El dia que vam pregar a classe

En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.

En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.

Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…

Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.

Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.

(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)

L’edat

Dimecres vaig quedar pinçat de l’esquena. Ja m’ha passat alguna altra vegada. Des de dijous no he pogut eixir de casa. He hagut d’anul·lar dos actes, un a Tarragona i un a Navarcles, cosa que sempre em sap molt greu fer. La feina de VilaWeb més o menys la puc fer de casa estant però pràcticament no he fet res més que recuperar-me, que recuperar el meu cos.

I en algun moment de tot això m’he trobat explicant-me a mi mateix que tinc cinquanta quatre anys. Com volent dir, com volent dir-me, que hi ha coses que el cos ja no m’accepta. Com per exemple que treballe tant com arribe a treballar, supose. El meu cunyat, metge, diu que el cos és savi i quan veu que vas per mal camí troba una malaltia amb la qual deixar-te en el dic sec durant uns dies. Supose que això és el que m’ha passat però m’atabala. Pel futur, especialment. Pel que m’espera.

És ridícul el que explicaré ara però per a mi els seixanta anys era l’edat de morir-se. I me’n queden cinc. A Bétera, quan jo era un xiquet, Tono avisava dels morts i invariablement tenien seixanta anys, si eren homes. Ara ho recorde rient, ja ho sé que l’esperança de vida ha canviat barbaritats en aquests quasi cinquanta anys ja que deu fer que escoltava el bando. Per sort tinc els meus pares amb mi i em recorden cada dia que la barrera s’ha posat molt més lluny. Però en un racó del meu cervell, allà, m’ha quedat això dels seixanta anys i em retorna.

Les molèsties físiques són sempre pesades, una pèrdua de temps immensa que no sé assumir amb calma. M’enrabien. Però de tant en tant he de reconèixer que prenen sentit. Aquesta matinada, segurament desconcertat pel meu canvi de vida i hàbits dels darrers dies, no podia dormir-me i he recuperat un llibre de memòries d’Hubert Revees que porta per títol Je n’aurai pas le temps. En ell el gran astrofísic quebequès recorda la seua vida al temps que proclama que ja sap que no tindrà temps per a algunes coses que voldria fer, i que atesa la complexitat dels seus estudis és evident que reclama alguna cosa més que ganes, voluntat i diners. El que ell fa no és tan fàcil…

He passat una estona molt bona llegint-lo i imaginant al mateix temps si jo no tinguera tampoc temps, si no tinguera ja temps, en què hauria de concentrar-me. Del llibre em fascinen els relats que fa dels seus viatges i concretament el de la seua llarga visita a la URSS. Hi he trobat imatges que jo també vaig viure, de la vida quotidiana en aquella superpotència que es va dissoldre com el sucre, i m’he preguntat si no hauria de narrar el meu passat jo també. Algun dia. He notat que em faria gràcia però ho he vist com una tasca gegantina, que de cap manera no puc fer ara. D’on trauria jo les hores necessàries? Però el cas és que els records s’esborren. Reeves conta una anècdota en un restaurant que jo la vaig viure també. Però no sé recordar on. Tinc al cap la imatge de la llum que hi havia i del tracte dels cambrers, el mateix que va patir ell. Però no seria capaç de recordar si era Moscou, o Tallin, Riga potser? I en eixes condicions què hauria d’escriure? El que recorde com ho recorde, a risc de recordar coses que no són ben bé les que em van passar. Reeves en parla abundantment del tema. Del pes de la memòria, fins i tot per damunt de la vida. I tornem al mateix lloc: als anys, al pas del temps, a la consciència que et fas definitivament gran.

Entre l’esquena i el llibre és ben cert que he quedat sorprès per l’ambivalència sentimental que provoca el pas del temps. Però al final supose que tots som això, no? Animals que recordem sempre cap enrere, quan érem més joves…

Fotos: L’ostentosa desproporció de les ambaixades espanyoles

Ja que volen que parlem d’això parlem-ne. Ací trobareu una sèrie de fotografies de diverses ambaixades espanyoles en el món. Luxoses, desproporcionades per a les necessitats reals. Teniu en compte que a més de les ambaixades hi ha els consultats i les residències dels ambaixadors, generalment més luxoses i tot que les ambaixades. I les ciutats, Roma, Brussel·les… on Espanya té més d’una ambaixada.

