Presentació a Lleida

Presentació ahir a Lleida, pòrtic de Sant Jordi. A l’Institut d’Estudis Ilerdencs, acompanyat de Solé i Sabaté i del president de la Diputació, Joan Reñé. Li vaig demanar si podia participar perquè conec molts pocs polítics al Principat que tinguen tan clar l’abast de la nació i parlen amb tanta claredat de Països Catalans com ho fa any. Amablement va acceptar el repte i això ens va permetre de mantenir ahir una conversa a tres, amb una bona estona de públic participant-hi també, com sempre, que va ser molt interessant.

Mentre signava un dels assistents em va dir que havia dit una frase calcada a la que havia pronunciat Vicent Torrent, d’Al Tall, anys abans. Em va fer gràcia. En començar vaig dir que no podia trobar un lloc millor per encetar el Sant Jordi que la ciutat que els valencians sempre hem mirat com el cap de la nació, Lleida. Es veu que no vaig ser massa original en el comentari però hi ha gent, com l’admirat Vicent, que sempre ens superen en tot.

La més gran sorpresa, però, va ser trobar-me a la taula, només arribar-hi, la segona edició de ‘Desclassificat:9-N’. A l’editorial m’havien dit que s’estava venent molt ràpid però jo no sabia que la segona edició era al forn. Supose que Sant Jordi l’ha precipitat o això és el que vaig entendre del comentari d’una llibretera local que em va explicar que havia patit per arribar a tenir-ne a temps i que just li havien arribat hores abans. Bona senyal. No puc negar que estic molt content.

Al final una llarga estona de xerrada informal i signatures amb els assistents i un xicot que em va retornar l’homenatge a Lleida demanant que li dedicarà el llibre al poble valencià. Segurament és la dedicatòria més sentida que he escrit –després de la de les meues xiquetes, evidentment!

Vicent-Partal-9N-WEB

A Palamós i a Sagrada Família: presentacions

Dues presentacions aquesta setmana, a Palamós divendres i al Centre Civic Sagrada Família de Barcelona dissabte. Diferents entre elles però igual d’entusiastes. A mi sempre m’agrada anar a voltar perquè prenc el pols del país i he de dir que de moment el pols està ferm, igual que estava.

A Palamós va ser un petit plaer. Amb l’Eulàlia i el Toni havia quedat que pujaria una miqueta abans per poder xerrar tranquils i passejar una estona, una finestreta menuda per a nosaltres. Vaig molt pressionat pel rellotge les darreres setmanes i la veritat és que l’horeta que vam passar a la platja em va sentar magníficament bé. Després de la xerrada vam sopar amb la gent de l’ANC, que és una cosa que m’agrada molt fer a tot arreu on vaig i de tornada cap a Barcelona, assaborint les darreres converses.

Dissabte al Centre Cívic de la Sagrada Família va ser una presentació molt espectacular. Molta gent, molt entusiasme i moltes ganes de desempallegar-se de la paràlisi aparent del post 9-N. L’ambient al carrer era espectacular, per la presència de la fira, i vam acabar tant tard que em va tocar signar llibres fora al carrer perquè la gent del Centre Cívic havia de tancar. Per cert que veig que s’ha posat de moda fotografiar la dedicatòria i penjar-la al tuiter… tremole.

Sobre Molinero i el seu desagradable incident sexista amb Ariadna Oltra

Dijous em van demanar de participar en un debat a TV3, al programa puntCat, teòricament previst a partir de la fórmula de llibres de tema polític pel Sant Jordi. A l’hora de la veritat com que va haver-hi la detenció de Rodrigo Rato tot el plantejament va canviar i, com és lògic i comprensible, no en vam parlar gairebé de llibres.

Hi havia Joan Tàpia, Pere Martí, Jordi Mercadé, Patrícia Gabancho, Justo Molinero i jo mateix. La presència de Justo Molinero s’originava en el fet que participa en un llibre de converses amb Oriol Junqueres, llibre però del qual no n’és autor ell sinó el bon amic Saül Gordillo. Em va sorprendre la seua presència, certament, però vaig interpretar que devia ser per motius promocionals. Saül després m’ha confirmat que a ell no el va convidar ningú, encara que no podria haver anat aquell dia tampoc.

