Oh Súnion!

IMG_4157

Aprofitem el dissabte per fer una llarga ruta en cotxe fins el sud de l’Àtica. La Valia s’ofereix a acompanyar-nos a Súnion i aquesta és una oferta irresistible. El poema de Carles Riba evoca tantes coses que no puc sinó emocionar-me quan el temple de Poseidó se m’apareix digne i solemne, enfilat allà dalt, des del revolt de la carretera.

Súnion era una lloc avançat des d’on Atenes vigilava el mar, literalment. En un dia clar diuen que pots divisar Creta, allà al sud i  a llevant totes les illes de l’Egeu i la costa d’Anatòlia. Els grecs antics de posar les coses en el lloc adequat en sabien molt i Súnion és una prova excelsa, insuperable. Amb el temple a l’esquena mirar-se el mar cobàltic des de dalt del penya-segat que cantava Riba equival a beure’t la història d’una sola i intensa glopada. Quantes veles hissades divisaren des d’aquest mateix lloc? Quantes vegades van salvar l’Acròpolis gràcies a aquest ull que mirava lluny? Com més gran em faig més veig la política com una dansa contradictòriament suau. Ací els perses i allà els àrabs, ací els turcs i allà els russos, ací els grecs i allà els eslaus. El món, vist així, es mou com si es barrejaren lentament tots els colors dins l’aigua. I des de Súnion, mirant el mar obert, tots s’insinuen, tots els pots intuir.

Passem una bona estona només mirant, badant. El temple és d’una bellesa intemporal. No és només que és bell: és que és perfecte. Geomètricament insuperable, constructivament impossible de millorar. I aquesta forma de retallar-se contra el mar i el cel! El pare de la Valia ens dirà després que en la seua opinió aquell és el més bell indret de la mediterrània. No seré jo qui li ho discutisca…

Curiosament al vespre, ja a l’hotel, trobe una carta que Riba escriu a Junoy, precisament des de Làurion, el poblet on ens atansarem a dinar després. Diu Riba que ‘tots els colors de la nostra Àtica són apastellats, acanyellats’. I jo no sabria definir d’una manera ni de lluny tan exacta i brillant la pedra del temple. ‘Acanyellat…’ quina paraula tan precisa i suggeridora alhora. I quant has de saber, que bé has d’expressar-te, per a poder-la dir amb l’autoritat amb que l’usa Riba quan parla d’aquest promontori únic, d’aquesta porta que vigila des de fa segles l’Àtica.

Una taverna a Plaka

Després d’un llarg dia de feina i reunions eixim a sopar. A la plaça Sintagma tot està preparat perquè el president de la república hel·lena prenga jurament del càrrec. Però plou a bots i barrals i optem per no esperar. Caminem cap a Monasteriki i Plaka, la zona que m’agrada més d’Atenes. És divendres de quaresma i la petita església de Monasteriki és plena de gent que prega mentre besa les icones o encén caneletes. L’olor d’encens és tan forta com de costum però no em desagrada. Fa una calor agobiant, això sí, pel contrast amb el carrer on la pluja va apagant-se per segons.

Quan eixim ja no plou i enfilem la part de dalt de Plaka. Segurament pel clima que fa avui els restaurants i les tavernes són molt buits i potser per això ens assetgen i gairebé ens hi porten a dins. Desconfiem i finalment arribem a una placeta on hi ha l’església dedicada a Sant Nicolau. Just està acabant-se la missa i els fidels baixen les escales al peu de les quals hi ha una taverna on ningú no ens convida a entrar. Així que entrem. I ho encertem.

Quan seiem ningú no ve a dur-nos cap menú. Simplement ve el cambrer amb una plata enorme plena de platets amb tot de coses: mandonguilles, humus, amanides, sèpia, calamars… Ens informa, amb ben poques paraules per cert, que allí no es demana, simplement es menja del que et porten i si vols vi allà hi ha la bota. A la taula de la vora hi ha uns alemanys però en la resta tot són grecs.

Sorpresos per l’experiència mengem ben de gust i tranquils, sense que ens moleste ningú en cap moment i el mestre encara ens porta un pessic de pastís de taronja per a baixar l’àpat. Donem les gràcies i demanem de pagar, contents d’haver anat a parar a un lloc com aquell i d’haver sopat com hem sopat. Però l’home diu que no cal pagar tan ràpid, que primer netejarà la taula i retirarà els plats i que ja pagarem després. Cosa que fem ben a gust, com qualsevol pot imagina.

