La pregunta de l’ANC i el que significa

Finalment l’ANC ha decidit consultar les seues bases sobre si ha d’impulsar o no una candidatura independentista ‘transversal’ per a les eleccions del 27 de setembre.

La consulta es farà el cap de setmana vinent i el redactat aprovat de la pregunta és aquest: ‘Vols que l’ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27S que ens porti a la independència de Catalunya?’

Certament és una pregunta que podria haver-se formulat d‘una manera més senzilla, gramaticalment fins i tot, i que hi ha alguna gent que la critica per poc concreta. A mi no m’ho sembla pas. Qui vote afirmativament estarà demanant que l’ANC faça un esforç per a intentar aconseguir la formació d’una candidatura transversal. I qui vote que no estarà dient que no vol que l’ANC faça aquest esforç, ja que considera que el panorama electoral està definit i és el correcte. No veig per enlloc la inconcreció.

Hi ha qui diu també que el simple fet de fer aquesta pregunta ja és dividir l’Assemblea. Però també ho era no fer-la. El secretariat ha rebut un allau de comunicacions i missatges els darrers dies reclamant la consulta i quina raó podia oposar-hi? A aquestes alçades pretendre que una decisió d’aquest calat polític, segurament la més important de la història de l’ANC, la prenga només un grup reduït de 75 persones, sense ni consultar a la base, em sembla a mi que generaria una tensió insuportable entre les bases de l’Assemblea. A part que seria molt difícil de conciliar amb l’apel·lació constant a la democràcia interna i a la participació, que està en la gènesi de l’ANC i que n’ha estat sempre bandera.

Entenc que el problema amb la pregunta, el problema per als qui no la voldrien sotmetre a votació, és que arriba després que Artur Mas cridés l’ANC a impulsar una candidatura d’aquest estil. Afirmen alguns, per això, que la pregunta és tramposa perquè ‘amaga’ aquest fet. Estic en desacord.

Entenc que hi ha gent que opina que tot això només és una maniobra de Mas. Però precisament crec que el que el Secretariat vol és evitar quedar encasellats en una maniobra de Mas. Que és el que passaria si incorporara el seu nom a la pregunta.

Si la pregunta fos si s’accepta la crida de Mas a fer aquesta candidatura  ‘les complicitats necessàries’ a que al·ludeix el text de la mateixa, per força quedaria ja del tot limitades a CDC. I no és aquesta la transversalitat que l’ANC cerca. ERC i CUP han deixat ben clar que no volen una llista unitària amb CDC, una llista de partits. Però això no respon a la pregunta de si volen parlar d’una possible llista impulsada per l’Assemblea, al marge dels partits però comptant amb els tres partits.

En aquest sentit és imprescindible recordar el que diu el full de ruta de la pròpia Assemblea, aprovat, com és sabut, mesos abans que Artur Mas fes la seua proposta. (el podeu llegir complet ací i és rellevant en aquest sentit el punt 4)

En aquest punt 4 l’Assemblea deixa ben clar que es reserva ‘la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials, de manera transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència’, en el cas que l’ANC considere que no hi ha les condicions adequades per anar a les eleccions, condicions que expressa en l’escrit.

I també queda clar que ‘si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015 (alerta amb això que és rellevant: juny de 2015) l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país.’ Limitar, doncs, la proposta de consulta només a una demanda d’Artur Mas no és exacte.

Ara bé, també és ben evident, i això no ho pot obviar ningú, que Artur Mas va fer la demanda. En aquest sentit a mi em sembla que hi ha dues coses que caldria aclarir.

1 ) L’ANC ha de deixar més clar encara que aquestes ‘complicitats necessàries’ no es limiten en cap cas només a CDC i abracen, com a mínim, també ERC i CUP, a part d’altres associacions. Dit a l’inrevés: la CUP i ERC han de ser peces clau a l’hora d’estudiar aquesta ‘proposta electoral’, acceptant la seua posició i amb el compromís formal de donar-los també suport públic el 27-S siga quina siga la decisió que prenguen.