A Molinero el coneix el país sencer així que no cal que faça gaires explicacions més. Excepte la primera intervenció que va ser molt sensata la resta no tenia ni cap ni peus. Deia coses que no venien a tomb i fins i tot s’ho va fer venir per a gallejar dels resultats de RadioTeleTaxi. L’escena va ser divertida en bona part perquè tots vam assumir que havia eixit el personatge de Polònia. Parlant d’enquestes polítiques es va posar a parlar de RàdioTeleTaxi i avall. Jo vaig intercanviar un somriure amb Mercadé que ho deia tot: el peatge a pagar i el personatge impossible de domar.

El problema va arribar al final. Molinero va provocar Ariadna Oltra quan ja no quedava temps de programa i va començar a dir que no n’havíem parlat del ‘seu’ llibre. Volia deixar clar que ell no és independentista i ho va fer —algun dia algú ja explicarà la gràcia de la maniobra política, doncs, però aquest és un altre tema.

Molinero, que sap el que fa, va ocupar el darrer minut però la presentadora, crec jo, es va equivocar destacant un fragment de conversa on segons sembla Molinero pregunta a Junqueras sobre la seua relació amb el sexe i les dones —algun dia algú ja explicarà la gràcia de la maniobra política, i quin sentit té presentar així a un home que podria ser president de la Generalitat, però aquest és un altre tema.

Es veu que concretament es va parlar del temps que Junqueras va passar a Cuba i de les cubanes. Va ser una mala idea plantejar-ho perquè ací Molinero va perdre per complet el cap i ens va oferir alguns dels moments més lamentables que he hagut de viure mai en un plató televisiu.

Com es veu en el vídeo Molinero comença a parlar com si estigués en una taverna de vells verds però es va atrevir fins i tot a demanar a Ariadna Oltra que es girés per veure-li el cul i li va preguntar si no li agradaria ser cubana.

Jo no m’ho podia creure i se’m van escapar dos crits d’indignació que pel que explica avui Mònica Planas al diari Ara supose que com a mínim els espectadors van entendre que representaven l’estupor i la vergonya dels altres participants en el debat.

Com que era sobre la sintonia i per tant el programa no estava acabat no va ser possible fer cap rèplica. M’hauria agradat molt poder tirar en cara a Molinero la seua actitud. Per mi simplement intolerable. Especialment en una televisió pública.

Molinero va marxar del plató ràpid, gairebé sense ni dir adéu i els altres ens vam quedar parlant. Estupefactes. Jo vaig comentar que pensava que la direcció del programa, o la de TV3, hauria de presentar una denúncia contra Molinero però ignore si algú em farà cas. En la major part dels països europeus això és el que passaria i només puc dir que si això arriba a passar al meu mitjà, i no en un on només estava convidat una estona, no quedaria així. (Fet pel qual m’alegra, per cert, que avui l’Ara haja tret el tema…)

(he corregit l’àudio de la primera versió que havia penjat que es veu que fallava. Espere que ja funcione ara bé del tot)

 

Per cert que ací teniu també el programa sencer. Espatllat però no per això inútil.

 

Què bé que es xerra entre llibres

Presentació del llibre a Ona. Quan va desaparèixer de la Gran Via aquesta històrica casa em va semblar un senyal horrible. La tenacitat l’ha fet renàixer a la Vila de Gràcia i quan em van proposar d’anar-hi no en vaig tenir cap dubte. Volien que fera la presentació de la llibreria mateix.

La nova Ona és molt diferent de la vella. No només per l’espai. Però la intencionalitat és la mateixa: el llibre en català i la professionalitat del llibreter. Tenen com un doble espai i en el de dalt ens vam anar acomodant per una xerrada que va ser fins a un cert punt tertúlia. Una tertúlia entre llibres que és un fet especialment emocionant. Mentre parlava amb els uns i els altres –que al final gairebé vam omplir i tot l’espai de sota– anava mirant volums i reconeixent textos que he llegit o m’he estimat. Allà on miraves allà que hi havia un tertúlia i darrere seu uns quants noms il·lustres. Va ser ben divertit.

