Tot just avui 7 de maig fa 20 anys que Revista de Badalona obria la seu del carrer Conquista i la històrica Revista de Badalona canviava de format: del DINA-4 que es feia al carrer d'en Cueta al format diari. Era el pas previ a fer un diari. L'11 de setembre de 1994 naixeria El Punt del Barcelonès Nord. Avui me n'ha fet memòria l'amic i company Ricard Palou. Ens fem grans. I aquells dies per bé que llunyans encara em són ben presents. Durant el lapse de temps que hi ha entre el 7 de maig de 1993 i l'11 de setembre de 1994 vam aprendre com s'havia de fer un diari. Vam aprendre a mirar-nos les notícies amb un punt de vista diferent de com ho havíem fet fins aleshores, esperonats per la tradició periodística de Punt Diari i pels professionals gironins que ens van fer aquell llarg training. Casualment, l'avui director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, va ser el meu "tutor", la persona que em va ensenyar moltes de les coses que he après en la meva vida professional, sense voler desmerèixer -ans al contrari- la feina de persones que em van guiar durant els meus primers anys de professió, persones com en Jordi Martí, en Joan García Riera, l'Albert Ibañez, en Leandro Lamor, la Merche Artacho, la Mercè Miralles, en Salvador Alsina o el mateix Estanis Alcover (i si em deixo algú que sisplau em perdoni). La feina d'en Xirgo la va completar en Jordi Grau, primer director d'El Punt a Badalona. Tots dos els compto entre els millors periodistes d'aquest país que he tingut la sort de conèixer. Èrem una redacció jove, sense complexos, molt decidida a explicar la ciutat real, la del Centre i la de la perifèria. Va ser una època excitant -aquesta i la dels anys posteriors- on vam fer realitat un somni: que la ciutat tingués un diari. La llàstima és que la ciutat -la ciutat en majúscules- mai va acabar d'apreciar-ho. Els Ricard Palou, Oriol Lladó, Eva Maria Gómez, Mercè Miralles, Joan Cuixart, Jordi Creixell, Carles Armengol, Laura García, Enric Duran i molts i molts i molts altres vam formar part d'una generació privilegiada. Èrem una gent amb una vocació de servei a la ciutat que no entenia d'horaris, ni de família, ni d'amics. Respiràvem periodisme (a vegades massa i tot!). Penso que vam ser dels últims en poder tastar el periodisme real, que és el que es fa al carrer. Vint anys més tard, el destí ha fet que sigui l'edior del mitjà on vaig escriure per primer cop amb catorze anys. Considero que allò que defensàvem fa vint anys és més necessari que mai a Badalona; fins i tot més que aleshores. Nosaltres (Nautilus Comunicació i Cultura) volem que la Revista de Badalona torni a ser una peça clau en la dinàmica informativa de Badalona, orfe d'alguns referents -sense voler desmerèixer la feina de ningú. El context i els temps som diferents, segurament ara ho farem només des de la xarxa (i ocasionalment amb paper), però hem de recuperar els valors que van impulsar la publicació fa vint anys i encara més enrere: la voluntat d'explicar des del reporterisme què és la ciutat, què hi passa, recuperar la memòria històrica perquè no es perdi i estar en contacte permanent amb la gent. Potser la prioritat ja no serà tant el dia a dia, la immediatesa, com la interpretació de la informació i el facilitar eines al lector perquè transformi la realitat. Avui encara som lluny d'aconseguir-ho (ens manquen recursos) però hi treballarem decididament per fer realitat el que volem i en el camí cercarem la complicitat de tots aquells que han estat vinculats a l'RdB, especialment la d'aquells que hi eren fa vint anys, i també injectarem la saba de les noves generacions.
No tinc ganes de ser un aixafaguitarres, però això de la moció de censura per fer fora el PP de l'alcaldia de Badalona ho trobo una fita entre molt difícil i impossible. Del discurs de Ferran Falcó està clar que una condició innegociable és que el nou alcalde no sigui cap dels tres caps de llista que encapçalaven les llistes a les passades eleccions. Es descarta ell mateix i tanca la porta a Jordi Serra (PSC) i Carles Sagués (ICV). No és cap secret que, a més a més, CDC aposta perquè el possible nou govern el liderés un (en aquest cas una) nacionalista. Aquesta és una condició que no li acceptaran els socialistes, que de les tres forces a l'oposició és la que té un major nombre de vots. Jordi Serra ja ha deixat clar en les seves declaracions que no pensa enretirar-se. I dubto molt que ICV, que ja no es va posar d'acord al principi de mandat amb els convergents, els faci costat en aquesta proposta, excepte en cas que la persona que es proposi sigui d'Iniciativa. Ara bé, si es donés el cas, també dubto que Convergència donés el seu suport a un candidat d'Iniciativa. O sigui que intenten quadrar un cercle. Per acabar-ho d'arrodonir, el cap de llista d'Unió es desmarca dels socis de federació i diu que ell no està per mocions de censura i al primer a qui ho explica és a l'alcalde García Albiol. La cosa té un toc surrealista innegable. Sigui com vulgui la latent bomba de rellotgeria que són les relacions CDC-UDC a Badalona s'ha despertat i qualsevol dia ens trobem que fa un pet i Subirana es converteix en regidor no adscrit. Temps al temps. Badalona no està bé. La ciutat està atenallada per una crisi econòmica evident i el govern municipal, que ha hagut d'afrontar diversos escàndols, està desconnectat de les forces cívils de la societat que, a dia d'avui, encara no el reconeixen com un interlocutor vàlid. Societat civil organitzada i Ajuntament, avui més que mai, viuen d'esquenes. Ara bé, això no vol dir que la ciutat no vulgui el PP, com diuen els partits de l'oposició. Hi ha una Badalona, la que sociològicament identifiquem amb el Centre, que ni el volia ni el vol i que creu fermament que Badalona necessita un canvi de govern urgent. Hi ha una Badalona informada i socialment activa, repartida per diversos barris de la ciutat -inclòs el Centre- que pensa el mateix. Però, què pensen la majoria dels votants? Dubto molt que ningú ho sàpiga, però la projecció mediàtica de l'alcalde del PP és molt important en els canals que consumeixen molts votants badalonins. I en aquests canals no en qüestionen ni el discurs, ni el mètode, ni els incompliments del programa electoral (que són uns quants). I la seva audiència només sap que el PP -així en general, no pas a Badalona- no ho està fent bé, però tampoc s'identifica amb els socialistes. Aquests barris que els anys vuitanta eren socialistes irreductibles ara són conservadors conformistes i no ha passat res en dos anys que els pugui haver fet canviar, majoritàriament, d'opinió.
D'aquí el to xulesc i prepotent que va fer servir l'alcalde quan va instar els opositors a medir forces a les urnes el 2015. Està convençut que la partida la té més o menys guanyada. O, dit d'altra manera, que els socialistes no li passen la mà per la cara. I ells són els únics que poden fer canviar la minoria majoritària que governa. Estem encallats. Només un pacte d'extrema generositat de totes les parts entre CiU, PSC i ICV pot fer canviar les coses. Ara bé, l'endemà de posar-se a governar, ja poden començar a trepitjar el carrer de veritat i explicar a la gent què han fet i què poden fer en el futur per la ciutat, perquè el PP tindrà dos anys per matxacar-los. Badalona necessita un canvi -el PP ha demostrat que no era el canvi que la ciutat necessitava-, però serà impossible si no es canvien els esquemes mentals de la classe política badalonina i no es recupera el contacte amb els ciutadans. Ara com ara, hi ha massa càlcul electoral en tots els caps per conduir la ciutat pel camí que necessita. Les peces del trencaclosques no encaixen.
Entrevista que avui publico a la contraportada d'El Punt Avui amb la badalonina Montserrat Cortès-Colomé, professora de pisocologia de la UB i copartícip d'un estudi sobre el català a l'escola. El perfil: Montserrat Cortès-Colomé (Badalona, 1959), psicolingüista, és professora del departament de psicologia bàsica de la Facultat de Psicologia de la UB. El 2011 els professors de psicologia de les universitats catalanes van signar una declaració en suport de la immersió lingüística, que avui torna a ser actual.
És coautora d'un estudi sobre el model lingüístic de Catalunya, que ha publicat la UOC en forma d'opuscle. L'entrevista:
Els atacs sistemàtics d'Espanya contra el model educatiu català no són gratuïts.
No, no ho són. Són polítics, no estan basats en dades, perquè aquestes indiquen que els nens escolaritzats a Catalunya tant saben català com castellà o, fins i tot, més castellà que català.
No hi ha dades de cap mena que sostinguin els arguments espanyolistes contra la immersió.
No, globalment, les competències que assoleixen els nens a Catalunya són equivalents en les dues llengües i semblants a les que assoleixen els nens a la resta de l'Estat.
A què ens portaria segregar l'escola per motiu de llengua?
A tenir una societat dividida, amb moltes persones que no tindrien accés al català, amb tot el que això suposaria. Tindríem dues comunitats.
Què s'ha de fer amb les que volen escolaritzar els fills en castellà?
No escolaritzar-los en castellà. El bé públic supera l'individual.
Wert és el pitjor ministre d'Educació de la democràcia?
Pel que fa al sistema educatiu català, sí.
Voler espanyolitzar la canalla catalana és d'altres èpoques...
I tant, que sí! Actualment se sap que com més llengües coneguin les persones millor, perquè eixamplen mires, són font de coneixement. Quines llengües s'han de potenciar? Les que tinguin menys possibilitats de ser utilitzades en els entorns. A Catalunya hi ha persones que viuen en zones on no tenen contacte amb el català, per tant, se les segrega.
Com s'explica que els nostres alumnes tinguin més bon coneixement del castellà que els de la resta de l'Estat?
Molts alumnes només tenen contacte amb el castellà, malgrat que s'escolaritzin en català. El castellà és molt potent a Catalunya, és una llengua viva, hegemònica; forma part de les que alguns autors anomenen “assassines” perquè les llengües grans absorbeixen les petites.
