Mentre tafanejava per can Saltamartí veient les novetats, ha entrat una senyora gran que li diu a en Gerard, escolti jove m’han regalat un llibre elèctric i ara que he de fer, me’n pot posar uns quants?
En Gerard s’ha endut a la senyora al fons de la llibreria i ha començat amb la seva explicació.
Els de Saltamartí no deixen de sorprendre’m mai, s’han posat al davant i també venen llibres electrònics.
Ahir vaig veure el programa NINES RUSSEs (clica aqui per veure) de la nostra amenaçada TV Badalona que em va agradar molt. En el reportatge editors, lectors i llibreters, aposten per adaptar-se als nous mitjans. De la notícia dedueixo un objectiu comú: volen llegir, el format no és l’important.
De ben segur que és un plantejament voluntarista i segurament una mica ingenu. L’arribada del llibre digital planteja seriosos interrogants i és una sotragada al sector del llibre i al món de la creació: la copia idèntica i fàcil, la rapidesa de la transmissió, el preu, la globalització i l’aparició dels portals totals, són una amenaça al sector editorial i llibreter com el coneixem fins ara.
Estic convençuda que la Sílvia i en Gerard de Saltamartí llibres ho saben, però també és interessant la seva reflexió, volen ser llibreters de capçalera tan en paper com en digital, diuen, i és això que ens agrada d’aquesta llibreria, que mai tenen mandra per recomanar un llibre, per orientar en un determinat moment un seguit de lectures, i sobre tot amb aquest gust que fan les coses.
Als lectors ens agrada que la Sílvia i en Gerard ens recomanin llibres ja sigui en “unplugged” de paper o en elèctric en E-BOOK . Vaja com l’Eric Clapton que ens agrada en guitarra acústica i en guitarra elèctrica!
És molt difícil recordar quan vaig començar a llegir; ni tan sols la mare ho tenia anotat en aquella llibreta que anava inscrivint meticulosament els meus progressos.
En el quadern de la mare està escrit tot: les primeres farinetes, les vacunes, la verola, el xarampió, les primeres passes, les dents i els queixals... la primera vegada que vaig dir “mama” i el primer “ papa”, en canvi no diu res de les primeres síl·labes!.
Penso que el moment que un comença a llegir és imprecís i no es pot inscriure en una data. Malgrat que a la literatura hem pogut trobar moltes pàgines, sobre tot en les memòries, en les que alguns autors afirmen ser conscients o tenir noticia del moment de l’esclat de la lectura. Em sembla un bonic recurs literari però no crec en la seva versemblança.
Si be no sé quan vaig començar a llegir, si que crec recordar el moment que vaig gaudir d’un llibre. En el meu imaginari m’he construït quin moment sento el plaer de la lectura, i el situo quan vaig llegir per primer cop Robinson Crusoe. Recordo com va anar a parar a les meves mans aquell volum, me’l va deixar el meu cosí Claudi.
El meu cosí Claudi era uns cinc anys més gran que jo, i un dia que vàrem anar a casa seva a visitar-lo me’l va donar perquè el llegís, jo admirava molt en Claudi perquè era més gran i perquè ho sabia tot, i m’havia arreglat la roda del patinet, a més era noi, jo que només tenia germanes la figura protectora d’un noiet més gran em donava seguretat, en Claudi va morir pocs anys desprès, és la meva primera noticia de la mort. A casa em van dir que en Claudi s’havia anat al cel.
Recordo que el dia que em va donar el llibre, era una tarda d’estiu i en arribar a casa em vaig asseure al balcó a llegir, o almenys aquesta és la imatge que en tinc (al balcó de casa he passat moltes hores llegint). Va ser extraordinari viure el naufragi i veure com es podia sobreviure en una illa, i com era de necessari trobar un amic en Viernes...
Ara molts anys després t’adones que la relació d’en Robinson amb en Viernes no és precisament d’amistat, però la història et continua seduint.