Passejant per El Pireu

Passem la vesprada de dijous fent una molt llarga passejada per El Pireu, el fascinant port d’Atenes. Aquesta ciutat està ací des del 450 abans de Crist, quan ja era el port més important d’aquesta banda de la mediterrània. I resseguint els seus límits s’entén perfectament la raó. La seua perifèria són un seguit de ports naturals que devien tenir una utilitat fins i tot més enorme aleshores que no la tenen ara.

Comencem la passejada per Microlimani, a la banda de Llevant. En un viatge anterior ens havíem perdut de casualitat en el bar del club marítim que hi ha a l’extrem sud i n’havíem quedat fascinats. La vista del mar des d’ací és esplèndida i simplement volíem repetir-la. Així que ens hem assegut una llarga estona amb un cafè i un te a les mans mentre deixàvem passar els minuts mirant les onades i els pocs vaixells que aquella hora anaven i venien.

Després hem intentat pujar l’empinat turó que hi ha al darrera per a travessar cap al gran port comercial. No hem arribat a dalt de tot però si prou amunt com per a quedar impactats per la vista de la badia. I per la batalla que es lliura en aquestes cases. Les hi ha de modernes, ostensiblement riques, de tradicionals, normaletes i d’abandonades, clarament intimidants. Fa la impressió que els rics volen apoderar-se de la zona i hi ha una guerra urbanística latent. No podem evitar preguntar-nos si quedarà res del barri que veiem ara el dia, d’ací uns anys, que tornem a venir.

Resseguint la línia de la costa topem amb la platja i més enllà amb el perfectament arrodonit port de Zea, o Passalimani. Aquesta badia és una autèntica proesa natural que avui serveix per a guardar vaixells rics, a recer de qualsevol moviment de la mar. Una gola minúscula fa de contacte entre la badia quasi perfectament rodona i la mar oberta. Si fos un rellotge la forma que té marcaria dos quarts de sis just per la boca que dóna a mar. Una boca per on no sembla que puga arribar a entrar ací dins ni una sola onada salvatge. Ni salvatge ni tova, de fet. Zea és com una bassa d’oli.

I des d’ací travessant aquesta península que de fet és El Pireu hem caminat enmig de la zona més densament poblada fins el Pireu, autèntic, el que tothom reconeix com a tal arreu del món. Fins al gran port comercial i industrial, amb els seus vaixells monstruosos i la seua activitat frenètica. Aquesta ha estat de fet l’única zona habitada des de sempre, des de sempre vull dir des del 300 o el 400 abans de Crist, però curiosament, o no tant, la gran muralla que unia Atenes i El Pireu durant les guerres del Peloponès ja tancava com un tot també Microlomani i Zea, uns paratges que aleshores devien ser verges i que avui costen d’imaginar a la vista de la caòtica selva de cases i carrers en que s’han convertit.

El dia de l’Ovidi

Dia llarguíssim avui. A quarts de nou l’he començat a Catalunya Ràdio recordant l’Ovidi. I encara, a quarts d’una de la matinada, estic davant de l’ordinador. Hi ha dies que són més llargs que una novena i avui n’ha estat el cas. Informativament tens, a més, emocionalment cansat.

És sensacional: tothom parla avui de l’Ovidi. La meua major m’ha dit que si no m’estranya. No ho sé. Fa deu anys ella em va acompanyar en aquell espectacle que els de la Torna i Propaganda pel Fet van organitzar al Palau de la Música per reivindicar-lo, per redescobrir-lo. Deu anys després l’Ovidi està en les teles i en les ràdios i tots hem escrit sobre ell. M’estranya? No em pot estranyar. Millor així. Tan de bo el sentírem cada dia. A ell i a l’Estellés. I als altres.

Hem estat mirant per la tele l’Ovidi i quan ha acabat li he obert el ‘Mural del País Valencià’. El tinc marcat per totes les pàgines i li he anat ensenyant aquells versos que conformen de la mà del poeta més gran el país més meu. Al volum II, pàgina 571 hi ha un vers xicotet sobre Bétera, que hem llegit junts, amb un somriure compartit

‘Florires com l’alfàbrega i et pense

entre les mans, delitós de trobar-te.

