Dues xerrades tenses a Barcelona

Aquesta setmana la ruta pel Sí+Sí ha estat curta. Dues xerrades però totes dues a Barcelona i prop de casa. Dimarts a la seu del CIEMEN i dijous al meu carrer mateix, a Sant Antoni. En tots dos casos organitzades per l’ACN.

Han estat xerrades tenses, sobretot la primera. Pesa molt la picabaralla entre els partits i aquest incipient aire de guerra civil entre els uns i els altres es va contagiar fortament en el cas de la xerrada de dimarts. La de dijous va ser més suau, també i en molt bona part perquè la tensió s’havia anat suavitzant arreu.

Em va saber greu trobar-me amb això, per primer vegada en molts anys. Però supose que és inevitable. Què hi farem?

‘Aquest xiquets es pensen que el twitter va sol…’ (Un homenatge a Ben Bradlee)

woo1-004

El periodisme ha perdut avui un dels seus noms més grans: Ben Bradlee, el llegendari director del Washington Post.

Bradlee ha estat una persona molt admirada per mi, una admiració inseparable de la que he sentit per Katharine Graham. Crec que tots dos junts, amb els periodistes del Washington Post, van portar la professió al nivell més alt d’excel·lència. Però sobretot crec que van ser, particularment Bradlee un model humà de com ha de ser un periodista.

No parle, evidentment, de la seua vida privada ni esquive els seus errors. Bradlee va estar al capdavant del Washington Post, en diverses posicions, entre el 1965 i el 1991. I a veure qui és el valent que no fa cap error en vint-i-sis anys i més en una professió tan delicada com aquesta.

Vaig llegir amb passió la seua biografia quan la va publicar i m’hi vaig sentir tremendament identificat. Bradlee entèn que ser periodista és una joia i un privilegi i que treballar és meravellós. I encara més: que treballar sota la pressió que treballem els periodistes és més meravellós encara. Bradlee sempre va escriure el que pensava i va pensar el que escrivia. Sempre va estar atent a saber com qualsevol cosa nova podia ajudar al periodisme. I Bradlee va saber ser amic dels seus amics i no barrejar la feina amb l’amistat -cosa que devia ser molt difícil quan un dels seus amics, i el veí de la casa del costat, era el president Kennedy.

Bradlee, finalment i per damunt de tot, va ser una persona honesta i un home valent, que no va baixar els braços mai, davant res ni ningú i que va compatibilitzar la seua llegendària duresa amb un bon humor impressionant. I així quan el Washington Post va presentar la seua edició per a iPad ell es va prestar a fer aquest anunci deliciós on després d’ensenyar Woodward com anava l’aparell es deixa caure a la cadira i exclama ‘Aquest xiquets es pensen que el twitter va sol…’

Ha mort de vell als 93 anys.

Amb el Jem, a Santa Maria d’Oló

Xerrada divendres a Santa Maria d’Oló, el poble on resideix des de fa tretze anys el Jem Cabanes. L’acte l’organitza l’ANC local i omple la sala que era l’espai cultural i social de l’antiga colònia tèxtil.

És una setmana molt especial, on la unitat del procés ha quedat esquerdada per les diferències polítiques. Intente ser persuasiu. No sé si ho aconseguisc però la veritat és que ens hi estem dues hores ben llargues discutint. Al final acabe demanant descans, durant la setmana he dormit molt poc i ho note en el cos.

El Jem és l’encarregat de presentar-me i diu coses que m’impacten. Jem és segur la persona més sàvia que conec però sobretot és un amic enorme, d’aquells que mai no et girarà l’esquena passe el que passe. El seu alè i les coses que diu abans que em toque xerrar a mi m’arriben molt endins.

Amb la gent el debat és bastant aproximat al normal. Només que la inquietud pel trencament de la unitat política ens inquieta de manera especial. A tots. La gent de l’ANC local, però, són d’aquell estil que alçarien la moral d’un mort. Han pintat parets de groc, embolicat objectes urbans, preparen un autobús per a baixar a Barcelona diumenge i no paren ni un minut. Quan acabem la xerrada treuen les cadires i preparen un pica pica. Mentre brindem el batlle avisa que acaba de rebre la confirmació que al poble hi haurà urnes el 9-N. I jo pense que a Oló, malgrat la setmana que hem viscut, tot sembla possible i tot sembla guanyat.unnamed

A Almacelles, parlant lliurement

Acte divendres a Almacelles. Discussió apassionada sobre el que passaria aquesta setmana, i això que no sabíem res del que de fet està passant. Entre els assistents un home es declara unionista i militant d’un partit unionista. I fa preguntes molt interessants. Dialoguem amb calma i amb paciència i li acabe donant les gràcies en públic per parlar amb tanta llibertat. Després me n’adone que no he donat les gràcies a l’altra gent que ha dissenyat un escenari polític que permet la discrepància en llibertat.

