125 anys del tren Bétera-València: el triomf de la geografia sobre la història

Aquest mes s’han commemorat els 125 anys de la posada en marxa del tren entre Bétera i València, un fet que va canviar per sempre el nostre poble.

El 12 d’agost de 1891, a les 16:45, va eixir de l’estació de Marxelenes el primer tren de la nova línia València-Bétera, que aquell dia feia parades només a Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos i Montcada. L’extensió de la línia fins a Bétera es va justificar en base al fet que en aquell moment era un lloc molt freqüentat per la burgesia valenciana. En aquell temps el bosc de Portaceli arribava fins al segon barranc, pràcticament a l’entrada mateix del poble. Això va donar molta fama a Bétera com a lloc de segona residència, especialment recomanat per a gent amb problemes de salut. La pressió perquè el trenet superara la dificultat del trajecte entre Montcada i Bétera sembla, per la premsa de l’època, que va ser intensa però va donar resultat. L’estació, de fet, estava fora del poble pròpiament dit i situat en un punt especialment pensat per a facilitar l’accés als senyorets de València que venien a passar uns dies a Bétera. L’arribada del trenet, però, va canviar per complet Bétera.

Molt sovint els historiadors discuteixen sobre les implicacions de la geografia. Recentment Kaplan ha fet un llibre al respecte, molt fluix pel que podíem esperar però que clarament posa de relleu que en ocasions la geografia és capaç de superar la història i canviar-la.

En el cas de Bétera això és ben clar. Fins l’arribada del tren Bétera mirava a Llíria i als altres pobles del Camp de Túria com el seu entorn natural. Els pobles de la Calderona, Serra, Nàquera i Olocau formaven amb Bétera una subcomarca natural definida per la serra de Portacoeli i les relacions amb Benaguasil, la Pobla o Llíria eren constants. De xicotet els pares encara em van portar per Sant Miquel a Llíria, una cosa que avui ja no fa ningú.

I això perquè el tren (i l’autopista després) han capgirat la geografia del país. Avui és molt més senzill anar a València que no pas a Llíria i això ha fet que les relacions tradicionals hagen estat substituïdes per uns nous costums.

Sobre el mapa de Bétera del 1938 he traçat els que eren aleshores els principals camins i em sembla que l’evidència és incontestable.

camins bétera.001

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La trama de camins que van cap a la part central de la comarca és molt cridanera, amb els camins a L’Eliana, a La Pobla, a Benaguasil i a Llíria –fins i tot amb el camí a Paterna, que en aquella època no estava tan clarament vinculada a València com avui. Tots aquests camins avui continuen sent només camins, no carreteres com és el cas de la carretera a Nàquera, originalment la carretera de Burjassot i València cap a Torres-Torres.

El que crida l’atenció és que els camins cap a València eren molt escassos en aquell moment, tret de la carretera. El camí Bufilla acabava allà mateix encara que es podia resseguir un poc més enllà com a camí Montcada. Sembla evident que la necessitat dels pobladors de Bétera en l’època tendien a ser satisfetes més en el Camp de Túria que no a l’Horta, en consonància amb el que havia passat segles abans –només cal recordar que la població cristiana de Bétera provenia bàsicament de Llíria o que els moriscos de Bétera eren íntims aliats dels de Benissanó i Benaguasil i protagonitzaven rebel·lions conjuntes.

Tot això és el que va canviar amb l’arribada del tren, ara fa 125 anys, i la configuració d’una trama de comunicacions que ens acosta a València i ens allunya de Llíria.

 

Dies de Sarajevo (i 9): Sèrbia, ací mateix

Agafem un cotxe per recórrer el camí de l’aeroport, la vella ‘Snipper Alley’ de la guerra. A la banda dreta passem per davant de la fàbrica de pa que va mantenir l’esperança durant la guerra. L’arribada cada matí del pa i del diari (Oslobođenje només va faltar un sol dia a la cita amb els lectors) era el que creava l’aparença de normalitat que va mantenir l’esperança de tanta gent durant els quatre anys del setge. Molts dels repartidors de pa ho van pagar amb les seues vides. Aquells dies en molts barris era més perillós dur la furgoneta del pa que no pas dur un arma. Els responsables del setge sabien perfectament el valor del menjar i sobretot el valor de mantenir la quotidianitat viva.