En això cal ser molt escrupulosos: l’ANC hauria de consultar CDC, ERC i CUP per igual, escoltar-los per igual i respectar per igual la seua decisió final. I no donar per sabut res d’entrada. Rebutjar fins i tot la possibilitat de parlar i d’explicar-se em semblaria una opció incomprensible, per part de tots. Ja ho veurem què passa quan comencen les converses. Entre altres coses perquè és evident que el resultat de la consulta del pròxim cap de setmana i sobretot la participació seran determinants per a la reacció dels tres partits independentistes. Recordeu que l’impuls dels 40.000 voluntaris va desbloquejar un 9-N fins aquell dia ple d’incerteses.

i 2)  Fóra bo, i ja s’entén que ahir no era el moment de fer-ho, aclarir quins seran els passos posteriors en el cas que la consulta tinga com a resultat un Sí. Si el resultat és un No simplement cal acceptar aquest resultat i posar tota la força i tota l’energia de l’ANC al servei dels partits i les candidatures que s’han configurat. Sense matisos, de totes per igual. Però què passa si el resultat és que Sí?

Crec que en aquest sentit seria molt bo que es fes públic tan aviat com siga possible com es procedirà a partir del vot Sí, si és aquesta l’opció guanyadora. Caldria saber qui negociarà, amb quin calendari i com es ratificarà la decisió final.

Ja ho he dit en una ocasió anterior. Crec que si aquesta candidatura acaba fent-se realitat l’ANC hauria de convocar unes primàries per a elegir tots els membres de la llista. Primàries a les quals, evidentment, s’hi hauria de poder presentar qualsevol persona -Artur Mas inclòs, és clar- però en les quals ningú no hauria de ser tractat diferent de ningú. Ni ningú no hauria de tenir assegurat res, cap lloc.

En aquest sentit, i això ja ho dic per aquells que creuen que tot aquest procés és innecessari perquè distreu, em sembla que no hi hauria una campanya més potent imaginable que unes primàries d’aquest nivell, obertes a la participació de centenars de milers de persones. Entre altres motius perquè a part de mobilitzar de forma efectiva bona part de l’electoral en mig de la campanya, podríem confrontar el projecte polític que l’independentisme representa amb moltes garanties davant del qui pretenen fer veure que ells són els renovadors. Amb unes macro primàries no estaríem fent teoria sinó que estaríem demostrant de forma pràctica i per la via dels fets que en el nou país, en la república, les coses es faran d’una altra manera.

Vidreres i Ulldecona: divendres de prèdica

La ronda de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ té l’handicap de la meua presència a L’Illa de Robinson cada dilluns i dimecres, fet que obliga a fer les presentacions els altres dies de la setmana, fins i tot un de ben inusual com és el divendres. Així divendres de la setmana passada vaig ser a Vidreres i divendres d’aquesta a Ulldecona.

No sé si té a veure amb el fet que és divendres i ja d’estiu però en tots dos llocs les presentacions les vam fer a l’aire lliure, l’una a la plaça i l’altra al claustre de l’ajuntament, un indret simplement magnífic, encara que estiga infestat de mosquits :)

Parlar així, a l’aire lliure i d’una manera més informal encara, m’agrada molt. Em resulta molt natural i crec que en general crea més proximitat que no xerrar en un lloc tancat. L’únic problema és que el cotxe després, o el tren, es fan molt lents encara que la conversa siga agradable i interessant. És com si estiguérem programats per a que divendres a la vesprada les piles començaren a apagar-se…

Contra twitter (més o menys)

Una de les entrevistes més estranyes de la meua vida la vaig fer a un professor de la Politècnica que em va explicar, o jo vaig entendre, que el vidre en realitat és un líquid que es mou tan lentament que sembla un sòlid. La idea em va fascinar i al cap d’un temps, quan va morir el meu admirat Antoni Tàpies la vaig fer servir per un article d’homenatge que va alçar una certa polèmica científica perquè sembla que jo ho vaig entendre malament (la polèmica la trobareu ací)

Quedem-nos amb la imatge, però. Accepteu-me la imatge només, encara que no siga ben bé real. Imaginem que el vidre, efectivament és mou, només que a una velocitat tan lenta que els humans no ho podem distingir.  Si en puc fer d’això una metàfora del que m’està passant, del que ens està passant, m’agradaria explicar-la.

Vivim en un món que s’ha accelerat de manera extraordinària. Tot corre a una velocitat que supera el que nosaltres mai havíem previst. Abans una notícia rondava per la redacció durant una setmana. Ara no duren ni un matí. Tot apareix com una explosió i desapareix en un no res. A mi m’és difícil adaptar-m’hi. Vinc d’un altre món. D’un món on connectàvem molt lentament els punts, perque costava molt trobar les connexions. D’un món on acumular informació era un exercici pacient.

