Mails per a Hipàtia

L’escena els sonarà. Els ciutadans valencians participen en unes eleccions i trien un govern. Amb un programa determinat. En aquest cas un component essencial del nou govern és Compromís que en el seu programa incorpora de forma especial una sèrie de mesures per dignificar l’ús del català.

El govern valencià atenent a la decisió dels ciutadans que els han portat al poder elabora un Decret de Plurilingüisme, amb la intenció de fer avançar el nivell d’ús del català en les escoles, al costat de l’anglès i del castellà que ara mateix és hegemònic.

La conselleria d’educació fa estudis, dialoga amb tothom, estudia alternatives i finalment proposa un Decret que finalment és aprovat. El decret determina que les escoles són les que han de decidir entre tres models lingüístics, el bàsic amb menys català però més del que tenen ara mateix i l’avançant amb un salt endavant a favor de la llengua molt notable.

Els consells escolars es reuneixen escola a escola per a debatre què fan. El 54% de les escoles valencianes trien el nivell avançat, el nivell amb més hores de català i anglès, el 30% l’intermedi i el 16% el bàsic. Això significa que el 84% decideix fer servir a les aules més català del que fa servir ara. La decisió la prenen, a més, els consells escolars en la pràctica totalitat dels casos per més de dos terços dels vots, fet que confereix una legitimitat enorme al decret. El govern valencià, a més, demana informes legals propis per avalar la legalitat del decret i rep el vist-i-plau del ministeri espanyol d’educació.

Però aleshores va el PP i diu que té igual, que això no és legal i que cal prohibir-ho. I un sol·lícit tribunal atura cautelarment el decret i deixa tot el procés en l’aire. Definitivament aquesta gent no escarmentarà mai…

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

Aquesta setmana s’ha mort Iuri Drozdov, el llegendari cap de l’espionatge soviètic, que va crear els ‘il·legals’, l’èlit del KGB, espies que vivien als Estats Units i a occident com famílies normals, entrenats des de xiquets per a passar desapercebuts.

L’espionatge durant la guerra freda ha generat moltes llegendes i històries de novel·la. Algunes d’elles relacionades amb el futbol. De totes una de les que més m’agrada, i més m’intriga perquè encara ara mateix no sé si és veritat, és la del camarada Yakima Eordahnov.

Eordahnov és un estrany defensa de l’Spartak de Moscou, que només va jugar dos partits i que sembla ser que en realitat era un britànic de nom Jim Riordan. Això és com a mínim el que defensa el propi Riordan en la seua autobiografia ‘Comrade Jim: The Spy Who Played for Spartak’.

Riordan era un anglès de Portsmouth, bon jugador de futbol amateur, amb planta de defensa alt i fort que es va fer membre del Partit Comunista i vivia sovint a Moscou. Ell mateix conta que jugava al futbol amateur en la capital russa amb alguns amics i que de sobte un dia va rebre la visita de l’entrenador de l’Spartak, en aquella època un dels millors equips del món, que li va demanar d’ajudar-los en dos partits importants, adduint que la seua defensa estava malmesa.

A partir d’ací Riordan explica que va jugar dos partits amb l’equip contra el Pakhtakor Tashkent i contra el Kairat Almaty. Un fet extraordinari perquè en aquell temps no podien jugar estrangers en la lliga soviètica i encara menys occidentals.

De la presència de Riordan-Eordahnov en els dos partits no hi ha proves documentals però Riordan va aconseguir anys després que un dels jugadors de l’Spartak validés la seua història i reconegués que aquell camarada anglès havia protagonitzat la que de fet seria una de les històries més estranyes del futbol de la guerra freda.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.

No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.

Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.

Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o

que plou des de fa quatre hores?

L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.

I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.

(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)

Islàndia és una nació de 325.000 habitants. És independent des dels anys quaranta, quan va aprofitar que els nazis havien ocupat Dinamarca per a independentitzar-se de la seua metròpoli. Allò li va valer crítiques molt dures de part de gent que deia que s’estaven aprofitant d’Hitler. Avui ja no se’n recorda ningú. Amb les independències passa això…

Sembla ser que Islàndia té cent futbolistes professionals. Dic sembla ser perquè el concepte ‘professional’ és discutible. Segons The Guardian tot l’equip de futbol islandès val igual que Cristiano Ronaldo. La dada és preciosa, més encara veient el partit que van fer contra Portugal.

