Connexions des de #Badalona

“La ciutat que deserta”, escrius a El Punt d’avui. Un títol potent, reforçat per l’excel·lent il·lustració de Miquel Rof (diria que repescada d’alguna de les cròniques urbanes que jo escrivia a El Punt, oi?). Recupero aquest diàleg que anem mantenint (també) des de la distància. Andreu, jo faig tota una altra diagnosi, del que està passant a la ciutat, avui.

Coincidim que Badalona (o de forma més precisa, la ciutadania mobilitzada) ha quedat tocada pel resultat del 22M. Sí, és clar. Només faltaria! Això ha obligat –està obligant, de fet– a reconsiderar estratègies i a redefinir plans de treball. Aquest és el moment actual. No és exactament que no es faci res, és que en molts àmbits estem recomençant coses, estem repensant prioritats i maneres de fer. És positiu, això (sí!); malgrat es pot confondre amb inacció: indica, en tot cas, que s’està intentant llegir la realitat, veure què és el que ha anat malament i com pot anar millor. Ja t’ho pots imaginar, no és gens fàcil, aquest procés!

I tanmateix, aquests darrers mesos –del 22M fins ara– la societat civil badalonina s’està moviment amb intensitat: s’han produït connexions molt interessants i també algunes friccions (que indiquen moviments de fons, alguns certament preocupants quant a l’extensió d’un enfocament frontista).

La moguda de la Diada és símptomàtica d’una resposta potent (per bé que millorable); però també és important recordar la gentada que va assistir el mes de juny a la festa de la cohesió social organitzada per Òmnium; o la plaça de la Vila plena de gom a gom fa unes setmanes per l’escola en català.

D’altra banda, a la feina de “Badalona som tots i totes” s’afegeix la de la Taula de Cultura, que torna a treballar amb un full de ruta renovat (aquest mes de novembre han començat a treballar tres comissions noves). Per no parlar del Correllengua i d’altres històries recents, també importants (en les quals no he participat directament però sí que he mirat i miro amb interès): Badalona es Mou, Cercle Artístic de Llefià, homenatge Dauder, programa d’activitats de l’Ateneu Roig… Ah, i també tot el treball que s’està fent a través de les comissions locals del 15M!

La ciutat bull, Andreu, en desenes de reunions setmanals. En serio. Jo, així, no ho havia vist mai. Totes aquestes reunions no es tradueixen en accions concretes, d’acord; però en tot cas determinen l’establiment d’un espai de trobada, el coneixement i reconeixment d’interlocutors, l’intercanvi d’opinions i la construcció progressiva (també la posada al dia) d’una agenda de temes. En definitiva, que totes aquestes cites fetes amb ‘nocturnitat i convençuda alevosia’, expliquen un corrent de fons.

Per sort, tot aquest moviment no neix com a reacció al 22M; de fet s’inicia força abans. I aquesta és la millor senyal, crec; perquè ens parla de com la societat civil va mudant la pell (canvi de persones, de temes, de maneres de funcionar…). L’arribada del PP a l’alcaldia obliga a recentrar part d’aquesta feina feta alhora a tants llocs i per tantes persones… però res més (res menys, tampoc, eh?).

Aquesta és la meva visió, almenys; crec que és compartida per altra gent d’entitats i també de partits. Suposo que no es mostra prou bé a la xarxa (en prenc nota, per la part que em toca), mirarem de comunicar-la millor. És tot un repte, i gens menor! Gràcies per l’avís!

Aquesta és la meva visió, deia; que també reflecteix el meu compromís actual. Tornar a la societat civil, el lloc on –després del meu curt pas per la política com a independent/s– crec que puc servir millor al país i la ciutat. Ara sense tenir un paper tan protagonista, intentant buscant una mica de calma per ordenar pensaments… i, per bé que paint encara uns mesos duríssims, animat i compromès, com sempre.

I aquí estem, Andreu; encara que no es noti prou. Aquí estem. Diuen que hi ha onades que fins que arriben a la costa no mostren tota la seva magnitud.

Article publicat a Media.cat sobre les manipulacions subtils a la feina del periodista.

1. Sigues eficient quan convoquis als mitjans a una roda de premsa. Fes arribar les notes a tots els periodistes de la teva zona d’influència. No en menystinguis cap però tracta’ls a tots de forma singular. No necessita el mateix el corresponsal d’un gran diari de referència, que un portal informatiu mig amateur. Sembla obvi, però no ho és tant. Tingues al dia la llista de contactes, fes-te un calendari amb les dates de tancament de cadascún dels mitjans i les seves rutines de treball. La primera feina que tens és aconseguir la informació necessària per triar bé el bé el dia i l’hora. Ja tens un 25% de la feina feta.

Llegir l’article complet, aquí.

