Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Finalment el famós cotxe de Google que va fotografiant tots els carrers ha arribat també a Bétera. O va arribar, millor dit, fa prou temps. Perquè vistes les fotos que publica el servei era a l’estiu (la gent va poc vestida), probablement a l’estiu de 2007 (!!) perquè a la fira hi ha el barracó dels majorals del 2008, que sempre el posen per a guanyar diners l’any abans… 

Mostra un mapa més gran  

 
Mostra un mapa més gran

Dissabte de cantaes. Botifarra cantava al poble així que ens hi vam acostar. A l’entrada signatures a favor de TV3, públic barrejat del tot. D’edats i d’ideologies. De maneres de pensar i de maneres de creure’s. Pep s’ho empassa tot i ho fa tot fàcil. Fa pujar la tia Elvira de Nàquera, que després no saben com baixar-la. I explica acudits i romanços que baquegen el públoc. Aplaudiments atronadors quan parla d’allà on “renaix de les cendres/el meu País Valencià”. I veig mans aplaudint que no ho diria.

En acabat anem a sopar. Llarg i ben regat i cantat. Mon pare baixa l’arnadí. Pep fa cara de cansat però de deixa de cantar i satisfer totes les nostres curiositats. La tropa que l’acompanya, començant pel Gàlim i el seu nebot, guarda com cal la casa. Miren de fer sonar l’arxi-llaüt com si fora una guitarra i acabem fent sonar el guitarró de l’apotecari. Estic cansat, de matinada, però m’ho mire amb il·lusió. Pep aconsegueix fer somriure els ulls de la gent com feia anys que no ho veia. I tornem a cantar. Tu! ara què toca?

Ha baixat la Pastoreta aquesta vesprada. El rector ha tancat les portes de l’ermita i la placeta s’ha omplert de pares i mares, avis i àvies i sobretot de xiquets i xiquetes vestits de pastor i pastora i disposats a desafiar el malcarat capellà. Les dolçaines i un cotxe de la policia urbana han endreçat la baixada cap a l’església i el passeig de cada any s’ha fet com cada any, però sense l’anda de la pobra pastoreta, tancada en l’ermita, presonera d’un rector destrellatat.

A l’arribada a la porta de l’església de baix el rector no hi era, com ja podíem preveure. I un llarg i intens aplaudiment ha clausurat la Pastoreta reivindicativa. Ara demà cal refer el camí, de baix cap a l’ermita i diuen que fins i tot hi haurà castell de focs, per més que no vullga el rector aquest superb i foraster.

Estic content, sí senyor.

Cada setembre els menuts del poble es visten de pastorets i pastoretes i baixen de l’ermita fins a l’església en una espècie de romeria incomparablement colorista i divertida. Amb el sarró ple de galetes que van repartint i bastons dringadors, amb roba plena de cintes de colors verd i roig, el caos s’escampa poble avall repetint unes tradicions que segurament tenen molt a veure amb aquell passat remot en el qual Bétera era etapa final de la transhumància aragonesa.

Quan jo era xiquet encara hi havia animals al poble (en la foto jo estic amb ma mare a ca Martín, segurament després d’acabada la Pastoreta). Ara fa anys que els animals són l’excepció, si és que n’hi ha cap. Però xiquets i xiquetes segueixen vestint-se i fent de pastorets.

Tanmateix el rector del poble ha dit que enguany no hi haurà processó. I els pares han respost decidint que faran el camí sense ell, decisió que aplaudisc i encoratge. L’església, en general, fa anys que està degradant-se a tota velocitat i a Bétera especialment l’actual rector està aconseguint crear un nivell de conflictivitat més que notable. Fa mítings polítics des de la trona, no precisament progressistes. Provoca maledicències amb la farònica reforma de la casa parroquial i la polèmica per la venda dels terrenys de l’estació. Converteix cada acte que fa al temple en una ostentació d’autoritarisme, supèrbia i mala educació realment sorprenent. Exigeix que les obreres no siguen separades. I ara va i prohibeix la pastoreta, segurament perquè és massa popular, massa poc dogmàtica.

Ja s’ho farà. Pel camí que porten amb aquest personal tan malcarat l’església es quedarà només amb els fidels més extremistes, aillada i al marge de la societat a la qual diu servir. Només espere que quan això passe la Pastoreta seguisca baixant cada setembre, despullada de sentit religiós però plena de sentit cívic. S’ho hauran guanyat a pols.