El seu estudi demostra que els castellanoparlants a Catalunya treuen més bon rendiment en tota mena de matèries que els companys de la resta de l'Estat.
Està demostrat que si tu tens habilitat sobre una matèria en una llengua pots transferir aquesta capacitat a una altra llengua.
I prova que si els nens estrangers fossin escolaritzats en castellà el seu nivell de català seria deficient.
Això es va demostrar fa anys, quan s'implantava el sistema d'immersió. Es va comprovar que els nens escolaritzats en castellà tenien greus problemes amb el català però, en canvi, els educats en català tenien bons nivells de castellà.
A Madrid callen que com més alt és el bilingüisme més bona és la competència en una tercera llengua.
Com més llengües coneixes més bons resultats treus en d'altres idiomes, tot i que cal precisar que això és més evident quan les llengües són de famílies lingüístiques molt diferents. El castellà i el català són molt semblants, i això dóna com a resultat, per exemple, que els serveis lingüístics de les universitats tinguin calculat que les persones que vénen de països de parla castellana només necessiten vint hores de classe per entendre el català.
Dades posteriors al seu estudi encara els donen més la raó.
El conseller Maragall va imposar unes proves que s'han fet en català i en castellà, posteriors al nostre estudi. Les dades demostren que a quart d'ESO la competència global en castellà és superior quasi en un punt a la de català.
Els nostres estudiants són competents, doncs, en les dues llengües?
Sí. El nostre estudi demostrava que els alumnes eren hàbils en totes dues llengües pel que fa, per exemple, a fer resums, fer un reflexió a partir del text, etc. Ara ha quedat provat que els coneixements en ambdues llengües, pel que fa a morfologia, sintaxi, ortografia... són pràcticament iguals.
Aquesta és l'entrevista que aquest dijous vaig publicar a la contra d'El Punt Avui amb l'economista adrianenc Joaquim Perramon sobre la bombolla immobiliària i la relació economia-mitjans de comunicació.
El perfil: Nascut a Sant Adrià el 1958, fill d'un periodista català il·lustre, doctor en ciències econòmiques, acaba de publicar un llibre que es pot descarregar de franc a la xarxa sobre la relació dels mitjans amb les bombolles financeres.
L'entrevista:
Els economistes no haurien de fer profecies...
Entre altres coses, perquè la teoria econòmica no permet fer-ne. El problema és quan en volen fer. L'economia hauria de servir, però, per avisar dels perills.
Però no ho fa.
Segons la teoria econòmica, una bombolla és una anomalia, un desajust. Aquí la teoria econòmica falla perquè no encén els llums d'alarma per evitar que tot peti.
Alguns economistes la van encertar. Els titllaven de catastrofistes.
Eren els economistes del sentit comú. També ens van avisar alguns periodistes. El 2003, l'OCDE ja advertia que el preu dels habitatges a Espanya estava sobrevalorat. En aquell moment predominaven les veus favorables a la bombolla, no pas a identificar els perills.
Hi havia, doncs, una opinió favorable a inflar la bombolla.
Hi havia interessats a inflar la bombolla; els que hi sortien guanyant, els que se'n beneficiaven.
Els bancs van amagar molts morts a l'armari.
Durant la bombolla els bancs es van autoenganyar. Van començar defensant uns interessos, cosa que pot ser legítima, i després quan llegien els mitjans de comunicació es creien que la realitat era la que ells mateixos havien creat; una realitat que era falsa.
La situació de preus inflats en què vivíem anava contra el sentit comú. Quan es deia que el totxo mai baixaria, que vindria a l'Estat gent de Rússia a comprar cases, quan es construïen més pisos dels que la demanda interna podia consumir, tot això sembrava confusió.
La informació és poder, fins i tot més en economia que en política?
En la informació econòmica, hi ha un biaix a favor de les empreses dels sectors regulats. Aquestes companyies, l'activitat de les quals depèn en bona part de l'administració, estan interessades a crear un cert estat d'opinió.
Mitjans, opinadors, empresaris, massa interessos creuats?
Aquest és el gran problema. Vivim, com diu el conseller Mas-Colell, en la societat de l'acreditació, on els acreditadors en general –analistes, periodistes, empreses de ràting, sindicatures– haurien de ser independents, sense conflictes d'interessos. Aquest és un repte que la societat té pendent.
Realment hi ha premsa independent, o és un miratge?
El problema de la independència està més en les fonts d'informació que en els mitjans.
L'economia té a veure amb la psiquiatria: economistes i polítics hi ha matins que s'aixequen histèrics i posen el món de cap per avall.
Amb la psicologia, moltíssim. Els psicòlegs ens han fet veure que la racionalitat de l'agent econòmic no és com la pintaven, no és una racionalitat econòmica, sinó que és una barreja entre rauxa i seny.
Sempre hi ha qui hi guanya, en tota desgràcia econòmica.
No sempre. Si la desgràcia econòmica és molt gran, hi ha el risc que tothom en surti perjudicat.
Qui són els mercats?
Tothom i ningú. La qüestió és qui hi ha al darrere. No hi hauria d'haver ningú que hi pogués influir excessivament. Avui el risc és que hi hagi una excessiva influència de determinada gent en els mercats.
Persones que dominen el món?
Descarto la hipòtesi d'una conxorxa. Cadascú fa la seva, però hi ha una sèrie d'operacions circulars en el procés que poden desencadenar totes soles un tsunami.
La teoria econòmica ens pot dir ara on s'acaba el túnel?
Difícilment. Estem a la Unió Europea, i aleshores les mesures que li poden anar bé a un país són contraproduents per a l'altre. No hi ha solucions macroeconòmiques però es poden fer moltes coses en l'àmbit de la microeconomia. A petita escala, podem millorar molt.
Una altra entrevista publicada a la contra d'El Punt Avui, aquesta a Roger Mimó, empresari hoteler al Marroc i autor de nombrosos llibres. El seu perfil: Roger Mimó, nascut a Sabadell el 1962, fa 23 anys que viu al Marroc. Autor de nombrosos llibres, acaba de publicar traduïts i revisats els ‘Viajes de Alí Bey por África y Asia' (Almed, 2012), on revisa el mite de l'espia català convers a l'islamisme. L'entrevista: Què l'ha seduït del Marroc a banda de la seva dona?
Molt abans de conèixer la meva dona ja vivia al Marroc, em va seduir la manera com entenen la vida: no donen importància al temps i tenen una gran capacitat per viure de manera més senzilla que nosaltres.
Com es viu des del Marroc la primavera àrab?
Se segueixen amb atenció els esdeveniments que hi ha als diversos països i en algun moment va semblar que també hi hauria algun moviment al Marroc. Ara bé, per mi la primavera àrab no existeix, és un invent de la premsa o d'algú que té un cert interès. A l'únic lloc on realment hi ha hagut una primavera és a Tunísia.
És una autoritat en tot el que fa referència a la construcció de les alcassabes. És un patrimoni arquitectònic en perill d'extinció?
És un patrimoni immens que està molt amenaçat i que en gran part desapareixerà.
Què l'amenaça?
La gent ja no hi vol viure, perquè vol cases modernes i no vol viure en cases de fang fortificades. Han perdut la funció i si no se'ls en dóna una de nova desapareixeran.
Una de les opcions és l'ús turístic i vostè ha predicat amb l'exemple, reconvertint-ne una en hotel.
És una de les funcions que se'ls pot donar. En el dia d'avui hi ha una dotzena d'alcassabes que s'han salvat per a aquest ús, però n'hi ha més de mil i no es podran dedicar totes a l'hostaleria. Si en salvéssim 80 o 100 seria meravellós.
Què més hi ha en perill?
Moltes coses, sobretot al sud, on hi ha moltes construccions de fang.
Hi ha massa desconfiança a l'Estat espanyol respecte a tot el que ve del Marroc?
Per part de les autoritats? Depèn de qui governa les relacions milloren o empitjoren. Pel que fa als viatgers, encara hi ha molt desconeixement respecte del Marroc. El país és segur i no és tan diferent d'Occident.
Alí Bey era un espia català?
Alí Bey era un científic, un home amb moltes inquietuds per la investigació, que volia conèixer món i l'única manera que tenia que li financessin un viatge d'exploració per l'Àfrica va ser acceptar una missió política. Va fer d'espia durant un parell d'anys, però no era un espia al cent per cent; és una més de les moltes feines que va fer.
Un personatge apassionant.
Ho és molt. Té una força, uns coneixements importantíssims. És molt avançat per a la seva època. És un gran científic, però sap de música, literatura... És pràcticament un home del Renaixement.
Li ha seguit literalment les passes, seguint el seu recorregut per l'Àfrica, per què?
Al principi vaig començar el viatge perquè volia escriure un llibre de viatges, però a mesura que m'hi vaig endinsar vaig veure que podia fer alguna cosa més important. En 200 anys no s'havia fet una edició ben feta de la seva obra i traduïda al castellà.
Totes les rutes tenen alguna cosa de viatge a l'interior d'un mateix, aquesta també?
I tant! M'he vist molt reflectit en Alí Bey, per exemple en la manera d'introduir-me dins el món islàmic. Quan va arribar a la Meca era més musulmà que no pas cristià; aquest procés també l'he viscut. M'he casat al Marroc, he après àrab com ell i més coses. M'hi reconec.
L'islam que ell descobreix és molt diferent del que ens arriba ara a través dels mitjans de comunicació?
Jo he descobert un islam molt diferent del que arriba a Occident. L'islam que es coneix a Occident està falsejat. Aquí només arriba la part més radical i política. L'islam és una religió; no és política. És l'islamisme el que és un corrent polític com és aquí la democràcia cristiana, per fer un paral·lelisme.
Ha tastat dues religions: s'assemblen més del que es diferencien?
Hi ha moltes coses que les fa semblants, però hi ha un parell de coses que les fa incompatibles. Entre elles que l'islam no admet que Déu pugui procrear, per tant, no admet Jesús com a ésser diví.