I una dada per a comparar: Dinamarca té 82 ambaixades al món. Àustria 85, Portugal 73, Eslovènia 39, Islàndia 19… Espanya 121. 121.

I ara algunes fotografies de les més divertides (per dir-ho d’alguna manera)

L’ambaixada d’Espanya als Estats Units. Una de les més grans i espectaculars de Washington.

embajada-espancc83a-en-estados-unidos1

L’ambaixada d’Espanya al Iemen. Quants espanyols hi van? Un detall: només sis dels vint i vuit estats de la Unió Europea tenen ambaixada en aquest país.

embajada-espana-capital-yemen-sana

 

 

 

 

 

 

L’espectacular ambaixada d’Espanya a L’Havana

spanish-embassy-in-cuba_434394

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ambaixada d’Espanya a Malabo (Guinea Equatorial)

Int-10

 

 

 

 

 

 

 

L’ambaixada d’Espanya a la República Dominicana

01101346bab03dfmed

 

L’espectacular ambaixada espanyola a Estocolm, a la Vila Bystroms

1024px-Byströms_villa_2009a

La imponent ambaixada de Moscou, que la va crear el Samaranch, per cert…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’ambaixada d’Espanya a la petita Letònia. País que en el moment de la independència va dir que no reconeixeria…

1024px-Embassies,_Riga,_Elizabetes_iela_11

A Roma n’hi ha dues d’ambaixades, una davant Itàlia i una davant de la Santa Seu. Podrien compartir edifici però no. Dos palaus millor que un.

Spanish_embassy_to_the_Holy_See_and_the_Sovereign_Military_Order_of_Malta Embassy_of_Spain_in_Rome

A Lisboa… tu diràs

embajada-de-espana_354577

 

 

 

 

 

 

 

 

Al Panamà l’ambaixada té un restaurant propi i tot…

800px-Embajada_de_España_4,_Panamá

A Líbia…

F

A Quito. Equador

EMBAJADA-ESPAÑA-QUITO

 

 

 

 

 

 

 

 

A Hondures…

E

A Kènia (no és tot l’edifici d’ells…)

Fotoexteriorembajada

 

El meu accident d’avió (aquest sí)

Avui he posat al twitter un enllaç a un TED fantàstic on el supervivent d’un accident aeri explica les coses que va aprendre en el mateix. Alguna gent s’ha alarmat perquè ha pensat que era un accident que m’havia passat a mi. No és així. Però jo també en vaig tenir un, no aquest ni tant greu però per a mi més que suficient com per a espantar-me.

Si no ho recorde malament va ser el setembre del 1989. Jo tornava de Sud-àfrica i el que no recorde bé és si volàvem a Londres o a Frankfurt. He buscat en les meues notes però supose que estava tan espantat que curiosament no vaig escriure res sobre el que ens va passar. Eixiem de Ciutat del Cap, això segur.

Al poc d’envolar-nos algú va detectar que perdíem petroli o benzina o el que siga que porten els avions. Des de la finestreta es veia perfectament com l’avió anava llançant alguna cosa líquida cap a fora. El problema era clar: no podíem seguir volant perquè no sabíem on se’ns acabaria el combustible –i l’Àfrica no és el lloc més adequat per a trobar un aeroport prop. Però si intentàvem aterrar la ficció de les rodes contra l’asfalt podia provocar un gran incendi. Evidentment jo no sabia això: ho va explicar el capità de la nau que va fer un treball excel·lent aclarint-nos què podia passar.

Només una dona, que jo recorde, es va posar histèrica. Es va posar a cridar que moriríem tots i bestieses semblants …fins que algú de la tripulació li va arrear una bona bufetada que la va fer callar de la manera més efectiva –i que em feu pensar a mi que posats a morir era millor morir estavellant-me que no posar-me a discutir amb aquesta gent.