La vuitava clou les festes. Aquest és un dia especial per la butlleta que tria al matí les noves obreres i per l’emoció continguda de la processó de la nit que acomiada les actuals. No sóc cap expert en la matèria però crec que és l’única processó que no remata el carrer Llarg, puja l’era i baixa a buscar el carrer València. Aquesta, en canvi, és una processó minúscula que s’arrapa als vells carrerons que envolten el castell, estrets i especials, on els colors i els sons prenen una altra dimensió.

Hi ha al capdavant la fantàstica colla de dolçainers local amb les seues solemnes músiques de processó i la Moixaranga, ressonant plena de dignitat, en el moment que entra la Marededéu al temple. Hi ha les no menys evocadores músiques de la banda, “sicilianes en aquest entorn” segons que opina l’Elvira i estropeades només quan maltoquen l’himne espanyol en el mateix moment que els dolçainers toquen la Moixaranga -però amb músics de la banda de braços creuats ostensiblement i amb tan poca gana en la curta interpretació general, només fans uns pocs primers compassos que ofega el bombo ràpidament, que em pregunte sempre perquè no obliden d’una vegada per totes aquesta absurda pràctica franquista.

Però sobretot hi ha les obreres i els majorals amb els lluminosos vestits de la festa, sorprenents amb la llum del capvespre, amb els mocadors brodats i les camises de flors, amb ciris immensos encaixonant-se dins l’estretor dels carrers mentre el sol va amagant-se i les llums de la nit s’insinuen mentre les campanes toquen i repiquen de forma tan insistent com impressionant. I encara les andes, amb Sant Roc i el gosset (si va dalt l’anda serà sant!) i la marededéu gitada que tot just si hi cap.

Tot acaba després, seguint el ritual. Acompanyem a sa casa la primera obrera fadrina, la primera casada, la segona fadrina i la segona casada i les acomiadem a la porta, amb els pares cofois intentant controlar les emocions, amb els ciris a terra fent un passeig lluminós de plors i emocions que els locals difícilment dissimulem, ens caiguen com ens caiguen les unes i els altres. Hi ha els aplaudiments i visques dels veïns, les músiques de comiat i de sobte els gràcils gallardets blavets i les pintures del terra comencen a ser passat un any més.

Quan ha acabat tot, abans de tornar cap a casa, he fregat les meues mans amb les alfàbegues del carrer, com mana la tradició. És un darrer glop, profund i espès, d’aroma vegetal per a fer front al nou any. 

És una creença errònia però assumida com a certa que el gran matemàtic, físic i filòsof Galileo Galilei va pronunciar aquesta frase al final de la seua compareixença davant la Inquisició, el 1633. La Inquisició el va jutjar per haver dit, defensat i àdhuc provat que la Terra volta el Sol i no a l’inrevés. En aquella època hom pensava que la posició de la Terra era estacionària i representava la singularitat de la humanitat creada per Déu. Per això la demostració científica de Galilei va ser considerada una heretgia i el van obligar a retractar-se.

Contra el que diu la llegenda Galilei es va retractar del tot, malgrat la qual cosa encara va ser condemnat a reclusió a sa casa d’Arcetri fins la mort, que passaria nou anys després.

No hi ha cap evidència contrastable que demostre que Galileu va dir la frase famosa (que podríem traduïr com “però es mou…”). De fet sembla impossible que ho diguera atès que les conseqüències d’un tal acte de dignitat però també d’insubordinació haurien estat nefastes i segurament haurien acabat amb el gran savi mort.

La, per això, llegenda de l'”Eppur si muove” diuen que va néixer més tard, que va ser publicada per primer vegada en un pamflet redactat per Giuseppe Baretti, un italià resident a Londres amb data del 1757, cent vint-i-quatre anys després de la suposada insolència de Galilei davant el tribunal. Malgrat això, des d’aleshores la frase ha fet una fortuna tal que es mereixeria el premi a la frase mai pronunciada més famosa de la història. I està fora de tota discussió que en ocasions, encara avui, és difícil explicar la discrepància incrèdula millor que pronunciant l'”Eppur si muove”. Tothom t’entén.

Ací mateix hi havia abans una crònica diguem-ne que poc receptiva i aduladora, agra sembla, cap a la coetà d’ahir. Aquesta nit els meus amics me l’han contestat en termes molt explícits quan he baixat a fer-ne una a l’albera. Com que m’han demanat de manera explícita que fera una rectificació pública ho faig i l’esborre. Però “eppur si muove”.