Islàndia va empatar a un. I va jugar molt bé. De totes les dades que van circular aquell dia, però, em quede amb una: a l’estadi de Saint Etienne hi havia el nou per cent de la població islandesa. Poca broma. Els seguidors es fan dir a ells mateixos Tólfan (que vol dir 12) i parlen dels jugadors com Strákarnir okkar, és a dir ‘els nostres xicons’. Frase que és literalment certa. Islàndia és un dels països del món amb més persones que són família entre elles, cosa que és completament comprensible vista la geografia. Islàndia és més a prop de la poc habitada Groenlàndia que no pas d’Europa. I la separen quatre cents quilòmetres de mar duríssim de les petites Illes Faroe, mil quilòmetres de les costes de Noruega i mil més de les d’Escòcia. Compten vostés mateixos qui deu pujar per allà dalt.

Ahir dissabte els islandesos es van enfrontar a Hongria però ho van fer ja amb la feina feta. En el primer partit de l’Eurocopa havien aconseguit empatar a un amb la Portugal de Cristiano Ronaldo, el dia que debutaven en una competició internacional important. I veure’ls jugar va ser un autèntic plaer que justificava ja la seua presència a França. En aquest món del futbol tan ple de coses que no tenen res a veure amb el joc feia goig aquell grupet d’amics es veien gaudir com pocs dins del camp. Difícil no posar-se a favor seu…

(el meu article d’ahir a L’Esportiu)

De Muhammad Alí en vaig saber pel mon pare. Jo vaig nàixer en un cafè. Els pares tenien el cafè del poble, Ca Montes, i als anys seixanta era habitual que de matinada, encara tard, una bona colla d’homes s’hi concentraren per veure els combats de boxa que feien per televisió en blanc-i-negre des del Madison Square Garden.

Recorde aquelles nits de boxa amb un cert enyor. Tancaven les portes del cafè i es quedaven dins una colla important d’habituals de la casa, que seien contents davant el televisor. Normalment preparen una mena de sopar que consumien amb alegria i després tots contents i eufòrics seien a mirar el combat, enmig d’una notable cridòria.

Mon pare era un gran seguidor de Muhammad Alí, aleshores encara Cassius Clay. ‘Mira com balla, mira com balla! si sembla que estiga flotant!’ em deia sempre entusiasmat. No va aconseguir mai interessar-me per la boxa però sí que em va cridar l’atenció sobre l’home que ballava, el més gran, com ja començaven a dir-li tots.

Temps després vaig descobrir pel meu compte, que aquestes coses en el franquisme no les explicaven les televisions, l’Alí activista pels drets humans, els qui es va oposar a la guerra del Vietnam i ho va pagar car. L’home que es va convertir a l’Islam i en va fer bandera per l’alliberament negre. I em va impressionar la seua lluita contra el Parkinson i de quina manera, va donar la cara per l’Islam l’endemà mateix de l’11-S.

Amb el pas dels anys, doncs, i conforme sabia més d’ell, Alí va començar a pesar més per a mi com a activista, com a home compromès. que no pas com a esportista. Però de forma unànime avui tothom coincideix en la seua estatura única en els dos camps. Ahir el New York Times, amb aquella qualitat excepcional que té per titular, obria de banda a banda amb un ‘Ha mort Muhammad Alí Tità de la boxa i del Segle XX’. Tità de la boxa i del segle XX, impossible explicar-ho millor.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Ara que s’han commemorat els trenta anys del terrible accident de la central nuclear de Txernòbil potser resultarà apropiat recordar la història paral·lela del FC Stroitel Pripiat, l’equip local que va ser també una de les víctimes d’aquell desastre.

Com és conegut de tothom la central va explotar el 26 d’abril del 1986 provocant la pitjor catàstrofe en la història de l’energia nuclear. Cinc dies després, el primer de maig, l’equip local havia d’estrenar el seu nou estadi, l’Estadi Avanhard, amb una semifinal de la Copa de Kiev, contra el Borodyanka. El club jugava aleshores la segona divisió amateur soviètica, és a dir el que ací seria la regional preferent. L’estadi nou, però, era el gran al·licient per aconseguir pujar a les categories professionals i fer-se un nom primer a Ucraïna i que si sap si després en el conjunt de l’URSS. Era un estadi modern, amb gespa i llum artificial i amb una espectacular, per l’època almenys, tribuna coberta. Tanmateix el partit inaugural no es va jugar mai perquè trenta sis hores després de l’explosió del famós reactor número quatre Pripiat, la ciutat que es va construir al voltant del reactor nuclear de Txernòbil, va ser completament desallotjada i tots els seus habitants van ser reinstal·lats a Slavutich.