Segons que vaig entendre jo l’única solució era buidar els dipòsits afectats per la fuita i intentar aterrar amb el mínim. Per això vam passar unes quantes hores fent voltes sobre el mar fins que el capità va avisar que ens disposàvem a aterrar. Ens van fer posar-nos a tots en aquella posició com fetal i ens van repetir tantes voltes el que havíem de fer en tocar terra que vaig arribar a estar confús i tot. Just quan tocàvem terra vaig mirar de cua d’ull i només s’hi veien vinga sirenes en terra, bombers, ambulàncies i tot això…

Quan finalment vam arribar a la terminal de l’aeroport ens van deixar telefonar a casa -no hi havia mòbils en aquella època. La pobra Assumpció encara recorda l’ensurt que es va endur en escoltar una veu en anglès que li demanava si era la meua dona. Jo l’havia cridat hores abans dient-li que anava a embarcar i que ja parlaríem l’endemà. Fins que no em posí jo no es va quedar tranquil·la.

I immediatament després ens van intentar emborratxar, literalment. Ens van posar en un menjador a sopar i ens van regar amb tanta abundància que arriba un punt que no recorde res: moment en el qual ens van carregar a un altre avió i ens vam enlairar. Moltes vegades he pensat que si no ho hagueren fet igual no hauria pujat mai més a un avió.

De la resta del viatge només recorde que en un moment donat l’avió va parar a Ilha de Sal, a Cabo Verde. I per algun motiu ens van deixar baixar a la pista. Recorde que hi havia una lluna preciosa, enorme i que jo no parava de preguntar-me què m’havia passat, si tot allò era real o no…

La geografia del català a internet (i, de nou, tot queda clar)

 

Spain_ES_Ca

Aquest és un nou mapa que he trobat que compta i relaciona el contingut web en català i en espanyol, georeferenciats. Com més roig el color més català, com més blau més espanyol. Si punxeu sobre el mapa s’amplia molt i podeu mirar els detalls.

Tal i com sol passar sempre el mapa reflexa prou bé l’existència d’aquesta comunitat que tanta gent s’empenya en negar, els Països Catalans –llàstima que, per alguna raó que desconec, no apareguen les Illes. No apareix Andorra i Catalunya Nord perquè l’estudi és fet sobre la base de l’Estat espanyol.

La referència del treball és l’obra The geolinguistic contours of digital content in Spain, de Mark Graham i Matthew Zook .

Els autors presenten un estudi més complet en aquest enllaç, que pel que fa a aquest mapa en concret diu que:

A similar mirroring between offline and online geolinguistic contours is  observed in Spain when comparing the amount of geoweb content in Catalan and  Spanish (Castilian). Using an equivalent metric as in the Canadian case – albeit  relying on the six keywords were sufficiently different between Spanish and  Catalan – Figure 5 also shows a reflection of offline language use in the linguistic  patterns of the geoweb in Spain. Throughout much of the Catalonian region in  the Northeast coastal areas there is considerable more content in Catalan than in  Spanish. Although similar to the previous example, the demarcation is less well  defined as a number of locations within Catalonia are associated with more  considerably more Spanish than Catalan content. While we only have a limited  sample of content, this finding points to some of the difficulties of creating even a  baseline layer of augmented content in linguistic enclaves that are surrounded  by larger languages (that tend to be associated with powerful political, cultural  and economic groups).

Crida per fer un diari pel País Valencià (també en paper)

Avui he participat en les jornades sobre els mitjans de comunicació en català que organitzava la Universitat d’Alacant al seu campus. Aquest és el text de la meua intervenció.

 

Gràcies per la invitació a participar en aquest taula rodona sobre els mitjans en català al País Valencià, ací a la Universitat d’Alacant.

Com que tenim el temps molt ajustat em permetreu que vaja directe al fons de la qüestió i, encara que a algú li puga sorprendre, per a mi el fons de la qüestió en matèria de premsa al País Valencià té que veure amb la inexistència d’una diari en paper.

Molts de vosaltres m’heu sentit parlar sovint dels mitjans digitals i és conegut el meu escepticisme respecte a la supervivència dels mitjans en paper. En general així ho veig però crec que en el cas valencià i precisament en aquest 2015 quan el canvi polític crida a la porta cal parlar de la necessària existència d’un diari (també) en paper en català pels valencians com a fita a assolir.

