Què bé que es xerra entre llibres

Presentació del llibre a Ona. Quan va desaparèixer de la Gran Via aquesta històrica casa em va semblar un senyal horrible. La tenacitat l’ha fet renàixer a la Vila de Gràcia i quan em van proposar d’anar-hi no en vaig tenir cap dubte. Volien que fera la presentació de la llibreria mateix.

La nova Ona és molt diferent de la vella. No només per l’espai. Però la intencionalitat és la mateixa: el llibre en català i la professionalitat del llibreter. Tenen com un doble espai i en el de dalt ens vam anar acomodant per una xerrada que va ser fins a un cert punt tertúlia. Una tertúlia entre llibres que és un fet especialment emocionant. Mentre parlava amb els uns i els altres –que al final gairebé vam omplir i tot l’espai de sota– anava mirant volums i reconeixent textos que he llegit o m’he estimat. Allà on miraves allà que hi havia un tertúlia i darrere seu uns quants noms il·lustres. Va ser ben divertit.

La tertúlia en si em va sorprendre un poc. Fa temps que copse que Barcelona és més pessimista que la resta. A Barcelona la gent crec que no confia prou en el que som capaços de fer i està molt desconcertada pel que ha passat recentment. No tinc cap teoria per explicar com és que passa…

llibreriaONA

Entrevistes a BTV i a El Punt Avui

Dia de promoció avui. Al matí he gravat l’entrevista que a quarts de deu de la nit s’ha emès al programa Terrícoles de BTV. El seu conductor, el Lluís Reales, sap que li tinc un respecte sagramental però he de dir que poques vegades m’he sentit més còmode que avui en un plató. Crec que ha quedat una entrevista realment excel·lent –cosa que en aquest cas cal apuntar sobretot al marcador de l’entrevistador.

I també avui una ampla entrevista a El Punt Avui, en aquest cas de l’Anna Serrano, que sempre em recorda l’època efímera però tant interessant en que les redaccions d’El Punt i VilaWeb vam compartir edifici a Barcelona. També la podeu llegir des d’aquest enllaç.

 

Molt content a Terrassa: comença la gira

Després de la primera presentació a Vilamajor aquest dijous a Terrassa vaig fer la primera de les ciutats grans en la que serà la gira de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ i va resultar en una experiència molt millor del que m’esperava i tot…

(Aquesta setmana per cert tres presentacions, dues a Barcelona i una a Palamós, i un parell de televisions, de moment… el llibre ja ha entrat en tots els rànquings de més venuts i les crítiques i els comentaris són generalment bons. Adjunte aquest apunt d’Albert Baranguer…)

A Terrassa vaig arribar amb temps. Feia potser dos anys que havia estat a la mateixa sala del Centre Cultural. La primera cosa a constatar és si s’ompliria igual, que és molt gran. El repte no era només conjuntural, també era concret. A la mateixa hora Oriol Junqueras presentava el candidat local del seu partit i hi havia un parell d’actes culturals que sonaven interessants. La preocupació dels organitzadors, doncs, era lògica però es va veure aviat que era excessiva. La sala es va omplir com dos anys abans, el debat va durar hores com dos anys abans, les preguntes eren diferents, com és lògic, però vaig captar el mateix esperit d’aleshores. ‘És que estem aquí, igual, en el mateix lloc’ em va dir una senyora a la qual vaig dedicar el més ample dels meus somriures. Efectivament el país està ací. Esperant i pacient a que escampe la boira però sense renunciar a res. Em vaig posar francament content després de tantes setmanes d’anar especulant sobre si es desinfla el suflé…

I en acabar, com fa dos anys, vam anar a sopar al Museu amb la gent de l’ANC local. Que són una colla de personatges a cadascú més interessant. Fa dos anys em van explicar unes quantes coses molt importants aleshores i ara tenia més ganes de que em contaren com els van els diumenges a Ca n’Anglada, què se’n sap del Pere Navarro, com respiren les candidatures electorals, què pensen que passarà al setembre…

El més gran regal que m’ofereixen aquestes presentacions és conèixer la gent que fa el país com és, que és tota aquesta base escampada de nord a sud, de Salses a Guardamar, i que és com una espècie de columna vertebral, ferma, del moviment independentista. Passar una hora llarg sopant amb ells i escoltant les seues històries er a mi vol dir tornar a casa carregat de moltes piles, amb una anàlisi més acurada de com es mou i sent el país però sobretot agraït. Agraït perquè tanta feina i tanta generositat no es poden pagar més que fent jo el mateix que fan ells: no parar, no parar, no parar…

IMG_20150409_235842

La Maria Rosa i en Mas: l’altra abraçada

M’arriba aquesta fotografia des de Nova York, de la trobada que el Catalan Institute va organitzar després de la conferència de Mas a la Universitat Columbia.

mas a nyc

La fotografia m’emociona perquè sé imaginar-me el que haurà significat per a la Maria Rosa. Ignore si el president sabia a qui estava abraçant però no és una abraçada qualsevol.