Hi hi ha piulades que són un autèntic article d’opinió. Per exemple aquesta: “Fotos #bdn11s #badalona yfrog.com/khvqqxtj yfrog.com/kgqklihj”. La va fer diumenge passat, 11 de setembre, en Jose Luis Infante, un dels impulsors de Llefi@Net Xarxa Ciutadana de Llefià i un home que es fa escoltar, perquè sap escoltar. No li han calgut ni 140 caràcters per servir-nos una de les reflexions més punyents sobre aquesta intensa i polèmica Diada a Badalona. Les dues fotografies que enllaça en el seu tuit de fa una setmana mostren, en primer pla una part del barri de Llefià (els edificis situats a la ronda i els blocs de Marquès de Sant Mori, diria) i en un segon terme, la central tèrmica i el mar.

Les imatges estan capturades al mateix moment que a la plaça de la Plana desenes de periodistes cobrien informativament l’ofrena de la Diada Nacional, marcada aquest any per la suspensió de l’ofrena institucional. Lluny del brogit, doncs, lluny dels xiulets, lluny dels crits de ‘boti, boti, boti espanyol el qui no voti.

Les dues imatges mostren la dimensió del repte a la ciutat i ens recorden que la Diada que ens ha d’esperonar és, potser, aquesta, la dels 26.000 catalans que van fer alcalde Xavier Garcia Albiol el 22 de maig. Com ho farem per convertir aquest indiferent silenci en complicitat?

Es munta país, deia el lema d’Òmnium Badalona per aquesta diada. Així, en temps present. Tu què saps fer? Tu que hi aportes?, era el subtext tàcit de la frase, una autèntica invitació, doncs. O el fragment d’una conversa. Dues metàfores que la seu local de l’entitat no es cansa de fer servir.

Tornem al dia 11, fa una setmana. D’acord: la invitació no es va escoltar prou bé a tota la ciutat, com mostren amb muda eloqüència les dues fotos. Però ja arribarà, n’estic segur. Està feta amb el cor.

Alguns articles recents per complementar aquest apunt: 

• Abandonar el gueto, seduir els indiferents, article de Joan Manuel Tresserras que, si hagués sortit abans, hagués fet innecessari el present apunt.
• Tolerància Crítica, article de Raimon Ribera.
• Lola, article de Dolors Sabater.
• La Diada nacional com a invitació, article de Marcel Mauri a El Tot.
• “El catalanisme, no pot ser excloent”, entrevista a Eudald Carbonell.
• Badalona no és laboratori, és punta de llança, article d’Ismael Peña-López.

El mateix dia que Alicia Sànchez Camacho diu que no convertirà la llengua en un dels temes d’atac aquesta tardor al Parlament de Catalunya, Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona, anuncia que suspèn l’ofrena institucional a la Diada. Amb un peu al fre (ara faig com si m’oblidés de la immersió) i l’altra a l’accelerador (anul·lant la Diada a la tercera ciutat de Catalunya) el PP sembla condemnat a fer bolcar el vehicle.

Però en realitat, el PP aposta per tornar al catàleg el vell número del ‘poli bueno’ i el ‘poli malo’, un útil paperot que saben interpretar amb ofici i murrieria. Les eleccions del 20N són a la cantonada i toca afinar l’estratègia. El vehicle farà una imponent (i estudiada) derrapada, però no sortirà de la carretera. Res del que passa al PP és casualitat, ja ho saben.

La cosa va així: la Sànchez Camacho fa d’embaixadora d’un (futur) partit de govern; mentre a un cantó de l’escenari, Garcia Albiol fa el seu xou, compactant files allà on el partit limita amb PxC i C’s, dues forces de militant oposició que creixeran en influència quan el PP s’enfronti a les exigències de la política de veritat (no només la dels platós de televisió).

Els de la ‘calle Gènova’ saben que ara toca administrar la tensió i, després de la interlocutòria del TSJC i el cop de ‘reformazo’ a l’assenyada CiU, s’imposa un subtil canvi d’estratègia. A les portes d’una contesa electoral on la majoria absoluta no està cantada, demanen a l’Alicia el seu millor somriure, però fan (de nou!) un ‘delicat’ encàrrec al seu millor especialista, en Garcia Albiol.

L’ara alcalde de Badalona té una projecció mediàtica molt potent i les habilitats (i les ganes) per moure’s en les aigües mogudes de la política més descarnada. El seu nom s’associa amb el PP, –avui és un dels càrrecs electe amb més responsabilitat al país–, però manté encara un perfil propi; de fet, és, quan convé, un oportú cowboy. A ell li correspon neutralitzar els dos flancs dèbils que té el PP en el seu (cojuntural?) ancorament a l’extrem. Parlant de romanesos o hissant banderes envia el missatge que no tot és pragmatisme i que el PP diu, quan cal i quan toca, les coses clares.

