A la cua de l’Euromed em trobe que quatre passos davant meu hi ha Toti Soler. Inconfundible amb el barret i la guitarra penjada a l’esquena. Dubte si saludar-lo, però no m’atrevisc i em limite a mirar-lo mentre puja al vagó.
Precisament fa uns dies vaig comprar el disc que va gravar l’any 1973 amb Jordi Sabatés. Una joia.
En comprar-lo, era en una fira de discos vells, al venedor se li van encendre els ulls i em va felicitar per la tria. Ja n’era conscient del que comprava, ja. En la cara B Toti toca la guitarra elèctrica i si m’haguera atrevit a parlar-li li hauria preguntat per què la va abandonar i no ha tornat a tocar-la mai més.
Però em va fer vergonya i el vaig deixar passar de llarg, admirant-lo en silenci.
Quan Lluís Llach va fer el seu famós darrer concert a Verges jo no vaig poder assistir perquè era als Estats Units. De manera que quan es va anunciar que faria el concert al Palau Sant Jordi en suport a Debat Constituent vaig decidir que aquest no me’l perdia de cap manera. I sortosament ha estat així. Ben acompanyat, a més, perquè hi vam anar tots quatre i també es van apuntar Fede i Rosa, que pujaven des de Nàquera i amb els quals vaig pujar també jo.
El concert va superar de llarg les expectatives que jo tenia. Llach estava absolutament pletòric. Si algú s’esperava que trobar un Llach mig-mig després de tants anys d’estar absent dels escenaris es va quedar amb un pam de nas. Quina veu! quina entonació! quina intenció! quin domini! I la seua generositat, demostrada de tants anys, que es va tornar a fer realitat convidant tot de músics que l’acompanyaven en l’escenari i que van protagonitzar alguns dels moments més impactants de la nit.
Baixant del Sant Jordi, comentàvem amb Fede la impressió de veure com d’actuals eren cançons que ja cantàvem amb admiració fa quaranta anys. És veritat que el país ha avançat molt però no prou però també ho és que són grans cançons, extraordinàries.
El dia del meu aniversari, seixanta rodons, les xiques em van sorprendre regalant-me una bateria electrònica. Van ser molt atrevides, però ara ja, després d’haver-la provat, puc dir que m’han fet enormement feliç.
Jo tocava la bateria de jove i evidentment tocava el que ara se’n diu una bateria acústica. Les electròniques no existien en aquella època ni eren imaginables. A finals dels setanta i primers dels vuitanta vaig tocar molt. A Apocalipsis i en grups de tota mena fent tota mena de músiques, cançó, jazz… Fins i tot una nit vaig tocar amb Remigi Palmero i Juli Bustamante. Feien un concert a Benimaclet i Tico Balanzà va fallar en el darrer moment així que es van quedar sense bateria. Recorde la impressió que em va provocar tocar la bateria de Balanzà, que la posava sempre sota un enorme parasol i veure aquells dos grans -que ni se’n recordaran d’allò- tocant al meu voltant.
La bateria, aquesta que ara en diuen acústica té un problema obvi, que me la va fer abandonar i que és que no pots tocar a casa. Sense provocar una rebel·lió dels veïns, vull dir. Quan van aparèixer les bateries electròniques em vaig interessar un poc, però allò sonava a llauna i tenia un tacte molt estrany, de manera que me’n vaig desentendre.
I me’n vaig desentendre massa. Perquè ara que me n’han regalat una no puc estar més content i a la vegada més sorprés. Té una qualitat i una comoditat increïbles: és silenciosa, però tu tens gairebé la sensació que estàs tocant una acústica de veritat.
No m’han regalat qualsevol bateria, això és cert. Supose que els seixanta anys justificaven l’excés i m’han regalat una Roland TD-1MK, una autèntica meravella. Els tambors tenen doble membrana i et fan perfectament la sensació de profunditat i de rebot, una cosa que no em pensava mai que podria experimentar en una bateria electrònica. I els plats reaccionen d’una forma molt natural a la pressió i l’impuls, una cosa imprescindible per a tocar jazz i que tampoc no em pensava que fos possible de trobar en una bateria electrònica. L’únic defecte és que no es pot tocar amb escombretes, només pots tocar amb baquetes. Però vist tot el que puc arribar a fer la veritat és que em sembla un tema gairebé menor.
Ahir dissabte vaig tornar per primer vegada en mesos a assistir a un concert. Concretament al concert que l’Orquestra Simfònica del Vallès i els cors de l’Orfeó Català van oferir al Palau de la Música. L’excusa eren els Carmina Burana de Carl Off, amb aquell aprofiteu l’avui que tant evident se’ns fa enmig d’aquesta llarguíssima pandèmia.
