Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Avui faig seixanta anys. És una sensació extranya. Quan jo era un xiquet al meu poble els homes es morien als seixanta anys, invariablement. Ma güela Rita, que sordejava un poc, m’enviava corrents al carrer quan sentia la trompeteta de l’aguatzil que anunciava el bando. Jo l’escoltava i memoritzava la casa i l’edat. A Bétera la gent no tenia cognoms oficials sinó casa. Jo era el major de Ca Montes, per exemple. Així que tornava corrents al seu costat i li deia que s’havia mort qui fos de ca qui fos i que tenia seixanta anys.

Perquè sempre tenien seixanta anys. Ara ha passat el temps i s’ha millorat de manera notable l’esperança de vida. Avui una mort de seixanta anys és la d’algú massa jove. Però així i tot no puc evitar un cert sentiment estrany avui, perquè ara sóc jo qui els té. I una enyorança que em fa pujar les llàgrimes als ulls. Si ma güela poguera veure’m…

Avui és el 15 d’agost del 2020. Dia de la marededéu. El més estrany de tots els que he viscut. Perquè enguany no hi haurà ni alfàbegues ni coets a Bétera. La pandèmia ha trencat també el cicle anual que més espere. Enguany no em podré refer a mi mateix a la una, allà a la placeta del sol, entre confeti i campanes, al costat dels amics. Simplement no hi ha res.

Escric assegut a la vora de la finestra i no hi ha res allà on un altre any hi hauria soroll, gent pujant cap a l’hort, músiques i aquella excitació popular que et diu que ha arribat el dia. De tant en tant passa un cotxe i prou. Per no tenir no tinc ni tan sols la meua major per a despertar-me a crits dient que ja sent la dolçaina i com és que jo encara sóc al llit… Ha de passar un confinament per un cas de covid a la feina, allà a sa casa de Barcelona.

A les vuit, però, han començat a sonar les campanes. Potser és l’única cosa que es pot fer. Ha estat un toc a mà potent, com si volguera despertar-nos d’aquesta boira que segur que a aquesta hora entristeix mig poble com m’entristeix també a mi. Les campanes sonaven com si intentaren matar la decepció i les he gravat amb el mòbil. He pensat que potser és un senyal de persistència, d’eixa persistència en la identitat de la festa sobre la qual tant he escrit al llarg dels anys i a la qual tanta importància done.

No és l’únic gest. Al poble han aparegut banderes i pancartes en molts balcons. ‘Bétera, poble coeter’ diuen les unes. ‘Estime  Bétera’ les altres. I han posat unes grans fotografies històriques de la festa en alguns indrets especialment sensibles avui. Una de molt gran ocupa bona part de la façana de l’església i ahir em vaig fer una foto davant seu, amb el pare. Pels records.

Però res m’és prou avui, quinze d’agost, a aquesta hora. També perquè les prèvies no han existit. La de Bétera és una festa que tota allarguem dies, gràcies als prolegòmens. Però enguany no he anat tampoc a recuperar el casc, les botes i la roba per tirar coets, guardada cada any perquè només la gaste cada 365 dies. Ni ens hem preocupat de comprar-ne. Albert encara insistia en que compràrem algun caixó per si de cas n’hi havia l’oportunitat, que no sé sap mai. Però no li hem fet cas. No ens hem acostat a ca Rausell, que està tancada, a veure què té. Ni hi ha hagut el ritual esborronador de les cases omplint-se de gàbies la vespra i tapant de manera solidària les façanes. No hem pogut tampoc assomar-nos a l’hort a parlar amb Ramonet i veure com creixen les alfàbegues…

Ara, però, em faré un cafè i em vestiré. I em posaré la camisa de majoral del 1992 i eixiré al carrer.  No puc fer cap altra cosa enguany. Només portar aquesta camisa que ens marca i ens distingeix, que ens fa únics i diferents com a poble. Aquestes flors que tant m’estime. I enyoraré l’olor de l’alfàbega. I esperaré que passen 365 dies i que tot això d’avui quede com un malson. Per favor…

Divendres va fer un mes sencer que estic confinat. I, contràriament al que m’esperava, el temps ha passat volant. Segur, en bona part, perquè l’actualitat informativa és d’una intensitat que poques vegades he viscut en la meua vida i acabe fent més hores que un rellotge -com tota la redacció de VilaWeb, que aquest mes ha deixat el llistó informatiu a un nivell certament molt alt i del qual n’estic molt orgullós.

Les estones d’esbarjo les he repartit entre la vida familiar, la música -la meua menuda ha recuperat un guitarró de quan jo tenia vint anys i li ha donat una nova vida-, veure films a la tele i investigar coses noves.

Així dijous vam poder emetre una xerrada virtual en vídeo amb connexions, fent servir un software nou i posant molt d’interès en aprendre a fer-lo anar o he dedicat una estona del meu temps a aprendre a editar eBooks, que aprendre sempre és divertit.

El resultat és aquest volum, Bétera: el país més meu. És un recull més aviat literari sobre el meu poble. Hi explique coses del meu passat, de la vida al cafè que regentaven els meus pares, dels meus amics. de les festes que compartim. del pas dels dies. M’he divertit molt fent-lo, a base de replegar textos que tenia dispersos per ací i per allà i que ara he presentat d’una forma coherent.