A primers dels vuitanta, quan vivia al carrer Bilbao de València tenia a casa un arxivador, d’aquells vells, metàl·lics. Amb quatre gran calaixos on anava ordenant i endreçant cada dia tota la informació que considerava rellevant per a la meua vida. Cada setmana, per exemple, em comprova el ‘Jeune Afrique’ en l’únic quiosc de València on arribava, un de la plaça de l’Ajuntament i el devorava lentament, assegut a casa. En acabant arribava el moment difícil, que era quan havies de decidir quina part de la revista conservaves, convenientment endreçada, i quina anava a parar al fem.

En aquella època havies de fer càlculs molt fins, ajustats. La guerra d’Eritrea duraria anys o no? Havia de mantenir actualitzada la confusa informació sobre els bàndols militars a Burkina Fasso? Podia imaginar-me alguna utilitat futura a aquell informe sobre l’extracció de petroli al golf de Guinea? Valia la pena seguir tan intensament la Kaduna màfia o allò havia esdevingut una obsessió particular?

Cada setmana amb el ‘Jeune Afrique’, amb el ‘Time’, amb l’’US News & World Report’, amb el ‘Focus’, amb el ‘Panorama’, amb el ‘Novetats de Moscou’ havia de fer el mateix: pensar. L’economia de l’espai que podia dedicar a la meua documentació no era infinita i això m’obligava, per tant a triar i deciir. M’assentava a la taula amb unes tisores i retallava els articles que em semblava que un dia o un altre em podien servir d’alguna cosa. I els articles, convenient anotats, anaven a parar a les carpetes marrons de l’arxivador. Com un ritual. Res no m’agradava més al cap d’uns mesos que recuperar-ne un que era útil per al treball que tenia entre mans en aquell moment. Si hi havia aquella dada exacta que estava cercant jo em felicitava pel meu bon criteri d’arxivador.

Aquell món passava a una velocitat clarament més lenta. No diré que ho enyore. No ho faig. M’agrada aquest món d’avui on puc cercar qualsevol cosa en qualsevol moment i trobar una resposta. Avui necessitava saber els horaris dels trens entre Fiumiccino i Roma, si hi havia autocars o no o quant costa un taxi des de l’aeroport al centre de la ciutat. Ha estat qüestió de segons, de minuts. M’agrada tenir aquest poder en les mans i exercir-lo. Però…

Però la pressa amb que tot corre avui ja no m’agrada tant. O cada vegada m’agrada menys. Fa molts anys vaig descobrir amb emoció els llibres de Paul Virilio. Ell era en aquell moment un dels homes amb més ascendent sobre François Mitterrand i això per a mi no era una bona carta de presentació. En aquells temps jo era molt més intransigent i dogmàtic del que ho sóc ara, crec. Però per sort sempre m’he deixat enlluernar per un bon llibre i aquell ‘Cybermonde, la politique du pire’ em va fascinar. I em va preocupar alhora. Em va fer conscient que la pressa i la velocitat eren un gran perill i que la xarxa podia portar a la banalitat més absoluta. Durant anys vaig defensar que aquell era l’únic llibre interessant contra internet que havia llegit. Encara avui el tinc a mà en la meua estanteria dels imprescindibles —aquells volums que mai no sé quan tindré ganes de tornar a llegir però que sé que els tornaré a llegir, una vegada i una altra.

En aquests anys que han passat la web s’ha fet vella i les xarxes socials l’han superat i han esdevingut el ring del combat intel·lectual dels nostres dies. Procure prendre-m’ho, com sempre he fet, amb un gran interès i curiositat. Procure ser-hi, participar-hi, aprendre’n. I em fascina el component de relació, de comunitat, que creen les xarxes. Però per una altra banda aguantar segons quina gent és tan pesat…

Hi ha personatges, al twitter però també en el meu correu, que ni una sola vegada diuen una cosa que em puga sorprendre —i encara menys interessar. D’alguns d’ells ja ni obric el correu —ja sé que em diran alguna bestiesa sense sentit i per quina raó hauria ni d’enfadar-me llegint-la? Són personatges que solen reaccionar amb una velocitat espectacular a cada notícia però que només són una reacció i sempre són una reacció previsible. És com si no tingueren cervell propi…

Quan els veig, quan els note, jo sempre pense en la velocitat del vidre. Aquella que ningú no la pot apreciar de tant lenta que és. Però que precisament perquè és tan lenta se’n apareix com a sòlida.