La meva entrevista, que avui es publica a la contraportada d'El Punt Avui, a l'empresari i participant del Dakar el 2003, Sisu Lagares. El perfil: Director d'operacions de Metalquímia, una de les empreses més importants de Girona, en Sisu (Besalú, 1965) el 2003 va fer realitat el somni de participar en el Dakar. Ara n'ha escrit les vivències al llibre ‘Apunta al 10', que surt a la venda el 17 de gener. L'entrevista:
Té una vocació precoç pel món de la gasolina.
De molt petit ja m'agradava molt el món de la gasolina. Primer, el trial, perquè en feia el meu cosí, que va ser el meu copilot al Dakar. Després em vaig anar inclinant cap al món del cotxe. De petit, al vespre, sempre escoltava a la ràdio les narracions del Dakar d'en Martí Trilla. Això em va anar fent venir les ganes de participar-hi. Vaig començar amb una moto de trial i quan encara no tenia els 18 anys fets em vaig comprar un 600 amb el qual vaig fer les primeres tombarelles.
Es considera un aventurer?
Amb majúscules, no, tot i que he tingut l'oportunitat de viure l'aventura de la meva vida, que, per cert, tinc moltes ganes de repetir. També tinc moltes ganes de tornar al desert amb la meva família.
Anar al Dakar era també una manera de posar-se a prova?
Sí. No sóc el mateix després d'haver corregut el Dakar. Abans del ral·li em costava molt fer coses en públic, no sabia fins on era capaç d'arribar. El Dakar et fa conèixer quin és el teu límit. Probablement jo vaig arribar al meu quan vam haver d'abandonar sobrepassats per la situació que vam viure, i que no explicaré perquè llegiu el llibre. Tenia clar que volia tornar a casa viu.
És més dur aconseguir el finançament per participar-hi que fer la cursa. És aleshores que se'ls acut fer el rècord Guiness de patrocinadors en un cotxe?
Ningú s'havia plantejat fer el rècord Guiness de patrocinadors, va ser una idea per finançar-nos molt nova. Vam aconseguir 185 sponsors i vam haver de fer 230 entrevistes. Els corredors oficials ens deien que el nivell d'èxit assolit era altíssim. Primer vam anar a cercar patrocinadors que ens donessin entitat. La condició era que tots fossin gironins o tinguessin negoci a Girona. A mesura que la bola es va anar fent grossa, ningú va voler quedar-ne fora.
No els van homologar el rècord.
Era un rècord que no existia i Guiness ens va dir que no era un rècord homologable. Que ens consti, no hi ha hagut mai cap cotxe amb tants adhesius a sobre. Vam aconseguir més de 160.000 euros.
Van aplicar una tècnica empresarial a una aventura esportiva.
Vam intentar gestionar el nostre projecte com una empresa. Després del Dakar, vam córrer una Baja Aragón amb el mateix cotxe i al final el vam vendre. Vam generar un cert benefici. Anar a fer el Dakar val molts i molts diners, i la majoria de gent en perd. Molta gent marxa al Dakar demanant un préstec.
Què pensa quan és allà enmig del desert pràcticament sol?
“I a mi qui m'ha demanat ficar-me aquí!” Hi ha moments de tot: pots arribar a estar molt eufòric però també molt enfonsat, com el dia que vam saber que s'havia mort un corredor que era una persona que hi havia anat per viure la seva aventura, com nosaltres.
Es necessita una fortalesa mental especial per córrer el Dakar?
En altres ral·lis, tens persones al costat, estàs enmig de la població... En canvi, al Dakar africà, quan quedes encallat enmig del desert estàs sol, i el teu copilot i tu heu de saber ser forts per continuar endavant. Mentalment, s'ha de ser molt fort.
És una experiència de superació personal que després es pot aplicar a la vida diària?
Sens dubte, t'ajuda a veure i a viure la vida d'una manera diferent. Veus que no hi ha cap repte fàcil a la vida i que has d'estar preparat per sortir tot sol de les situacions difícils. Per això el llibre que he escrit es titula Apunta al 10.
I si no arribes a l'excel·lència?
Cada persona ha d'apuntar al seu deu particular. Has d'apuntar al màxim per assolir el teu objectiu; si apuntes al cinc, qualsevol cop de vent farà que el dard caigui fora de la diana. Has d'anar directament a l'objectiu. Les rebaixes ja vénen soles.
El seu següent somni?
Tornar al Dakar. Ara bé, el Dakar americà no m'atrau, no és el mateix. Vull participar en una cursa que manté l'esperit inicial del Dakar que es diu Africa Eco Race. M'atrau l'aventura africana.
Continuo repescant entrevistes publicades a la contra d'El Punt Avui i no publicades al meu bloc. En aquest cas la conversa és amb Jordi Bilbeny, historiador, defensor de la catalanitat de Colom i d'altres personatges de la Història que, diu, ens ha manllevat Castella. El seu perfil: Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) fa 30 anys que es dedica a estudiar la manipulació de la història de Catalunya i d'Espanya. Controvertit per les seves teories que qüestionen les tesis històriques tradicionals, ha defensat la catalanitat de Colom i de Cervantes (Sirvent, segons els seus estudis). Ara està preparant un documental, finançat amb aportacions populars, en què planteja que Leonardo da Vinci podria ser un noble català. L'entrevista:
Per què va triar el camí costerut de posar al descobert que la història de Catalunya i d'Espanya han estat falsificades?
No vaig triar cap camí costerut; vaig triar el camí. Diria, de fet, que el camí em va venir a buscar. Jo buscava informació d'uns fets perquè volia escriure una novel·la històrica. Em vaig trobar que un cronista deia unes coses i un altre, just el contrari; aleshores vaig començar a estudiar la construcció del discurs, perquè era clar que alguna cosa no lligava. I aquí és on es posa en relleu l'existència de la censura, que intervé en el discurs real, el transforma i el reelabora.
S'ha sentit dir de tot sobre vostè, des deconspiranoic fins que no sap un borrall d'història. Com ho porta?
Segons qui ho diu et sap greu, sobretot si són persones que eren companys de recerca i de cop i volta se'ls gira el cervell i t'insulten. No m'importa que em menyspreï gent que no em coneix, perquè en el fons el que volen és ocultar la veritat. Jo no m'invento res, però hi ha gent que necessita un boc expiatori.
Tant de temps defensant la catalanitat de Colom i un americà ho diu en un llibre i tothom li fa cas...
Hi ha hagut historiadors que ara han donat la teoria per bona amb l'únic argument que ho ha dit un americà. Fa tremolar que no es tinguin en compte els arguments sinó qui ho diu.
Cervantes, el Lazarillo, Santa Teresa de Jesús catalans, pobles castellans que són catalans... Vol dir que no en fa un gra massa?
No és que jo ho trobi tot manipulat, és que és així. Hem de pensar que durant molt de temps no es publica res que no estigui filtrat per la censura. Un text publicat és un consens entre l'Estat i el cronista i a vegades ni això. Molts cronistes moren en circumstàncies curioses i han de ser els seus hereus els que publiquin l'obra si arriben a fer-ho. No pot ser que al segle XV fóssim una gran potència política, econòmica i cultural i al XVI tot desaparegui. Si no hagués trobat cap fil, potser sí que en faria un gra massa, però hi ha fils per estirar la veritat.
Catalunya, doncs, no era prou forta per evitar aquest furt?
No, el que passa és que hi ha algú que té un domini sobre la realitat i l'altera. Pensem, per exemple, què passaria ara si el president de la Generalitat fos Vidal-Quadras... No podries ni publicar aquesta entrevista.
El pitjor negoci que hem fet els catalans és sumar la corona d'Aragó a la de Castella?
És complex. Hi ha elements a favor i en contra. El més important és com es va repartir el poder. Va ser un mal negoci conquerir València i Sicília? No. El problema era la societat castellana, que era molt feudalitzant, fanàtica, molt militaritzada, amb un poble analfabet, on es rebutjava el coneixement. Els fonamentalistes castellans es van posar al capdavant de les institucions públiques catalanes per minar-les, aquest va ser el problema. El compromís de Casp va ser una estafa.
És un projecte que fem amb Pilar Montoliu Produccions i l'Institut Nova Història i per al qual ja hem recollit 6.000 dels 10.000 euros que ens fan falta. Hi ha un gran interès per furgar en la història oculta i això ho hem notat amb les aportacions. Tocar les estructures establertes de la història és molt complicat, però la nostra obligació és estudiar els fets. Si una font diu que Miquel Àngel era fill d'un picapedrer i una altra que era fill d'un comte, alguna és falsa, o totes dues. Això s'ha d'investigar. En el cas de Lleonard, no em crec que el fill d'una pagesa analfabeta, un home analfabet, pugui viure al Vaticà i els seus mecenes siguin els prínceps de Nàpols i que sigui capaç de sobrepassar els erudits del seu temps amb els seus estudis científics. Ningú nega que tingués relacions, per exemple, amb la princesa de Milà, que era catalana. En quina llengua parlaven...? Hi ha molt per furgar.
Entrevista a Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política i escriptor publicada ahir dijous a la contraportada d'El Punt Avui. El seu perfil: Aquest barceloní (1962) resident a Girona és catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre el 2003 i el 2008 va fer el pas a la política ocupant la direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat. Ara defensa l'honestedat de la cosa pública al seu llibre ‘És la política, idiotes!' (Edicions a Petició, 2012). Brugué manté que cal lluitar contra el descrèdit de la política.
Els grecs deien que l'home és un animal polític.
I si li traiem polític queda en animal. Els grecs consideraven que sense política no podies arribar a ser un home complet.
Jordi Pujol manté que no hi ha ofici més noble que la política...
La política és servei a la col·lectivitat. Com tot, es pot fer bé o malament, però és l'ofici més noble i altruista del món.
Els polítics s'han allunyat dels ciutadans o és a l'inrevés?
Els polítics i els ciutadans han de mantenir una certa distància per no caure en el clientelisme. La política ha de construir una societat per a tots i això demana distància.
La política com a joc no absorbeix qui la practica?
