llegir moltes coses que tenia aparcades i també per veure la impressionant sèrie televisiva ‘The Crown‘.

Em vaig afeccionar a les sèries de televisió, sobretot a les que estan relacionades amb la política, gràcies a la mítica ‘The West Wing’. És incalculable la quantitat de coses que vaig arribar a aprendre de la política dels Estats Units gràcies a les seues set temporades. ‘The Crown’ m’ha fet ara el mateix efecte, respecte a la política britànica i sobretot al complex paper de la monarquia en un país sense constitució escrita. I de fet una de les coses que he après és que la constitució no estarà escrita però els seus detalls són tant mil·limètrics i observats com els d’una constitució escrita i impresa.

A part de la política els arguments són sensacionals i l’actuació dels actors superior, impossible de millorar.  John Lithgow fa tant bé de Winston Churchill, que has d’estar pensant sempre que no és el Churchill original. I l’ambientació i la qualitat de la imatge, amb un desplegament de recursos impressionant, és probablement la millor que he vist mai.

De moment només n’hi ha disponible una de les deu temporades que diuen que faran. Esperarem.

Una setmana amb el peu trencat

Avui fa una setmana que em vaig trencar el peu. Un accident casolà, ara fa set dies, m’ha deixat fora de circulació. No he pogut anar a la redacció de VilaWeb, he hagut d’anul·lar la meua participació en tot d’actes i xerrades i no he pogut anar tampoc a la tertúlia d’El Punt Avui TV –tot i que encara he fet una mena de pissarreta via telefònica. Sap greu però els impediments físics ho són i no puc fer gaire cosa més que resignar-me i intentar posar tot de la meua part per tal que la recuperació siga el més ràpida possible.

 

Gabilondo

Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.

No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.

Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.

Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o

que plou des de fa quatre hores?

L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.

I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.

 

(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)

L’Albert, l’Enric, els maulets imprescindibles


Dissabte en plena manifestació a València ens assabentem que diumenge lliuren un reconeixement a l’Albert, a Torrent, els amic de l’Horta Sud. El reconeixen com a ‘Maulet de l’Horta’ per tots els seus llargs anys de treball i generositat cap als altres. Ell, l’Albert és així, ens ho havia amagat perquè no anàrem.

Tant hi fa. La casualitat d’una conversa fa que ens n’assabentem i ens comboiem immediatament tots. No deixarem passar una oportunitat com aquesta de ser al seu costat i de demostrar-li com d’orgullosos estem d’ell. Nosaltres, la colla de Bétera, a la qual al·ludirà més tard en el seu discurs d’acceptació.

Així que diumenge de matí fem cap a Torrent. A hora d’esmorzar, que les emocions s’han de prendre amb la panxa plena. Amb Vicent i Rosa hem d’anar a buscar el text que l’Albert no té tinta a l’impressora i li han entrat els nervis. Només arribar Apa desplega l’estimada estelada anarquista mentre Jem s’exclama de que allò sí que és un aplec. I Albert paga els entrepans. Diu que ja que hi hem anat per ell és el mínim que pot fer. L’indret és un espai més o menys forestal endreçat amb un entarimat i amb tot de senyeres i estelades. Un aplec, efectivament.

Van arribant amics i coneguts amb els quals comentem la manifestació del dia abans. Hi ha un cert aire d’eufòria. El País Valencià s’està desvetllant ràpid i fa molt de goig viure aquest procés en primera fila.

Arriba l’hora dels premis i l’Albert amolla aquest discurs. I declara el que és: si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Efectivament.

Efectivament gràcies a ell i als altres premiats. Gent imprescindible, de poble, que no ha parat ni un segon de la seua vida de fer el bé comú per tal que el país, el nostre, siga millor. Lamente no haver apuntat els noms dels altres premiats. Els seus discursos impressionen. Tots ells. Gent de les diverses ciutats i pobles de l’Horta Sud, gent d’aquella que fa dècades que planta cara. Gent imprescindible.

I entre ells, junt amb el nostre Albert, l’Enric Tàrrega, una icona del País Valencià, un homenot al que per homenatges que li fem mai li podrem agrair prou el seu treball, les seues iniciatives, el seu esforç. Un altre dels premiats se suma a l’homenatge i en comptes d’agrair el premi ens recorda amb molt bon humor com Enric Tàrrega el va amagar quan el perseguia la Guàrdia Civil franquista. Amb quina calma el va rebre i el va cuidar. Quan marxa el salude amb una reverència, com es mereix. El país meu és això. Gent com l’Enric, com els altres premiats, com el meu estimat Albert. Gent en el cap dels qual la paraula derrota no ha ressonat ni en el moment més fosc. Gent que ens fa guanyar i ens fa la vida molt més bonica.

De tornada la colla ho celebrem. Que siga per molts i molts anys, ben lliures.

Retorn a Eslovènia (4). Un carnet vell

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

 

Retorn a Eslovènia (3). Quan els peus pensen

Reconec molt vagament Ljubljana. El riu, els tres ponts, la gran església que hi ha al davant. Però les imatges no em venen clares al cap. No hi havia tornat des de la independència i encara hi ha barricades ballant pel meu cap, allà on ara hi ha uns amables bars on la gent passa l’estona.

La capital eslovena em sembla avui molt més centreeuropea que mai. Puge al castell, magníficament restaurat i les teulades de les cases semblen un país de contes des d’allà dalt.

De sobte, però, caminant per un carrer sense més el meu cap diu ‘allà és el parlament!’ Ric, pensant que són els peus i no el cap qui em mena en la direcció adequada. Com si els peus hagueren pensat.

M’hi adrece i efectivament apareix la porta aquella tan especial que l’obria ja fa anys i que segueix obrint la cambra legislativa ara del país independent. Les escultures enaltint el treball eren iugoslaves i socialistes però han tingut l’encert de deixar-les allà mateix. Hi ha obres en marxa però reconec la plaça on es va proclamar la independència. Un guàrdia s’acosta, encuriosit per la meua presència. Li explique que sóc periodista, que no havia tornat des de la independència i que estava intentant recordar l’escenari. Fa un somriure condescendent i em deixa estar mentre la nit cau la ciutat, com aquell dia que ara recorde.

Retorn a Eslovènia (2). Les dues Gorica

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.