Mails per a Hipàtia

Queden uns minuts per a les dues del migdia. A la Plaça del Sol. Els amics s’envisquen al voltant de la font, armats sempre de les seus càmeres de fotos, amatents al ritual. Ens saludem els uns i els altres, especialment aquells que no ens veiem cada dia -un bes, un colpet a l’esquena, sempre uns ulls oberts. Les alfàbegues passen ja amb el ritme cansat, amb els cossieters poc disciplinats després de tota la volta. A la porta de l’església les espera el darrer pas, l’ombra reparadora. Les campanes repiquen amb excel·lència dalt el campanar, fortes però convençudes que aquest any tampoc no entrarem a hora en el temple. I malgrat tot repiquen i a mi m’agrada el seu so. La camisa de majoral, la florejada, m’acosta amb el seu disseny únic a la colla del 1992, als meus, que ens saludem amb discrecció i un punt clar d’enyor. És un senyal poderós conforme passen els anys.

Mentrestant els majorals d’enguany baixen per la costera, carregats amb farcells i àdhuc amb sacs de confeti. Enguany l’han triat carabassa i diuen que han inventat una màquina que el garbella per a que estiga ben solt i vole alt. Passen per la vora somrient i quan no t’ho esperes una pluja de paperets inunda el cel i tu rius content, ben pagat d’aquella escena. Aquest matí l’has esperat cada any tot l’any. I quan arriba és impossible amagar el somriure ample que t’inunda la cara de banda a banda…