La política té certa capacitat de seducció per a qui la practica. Necessitaríem que fos més oberta, que hi hagués més gent que hi entrés i que en sortís, però això és molt difícil d'aconseguir si es manté el descrèdit, si es veu com una feina que és un niu de lladres i de corruptes.
La solució són les llistes obertes?
Les llistes obertes fins i tot poden afavorir els avantatges dels que són més mediàtics o mésfreakies. La solució és cultural.
El que no té lògica és que algú es passi la vida vivint de la política.
Avui, o ets un professional de la política o ets un funcionari que té el retorn assegurat. Si no pots tornar a la vida activa i tens una hipoteca per pagar, et quedes a la política i en fas el teu ofici.
Va ser director general de Participació Ciutadana. No és contradictori que la participació ciutadana l'organitzi el govern?
Ho seria si només l'organitzés el govern. És bo que tinguem una societat que es mobilitzi i sigui participativa, però també és molt bo que la institució promogui la democratització de les polítiques públiques.
Molts reglaments municipals de participació ciutadana són operacions de maquillatge.
És cert. Durant molts anys la participació en aquest país ha estat excessivament folklòrica, feta amb molt poca consciència del que es tenia entre mans, i això ha fet molt de mal. La participació sovint s'ha fet servir com una fórmula per repartir caramels entre la població quan és una forma de prendre decisions difícils. A còpia de fer mala participació l'hem desacreditada.
Els indignats potser no ho volen saber però fan política.
Tothom fa política. M'agradaria que els indignats en fessin més.
Al seu llibre distingeix entre política i economia, però no hi ha res més polític que l'economia.
De la mateixa manera que tothom fa política, tot és susceptible de ser discutit en política. Hi ha, però, una racionalitat més estrictament econòmica i una altra de més política. En els últims anys el problema és que s'ha imposat la racionalitat econòmica. El que diuen els mercats és el que és real, mentre que el que diu l'assistent social ja no ho és.
El poder real no el tenen els polítics sinó les grans fortunes, els bancs... Això falseja la incidència de la política en la societat?
La política actual està desbordada i té molt menys poder del que els polítics es pensen, i això genera una caricatura: li demanem a la política coses que sabem que no ens pot donar i la política ens promet coses que sap que no ens pot donar, perquè el seu poder està confinat en el territori mentre que els poders econòmics es mouen en el món global. Això genera una asimetria que fa que la política tingui moltes limitacions. Si a més a més la desacreditem constantment, encara té menys capacitat. Necessitem dignificar la política per contrarestar algunes de les tendències del mercat. L'hem de dotar d'una certa fortalesa en un moment que és especialment dèbil. Si no la dignifiquem, si no ens la creiem, es converteix en un teatre on es representen certes voluntats però que té una capacitat d'incidència molt reduïda.
Entrevista publicada el novembre passat a Francesc Vendrell a la contra d'El Punt Avui. Vendrell (Barcelona, 1940) va ser al novembre a Barcelona convidat per l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya per participar en una conferència sobre el món que volem. Ell el coneix bé. La seva carrera professional està lligada a l'ONU, de la qual ha estat representant en diversos conflictes arreu del món. Actualment presideix la junta de l'Afghanistan Analysts Network.
El món avui és millor o pitjor que fa cinquanta anys?
Millor. Ara no hi ha dictadures a l'Europa Occidental, l'imperi soviètic ha caigut, la majoria de països europeus són democràcies, a l'Amèrica Llatina la democràcia quasi és universal, fins i tot al món àrab els pobles es volen governar ells mateixos i hi ha una certa democràcia a l'Àsia del sud i el sud-est.
La primavera àrab: real o induïda?
No hi ha dubte que la revolució és real. És massa d'hora per dir si viuran millor que abans, però dependrà de cada país.
Estem millor, però cada dia moren milions de persones per les guerres o la fam, sobretot a l'Àfrica.
Fa cinquanta anys hi havia la guerra del Vietnam i es moria més gent de gana. Ha millorat la qualitat de vida fins i tot al Tercer Món, tot i que queda molt per fer.
Les Nacions Unides no han pogut superar vetos clamorosos, el darrer, el que impedeix intervenir a Síria. Per a què serveix l'ONU?
Des del punt de vista dels drets humans, de l'ajuda als refugiats, és més evident que les Nacions Unides funcionen. Si parlem de pau, és veritat que hi ha conflictes. Síria és un tema molt difícil de resoldre; no hi ha bons ni dolents. A Síria hi ha una dictadura, però no està clar que qualsevol nou règim seria millor que l'actual; no podem dir-ho.
Acabarà el conflicte araboisraelià?
Fa quasi quaranta anys que en parlem i no se'n veu el final. La solució és un estat palestí amb unes fronteres similars a les del 1967. Si no s'aconsegueix els propers anys, hi ha el perill que Israel segueixi la mateixa sort que Sud-àfrica. A la llarga la població majoritària serà àrab.
La crisi ha donat a Alemanya el poder que no va aconseguir amb dues guerres mundials?
A la Segona Guerra Mundial Alemanya volia dominar militarment Europa; aquest no és el propòsit avui. Ara, atès com funciona la UE, Alemanya és el país amb més pes perquè no es va fer la unió fiscal i econòmica abans que la monetària.
És bo per al món un nou govern d'Obama?
Obama era el candidat preferit arreu, excepte per als israelians i els pakistanesos, tot i que hi ha una certa desil·lusió respecte de les esperances que s'hi havien dipositat.
A l'Afganistan, després de tants anys, haurem aconseguit alguna cosa més que dilatar en el temps el retorn dels talibans al poder?
Els afganesos són més conscients que mai que tenen el dret a governar-se a si mateixos. Hi ha hagut, després de la caiguda dels talibans, un mal govern, la mancança d'un estat de dret i una corrupció desmesurada. Això fa que els talibans, que eren menys corruptes, tinguin un espai polític que no els pertocaria si les coses s'haguessin fet bé.
Vostè coneix bé el dret internacional. Catalunya quedaria fora de la UE en cas de ser independent?
No hauria de quedar-ne fora. Si s'independitza contra la voluntat d'Espanya, aquesta vetaria la seva entrada a la Unió.
No hi ha precedents sobre la secessió d'un territori d'un país de la Unió, però.
Si Escòcia el 2014 vota a favor de la independència –que no passarà–, el que quedés del Regne Unit no vetaria l'entrada d'Escòcia a la UE. El Regne Unit té una democràcia més desenvolupada que Espanya.
Per què a l'Estat espanyol no s'és tan civilitzat com al Regne Unit?
Hi ha moltes raons. La principal és que a Espanya no hi ha hagut mai una comissió de la veritat per explicar què va passar entre 1934 i 1975. Si a la gent se li hagués explicat com va actuar el règim feixista contra els catalans, potser ara la resta d'Espanya entendria millor catalans i bascos i hi hauria disposició a dialogar. Felipe González no va voler fer una comissió de la veritat. La mentalitat centralista de Castella porta on porta. Si l'Estat acceptés que Catalunya es pogués independitzar la demanda d'independència segurament minvaria.
Recuperant entrevistes publicades a El Punt Avui en els últims dos mesos. Xavier Fàbregas, psiquiatra i expert en drogodependències.
El consum de drogues és una malaltia o l'expressió d'un desequilibri mental?
És una malaltia una mica especial. És l'única en què el malalt fa tot el possible per estar-ho. En molts casos és el reflex d'un desequilibri emocional. És un punt d'arribada, no pas de partida. La gent, quan està fumuda, pren drogues.
Què és més difícil: fer el pas per anar a un centre o passar el mono?
Hi ha molta llegenda sobre el mono. Quan un es desintoxica no ha de passar-ho malament; hi ha recursos farmacològics perquè no sigui així. Anar al centre tampoc és el més difícil, perquè l'entorn el colla perquè hi vagi. El pitjor és quan tornes a la realitat i t'adones que el problema no és no consumir sinó aprendre a viure sense drogues.
La droga la porta l'ambient?
Sí. Molts problemes no hi serien si les drogues no estiguessin a l'abast.
És present a totes les cultures, fins i tot a l'origen de la Coca-Cola.
La Coca-cola i molts medicaments contenien cocaïna i l'alcohol sempre ha estat present a la societat.
Hi ha persones més propenses que d'altres a consumir drogues?
El perfil habitual d'un consumidor seria el d'una persona més sensible del compte; una persona que prova la substància i que hi troba una anestèsia pels seus mals rotllos.
Els pares d'adolescents es preocupen per les drogues de disseny.
Els pares d'adolescents –jo ho sóc– ens hem de preocupar de moltes coses: dels embarassos no desitjats, dels accidents de moto i de les drogues de tot tipus. Les que ens provoquen més maldecaps no són les de disseny, sinó la marihuana i el haixix. Abans eren més suaus però han estat modificades genèticament i ara les plantes són més riques en tetrahidrocannabinol.
Els joves no són conscients del perill del consum de cànnabis?
És una droga que encara té molt bona fama, perquè molts pares n'havien fumat i ho consideren una droga menor. No saben transmetre que ara el cànnabis és una droga molt potent.
Produeix addició la marihuana?
Ara sí, tant per la nova càrrega que té l'herba com per la forma de consumir-la. No és el mateix fumar-se un porro escoltant Pink Floyd que abans d'entrar a escola.
Rasquera.
Forma part, entre altres coses, del debat, que no s'ha tancat mai, sobre la legalització de les drogues.
Legalitzaria les drogues?
Legalitzar-les serviria per posar fi a una oferta descontrolada, però seria molt complex. A qui deixaríem prendre drogues? Deixaríem prendre heroïna a un noi de disset anys o a un conductor d'autobús? En el cas del tabac s'ha vist que es pot reduir el consum sense il·legalitzar la substància.
Es crearien nous consumidors.
A curt termini, i això és el que fa por. Sempre he defensat la legalització controlada, però, sincerament, no sabria com fer-la.
L'heroïna encara és la droga dels pobres i la cocaïna, la dels rics?