Aquest mite personal de que la meva primera novel.la va ser Robinson Crusoe, el sap tothom!! I l’Alex el passat dijous ha tingut un bonic detall, m’ha regalat una nova edició de Robinson Crusoe traduïda per Enrique de Heriz en una acurada edició de l’editorial Edhasa.
Aquesta setmana arracono els llibres que volia llegir: Auster i Llach per tornar per enèsima vegada a les aventures del nàufrag més famós de la literatura. De ben segur que trobaré nous matisos, i en aquesta ocasió amb una magnífica traducció de l’anglès al castellà.
El proper dijous 2 de febrer serà el meu aniversari, com ja esteu imaginant no desvetllaré la meva edat, ho celebraré amb un bon àpat amb l’Alex, que així m’ho ha promès.
També ho podré celebrar amb noves lectures. L’he dit al meu Àlex que dijous està anunciat que surten dos llibres que vull que em regali a més del sopar... son el Diari d’hivern de Paul Auster i Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach.
En tinc força ganes de llegir tots dos llibres. El d’en Llach perquè estic convençuda que encara que tingui una gran repercussió en els mitjans... coneixent el personatge i el seu rigor professional i intel·lectual, segur que ha escrit aquest llibre amb els cinc sentits. Sembla ser que els de Saltamartí van anar a la presentació del llibre amb l’autor. Així vaig sentir que la Sílvia ho explicava a una clienta i li deia que ja havia llegit el llibre i que li havia agradat molt. No només per la història sinó, i sobre tot, per la sensibilitat que mostrava; la Sílvia li deia que podies trobar emocions a cada pàgina que llegies.
També em ve de gust llegir el de Paul Auster, el darrer llibre que vaig llegir, Invisible, més enllà de la coberta repetida, em va agradar molt
Mentre no arriba el meu aniversari continuaré la lectura que vaig fent de manera intermitent del llibre d’assaig i història que ha publicat en Josep Fontana, Por el bien del imperio, confesso que soc poc lectora de llibres d’història, però aquest llibre em te atrapada: l’autor ens explica “una història del món des de 1945 fins a l’actualitat” la tesi que defensa és que des del final de la guerra mundial l’hegemonia del món ha estat en mans dels Estats Units i sobre tot al seu servei. L’assaig defensa que, 70 anys després del final de la guerra, ens van prometre pau, una existència lliure, sense por i sense pobresa i no s’han acomplert, contràriament les desigualats s’han eixamplat encara més.
Ja ho sabeu si dijous em voleu felicitar o regalar llibres estaré encantada... que encara m’agrada llegir malgrat tenir un any més.
Tafanera |
Llibres |
dimarts, 6 de desembre de 2011 | 19:18h
Soc una d’aquelles badalonines que el 28 d’octubre de 2010 vaig assistir a l’acte que reivindicava “ens agrada Badalona”. Érem força gent que ens manifestavem contra la política xenòfoba que exhibia el Partit Popular badaloní... Els que érem en aquell acte representàvem la Badalona bonica, la Badalona horitzontal, estàvem cofois del nostre territori. Segurament però, una bona part dels signants del manifest teníem la consciència que no estàvem parlant de tota Badalona, segurament poc o res en sabíem de la perifèria.
Acabo de llegir el llibre Paseos con mi madre de Javier Perez Andujar, i penso que en aquest llibre si que apareix la Badalona que no hi era en aquell acte: la Badalona de les afores de Badalona, Llefià, La Salut, Sistrells, Llloreda Sant Roc, però també San Cosme del Prat de Llobregat, o el polígon Gornal de l’Hospitalet de Llobregat, o Ciutat Badia...
Crec que feia molt de temps que ningú descrivia com en Javier Perez els suburbis. Des d’en Paco Candel, quasi ningú havia tornat a escriure sobre la gent real la que viu cada dia a la perifèria i que no és d’enlloc sinó que son d’una manera de viure. La gent dels barris que tenen els carrers amb els noms més bonics de quan volíem canviar coses: l’avinguda primer de maig, el carrer autonomia, el carrer democràcia, el carrer Federico Lorca,... aquests noms havien anat als barris per assenyalar que anàvem a canviar les coses -i també perquè aquests noms no cabien en els centres de les ciutats-. Com diu l’autor, als nostres suburbis hi ha “Todo lo que nadie ha querido en Barcelona y en ninguna otra parte”.