La tertúlia en si em va sorprendre un poc. Fa temps que copse que Barcelona és més pessimista que la resta. A Barcelona la gent crec que no confia prou en el que som capaços de fer i està molt desconcertada pel que ha passat recentment. No tinc cap teoria per explicar com és que passa…

llibreriaONA

Entrevistes a BTV i a El Punt Avui

Dia de promoció avui. Al matí he gravat l’entrevista que a quarts de deu de la nit s’ha emès al programa Terrícoles de BTV. El seu conductor, el Lluís Reales, sap que li tinc un respecte sagramental però he de dir que poques vegades m’he sentit més còmode que avui en un plató. Crec que ha quedat una entrevista realment excel·lent –cosa que en aquest cas cal apuntar sobretot al marcador de l’entrevistador.

I també avui una ampla entrevista a El Punt Avui, en aquest cas de l’Anna Serrano, que sempre em recorda l’època efímera però tant interessant en que les redaccions d’El Punt i VilaWeb vam compartir edifici a Barcelona. També la podeu llegir des d’aquest enllaç.

 

Molt content a Terrassa: comença la gira

Després de la primera presentació a Vilamajor aquest dijous a Terrassa vaig fer la primera de les ciutats grans en la que serà la gira de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ i va resultar en una experiència molt millor del que m’esperava i tot…

(Aquesta setmana per cert tres presentacions, dues a Barcelona i una a Palamós, i un parell de televisions, de moment… el llibre ja ha entrat en tots els rànquings de més venuts i les crítiques i els comentaris són generalment bons. Adjunte aquest apunt d’Albert Baranguer…)

A Terrassa vaig arribar amb temps. Feia potser dos anys que havia estat a la mateixa sala del Centre Cultural. La primera cosa a constatar és si s’ompliria igual, que és molt gran. El repte no era només conjuntural, també era concret. A la mateixa hora Oriol Junqueras presentava el candidat local del seu partit i hi havia un parell d’actes culturals que sonaven interessants. La preocupació dels organitzadors, doncs, era lògica però es va veure aviat que era excessiva. La sala es va omplir com dos anys abans, el debat va durar hores com dos anys abans, les preguntes eren diferents, com és lògic, però vaig captar el mateix esperit d’aleshores. ‘És que estem aquí, igual, en el mateix lloc’ em va dir una senyora a la qual vaig dedicar el més ample dels meus somriures. Efectivament el país està ací. Esperant i pacient a que escampe la boira però sense renunciar a res. Em vaig posar francament content després de tantes setmanes d’anar especulant sobre si es desinfla el suflé…

I en acabar, com fa dos anys, vam anar a sopar al Museu amb la gent de l’ANC local. Que són una colla de personatges a cadascú més interessant. Fa dos anys em van explicar unes quantes coses molt importants aleshores i ara tenia més ganes de que em contaren com els van els diumenges a Ca n’Anglada, què se’n sap del Pere Navarro, com respiren les candidatures electorals, què pensen que passarà al setembre…

El més gran regal que m’ofereixen aquestes presentacions és conèixer la gent que fa el país com és, que és tota aquesta base escampada de nord a sud, de Salses a Guardamar, i que és com una espècie de columna vertebral, ferma, del moviment independentista. Passar una hora llarg sopant amb ells i escoltant les seues històries er a mi vol dir tornar a casa carregat de moltes piles, amb una anàlisi més acurada de com es mou i sent el país però sobretot agraït. Agraït perquè tanta feina i tanta generositat no es poden pagar més que fent jo el mateix que fan ells: no parar, no parar, no parar…

IMG_20150409_235842

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

+ A la web de l’ANC:  Vicent Partal a Terrassa

La Maria Rosa i en Mas: l’altra abraçada

M’arriba aquesta fotografia des de Nova York, de la trobada que el Catalan Institute va organitzar després de la conferència de Mas a la Universitat Columbia.

mas a nyc

La fotografia m’emociona perquè sé imaginar-me el que haurà significat per a la Maria Rosa. Ignore si el president sabia a qui estava abraçant però no és una abraçada qualsevol.