Pensar és connectar informació. I connectar informació requereix esforços i treballs. Aquell vell arxivador de ma casa de València m’obligava. La web ja no. O ja no com aleshores. Amb tot jo procure no oblidar-me’n mai de que sense esforç no hi ha res interessant a aportar. Sense qüestionar-me cada dia què estic fent, sense pensar cada instant si estic equivocat, sense escoltar l’altre, què penseu que podríem aportar? Procure, per això sempre i cada dia oferir als altres alguna cosa que no és només una consigna enllaunada, un concepte liofilitzat, una mentida convenient.

De vegades em sembla que això ajuda però quan el debat s’escalfa tant que deixa de ser debat aleshores observe perplex com els conceptes més simplistes i les actituds més estripades i circumstancials guanyen terreny. I em decep molt veure que quan intente abraçar amb llibertat la complexitat hi ha qui sempre fuig i només sap respondre amb paranoies absurdes. Hi ha qui mai pensa allò que a ell li sembla sòlid en realitat sempre es mou i sempre s’ha de moure. Qui menysté, des de la ceguesa, aquest vidre que tanta gent ha ajudat a bastir d’una forma tant atrevida com estúpida. D’una manera que, tanmateix, no podem replicar ni una sola vegada si no volem caure en la trampa que ens paren. I embrutar-nos en el seu fang.

Em pregunte aleshores si anem cap a un món, com descrivia Virilio, on simplement no hi haurà lloc per a gent com jo. Hi ha dies que ho pense durant hores, tot plantejant-me si no hauria d’anar passant, de la forma més discreta. I és aleshores quan enyore més el meu vell arxivador i em venen més les ganes de tornar a tancar-me en casa sota un llum discret mentre estudie meticulosament i amb tota la paciència del món l’estructura de poder de Mauritània o els vincles tribals entre Somàlia i Kenya. Per exemple.

Una conversa única per celebrar els 20 anys de VilaWeb

acte

L’acte de celebració dels 20 anys de VilaWeb, al CCCB amb la presència d’Artur Mas i David Fernàndez ha estat, per a mi, com un somni. Crec que coincidisc en la majoria dels qui hi van ser si dic que el vam gaudir molt i que va ser important. Les cares de la gent quan va acabar, i pense especialment en les cares d’alguna gent que ha treballat molt per a que aquest país arribe lluny, eren realment emocionants.

Per a la majoria dels assistents aquell va ser, ho dic per tot el que s’ha dit i escrit després, un acte important des del punt de vista nacional i polític. Per a nosaltres, per a la gent de VilaWeb, hi havia, però, un altre component destacat també que vaig intentar destacar en el meu breu parlament inicial: hi havia una concepció del periodisme i del que els periodistes hem de fer.

Vaig dir que estava i estic molt preocupat per la deriva que està agafant el periodisme en internet. Cada dia sembla més evident que la cridòria, el tema fàcil, la violència verbal i la banalitat s’apoderen del periodisme de la xarxa. Parle en general, òbviament, i content de totes les excepcions que segueixen treballant perquè el periodisme a la xarxa, el periodisme, tinga uns principis i unes formes que personalment crec que no hauríem d’oblidar mai.

I en aquest sentit volíem que l’acte fora un acte amarat d’aquests principis i d’aquestes formes. Que els dos convidats pogueren parlar amb plena llibertat, que pogueren discrepar amb força però sense perdre mai les formes, que pogueren explicar-se sense que ningú els obligarà a córrer per buscar el tall de veu cridaner, que se sentiren còmodes i que preferiren per això abordar la dificultat del discurs complex abans de cercar l’aplaudiment fàcil. Tot això i que la conversa tinguera sentit, fora útil i servira a la nostra gent, a aquells que volem servir amb el nostre ofici.

Crec que ho vam aconseguir, però evidentment cal aclarir que si va passar va ser sobretot gràcies a Artur Mas i David Fernàndez. Quan vaig baixar i algú em va felicitar per com havia anat tot ho vaig dir: ‘quan tens dos Messi al camp només cal que els deixes el baló i et quedes mirant com juguen’. Com a periodista, vull dir com a moderador, va ser un dels dies més agradables de la meua vida. I per això, pel privilegi de poder fer aquestes coses, done gràcies.

