Connexions des de #Badalona

“Mai com ara, en el govern de la ciutat, la imaginació i l’habilitat per arribar a consensos hauran de ser un valor tan important” Vet aquí les propostes de participació de la candidatura Fem-ho plegats, coalició independentista liderada per Esquerra Republicana de Catalunya, i de la qual formen part també Accent, Reagrupament i les JERC.

O dit d’una altra manera:

Aquest ‘singular’ vídeo de campanya presenta cinc estris de fusta de bambú. Dissenys de sempre i per a sempre. Eines imprescindibles a la cuina. Cadascun fa la seva feina, però si convé, són intercanviables. Surten els plats, s’escriuen els menús a la pissarra i a la sala els comensals van cruspint-se les menges, una rera l’altra. Una cuina és un equip on quan la cosa va bé, no hi ha de faltar ni sobrar ningú. Apuntem cinc conceptes, que volen interpel·lar tota la ciutadania, la que està en associacions, la que està en partits, la que senzillament s’interessa i es preocupa per la ciutat. Són cinc objectius que ens semblen importants per al pròxims 4 anys. Més participació, més pactes de ciutat, més ajudar la innovació, més treball en xarxa, més transparència. Vaja, cinc receptes per a una cuina que ha de funcionar millor, per a un restaurant ple de colors i sabors, en el qual un dia, un s’aixeca de la taula creua la porta i diu… ei, aquí estan les meves mans: qui em passa un cullerot?

Un llarg corredor connecta Badalona. És un camí cultural que en realitat podria començar a qualsevol racó de la ciutat, però que nosaltres situem al futur museu del còmic, a l’antiga fàbrica del coco, la CACI. D’allà va seguint el passeig marítim per enfilar-se, carrer del Mar amunt, zona comercial i de teatres, batec incansable de la cultura i potent aparador. És el centre de Badalona, no pas el barri del centre (distinció pertinent, crec). Ben aviat el camí enllaça amb Dalt de la Vila, una Baetulo que brilla més que mai, a 3 minuts de l’estació de metro. El Museu de Badalona es reivindica com a equipament metropolità de primer ordre. Bé. Ja era hora. A tocar, Can Barriga; equipament pel barri, d’una vegada!; i Ca l’Andal, la imponent masia que entre esquerda i esquerda es mira la vella ciutat de reüll. Aquesta edificació podria ser el nou centre de cultura tradicional a la ciutat (de fet, ja hi ha compromès el finançament). Amb els peus direcció al Maresme, trobem la masia de Can Canyadó (perquè no? un centre cívic jove?) i la futura biblioteca del barri. Per arribar-hi, haurem passat per un parc preciós, que cal recuperar amb imaginació i valentia, i que pot arribar a ser un reclam metropolità. Continuem la caminada enfilant-nos fins a Morera i Pomar, la biblioteca, el centre cívic de Morera (centre especialitzat en la dona?) i d’un salt ens plantem a les masies, la vall de Pomar i la vall de Canyet, la ruta dels tresors. Després d’una bona caminada baixarem per Montigalà fins a Lloreda i el Sant Crist. Camí del Besòs passarem per la Salut i l’Escorxador (on toca fer encara tantes coses!) i Llefià, amb la biblioteca i la Torre Mena i el teatre Blas Infante. A una sola parada de metro, Santa Coloma de Gramenet i una programació cultural interessant, que caldria considerar també una mica pròpia. Creurarem l’autopista, de nou, camí de la biblioteca de Sant Roc i l’Ateneu, l”experiment’ que sí que val la pena. A una parada de metro, Sant Adrià de Besòs, i el seu museu de la immigració i equipaments culturals emergents, que toca descobrir. I amb ‘quatre’ passes tornem a ser davant del Museu del Còmic.

Tot això s’explica en aquest vídeo d’un minut, que hem preparat per mostrar la nostra visió de la cultura a la ciutat. Un llarg corredor que connecta cultura, cohesió i reactivació econòmica. Hi trobem diferents protagonistes, és clar: l’administració, sí; però també, i principalment, desenes d’entitats i col·lectius, gent que promou la cultura amb ambició i compromís, un amor per la ciutat que és, segurament, el nostre millor capital. Prenguem-ne nota, especialment en temps de crisi.