Javier Perez Andujar, no és només un cronista d’un estat de les coses o de la manera de viure, també ens escriu i ens descriu amb una magnifica ploma carregada d’una fina i cínica ironia, acompanyada de bones dosi de romanticisme post-industrial, i amb un talent descriptiu lleugerament barroc.
Paseos con mi madre, és un llibre imprescindible pels que volem sentir-nos part de la extensa complexitat metropolitana i alhora entendre-la.
L'autor afirma: “siendo de barrio, no querré yo ser de barrio, donde tan difícil es leer, sino ser del espacio exterior, pertenecer a otra nada más lejana y más oscura y también más infinita”.
Aquell 28 d’octubre els que estàvem al Círcol dient "ens agrada Badalona" haguéssim agraït unes quantes pàgines d’aquest llibre...
Tafanera |
Pinta bé |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 00:30h
Avui he anat a Saltamartí llibres a veure novetats i, de passada, escoltar d’amagatotis les converses que allà pugui trobar...
Ja he vist uns quants clients demanant orientacions, prenent nota ,llibreta en mà, per fer la carta als reis.
Mentre les mares i pares van escoltant les explicacions que donen els de Saltamartí amb aquell entusiasme que t’expliquen les coses... alguns nens campen per la llibreria sense massa control. Mentre la Sílvia estava explicant a una clienta la sinopsi del Cel que ens queda d’Alejandro Palomas, un nen ha llençat a terra tots el calendaris que estaven penjats en un pany de paret.
Rodolaven per terra, com fruita madura, calendaris dels pagesos, de les llunes, i els del cordill s’engavanyaven , mentre els “tacos” Maragall deixaven anar un renec , i el calendari gelpi ha sortit volant com la cotorra de la seva portada.
He ajudat a recollir el temps perdut que vessava per terra, i entre ells he arreplegat un calendari Gelpi que ha deixat la seva darrera pàgina al descobert, i tafanera com soc, no m’he pogut estar de llegir-la. És tota una declaració d’amor al pare, però també una delicada manera d’explicar els nouvinguts. El calendari gelpi d’aquest any es dedica als animals nouvinguts.
Ja en fa 42 anys que el fan, malauradament aquest any ha pres el relleu el seu fill perquè el seu creador, l’escultor Enric Gelpi Vintró, ha mort aquest any.
M’he comprat el calendari i ja l’he penjat al pany de paret estret del costat de la finestra de la meva habitació. A l’espera que dintre d’una mica més d’un mes girar el primer full i desitjar-me bons propòsits, com llegir més, estimar més i una llarga tirallonga de desitjos que ja m'estic preparant i que espero compartir amb vosaltres seguidors d'aquest tafaner bloc.
Escric aquest post a tres hores del tancament dels col·legis electorals Ja he anat a votar!.He anat a votar els mateixos i les mateixes que voto sempre: els que sempre perden, però que a mi en sembla que son més coherents...
Quan he començat aquest post no volia parlar de les eleccions; que intueixo que el resultat de dintre de tres hores serà dolorós... al menys per a mi i uns quants més... però la majoria decideix...
M’he posat la bena abans de la ferida i veig que els de Saltamartí llibres també. Dimarts presenten un llibre que es diu 50 Preguntas y respuestas para combatir la ansiedad de Domènec Luengo. Dimarts aniré amb l’Alex que aquestes coses de la psicologia li agraden molt. A mi no gaire, però amb el que ens espera segur que aquest llibre ens pot anar força be...
