Resum del gener: un monàrquic a Teià. I Valls, La Cellera, Sarrià…

Xerrades del mes de gener. La més sorprenent la de Teià. Va ser una xerrada fantàstica però entre el públic una persona em va deixar desconcertat. Parlàvem com sempre de la república i un dels assistents va qüestionar que per quin motiu havia de ser una república, que ell volia una monarquia. Catalana. La veritat és que vaig reaccionar molt malament perquè em vaig posar a riure i vaig menystenir la idea, cosa que aquesta persona, amb tota la raó del món, em va retreure. Quan em vaig situar li vaig demanar perdó de manera pública. És evident que si hem de decidir-ho tot això també ho haurem de decidir i per més que jo estiga convençut de que les opcions d’una monarquia catalana són ínfimes no hauria en cap moment de tractar així a qui la defensa. És una qüestió, com va remarcar ell i tenia raó, de principis.

De les altres xerrades destacar l’ambient extraordinari que hi ha sempre a Valls. De nou vam omplir el Teatre, aquest cop amb el Jordi Sànchez. I la de la Cellera de Ter perquè també va tenir el seu episodi curiós.

Jo normalment vaig en tren fins un lloc pròxim a on faig la xerrada i allà m’arreplega algú. En aquest cas vaig anar a Girona i a l’estació em va replegar un dels organitzadors. Quan tenia un peu a l’andana de l’estació, baixant del tren, em van cridar de la redacció dient que Mariano Rajoy acabava d’anunciar que renunciava a la investidura. Cristo! En el cotxe vaig haver de canviar sobre la marxa l’editorial del dia, penjat tota l’estona a més del mòbil i del que anava eixint –recordareu que els primers minuts van ser molt confusos.

El cas és que pràcticament no vaig poder parlar amb el company de la Cellera que em transportava. Em va saber greu però jo sabia que si entrava a la xerrada sense haver acabat l’editorial tindria problemes de temps i sobretot causaria un munt de problemes als companys de redacció. Vaig ser molt maleducat, doncs, tot i que ell va dir-me quan em disculpava que s’havia divertit mirant com ho feia. Sort que el país està plena de tanta gent amable…

Podríeu deixar de copiar notícies?

Darrerament alguns digitals catalans s’han especialitzat en robar la informació que fem els altres. I és veritablement cansat.

Avui m’ha passat amb el tema sobre el referèndum kurd. És un tema que vaig treballar jo mateix ahir. Feia dies que sabíem que Barzani, en part per sostenir-se en el poder, estava disposat a convocar un referèndum semblant al 9-N. Des de meitat gener estàvem alerta i anàvem mirant, sobretot jo, les diverses webs de les agències de notícies kurdes per veure en què acabaria tot plegat.

Finalment ahir Barzani va parlar i va anunciar que hi haurà un referèndum abans del novembre. Jo ho vaig veure després de sopar. Els periodistes no tenim hores així que vaig fer la notícia. Vaig anar ajuntant peces de les diverses fonts, inclòs Reuters. i vaig redactar un text on remarcava que el president kurd s’ha referit a Catalunya com a exemple a seguir.

En l’article original, que trobareu ací, destacava que Reuters ho havia explicat, posava un enllaç a aquest article de Rudaw, explicava la frase referent a Catalunya i destacava la reacció del govern iraquià en contra. Cada cosa provenia d’un lloc diferent, d’un mitjà diferent.

I de sobte m’he trobat aquest matí, com passa pràcticament cada matí, que un mitjà digital de Barcelona ha afusellat la peça sencera, amb un redactat una mica diferent però incorporant al text això de Reuters, l’enllaç a Rudaw, la reacció del govern iraquià, la referència a Catalunya… tot.

Les meues prop de dues hores de feina segurament han representat cinc minuts pel ‘redactor’ de la publicació en qüestió, que ni tan sols ha tingut el detall d’explicar als seus lectors que en realitat tota la feina l’havia fet jo.

Ja ho sé que no es pot fer res i que cap diari és perfecte, però realment estan passant-se. Portem mesos, no només VilaWeb, que ens ho copien tot sense citar mai. I em sembla que és excessiu. A VilaWeb potser alguna vegada ens equivoquem però tenim per norma si seguim una notícia esmentar el mitjà d’on la hem tret i com a mínim refer-la, reescriure-la i si podem ampliar-la. Respectar en definitiva el treball d’uns companys que s’hauran passat unes hores treballant

I no dic el nom del mitjà, encara de moment. Per deixar-los un marge a la reflexió. Que al final jo sempre espere que passen coses positives…

-30-

No havia sentit mai parlar del Guelph Mercury, o com a mínim no ho recorde. Es tracta d’un diari canadenc publicat a la ciutat de Guelph, a Ontario, una població situada a molt pocs quilòmetres de la meua Hamilton. Tot i la proximitat no recorde haver-ne sentit parlar mai del diari aquest que es publicava fins ahir tant a prop. Pel que he pogut veure era un diari molt local. Ara forma part de la mateixa empresa de l’Spectator però en l’època que jo vaig ser-hi no era així. Supose que respon a canvis posteriors.

