L'independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme,
amb el qual comparteix l'esquema de promoure l'atomització al mateix
temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen
el seu univers.
No podrem construir una alternativa seriosa a
Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és,
des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la
dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits
majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu
pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al
Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu
comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos
grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i
conservadors són els mateixos.
La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix, i
aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.
El panorama dels
partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que
no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes
arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat
o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per
aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una
majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan
uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per
capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.
O
l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula
una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris,
cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.
El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la
qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha
portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant
molts anys, els dirigents d'aquest país, els d'abans però també els
d'ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no
convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors,
perquè no ens hem adonat que a l'altra banda de la corda no hi havia
ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en
tot cas podríem haver estat conscients abans que se'ns estaven rifant.
Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però
també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el
darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata
que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha
disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una
xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de
bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del
castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les
converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant
al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són
de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un
16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en
termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un
exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una
cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua.
Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir
el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de
l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no
respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i
els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o
per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que
els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els
quedarà res.
Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima
de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”,
s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la
nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la
desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per
als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures,
que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran
esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.
El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser
senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou
sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar,
en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que
pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.
Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!).
Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això
l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels
Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del
Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va
ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i
turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la
consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va
dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una
versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria
estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va
ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat
d’Hereu i dels socialistes.
La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar
de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels
Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i
volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt
difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del
Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació
que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.
En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia
Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El
volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més
aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre
públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les
informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i
del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi
llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra,
Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou
curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha
volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la
d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les
cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta
pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té
la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a
criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que
trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el
necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció
d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre–
es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb
les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa
un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta
raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions
publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on
voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un
objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant
per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És
així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els
inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament
incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i
tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes
circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a
molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si
algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el
mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem
d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no
acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar.
A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar
algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant.
Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la
legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar
i no lesionar la presumpció d’innocència només es pot mantenir, però,
si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea
preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes
innocents.
Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010
Curiosa, la paraula llibertat. I manipulable. Tant com
convingui. El president Montilla argumentava que votava contra la
prohibició de les curses de braus a Catalunya perquè creu en la
llibertat, ergo els que hi van votar a favor estan en contra de la llibertat, perquè prohibir és una forma de repressió.
En canvi, molts municipis catalans voten a favor de la prohibició de
portar burca, i ho fan en defensa de la llibertat de les dones. I quan
prohibim que es fumi en determinats espais, també estem atemptant
contra la llibertat dels fumadors, i si no ho fem vulnerem el dret dels
que no fumen a no ser enverinats. Un cacau.
No podem oblidar que un percentatge importantíssim del que legislen
tots els països del món té a veure, en molts casos, amb prohibicions.
L’arbitri de normes de conducta, la determinació d’infraccions i de
multes ens porta a restringir llibertats d’uns en favor de la
col·lectivitat. No fer això ens conduiria a l’anarquia. “Prohibit
prohibir” queda molt bé com a eslògan del Maig del 68, però és molt poc
pràctic i gens realista.
Tot i això, els governs exploten el vocable i, aquí i arreu, el fan
anar com volen. George W. Bush va declarar la tercera guerra mundial
contra un exèrcit invisible en nom de la llibertat, i fent servir el
mateix pretext va reduir, quina paradoxa!, les llibertats civils dels
nord-americans, que des d’aleshores poden ser espiats i detinguts sense
previ avís sota sospita de terrorisme.
A les Espanyes tot l’enrenou ocasionat per l’exemplar –però potser innecessària perquè lafiesta
es moria tota sola– votació antitaurina del Parlament ha provocat que
surtin de sota les pedres els defensors de la llibertat –que, per cert,
neguen el dret del brau a la seva pròpia–, que aprofiten l’avinentesa
per qualificar-nos de franquistes, entre altres exquisideses. Són, ves
per on, els mateixos que ens neguen el dret a decidir el nostre futur;
els que opinen que per sobre de la voluntat del poble expressat a les
urnes ha de prevaldre el dret de quatre jutges que no estan legitimats
perquè el mandat els ha caducat. Ells són lliures per dir el que
vulguin. Nosaltres no ho som ni per legislar.
Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran han anunciat avui el que es veia a venir feia dies, que es presentaran a les pròximes eleccions catalanes sota el mantell de la Solidaritat Catalana per la Independència. López Tena i Bertran han explicat, a més a més, que es desvinculen totalment dels seus respectius partits: CiU i ERC. En el cas d'Uriel Bertran això comporta la renúncia a l'escó al Parlament però també que no encapçalarà la candidatura badalonina d'ERC, contràriament al que ja s'havia decidit feia mesos. Bertran, segons fonts d'Esquerra, marxa al nou projecte sense arrossegar ningú de Badalona, malgrat ser la seva ciutat de referència i tenir un més que ampli suport de les bases del partit. La marxa de Bertran és tot un terratrèmol per a les files badalonines, que ja van haver de pair la seva arribada quan tothom donava per fet que Miquel Estruch en seria el cap de cartell. Va ser el mateix Estruch l'encarregat d'explicar a les persones que li feien costat les virtuts del Bertran candidat. I ara Bertran els deixa plantats. Un gripau que en Miquel no es mereix haver-se d'empassar. Si el futbol és així, la política també. En pocs dies sembla que l'agrupació local de Badalona, però, refarà la situació per no perdre el pas, malgrat que la marxa de Bertran no els fa cap favor d'entrada, ja que havien esmerçat uns quants esforços en presentar-lo en societat i aquestes coses, a més de ferir l'orgull, erosionen la credibilitat.