A l’espera de que passin aquestes tres hores per saber el resultats electorals continuu amb la lectura del darrer llibre d’Andreu Martín titulat Cabaret Pompeya, me’l va recomanar la Sílvia de Saltamartí i ja vaig per la meitat, m’està agradant molt, jo inscriuria aquest llibre en el mateix espai que La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza, i en algun aspecte també amb Incerta Glòria de Joan Sales. Quan acabi el llibre prometo dedicar-li un post en aquest bloc.
Mentre... vaig a la cuina a fer una infusió de te verd per passar l’estona, a l’espera dels esperats i no volguts resultat electorals.
Dimarts per fer-nos passar la ressaca i prevenir l’ansietat aniré a la conferència del doctor Luengo que m’han convidat a Saltamartí llibres
Fa uns dies vaig anar a Saltamartí llibres. La llibreria estava a curull de gent. Vaig haver de quedar-me a l’entrada. Es tractava de la presentació d’un llibre, i el llibre era de poesia i no si cabia!!!
Mentre escoltava les belles paraules que es deien, una persona es va atansar a la porta i em va preguntar, què estan fent? Li vaig contestar: estan presentant un llibre de poesia. I em va dir: per un llibre de poesia hi ha tanta gent?, segurament va veure la meva cara de contrarietat a causa de la seva desafortunada observació i ho va voler arreglar dient-me: potser és lògic! amb les noticies que hi ha, i amb el que està passant, millor escoltar poesies que no fan mal...
Certament la poesia no ens feia mal; el comentari d’aquesta persona si que me’n va fer i força. Sortosament aquell home va marxar. Algú que pensa així no cal que faci cap esforç per entendre les paraules, la seva música...
Tan de pressa com vaig poder, vaig tornar a endinsar-me en allò que recitaven a duet la Coloma Lleal i l’autora de l’obra la Bel Granya. La Isabel Granya ens llegia uns bonics poemes d’un petit poemari titulat Anagrama de sal, una puça, la col•lecció mínima que publica la gent del Pont del Petroli.
Pensant de nou amb l’individu que menystenia l’acte, vaig recordar el poema de Blas de Otero “me queda la palabra” . Doncs això! afortunadament ens queda la Paraula i si no, llegiu aquest poema de la Bel:
Indicis
El mar s’ha endut aquesta nit prop de vuit metres de platja. Si fóssim més cauts esborraríem les nostres petjades.
Tafanera |
Idees |
dijous, 8 de setembre de 2011 | 01:03h
Acabo de tancar el suplement de la Vanguardia Cultures i l’Alex em pregunta i ara que et fa enfadar? No sé com és que em coneix tant... només per la manera de passar les pàgines del diari reconeix el meu enuig...
En aquesta ocasió la causa no ha estat ni l’economia, ni el tribunal constitucional i companyia. Qui m’ha fet enrabiar ha estat en Julià Guillamon amb la seva crònica sobre el llibre de Jaume Cabré JO CONFESSO.
Tafanera com soc, agraeixo molt la feina dels crítics a les pàgines de literatura, perquè m’orienten i em donen cullerades d’aliment que em creen la necessitat de llegir això o allò altre.
Aquesta vegada en Guillamon ens demostra que ha llegit amb atenció el llibre. Com a lectora que es gasta 26,90 euros per gaudir de la lectura no m’agrada que interpretin i m’expliquin el que li passa als personatges a la pàgina 30 o la 500. M’agrada que, si l’autor decideix que un personatge mori a la pagina 427, no m’ho expliquin en un article, jo vull fer el mateix esforç intel·lectual i vull fer jo els descobriments!.
Li demano al crític que m’expliqui si li sembla que és una obra més madura que l’anterior, o com utilitza les comes, o si em fa notar com fa les transicions de la narració... Però la història que me l’expliqui en Cabré que per això m’he comprat el llibre!
Li he dit a l’Àlex, que ja te el Jo Confesso al sofà, que no es llegeixi l’article... que és prou llest per no necessitar el manual d’instruccions del llibre.