Ahir, però, per al Guelph Mercury va ser el seu darrer dia, un altre diari en paper que tanca. I van fer una portada preciosa que els ha portat a tots els informatius: -30-

La clau si no l’entens no vol dir res però als Estats Units i al Canadà, no sé si en altres llocs també, quan acabaves el teu article havies de marcar el final amb un -30-. Així els tipògrafs o els ordinadors entenien que allò era el final segur. En la portada han marcat el -30- en gran i un impressionant ‘El Mercury ha viscut 149 anys’. Sap greu.

(PD. He trobat aquest article que especula amb la venda o el tancament també de l’Spectator o com a mínim de l’edifici de la redacció, que tant m’agradava. Fa por…)

CAN_GM-1

A veure si sabeu quin és l’únic país que està en els quatre hemisferis?

Fa anys que les illes del Pacífic m’interessen molt. M’agrada llegir sobre elles, encara que és més que probable que mai no les visitaré. La meua favorita, sens dubte, és Pitcairn. Però també sent una gran curiositat per Kiribati (s’ha de pronunciar Kiribasi) i avui he vist un mapa sensacional sobre aquest país.

kiribati-4-hemispheres

 

La cosa fascinant que explica aquest mapa és que Kiribati és l’únic país del món que està en els quatre hemisferis del planeta (Nord, Sud, Est i Oest).

El país és molt conegut per la seua lluita contra el canvi climàtic, de fet dues de les seues illes ja han desaparegut. És menut en població i territori però enorme posat sobre l’oceà i pel que fa a la seua zona econòmica exclusiva. I és la nació del món més allunyada de l’hora de Greenwich (té el +14!). Abans era mes divertit, però, perquè la línia del canvi de dia travessava el país i cada meitat vivia en un dia diferent. Ho van canviar perquè no fos tan difícil tot però la veritat és que amb el canvi van perdre part del seu encant.

Si voleu saber més ací hi ha l’enllaç a la Viquipèdia.

Brèxit (amb permís del futbol)

(El meu article d’ahir a El9 Esportiu)

Ja saben que a Europa tothom parla del Brexit. És a dir, de la possibilitat que el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord aprove en referèndum abandonar la Unió Europea. La notícia seria sens dubte un colp dur per a la integració continental i tindria repercussions globals de tota mena.

El govern Cameron està disposat a portar la qüestió a les urnes, encara que rep pressions de tot arreu per tal que no ho faça. La data més probable del referèndum seria el juny d’aquest mateix any. Però…

Però en juny d’aquest any estarem en plena disputa de l’Eurocopa de futbol a França, amb la presència de tres equips del Regne Unit, les seleccions de Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. I, atenció a la dada, amb l’absència d’Escòcia.

Els polítics britànics han començat per això un intens debat sobre la conveniència de no fer el referèndum al juny sinó passar-lo al setembre, en raó al futbol. Explicacions? Evidentment que ningú no pot calcular en quin punt les seleccions britàniques seran el dia de la votació. Imaginem per exemple que Anglaterra cau eliminada la nit abans per una injusta decisió de l’àrbitre. Quina repercussió tindria el previsible cabreig dels afeccionats contra Europa?

El cas escocès és encara més perillós. Escòcia és l’única selecció britànica que no participarà en l’Eurocopa però Escòcia també és el país que ha avisat que si en els altres tres ix que no a Europa i Escòcia vota sí aleshores es proclamarà la independència per tal de continuar dins la Unió. El tradicional odi esportiu dels escocesos a Anglaterra, fins i tot dels escocesos unionistes!, pot provocar un incendi per un gol o per una falta. I, de nou, qui pot preveure què passarà?

L’Eurocopa de França durarà un mes, entre el 10 de juny i el 10 de juliol, i ja hi ha veus a Londres que diuen que prohibit fer cap referèndum en aquestes dates. Que millor no jugar amb foc.

 

Celobert: el món era tan diferent!

Trobe per casa els tres números que es van editar de Celobert, una revista de literatura que vam fer els amics a Bétera entre el 1980 i el 1982. Després va eixir un número més a l’agost del 1982 dins la revista de festes però ja era una cosa molt diferent.