Possiblement aquest estadi siga l’únic del món on mai s’ha marcat cap gol. Es veu que per preservar la gespa pel partit inaugural van decidir que l’equip no s’entrenés en la nova casa fins el dia de l’estrena. Que mai no va tenir lloc. L’estadi va quedar així sense inaugurar i el club es va desfer. M’expliquen que avui el camp és una de les visites obligades d’aquests peculiars tours turístics que organitza alguna gent a la ciutat fantasma, on ara només viuen i treballen els encarregats d’intentar mantenir a ratlla la radioactivitat. Els arbres han crescut en el rectangle de joc i sembla que veus com un bosc fantasmagòric, tot envoltat de grades…

(El meu article a L’Esportiu, d’aquest diumenge)

Cada any hi ha aquella notícia que diu que el partit entre el Real Madrid i el Barça es veu pràcticament a tot el món. No sé quants països, no sé quantes cadenes, no sé quants milions d’espectadors, que normalment equivalen sempre a rècords estratosfèrics de tot.

Al món hi ha avui 206 estats proclamats i és molt possible que en més de dos cents ahir a la nit les televisions ensenyaren les imatges del Camp Nou. Hi ha alguns de molt petits que ni tan sols tenen cadena de televisió pròpia, penseu en el Vaticà o en algunes illes d’Oceania però fins i tot allí arriben el satèl·lit o les televisions del país veí. Hi ha una excepció, però, un ‘país’ on el Barça – Madrid molt segurament ahir no es va poder veure: l’anomenat Estat Islàmic.

Segons un reportatge molt complet que Quentin Müller ha publicat aquesta setmana a Vice el futbol està prohibit en la major part del territori, a Síria i l’Irak, que està sota el control efectiu de l’anomenat Estat Islàmic. De fet explica que no només està prohibit jugar al futbol en el cas de la gent adulta sinó que ni tan sols els partits es poden veure per televisió. A no ser que siga en silenci i en la intimitat més íntima. Precisament descriu el que va passar en el darrer Madrid – Barça, que va començar amb un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de París. Com que la gent no té massa televisors a casa es concentren en locals públics per veure el partit. Aquell dia quan les autoritats van veure que es feia el minut de silenci van ordenar una evacuació completa, ràpida i violenta de tots els locals i es veu que van prendre la determinació de prohibir el visionat en llocs públics de partits de futbol. Així que l’únic remei possible és tancar-se en les poques cases que tenen una televisió pròpia i callar quan marca Messi.

Tant de bo que ben aviat els ciutadans que viuen sota aquest règim se’n puguen alliberar.

(El meu article a L’Esportiu d’aquest diumenge)

Ara, per desgràcia, s’ha perdut molt el gust per l’etimologia. Però la seua pràctica és sempre interessant, perquè les paraules ens transporten a les arrels més profundes de la nostra civilització. És el cas de l’accepció de ‘geni’, aquest a apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet servir aquests dies per referir-se a Johan Cruyff.

En l’antiga Roma el geni era l’esperit que guiava una persona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tantes altres coses, característiques divines que avui estan fora de lloc o que només les podem fer servir en broma, com passava amb ell. Però la definició de ser algú que guia, fins i tot i més interessant encara algú que guia en la distància, encaixa a la perfecció en el que Cruyff va fer.

Més tard a França, sobretot després de la revolució, hi també va haver-hi un interès gran en estudiar els genis. En van parlar des de Diderot a Lamartine, que va fer una definició preciosa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamartine va deixar escrit que un geni es reconeixia. I que es reconeixia per la grandesa del seu propòsit i la immensitat dels seus resultats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interessats en entendre què és un geni. Kant, com sempre!, va ser molt agut quan va explicar que els genis són aquells que fabriquen idees que els altres no podem sinó imitar. Schopenhauer, en fi, va arribar al matís més exacte amb aquella frase cèlebre segons la qual ‘el talent assoleix el que cap altra cosa pot assolir, el geni assoleix allò que ningú més no pot veure’.