En aquest enllaç podeu veure un resum de les propostes sobre cultura i aquí accedir al programa complet.

Aviat farà una setmana que ha començat la campanya i només una candidatura té el programa accessible al web. Se n’adonava fa uns dies en Jordi Crisol i avui en Pep Mita també se’n feia ressò. El programa de la coalició independentista Fem-ho plegats es pot descarregar des de fa almenys 10 dies. No és que les altres forces no hagin fet propostes per la ciutat: i ara! se n’han fet un fart; i, la veritat, n’hi ha hagut de ben interessants: les idees sobre educació d’ICV-EUiA o algunes accions contingudes en el document sobre reactivació econòmica de CiU, per posar dos exemples. Segur que també hi ha moltes coses valuoses en les propostes que farà la CUP en el seu, de programa, i més sorgint d’un singular procés de participació. 

Només que… ¿no els sembla que ara, precisament ara, és el moment en el qual el ciutadà hauria de poder mirar-se amb calma (i un cert marge per a la reflexió) les propostes dels partits que votarà el 22 de maig? Bé, encara queden uns dies per a publicar el programa. Estarem atents.

Hi ha qui diu, tot mirant-nos amb una certa suficiència, que el ‘programa’ no se’l mira ningú. Nosaltres no n’estem tan segurs.

Amb c, no pas amb g. Un bloc de butxaca, dels de tota la vida, de paper. També un llapis, amb la punta afilada, o un boli, o algú a qui poder-lo demanar. Et caldrà apuntar alguns telèfons, el nom d’un carrer, d’una persona o d’una botiga o una associació. Referències críptiques que caldrà descodificar, després. Amb puntual disciplina. El bloc serà la crossa imprescindible quan la conversa muta en combat d’idees: avançar arguments, definir les rèpliques el full de ruta del debat. Però finalment, el més important de tot serà quan miris el bloc i descobreixis que, malgrat tot el que hi apuntes, les pàgines en blanc són majoria. Sabràs que vas pel bon camí si més que les teves idees, que també, s’hi van fent un lloc les idees dels altres.

* Més informació sobre la campanya en la qual em trobo immers, aquí. 

Avui acaba aquesta llarga i elèctrica precampanya electoral. Aquesta nit es pengen els cartells (aquell ritual, sí) i a les 00.00h comença un compte enrere amb resultat incert.

La candidatura Fem-ho plegats!, en la qual participa Accent juntament amb ERC, Reagrupament i les JERC, ha fet bandera aquests darrers dies de la necessitat d’arribar a acords de ciutat, una aposta oberta que en realitat és molt més que el tan comentat ‘front comú’ per fer front al PP. En efecte, és important impedir els plantejaments que desafien la convivència no arribin a tenir l’oportunitat de convertir-se en accions concretes (i aquí la nostra aposta per impedir un govern que doni validesa a aquests plantejaments és inequívoca); però encara és més important trobar la clau de volta que ens permeti trobar entre tots un model de ciutat que pugui convèncer i implicar moltes de les persones que avui donen suport a la intolerància. El repte no és ‘parar’ el PP, el repte és trobar la manera de respondre amb raons i il·lusió a la por i l’odi llaurats amb tanta cura i professionalitat per l’equip de Xavier Garcia Albiol.

Aquest model de ciutat és el projecte comú, que, ja veieu, és molt més que un front comú. És per això que nosaltres demanem un govern ampli, generós, que sàpiga treballar amb la societat civil… tenim molt clar que no hi ha cap partit, ni cap col·lectiu ciutada, que pugui trobar la resposta per ell sol. Nous problemes? –diu l’Agnès Rotger en l’spot de campanya– Noves solucions!.

En aquesta precampanya, no és perquè sí que hem parlat, principalment, de projectes de futur i d’idees factibles i sensibles amb totes les realitats d’una ciutat com la nostra, on sempre acostuma a ploure sobre mullat. Fins i tot alhora d’elaborar el nostre programa hem fet un esforç previ de trobar les zones de consens. I encara més: hem elogiat les propostes d’altres partits i n’hem fet difusió, quan ens semblava que calia; també ens hem fet un fart de parlar, al twitter o a peu de carrer (que ve a ser el mateix, no ho dubteu).