IMG_5324

 

Els tres Celobert diguem-ne canònics eren unes revistes centrades en publicar textos literaris fets per gent del poble. Va ser una més de les iniciatives de l’efímera Biblioteca Pública de Bétera mentre aquesta va ser lliure. La primavera va durar molt poc. El PSOE local, vencedor en aquells anys en qualsevol contesa, tenia de cap de llista un feixista (literal: havia estat cap del Movimiento) que va dissimular un poc mentre va pensar que això de la democràcia anava de debò. Quan va veure que podia ser igual de feixista sent del PSOE que del Movimiento es va acabar el suport i la permissivitat amb qualsevol projecte cultural que es fes al poble, especialment si era nacionalista com va ser el nostre cas.

De Celobert es van fer tres números. El primer (de Novembre de 1980) tenia 56 pàgines i una portada preciosa de Meli Aguilella, autor també del logo de la publicació. El segon (Maig 1981) tenia 80 pàgines i llom i la portada era un dibuix extraordinari del castell fet per Empar Estúrich. El tercer i darrer (gener de 1982) tornava a tenir 56 pàgines i una portada que diu que la vaig fer jo –cosa que no recorde en absolut.

En el primer volum escrivíem Francesc Xavier Sorlí (Paco Llach, perquè imitava a la perfecció Lluís Llach…) Josep-Francesc Alemany, Raquel Ricart (en la que deu ser la primera publicació d’una de les escriptores més interessants de la literatura catalana actual), Albert Dasí (el col·lega UlissesXX, director de l’Escola Gavina), la cantant Pepa Bes i jo mateix. Tots en català.

En el segon número tornaven a escriure Albert i Raquel i també escrivien Eloy Alamán i Paco Ibáñez. El volum presentava els treballs que havien guanyat els primers premis Vila de Bétera tant en català com en castellà i afegia un pròleg ni més ni menys que del gran poeta Marc Granell, que havia format part del jurat.

Pel que fa al tercer i darrer volum tornava a escriure Raquel (l’única autora que va escriure en tots tres) al costat del seu germà, l’avui conegudíssim actor Pep Ricart, d’Imma Taronger, Ana Torres, Jesús Dus i una persona que signa Sima i que no aconseguisc recordar qui era. De les col·laboracions dues eren en castellà i cinc en català, incloent-hi també un preciós pròleg de Vicent Escrivà.

Com és lògic els textos, vistos des d’avui, són d’una qualitat escassa. Tots teníem al voltant de vint anys i el que intentàvem era més aprendre a expressar-nos que una altra cosa. Aprendre a expressar-nos i obrir un combat per la presència pública de la llengua que estava molt més que mancada aleshores de qualsevol mitjà d’expressió.

En aquest sentit érem clars i contundents. Tots tres números tenien en la primera pàgina aquest text: ‘CELOBERT: Pati interior de la casa per a donar aire i llum a les habitacions’. Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana’.

Eren els anys duríssims de la batalla de València i aquell gest, consignat a més des de la Biblioteca Pública del poble, era una mostra de dignitat i una declaració pública. El tercer número, a més, estava dedicat en homenatge al Professor Manuel Sanchis Guarner i tenia en la darrera pàgina una llegenda indicant que havia estat publicat en el 50è aniversari de les Normes de Castelló.

A part de l’element literari, el que em crida més l’atenció és com de complicat era en aquella època publicar qualsevol cosa. Els textos nosaltres els fèiem a màquina i els portàvem a una impremta de València, que es deia Martín, on composaven les pàgines i imprimien els exemplars, que havien de tenir per força dipòsit legal, i que finalment arribaven a nosaltres en caixes que destapàvem emocionats abans de repartir entre els amics, a la Biblioteca i a Ca Verdevio, per vendre’ls.

Vist des de la perspectiva del temps que vivim ara, des de l’era d’internet, aquesta publicació es pot dir que era literalment artesanal i que en conseqüència arribava a un rogle molt reduït de gent. A il·lusió, però, no ens guanyava ningú. Això puc certificar-ho. I segurament té la gran virtut d’haver estat el primer de tants i tants projectes com la colla hem posat dempeus des de fa ja prop de quaranta anys.

‘No es pot pujar l’Everest amb espardenyes’: la crònica d’un acord acrobàtic

Aquesta crònica de com van anar les hores trepidant que van portar a l’acord entre Junts pel Sí i la CUP la vam publicar diumenge a VilaWeb l’Aurora Forns i jo.

És un article especialment treballat i que reflecteix unes hores que des del punt de vista professional van ser bàrbares. Algun dia contarem la cuina de tot plegat. A VilaWeb vam passar hores plenes de nervis perquè sabíem la notícia bomba, que el president seria Carles Puigdemont, però no podíem confirmar-la per dues vies independents i separades, com aconsella el bon fer i la prudència periodístiques. Finalment ho vam aconseguir a les tres i dos minuts i vam ser els primers a dir-ho, ja no com una especulació i entre altres noms sinó amb la rotunditat del titular concret.