Quan me n’adone d’això m’impressiona molt. Ell ha fet molt bé de parlar i demanar explicacions. Però durant anys nosaltres també hem fet molt bé la feina de crear un ambient dialogant i obert. I l’expressió evident d’això és el que m’ha passat a Almacelles, que ho considere una gran victòria civil.

Adéu a l’alfabeguer major

Ha faltat el tio Manolo, el Morquero. El tio Manolo va ser l’home que va fer de les alfàbregues això que són avui a Bétera, aquest senyal potent d’orgull col·lectiu. Per això el reconeixerem sempre. Però vull afegir que per a mi va ser sobretot un veí entranyable i molt estimat, dues cases més amunt de la meua.

img_3791

De fet fins ahir el tio Manolo habitava una de les dues úniques cases que queden al meu carrer i que són encara com eren quan jo era un xiquet. És una casa amb un patí generós al darrere ple de plantes i ombratges. Ara quan veig la casa se’m fa incomprensible entendre-ho però quan érem xiquets aquella casa del tio Manolo, i la casa veïna dels de Sueca, idèntica i bessona, a nosaltres ens semblaven literalment un immens espai, un privilegi per a passar les hores. Amb la seua filla Anna, amb Ricardo, amb Jose Manuel el de l’estanc, ens banyàvem en aquella basseta i miràvem créixer embadalits aquelles plantes que només ell sabia fer pujar tan amunt. Amb una paciència i un esforç impressionants.

Manolo el Morquero va perfeccionar l’art tradicional de fer créixer l’alfàbrega a Bétera. Més o menys en totes les cases en fèiem però ell va trobar la manera, la tècnica, de pujar-les fins les alçades espectaculars que tenen avui. Per això, encara que fa anys que ja no les podia cuidar per raons evidents, cada any, fins aquest, el quinze d’agost quan les alfàbregues passaven pel nostre carrer sempre, sempre, feien una parada a sa casa. Era l’ocasió anual de mostrar-li el respecte i l’agraïment que Bétera li deu i que per sort crec que ell va saber en vida que tots li teníem.

Als qui el vam conèixer ens quedarà sempre en la memòria la seua alegria explosiva. Aquell to de veu agut i rotund, tan particular. La naturalitat amb la qual et feia sentir sempre quan estaves al seu costat. ‘Xé Vicent! passa! entra home!’. Acostar-te a sa casa era rebre una invitació sempre sincera d’ell o de la tia Anita. Real i directa, sense cap formalitat. No recorde haver-lo vist enfadat ni una vegada en la meua vida.

Però sí que recorde que poques vegades en la meua vida dec haver rigut més que amb el famós, i mil vegades explicat, ‘ungüent de canonet’.

Això era que uns forasters, crec que japonesos si no em falla la memòria, van arribar-se fins a Bétera, admirats i alertats per l’alçada de les nostres alfàbregues. Aquells senyors volien comprar al preu que fora el que ells pensaven que devia ser un remei miraculós que potenciava tant l’alçada de la planta. Ja he dit que és una qüestió de mètode, no de màgia. No el diré quin és el mètode, això quedarà a casa, però sí que explicaré que al final, fart de que no l’entengueren es va inventar que les plantes creixien tant gràcies a l”ungüent de canonet’, una fabricació de la seua ment riallera que va portar de bòlit els científics orientals durant una bona temporada. Perquè òbviament els va dir que era un secret local, que ell no estava autoritzat a vendre a cap preu. I que no podia explicar quins elements contenia…

El tio Manolo era així. Un gran home, molt treballador. Va haver un temps que em despertava sempre amb el motor de la seua furgoneta, el primer motor que s’engegava al matí en el carrer. L’escoltaves i des del llit, enmig d’aquell silenci de poble que la modernitat ha fet desaparèixer per sempre, ja sabies que s’acostava l’hora d’alçar-te perquè n’hi havia qui ja feia hores que estava alçat.

Fa anys els veïns del carrer li vam dedicar un senzill homenatge per a mostra-li el nostre afecte i vam demanar a l’ajuntament el canvi de nom. En aquell moment ens van respondre que com que era viu això no podia ser. Avui crec, per tant, que és el moment de recuperar aquella vella proposta i demanar al consistori de Bétera que el nostre carrer passe a dir-se ‘Carrer de Manolo Campos, Manolo el Morquero’. I si pot ser i no contravé cap regla a mi m’agradaria molt que a la placa es poguera afegir una definició senzilla però que va omplir de goig la seua vida i la de tots nosaltres: ‘Alfabeguer’. L’alfabeguer major.