Demà, primer dia de campanya, comencen uns dies complicats: no serà fàcil fer arribar aquest missatge, que potser és massa complex, que reconeix les dificultats i que demana tanta generositat; una proposta, en definitiva, que reclama una altra manera de fer política. Una manera de fer sobre la qual tenim moltes intuïcions, però que encara hem de saber transformar en instrument de canvi… real. Em sembla que cada vegada tenim més còmplices, en aquest objectiu… a la cerca del projecte comú, ja ho veieu. Com qui diu, fa quatre dies que ens presentavem amb aquesta carta… i avui ja queden només dues setmanes pel 22 de maig.  

Fa dies que ho volia fer. Vet aquí els apunts que vaig preparar per al debat sobre cultura que va tenir lloc al Museu de Badalona el passat dijous 28 d’abril. Jo hi era en representació de la candidatura Fem-ho plegats!, formada per ERC, Accent, RCat i les JERC. Per veure les notes, heu de clicar en aquest enllaç. Hi trobareu també els eixos estratègics del nostre programa sobre cultura i diferents propostes concretes.

Les línies principals de la meva intervenció es van centrar en la necessitat de 1) treballar junts més i millor: l’accent posat en la participació i en la visió estratègica més enllà d’un mandat, 2) fer més amb menys tot aprofitant recursos existents: finançar els millors projectes, política fiscal intencionada a ajudar la cultura i la innovació, 3) repensar el mapa de la ciutat: especialització de centres cívics i coordinació comarcal en la programació, i 4) comunicar millor: compliciatat dels mitjans públics i creació d’una agenda. En definitiva, la cultura entesa com un actiu de ciutat, un instrument clau per a la reactivació econòmica i per abordar el nostre principal repte, el de la cohesió social.

Al debat hi va haver molts consensos (excepte el cas del PP). “Ja no hi ha excuses perquè el pròxim mandat no abordem aquest tema com es mereix, i més quan la societat civil, a través de la Taula de Cultura, ja fa temps que treballa buscant acords”.

Dilluns al vespre, al bar del Sant Josep, va tenir lloc el “Fem-ho plegats & Tuits” una proposta oberta a la comunitat 2.0 de la ciutat per debatre i parlar del programa de la candidatura formada per ERC+Accent+RCat+JERC per a les eleccions del 22M a Badalona. En aquesta trobada es van presentar les principals propostes sobre participació i eficiència municipal (les podeu veure aquí). Van ser dues hores de conversa molt intensa i suggerent, i que he intentat resumir en aquestes 10 piulades. Gràciesa tots i totes per acompanyar-nos!

1. La convivència, abans que res: “La convivència és l’àmbit indefugible de la política local.”

2. Governar ‘amb’: “Hi ha un clam x part de les entitats per prendre part de la política ciutadana.”

3. Cosir la ciutat: “Cosir la ciutat a partir de la potenciació i especialització dels centres cívics.”

4. Front comú o projecte: “No parlem de front comú sinó de dur a terme un projecte de ciutat que ens aplegui a TOTS.”

5. La nova transició: “Condició per pactar: compromís de participació, obertura i regeneració democràtica.”

6. La Comarca com a oportunitat: “Cal aprofitar la millora del transport i orientar empreses i equipaments culturals pensant en la comarca”.

7. De dormitori a cuina de projectes: “Econòmicament, fer jugar a favor la proximitat de #bdn a #bcn, de dormitori a un pol econòmic i cultural més.”

8. La tecnologia és el mitjà: “l’#opendata coma mitjà per a involucrar la societat civil, no com a fi.”

9. Pactes amplis de futur: Volem un pacte de ciutat, no de govern, per la cohesió i la reactivació econòmica.

10. Explicar, contrastar, debatre: “Explicar, escoltar, contrastar, debatre, compartir, sentir-se part d’un tot complex, viu. Compromís ciutadà a #femhoplegats & tuits. Gràcies!”

I una propina que paga la pena llegir, el comentari que l’Edgar Sànchez ens ha deixat aquí.