De vegades els periodistes hem de callar moltes coses. Per responsabilitat professional. Crec que aquest cas és un bon exemple de com la pressió del rellotge no ha de poder amb el rigor periodístic.

 

 

‘No es pot pujar l’Everest amb espardenyes’: la crònica d’un acord acrobàtic

Divendres 8 de gener, poc abans de les vuit del vespre

Els negociadors de Junts pel Sí i de la CUP abandonaven la seu de l’ANC al carrer de la Marina de Barcelona. Eixien de pressa i en grups petits. Raül Romeva caminava ràpidament. Darrere seu, relaxats, Lluís Guinó –batlle de Besalú i diputat de Junts pel Sí– i Carles Puigdemont, un home que poc sospitava que li canviaria la vida tant i tan de pressa.

És cert que des de dilluns, el seu nom era sobre la taula en converses informals. Membres de CDC havien fet informes interns demanant que fos el possible candidat i persones independents havien estat consultades també sobre aquesta opció. Però Carles Puigdemont no era, ni de bon tros, el favorit de les travesses. No pas en les que es publicaven i es feien córrer. Però sí en la travessa molt personal del president Mas. La que al final havia de ser la definitiva.

A la sala d’actes del local de l’Assemblea Nacional Catalana, situada al final d’un llarg passadís, el president de l’entitat, Jordi Sànchez, prenia la paraula amb un gest cansat i entristit. Un molest soroll interferia l’audició i va haver d’interrompre el discurs unes quantes vegades. La seua funció, pública, era comunicar que l’Assemblea desistia de fer més gestions entre Junts pel Sí i la CUP. Potser sabia alguna cosa més, però no li corresponia de dir-la. Així i tot, no es va poder estar d’apuntar dues precisions que en aquell moment pareixien fútils i anecdòtiques. D’una banda, es felicitava que l’esforç de les entitats hagués servit perquè els dos grups tornassen a asseure’s en una taula. Des del diumenge anterior, amb la decisió del consell polític de la CUP, tot semblava trencat. D’una altra, es va referir a un fil últim que quedava, encara sospirant per un possible acord.  Malgrat tot, rotundament, va dir que no restava cap esperança.

La realitat, tanmateix, a aquella hora ja era molt diferent. Els dirigents polítics de Junts pel Sí i la CUP havien abandonat la planta baixa on hi ha l’ANC fent veure que se n’anaven cadascú a casa, però en realitat tenien una cita només minuts després en un hotel de la part alta de Barcelona, al carrer de Balmes. Allà és on s’havia de fer el miracle.

Dijous 7, la trobada de l’aparcament

Aquelles hores frenètiques que havien de desembocar en l’acord havien començat, de fet, el dia abans, dijous 7 de gener. L’ANC havia dissenyat per a aquella trobada un operatiu molt especial. Convençuda que era imprescindible el silenci i la discreció màximes, l’Assemblea va preparar una reunió secreta, de manera que tots els participants foren recollits amb cotxe, sense saber ni on es trobarien. La cita era a l’Hotel Ayre del carrer de Rosselló.

Els negociadors no tenien cap pista, ni sabien –abans d’enfilar-se a l’automòbil– on anirien. I eren molts. De Junts pel Sí hi havia Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Josep Rull. De la CUP, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Hugo Alvira, un personatge molt discret, però clau per a entendre tot això que ha passat aquests dies. Amb ells, representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI. En total, una vintena d’assistents. Es tractava d’evitar filtracions, si més no abans que els negociadors arribassen al local on s’havien de trobar. La consigna va fallar perquè un dels negociadors va demanar d’eixir del parlament i un fotògraf d’El País el va seguir. Com que aquell cotxe fou dels últims d’arribar, el reporter gràfic no va poder obtenir fotos de l’entrada, però sí de l’eixida.

Sobre la taula, s’exposaren tot d’idees durant prop de cinc hores. L’inici va ser especialment dur, ple de retrets per part de la CUP. L’ambient semblava carregat, en una sala a la qual la majoria d’assistents havien accedit de l’aparcament estant, com era la consigna. Hi havia una entrada directa que facilitava l’anonimat.

En aquesta reunió de dijous es va parlar de la idea que el jurista Amadeu Abril havia formulat al seu bloc. I també es va sospesar una proposta insòlita que hauria pogut desencallar la situació: convocar una assemblea d’electes que s’encarregàs de proclamar el president de la Generalitat. El propòsit era reunir aquesta assemblea dissabte al matí i fer el ple d’investidura a la vesprada. Membres de l’ANC, discretament, van temptejar locals on poguessen aplegar-se batlles, regidors, diputats de tots els parlaments, presidents de diputacions…: tots els càrrecs electes independentistes. Al capdavall, les gestions foren debades, perquè la possibilitat no reeixí.

