El meu parlament al Fossar de les Moreres del 1985

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Un viatge de músiques (2). Bretanya. Dan Ar Braz

Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.

Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista

Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta

En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt

Left in Peace

o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.

Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…

 

 

 

Un viatge de músiques (1). Bretanya. Allan Stivell

No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.

El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.

Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.

El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper,  la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.

Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.

Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.

Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant

La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.

Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.

Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.

Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.

Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.

Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…