A l’altra banda de l’avinguda, però, de sobte un gran cartell anuncia que estem entrant a la República Sèrbia de Bòsnia. Sense abandonar Sarajevo ni tan sols. I tot canvia. L’alfabet es fa frontera i tots els cartells en ciríl·lic avisen que has travessat una ratlla molt més real que no pas reconeguda. Molts bosnians es queixen dels acords de Dayton perquè no van fer res més que congelar el conflicte. És molt. Aturar les bales i els morters és molt. Però és cert que quan veus aquesta frontera invisible no pots deixar de pensar en el futur incert d’aquest país.

Passem per davant de l’estació d’autobusos. Els autobusos cap a Belgrad ixen d’ací, no de l’altra estació, situada en el centre de la ciutat. La policia és diferent, els cotxes, els uniformes, els escuts, tot. Ens expliquen que és habitual després de cometre un delicte entrar a l’altre territori com una forma d’evitar ser capturat. La policia simplement no et pot seguir dins la República Srpska o dins la Federació croato-bòsnia si vens del que en diuen ‘l’altra entitat’..

El més dur de tot, ens diuen els bosniacs majoritaris en la ciutat, és que els serbis mai no han reconegut el mal que van fer les seues milícies ni han demanat perdó, ni han mostrat cap penediment pels quatre anys de setge que van infringir als seus conciutadans. Simplement un dia van ser aturats per la força i s’han quedat just allà on van ser aturats. Limitant-se a obstruir tot el que poden. Que Bòsnia vol entrar a la Unió Europea? ells ho veten. Que es vol crear un sistema educatiu federal? Ells ho veten…

Diverses vegades en aquest viatge hem escoltat queixes amargues sobre el final de la guerra. Els americans van atacar quan l’anomenada República Sèrbia de Bòsnia estava acorralada militarment i perdia territori cada dia. Alguns creuen que si l’OTAN hagués atacat una setmana després avui el territori serbi de Bòsnia seria minúscul. Tothom es pregunta què va passar perquè deixaren a la gent abandonada durant quatre anys abans d’intervenir. I el paper de les forces de l’ONU no pot ser més criticat. La seua miserable actuació a Srebrenica és una taca que les Nacions Unides, i els Països Baixos, mai no podran rentar per més segles que passen.

Deixe Bòsnia, per això, amb un sabor agredolç a la boca. És cert que no hi ha guerra ni hi ha setge. És veritat que Sarajevo es va recuperant de les ferides. És cert que és una ciutat fascinant, digna dels dies que vulgueu passar en ella. És cert que l’estat bosni existeix i és reconegut. Però no sé si es pot dir que s’està construint la pau. Especialment si estem d’acord en aquella vella tesi segons la qual la pau és alguna cosa més que la simple absència de violència. Ací hi ha dues o tres societats que intenten refer-se de la pitjor agressió militar en dècades que ha vist Europa però que no tenen cap projecte comú de futur. Excepte en el cas dels serbis que, em sembla a mi, només esperen l’ocasió propícia per rematar, espere que pacíficament, allò que van intentar en el seu moment a través de la guerra, el setge i el genocidi.

 

map-bosnia-hercegovina

Dies de Sarajevo (8): L’Hercegovina

No hi ha massa països al món amb nom dual. Bòsnia i Hercegovina n’és un d’ells. L’Hercegovina és la regió a l’entorn de Mostar, que d’alguna manera reprodueix els problemes del país sencer. Fins Mostar, venint de Sarajevo, la majoria de la població és musulmana. Després s’obrin els dos grans espais croat i serbi, aquest darrer part de la República Sèrbia de Bòsnia.