Una cosa semblant va passar amb la proposta d’Amadeu Abril. Consistia a investir provisionalment Artur Mas i després convocar unes primàries, en què es decidís qui seria el president definitiu. La proposta tampoc no fou viable, perquè la CUP va demanar que el president investit provisionalment no es pogués presentar a les primàries i perquè algun sector de Junts pel Sí tampoc no la veia prou clara.

La sensació final va ser que no hi havia res a fer. A palau, Mas va donar ordres d’enllestir-ho tot per a signar el decret de convocatòria de les eleccions dilluns. Malgrat que l’ANC va insistir en una darrera reunió divendres, la sensació era que allò no es podria resoldre.

Divendres 8, una reunió pública i una de privada

Divendres, però, encara havia d’haver-hi una última reunió pública, a la seu de l’ANC i sense la presència de la majoria de les organitzacions civils. Oficialment, es va donar per acabada la reunió sense acord i Jordi Sànchez va comparèixer per anunciar que allò era el final del camí.

Mentre ell parlava, però, els negociadors de Junts pel Sí i la CUP anaven aplegant-se en un altre hotel, aquesta vegada un de la part alta del carrer de Balmes.

Prenien precaucions com el dia abans, però ja no tantes. Tothom confiava que el missatge emès per l’ANC faria efecte. Cap periodista no esperava cap reunió immediatament després del fracàs de la reunió pública i cap no estava preparat per a res de nou. Les molt poques persones que n’estaven al corrent feien un mutis absolut i s’escarrassaven a amagar la veritat a qui preguntava.

Aquesta vegada la reunió va tenir un to molt diferent. A la reunió de dijous Marta Rovira havia preguntat a la CUP si estaria disposada a acceptar Mas com a conseller en cap. Però en aquesta de divendres va ser Josep Rull qui va prendre la paraula ben aviat per a anunciar que el president estava disposat a fer un pas cap al costat. I va anunciar-ne les condicions: que ell –i ningú més– triaria el substitut, que calia garantir ‘estabilitat i operativitat’ i que la CUP havia de fer autocrítica.

Al voltant de la taula hi havia sis negociadors de Junts pel Sí –quatre dels quals eren els habituals: Romeva, Rull, Turull i Rovira– més Lluís Coromines i Josep Maria Jové i quatre de la CUP –entre els quals Eulàlia Reguant, Gabriela Sierra i Hugo Alvira. Va ser Gabriela Serra qui prengué la paraula per dir que sí. I, amb una gran sorpresa de l’altre costat, ho va argumentar relatant una llarga conversa amb l’equip del conseller Andreu Mas-Colell, de la qual es deduïa que la CUP era molt conscient de les (dramàtiques) interioritats i patiments de la Generalitat.

Passada la mitjanit, el primer esbós de pacte ja s’havia redactat i totes dues parts es van comprometre a ‘passar-se papers’ dissabte al matí, abans de les onze.

Un dissabte d’infart

Dissabte a les vuit del matí hi va haver a la seu de la CUP una reunió clau. Tanmateix, sorprenentment, alguns dels noms més importants dels darrers dies i més contraris a l’acord n’eren absents. Anna Gabriel i David Fernàndez se n’havien anat a Bilbao, per participar en la manifestació de suport als presoners bascs. Benet Salellas era al Matarranya… Junts pel Sí també es va reunir ben d’hora per a polir els detalls i poc després els documents van començar a transitar de banda a banda.

Hom volia un redactat curt, satisfactori per a totes dues parts però sense ni una línia sobrera. Una bona ‘pista d’aterratge’, com la van definir. Els nervis eren impossibles de controlar perquè inevitablement, entre els seus partits, s’escampava la sensació que passava alguna cosa. ERC va enviar un comunicat intern als seus militants reclamant silenci absolut a les xarxes. ‘Tens Telegram?’, era la pregunta més habitual. Hi ha qui creu que Telegram és més segur que no WhatsApp, cosa que no és certa, i la discreció havia de ser total. Ni una paraula per telèfon.

A la redacció de VilaWeb el primer missatge, de Telegram, confirmant l’acord va arribar a les 12.12. ‘Estigues atent (si no hi estàs ja). Una abraçada molt forta.’ Provenia d’una persona discreta però sempre ben informada. En aquell moment tot començava a estar decidit i la bola començava a rodar. Només calia no fer ni una passa en fals.

Els negociadors tenien instruccions molt concretes de les coses que, fos com fos, havien de constar al text. Una volta pactat i signat, Artur Mas els esperava al seu despatx per a certificar allò que el periodista Francesco Olivo, de La Stampa, definí més tard, amb molt d’encert, com ‘una acrobàcia política’. Carles Puigdemont era cridat a palau en una indicació gairebé definitiva. Una piulada indiscreta el va situar a la Rambla passejant. No és segur si hi va anar o no, però si hi era molt segurament va gaudir de la seua darrera passejada tranquil·la en molt de temps.