El concert va ser curt però intens. No sé quants mesos feia que no escoltava música en directe i la veritat és que omplia molt. Al mateix, però, el palau presentava un aspecte molt trist. Amb poquíssimes butaques ocupades, com jo no l’havia vist mai abans. La gent té por, evidentment.
No em considere cap mitòman. En tota la meua vida només he demanat una volta un autògraf, a a Antoni Tàpies. Vaig tenir la sort que em dedicarà una il·lustració, que penja en una paret de casa. Aquesta setmana he estat temptat de demanar el segon, però no ho he fet. A l’Alan Stivell.
Qualsevol lector més o menys habitual d’aquest bloc ja saps de la meua admiració per ell. Des de molt jove. A la meua habitació de casa tenia un caixó de taronja on guardava els LP’s i els seus els tenia tots. ’Un dewezh ‘barzh ‘gêr és des d’aquella època el millor disc que crec que he escoltat en tota ma vida. La seua música m’ha acompanyat sempre, descobrint-me cada vegada més coses noves que no sabia i deixant-me gaudir del plaer d’escoltar-la.
Per tot això quan em van dir la setmana passada que era a Barcelona i que si volia entrevistar-lo vaig dir de seguida que sí. Evidentment. Jo gairebé mai no faig entrevistes, no sóc massa bo fent-les, però aquesta no me la podia perdre.
Així que dilluns de bon matí vaig quedar amb ell i amb el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, en l’hotel on s’allotjava. La idea era parlar del nou disc, en el qual inclou per primer vegada una cançó en català. Però inevitablement vàrem anar botant de tema en tema i allargant l’entrevista una estona bastant més llarga del que era habitual mentre demanàvem cafès. I el resultat, molt ressumit, el teniu ací.
Fa uns mesos vaig decidir apuntar-me a Masterclass. Es tracta d’una web on gent coneguda fa cursos en vídeo i amb materials auxiliars. La veritat és que és molt divertit perquè et permet aprendre moltes coses amb poc esforç dels temes més variats. Vaig començar fent el curs de periodisme de Bob Woodward i el de jazz d’Herbert Hancock, dues icones per a mi en aquests dos terrenys. Després em vaig divertir molt fent el curs d’astronauta amb Chris Hadfield i em vaig avorrir molt fent el d’economia amb Paul Krugman. Pel mig vaig picotar el de guionatge de televisió del meu també admirat Aaron Sorkin i vaig fer el curs de guitarra amb Tom Morello, que cada dia em sembla un personatge més interessant.
La setmana passada, però, en va aparèixer un de nou també de guitarra a càrrec ni més ni menys que de Carlos Santana, així que vaig córrer a apuntar-me. I, seguint-lo, m’he trobat amb una sorpresa, una trampa en podríem dir, divertida.
Explica Santana que molta gent li pregunta com pot sostenir una nota tant de temps sense fer ús dels pedals. De fet ell ho conta perquè li ho pregunta Marcus Millers, el millor baixista en dècades de tot el món. I explica la trampa! Acopla el micro de la guitarra amb el seu amplificador. Així de simple. Diu que té un amic que en cada concert li marca a terra el punt ideal per a acoplar i que quan vol fer un sostingut llarg només ha de posar els peus en les marques. Tan simple com això i tan demostratiu de com a vegades ens fem un embolic amb la tecnologia, tots pensant en quin aparell estrany feia servir, quan la imaginació és molt més poderosa i eficaç.
Aquest matí m’he despertat amb la notícia, per mi molt trista, de la mort d’Hugh Masekela, el gran música sudafricà que lluitava des de fa uns mesos contra el càncer. Masekela representava per a mi el millor de la música africana, sense voler treure-li cap valor als altres grans noms del continent.
Masekela no era només un gran músic, un gran trompeta i fiscorni. Masekela aportava al jazz mundial la tradició africana i una lluita intensa i immensa per la llibertat del seu continent, del seu país i de la seua gent.
El vaig conèixer gràcies a la gira Graceland de Paul Simon. Recorde que van actuar al Velòdrom d’Horta de Barcelona i que jo volia més i més Masekela, fins que ell va tancar el concert amb una versió impressionant del Nkosi Sikelel’ iAfrika on de sobte algunes notes, poques, canviaven el to sencer de l’himne conferint-li un sentit dolç, malgrat la duresa de la lluita.
Sap greu que una persona així muira, encara que siga llei de vida. Però sempre ens quedarà la seua música. Per això vos deixe alguns vídeos que crec que reflecteixen molt bé el que va ser Hugh Masekela, el gran Hugh Masekela.