Si el voleu us el podeu descarregar gratis i teniu dues opcions:

–En format ePub vos el podeu descarregar de l’iTunes. És interactiu i permet fer les coses que un eBook solen deixar fer-

-Com alternativa ací hi ha la versió en pdf, que no fa llumenetes però que es pot llegir segur.

Espere que ajude a fer passar algunes hores més d’aquest confinament.

Ma mare ha fet vuitanta anys. No li agrada el número i convenim dir-ho a la francesa. Direm que en fa quatre vint. Sempre m’ha encuriosit la fórmula aquestaa de ‘quatre vint’. Deu ser una rèmora d’algun sistema arcaic de recompte que s’ha escolat en la llengua d’avui com una traça arqueològica.

El pastís, encomanat abans de la polèmica lingüística, diu, però, vuitanta. Cosa que no li impedeix bufar i riure. Ma germana l’ha comprat de merenga, que li agrada molt i el meu cunyat bufa de plaer quan veu que porta ametlla. Mon pare el menja amb tant de gust que li queden restes als llavis. Les llepa com si fora un xiquet entremaliat.

Sopem i pugen Mara i les xiquetes i Jose i ma tia Amparin.

–Quatre vint? què vol dir això?
–..que diu que el vuitanta no li fa el pes!
–Uei, xica, veges ara!

Les xiquetes s’abracen amb goig a la iaia Mari per felicitar-la i a mon pare, que perd el món de vista cada vegada que ho fan. I fem fotos. I riem. I les enviem a les meues filles. La major se n’ha anat a Taiwan, on viu la seua germana des del setembre, Després cridaran pel whatsapp i la menuda li cantarà el ‘per molts anys’ en xinés, posant ma mare al punt del plor.

Quatre vint o vuitanta, que tant hi fa, i jo pense en la sort que tinc de ma mare. ‘És fill de sa mare’ diuen a Bétera quan volen dir que t’assembles. A mi m’agradaria molt ser-ho,. semblar-me tant com siga possible, perquè ella és una persona excepcional. Independent, valenta, forta, treballadora, atenta… ho té tot i m’ho ha ensenyat tot. La fidelitat a la teua gent, la força de no deixar-se trepitjar per ningú, el goig de riure, el deure de no defallir i la gran esperança que crea la pròpia voluntat. Des de que jo era jove ella està malalta i ha perseverat i aguantat amb una dignitat, un rigor i una disciplina admirables, que és evident que ha donat fruits.

Quan tu tens fills te n’adones d’una cosa que no penses abans. Que ensenyar s’ensenya sobretot amb els fets, molt més que amb les paraules. I ma mare això ho ha fet amb mi i de quina manera! Sóc fill seu i estic encantat i feliç de ser-ho. Ho estava abans i em sembla que ho estic més que mai ara que ja en té vuitanta. Perdó: quatre vint.

Demà es presenta a la Fira del Llibre de Buenos Aires un volum coordinat pel PEN Club en que es parla de la relació entre Barcelona i Buenos Aires. Em van convidar a escriure-hi i vaig retratar a mon tio Joan Guillem i les coses que em va ensenyar. Aquest és el text:

Les lletres que em van arribar de Buenos Aires

L’any 1967 va ser el de la meua primera comunió. En aquell temps avorrit i gris la comunió era més una festa social que un assumpte verament religiós. El franquisme feia servir la religió com a font de legitimitat i va convertir l’església en una institució de paper cartó que als pobles menuts, com era el meu, marcava de manera fèrria el pas de la vida diària. Fer la primera comunió era una de les grans celebracions de l’any. Per la festa, pel gran dinar familiar que solia acompanyar-la. Però, sobretot, sobretot per a mi, pels regals.

Han passat cinquanta-dos anys d’aquell dia i avui només me’n puc recordar d’un d’aquests regals. Sé que en vaig rebre molts però els he oblidat tots excepte aquell: un llibre. Un familiar exiliat a l’Argentina des del final de la guerra del 1939 va tornar a València per primera vegada aquell any i em va regalar un llibre. Era un llibre gran sobre paisatges del món, amb fotos precioses, perfectament editat. Però aquell llibre el recorde encara avui no pel seu contingut sinó per un paper que portava enganxat a la primera pàgina. En aquest paper el meu oncle, Joan Guillem, va escriure una dedicatòria on em desitjava sort a la vida i felicitat. La sorpresa era que m’ho desitjava en la llengua que ell, tants anys després de veure’s forçat a abandonar el país, seguia parlant a l’Argentina, la que tots parlàvem a Bétera.

El valencià, la nostra pròpia variant local del català, era la meua llengua però mai l’havia vist escrita abans. De fet no sabia ni tan sols que es pogués escriure. L’escola, els diaris, tota la vida oficial i pública, era obligatòriament en castellà. Sembla mentida que avui encara alguna gent s’obstine a dir que el castellà mai ens va ser imposat. Em sap greu però fins i tot la meua esquena n’és testimoni. Dels cops que ens pegaven els mestres només per dir una frase en la llengua que parlàvem a casa. De la mateixa manera el meu cervell podria explicar encara avui l’impacte d’aquell text curt que un escriptor aficionat de Buenos Aires em va regalar.