En Guillamon m’entendrà si li dic que en el seu llibre El dia Revolt, cal llegir el llibre sencer i només al final, escoltar el CD que acompanya el llibre.
Penso que L’ABC de la crítica ens diu que mai hem dedesvetllar res de la trama...
Tafanera |
Llibres |
divendres, 2 de setembre de 2011 | 00:00h
Avui a l’aparador de Saltamartí llibres destacava, quasi en solitari, el darrer i
flamant llibre de Jaume Cabré,JO CONFESSO,
Eren les 10.05 del matí i jo ja
hi era tafanejant i ensumant l’olor de tinta de la llibreria. Mentre badava entre llibres, he escoltat la conversa que
mantenien la Sílvia i en Gerard des de darrera de les piles de caixes dels lots de
llibres de text.
La Sílvia li deia a en Gerard: "l’aparador
és molt simple però molt “xulo”, i a
més el protagonista de la novel.la és ben present!".
He tornat cap a la porta a veure
de nou l’aparador: els llibres i una gran cartellera amb la foto de la
portada del llibre; però la Silvia s’estava
referint al violí que hi ha exposat al peu
dels llibres de JO CONFESSO.
No m’he pogut estar de preguntar-los-hi: què en sabeu alguna cosa del llibre? i
els dos amb cara de satisfacció i dolenteria em diuen a una sola veu: “ja l’hem llegit”...
I què? pregunto jo. I ells em diuen l’has de llegir; i ja no esperen i comencen
a fer-me el tastet..
Segons els llibreters de can Saltamartí
el fil conductor és un violí però, sobre tot, el llibre ens parla del MAL en majúscules, que travessa la
història, les persones i és a tocar de tothom. En Gerard em deia que
en aquest llibre la lectura d'uns quants passatges sobre el MAL li ha fet molt de mal. Que
hi ha algunes pàgines que fan patir i reflexionar molt.
La Sílvia em sintetitzava el
llibre amb aquesta pregunta: tan de MAL WAAROM?, i m’ha deixat amb la pregunta
als llavis; contestant-me: quan el llegeixis sabràs el perquè d’aquesta
pregunta.
Com podeu imaginar he sortit de
la llibreria amb el llibre sota el braç, be amb un no, amb dos llibres. També he comprat A Sangre i Fuego de Chaves Nogales que aquest estiu uns amics de l’Àlex
al càmping de Sant Pau de Segúries li varen recomanar "ja que ell és “profe” d’història".
Llegeixo les primers línies del
llibre i... i deixo d’escriure aquest post...
Penso en el que en Gerard i la
Sívia m’explicaven i em dic: tan de bo que
el MAL no ens deixi mai indiferents!
Tafanera |
Idees |
dilluns, 15 d'agost de 2011 | 12:00h
Encara no he paït la mort d’en Miquel Pairolí.
Tinc la necessitat de fer públic el meu dolor.
Al gener vaig llegir el seu darrer llibre Octubre. El vaig comprar per molts motius. El primer perquè era
d’en Miquel Pairolí, però també perquè l’edità l’editorial A Contravent en una bonica i acurada edició i també per la
portada, per la fotografia de la portada, el temps expressat en forma de
rellotge de paret.
Vaig gaudir molt de la lectura del llibre. La sensibilitat dels
escrits, la lucidesa de les reflexions, de la selecció dels escrits i
la roda circular del temps que ens mostra en la seva tria.
Desprès de la
seva lectura, ja no miro igual des de la finestra del menjador els testos del
meu balcó, ni els núvols blancs que trenquen el cel blau amb l’olor de la torrada
de pa amb oli que menjo, mentre llegeixo esfereïdores noticies de tragèdies humanes que no hem
deixen indiferent ...
En Miquel Pairolí en la seva magnifica novel.la El Manuscrit de Virgili ens convidava a
la reflexió sobre l’escriptura, ens qüestionava que és l’escriptura sense
lectors i també ens parlava de la necessitat de la transcendència per mitjà de l’escriptura.