Això canvia. L'heroïna, al principi, era una droga de persones cultes que després es va convertir en una substància lumpen, en la droga dels quinquis. La cocaïna va començar sent de gran luxe i ara ja no ho és, s'ha generalitzat. Als Estats Units tenen problemes amb l'heroïna, que ara ja no s'injecta, es fuma.
L'alcohol és la droga més acceptada socialment.
Cada cop atenem més persones amb problemes d'alcoholisme.
Hi ha una toxicomania de cap de setmana?
Per molts joves l'alcohol és una toxicomania de cap de setmana, tal com passa al nord d'Europa.
Un drogoaddicte ho és sempre?
Per nosaltres, no. Una persona deixa de ser toxicòmana quan les drogues ja no són una opció
Aquesta és l'entrevista que avui dijous 27 de desembre he publicat a la contraportada d'El Punt Avui. Es tracta d'una persona excepcional, el ginecòleg Santiago Dexeus.
Fa encara relativament poc va haver de deixar la clínica que portava el seu nom. Aigua passada?
Ho és. Fa uns dies estàvem reunits en Carles Sans d'El Tricicle, un banquer, en Bigas Luna i jo mateix, i parlàvem d'èxits i fracassos. Bigas i jo manteníem la teoria que un entrebanc ajuda a formar la persona més que no pas l'èxit. De la clínica, me'n van fer fora d'una manera violenta, estant la meva dona greument malalta, però vaig decidir que havia de refer-me i ho vaig fer amb la força de la meva dona, que va morir poc després. Tinc la sort de tenir un fill extraordinari que s'ha posat a treballar al meu costat, fent de gerent de Somdex, i a partir de l'11 de gener treballaré un dia a la setmana a Madrid; ja hem obert a Saragossa i ens està funcionant molt bé. Tenim moltes ganes de treballar. A més, he guanyat el plet que els vaig posar, tot i que suposo que hi recorreran en contra.
La seva aspiració no és jubilar-se.
En absolut. Ara estic llegint La paradoja de la sabiduría, un llibre que demostra que, a un cervell ben estimulat, les pèrdues que es produeixen per l'edat no li són significatives.
Un metge que no escolta no és un veritable metge?
Si no s'escolta un pacient es perd la primera part: el diagnòstic.
L'última edició de La marató de TV3 es va dedicar al càncer. Deu haver tractat moltes dones valentes...
Dones extraordinàries. L'altre dia vaig rebre dues ampolles de cava d'una pacient de la qual feia dos anys que no en sabia res. La volia trucar, perquè el càncer havia estat greu i patia per ella. No sap l'alegria que vaig tenir en rebre el regal amb la nota: “Iupi, un any més!”
Ha de ser molt dur saber que tens a les mans la vida d'una persona i que potser no la podràs curar.
És duríssim i ho he patit en pròpia pell. Durant vint anys la meva dona i jo vam lluitar, bracet a bracet, contra una malaltia que sabíem que tenia un final trist. Ella m'animava perquè anés a veure el futbol, però em sabia greu perquè perdia hores d'estar amb ella.
La mort de la seva dona li ha donat una nova perspectiva de la seva pròpia vida?
Sí, i dues coses: el títol d'una novel·la: El olvido que seremos, al final tothom t'oblida; i la gran debilitat que sempre és el cos humà.
Va ser pioner en la defensa de la píndola anticonceptiva. Què pensa de la posició de l'Església?
No m'interessa. No es pot demanar a un ciutadà que sigui un heroi; i no disposar de mitjans anticonceptius pot esdevenir una actitud heroica. No li pots demanar a una dona que no vol tenir fills que no tingui relacions sexuals. On estem?!
La intolerància és fruit de la ignorància?
Claríssimament. Alguns polítics haurien de passejar-se pel món i veure on estem. Davant d'una crisi, on hi ha famílies que se suïciden, joves que no saben què fer, gent que remena les escombraries..., o tens un cor de ferro o t'has d'adonar que la situació és perillosa. Ens en sortirem, però si els polítics no fan un front comú per superar la crisi podria sorgir un dictador.
A Catalunya, estem en un moment polític històric?
Serà un moment històric quan fem el referèndum i surti el que hagi de sortir. Sols demano que la gent no es deixi enlluernar quan alguns diuen que ho arreglarem tot perquè ens roben. Què entenen per robar? Es pregunten si treballem amb eficàcia i amb eficiència? O què es pot fer per no haver de retallar tant?
Li agradaria viure en una Catalunya independent?
Sóc independent, no independentista.
És l'artífex del primer nen proveta. Se'n sent com un pare?
No. Sóc un obrer de la medicina. El meu objectiu a la vida no és posar-me medalles ni rebre honors; és que el pacient que confia en mi estigui content de la meva feina.
Aquest canari nascut a Las Palmas acaba de publicar la seva nova novel·la sobre Egipte, que porta per títol ‘El secreto del Nilo' (Ediciones B). Aquest apassionat d'Egipte, pilot d'aviació comercial, ens descobreix el món d'Akhenaton i Nefertiti. Aquesta és l'entrevista que vaig publicar fa unes setmanes a El Punt Avui.
Què condueix un pilot de línies aèries a volar fins a l'univers egipci?
Dues passions: una per la literatura i una altra per l'antic Egipte. Ambdues les tinc des que era petit.
Diria que la civilització egípcia és màgica i que per això enganxa?
Sens dubte que és màgica, posseeix un misteri innegable. Primer, perquè sota la sorra d'Egipte encara hi ha un 70% de restes per descobrir i, després, perquè ens porta a un món llunyà que captiva i és evocador. És una cultura que va durar tres mil anys, i nosaltres en tenim només dos mil de judeocristiana. La cultura clàssica, que és la que ens inspira, va beure de fonts egípcies. Molts dels clàssics grecs van estudiar els temples egipcis.
Un dels protagonistes de la seva última novel·la és Neferhor, l'àlies del déu Horus. Ha volgut introduir-hi un déu caminant entre homes?
No, he volgut introduir-hi un personatge molt pobre, un camperol, sense cap mena d'atractiu però amb un únic do, la perspicàcia. Té el do del déu de la saviesa, el do de raonar. Una arma que és més poderosa que tots els arcs i les espases dels guerrers d'aquella època.
Neferhor és l'antídot a la voluntat del faraó d'instituir el culte a un únic déu?
És un antídot perquè creu en els déus tradicionals, però a la novel·la no té capacitat per canviar-ho. Ens explica que més enllà d'una revolució religiosa, en el regnat d'Akhenaton hi va haver una revolució política que va fer servir la religió com a pretext. El faraó volia posar fi als poders fàctics a l'ombra.
Molts dels seus col·legues consideren Akhenaton un dels faraons més interessants de l'antic Egipte. Vostè diu que va ser desastrós.
Cert, però no per això deixa de ser interessant. Va posar fi a les tradicions polítiques i religioses, i fins i tot va canviar el cànon artístic. Una altra cosa és que el que va fer anés bé al poble, al qual va sotmetre a una fallida econòmica absoluta. Hi ha un cert paral·lelisme entre aquella època i l'actual, perquè es va passar d'una era d'abundància com mai a un període econòmic que els va portar a la ruïna. Van trigar més de vint anys a sortir d'aquella crisi. Hi va haver molts abusos.
Nefertiti és alguna cosa més que una simple cònjuge.
Va ser una dona d'estat, de primera magnitud. Va dirigir políticament Egipte durant la darrera etapa del regnat del seu marit, en què el faraó havia caigut en una mena de misticisme i es creia que era déu. El va succeir i va governar Egipte fins a la seva misteriosa mort.
Després d'escriure sis novel·les sobre Egipte –l'última, de 800 pàgines–, què li queda per explicar sobre la civilització dels faraons?
És una civilització que es va perllongar tres mil anys, sempre hi ha coses per explicar. En cada novel·la intento ensenyar un Egipte diferent al lector, perquè prengui consciència que no totes les èpoques són iguals. M'interessa també mostrar les persones. Les meves novel·les solen ser obres de personatges, on ells ens expliquen la seva vida diària. M'agrada molt parlar de la gent normal, explicar com vivien, retratar com era la vida ordinària de totes aquelles famílies, en aquest darrer cas en la XVIII dinastia. Així el lector veu que, en el fons, sempre ens movem per les mateixes coses, les mateixes ambicions. L'home sempre es mou per les mateixes coses: l'amor, les ambicions, les traïcions...
Coneixent com coneix Egipte, li hauria agradat néixer en aquell període històric?
Ja ho crec! És un somni al qual un s'abandona amb gust.
No tot era èpica, però: depenia de la situació en la classe social...
Per això a les meves obres miro de donar aquesta visió més completa de la societat egípcia i em poso en la pell de personatges pobres. La vida era duríssima per a ells. L'esperança de vida d'una dona era de 30 o 35 anys i molt pocs homes arribaven als 40, només els grans dignataris.
El preocupen la repercussió de les revoltes socials sobre l'herència cultural d'Egipte?
Preocupa a tots els científics. Esperem que no hi hagi espolis, perquè estem parlant d'un país que tot ell és monumental.
Una entrevista que vaig publicar a El Punt Avui fa algunes setmanes amb el badaloní Homo APM, en Manel Piñero.
Un dia li trencaran la cara.
No!, l'Homo APM no és un personatge provocador. Viu en el seu món i fa servir el seu propi llenguatge. Té un punt d'excèntric, de boig, i aquesta gent o te la treus de sobre ràpidament o bé l'ajudes. Has de ser mala persona per pegar a un boig. Haig de dir, però, que alguna vegada hem arribat a una situació límit...
La barra la porta de sèrie o l'ha adquirida amb els anys?
La porto de sèrie. Quan era petit ja feia bromes telefòniques amb els amics; era força entremaliat.
Com és que s'ho passa malament abans de començar el rodatge?
Perquè em demana un procés mental previ a la gravació. Haig de deixar de ser en Manel per ser l'Homo APM. Quan penso què haig de fer sempre em pregunto què em passarà, com reaccionarà la gent, si algú s'ho agafarà malament.
Ha fet estudis d'interpretació, és el que el permet estar hieràtic en les absurdes situacions que viu a la televisió?