Sostinc que Johan Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tingut la sort de veure de prop i gaudir en la nostra vida. I per això mateix el meu agraïment cap a ell serà infinit. Per com ha canviat el futbol, per com ens ha fet gaudir, per tantes i tante nits de plaer i alegria que ens ha regalat. Però sobretot per com ha estat capaç de canviar la mentalitat de tanta gent, de la nostra societat fins i tot.

(el meu article d’aquest diumenge a L’Esportiu)

En una decisió que lamentarem profundament d’ací uns anys, el Regne Unit va aconseguir ahir de matinada un estatut especial per part de la Unió Europea, que destrueix bona part de la feina feta al llarg de dècades, especialment pel que fa a la llibertat de circul·lació i treball i a la consideració política i administrativa dels ciutadans d’un estat membre en un altre. Es tracta d’evitar l’anomenat Brexit, és a dir la marxa del Regne Unit de la Unió Europea. Ara al juny els britànics votaran si accepten l’acord o no i amb això veurem si la crisi s’acaba o, com alguns diuen, en realitat comença.

En el món del futbol les alarmes han botat de seguida. Karren Brady, una lord conservadora que és a més el vicepresident del West Ham United, ha advertit que les conseqüències del Brèxit pel futbol anglès seran ‘devastadores’. Segons un estudi que ha ensenyat dues terceres parts dels jugadors europeus que ara mateix estan en equips de la lliga anglesa haurien de marxar perquè no obtindrien el visat de treball, segons els nous criteris que s’aplicaran a partir d’ara. Fins ahir qualsevol jugador de futbol d’un país membre de la Unió Europea podia fitxar per un club anglès sense necessitar cap classe de visat ni de permís de treball. Aquesta és una de les coses que van a canviar a partir d’ara i que preocupen més.

L’informe indica que en la Premier juguen 161 futbolistes de països de la UE que no tindrien dret a visa ni a permís de treball automàtic. Jugadors com De Gea, Mata, Samir Nasri, Schneiderlin, Martial, Bellerin o Azpilicueta es veurien forçats a abandonar els seus clubs, a no ser que es creés una legislació especial per acollir els seus casos, cosa que a la vista de la tensió política regnant no sembla gens fàcil. Tots els clubs britànics quedarien severament afectats perdent com a mínim un jugador. Alguns passarien dificultats notables. Així el  Sunderland es quedaria sense porters o el Newscastle perdria tots sis jugadors de mig camp.

(El meu article dels diumenges a L’Esportiu)

De tant en tant algun diari porta una notícia d’aquelles que et sorprèn i et fa dibuixar un somriure als llavis. L’esport, ho sabem tots, accepta una definició de límits tan difusos que pot anar des de l’excel·lència atlètica a l’excel·lència social.

I aquest n’és el cas. No havia sentit mai parlar del Royal Shrovetide Football però ara, després de llegir la notícia en un diari anglès, acabe de passar una bona estona mirant vídeos pel YouTube d’aquest peculiar esport. Més que peculiar.

Això és una espècie de futbol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII en la ciutat anglesa d’Ashbourne, una ciutat dividida en dos pel riu Henmore. El cas és que un dia a l’any els de la banda nord del riu es troben amb els de la banda sud i disputen el partit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud sinó tots. Vaja, no sé si tots però centenars de persones, pel que es veu en les imatges.

De fet com són tants jugant les porteries estan situades, literalment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès malament, només en ser tocats pel baló la cosa ja es considera gol.

En un joc dissenyat així ja es poden imaginar que es marquen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que sol marcar-se en cada partit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser senzill sinó que sembla esgotador.

Entre els centenars de jugadors, però, qui marca té dos privilegis que m’han cridat l’atenció i molt. El primer és que pot quedar-se el baló a sa casa durant tot l’any. Diguem que el custodia fins l’any següent, un privilegi d’aquells morals. El segon privilegi, pel que conten, és el que interessa més als jugadors. Es tracta de que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cervesa com vulga, gratis, en tots els pubs de la ciutat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aquestes contrades, realment això sí que deu ser tot un detall…

(El meu article de dissabte a L’Esportiu)

(El meu article d’ahir a El9 Esportiu)

Lluita, la publicació del PSAN, ha publicat el seu darrer número, el que fa 300. S’hi fa una mena de repàs del que ha estat la trajectòria de l’independentisme i a mi em van demanar un article sobre els primers vuitanta, sobre l’època dels mocadors negres. És també el meu darrer article al Lluita, doncs.