I això perquè el model del que és un diari avui en dia és més fàcil que no ho era ahir i perquè el darrer reducte de raó per a creure en els diaris en paper és que encara compleixen un paper imbatible de representació simbòlica de la col·lectivitat. Des d’eixe punt de vista la inexistència d’un diari valencià, no només en català val a dir, simplement d’un diari per a tots els valencians, és un missatge terrible.

Supose que a algú també li estranyarà que parle d’això quan és conegut que el meu treball ha estat dirigit a crear durant vint anys un mitjà per a tots els Països Catalans i no per a una zona concreta.

De nou l’excepcionalitat és la raó. Els valencians necessitem, com a tot arreu del món, combinar mitjans nacionals, mitjans regionals i mitjans locals per tenir una dieta mediàtica equilibrada. I les 34 comarques valencianes són un marc indiscutible en eixe sentit que jo sempre he vist com a  compatible amb el treball que fem els qui intentem fer un marc de comunicació de Salses a Guardamar. Que jo m’haja dedicat a cobrir una banda de la demanda no vol dir que no siga conscient de l’existència de l’altra.

Crec per tant que aquest 2015 els valencians ens hem de plantejar que la fi del règim del PP comporte tres grans canvis mediàtics: la recuperació de la ràdiotelevisió pública valenciana, la recuperació dels canals en català de la resta del país, molt principalment de TV3 però també la creació d’un clima que facilite i impulse l’aparició d’un diari en català pel País Valencià.

Evidentment parle d’un diari que hauria de ser privat. Però a ningú no se li escapa que és molt obvi que tindre les institucions en contra d’una iniciativa com aquesta, que és el que passa avui, la fa especialment complicada.

Tenim gent, periodistes però no només, preparats per a fer un projecte com aquest? Ningú no ho pot dubtar això. Hi ha demanda? A mi em sembla indiscutible que sí i després donaré alguna dada. Hi ha negoci? El pot haver, però només dependrà això de com es plantege el model de diari, és clar.

Sobre el nombre de lectors només cal mirar els que tenim VilaWeb o La Veu del País Valencià per fer-se una idea del terra mínim. O veure com aquests dies hi ha 40.000 persones que s’han inscrit per a votar a les primàries de Compromís. Compteu quanta gent forma part d’Escola Valenciana i col·labora en les Trobades… No crec que seriosament ningú puga negar l’existència d’un mercat per a un diari com aquest.

Ara bé, quin model de diari? Jo crec que ací està la gran qüestió a debatre. Plantejar-nos l’edició d’un diari tradicional, com seria l’Información per posar una referència local, seria un error i segurament constituiria un impossible. En canvi precisament és la crisi dels diaris tradicionals que ens permet pensar de forma seriosa en la creació d’un diari que ja des del seu naixement estiga adaptat a la realitat industrial del moment.  he de dir que paradoxalment per alguns, és més favorable ara que no ho era abans.

Aniré al detall, tot i que no puc fer una descripció acurada per no rebentar el temps que tinc adjudicat així que només apuntaré algunes característiques que em semblen clares, tenint en compte no només la realitat valenciana sinó la realitat del periodisme a Europa també.

-El diari del qual parlem hauria de ser un diari bàsicament digital, que publicara una edició en paper al matí. No al revés. La web i les xarxes socials haurien de ser el seu centre informatiu.

-La versió en paper del diari és imprescindible per la representació simbòlica però hauria de ser controlada i sostenible en termes industrials: poques pàgines (16 per exemple) i eixint només divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Avui ja no té sentit gastar-se més diners en impressió i en distribució que no en creació de continguts. La versió en PDF, en canvi, sí que hauria de ser diària. Cada vegada més els diaris tradicionals intenten que els seus subscriptors els llisquen en pissarretes i no en paper. Aprofitem-ho.

-Hauria de ser un diari d’informació universal, no local i encara menys localista. I clarament de qualitat. El seu possible públic ho reclama. Els diaris d’avui ja no poden ser populars perquè la gent ja no en llegeix. Així que és millor jugar a la qualitat, que és el darrer mercat que els queda. Cada any cau el nombre de lectors dels diaris tradicionals. Fa vint anys parlar d’un diari viable al País Valencià era parlar de 300.000 lectors. Avui qualsevol diari mitjà està cercant els 40.000 lectors com a màxim. I això ens dóna ara un avantatge de mercat a nosaltres.