A les tres i dos minuts un dels principals negociadors reconeixia en privat i per primera vegada que el document ja era a palau, que el president Mas el tenia a les mans i que per tant ja no hi havia marxa enrere. Els operaris de la casa començaven a instal·lar un micròfon i una tarima a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat i l’impossible es feia realitat.

A les sis i dos minuts un Artur Mas relaxat però solemne ensems compareixeria, entrant per la porta que prové del Saló Daurat. ‘No es pot pujar a l’Everest amb espardenyes’, va dir el 129è president de Catalunya per explicar tot allò que havia passat. I en aquell moment totes les televisions del món, en un gest que palesa com ha canviat la realitat catalana, ja feien avisos urgents: Catalunya tenia un govern independentista. Finalment.

Lliçons de periodisme, no…

El diputat de Podemos, Albano-Dante Fachín, ha generat una polèmica per un comentari meu avui a Els Matins de Catalunya Ràdio. Diu que l’he calumniat.

Ací hi ha la seqüència dels fets:

Avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio hi havia Francesc Canosa, Salvador Cot, d’El Món, Germà Capdevila de Nació Digital, Maria Ramírez d’El Español i jo mateix. Aquí hi ha l’àudio complet.

Hem parlat evidentment de la situació política a Catalunya i una de les coses en que hem coincidit tots ha estat en que la proposta d’Artur Mas de formar un govern de Junts pel Sí era absurda i no tenia sentit (es pot escoltar l’àudio i comprovar-ho).

Sorprenentment poc després s’han publicat dos tuits d’Albano Dante Fachin que deien el primer que a Catalunya hi ha un problema gravíssim amb els mitjans de comunicació públics i el segon, que feia referència a la mateixa tertúlia.

Aquest segon deia:

La tertúlia de @maticatradio està superant l’entrevista #MasTV3. Repeteixen (tots) les tesis de CDC. Quina vergonya.

La piulada m’ha indignat. O Albano-Dante Fachín no estava escoltant el debat i ha piulat ves a saber per quina raó o si l’estava escoltant no és possible que entengués que tots els tertulians estàvem abonant les tesis de CDC. És tan simple com repassar l’àudio. Tots havíem criticat la posició de CDC i d’Artur Mas.

No és, però, la primer vegada que Albano-Dante Fachín ataca periodistes i mitjans des d’una superioritat moral que no crec que siga correcta. Així que he decidit respondre-li. Transcric la resposta exacta (en l’àudio correspon al minut 48.08):

- ‘En aquest país n’hi ha una cosa molt curiosa: que els fets sembla que no tenen importància. Jo crec que els que estem aquí fa molts anys que treballem de periodistes i ningú de nosaltres ha usat el periodisme per a col·locar-se en la vida, com han fet ell i la seua dona’.

Posteriorment intervé Salvador Cot per a dir que és trist que un periodista (jo li dic que tinc molts dubtes al respecte) diga coses així i Germà Capdevila, que afirma que Dante amb la seua piulada està fent campanya electoral. Aleshores jo explique el que he volgut dir, per si algú ho considerava massa críptic:

-‘El que passa que una mica de respecte, sobretot als fets. En aquest cas em sembla particularment greu [que ens diga que som una vergonya]. Aquest senyor i la seua dona [Marta Sibina] creen una revista [Cafè amb Llet] amb un nivell periodístic discutible com a mínim i això els serveix per a acabar essent ell diputat a Barcelona i ella diputada a Madrid i fer desaparèixer la revista sense ni tan sols preocupar-se de dir quan tornarà a aparèixer o quan la rebran les persones que van pagar diners per tenir una subscripció a aquesta revista…’

Potser les meues paraules les podria malinterpretar algú però afortunadament Germà Capdevila després ho ha aclarit encara més dient que hi havia hagut un Verkami on la revista havia demanat diners per a fer uns números i que el compromís d’aquell Verkami concret s’havia complert.

El meu comentari no anava per aquí sinó que tenia a veure només amb el fet que ells dos havien abandonat el projecte periodístic per a fer de polítics. I per tant l’aclariment del Capdevila era ben pertinent per clarificar-ho. I que conste que a mi no em sembla ni bé ni malament: això és una decisió personal que tenen tot el dret a prendre i que jo no he criticat mai fins ara. Però el que no pense tolerar és que damunt intenten atacar, amb mentides, a periodistes, com jo, que mai no hem fet això. Per ací no passe.