Alguns enllaços sobre tot això que va passar:

-el gran Lluís Brunet ha penjat aquest fantàstic reportatge fotogràfic i és d’ell també la foto que acompanya aquest apunt, amb l’Assumpció, vigilant-nos des de la cadira…

-el vídeo complet de l’acte

-la crònica de l’acte a El Punt Avui (1 i 2), al Telenotícies de TV3 (que també va fer aquesta connexió en directe amb l’acte, a La Vanguardia, a l’Ara, al NacioDigital, a El País, a Govern.cat

-la tertúlia de l’endemà als matins de TV3, on em van convidar a anar a comentar l’acte.

-un molt interessant comentari de Ramon Cotarelo sobre l’acte

A Palautordera

A Santa Maria de Palautordera, per a ser exacte. Presentació del llibre en la mateixa sala on fa un parell d’anys vaig presentar ‘A un pam de la independència’. M’està passant algunes vegades que faig com una segona ronda i quan passa això és tan fàcil recordar a la gent com i quant hem avançat en aquest temps, quant de camí hem fet i quantes coses hem guanyat ja i no tenen marxa enrere…

Cada vegada m’agrada més l’estona que dedique sempre després de les xerrades a signar llibres, de fet a xerrar amb els qui volen que els signe el llibre. M’agrada molt escoltar les històries que m’expliquen. Sempre hi ha una anècdota que em dona pistes de com es mou el país. A Palau, que al final és més fàcil acurtar el nom, l’estona es reprodueix al sopar, on gairebé signe llibres a tots els qui hi venen. I on m’expliquen anècdotes que fan senzill entendre el que ens està passant. Hi ha des de vells militants independentistes, nacionalistes que mai no s’havien plantejat que això fora possible o socialistes fins l’altre dia. Tots convençuts de que això ja ho estem fent i no es pot aturar.

Sempre que obric la porta de casa pense que és un privilegi poder observar tant de prop aquest país en aquest moment tan únic.

A Alella

Presentació de ‘Desclassificat:9-N’ a Alella. És divendres i ja es nota la calor. Per sort circula un airet agradable en la sala. Abans de començar salude el batlle, que està feliç amb el resultat de les eleccions i la Montse Serra i la Dora, que venen directes de l’escola. A la Dora li han donat una medalla escolar que llueix amb orgull, quasi tant com el que expressa sa mare.

La part final de la xerrada incideix molt en això que ara se’n diu ‘el país que volem’, o siga com serà la república. Apareixen idees i conceptes interessants que em reafirmen en que vivim un moment únic. Superat el 27-S entrarem en una fase extraordinària, on la redacció de la constitució republicana serà un moment clau de la història del país. Tothom constata la força dels canvis quan parlem per exemple de que els ajuntaments tinguen la sanitat o l’educació al seu càrrec, quan discutim com els Mossos haurien de garantir sempre la llibertat d’expressió dels espanyolistes o quan apareix el tema de la gestió de les llengües (que últimament ha tornat a sorgir o com a mínim a mi em demanen cada vegada més).

No hi ha només gent d’Alella, encara que la majoria ho és. Quan acabem passe una estona xerrant amb uns de Llavaneres que expliquem de forma molt gràfica com en pocs anys ha canviat la població, per a bé. ‘És que això ja està…’ els hi dic.

A Cardedeu

Presentació del llibre a Cardedeu. De les més concorregudes. La fem en una antiga fàbrica i faig la broma abans de començar que per mi podem estar-nos-hi tantes hores com calga. Caram! he d’acabar dient que era una broma que si no encara no ens hauríem mogut.

M’espera una sorpresa: Pere Ribera. Lo Pere és un vell company de lluites independentistes en els moments més difícils. D’aquella generació que va haver d’aguantar no només la incomprensió de bona part del país sinó també una repressió duríssima. Ells mai no ho reivindiquen això però a mi m’agrada recordar la seua generositat. Després de la xerrada tenim un moment, caminant junts cap al restaurant on soparíem, en que recordem junts alguns noms, cares, moments… El que em fa feliç de retrobar-lo és veure que segueix amb la rialla a la cara, feliç de viure en aquest país i aquest moment. No em reca dir que em vaig emocionar.

