Ahir al vespre em va tocar escriure una nota necrològica per a El Punt, que avui recollim a l'edició digital de Revista de Badalona. Una més d'un amic. Sempre és difícil. L'Estanis Alcover em va donar la mala notícia. Ell l'havia conegut molt millor que jo, pràcticament tenien la mateixa edat, i em va rememorar els dies que l'Enric va fer de redactor en cap de Revista de Badalona, tasca que combinava amb la lluita antifranquista de la clandestinitat. A l'Enric el vaig conèixer a l'entorn de 1993, quan El Punt va adquirir l'RdB i vam iniciar el procés de transformació que el setembre de 1994 feia que la Revista donés pas al primer diari de la història de la ciutat. Des que el 1995 em vaig fer càrrec de la direcció del diari ens trobàvem quinzenalment amb l'Enric i altres persones rellevants de la ciutat en el consell editorial, que vetllava perquè els periodistes complíssim els principis editorials del diari i, sobretot, perquè fèssim les coses ben fetes. Va ser un període molt enriquidor. L'Enric, per deformació professional, era una persona crítica, exigent, però sempre disposada a col·laborar. A més a més, quan les crítiques són per millorar i es fan amb bona fe sempre són ben rebudes. Amb l'Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries... Ara l'hem perdut. I la ciutat s'ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d'hora de l'Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
Pam. Coça i expedient tancat. El govern de Badalona ha comunicat per la via dels fets consumats –bé, quasi, perquè li ho han impedit– que pretén desmantellar el Consorci Badalona Sud. Per més que he cercat a l'hemeroteca no he trobat la justificació política d'aquesta voluntat manifestada ara per l'alcalde.
Hi ha dades objectives que avalen que el Consorci ha fet molta feina pel que fa a la integració dels col·lectius en risc d'exclusió social a la zona sud de Badalona (Sant Roc, el Remei, Artigues...). Una mostra n'és el programa Futbol al carrer, que ha permès recuperar per a la societat 42 joves menors de 16 anys que havien abandonat els estudis i que, gràcies a aquest programa, es formen com a tècnics esportius.
Potser el govern conservador de la ciutat ho troba un xic hippy, o poc útil. Ara bé, si tenim en compte les xifres d'atur juvenil del conjunt de l'Estat, estarem d'acord que d'alguna manera hem d'oferir sortides als joves. El primer camí és treure'ls de la marginalitat –si és que hi són– o evitar que hi caiguin. Un cop fet això, hem de despertar les rutines que fan que la seva vida tingui sentit i després haurem d'encreuar els dits per esperar que la roda del treball es torni a posar en marxa.
Que potser els polítics que governen preferirien que aquests nois estiguessin vegetant pel carrer, cosa que els portaria a convertir-se en un problema social a curt termini?
Aquest és només un exemple que representa el més important que fa el Consorci: tornar una mica de dignitat als ciutadans que poden perdre-la o bé que ja l'han perduda, perquè la societat, amb tota la seva crueltat, els hi ha pres. Fer això no té preu o, dit d'altra manera, en té un que val la pena pagar.
El PP, a més a més, incompleix l'acord amb CiU que va permetre l'aprovació del pressupost municipal. En aquell pacte es va comprometre a augmentar la dotació pressupostària del Consorci. El vici espanyol de trencar la paraula donada ha contagiat el PP de Badalona?
Aquests dies, llegint el llibre Fago, de Carles Porta, he reflexionat sobre el paper que els periodistes i els mitjans tenim i tenen sobre la vida de la gent. S'ha convertit en un costum que periodistes i mitjans facin judicis de valor respecte als subjectes informatius, prescindint d'una certa imparcialitat informativa. Si bé és cert que l'objectivitat no existeix, perquè tothom és presoner de com veu el món, no ho és menys que molts cops els professionals de la informació fem i fan de jutges quan no és el nostre paper. Aquesta mala praxi es coneix com la pena del telediario, i a qui li toca li destrossa la vida. De res serveixen resolucions judicials exculpatòries posteriors; un cop ajusticiat pels mitjans, res tornarà a ser igual. La presumpció d'innocència és, per sistema, presumpció de culpabilitat.
Mentre estic llegint el llibre i l'acurada i cruel descripció que fa Porta del tractament informatiu del cas Mainar, es fa públic que el jutge arxiva la imputació a Juan Felipe Ruiz, exconseller delegat de Marina de Badalona –la societat que gestiona el port– per la seva presumpta implicació en el cas Pretòria. El jutge l'ha exonerat de tota possible culpabilitat –recordem que imputar no vol dir condemnar– respecte a la venda irregular d'un solar en terrenys del port. L'arxiu del cas no ha merescut el mateix tractament informatiu que la seva imputació. La decisió judicial favorable a l'exconseller delegat de Marina tot just ha ocupat algunes ratlles en informacions més globals del cas o com a màxim ha merescut un breu. Ningú li ha preguntat res.