Els mocadors negres

El final del franquisme va crear un miratge. La mort física del dictador i l’efervescència democràtica que es va escampar pel carrer, només perquè ningú no la podia aturar, van fer creure a tothom que el pas d’un règim nascut d’una guerra a un règim democràtic era possible. Fins i tot senzill. Al 1939 aquest règim, les seues estructures de poder, s’havien imposat per la força més violenta i porgant per complet i sense fissures la societat. Ningú no es va escapar de la repressió i el nou estat es va bastir des de la repressió. Durant quaranta anys va anar acumulant forces i entenent que al final era més important l’exercici del poder que no aquella obsessió litúrgica pel passat. Quan al capdavant de l’estat franquistes es van posar els qui ja no eren franquistes de caricatura va començar una desfeta de les expectatives democràtiques del poble dels Països Catalans i de l’estat espanyol que dura encara fins avui.

Segurament l’oposició democràtica era massa feble. Encara ho és avui. Segurament el cansament era massa gran. Potser els darrers assassinats del franquisme van horroritzar massa la gent. Siga com siga la famosa ruptura democràtica que tant es teoritzava mai no va arribar —i de fet només ara, i de moment al Principat, sembla pròxima.

El pacte, vist en perspectiva, era tan avantatjós pel règim que costa entendre que tanta gent l’acceptarà. Però és el que va passar. A favor seu cal dir que tenien gent que sabia molt de política. El famós cas del retorn de Tarradellas. Hem repetit amb admiració una vegada i una altra que va ser l’únic cas en que la legitimitat republicana va ser respectada per damunt i contra la legitimitat franquista. Però va ser això de veritat? O més aviat algun franquista brillant va saber fer servir la legitimitat republicana més poc perillosa precisament a favor de sostenir l’estat que l’havia aniquilat amb els canons i l’aviació?

Al tombant dels anys vuitanta, malgrat que algunes evidències eren molt clares, es va poder imposar un relat. Que no calia la ruptura, que la transició era moderna i fantàstica, un exemple per al món i que era millor entendre’s amb el franquisme que condemnar-lo i purificar el seu estat abans de fer-lo servir de nou.

Aquella decisió va ser la pitjor de les decisions possibles i d’allà ve tot el que tenim avui. Quan al tombant del nou segle José Maria Aznar rescata el franquisme sociològic i el converteix en eix de la seua política si ho pot fer és perquè la maquinària monstruosa de poder que respon a aquests coordenades està intacta. Tot això que veiem i patim avui és el que no vam desmuntar aleshores. Quan ara, al 2015, tanta gent s’estranya de com és possible que l’estat espanyol funcione en la manera que funciona la resposta cal anar-la a cercar a finals dels setanta. Quan es podria haver arreglat el que no es va voler arreglar mai. Quan es podien haver despatxat els funcionaris gangrenats de dictadura, quan es podien haver ensorrat les institucions com a condició indispensable per a canviar de model, quan s’haurien d’haver imposat càstigs i controls a totes les potes del règim. I no parle només de política. Si avui l’estat espanyol viu immers en un delirant capitalisme d’amiguets que gasta tot el que no té perquè sempre acudirem nosaltres a rescatar-los és perquè no es va posar mai allà on calia i no es va acusar i jutjar a qui calia. Si avui els fills dels diplomàtics espanyols de l’època continuen fent de diplomàtics i impedeixen fins i tot el dret de vot de la gent és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si les carreteres del nostre país estan encara tan plenes de cadavers que l’ONU ens ha de comparar amb el sudest asiàtic és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si hi ha polítics que poden viure sense por a ser extraditats pels seus crims, jutges que es poden inventar causes o empresaris que poden tombar governs és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Quan calia.

El PSAN, i altres forces de l’esquerra independentista, van figurar en aquell moment entre els pocs que ràpidament es van desil·lusionar. Aquella portada mítica de Lluita amb la frase ‘no ens integraran en la reforma’ va obrir pas a un període molt complicat per a tots els qui en formaven part però vital per a entendre on som avui. La impugnació que els militants independentistes, precisament per ser independentistes, van fer de la transició acabaria per despullar-la i per portar-la dècades després a aquest estat de destrucció que viu ara. Va ser enormement lent tot plegat. Molta gent s’hi va deixar uns anys preciosos que ja no recuperarà mai. I el preu de tot plegat encara està per veure. Però entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona -92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara. En solitari, gairebé. Reivindicar això és imprescindible.