(Per cert no sé si Apa sap que un personatge que precisament du el seu nom usa aquesta frase a Fortunata y Jacinta, de Pérez Galdós, equivocant-ne però el significat. Albert segur que ho recorda perquè la novel·leta en qüestió ens la va fer llegir Julián, aquell extraordinari professor de literatura que tanta sort vam tenir de conèixer quan fèiem el vell batxillerat a Godella.)

Les fotografies són dels Nubiola-Sans, bons amics i fotògrafs incansables. (Si punxeu sobre elles es veuen més grans).

Vinc de passeig nocturn. L’albera, el carrer Major i la plaça del Mercat. El carrer Major i la plaça del Mercat són dos dels indrets de més tradició festera del poble. Han tingut majorals com qui diu cada any i un nombre més que considerable d’obreres. Des de fa uns anys, per culpa d’un nou asfaltat, no els deixen pintar el carrer tal i com ve a ser més o menys tradicional quan en el carrer hi viu una obrera. L’any passat, o l’anterior que no ho recorde bé, van intentar fer un invent amb teles i robes per terra que no va funcionar perquè en el moment que va ploure el mullader va ser total. Enguany han decidit reaccionar d’una forma diferent i han omplert la plaça i el carrer de fotografies per les parets on apareixen retratats els veïns que han estat majorals i obreres i de fotografies antigues de la festa, com una mena de xicotet museu a l’aire lliure, que fa agradable el pas per allí. Especialment perquè les fotografies amb els anys tenen efectes hipnòtics -et porten a reconèixer cares i mirades que tenies oblidades en el cap…

Arran la publicació de l’apunt 14 d’abril es va posar en contacte amb mi el PSPV-PSOE de Bétera per a demanar-me una còpia de les dues fitxes de la repressió franquista que tenia en les meues mans i que pertanyien a militants d’aquest partit. Em demanaven una fotocòpia però com és lògic els vaig donar, ahir que vam quedar per a això, els originals. Són documents que pertanyen a gent fitxada per militar al Partit Socialista i amb independència del que jo pense d’aquest partit i la seua actuació de les darreres dècades crec que tenen tot el dret del món a tenir-les ells. 

M’ha alegrat, però, comprovar que sembla que bufen aires nous en aquella casa. Hem tingut una xerrada llarga i diria que la nova direcció local és un canvi respecte a un passat molt poc honorable ací en Bétera. Els he fet el lliurament de les fitxes i m’han assegurat que les tractaran amb l’honor que mereixen, en record no només de les dues persones que en són objecte de les mateixes, Vicent Navarro i Vicent Miralles, sinó també de tota aquella generació que va haver de lluitar per la democràcia en unes condicions tan complicades i difícils. 

Sopem els amics al camp, a casa de Rosa i Vicent. Una taula magnífica farcida de coques, llonganises, botifarres i carn amb tomata. Els xiquets remullant-se a la piscina i els grans xerrant hores i hores. De sobte mou a ploure i hem de córrer a amagar taules i cadires. Seiem al porxo i apaguem les llums per a veure els llamps. Pep compta quants segons passen entre el llamp i el tro i calcula amb Toni els quilòmetres de distància. Un cau molt a prop i el tro eixordeix. Discutim si obrir o si tancar, si deixar espai per a circule la possible càrrega elèctrica. Algú recorda que aquesta classe de tronades eren típiques de la Pastoreta, a primers de setembre. Llorenç no para de regalar-nos amb acudits que ens treuen els queixals de la boca. Ixen les orelletes i els pastissos i la beguda de tota classe i marca. Mentre segueixen caient trons i especulem sobre els ocells que hi ha amagats als arbres. Diuen que el falciot dorm mentre vola, costa imaginar-ho, Conxa diu que fem el favor de no xerrar-ho tot al bloc i Pep proposa festes per a dates assenyalades i celebracions…

I van passant les hores.

Comence a gaudir del Google Llibres, l’acord de la Biblioteca de Catalunya amb Google per a digitalitzar milers de llibres de la col·lecció d’aquesta. He començat reclamant informació sobre Bétera i m’han aparegut dotzenes de volums. No he pogut evitar una certa nostàlgia perquè alguns d’aquests llibres fa anys em van costar suor i llàgrimes de localitzar.