La xerrada va ser fantàstica i després, com intente fer sempre que puc, vam sopar junts una bona colla. És un moment que em solc reservar per a prendre el pols al país. La conversa en petit comitè explica molt sobre com batega la cosa pública. La taula és prou variada com per a prendre notes mentals importants sobre el present del país, les esperances i les pors que compartirem.

Anècdota divertida. Un dels assistents al sopar és un dels famosos trabucaires de Cardedeu, aquells que van ser denunciats per un exòtic personatge local. Com que el sujeto en qüestió m’ha fet una salutació desafortunada per twiter decidim contestar-lo finament. Em faig una foto amb els trabucaires brindant amb una cervesa precisament trabucaire. Que és aquesta que podeu veure ací baix com l’estem fent (amb el Lopere fent de càmera) gràcies a la paciència infinita de Josep Jallé, el meu amfitrió, un dels membres més actius de la comunitat de subscriptors de VilaWeb.

unnamed

Divendres a L’Estartit

estartit

Presentació del llibre divendres a L’Estartit. L’acte l’organitza la llibreria Elias, que des dels anys cinquanta serveix a la zona. Com que no el fem en la llibreria mateix demane de passar abans de l’acte a visitar-la. Els llibreters són personatges heroics als quals mai no sabrem reconèixer el gran esforç que fan. Em sorprèn com de bé que està i la gran quantitat de llibres i revistes i diaris en anglès, francès, neerlandès, alemany… a l’estiu, segons que m’expliquen la població augmenta de manera vertiginosa. El passeig ens porta ran de mar i veig les illes. Realment el paisatge és tan impressionant com m’havien comentat, tot i que segurament massa turístic per al meu gust. No em queixaré, però. El passeig em posa de bon humor.

L’Estartit és al costat de Torroella on viu el meu admirat Josep Martinoy, que es deixa caure a la xerrada i després es quedarà al sopar. Martinoy és una de les persones amb les quals més i millor m’he entès treballant en la meua vida. Ara s’ha retirat de la primera fila del periodisme però es passa tota la nit recordant-me anècdotes que gairebé havia oblidat o que he oblidat per complet. Sempre és un gran plaer passar una bona estona amb ell.

La xerrada és la primera després de les eleccions i jo esperava la pregunta, que per sort mai falta, sobre el País Valencià. Per fi, després de tants anys, puc explicar amb tranquil·litat que el País Valencià és més aquest que es va veure diumenge que no el que es veia abans. Quines ganes que tenia. La victòria de Barcelona en Comú i la possibilitat d’una Catalunya en Comú també desperta comentaris. Martinoy diu que sóc profeta, cosa que rebutge completament, i em demana, en conseqüència, una profecia. Només sé dir que setembre para molt lluny. Per més a prop que semble en el calendari. No passaran coses d’ací allà ni poc…

El somriure de la Mavi

-’Puja, puja la veu!’

I sona ‘La Flama’ a crits al peu de la Calderona, en el xalet que els seus pares i els seus oncles van bastir maó a maó, el seu paradís a la terra, mentre borda la gossa, nerviosa pels petards que arriben del poble, celebrant l’alliberament

-’Na, na, na na na nanananà, nanananà nanananà!!’

-’Ma que les xaleteres desafineu…’

-’Tu calla, que de música no entens’ diu la Mavi mentre mou exageradament les anques, d’aquella manera que ho fa quan vol indicar que està molt contenta. Miquel, tirat en una tumbona, se la mira burleta, tan tendre com és i puja les celles com per dir ‘no la canviareu mai’ mentre la tia busca alguna cosa per beure ‘que això ho hem de celebrar’ i Maru para taula ràpid, allà al cap de la piscina. ‘Va, va, quina nit, ma que l’hem esperat!!’

-’Ara els xaleteros celebrareu que a Bétera tenim alcaldessa de Compromís?’

-’Vols parar de dir-me xaletera, redéu? ma que els de Ca Montes arribeu a ser pesats!’

I mentre remuga riu i riu i riu, amb aquell somriure esclatant que li naix als ulls, feliç de veure on som, on hem arribat aquesta inoblidable nit de diumenge. I s’abraça a la Txell que bota amb ella amb la melena al vent, punys enlaire. I cantem tots fort, ben fort, com deixant-nos la vida en unes notes

-’Na, na, na na na nanananà, nanananà nanananà!!’

(Des d’on siga que és ella, si és que és enlloc, la victòria també és per a Mavi)