S’escolten grills tota la nit desperts,

camins perduts’

I he pensat que ja és hora de dormir, apagar la llum i colgar-me entre els llençols. Amb la música sonant encara a l’orella…

 

Assemblea de Lectors: trencar la frontera

Avui hem fet l’Assemblea de Lectors de VilaWeb a Perpinyà. Ahir la vam fer a Barcelona i d’ací unes setmanes la farem a València (encara estem intentant organitzar-ne una a Palma).

Però avui a Perpinyà hi ha hagut un detall que m’ha emocionat. Érem unes quaranta persones al Casal Jaume I, entre les quals, com a mínim, una parella de subscriptors de Besalú i una altra de la Bisbal.

El gest, venir de la Bisbal o Besalú a Perpinyà, en comptes de fer-ho a Barcelona, m’ha semblat un exercici revolucionari. Els hi he preguntat directament i la resposta era tan simple que esborronava: Perpinyà és més a prop que Barcelona. Què bé! he pensat, quina manera més senzilla, directa i concreta de carregar-se la frontera que va imposar el Tractat dels Pirineus.

L’Assemblea, per suposat, és igual a Barcelona que a Perpinyà. Més o menys hem parlat dels mateixos temes, hem explicat els mateixos projectes i hem comentat els mateixos problemes. Per tant, efectivament, la frontera administrativa dels estats simplement no hi pintava res. Perpinyà és més a prop de casa? doncs a Perpinyà que vaig.

Tant de bo fórem capaços d’inutilitzar moltes més vegades, amb tanta naturalitat, la frontera artificial que ens separa, totes les fronteres artificials que ens separen…

Què passaria si de sobte se’ns oblidarà el castellà a centenars de milers de persones?

Que la gent oblida és una experiència contrastada. Cap jutge del planeta s’atreviria a discutir això. Tots oblidem coses. Fins i tot llengües. Quan deixes de practicar-les se’t perden. Fa trenta anys, per exemple, jo era capaç de llegir l’alfabet ciríl·lic i de dir quatre paraules en rus. Avui tot això se m’ha oblidat a còpia de no fer-ho servir. Com no recorde gran cosa del grec clàssic que vaig estudiar.

Això ve al cas de la polèmica que va encetar Joan Laporta l’altre dia als jutjats. Evidentment que ens podem barallar exigint la igualtat de les dues llengües teòricament cooficials. Hem fet això des de fa quaranta anys amb resultats diversos però en alguns àmbits escassos. És el que Laporta va exigir. Però imaginem, per exemple, que de sobte se’ns oblida el castellà, com si fos el rus o el grec clàssic. Un oblit evidentment selectiu. L’oblidem quan ens n’adonem que l’hem oblidat.

Imaginem que de sobte centenars de milers de ciutadans reaccionem a una de les habituals imposicions del castellà dient que no el sabem i no l’entenem. Què podrien fer davant això? Políticament la Constitució Espanyola diu que només hem de saber castellà. Però què faran si centenars de milers de catalans deixen de saber-lo? Com s’imposa una llengua si no la saben?

Comercialment, però, funciona de meravella. Fa setmanes que ho prove i és fantàstic. A casa no paren de cridar pel telèfon fix empreses que em volen vendre coses. Sistemàticament en castellà. Però quan reaccione dient que no els entenc passen dues coses: o que deixen de trucar, uf!, o em crida immediatament algú que parla català. Així de senzill. Així de fàcil i còmode.

(El meu article a El Punt Avui d’aquest dijous)

Les sèries que ensenyen: House of Cards

No sóc un gran partidari de les sèries televisives. Vull dir que preferisc mirar un film que enganxar-me a una sèrie. Però de tant en tant hi ha sèries que em criden molt l’atenció. Són sèries normalment de política que ensenyen coses al mateix temps que entretenen. Va ser el cas de la monumental ‘The West Wing’ i avui ha estat el cas de ‘House of Cards’.

Sobre aquesta sèrie encara no sé què pensar però avui he vist el capítol tercer de la tercera temporada i he quedat esborronat. Fa un retrat meravellós, insuperable, sobre les relacions entre Rússia i els Estats Units, sòlid en els arguments, perfectament ambientat, creïble fins en els detalls més xicotets.

I de sobte, al bell mig del capítol, el Departament d’Estat proposa superar el que anava a ser un previsible vet de Rússia al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, respecte a un pla sobre l’Orient Mitjà, fent una crida a que l’Assemblea General el tombe. I jo em quede sorprès, convençut que això no pot ser.

Perquè tota la vida havia estudiat i m’havien explicat que el dret de vet al Consell de Seguretat no es pot tombar i de sobte va i resulta que en una sèrie m’expliquen que és molt complicat però que hi ha un precedent i que sí que és pot fer.