I encara més endavant ho remate dient el que és important per a mi. Que  ‘el que no pot ser és que persones que han fet servir el periodisme per a la promoció personal i política acusen [dient coses falses] a periodistes que portem dècades fent la nostra feina i a mitjans [Catalunya Ràdio] que porten també dècades fent la seua feina ben feta’. ‘En tot cas, dic, qui hauria de tenir vergonya és ell’ per reprendre l’expressió que ha engegat la polèmica.

Aquest comentari, dur però objectiu, ha estat considerat en una piulada potserior com a calúmnia per part d’Albano-Dante Fachín.

I he de dir que ja és ben curiosa la seua doble vara de mesurar. Ell es pot inventar una cosa que no és certa, (dir que tots diem la versió oficial de CDC quan tots havíem criticat a Mas en la tertulia), per a criticar-nos a nosaltres però en canvi quan nosaltres, jo, li recordem uns fets objectius, (ells dos van abandonar el seu projecte periodístic tan bon punt van ser proposats com a diputats), aleshores això va i resulta que és una calúmnia.

Sobre l’Albano-Dante Fachín polític no tinc res a dir i no crec haver fet mai cap comentari que anés més enllà de l’actualitat política. El meu respecte cap a la seua feina, com el tinc cap a tots els membres del parlament. Però lliçons de periodisme d’ell no n’accepte. És tan senzill com això i aquesta és tota la polèmica que hi ha.

 

lluita_300_Portada

El meu darrer article al ‘Lluita’

Lluita, la publicació del PSAN, ha publicat el seu darrer número, el que fa 300. S’hi fa una mena de repàs del que ha estat la trajectòria de l’independentisme i a mi em van demanar un article sobre els primers vuitanta, sobre l’època dels mocadors negres. És també el meu darrer article al Lluita, doncs.

 

Els mocadors negres

El final del franquisme va crear un miratge. La mort física del dictador i l’efervescència democràtica que es va escampar pel carrer, només perquè ningú no la podia aturar, van fer creure a tothom que el pas d’un règim nascut d’una guerra a un règim democràtic era possible. Fins i tot senzill. Al 1939 aquest règim, les seues estructures de poder, s’havien imposat per la força més violenta i porgant per complet i sense fissures la societat. Ningú no es va escapar de la repressió i el nou estat es va bastir des de la repressió. Durant quaranta anys va anar acumulant forces i entenent que al final era més important l’exercici del poder que no aquella obsessió litúrgica pel passat. Quan al capdavant de l’estat franquistes es van posar els qui ja no eren franquistes de caricatura va començar una desfeta de les expectatives democràtiques del poble dels Països Catalans i de l’estat espanyol que dura encara fins avui.

Segurament l’oposició democràtica era massa feble. Encara ho és avui. Segurament el cansament era massa gran. Potser els darrers assassinats del franquisme van horroritzar massa la gent. Siga com siga la famosa ruptura democràtica que tant es teoritzava mai no va arribar —i de fet només ara, i de moment al Principat, sembla pròxima.

El pacte, vist en perspectiva, era tan avantatjós pel règim que costa entendre que tanta gent l’acceptarà. Però és el que va passar. A favor seu cal dir que tenien gent que sabia molt de política. El famós cas del retorn de Tarradellas. Hem repetit amb admiració una vegada i una altra que va ser l’únic cas en que la legitimitat republicana va ser respectada per damunt i contra la legitimitat franquista. Però va ser això de veritat? O més aviat algun franquista brillant va saber fer servir la legitimitat republicana més poc perillosa precisament a favor de sostenir l’estat que l’havia aniquilat amb els canons i l’aviació?

Al tombant dels anys vuitanta, malgrat que algunes evidències eren molt clares, es va poder imposar un relat. Que no calia la ruptura, que la transició era moderna i fantàstica, un exemple per al món i que era millor entendre’s amb el franquisme que condemnar-lo i purificar el seu estat abans de fer-lo servir de nou.

Aquella decisió va ser la pitjor de les decisions possibles i d’allà ve tot el que tenim avui. Quan al tombant del nou segle José Maria Aznar rescata el franquisme sociològic i el converteix en eix de la seua política si ho pot fer és perquè la maquinària monstruosa de poder que respon a aquests coordenades està intacta. Tot això que veiem i patim avui és el que no vam desmuntar aleshores. Quan ara, al 2015, tanta gent s’estranya de com és possible que l’estat espanyol funcione en la manera que funciona la resposta cal anar-la a cercar a finals dels setanta. Quan es podria haver arreglat el que no es va voler arreglar mai. Quan es podien haver despatxat els funcionaris gangrenats de dictadura, quan es podien haver ensorrat les institucions com a condició indispensable per a canviar de model, quan s’haurien d’haver imposat càstigs i controls a totes les potes del règim. I no parle només de política. Si avui l’estat espanyol viu immers en un delirant capitalisme d’amiguets que gasta tot el que no té perquè sempre acudirem nosaltres a rescatar-los és perquè no es va posar mai allà on calia i no es va acusar i jutjar a qui calia. Si avui els fills dels diplomàtics espanyols de l’època continuen fent de diplomàtics i impedeixen fins i tot el dret de vot de la gent és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si les carreteres del nostre país estan encara tan plenes de cadavers que l’ONU ens ha de comparar amb el sudest asiàtic és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si hi ha polítics que poden viure sense por a ser extraditats pels seus crims, jutges que es poden inventar causes o empresaris que poden tombar governs és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Quan calia.