Després de jugar a remoure les comunitats més tocades per la pobresa i la crisi; ara, uns pocs dies després de declarar per apologia del racisme al jutjat, aixeca, amb una imprudència temerària, el fantasma de les dues badalones (entengui’s, dels dos països).

I així Badalona es converteix de nou en l’escenari d’un nou experiment. Exercint el paper de Ciutat-laboratori, víctima d’una política que la supera i la condemna a la vegada. Badalona, principi i final. Sola.

Com es munta una ciutat? (un país, vaja) es pregunten a Òmnium; entitat que, el dia 11 a les 11h, li tocarà fer el paper d’institució (així ens hem de veure, a la meva ciutat). La pregunta és pertinent, perquè té molt d’invitació, perquè remarca que això és un projecte en marxa, que això és un projecte obert. Un projecte per escriure, un projecte per construir/muntar  (entre tots).

La pregunta és encertada, deia. Que no arribi massa tard depèn de tots.

“Com es munta un país? Com construïm una ciutat? Ens agrada plantejar el debat a partir de preguntes obertes, conscients que el nostre país no és una ‘obra acabada’ sinó una obra en construcció. Més que reivindicació (que també, és clar!), més que celebració (a la qual cap país normal renuncia), per nosaltres la Diada és, sobretot, invitació. Ens hi acompanyes?”.

Aquest és un fragment del text que acompanya el tríptic informatiu dels actes de la Diada Nacional 2011 que Òmnium Cultural promou a Badalona aquest dissabte, 10 de setembre. Aquest any, l’entitat reforça i reinventa parcialment la seva cita anual que ‘tradicionalment’ aplega centenars de persones a Dalt de la Vila. S’hi incorpora un nou espai, la platja, i la gent d’Òmnium Jove aposta per un concert d’altura, amb Inspira, una de les bandes més interessants del panorama musical del nostre país. 

La comunicació d’aquestes activitats s’acompanya amb una divertida paròdia dels manuals de muntatge de mobles de l’Ikea. Com es munta un país?, diem. Una recepta: eines variades, força per collar, habilitats per ser precisos i mans, moltes mans, quantes més millor. “Fer” és la millor manera de ‘defensar-nos’. 

* Aquest any també s’ha constituït la Comissió Unitària 11 de Setembre. Doneu-hi un cop d’ull, aquí.

Avui és el Blog Day 2011, una jornada en la qual els bloggers participants recomanen cinc blogs interessants per a les seves audiències. Aquest any, n’he escollit cinc de Badalona, per bé que tots ells tenen també interès fora del terme municipal. En tot cas, em sembla que els cinc blogs recomanats no són encara prou coneguts (o prou reconeguts) entre la badasfera i part de l’estranger. Vet aquí una empenteta.

1. Alberto Lumbreras: és una sort per a un partit (EUiA, en aquest cas) tenir gent de l’afilada intel·ligència de l’Alberto. Maldekstra kolono (La columna esquerra, en esperanto), permet apropar-se al món de l’esquerra anticapitalista amb una mirada rigorosa, gens sectària i en general, bé que no sempre compartida, sí ben estimulant.
2. La Tafanera del Saltamartí: fa temps que corre, aquest, amb injusta indiferència. Només se li troba a faltar més regularitat en el repàs sensible i informat per als lletraferits de la ciutat.
3. Pepe Reis: i aquí un que comença amb moltes ganes, fent bandera del programari lliure i un polèmic post sobre #wifibadalona.
4. Boatella Cafè: La Dolors es distingeix per un finíssim sentit de la ironia. Menys és més, en uns apunts que juguen amb una aparent frivolitat, però que calen sempre de manera imprevisible.
5. El Contrapunt badaloní: en Christian Carneado, situat en l’òrbita del PSC, va despuntar passades les eleccions amb diversos anàlisis sobre la Badalona post-22M plens de dades i uns arguments ben contrastats. Veurem què és el que va desgranant de cara al curs que comença.

I a banda dels 5, a continuació una relació d’altres blogs ‘ja més coneguts’ però també molt interessants. Llistats a continuació sense cap ordre especial: els de la Dolors Sabater, Oleguer Serra, Martí Serra, Pep Mita, Andreu Mas, Jordi Ballesteros, Jordi Albaladejo, Carlos Casado, Ismael Peña, Anna Fuster i Daniel Julià, Ferran Falcó, Josep Maria Llagostera, Joan Sansa, Dilluns, Joan Guasch, Miquel Estruch, Jordi Crisol, Ferran Pallàs, Albert Lloreta, Lola M. Sala i Laura Garcia. Els de Joan ‘Janquim’ Carreras i Roger Melcior estan, com aquest que llegiu, en ‘procés de reinvenció’. Ah, i finalment , el de la Natalia Touzón, que espero que surti aviat del forn.