En la ruta de Sarajevo a Mostar travesses fronteres de diferent tipus. Hi ha la cultural, fàcil de veure. En aquesta zona del món només has de mirar els campanars o minarets conforme el cotxe passa prop d’una població. Només les poblacions ja grans tenen esglésies, catòliques o ortodoxes, i minarets barrejats. Una altra pista són les banderes. La nova, i horrible, bandera de Bòsnia i Hercegovina pràcticament només es veu en la zona musulmana bòsnica. En canvi la bandera croata és omnipresent en el territori croat. I la sèrbia per tot arreu del territori ara serbi.

Una altra frontera ben visible, però, és la paisagística. El pas del sector alpí dels Balcans al sector mediterrani és més visible i tot que les diferències nacionals o culturals. El paisatge, els conreus, el tipus d’arbres, la calor mateix són indicadors clars de l’existència de dos països, gairebé en el sentit francès del terme, que tot i amb això no tenen cap frontera oficial entre ells.

A Mostar els turisme fa estralls i arriba un punt en el que és difícil obrir-se pas entre la multitud que vol travessar el seu famós pont. Ací la tensió comunitària és la més alta de tot Bòsnia. Entre croats i bosniacs musulmans. De fet ni tan sols s’han pogut fer les recents eleccions municipals i durant la recent Copa d’Europa de futbol el govern es va veure obligar a mobilitzar tots els anti-disturbis del país per calmar la situació creada arran la celebració del partit Croàcia-Turquia –on mitja ciutat anava contra l’altra mitja.

De camí cap a Mostar ens vam aturar en diverses poblacions, sobretot a Konjic, que té un centre urbà recuperat amb els diners de Turquia que es fa de molt bon veure i a Pocitelj, un preciós llogaret com paralitzat en el temps, per desgràcia massa empinat per a la calor ambiental que feia, realment altíssima. Però el més bonic, crec jo i per si a algú li interessa la meua opinió al respecte, és la vall del Neretva amb les seues gorges espectaculars que només deixen espai pel riu, per la carretera i per un ferrocarril que, oh sorpresa!, està tancat tot aquest estiu per tal d’arreglar-lo.

 

Dies de Sarajevo (7): El túnel de l’esperança

La visita al túnel que es va construir sota l’aeroport durant el setge és simplement obligatòria. Sarajevo havia quedat aïllada de la resta de Bòsnia perquè les milícies sèrbies controlaven el perímetre de la ciutat i l’aeroport, que després passaria a mans de l’ONU. L’ONU, però, tampoc no deixava circular per la seua pista, així que als efectes del setge era el mateix. (El paper de l’ONU a Sarajevo va ser molt més que polèmic…)

Per a la ciutat era, per això, imprescindible, trobar una manera de fer entrar material necessari, des d’armes a menjar i medicaments, i a la vegada de fer eixir, sobretot, els ferits més greus.

La solució, increïble, va ser fer un túnel. Un túnel de prop d’un quilòmetre que travessava la pista de l’aeroport per sota. El túnel va ser construint en unes condicions extremes però literalment va salvar la ciutat. Era mínim ja que només podia passar una persona i encara sense posar-se dreta del tot però tot i amb això va fer de sobres el paper que havia de fer.

Pel túnel passaven canonades, tremendament perilloses, de corrent, petroli i telefonia. Unes al costat de l’altra. S’hi van instal·lar uns rails ferroviaris en miniatura sobre els quals uns carrets permetien portar menjar, armes o fins i tot ferits. El pas pel túnel era estrictament controlat per l’exèrcit per evitar qualsevol sabotatge que hauria estat un contratemps fatal per a la ciutat.