El PSAN, i altres forces de l’esquerra independentista, van figurar en aquell moment entre els pocs que ràpidament es van desil·lusionar. Aquella portada mítica de Lluita amb la frase ‘no ens integraran en la reforma’ va obrir pas a un període molt complicat per a tots els qui en formaven part però vital per a entendre on som avui. La impugnació que els militants independentistes, precisament per ser independentistes, van fer de la transició acabaria per despullar-la i per portar-la dècades després a aquest estat de destrucció que viu ara. Va ser enormement lent tot plegat. Molta gent s’hi va deixar uns anys preciosos que ja no recuperarà mai. I el preu de tot plegat encara està per veure. Però entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona -92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara. En solitari, gairebé. Reivindicar això és imprescindible.

La no integració de l’independentisme a la reforma de l’estat franquista a la llarga ha rebentat aquest estat. Avui quan el Principat està protagonitzant una revolució democràtica emocionant les formes, les maneres i els fets no són els que aquell independentisme va bastir o la raó per la qual lluitava però són en bona part la seua herència també. La crítica radical que mostra l’estat espanyol com un estat impossible d’acceptar per les seues gravíssimes mancances democràtiques avui s’ha escampat prodigiosament. Al Principat de Catalunya fins i tot a les urnes el rebuig a l’estat nascut de la constitució del 1979 ja és majoritari i imparable. I ara sí que la crítica està afilada i pot donar fruit.

En el trànsit fins aquí, però, ningú no pot ignorar sense faltar a la justícia històrica que l’independentisme revolucionari, especialment el Moviment de Defensa de la Terra i Terra Lliure, van jugar un paper clau a l’hora de posar en qüestió el règim, el seu comportament i les conseqüències de la seua pervivència sobre el dia a dia dels ciutadans.

Per a qualsevol revolucionari ser un nacionalista és una gran sort. Ho vam aprendre en la segona part del segle XX. La nació entra per la pell amb una gran facilitat i eleva el nivell de la crítica al sistema. La nació fa transparents els mecanismes de repressió i control molt més fàcil que cap altra eina política. I això és el que va passar. Va ser l’independentisme el que es va obrir camí entre la gent i va servir per a impugnar l’estat reformat. És evident, però, que també des del nacionalisme és més senzill competir i això també va passar. La generació dels mocadors negres, aquella gent jove que va reviure tots els anhels del país i que va demostrar que qualsevol cosa era possible, va ser superada per nous projectes més atractius i més difuminats. Segurament era inevitable que no fos així. Per a guanyar, per a guanyar de veritat, cal una base molt amplia que normalment no existeix quan la tasca primera i primordial a fer només és la de resistir.

Alerta, però, amb les lectures interessades. Quan el PSAN desafiava el poder dient que no s’integraria en la reforma parlava de la seua organització política, del seu devenir. I el resultat final, encara que coste d’entendre-ho, ha fet una giragonsa magnífica: perquè ara és el país sencer el que ha decidit no integrar-se en la reforma. Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos.

Els nous serveis pels subscriptors de VilaWeb, un treball de mesos…

Ahir vam posar en marxa els nous serveis pels subscriptors de VilaWeb (més informació ací)

Un d’aquests serveis és que cada nit, a partir de les deu els subscriptors ja poden llegir el diari sencer de l’endemà. Així que ahir ens vam posar amb temps de sobres a fer la nova portada. Tota la casa es va mobilitzar. La nova portada de les deu obliga a canviar moltes rutines. El Jordi, especialment, ha de canviar el seu horari. Els articles s’han de lliurar abans. Per tal d’assegurar-nos que tot aniria bé amb l’Assumpció, el Josep i l’Enric vam fer la maqueta gairebé una hora abans. El resultat va ser bo però la sorpresa va saltar de seguida: durant uns minuts tothom podia llegir el que se suposava que eren només articles reservats pels subscriptors! Toni s’hi va posar i en cinc minuts estava arreglat. El resultat, aleshores, feia goig. Després de mesos de definició, de discussions, de debat amb els subscriptors el projecte està dempeus i funciona. Buff! pantalla superada…

dema1