Si cliqueu en aquest enllaç podreu accedir al programa electoral de la coalició independentista formada per ERC, Accent (grup que encapçalo), Reagrupament i les JERC. Aquest document és (o vol ser) una guia per una ciutat possible i no és (o almenys no vol ser) cap carta als reis a destemps, tan habituals quan s’apropen les eleccions. Aquí hem procurat substituir les promeses vagues pel realisme. Perquè hi ha evidències molt preocupants que interpel·len, tossudes, a tots els que estem compromesos amb la transformació i millora de la nostra ciutat. Les hem tingudes en compte. “Com podem mantenir els mateixos serveis i millorar-ne l’eficiència en un context greu de crisi econòmica? Caldran altres polítiques, caldrà organitzar-nos millor. Nous problemes? Noves solucions!”. El document proposa el canvi de diferents dinàmiques per tal d’abordar millor el repte que tenim com a ciutat: increment de l’eficiència municipal i de la visió estratègica; priorització dels ajuts als projectes amb compromís social; formules de cogestió en equipaments municipals; increment de la participació; i foment de polítiques imaginatives.

Ni aquestes són unes eleccions més, ni el mandat que començarà el 23 de maig s’assemblarà gaire al que hem tingut en un passat recent. L’endemà de les eleccions comença un camí difícil però inexcusable, el camí dels consensos.

La nostra candidatura parla sovint de garantir acords amplis. Això no vol dir només parlar d’acords de govern, sinó que vol dir posar l’accent en la necessitat de garantir els espais de trobada per dissenyar la Badalona de demà. Espais que, per ser útils i potents, hauran de saber incorporar el màxim nombre de forces polítiques i d’entiats i col·lectius. Hem fet un esforç per avançar alguns d’aquests consensos, en la pròpia elaboració programàtica.

Aquest document, digueu-ne programa, mostra les nostres prioritats de treball, però és alguna cosa més. També vol ser un document vàlid per quan la campanya s’hagi acabat, que és quan comença de debò la política.

Cultura és cadascun dels carrers de la ciutat, cultura és una infinitat d’arguments, de personatges, tots els colors, tots els accents… Cultura és Badalona, una ciutat fantàstica, que no te l’acabes; i, tota vegada, Badalona és també cadascun dels 23 llibres repartatits arreu del municipi aquest Sant Jordi per Fem-ho plegats!, la candidadura independentista formada per ERC, Accent, Reagrupament i les JERC que es presenta a Badalona aquestes eleccions municipals. La coalició ha presentat el seu programa sobre cultura amb un ‘bookcrossing’ (correllibres, si som normatius), com una invitació oberta, un joc que, necessàriament, requereix més jugadors per tenir èxit. S’han repartit 23 llibres en diferents punts de la ciutat, cadascun del quals du a dins un parell de propostes en forma de punt de llibre (les presentem el dimecres vinent, però en podeu llegir un tastet aquí). En una sola acció s’uneixen, per tant, cultura, ciutat i innovació. Lletres, pètals i idees per a la ciutat. Bona Diada! 

* En aquest enllaç podeu veure el mapa amb els llibres repartits.

Surto en una caricatura política. Concretament, a la “Casa de la Vila”, la imprescindible vinyeta dibuixada per l’Avi i pensada amb sana malícia per l’Andreu Mas. És a l’últim número de la nova Revista de Badalona, (aquesta secció, però, és un clàssic recent de la publicació badalonina i s’arrossega ben bé des de dues de les seves darreres ‘èpoques’). Al dibuix en qüestió, se’m reconeix a la teulada del número 1 de la Plaça de la Vila, amb un ordinador al davant. D’acord, no és el meu MacBook, però vaja, per la resta la cosa és bastant exacta: les ulleres, la barbeta, algun quilet de mes (ejem!). A la samarreta hi surt un Accent, clar. 

M’ha sobtat, descobrir-me caricutaritzat. Recordo, amb un cert vertígen, quan feia de periodista a la ciutat i rebia a l’Avi a la redacció. Portava les il·lustracions encarregadades, sempre puntual, sempre amb temps per fer-la petar.

En un relatiu poc temps, jo he passat d’un cantó a l’altre de la taula de redacció. I res, que la cosa encara em sorprèn una mica.