 

 

-Vos recomane aquesta descripció de la faena de Manolo, feta pel seu gran deixeble Ramon Asensí

-i el vídeo de l’homenatge del poble, que inclou un magnífic vídeo d’Esperança la Xeringa

https://www.youtube.com/watch?v=sP7tVhDe_0g

Unes hores a Bilbao

Viatge llampec a Bilbao dilluns. Vaig a participar en un debat d’Euskal Telebista sobre la consulta. I pràcticament a no res més. El vídeo el podeu veure punxant ací:

http://www.eitb.tv/eu/bideoa/el-dilema-lo-ultimo/676435921001/3824224298001/el-dilema–la-cuenta-atras-para-el-9n-en-cataluna-/

El debat, com sol ser en el País Basc, va ser prou amable. Només Antonio Elorza, supose que més per El País que no per basc va escapar als límits de la prudència. Aquesta gent a voltes diuen coses tan sorprenents com que a la consulta no es pot votar que no.

No vaig tenir temps de res més que de debatre però entre l’hotel i la tele hi ha el nou San Mames que vaig tenir el gust de veure en detall per fora. Em va agradar molt.

Bones notícies a Abrera

Xerrada divendres a Abrera. L’organitza l’ANC local que compta entre els seus membres amb un parell o tres de mestres d’El Puig d’Esparreguera, una de les escoles que admirem la gent de La Gavina. Aprofite per a xerrar una miqueta sobre el seu projecte i em regalen un impressionant llibre amb el treball que han fet els xiquets sobre Pau Casals.

La xerrada és llarga i complexa. Un home em demana una qüestió que encara no m’havia plantejat. Diu que ell no vol fer-li mal a Espanya i que si marxem com es pot evitar això. Tema molt interessant que espere haver respost bé. La gent d’Abrera diu una vegada i una altra que ells són un poble especial, complicat. Els intente respondre que de pobles especials i complicats ho som tots.

Quan acaba l’acte em demanen de fer un mos. Tots estem nerviosos per la reunió dels líders polítics al Palau de la Generalitat. Encara no ens hem assegut que m’arriba un whatsapp des de dins. Són les 21.50

‘Sortim ara’

‘Conjuntament’

Ho explique i esclata l’alegria. Tot just si arriba la beguda que ens posem a brindar. La unitat és el més important i tots tenim la sensació que li hem pegat la volta a la situació. Mos ràpid i cap al cotxe que queda molta feina a fer…

A Cambrils

 

partal

Xerrada a Cambrils ja posats en plena campanya de la consulta. La sala s’omple de gom a gom. Em presenta Apel·les Carod, que fa molts anys que no el saludava. L’ambient és febril i excitat però ple de preguntes. Com sempre les intente respondre una a una. Fins que estic realment esgotat. No sé si fa molta calor o si la tinc jo però arriba un punt que em costa seguir parlant.

Després signe llibres, que havia portat la llibreria local i xerrem una bona estona. Tenen la sensació que el seu és un poble estrany, particular. Els hi dic que això passa amb tots. Tenen, això sí, una particularitat política: hi governen junts CiU i PP. La resolució del 9N l’han passat, però. Anem fent…

De tornada cap a Barcelona la persona que m’acompanya resulta saber molt de sistemes electorals. I em recomana que estudie el de Baden-Wütenberg. Reconec que és força interessant i insòlit. En les xerrades, sovint, el retorn a casa és ple de sorpreses com aquesta. Demà més.

(La fotografia és dels companys de la Revista de Cambrils)

Un cert homenatge a Josep Gifreu

Dimecres vaig participar en un acte al Col·legi de Periodistes de Barcelona que servia per a presentar el darrer dels llibres de Josep Gifreu, ‘El català a l’espai de comunicació‘. Vaig compartir taula amb l’Isidor Maria, el Tresserras i el Joaquim Maria Puyal.

Per circumstàncies inevitables no em vaig poder quedar tota la sessió. Normalment quan aixo passa opte per no participar en l’acte perquè em resulta violent. En aquest cas, però, vaig acordar amb en Gifreu que participaria, perquè em semblava imprescindible agrair-li tota la feina d’aquests anys i ho volia fer.

Vaig explicar que Ramon Barnils, quan vaig començar a treballar a El Temps sempre deia que havíem de fer una revista, ‘com si fórem a Itàlia’ i havíem de fer cas ‘d’això que diu el Gifreu’. Això que diu el Gifreu era la seua teoria de l’Espai Català de Comunicació abastant el conjunt del país, una teoria que ha estat guia i nord del meu treball periodístic des d’aleshores.

Així que vaig anar a dir-ho. A reivindicar que el Gifreu és un dels sants del meu panteó i a demanar-li que ara que la independència ho trasbalsarà gairebé ens ajude a aclarir-nos amb la generositat de gran patriota que ha demostrat tenir sempre.