Diumenge morí la tia Gertudris. M’ha encuriosit el sentiment de pena que he sentit. Era molt vella i jo no tenia cap mena de relació especial amb ella, més enllà de la familiaritat amb Albert o Sari. Tampoc culturalment o ideològica em lligava res, més aviat al contrari. Però la seua mort m’ha sonat com a la desaparició d’un piló de terme. Perquè de xiquet sa casa era un dels pilons que delimitava el meu territori. Una de les marques de la meua geografia. Supose que per això amb el seu adéu se’m fa evident, implacable, el pas dels anys.
Ca la tia Gertrudis era darrere de Ca l’Albert, a la boca del carrer de Sari. Des d’allí i cap a València ja tota la resta em semblava inhòspit, terra de la fusteria de Franquet i l’estació del tren. Amb els anys a meitat camí varen posar la tenda de Broseta i conforme em feia gran vaig aprendre a trobar coses en aquell tros de poble. I això m’afegí un horitzó més. Però de ben xiquet la carnisseria de l’Albert i Ca la Tia Gertrudis, a efectes meues, eren la fi del poble. Allà on s’acabava tot.En la direcció contrària, cap a dins la pilona de terme era Ca ma tia Maria i mon tio Frederic. I d’allí a l’escola a l’albera. Tot això i només això. Eixir d’ací era aventurar-te als territoris on et podia eixir Magraner i espantar-te.La geografia, quan eres xiquet, la fa la gent. Te la delimita la gent. I supose que és per això que avui, amb l’absència de la peculiar Tia Gertrudis, constante fins a quin punt la gent va arribar a marcar la meua geografia. Els meus anys passats.