No hi ha una Badalona, sinó múltiples. Reivindico el valor de la cultura com a un dels elements que pot contribuir a trobar un mínim comú denominador entre les moltes identitats que s'apleguen a la ciutat i destaco l'aportació del projecte Identitat(s) a aquesta causa, en l'article que avui he publicat a la contraportada d'El Punt.
No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la
manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un
referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP
d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap
dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen
una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor
expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa
Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es
va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la
dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre
respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a
defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la
consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament.
Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no
vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics
volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi
jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una
estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.
Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López
Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.
Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els
que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això?
Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans
quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a
la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que
ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac.
No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat
civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per
càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples:
el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca
és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha
justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de
Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar
«Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin
nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment
majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho
entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar
perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb
arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la.
El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment
és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de
persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot,
expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no
són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho
és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de
l’Estat. Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la
realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem
afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!»,
però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país
mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol.
Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la
causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en
aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya.
Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que
il·lustren aquest post són divertides, però el país es
construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la
negació de l’altre.
Avui s’estrena a Vimeo i YouTube el capítol pilot de Badalonia. Segons informa Comunicació 21: «Es tracta d’un programa d’humor inspirat en el Polònia de TV3 que pretén parodiar la vida social i política badalonina per fer-la “molt més amena” i donar-li un “toc d’humor irònic i molt blanc”. Escrit i produït per JN Audiovisuals i El Gráfico Producciones de Vídeo, el programa de gags inclou imitacions de l’alcalde de Badalona, Jordi Serra; el regidor del PP, Xavier García Albiol; el presentador Miquel López, del magazín Sortida Nord de Televisió de Badalona, o el gerent de Badalona Comunicació, Joan Montornés. De moment només s’ha gravat el capítol pilot amb alguns actors de la ciutat i el proper setembre es preveu enregistrar-ne més». La sèrie és molt fluixa.
Òmnium Cultural de Badalona fa saber mitjançant el Facebook que han editat un vídeo on els tres exalcaldes de Badalona donen suport a la manifestació d'aquest dissabte, així com ja ho va fer l'alcalde Serra en una declaració institucional. Bona feina la d'Òmnium també a Badalona.
L'afectació del carrer Francesc Macià no és resol i això deixa els veïns de la zona en una situació d'indefensió patrimonial. Ja fa massa temps que aquests badalonins estan en un limbe urbanístic que hauria d'haver estat corregit perquè l'operació dissenyada fa alguns anys per l'Ajuntament ha quedat invalidada per la crisi econòmica. El projecte està fallit. D'això n'he parlat avui a la contraportada d'El Punt. A continuació reprodueixo l'article.
Badalona ha perdut un altre dels seus músics il·lustres. La setmana passada moria als 47 anys Enric Nota Parés, un dels millors bateries de la ciutat. Parés era un músic consagrat, molt conegut a l'escena barcelonina per les seves actuacions en directe. Havia acompanyat músics i bandes com Marc Parrot, Los Rebeles, Fuego, La Fura dels Baus o Dani Nel·lo y la Banda del Zoco, entre altres. Possiblement les paraules que millor serveixen per definir-lo les manifesta un altre baterista i percussionista, en Martí Perramón al Facebook, que diu: «Ens ha deixat el Nota!! tots aquells que l'hem conegut el trobarem a faltar, i molt. El seu optimisme, la seva enorme amistat, el seu "savoir faire" etc. Ell era un autèntic amic dels seus amics i també dels que no ho eren. Una persona meravellosa que ens ho ha donat tot. Sempre ha estat per el que ha calgut, a qualse...vol moment, a qualsevol hora. Ens ha impregnant de vida, de música, d’amistat a canvi de res!!!! Valgui un record profund per ell, que no deixarà mai d’estar amb nosaltres». El millor tribut es recordar-lo tocant la bateria, com en aquest vídeo on toca entre d'altres amb Joan Vinyals. No és important perquè o com ha mort, sinó el fet que ja no hi és.
Aquesta setmana la gent del programa Divendres de TV3 han estat a Badalona. La ciutat ha pogut mostrar algunes de les seves potencialitats, malgrat les lògiques servituds a les que sempre sotmet el temps limitat que disposa la televisió. En aquest vídeo podeu veure quatre dibuixants de Badalona, entre ells en Miquel Rof, una de les ànimes de Nautilus Comunicació i Cultura i un dels promotors de la Plataforma pro-Museu del Còmic a Badalona. El vídeo demostra que els periodistes ignorem més coses de les que sabem. L'Espartac Peran parla amb en Rubén Pellejero desconeixent totalment la transcendència professional del creador de Dieter Lumpen. Una llàstima.