Es diu que l’invent del foc i de la roda han estat els
avenços més fonamentals dels humans, i ben segur que així és; però el del
llenguatge i l’escriptura són els que ens han fet transcendents i ens ha donat
el sentit del que som i el que fem.
A part de l’admiració també m’uneix amb el Miquel el rellotge
de paret, que està a la portada del llibre Octubre,
que és el que tenia al seu estudi. Jo en tinc un d’igual al menjador de casa
meva.
És un rellotge ja força antic que fa sonar els quarts i les
hores, el so de les seves campanes és solemne i elegant, amplificat amb la seva
caixa de fusta ja una mica corcada....
Desprès de la lectura d’Octubre
quan jo donava corda al meu rellotge de paret pensava que en Miquel també ho
feia.
Ara, ja no dona corda al seu rellotge, ja no escriu per a
nosaltres els lectors, ja no hi és, en Miquel ja no hi és...
Però avui a l’agost torno a obrir el dietari Octubre i sé que
una vegada més, l’escriptura ens dona la transcendència i en Miquel retorna a la
meva memòria, cada cop que obro el llibre ell dona corda al seu rellotge de la
casa de Quart.
Dies confusos a Badalona. Els de dalt i els de baix no paren
de parlar dels resultats electorals a la ciutat. Que si ha de governar el PP o
no, que què passarà amb la llengua a l’escola, que tot s’ha fet molt malament. També
és parla dels acampats a la Plaça de la Vila; també que s’ha suspès la
sardinada a baix a mar per culpa de la
seguretat i el Barça. I com no!, també es parla de la brutal i desmesurada“neteja” dels ocupants de la plaça
Catalunya, per part del Conseller Puig.
He passat un parell de dies per Saltamartí cercant la pau
dels llibres i el seu silenci enraonador. Volia trobar la remor dels clients parlant de les seves coses, de llibres, o
del nens i el seu refilat i agut parlar...però
no; també a Saltamartí es feien grupets de conversa. Ara un ara l’altre, la
Sílvia, la Gemma i en Gerard anaven obrint i tancant la mateixa conversa: què farem a Badalona? què ens espera? què faran els polítics, què podem fer els
ciutadans? i entre conversa i conversa venien algun llibre, també el d’indigneu-vos.
Tafanera com soc, he anat seguint les converses: la meva conclusió
és que havia molta perplexitat i també ganes de trobar solucions....
UN HOTEL A LA COSTA és el títol del darrer llibre que he llegit. El vaig comprar a can Saltamartí, és que no puc evitar ser tafanera!. Mentre romancejava entre les góndoles ja més alleugerides de llibres, vaig escoltar la recomanació que una clienta feia a la Silvia de la llibreria; li deia: “He llegit aquest llibre amb entusiasme. Fa un retrat del país, de la seva gent i del paisatge que no queda massa lluny d’en Pla”...
Ep! Això son paraules majors- vaig pensar- , que una anglesa pugui parlar de l’ànima catalana i el seu paisatge com en Josep Pla!..., o bé la clienta era una exagerada o realment valia la pena la lectura del llibre.
Doncs sí. Ha estat una molt grata lectura, acabada amb llàgrimes. UN HOTEL A LA COSTA, és el relat de la seva autora la Nancy Johnstone, que va viure a Tossa de Mar des de 1934 fins a 1939, va construir un petit hotel per 20 hostatjats que va acabar com a residència per a orfes de guerra. És un llibre molt fresc que en algun moment recorda “UN ANY A LA PROVENÇA “ de Peter Mayle. La Nancy Johnstone ens dona la mirada d’una persona forana que poc a poc és troba implicada amb la gent d’un país que es veu desaparèixer; amb una gent diversa que pateix la rereguarda de la guerra i amb els innocents de sempre: els nens i les nenes, que pateixen la barbaritat de la guerra...
Tafanera |
Idees |
dilluns, 11 d'abril de 2011 | 09:18h
Les meves darreres lectures m’han portat d'una manera o altre a Badalona.