La Maria Rosa se’n va anar de joveneta a Nova York, quan ací vivíem encara la dictadura, Me’n recorde que una vegada em va explicar la gran impressió que li va causar veure les manifestacions contra la guerra del VietNam, només arribar a Amèrica. Allà es va casar, em sembla recordar que amb un cubà, i va fer la seua vida professional i personal, es va tornar americana, com si diguérem…

Fins que es va deixar caure a la Via Catalana a Nova York. Va saber per internet que es convocava i s’hi va presentar. Va quedar tan colpida que va decidir comprar-se un bitllet i vindre-se’n a Barcelona per sumar la mà als milions de mans que aquell dia vam fer història.

Ací la vaig conèixer jo. Va venir a VilaWeb perquè volia fer-se subscriptora i no sabia com fer-ho des d’allà. Em van dir que hi havia una senyora de Nova York que es volia fer subscriptora i evidentment me’n vaig anar de seguida a saludar-la i a escoltar la seua història. La vaig fer entrar a la redacció i vam estar una bona estona escoltant la història de la seua vida, embadalits nosaltres i ella preocupada per si ens feia ‘perdre el temps’, que ens ho va dir amb veu baixeta. I ara! quin goig va ser escoltar-la, quin plaer.

Després me la vaig trobar de nou a Nova York i a Barcelona en diferents ocasions. A Nova York en aquell restaurant Peix que portava una xicota de Guadassar a prop de ChinaTown i també en una trobada inoblidable amb els catalans de la ciutat al magnífic estudi d’en Martí Cormand. Al restaurant recorde que va arribar amb una motxilleta de rodes i que venia de fer classes de català. A Barcelona vam poder parlar de nou llargament els dies abans del 9-N, que evidentment la Maria Rosa, la més gran catalana de Queens, no es pensava perdre de cap de les maneres.

No ho sé si la Maria Rosa, una dona bolcada en l’alliberament dels nostre país, coneixia d’abans el president de la Generalitat però en un país com els Estats Units, on el president i la presidència són una cosa tan important, estic segur que aquesta carícia que insinua la fotografia haurà estat un fet inoblidable. Inoblidable per a una d’aquestes dones grans en edat però sobretot grans en dignitat que des de tots els punts del país, i la Nova York dels catalans és també país, ens estan marcant el camí de la independència.

JordiGraupera
@vpartal Es veu que va dir: “Ara ja em puc morir.” I algú de l’equip del Mas li va dir: “No dona, no es mori.”
11/4/15 20:44

Entrevista a Gara, comentari a El Punt Avui

Més coses sobre ‘Desclassificat:9-N’. Avui hi ha un comentari sobre el llibre i també el de Pere Martí, del company Carles Ribera a El Punt Avui i una llarga entrevista a Gara / Naiz, que em va fer la setmana passada Beñat Zaldua: «El 9N es la pieza clave, demuestra que España es un estado fallido»

gara

Un mapa preciós del terme de Bétera al 1938

He descobert la Minuta Cartogràfica de Bétera, segellada el 1938. Quan l’estat espanyol encara no tenia mapa oficial es va iniciar un treball, que duraria dècades, de documentació per a poder fer-lo. El que es feien eren les anomenades ‘minutes’, que anaven marcant per zones geogràfiques els accidents geogràfics, cascos urbans, cases aïllades o altres elements susceptibles de ser usats posteriorment.

Ara he trobat la minuta de Bétera, datada del 1938 (quin any!). A banda de la preciositat de l’arxiu i el seu evident interès geogràfic i històric el fet que documenta molta toponímia menor, nom de masos, crec que resulta d’un evident interès socio-lingüístic també.

(punxant sobre el mapa el podeu veure ampliat)

460093 còpia

Germanwings: una tristor ben íntima

Del meu ofici sempre m’ha agradat l’empatia que t’obliga a tenir. Per a fer de periodista t’has d’acostumar a posar-te dins les sabates d’una altra persona i veure el món com el mira ell. Gràcies a això he pogut viure de prop sensacions que no hauria tingut mai l’oportunitat de viure. Bones i dolentes. Alegres i amargues. Però sempre molt interessants.

Tanmateix aquests dies em sent com esgotat, com superat. Els fets de les darreres setmanes, tant l’atemptat de Tunis com l’accident de l’avió de Germanwings m’han generat una tristesa difícil d’explicar, molt íntima. Que les víctimes siguen gent que viu a prop, que amb alguns d’ells tingues una connexió indirecta, que conegues qui són, evidentment fa d’aquestes notícies relats excepcionals. Ho vius d’una altra manera. Això és lògic i entra dins els paràmetres habituals. Però no sé si ha estat el fet que s’han sumat totes dues situacions en tant poc temps o què però el resultat és un cansament estrany en mi. Com adolorit.

De fet hi ha imatges que no me les puc treure del cap. Sensacions. Em persegueix aquest relat de la respiració del copilot, això que expliquen que per la ràdio se’l sentia respirar amb normalitat mentre l’avió anava baixant cap a la mort. ¿Com pot algú respirar durant vuit minuts sense alterar el ritme mentre sap que no només morirà ell sinó que està portant a la mort gent absolutament innocent que té la seua vida feta, que no li ha fet res a ell, que no té cap culpa dels problemes que presumptament fan prendre una decisió com aquella?