Les entrades al túnel, com és fàcil d’imaginar, estaven amagades dins dues cases a banda i banda. I la casa de la banda de fora de la ciutat és ara un museu que ningú que visite Sarajevo hauria de deixar de visitar. S’hi conserven vint-i-cinc metres del túnel original pels quals es pot transitar i hi ha una exposició molt interessant que explica com es va organitzar i com va funcionar aquesta peça clau de la històrica resistència de Sarajevo al setge.

 

Dies de Sarajevo (6): L’Haggadah de la Hedi

Durant el setge de Sarajevo vaig passar una temporada a la ciutat canadenca d’Hamilton. El meu amic Wayne em va convidar a ajudar-lo a posar en marxa el servei d’internet del Hamilton Spectator, el diari local d’aquesta població al sud de Toronto.

Vam viure en la casa d’una dona jueva, Hedi, que ens va llogar la planta superior de la seua casa i amb la qual vam fer una bona amistat. Era una persona interessant, arribada amb els seus pares de la Varsòvia que els nazis tot just havien ocupat i les seues històries i relats sobre com va arribar a Canadà i el què li va passar em van ajudar molt a entendre com funciona el multiculturalisme i sobretot en quines condicions pot funcionar de veritat i ser un èxit.

Ella sempre explicava el primer dia que es va sentir canadenca. Diu que quan va arribar a Hamilton se sentia estranya. Sempre havia viscut en un ambient completament jueu però evidentment hostil i perillós. I no sabia com moure’s en una ciutat plena de gentils. Un dissabte el botiguer la cantonada li va oferir una poma quan tornava de la sinagoga tot dient-li ‘bon sàbat!’ i ella va entendre que volia ser d’aquell país on ningú no estava obligat a fer res però on tothom volia respectar l’altre. El botiguer treballava en sàbat, cosa impensable per ella, però al mateix temps li reconeixia el seu sentiment i la seua religiositat i el recompensava amablement.

A la casa d’Hedi arribava un nombre sorprenent, sorprenent per a mi, de publicacions jueves nordamericanes que jo llegia si estaven en anglès –alguna arribava directament en jiddisch. En una d’aquestes revistes, a la taula de la cuina, vam llegir una nit junts la història de l’Haggadah de Sarajevo, que els jueus americans s’esforçaven en aquell moment per mantenir salvada.

L’Haggadah és un llibre especial per a ús de la Sinagoga, especialment a Pasqua, quan els jueus expliquen als seus fills com Moisès va guiar el seu poble des d’Egipte. Alguns d’aquests llibres per la seua antiguitat són autèntiques meravelles bibliogràfiques i aquest era el cas de l’Haggadah de Sarajevo. Era, és, un llibre sagrat portat a la capital de Bòsnia al segle catorze per jueus de Barcelona –d’ací el meu interès– quan van ser injustament expulsats del nostre país.

El tema, aleshores, era la dificultat de conservar un volum tan preciós com aquell en una ciutat assetjada. L’Haggadha havia resistir la primera i la segona guerra mundials, especialment l’ocupació nazi de la ciutat, convenientment camuflada entre altres preciosos llibres islàmics dins la mesquita –en un altre dels molts gestos confortables en la història d’aquesta ciutat. Durant el setge, però, la situació era especialment delicada. El llibre requeria unes condicions especials d’humitat i temperatura que no es podien assegurar en el museu de la ciutat i per això la preocupació sobre la seua possible desaparició era gran.

Aleshores no ho sabíem però finalment el llibre havia estat portat en secret al búnquer del banc nacional i la caixa on es guardava havia estat alimentada elèctricament amb bateries improvisades per mantenir el llibres en les millors condicions possibles. Els atacs a la ciutat, a la biblioteca i al museu mateix no van poder acabar amb ella, per sort de la humanitat.

I jo, com no podia ser altrament, aquests dies a Sarajevo me n’he recordat molt d’Hedi, d’aquells sopars a la cuina parlant de la seua vida i la dels seus i de com de difícil semblava en aquell moment salvar aquesta relíquia del poble jueu i del món sencer que ara es pot visitar de nou al Museu de Bòsnia i Hercegovina.