No. Quan vam crear el personatge ens vam plantejar com ho fèiem: si imitàvem totes les veus (m'hauria tornat boig) o si creava un personatge propi que digués les frases amb el seu to. Vam optar per la segona opció i això personalment m'ajuda molt, perquè és un defensa contra el risc més gran que corre l'Homo APM, que és que em posi a riure. Aquesta actitud hieràtica, de persona una mica anada, m'ajuda a mantenir la concentració i a no riure.
Va crear l'Homo APM a partir de les bromes que feia a la redacció del programa.
De fet, va ser una companya del programa qui el va crear. A la redacció som molt de la broma. Quan la gent em trucava jo posava el mans lliures i responia amb frases tretes de l'APM, els companys reien molt i vam pensar que en podíem fer un personatge per a televisió. Va néixer fortuïtament, no el buscàvem.
El volien matar en dos o tres programes però li han tret molt rendiment...
Havia de durar un mes i això ja fa que dura, amb aquesta, quatre temporades. Això vol dir que agrada, perquè és molt diferent del que hi ha i perquè connecta molt amb els joves.
L'Homo APM el marcarà tant com per no deixar-li fer altres coses en el futur immediat?
Quan crees un personatge com aquest t'acompanya tota la vida. Estic molt content de fer-lo, és una de les millors coses que m'ha passat a la meva vida professional.
S'ha reinventat, ve del periodisme esportiu, pretesament seriós...
Això que és seriós ho podríem debatre [riu]. En la vida cobreixes etapes; vaig arribar en un punt que estava saturat de fer periodisme i volia provar l'àmbit humorístic, que ja havia tastat en ràdios locals. Quan em va sortir l'oportunitat, vaig deixar una feina fixa per un contracte de dos mesos. Me la vaig jugar i me n'he sortit.
Ara purga les seves culpes al teatre, a Barcelona, en una sala petita (C/Església, 4 local 6), on l'actor Lluís Altés l'estomaca de valent.
Aquest és un projecte que m'il·lusiona molt i en què ens ho estem passant molt bé amb en Lluís Altés, que també és una persona que ha optat per canviar la seva vida i passar a fer interpretació. Fa un any i mig vam començar a concebre aquest projecte teatral, sobre un guió molt bo d'un noi molt jove i dirigits per una persona de vint anys. I ens està sortint prou bé.
És diferent interpretar davant una càmera que en un escenari?
Dins el teatre la cosa està més controlada, el guió és sempre el mateix. Quan faig l'Homo APM no saps què passarà, has d'estar alerta, la reacció ha de ser instantània. S'ha d'estar molt concentrat en els dos casos però de manera diferent.
A l'obra ‘Culpables' interpreta un personatge que després d'un comiat de solter acaba en un soterrani on no sap si el torturen o si els amics li estan fent una broma.
La història juga tota l'estona amb la confusió. Juguem amb el contrast que crea la situació: hi ha un psicòpata que et vol matar o tot plegat forma part d'una festa? Teniu tot el novembre per descobrir-ho...
Entrevista que vaig publicar aquest diumenge a El Punt Avui amb la productora i directora de cinema Isona Passola, parlant sobre el moment polític a Catalunya.
Vostè que ha analitzat les relacions entre Catalunya i Espanya. Hi ha possibilitat d'entesa?
No, perquè ja és massa tard. Fins i tot en cas que nosaltres la volguéssim ha quedat demostrat que el tarannà que domina Espanya és l'impositiu, prepotent i unitarista. Catalunya té unes estructures econòmiques i socials molt diferents de les espanyoles, que encara són feudals; això fa que les relacions siguin irreconciliables. Com deia Pierre Vilar, quan Espanya es modernitzi podrà parlar amb Catalunya d'igual a igual; però Espanya no s'ha modernitzat, s'ha enriquit a base d'ajuts.
Anem al divorci, però amb tantes amenaces necessitarem una ordre d'allunyament.
Aquesta és una de les causes que fan impossible l'entesa. No hi ha manera que canviïn el llenguatge ni que s'estableixin bases per al diàleg. Com deia Ramon Llull, els cercles, per trobar-se, han de coincidir en un punt mitjà. Amb Espanya no hi ha manera de trobar-lo.
En cas que Catalunya es declari independent, ens enviarien els tancs?
No, perquè si ho fessin tindrien un exèrcit de fotògrafs europeus retratant-los i quedarien ben retratats.
Què cal fer per lluitar contra els que ens volen fer por?
Tenir arguments objectius, que hi són. Jo hi estic treballant en termes de documental. Es té por al desconegut, com els nens a la foscor. En la mesura que es donin elements per conèixer la veritat, la por desapareixerà.
També és de les persones que creu que viuríem millor en una Catalunya independent?
Ho crec absolutament. Nosaltres, però els espanyols també!
En poques paraules, què li semblen en termes de màrqueting els següents cartells electorals: Artur Mas.
És el millor, sens dubte.
Pere Navarro.
Bufat, com ell mateix.
Alícia Sánchez-Camacho.
Bo, quasi tant com el d'en Mas.
Oriol Junqueras.
Té poc ganxo. Es veu antic.
Joan Herrera.
No entenc què vol dir l'eslògan. És una frase que ni tan sols és correcta en català.
Albert Rivera.
Horrorós i cursi.
Alfons López Tena.
M'interessa l'eslògan, el problema és el que hi ha al darrere.
Mas demana majoria absoluta, el poble li ha de donar?
Una majoria molt, molt absoluta no és bona enlloc; una amplíssima majoria és molt bona, perquè el president Mas ha estat molt valent. Hauria de tenir ERC amb allò que els valencians diuen “alenant el tos” al clatell, per si tingués la temptació de fer-se enrere.
Votarà sobiranisme, doncs?
Vot sobiranista i útil. El moment històric és massa important i únic, demana fer vot útil.
Què pensa del manifest federalista dels pretesos intel·lectuals espanyols?
Demostren un altre cop que no tenen la més mínima idea del que és la Catalunya democràtica. No saben de qui parlen.
La gent del cinema espanyol per què calla?
Perquè tampoc saben de qui parlen. Estan molt desinformats. Ni els més intel·ligents ens entenen.
El procés li inspirarà un film?
Tinc ganes de fer bon cinema català, però estic preparant un documental sobre el procés. Un cop tinguem la independència, m'agradaria fer una bona comèdia romàntica.
Una dona ferma, de fermes conviccions
Nascuda a Barcelona el 1953, és filla d'un important activista i empresari català, Ermengol Passola. D'ell ha heretat un tarannà valent i decidit, que l'ha portada a defensar les llibertats del país militant en moviments de l'esquerra catalana. L'impulsora de la pel·lícula d'èxit Pa negre, ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi. Ja va analitzar a Cataluña-Espanya un conflicte que resulta irresoluble i que li inspira un nou treball documental.
Entrevista que vaig publicar a El Punt durant l'inici de la campanya electoral a l'escriptor i filòsof Josep Ramoneda.
Josep Ramoneda insta les forces d'esquerra a reaccionar i convertir-se en l'alternativa al conservadorisme que impera en aquest món global, dominat per la cobdícia i per una certa pèrdua de valors democràtics.
Com valora el moment actual a Espanya i Catalunya?
Hi ha una crisi econòmica que s'ha convertit en una crisi social profunda. Hi ha una amenaça molt clara de fractura a la societat perquè la classe mitjana s'està partint en dues meitats: una que resisteix i l'altra que s'està enfonsant. Les polítiques d'austeritat no fan res més que augmentar aquestes enormes taxes de desigualtat. Aquest problema global d'Europa és doble a Espanya per una crisi institucional profunda, que comença per la corona i va tirant avall. Totes les instàncies institucionals estan en una crisi institucional global, com ho està l'Estat de les autonomies, que ha estat incapaç de resoldre allò per a què va ser creat: resoldre l'encaix de Catalunya i el País Basc –Galícia hi anava una mica de torna– amb Espanya.
Els polítics no troben més receptes per sortir de la crisi que l'austeritat.
Doncs n'hi ha més. Les polítiques d'austeritat portades a l'extrem només s'entenen com una obcecació de les elits i especialment del poder alemany. Aquesta crisi aguditza el desprestigi de la política perquè fa la sensació manifesta que la política és incapaç de representar els interessos de la majoria. Assistim a una transferència massiva dels diners de tots per salvar el sistema financer. En el cas espanyol, el 9,2% del PIB s'ha destinat a ajudar la banca. És una crisi que es resol sense equitat. Una part del sector financer és el causant de la crisi però se li ha exigit una responsabilitat mínima.
Les mobilitzacions massives no estan canviant res.
És veritat, però és millor que passin coses. La societat està molt espantada i els governs han fet servir una estratègia comunicativa de xoc molt peculiar. Abans els governs intentaven dissimular els problemes, ara el discurs és que anem a pitjor i això es fa servir per crear angoixa i paralitzar la gent. Haurien de tenir en compte, però, que el pànic també atura els que tenen algun diner i el poden gastar, cosa que contribueix a la roda de l'enfonsament de l'economia.
Els sindicats tampoc troben el seu lloc.
Els sindicats, com els partits polítics, necessitarien una reforma de dalt a baix. Si fer reformes volgués dir alguna cosa, caldria reformar tots els grups corporatius, no només els sindicats, també les patronals, les agències de qualificació de risc, els superdespatxos d'advocats...
Reclama a l'esquerra que es converteixi en alternativa, però a Espanya, ni hi és ni se l'espera...
Aquest hauria de ser el gran moment de l'esquerra, però ni hi és ni se l'espera. No és un problema estrictament espanyol. És un problema de fons. Des dels anys vuitanta ha estat incapaç de recuperar posicions. L'esquerra ha tingut la temptació de ser molt conservadora, però no té sentit si es deslliga de la idea de progrés. No ha sabut renovar-se ideològicament ni transformar les seves bases, que havien canviat per la seva pròpia acció. Ha de saber connectar amb els sectors socials més innovadors. L'esquerra pagarà la mandra.