Fa dos anys, escrivia aquestes línies al meu blog. Encara són oportunes. Podríem dir, fins i tot, que avui encara són més pertinents que aquell 21 d’abril de 2009. “Ara sabem –deia aleshores– que la ciutat per la qual treballem és la que diumenge va ‘ocupar’ la plaça de la Vila per parlar moltes llengües, però que feia servir el català per passar d’una a l’altre, amb accents ben diversos; la Badalona en la qual una guitarra flamenca dóna pas a un poema d’un menorquí, Pons Ponç. La Badalona que aprèn a reconèixer-se en pells i cares que no són les dels avis i que té coses per explicar-se i versos per compartir en una rotllana. Els pessimistes diran que l'”A tota veu” és un oasi, una excepció. Naturalment. Però som idealistes, no enzes. Perquè… si va funcionar una vegada… per quina llei no escrita no hauria de funcionar-ne més? L'”A tota veu” de diumenge va servir per això mateix: per mostrar-nos que una Badalona com la que ens imaginem no només ‘pot funcionar’, sinó que… funciona!.” 

Ja són quatre edicions de l’A tota veu. Lletres del món, promoguda per l’Espai Jove de Converses Interculturals i organitzada per Òmnium Cultural. 

Ahir jo vaig tenir el plaer de llegir un poema de la Nadia Ghulam, guanyadora amb Agnès Rotger de l’últim Prudenci Bertrana per ‘El secret del meu turbant’. Només quatre versos, però amb quina força, i què oportuns!, llegits, ella en pashtu i jo en català. 

Són aquests: 

‎”No vull tant menjar, papa
?Vull llibreta i llapis
?No vull fer altra feina?
Fora d’escriure i llegir.”

En Jordi Crisol ha publicat un article a El Tot Badalona titulat ‘Jo no vull fer-ho plegats’. És una aportació interessant, que m’interpel·la i ens interpel·la. En Jordi es pregunta sobre quina és la millor manera de treballar pel canvi des de Badalona. Ens agrada estrirar el fil del debat. Ho ha fet l’Agnès Rotger, candidata 2 d’Accent en aquest apunt i jo mateix, cap de llista d’Accent i número 2 a la llista amb ERC+Accent+RCat+JERC.

A continuació, reprodueixo el comentari que ahir li vaig fer al seu article:
 
“Jordi, gràcies per la reflexió. Compartim, ja ho saps, moltes coses.

A continuació, algunes idees que m’ha despertat la lectura del teu article:

– El canvi vindrà per moltes accions simultànies, impulsades des de sectors, col·lectius i partits diferents. Nosaltres contribuïm a això des de l’espai que ens és més proper. Acceptem (i reconeixem) que en aquest procés de transformació hi ha més actors. Ho vaig reconèixer explícitament en el meu discurs al Círcol.

– Ho dius bé: el repte és enorme. Però… em sembla que la clau no la trobarem si cerquem només ‘idees boniques, perfectes i pures’, sinó si sabem fer camí amb la gent que té capacitat per posar-les a la pràctica, amb els que saben generar els consensos necessaris, els que estan per canviar els marcs de referència… Aquí és on volem ajudar nosaltres. Tenim ganes d’incidir en les polítiques públiques, de tenir-hi responsabilitats, no ens fa por equivocar-nos, tenim paciència i tenacitat…

– Que no som els únics que tenim això? És clar. Nosaltres ens hem situat en l’àmbit ideològic en el qual creiem que podem servir millor a l’objectiu de tenir un país just, obert i interessant i sobirà. Que aquest espai (aquesta eina) no és la teva? És clar, també. Que creus que hi ha un espai més transformador, més a l’esquerra, que pot fer això millor? És evident. És d’aquesta sana dialèctica que surt aquest debat tan suggerent i necessari.

– Quina serà la força que tindrà més pes en l’impuls d’aquest canvi? Tu dius que segur que no serà el centre esquerra nacional. Jo no ho tinc tan clar.

Però insisteixo que el repte és tan gran que el ‘canvi’ vindrà per la suma de molts canvis, de moltes feines simultànies que convergiran en uns mínims (aquí hi ha la feina, en definir-los). Uns mínims per aconseguir un màxim: el consens per a un país socialment més just i que exerceix, #perquèlidónalagana, la sobirania (sigui per ‘marxar’, sigui per ‘quedar-se’, que això dependrà de tots).

I al final (o al principi) serà la ciutadania la que, exercint el vot, dirà qui juga un paper més trascendent en tot el procés.

Gràcies i seguim parlant. Sempre un plaer.