La no integració de l’independentisme a la reforma de l’estat franquista a la llarga ha rebentat aquest estat. Avui quan el Principat està protagonitzant una revolució democràtica emocionant les formes, les maneres i els fets no són els que aquell independentisme va bastir o la raó per la qual lluitava però són en bona part la seua herència també. La crítica radical que mostra l’estat espanyol com un estat impossible d’acceptar per les seues gravíssimes mancances democràtiques avui s’ha escampat prodigiosament. Al Principat de Catalunya fins i tot a les urnes el rebuig a l’estat nascut de la constitució del 1979 ja és majoritari i imparable. I ara sí que la crítica està afilada i pot donar fruit.

En el trànsit fins aquí, però, ningú no pot ignorar sense faltar a la justícia històrica que l’independentisme revolucionari, especialment el Moviment de Defensa de la Terra i Terra Lliure, van jugar un paper clau a l’hora de posar en qüestió el règim, el seu comportament i les conseqüències de la seua pervivència sobre el dia a dia dels ciutadans.

Per a qualsevol revolucionari ser un nacionalista és una gran sort. Ho vam aprendre en la segona part del segle XX. La nació entra per la pell amb una gran facilitat i eleva el nivell de la crítica al sistema. La nació fa transparents els mecanismes de repressió i control molt més fàcil que cap altra eina política. I això és el que va passar. Va ser l’independentisme el que es va obrir camí entre la gent i va servir per a impugnar l’estat reformat. És evident, però, que també des del nacionalisme és més senzill competir i això també va passar. La generació dels mocadors negres, aquella gent jove que va reviure tots els anhels del país i que va demostrar que qualsevol cosa era possible, va ser superada per nous projectes més atractius i més difuminats. Segurament era inevitable que no fos així. Per a guanyar, per a guanyar de veritat, cal una base molt amplia que normalment no existeix quan la tasca primera i primordial a fer només és la de resistir.

Alerta, però, amb les lectures interessades. Quan el PSAN desafiava el poder dient que no s’integraria en la reforma parlava de la seua organització política, del seu devenir. I el resultat final, encara que coste d’entendre-ho, ha fet una giragonsa magnífica: perquè ara és el país sencer el que ha decidit no integrar-se en la reforma. Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos.

Aquest és l’article que vaig publicar despús-ahir a a El Punt Avui

‘Les circumstàncies del calendari fan que aquest siga el darrer article que escriuré el 2014 a El Punt Avui. El 2015 serà un any apassionant i el 2016 apunta a la proclamació definitiva de la independència, un any, per tant, únic. Però serà molt difícil que oblidem mai aquest any fantàstic, vibrant, poderós, que ha estat el 2014.

Hi vam entrar amb la promesa, tot just feta, d’un referèndum. N’eixim amb un èxit monumental. Per primera vegada en tres-cents anys, l’estat espanyol no ha pogut imposar les seues lleis, la seua constitució, els seus tribunals al Principat. I el món ha vist que Espanya ja no garanteix l’estabilitat de Barcelona i que en canvi Catalunya és capaç de crear un estat del no-res, durant vint-i-quatre hores i fer-lo funcionar de meravella.

És cert que ara estem aturats en l’últim revolt. Que no sabem com encarar la recta definitiva i això ens posa nerviosos, sobretot als qui estem esperant que els conductors del cotxe es posen d’acord. És veritat que la campanya per intentar impedir com siga que seguim el camí iniciat el 2012 és forta.

Però això que hem fet el 2014 no es pot menystenir. Ni canviarà d’un dia per l’altre. Raimon en aquella estremidora cançó sobre el seu concert a Madrid diu “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. La llibertat la vam sentir i, més encara, la vam posseir el 9 de novembre. Per unes quantes hores, efectivament, vam ser lliures i dignes, vam ser fraternals i rebels, vam ser còmplices i conspirats. I això és el que ningú no ens podrà prendre mai més.

L’any del 9-N és la clau que obri tots els panys. Celebrem-lo com cal, ara que s’acaba.