I a Catalunya el PSC parla de federalisme, una cosa morta.
Com pots parlar de federalisme si no n'hi ha, a Espanya? És ridícul. Fan una declaració solemne i l'endemà Rubalcaba els desautoritza. Amb qui s'hauran d'entendre? Amb el PP? Fa molts anys que sabem que a Espanya no hi ha federalistes.
La veu de la consciència
Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és escriptor, filòsof i periodista. Entre 1989 i 2011 va ser director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i entre 1975 i 1990 va exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva és la veu de la consciència de l'esquerra. Al seu últim llibre, La izquierda necesaria (RBA, 2012), exigeix a les forces d'esquerra que reaccionin davant un món cada cop més conservador. No sap si Catalunya serà independent, però té molt clar que s'ha
Aquesta és l'entrevista que fa algunes setmanes vaig fer al músic Alfonso Vilallonga, autor de la banda sonora de le pel·lícula Blancanieves, seleccionada per representar Espanya als Òscar.
Defineixi's.
Professionalment, sóc versàtil. Bàsicament sóc músic. La música i la paraula és el que em toca més de prop.
El músic és una persona complexa per naturalesa?
No. Per mi, per exemple, tocar el piano és com mecanografiar. Dins del món de la música hi ha artistes, músics, funcionaris... una mica de tot.
Amb quin dels set nans de Blancanieves s'identificaria?
Amb el dolent. És el normal, si ets petit tens mala llet.
Ha pencat de valent per fer la banda sonora de Blancanieves.
He treballat com un nan!
Cent minuts de música ininterrompuda; li pesa la responsabilitat de pensar que bona part de l'èxit de la pel·lícula serà de la música?
És cert que una banda sonora pot destrossar una pel·lícula o la pot enaltir. No hi penso, però.
És conscient que pot aspirar a l'Òscar a la millor banda sonora?
Podria ser. Tampoc hi penso gaire, en els premis. Prefereixo no desil·lusionar-me. No tinc aquest entusiasme que té alguna gent, els de Bilbao, per exemple.
D'aquests cent minuts, amb què es queda?
La peça que m'agrada més es diu Portrait, que és la que sona quan pinten Maribel Verdú.
Blancanieves és un film arriscat.
És l'adjectiu que li escau més. És una pel·lícula que ha arribat a ser comercial sense arribar a fer res per ser-ho. És un film valent.
Es va educar envoltat de música i família. Salvant les diferències, eren la família Trapp catalana.
De fet, ens deien la família Trapp perquè cantàvem junts. Érem una família eminentment musical. El millor de la meva educació ha estat la música, que tractàvem com un joc, d'una manera molt natural.
Ocupar una posició benestant li ha donat una llibertat de la qual no disposen altres creadors?
El que em va donar llibertat realment és que els meus pares mai es van oposar a la meva vocació musical. El meu pare i la meva mare sempre em van donar suport. Ells eren amateurs perquè en aquella època per la seva posició no podien ser professionals. Qui vol fer alguna cosa en aquesta vida ho fa, però.
Quan va tornar dels Estats Units, fa molts anys, va dir que se sentia estrany en el panorama musical català i espanyol. Encara se sent així?
El mercat espanyol és difícil, perquè no hi ha matisos. O ets Alejandro Sanz o no et menges res. Tinc la sort que faig moltes coses i per això puc viure de la música i ser feliç. No és fàcil.
La música és el motor més poderós de l'evolució humana?
És un dels més poderosos.
Com l'ha marcat professionalment Isabel Coixet, que el defineix com un “boig adorable”?
La Isabel és qui em va introduir en el món del cinema, que m'atreia molt, tot i que no he estudiat per fer música per a cinema. M'he apropat al món de les bandes sonores gràcies a ella. Ella em va contractar sense que jo tingués experiència en música per a cinema.
És un lletrista molt punyent. Què el fa escriure ara?
El detonant de les meves cançons sempre ha estat l'amor i el desamor, la mal llet, el sarcasme... M'agraden molt les paraules. Hi tinc una relació molt antiga, amb les paraules.
Està preparant un gran musical sobre la identitat. Quina identitat?
La personal. Qui sóc, d'on vinc. No té res a veure amb la identitat nacional, perquè no hi crec pas.
Existencialista?
No! No hi ha res més profund que la superfície.
Algun repte més en cartera?
Estic fent la música de la darrera pel·lícula de la Isabel i estic preparant un disc de cançons meves que sortirà al gener o al febrer. Amb això i el que porti Blancanieves ja estic ben servit.
L'entrevista que fa uns dies vaig publicar a Pere Forès, creador del primer submarí català del segle XXI, l'Ictineu 3. A veure si us animeu a col·laborar en la campanya de subscripció popular per tal que el puguin acabar ara que Madrid els ha deixat plantats.
L'Ictineu 3 (els dos primers els va construir Narcís Monturiol) és un submarí de tres places que pot arribar fins a 1.200 metres de profunditat. És únic a tot l'Estat per modernitat i per la seva gran capacitat energètica no contaminant, entre altres coses. Fa un temps, Forès va començar una campanya de subscripció popular per acabar el projecte. Ara, quan ja és en la fase final, torna a demanar la col·laboració ciutadana des del seu lloc web (www.ictineu.net) perquè no arriba l'ajut institucional i el somni és a tocar.
Com va començar l'aventura?
Es va gestar durant un viatge per l'Atlàntic i després de la crisi del Prestige. Vam comprovar que no hi havia cap submarí a l'Estat que pogués fer la feina que calia per tapar el forat del vessament.
Han invertit milers d'hores i de diners per fer realitat un somni?
No, ho hem fet perquè Catalunya pugui disposar de tecnologia submarina i tenir així accés a la darrera frontera que li queda a la Terra per explorar: el fons del mar.
Els falten 130.000 euros, confia a aconseguir-los mitjançant les aportacions dels catalans?
Sí, hi confiem. Per desgràcia, l'Ictineu 3 l'hem de fer de la manera que sempre fem les coses els catalans: amb molt d'esforç, amb molta constància i amb molta imaginació. Això ens porta a demanar el suport econòmic de la societat civil perquè no podem treure els recursos dels llocs habituals. Vull demanar la col·laboració de tothom perquè és un gran projecte de país que ajudarà la ciència i que ens convertirà en la sisena potència mundial pel que fa a la capacitat de portar una persona a molta profunditat. Fer navegar l'Ictineu 3 és una qüestió emocional, d'orgull de país.
No haurien hagut de recórrer als seus conciutadans si l'Estat hagués complert el que va prometre.
L'Estat va fer, en diverses ocasions, coses diferents de les que ens havia promès, i això va provocar que ens tiréssim a la piscina convençuts que hi havia més aigua de la que hi havia, per això s'ha retardat el projecte.
Aquest problema amb Madrid també el va tenir Monturiol...
Volíem assemblar-nos a Monturiol en les coses bones i no pas en els problemes de finançament!
Una mostra més que no es pot pactar res amb l'Estat?
No ho sé. Madrid ens va ajudar pel que fa a la concurrència competitiva fins que va decidir, de cop, tancar l'aixeta. Mai hi ha hagut una aposta per desenvolupar aquest sector, cosa que sí que passa a la resta d'estats del nostre entorn.
Per què Catalunya necessita l'Ictineu 3?
Catalunya és un país que és gran gràcies al mar, i és allà on hem d'anar a buscar solucions als nostres problemes; qualsevol país mínimament important té submarins per explorar el fons marí, cosa que ajuda, per exemple, a solucionar problemes com ara els de la pesca.
El seu és un projecte innovador.
De bon principi vam voler fer un projecte molt modern. Hem millorat totes les solucions que hi havia fins a aquest moment.
En un vídeo diu que sempre ha sabut quin és el seu destí; ara també, tot i les dificultats?
Som un equip tossut. Estem convençuts que posarem el submarí a disposició de la societat catalana.
Aquest és un sector amb un potencial econòmic important?
No és com l'automoció, però és un sector d'alt valor afegit, estratègic, on treballa gent molt qualificada. Pot generar molta riquesa al país.
Ha creuat l'Atlàntic en un veler fet amb les seves mans. Què se sent enmig d'una tempesta?
És una lluita per la supervivència. Has d'aguantar allò dia i nit. El teu cervell està programat per sobreviure i això et dóna una força mental i física que no t'imagines quan no estàs en situacions crítiques. I t'ensenya que quan has de fer un esforç molt gros per tirar endavant un projecte ho podràs fer.
Aquesta és l'entrevista que vaig fer recentment a Vanessa Folguera, wedding planner i propietària d'Empordà Events.
Vanessa Folguera és el prototip de nervi, de persona emprenedora, amb una gran capacitat i una obsessió per l'organització. La vida l'ha portada a convertir-se en una wedding plamner o el que és el mateix: una planificadora de bodes. Va fer la primera quasi a contracor i ara els casaments ja representen un 60% del seu volum de negoci (en fa una mitjana de 25 a l'any des del 2006 entre els mesos d'abril a octubre), que combina amb els esdeveniments d'empresa.
Pensava que casar-se ja no estava de moda?
Casar-se, com a tal, no està de moda. La gent el que vol és sorprendre, passar-s'ho bé i que els convidats tinguin la sensació que no han estat en un casament. Cerquen el que anomenem efecte guau!
On han quedat els dies en què un s'ho feia tot sol?
Abans els casaments eren molt senzills: església i restaurant. Ara la gent vol casar-se en una platja o en un vaixell o llogar una masia tot un cap de setmana. Les expectatives d'un casament han canviat tant respecte d'abans que és el que porta els nuvis a plantejar-se que algú de fora els ajudi.
Això només s'ho poden permetre els pijos?
En absolut. Hem fet casaments de 250.000 euros i també de 13.000.
Quin és el cost mitjà d'una boda?
S'han de comptar uns 150 euros per convidat, depèn de si hi ha càtering o no.
Hi havia una època que qui tallava el bacallà eren els pares...