Ah! També et convido a llegir, abans que res, el que hi ha en aquest enllaç. Correspon a l’espai del nostre web dit ‘Preguntes més freqüents’: una sèrie de respostes que vam preparar el gener passat al nostre web. Intentem explicar alguns dels dubtes que se’t plantegen.”

Avui ens hem llevat en un país diferent, com diu en Vicent Partal al seu editorial. La Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural declarava fa unes hores: “Tenim un país millor del que ens creiem.” Així, sí.

A Badalona, molts seguíem activament la consulta de Barcelona. Gent ben coneguda en el tramat cívic de la ciutat hi ha tingut un paper important i, per cert, que entre alguns dels tuits més seguits de la jornada n’hi havia un, d’en Pep Mita, tal i com explicava el periodista Roger Palà.

Tots vam sentir una sana i comprensible enveja, d’altres ens vam sentir interpel·lats directament. I a Badalona?, es/ens preguntaven algunes persones a través de Twitter? 

Recupero aquest apunt publicat al meu blog de Time Out el juny de l’any passat, amb l’intent d’enfilar algunes reflexions sobre el tema. Responia aleshores a un article a El Punt en el qual Andreu Mas denunciava que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, reblava. 

Jo li responia, en aquell moment:

“Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. (…) El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social. 

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal (tanmateix, en aquest enllaç hi ha el posicionament d’Òmnium Badalona). Però… i els que ho veien més clar… on eren? 

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. (…)” 

Aquestes argumentacions, expressades fa 10 mesos… es mantenen avui? 

Crec que l’èxit de Barcelona Decideix tanca el procés de les consultes de forma immillorable. Dit això, cal veure com podem servir millor al procés de construcció nacional, a partir d’ara i des de la nostra ciutat. No amb allò que ens agradaria (o ens hagués agradat), sinó amb allò que realment podem aportar i que tenim. Podem garantir una bona participació? Tenim els voluntaris i els recursos econòmics que a Barcelona han costat més d’un any de feina? És difícil, molt difícil. No impossible, certament. Però una participació baixa a la nostra ciutat faria baixar el percentatge general de participació en el moviment. És això el que necessita el procés? 

Hi ha moltes preguntes incòmodes i que ens hem d’anar fent amb tranquil·litat i realisme, en les properes setmanes. Hem de posar l’emoció al servei del projecte col·lectiu, i compte, que aquí l’ordre dels factors si que altera el producte. 

Passades les eleccions municipals, crec que seria interessant fer una trobada d’ampli espectre per valorar de quina manera podem treballar de forma coordinada i que aplegui tots els que estem compromesos amb el dret a decidir, siguem entitats, partits i persones. Hi ha molta feina a fer, més enllà d’una consulta. No en tinc cap dubte. “A l’àrea metropolitana almenys… és hora de teixir complicitats entre les diferents formes de veure i viure el país. No pas de fer referèndums. Aquesta, crec jo, serà la nostra contribució al procés de normalització nacional. Si hi som a temps i trobem la manera de fer-ho bé.” Ho escrivia el desembre de 2009, al blog. Ho mantinc avui. 

* Foto feta amb un iphone la tarda del 10 de juliol, al Passeig de Gràcia.

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

A continuació podeu llegir íntegre el discurs que Oriol Lladó, número dos de la llista d’ERC+Accent +RCat+JERC, i candidat d’Accent, va pronunciar ahir a l’escenari del Círcol Catòlic, teatre que es va omplir de gom a gom en la presentació de la candidatura.

“Això és un premi. Estar aquí és un premi. Gràcies! Ens agrada, aquesta ciutat. Ens coneixeu, em coneixeu. Sabeu que no som dels que es miren les coses des del sofà de casa. Què hi fem, aquí dalt? Què hi faig aquí dalt? Precisament ara, ens proposem servir a la nostra ciutat, des de la política, des de la política municipal.

Som fans, de Badalona. Això abans que res. Però també som exigents i realistes. Badalona és una ciutat pobra. Plou sobre mullat en molts dels nostres barris. A nosaltres, la recessió ens afecta més. Aquí les retallades fan més mal perquè aquí ja fa temps que la crisi ha deixat de ser un titular.

Treballar per la ciutat, en un dels moments més delicats de la història recent de Badalona. Això és el que ens disposem a fer. Un premi, sí! I també una enorme responsabilitat.”

(Continueu llegint, si us ve de gust, clicant al següent enllaç)