La Maria Rosa se’n va anar de joveneta a Nova York, quan ací vivíem encara la dictadura, Me’n recorde que una vegada em va explicar la gran impressió que li va causar veure les manifestacions contra la guerra del VietNam, només arribar a Amèrica. Allà es va casar, em sembla recordar que amb un cubà, i va fer la seua vida professional i personal, es va tornar americana, com si diguérem…

Fins que es va deixar caure a la Via Catalana a Nova York. Va saber per internet que es convocava i s’hi va presentar. Va quedar tan colpida que va decidir comprar-se un bitllet i vindre-se’n a Barcelona per sumar la mà als milions de mans que aquell dia vam fer història.

Ací la vaig conèixer jo. Va venir a VilaWeb perquè volia fer-se subscriptora i no sabia com fer-ho des d’allà. Em van dir que hi havia una senyora de Nova York que es volia fer subscriptora i evidentment me’n vaig anar de seguida a saludar-la i a escoltar la seua història. La vaig fer entrar a la redacció i vam estar una bona estona escoltant la història de la seua vida, embadalits nosaltres i ella preocupada per si ens feia ‘perdre el temps’, que ens ho va dir amb veu baixeta. I ara! quin goig va ser escoltar-la, quin plaer.

Després me la vaig trobar de nou a Nova York i a Barcelona en diferents ocasions. A Nova York en aquell restaurant Peix que portava una xicota de Guadassar a prop de ChinaTown i també en una trobada inoblidable amb els catalans de la ciutat al magnífic estudi d’en Martí Cormand. Al restaurant recorde que va arribar amb una motxilleta de rodes i que venia de fer classes de català. A Barcelona vam poder parlar de nou llargament els dies abans del 9-N, que evidentment la Maria Rosa, la més gran catalana de Queens, no es pensava perdre de cap de les maneres.

No ho sé si la Maria Rosa, una dona bolcada en l’alliberament dels nostre país, coneixia d’abans el president de la Generalitat però en un país com els Estats Units, on el president i la presidència són una cosa tan important, estic segur que aquesta carícia que insinua la fotografia haurà estat un fet inoblidable. Inoblidable per a una d’aquestes dones grans en edat però sobretot grans en dignitat que des de tots els punts del país, i la Nova York dels catalans és també país, ens estan marcant el camí de la independència.

JordiGraupera
@vpartal Es veu que va dir: “Ara ja em puc morir.” I algú de l’equip del Mas li va dir: “No dona, no es mori.”
11/4/15 20:44

Entrevista a Gara, comentari a El Punt Avui

Més coses sobre ‘Desclassificat:9-N’. Avui hi ha un comentari sobre el llibre i també el de Pere Martí, del company Carles Ribera a El Punt Avui i una llarga entrevista a Gara / Naiz, que em va fer la setmana passada Beñat Zaldua: «El 9N es la pieza clave, demuestra que España es un estado fallido»

gara

Un mapa preciós del terme de Bétera al 1938

He descobert la Minuta Cartogràfica de Bétera, segellada el 1938. Quan l’estat espanyol encara no tenia mapa oficial es va iniciar un treball, que duraria dècades, de documentació per a poder fer-lo. El que es feien eren les anomenades ‘minutes’, que anaven marcant per zones geogràfiques els accidents geogràfics, cascos urbans, cases aïllades o altres elements susceptibles de ser usats posteriorment.

Ara he trobat la minuta de Bétera, datada del 1938 (quin any!). A banda de la preciositat de l’arxiu i el seu evident interès geogràfic i històric el fet que documenta molta toponímia menor, nom de masos, crec que resulta d’un evident interès socio-lingüístic també.

(punxant sobre el mapa el podeu veure ampliat)

460093 còpia