Actualment encara hi ha pares que ajuden a pagar, però hi ha moltes parelles que s'ho paguen tot elles o que fan les coses pel seu compte i nosaltres els ajudem puntualment.
La veritat: les dones ho decideixen tot.
Sí. En un 85% dels casos. Hi ha nuvis que participen molt, però.
El seu ofici és importat dels EUA.
Sí, els referents de les bodes amb més glamur són als Estats Units i Anglaterra.
S'ha trobat algun casament que hagi acabat en divorci abans d'hora?
Només em vaig trobar el cas d'una noia que va fer el comiat de soltera i que es va adonar que s'ho passava més bé amb les seves amigues que amb la seva parella, i que va optar per deixar estar el casament quinze dies abans.
El seu ofici no l'estressa?
Molt. A final de temporada estem molt cansats perquè el nivell d'exigència és molt alt. L'esdeveniment d'empresa ha de sortir impecable, però el casament ha de sortir millor. El factor emocional ho condiciona tot i genera molt d'estrès.
Què es fa més: la boda tradicional o el happening?
Els casaments tradicionals no m'arriben, però n'hi ha. Qui em ve a buscar és perquè vol un casament diferent.
Què és el més estrany que li han demanat?
Col·locar una plataforma sobre l'aigua per casar-s'hi a sobre.
Casar-se és per tota la vida?
La majoria de parelles que hem casat estan juntes, però el ritme de vida és molt ràpid: canviem de mobles cada cert temps, de cotxe, les parelles no duren tota la vida...
Hi ha una filosofia darrere els seus casaments o només es tracta de satisfer el client?
Perquè un casament surti bé ha de funcionar com un rellotge suís. Hi ha coses que demanen els nuvis que no es poden fer.
Forma part de la Xarxa d'Emprenedores i Empresàries Competents de l'Empordà. Hi ha emprenedores incompetents?
Segur, les que tanquen.
Les dones ho tenen més difícil, per allò de la doble jornada?
Conciliar la vida familiar i la laboral és molt difícil. Tinc la sort de tenir dues grans àvies i la meva parella el cap de setmana; entre tots ens en sortim.
A casa organitza o li agrada que li tinguin tot fet?
Aquesta és l'entrevista que fa una setmana vaig publicar a la contraportada d'El Punt Avui amb David Costa, director de Cor de Teatre i director musical d'Operetta, una obra coral que aquests dies s'està representant al Teatre Victòria, a Barcelona.
Cor de Teatre és una companyia musicoteatral nascuda i criada a Banyoles i és l'exemple viu que la feina ben feta sempre acaba tenint recompensa. La seva és una llarga trajectòria que ha culminat amb la professionalització de bona part de l'estructura. Avui, i durant un mes, tornen a representar a Barcelona, ara al Teatre Victòria, l'obra Operetta, que els ha suposat la consagració definitiva. Al juliol van triomfar al Festival Off d'Avignon, que els ha obert les portes a fer una gira per l'Estat francès durant un mínim de quatre mesos.
Operetta: clàssics de l'òpera revisats, són uns atrevits.
No fem una òpera, volem que el públic descobreixi que aquest gènere, que ens estimem molt, també forma part de la banda sonora de la seva vida. Si algú després de veure Operetta s'interessa pel gènere amb majúscules, tot això que haurem guanyat.
El seu espectacle és més arriscat que presentarÒpera en texans.
Una cosa és un espectacle i l'altre un programa de televisió divulgatiu que està molt bé. Nosaltres no fem una òpera, utilitzem les melodies dels grans compositors arranjades per a cor, sense ajut de cap instrument; interpretem l'orquestra, el cor i els solistes. Donem una nova sonoritat a aquest repertori.
Una fórmula d'èxit.
És cert, perquè els ingredients són de molta qualitat: la música; els arranjaments per a la veu, i les situacions que ha creat l'autor de l'obra, en Jordi Purtí, amb les quals tots ens podem sentir identificats. Les grans dosis d'humor que hi ha fan que sigui un espectacle fresc, original, únic. I tot això ho executa una companyia impensable en temps de crisi, amb 25 persones dalt l'escenari que ho donen tot.
Aporten dosis d'humor a un gènere que sempre interpreta gent que sembla que vagi restreta...
Fem un espectacle d'humor, de teatre gestual. La música de l'òpera és tan rica que genera multitud d'idees, d'escenes, que en Purtí ha sabut transformar en gags.
Són molt valents, ho fan a capella.
Sí, és un risc. Per això diem que és un espectacle de malabaristes, en què els dos directors estem constantment amb la companyia perquè tot ha de sortir mil·limètric.
Joan Font, d'Els Comediants, diu que fan fàcil l'impossible. No deuen passar per la porta!
Ens han dit coses molt maques, però hem treballat molt per demostrar que som una companyia que té molta confiança en ella mateixa, perquè ens coneixem de fa molts anys. Dalt de l'escenari hi ha una energia brutal que sabem trametre als espectadors. Per fer realitat aquest projecte hi ha moltes dosis de generositat de molta gent.
Operetta els ha marcat la diferència entre l'amateurisme i la professionalitat?
Sempre hem treballat de manera professional, i en Jordi Purtí no s'hauria enamorat de nosaltres i no ens hauria encarregat fer l'obra sense tot el treball previ d'una companyia formada per gent que té la seva feina i que, a més a més, es dedica a cantar i actuar en el seu temps lliure. No ens havíem proposat arribar fins aquí, però no m'ha sorprès, perquè sempre hem treballat molt per fer les coses ben fetes. És cert que, com a companyia, bona part de nosaltres ens hem professionalitzat, en el sentit que passem a rebre una retribució econòmica per la feina que fem.
Hi ha una barreja encara, però, entre la gent que s'hi dedica del tot i l'altra que no.
En aquests dos anys hi ha persones que han fet el pas i ara una part de la plantilla només viu de les arts escèniques; però continuen formant part de Cor de Teatre persones que tenen la seva vida professional al marge. També, per les dimensions que ha adquirit l'obra, per primer cop hem hagut d'anar a la recerca de professionals de l'espectacle per completar la plantilla, perquè no érem prou gent. Ara som uns 20 professionals, més 15 que ho combinen amb altres feines.
Entrevista que vaig publicar la setmana passada a El Punt Avui amb Narcís Bosch, cofundador de Klic-Klic i director de cinema per a adults.
Narcís Bosch és l'ànima creadora que empeny el projecte Klic-Klic, una nova joguina eròtica que es va presentar fa dues setmanes al Mas Marroch, a Vilablareix. El producte, una meravella tecnològica en un àmbit poc procliu a aquestes novetats, promet revolucionar el mercat, sobretot després d'arribar a un acord amb La Fura dels Baus perquè l'introdueixin en un dels seus pròxims espectacles. Els creadors diuen que és un estri per gaudir privadament però també per fomentar la fidelitat sexual, perquè permet tenir sexe amb la parella malgrat la distància.
Diu el bolero: “Dicen que la distancia es el olvido pero yo no concibo esa razón.” Això és Klic-Klic?
Una mica sí. Cal anar a l'inici, però. Per què l'hem creat? Perquè al mercat hi ha una necessitat. Abans la gent sortia a la discoteca a lligar, però ara la gent es queda a casa i lliga per internet. Per conèixer l'altra persona ha de passar un cert període, i Klic-Klic s'ha inventat per apropar gent que està a molta distància una de l'altra.
O sigui que l'ha portat la societat de la informació.
La societat l'ha demanat. He estat més de sis anys donant-hi voltes.
No li fa por que creï més plaer a la parella que la relació one to one?
No em fa por. Tant és! El sexe és psicològic. L'acte sexual és molt primitiu. El que és interessant és el joc previ. Klic-Klic, el que fa és permetre aquest joc previ.
Una andròmina que potencia la fidelitat li treu la gràcia a la infidelitat?
Benvingut sigui si és així.
Ja l'ha provat?
Encara no.
Com és?
Perquè acaba de sortir del forn! El penso provar amb la meva parella.
Com es normalitzen a la vida de la gent uns aparells com aquests?
Nosaltres l'hem dissenyat exteriorment com un ambientador, o com un disc dur extern, perquè el puguis tenir a sobre la taula, de manera que no afecta l'entorn visual.
Això farà que gent que el voldria comprar no es retregui?
Exactament, perquè no l'has de tenir amagat per vergonya.
Amb aquestes joguines, qui gaudeix més: l'home o la dona?
Jo penso que tots dos. Abans els sex-shop estaven plens d'homes i es diu que ara són plens de dones; deu ser per alguna cosa.
Klic-Klic no és un producte per estar en un sex-shop.
És, bàsicament, un producte per estar a casa i perquè cadascú pugui fer el seu kit-kat o, per dir-ho millor, perquè tothom que vulgui pugui tenir el seu moment Klic-Klic.
Klic-Klic és un producte per a tot tipus de gent o està adreçat per a un públic d'alt standing (cada aparell tindrà un preu a l'entorn dels 125 euros)?
És per a tothom que es vulgui divertir, indistintament de la classe social o el poder adquisitiu.
L'aposta que han fet pel disseny és per escapar de la imatge d'aparell, diguem-ne, brut?
Amb això hem tingut molta cura. És una joguina. No volíem que impressionés la gent, tenint en compte la societat on vivim. Ho vam parlar molt amb la sexòloga.
Hi ha qui pot considerar aquest joc una mena de vici.
Això és com tot. Pots veure vi cada dia i convertir-te en un alcohòlic o passar per un gurmet.
El més espectacular del projecte és que han encabit en un mateix equip: enginyers, dissenyadors, una sexòloga... Ja s'han entès?
Realment ha estat així, és un equip molt complet, i tots els que en formen part s'han entès perfectament. Les persones, per entendre's, només necessiten afinitat i que es creï empatia.
Coneixent com La Fura dels Baus reinterpreta tot el que li cau a les mans, no li fa por l'ús que puguin fer de Klic-Klic?
Gens ni mica. Considero que si en un espectacle et poden ensenyar diferents maneres de veure una cosa, que t'ho interpretin des del punt de vista furero, ho trobo genial.