Sempre he pensat que el meu amor per l’escriptura i el meu respecte pels exiliats va néixer aquell dia per acompanyar-me ja per sempre. Sempre que participe en una activitat del PEN Club relacionada amb escriptors exiliats em ve al cap aquell diumenge de maig de 1967, quan el meu oncle em va lliurar el llibre que em va tornar les lletres de la meua pròpia llengua. I em pregunte, il·lusionat, quin xiquet, quin jove, pot veure sa vida canviada per una simple frase d’aquell qui és obligat a viure fora de casa.

El meu oncle, Joan, i la seua dona Rosita, van tornar en diverses ocasions al seu poble en els anys següents. A Buenos Aires Juan Guillem era un ciutadà més del barri Caballito, del carrer Muñiz, aquest carrer que els seus al·legats avui dia segueixen anomenant encara ‘el carrer’. Treballava venent filferro de coure per a bobinatge de motors. Però mai no va deixar d’escriure. En clau. Com, per desgràcia, ho han de fer tants escriptors a tot arreu.

Pocs anys després de la comunió va tornar per falles i va escriure uns versos que la falla local va imprimir en un extravagant prospecte de color verd. Els seus versos parlaven d’un zepelí que havia passat molts anys abans per Bétera. Ningú sabia en realitat què ens estava explicant i encara vam trigar anys a saber-ho. Però quan va arribar la democràcia, amb gran sorpresa de tots, es va descobrir un petit llibret que ell mateix havia signat l’any 1936, versos per a la falla local d’aquell any, escrits setmanes abans de la insurrecció de Franco. La falla, efectivament, tenia un zepelí i mon oncle versava sobre l’aparell, tement que el feixisme l’obligaria a pujar-hi per fugir. Com així va ser. Efectivament.

Avui, sabent ara tot el que sé, puc imaginar l’emoció amb què trenta-vuit anys després el Juan Guillem del carrer Múñiz, l’oncle Joan que va viure en l’era de Bétera, casa per casa i paret per paret amb la meua família, va escriure la segona part de la història del seu zepelí particular. Il·lusionat, sens dubte, amb el final d’aquella dictadura que el va portar a ell i a tants a l’altra banda de l’Atlàntic, que ens va robar a tants la normalitat, fins al punt de robar-nos fins i tot les lletres.

El Joan Guillem escriptor no ha passat a la història de la literatura, això és cert. Però els seus gestos, aquells petits desafiaments escrits que em va lliurar amb insistència en totes les seues visites, m’han marcat i marcaran per sempre la meua manera de veure el món

. Vaig aprendre d’ell, d’un escriptor aficionat més, d’un poeta de carrer, que la memòria pot bastir ponts capaços de destrossar dictadures. Vaig aprendre que les frases poden il·luminar un cervell. Vaig aprendre que hi ha gent acollidora disposada a abraçar a qui arriba i a donar-li una vida nova -i per això m’indigna tan avui el cinisme d’aquesta Europa fortalesa que nega el dret a venir de qui busca una vida millor. Però per sobre de tot vaig descobrir que la meua llengua, el català, tenia lletres. També. Unes lletres que em van venir, i això mai ho oblidaré, de Buenos Aires, del Buenos Aires més generós i humà. De l’Argentina que ens va saber acollir.

Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.

He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.

En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.

No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.

A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.

No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…

Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.

Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.

Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.

En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

Ma casa és un laberint. Ma casa de Bétera. Construïda sobre el que va ser el bar, Ca Montes, l’edifici agrupa de forma una miqueta desconcertant les cases dels meus pares i oncles, de la meua germana i dels meus cosins també. El fet que haja estat un projecte d’al·luvió provoca situacions còmiques, com ara que l’ascensor en ma casa concretament s’obri a la cuina.

A casa el matí de reis és una gran festa. Majors i menuts, aquest any s’ha incorporat l’Anna com la més menuda de totes, passem de casa a casa obrint regals i gaudint sobretot amb l’alegria dels xiquets, amb aquells ulls tan especials que posen davant els paquets deixats la nit abans.

Entre els regals d’enguany un de ben curiós i simple m’ha emocionat. Un aparell telescòpic per rascar-te l’esquena. Mara, només veure’l, ha recordat que la güela Rita, la matriarca de la casa, en tenia un. No n’era de telescòpic sinó fixe i no era de metall sinó de fusta lacada. Ella el feia servir, efectivament, per a rascar-se l’esquena i de sobte a tots, aquest matí, se’ns ha aparegut la seua imatge bonhomiosa, asseguda a la caseta del bar, sempre vestida de negre.

La memòria ha estat avui un altre regal de Reis.

El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.

Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.

-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia

I un minut després un quart

-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.

Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.

La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.

Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…

La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.

Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.

Història de dues camises

Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.

No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.

Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).

El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.

La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.

Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.

Que l’any vinent tornaré a la de sempre…