Va passar durant la guerra de Corea que l’Assemblea General va tombar un vet del Consell, afirmant que aquest vet impedia el manteniment de la pau, principal objectiu de les pròpies Nacions Unides. Es tracta de l’anomenat Uniting for Peace, del qual ràpidament he buscat, i trobat, informació. I quan dic ràpidament vull dir que he aturat el visionat del capítol per a trobar de què anava aquella cosa tan sorprenent per a mi. I m’he sentit molt content perquè avui he après una cosa nova.

El dia que vam pregar a classe

En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.

En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.

Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…

Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.

Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.

(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)

L’edat

Dimecres vaig quedar pinçat de l’esquena. Ja m’ha passat alguna altra vegada. Des de dijous no he pogut eixir de casa. He hagut d’anul·lar dos actes, un a Tarragona i un a Navarcles, cosa que sempre em sap molt greu fer. La feina de VilaWeb més o menys la puc fer de casa estant però pràcticament no he fet res més que recuperar-me, que recuperar el meu cos.

I en algun moment de tot això m’he trobat explicant-me a mi mateix que tinc cinquanta quatre anys. Com volent dir, com volent dir-me, que hi ha coses que el cos ja no m’accepta. Com per exemple que treballe tant com arribe a treballar, supose. El meu cunyat, metge, diu que el cos és savi i quan veu que vas per mal camí troba una malaltia amb la qual deixar-te en el dic sec durant uns dies. Supose que això és el que m’ha passat però m’atabala. Pel futur, especialment. Pel que m’espera.

És ridícul el que explicaré ara però per a mi els seixanta anys era l’edat de morir-se. I me’n queden cinc. A Bétera, quan jo era un xiquet, Tono avisava dels morts i invariablement tenien seixanta anys, si eren homes. Ara ho recorde rient, ja ho sé que l’esperança de vida ha canviat barbaritats en aquests quasi cinquanta anys ja que deu fer que escoltava el bando. Per sort tinc els meus pares amb mi i em recorden cada dia que la barrera s’ha posat molt més lluny. Però en un racó del meu cervell, allà, m’ha quedat això dels seixanta anys i em retorna.

Les molèsties físiques són sempre pesades, una pèrdua de temps immensa que no sé assumir amb calma. M’enrabien. Però de tant en tant he de reconèixer que prenen sentit. Aquesta matinada, segurament desconcertat pel meu canvi de vida i hàbits dels darrers dies, no podia dormir-me i he recuperat un llibre de memòries d’Hubert Revees que porta per títol Je n’aurai pas le temps. En ell el gran astrofísic quebequès recorda la seua vida al temps que proclama que ja sap que no tindrà temps per a algunes coses que voldria fer, i que atesa la complexitat dels seus estudis és evident que reclama alguna cosa més que ganes, voluntat i diners. El que ell fa no és tan fàcil…

He passat una estona molt bona llegint-lo i imaginant al mateix temps si jo no tinguera tampoc temps, si no tinguera ja temps, en què hauria de concentrar-me. Del llibre em fascinen els relats que fa dels seus viatges i concretament el de la seua llarga visita a la URSS. Hi he trobat imatges que jo també vaig viure, de la vida quotidiana en aquella superpotència que es va dissoldre com el sucre, i m’he preguntat si no hauria de narrar el meu passat jo també. Algun dia. He notat que em faria gràcia però ho he vist com una tasca gegantina, que de cap manera no puc fer ara. D’on trauria jo les hores necessàries? Però el cas és que els records s’esborren. Reeves conta una anècdota en un restaurant que jo la vaig viure també. Però no sé recordar on. Tinc al cap la imatge de la llum que hi havia i del tracte dels cambrers, el mateix que va patir ell. Però no seria capaç de recordar si era Moscou, o Tallin, Riga potser? I en eixes condicions què hauria d’escriure? El que recorde com ho recorde, a risc de recordar coses que no són ben bé les que em van passar. Reeves en parla abundantment del tema. Del pes de la memòria, fins i tot per damunt de la vida. I tornem al mateix lloc: als anys, al pas del temps, a la consciència que et fas definitivament gran.

Entre l’esquena i el llibre és ben cert que he quedat sorprès per l’ambivalència sentimental que provoca el pas del temps. Però al final supose que tots som això, no? Animals que recordem sempre cap enrere, quan érem més joves…