Per exemple “La barbarie gubernamental en Barcelona, Tarrasa, Sardañola, Ripollet, Lérida, Sallent, Ribarroja, Bugarra, Pedralba, Bétera, Tabernes de Valldigna, Valencia, Arcos de la Frontera, Utrera, Málaga, La Rinconada, Sanlúcar de Barrameda, Cádiz, Alcalá de los Gazules, Medinasidonia, Casas Viejas”, un pamflet anarquista sobre la revolta del trentisme era molt difícil de trobar i de fet me’l va facilitar Alfons Cucó, que me’l va deixar llegir però sense treure’l de sa casa. Ara bé, per desgràcia, aquest llibre no és dels que està disponible per a la lectura completa. Però com a mínim ja sé on el podria tornar a trobar.

Arran la discussió sobre la transposició que hauria de fer el govern espanyol de la directiva europea sobre el foc m’avisen del nom tècnic que rep això que fem a casa, és a dir la cordà, la coetà o la coetà del gos. En diuen ‘pirotècnia erràtica’. El nom és tècnic però em sembla poèticament emocionant. Això vol dir que jo sóc un ‘pirotècnic erràtic’ o en faig cada any i sincerament trobe que la definició és bonica de veritat.

Adjunte un vídeo de la nit del quinze d’agost plena d’erràtics en un carrer de Bétera, que sembla el d’una obrera. Queda poc…
 

Amb la caiguda de la nit arriba la nova de la mort del tio Eugeni Pertegaz. Tot i la seua edat avançada la mort em trasbalsa profundament. Ell i el seu germà Vicent, traspassat ara fa anys són dos autèntics herois del poble i del país, dos espills per a mi, persones d’una integritat personal, moral i política que simplement m’agradaria poder imitar. Dos autèntics gegants la vida i la lluita dels quals quedarà en la nostra memòria per a sempre.

Mentre el tio Vicent triava el difícil camí de l’exili el tio Eugeni es va quedar al poble. Recorde de menut les històries xiuxiuejades sobre ell, que si anava al camp amb una parella de la infame guàrdia civil que el perseguia a sol i ombra, que si li pegaven una pallissa o l’amenaçaven aquells sicaris del feixisme. Mort Franco, ell que era un llaurador amb majúscules va ser un dels màxims impulsors de la Unió de Llauradors del País Valencià, de la qual en va ser el president durant anys (en la foto s’adreça al Vè Congrés de l’organització).

Amb la mateixa fermesa amb la qual va aguantar i va resistir com un lleó la difícil dictadura Eugeni Pertegaz no va cedir ni un pam tampoc a les prebendes i les facilitats de la incipient democràcia. El tio Eugeni sempre va saber on havia de ser, sempre va estar segur de quin era el seu lloc i mai no va donar l’esquena als seus. Per a nosaltres, joves nascuts en la foscor, Eugeni Pertegaz era molt més que un model polític, que ho era. Perquè ell era l’esperança concreta que ens feia veure que ni la brutalitat més salvatge i continuada podia acabar amb un home lliure i digne. Que és el que ell era.

El tirarem a faltar molt. És veritat que els darrers anys ja era molt major i s’havia anat apagant la seua presència tan potent allà a l’albereda, assegut a la porta de casa acaçant la fresca de la nit. Però encara preguntava, em diu l’Albert, per les coses que fèiem i escrivíem, pel treball i les lluites, per les faenes, per la insistència en creure i fer del món un lloc millor. Dels vells temps de la lluita contra el borbó que portarien l’alegria de la república del catorze d’abril fins al desengany pels PAIs i la utilització dels camps com a rebordida especulació immobiliària la figura d’Eugeni Pertegaz recorre el segle vint sencer de Bétera amb una solidesa i una rectitud excepcionals, amb l’estatura d’un gegant noble i admirat com pocs.

Dir adéu a hòmens tan grans i honorables és massa difícil. 

Hi ha uns que expliquen que Bruno Lomas, un dels primers rockers valencians i personatge d’una certa fama als seixanta i setanta, se’n deia així per les llomes de Bétera. Uf!

Baixem al bou embolat després de sopar. A mi no m’han agradat mai massa els bous però els amics havien anat amb els xiquets i anem a replegar-los. M’he estat una hora ben bona a la boca del carrer Morvedre, amb el bou a davant i sense fer res. Diuen els que entenen que són bous sabuts, que ja els han embolat abans i saben que el millor que poden fer és quedar-se quets. El d’anit ho feia. No es movia ni un pam, en una rajoleta es va passar tota la nit. Avorrit. Mortalment avorrit. Quan em pose al llit, i ja era matinada ben entrada, escolte la carcassa que anuncia que canvien de bou i pense en com de lent es deu haver fet el pas de les hores allà a l’Albereda. La gent s’ho pren amb calma, xerra o malparla. Què han de fer?