En el pròleg de Radiacions, Enric Julliana cita el llibre le Bleu du ciel de Georges Bataille en el que el protagonista s’aixeca un matí amb ganes d’oblidar, de respirar i fuig de la realitat anant a banyar-se a Badalona sota el cel blau al costat del pont del petroli...
Acabades les lectures de Radiacions i del Azul del cielo, he llegit la Caligrafia de los sueños de Juan Marsé. Una de les protagonistes ha de fugir de la seva situació i es planteja escapar-se a casa de la seva sogra que no és altre lloc que Badalona...
Avui he acabat el darrer llibre de Martinez de Pisón, El dia de mañana. Com el llibre d’en Marsé l’acció també passa a Barcelona però un dels personatges ha de fugir i evidentment s’amaga en una habitació llogada a la casa d’una vídua d’un guàrdia civil a Badalona.
No son els únics casos que apareix Badalona a la literatura, ni molt menys, puc recordar uns quants més, en tots i ha un factor comú: la ciutat surt com un fet perifèric i un espai marginal.
Badalona és un bon recurs per la fugida. Un lloc que és enlloc, que tothom sap de la seva existència però ningú coneix. És un bon lloc per amagar els personatges. Segurament i desgraciadament, és així com ens veuen arreu.
Hem pregunto, en quants llibres pot sortir Badalona de manera marginal o com a recurs d’alguna escapada?. Apa animeu-vos, i fem tots plegats la llista, envieu comentaris...
Tafanera |
Idees |
dimecres, 30 de març de 2011 | 00:13h
Encara no m’he recuperat dels ensurts d’aquest cap de
setmana. Vaig anar a Àger amb l’Àlex. Els reis li havien portat un val per a
una a llençada en parapent a la Vall d’Àger. Des del matí de reis no paro de
donar-li voltes a la novel.la de l’Imma Monsó, Una tempesta. En el llibre, un
dels protagonistes s’escapa de casa per fer un vol en parapent; fins aquí res
extraordinari. L’interessant és com descriu l’autora el vol, la mateixa tempesta,
i com un núvol bufarut i negre xucla cap a munt al personatge. Ho escriu i
descriu d’una manera que sembla com si tu
estiguessis volant . L’experiència llegida em feia tenir por de que a l’Alex li
pugues passar alguna cosa. Això de llençar-se al buit i anar penjat d’uns
cordillets lligats a un tros de Nylon no li acabo de veure la gràcia.
Finalment dissabte a l’habitació de la casa rural li vaig
llegir el fragment que descriu el vol del parapent, pensant que potser el
convenceria perquè desistís de volar. L’Àlex que és un home perspicaç de
seguida va notar la meva maniobra i em va dir que la lectura era molt interessant
però em demanava que tanqués el llum que demà tenia que matinar per volar amb parapent....
Aquest matí mentre esmorzava a la cuina de
casa, he mirat el calendari que tinc penjat darrera la porta i he recordat que enguany Sant Jordi cau en dissabte Sant. O
sigui que aquest any celebrem dos festes en una: tenim un Sant Jordi Sant.
Sembla que el sector del llibre no esta massa
content. Diuen que potser les vacances de setmana Santa puguin afectar les
vendes... tothom diu la seva, però és
un debat un xic estèril, sigui com sigui no és canviarà.
Que no tinguin cap dubte els editors i
llibreters: als que ens agrada llegir seguirem llegint i comprant llibres, i
els altres els que compren només un llibre per Sant Jordi i que fan
arrodonir les vendes al llibreters, aquests, potser uns quants, els faran una
mica la guitza. Que i farem...
A setmana Santa jo seré fora, a la caseta de la
meva cosina a la Cerdanya i per això avui he passat per Saltamartí i he
fet la tria dels llibres que vull que l’Alex em regali. Com que sé que
llegeix el meu bloc,
aquí li deixo la llista i una breu explicació de cada llibre perquè no
faci
compres a cegues.