Aquesta imatge de la respiració, del ritme pausat fins i tot mentre sent els colps desesperats a la porta que fan els seus companys, és massa forta per a mi. És massa dura. Té un punt de prepotència divina que em provoca el vòmit –com si aquell personatge es sentís, o pitjor encara fos, l’amo del futur immediat. Em sembla increïble que ni una sola vegada el copilot no dubtés del que estava fent. Entenc que una persona en un moment determinat fa una bogeria però vuit minuts baixant cap a la mort és una autèntica eternitat. Com podem ser capaços els humans de fer això?

Aquestes setmanes han estat molt difícils periodísticament parlant. A VilaWeb, com a tots els altres diaris, havíem de prendre decisions complicades i havíem de fer-ho molt tocats psicològicament per aquest empatia que explicava abans. Crec que hem fet el nostre paper tan dignament com hem sabut però això no m’ajuda a escampar aquesta tristor íntima que visc. Hem callat coses que pensàvem que havíem de callar per respecte a les famílies dels morts i ens hem mossegat la llengua després en veure com els desaprensius habituals feien ús de la mateixa informació que nosaltres callàvem respectuosament i erigien una vegada més un monument a la seua pròpia ambició, a la seua manca absoluta d’ètica. Hem intentat ser ràpids en aportar respostes a les preguntes que tots ens fèiem, però sempre sense posar en compromís el rigor que la gravetat dels fets reclamava. I hem intentat que es notés la nostra solidaritat amb els qui han patit aquesta mort insensata, sense perdre la compostura, respectant la dignitat, sobretot, dels qui els estimaven.

I, supose que com ens ha passat a tots, ens hem fet preguntes i per un instant hem quedat profundament tocats. Dimecres els companys de Sky News em van demanar d’entrar en directe al seu noticiari de primera hora del matí, des del mateix aeroport de Barcelona. No hi havia encara massa cosa a explicar però vaig acceptar d’anar-hi. Ells volien un periodista local que els ajudés a interpretar els sentiments que teníem tots plegats i jo vaig accedir-hi per aquesta solidaritat que a voltes els periodistes tenim. Sé el que és estar buscant a les onze de la nit, quan vaig rebre la trucada, algú per entrar en directe a l’informatiu de les set del matí…

En eixir de casa era de nit encara però quan arribava a l’aeroport ja clarejava i vaig demanar al taxista que em deixara en la primera terminal. Volia caminar uns minuts en silenci, tancar-me en mi mateix veient com es feia de dia, apreciar aquell moment que tots els qui van perdre la vida als Alps ja no podran apreciar mai més. Era un gest evidentment inútil però volia ser un petit gest solidari, uns minuts de recolliment i respecte. I inevitablement aleshores va sorgir la pregunta que crec que tots ens hem fet alguna vegada aquests dies: per què ells? per què no jo? Per què aquell vol i no un altre? Vaig sentir molta ràbia dins meu, com si pogués sentir la ràbia que els morts no podran sentir ja mai. I després em va inundar una tristesa íntima, enorme, com una paret altíssima, que encara no he pogut escampar dies després.

 

 

(El meu condol més sentit a les famílies de tots els qui han perdut algun ésser estimat. Ho sent molt. De veritat.)

‘Desclassificat: 9-N’. Fe d’errades.

Acostumat al món d’internet on pots rectificar sempre, el món dels llibres és d’una complexitat sensacional. Una volta el llibre està imprès ja no pots fer gran cosa si t’equivoques. Excepte deixar-ne constància i demanar disculpes.

Per això obric aquest apunt concret al bloc on faré públiques, quan les descobrisca, les possibles errades de ‘Desclassificat:9-N’, que espere que no en siguen moltes ni afecten al relat.

1. La primera és sobre el cap de premsa d’Artur Mas, Joan Maria Piqué. En el capítol primer del llibre quan descric el seu passat com a periodista dic que era militant de CDC. Piqué s’ha posat en contacte amb mi per a dir-me que això no és així, que ell no ha militat mai i que a més considera que un periodista no ha de militar en un partit.

Davant d’aquest error abans que res les meues disculpes públiques. Com a periodista sóc conscient de la importància de militar o no i sóc ben conscient, per tant, de com de mal li deu haver sabut que haja publicat això. He repassat les anotacions de les converses que vaig mantindre amb ell per a fer el llibre i no sé explicar com és que vaig entendre una cosa que ell evidentment no va dir. N’assumic tota la culpa i en la mesura que l’editorial m’ho deixe fer i si hi ha noves edicions ho corregiré. Si no és així com a mínim que aquest apunt valga per a deixar-ho clar.

2. A la pàgina 62 em referisc a Joan Ignasi Elena com a diputat “no inscrit”, quan evidentment hauria de dir “no adscrit”.