-Hauria de ser un diari rabiosament independent dels poders públics i molt assentat en la trama social i cívica del país. Amb una empresa forta al darrera que evidentment hauria de tenir complicitats clares amb tota aquesta trama social i amb els mitjans de comunicació que ja existim i treballem en català al País Valencià.

-I hauria de ser un diari obert, on els lectors jugaren un paper determinant tant en el seu sosteniment (subscripció) com en la seua publicació. Aquesta és una tendència clara avui als mitjans anglosaxons i particularment des de VilaWeb podríem ajudar molt gràcies a la nostra experiència del sistema de subscripció que ja fa uns anys que hem posat en marxa i que treballa amb un èxit notable en aquest sentit.

Finalment he de dir que jo imagine aquest diari, en el qual crec profundament, com un pont amb la resta del país. La desconnexió progressiva entre el Principat i els altres Països Catalans és el tema que em preocupa més avui en dia. I un dels problemes evidents que planteja el procés d’independència del Principat és la fractura de l’espai comunicatiu nacional. Una fractura que els valencians sabem que seria molt perillosa per a nosaltres però que també, encara que ells no ho sàpiguen ni ho vulguen escoltar, ho és per a la gent del Principat.

Espere, doncs, que al 2015 la proposta d’un diari per als valencians siga posada sobre la taula com cal i jo personalment  i VilaWeb com empresa ens compromet a treballar tant com siga necessari per a fer-lo possible.

 

 

Grècia: la bandera com a explicació

La decisió de Syriza de formar govern amb la dreta radical d’Els Grecs Independents ha causat una evident sorpresa fora del país. Però no és tan estranya si es té en compte el caràcter nacional grec. Syriza i Els Grecs Independents coincideixen en considerar la situació del seu país com gairebé colonial i recuperen l’esperit persistent del patriotisme grec. Que ho impregna tot. Primer que de dretes o d’esquerres són grecs.

La vexil·lologia, la ciència que estudia les banderes, ens ofereix generalment bones pistes sobre el caràcter nacional. Estudiar el perquè d’una bandera i el seu significat generalment aporta indicis molt interessant sobre el país. Ho comprovarem amb Grècia.

Al llarg de la seua història Grècia ha tingut moltes banderes diferents. Durant la lluita d’alliberament es van començar a imposar les banderes amb creus i amb els colors blau i blanc com aquesta

Greek_Independence_1821.svg

Evidentment el paper de l’Església Ortodoxa en la conformació del país va ajudar a trobar molt en la creu el símbol de Grècia –francament efectiva com a símbol si del que es tractava era d’alliberar-se dels turcs otomans.

Quan nàix l’estat grec, el 1822, adopta una bandera nacional que és una variant de la creu. El color blau passa a ser més fosc i la creu esdevé blanca. Però el disseny és el mateix.

Flag_of_Greece_(1822-1978).svg

Al mateix temps, però, s’aprova l’ús d’una bandera naval que és l’actual bandera nacional grega. La bandera naval es va fer ràpidament popular i molta gent l’usava també en terra.

Finalment al 1978 la bandera naval va esdevenir bandera nacional, deixant la vella bandera de la creu només per a ocasions cerimonials –encara avui oneja, per exemple, dalt de l’edifici vell del parlament.

1024px-Flag_of_Greece_(1970-1975).svg

L’única diferència entre les dues banderes, òbviament és l’aparició de les nou franges blaves i blanques. Però quin és el seu significat? què volen dir? per quin motiu en són nou i no deu o vuit?

Doncs segons la tradició resulta que són les nou sil·labes de la frase Ελευθερία ή Θάνατος, o siga ‘Llibertat o mort!’, ententent en aquest cas  ’Llibertat’ com ‘Independència’ o ‘Llibertat nacional’ ja que aquest era el crit dels guerrillers que lluitaven contra el poder otomà.

La bandera nacional va esdevenir així un senyal evident i un recordatori diari de la profunditat del nacionalisme grec, que és el factor indispensable que explica, no dic que justifica, el pacte entre Syriza i Els Grecs Independents.

I insistisc, perquè la dada em sembla rellevant: estem parlant d’una bandera adoptada el 1978, sota pressió popular. Fa quatre dies com qui diu…