Arran de l'article que vaig publicar a El Punt que portava per títol Badalona no decideix, i que també vaig recollir en aquest bloc, he rebut diverses trucades i n'ha fet referència en el seu bloc el reconegut blocaire badaloní i amic Oriol Lladó. Voldria recollir algunes consideracions que han fet uns i altres i fer petites matisacions a les seves aportacions al debat.
El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que
l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut,
diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta
espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot
semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha
fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya:
clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són
possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat
federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir
erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè
Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han
decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells
consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns
com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de
la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per
la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la
feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens
debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no
fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres
perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una
manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta.
Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser
sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació
massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del
poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat
moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels
catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir
del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han
abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació
predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a
banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només
això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble
unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en
parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si
aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt
termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que
ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi
ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència,
que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades,
faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del
PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat
el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…?
Badalona és incapaç d'articular un moviment civil que convoqui una consulta per a la independència de Catalunya. La ciutat s'ho haurà de fer mirar si no pot mobilitzar una mínima estructura per convocar la consulta. Aquest és el contingut de l'article que avui he publicat a la contraportada d'El Punt i que reprodueixo en aquest post.
Nautilus Comunicació i Cultura, editorial i empresa de comunicació de la qual en sóc un dels fundadors, va presentar fa algunes setmanes la guia Badalona Cultura. Guia de la cultura la ciutat. Com el seu nom indica, és una guia on es pot trobar un recull del
patrimoni cultural de la ciutat amb l'objectiu de donar-lo a conèixer
als visitants i també perquè els mateixos badalonins puguin redescobrir
la riquesa cultural i les potencialitats de Badalona. La guia en paper, de la qual se n'han fet més de 20.000 exemplars, té una versió digital: www.guiabadalona.com que us animo a visitar. Tot i que inicialment neix com una guia vinculada a la cultura, el nostre objectiu és anar-hi introduint elements turístics i convertir l'espai web en un punt de trobada de la cultura a la ciutat i de transmissió de cara enfora del potencial turístic de Badalona. De moment, el web està només en català, però ja estem treballant en les versions en castellà i anglès. Tanmateix, aviat s'hi incorporaran nous continguts, entre ells un seguit de visites virtuals a espais patrimonials de la ciutat.
Aquest és el post que he publicat avui al bloc d'El tercer home. Tracta de la Consulta sobiranista i la necessitat que l'independentisme s'uneixi i treballi d'una manera més professional per aconseguir una majoria social a favor de la secessió del país. D'altra banda, i fent-me ressó del que explica al seu bloc en Jaume Lleal, faig referència a la incapacitat de la societat civil badalonina per activar la plataforma Badalona decideix, que avui no és res més que un grup inactiu al Facebook.
Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran han anunciat avui el que es veia a venir feia dies, que es presentaran a les pròximes eleccions catalanes sota el mantell de la 
No hi ha una Badalona, sinó múltiples. Reivindico el valor de la cultura com a un dels elements que pot contribuir a trobar un mínim comú denominador entre les moltes identitats que s'apleguen a la ciutat i destaco l'aportació del projecte 
No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la
manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un
referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP
d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap
dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen
una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor
expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa
Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es
va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la
dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre
respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a
defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la
consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament.
Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no
vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics
volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi
jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una
estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.
Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els
que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això?
Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans
quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a
la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que
ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac.
No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat
civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per
càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples:
el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca
és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha
justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de
Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar
«Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin
nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment
majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho
entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar
perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb
arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la.
El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment
és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de
persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot,
expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no
són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho
és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de
l’Estat. Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la
realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem
afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!»,
però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país
mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol.
Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la
causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en
aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya.
Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que
il·lustren aquest post són divertides, però el país es
construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la
negació de l’altre.
L'afectació del carrer Francesc Macià no és resol i això deixa els veïns de la zona en una situació d'indefensió patrimonial. Ja fa massa temps que aquests badalonins estan en un limbe urbanístic que hauria d'haver estat corregit perquè l'operació dissenyada fa alguns anys per l'Ajuntament ha quedat invalidada per la crisi econòmica. El projecte està fallit. D'això n'he parlat avui a la contraportada d'
Badalona és incapaç d'articular un moviment civil que convoqui una consulta per a la independència de Catalunya. La ciutat s'ho haurà de fer mirar si no pot mobilitzar una mínima estructura per convocar la consulta. Aquest és el contingut de l'article que avui he publicat a la contraportada d'
Nautilus Comunicació i Cultura, editorial i empresa de comunicació de la qual en sóc un dels fundadors, va 
Aquest és el 