-La versió de Soweto Blues que precisament cantava en aquella gira acompanyant Miriam Makemba, la gran dama de la música sudafricana
-El seu concert sencer al Festival de Lugano de 2009
-La conferència TED que va fer sobre la influència de la música occidental a l’Àfrica
-Una versió de Bring Back Home a la seu de la UNESCO de París. No us perdeu la felicitat de Marcus Miller, tocant el baix amb ell
Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.
Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista
Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta
En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt
Left in Peace
o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.
Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…
No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.
El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.
Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.
El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper, la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.
Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.
Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.
Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant
La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.
https://www.youtube.com/watch?v=j01ro2K1X9c
Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.
Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.
Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.
Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.
Aquest dimarts m’ho vaig passar molt bé. Faig un munt d’actes al cap de l’any però hi ha pocs actes en el qual la meua principal ocupació siga simplement la de divertir-me. Dimarts a l’Octubre de València vaig participar en un acte d’homenatge a Bob Dylan que va consistir en una conversa amb el meu admirat Borja Penalba, que a més a més va cantar quatre cançons. Una d’elles, la seua versió de ‘Noia del país del nord’ simplement esborronadora.
Tot això va venir a compte d’una invitació de Juli Peretó en el marc d’una sèrie d’actes on es parla de tots els premis Nobel de cada any. Al Borja i a mi ens uneixen moltes coses, moltes, dues de les quals l’estima per la música i per Bob Dylan. I per tant ens va resultar tan fàcil i divertit que només vam fer una escaleta mínima del que anàvem a fer, mitja hora abans de posar-nos davant el públic.
Ací teniu un moment de l’acte en el qual llisc una traducció pròpia del ‘Forever Young’:
L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.
No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.
Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…
El nacionalisme cors ha assolit avui una victòria històrica en guanyar les eleccions territorials. Ha estat la culminació de l’esforç de molts anys de molta gent.
Uns d’ells, des de la cultura i concretament des de la música, han estat els I Muvrini, un grup musical extraordinari, que va del pop a la música tradicional i que té un èxit enorme a tot l’estat francès –recorde fa dècades un impressionant aparador dedicat a ells de la FNAC de les Halles que em va deixar bocabadat.
Una de les cançons més impressionants del grup és ‘Terra’, una polifonia corsa que ens arriba molt a dins perquè recorda músiques nostres ancestrals, com les cançons dels Pelegrins de les Useres. La lletra no pot ser més simple (Oh! Terra Nostra / Oh! Terra Corsa) però la màgia de la música posa la pell de gallina.
Ací vos la deixe i enhorabona als amics de Còrsega.
Mira que fa anys que Santana va fer aquest concert i mai no havia vist aquesta versió del gran himne de Marley. I amb quin personal! Conforma avança el vídeo et vas quedant de pedra. Primer Wayne Shorter, com si res. Però és que de sobte allà darrere els teclats veus que hi ha Chick Corea. I darrere seu s’insinua el gran Herbie Hancock (mare meua…) i encara apareixerà el McLaughlin, i…
Divendres la meua menuda i jo vam anar a veure el concert de Tony Bennett i Lady Gaga a Cap Roig. Fa temps que ens ensenyem música l’un a l’altre. Ella m’ensenya la gent i les músiques que li agraden i jo ho faig a l’inrevés. Lògicament com que jo tinc més edat que ella un munt de vegades li faig veure que la seua gent fa covers de grans músics del passat. Així va descobrir Tony Bennett, quan m’ensenyava algunes de les cançons versionades per Glee.
La vetlada va ser fantàstica, malgrat les fans de Lady Gaga. Gaga em va sorprendre molt. Canta molt i molt bé, amb un sentiment jazzístic més que remarcable. Em va semblar una gran artista. Però els seus fans són insuportables. Especialment perquè els qui estaven allà volien ‘l’altra’ Lady Gaga. Fins al punt que ella va haver de fer un discurs explicant per quina raó ara canta jazz amb aquest home que va definir com ‘el meu àngel de la guarda’.
Sobre Tony Bennett què voleu que us diga? Té prop de noranta anys i sembla impossible que algú tinga aquesta vitalitat a eixa edat. Té una veu envejable, tot i que alguns registres se li resisteixen ja. Normal. Ningú no pot esperar una altra cosa i ningú no li ho tirarà en cara això. En canvi la seua expressivitat ha arribat amb la maduresa a uns límits insuperables. Quina manera de dir les coses! Les peces que feia xiuxiuejant amb el piano, especialment dues amb que va homenatjar Sinatra, gairebé em van fer plorar. A mi i a ella. La música uneix com poques coses en aquest món i van haver moments que estic segur que tots dos recordarem sempre.
Llàstima que en aquests llocs no et deixen ballar perquè això sí hauria estat fantàstic del tot…
Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.
Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.
Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.
Lovely … Never, never change Keep that breathless charm Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you Just the way you look tonight