Se'm planteja una pregunta: una societat justa no hauria de restituir l'honorabilitat de les persones a qui es declara lliures de culpa tornant-los els càrrecs que van deixar pel procés judicial? Això sembla impensable; i més que semblar-ho, ho és.
Tanmateix, el jou de la condemna periodística deixarà per sempre més una ombra de dubte sobre Juan Felipe Ruiz, malgrat l'arxiu. L'exconseller delegat de Marina era una persona incòmoda pel seu tarannà. Si bé és cert que a voltes el caràcter el feia perdre, no ho és menys que la seva feina va ser decisiva per aconseguir que avui Badalona tingui un port. I la justícia diu, com sempre ell ha dit, que és un home honrat.
Hi ha coses que no acabo d'entendre. Ja sé que em diran que peco d'innocent, de babau o que realment al darrere de la meva estranyesa hi ha, fins i tot, mala fe. El cas és que no entenc per què l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, s'entesta a tirar pel dret i fer les coses tot sol quan pot arribar a consensos amb la resta de forces polítiques del consistori. O va accelerat o es creu que té una majoria absoluta que és inexistent.
No li hauria costat res complir la seva paraula i portar la qüestió dels correbous de Llefià al ple municipal. Sabia que el plenari, malgrat l'oposició d'Iniciativa, l'hi aprovaria, perquè és força improbable que els socialistes votessin en contra d'un fet que ha esdevingut tradició –malgrat que relativament recent, és del 1984– en el districte badaloní on el PSC treia les seves majories polítiques, feu que deu aspirar a recuperar si vol tornar a governar. Fins i tot Convergència hi hauria votat a favor o s'hauria abstingut, no en va també cobeja Llefià.
Així doncs, què li costava fer les coses bé? Ha posat el carro davant dels bous. No ha pensat en termes de diplomàcia política sinó en rèdits electorals. El líder del PP volia que sabessin que si Llefià té correbous és gràcies a ell i ara ja ho saben.
Prendre aquesta opció és una manera de fer les coses que respon al reconeixement implícit d'una feblesa. L'alcalde sap que el seu partit només podrà continuar governant Badalona si el PP aconsegueix una majoria prou àmplia per no haver de dependre de ningú, ni tan sols de CiU. Per aquest motiu prioritza i prioritzarà els interessos de partit als del consens polític i, quan calgui, sacrificarà els de la ciutat; i això ho patiran, sobretot, els veïns de barris on el PP no té opció a ser majoritari.
El camí, però, és llarg i la solitud no és mai bona. Garcia Albiol faria bé de recordar que fer empipar el seu homòleg de Sant Adrià enviant-li els pakistanesos que no vol (per exemple) li pot tornar en contra en els consells d'administració de Marina Badalona, on necessita el suport d'un Consell Comarcal que no controla. I a Badalona mai se sap com caurà el dau; avui totes li ponen, però en aquesta vida mai saps de qui t'hauràs d'acabar refiant...
Les coses, en política com en tantes altres coses, no es veuen igual quan s’està còmodament darrere la barrera –a l’oposició– que quan es governa. Quan un s’embruta les mans i està enmig, perdoneu l’expressió, del merder, ja no es poden fer segons quins dis-cursos. Mentre Xavier Garcia Albiol era a l’oposició assegurava que quan governés imposaria la llei a Badalona. O sigui, que hi hauria menys delinqüència que quan manava el triumvirat PSC-CiU-ERC, que segons deia aleshores Garcia Albiol feia polítiques massa toves. Les dades, ai las, són traïdores. El president del grup municipal popular governa des de juny de l’any passat i en sis mesos no va poder fer baixar l’índex de delictes. En el còmput del 2011 hi va haver un augment de delictes de l’1,9%. I ningú, amb un cert grau de seny, pot dir que aquest repunt és culpa únicament dels sis mesos anteriors a l’arribada al poder del PP. Els números certifiquen que és més fàcil receptar la medecina que haver de prendre-la. Badalona és una ciutat molt complexa i el tema de la seguretat no és un brau fàcil de torejar per molt que el PP n’hagi fet una prioritat, cosa que –val a dir– també va fer l’anterior govern i anteriors governs abans que ells. Primer, perquè és una ciutat amb una densitat d’habitants molt important, sobretot en certes zones molt deprimides econòmicament, i això genera situacions que no són fàcils de resoldre perquè els problemes d’arrel, l’atur i la pobresa, difícilment es poden solucionar des de Badalona, perquè la magnitud de la tragèdia sobrepassa les competències locals i, per tant, els recursos de què disposa l’Ajuntament. Segon, perquè aquest escenari és ideal per a l’activitat de xarxes delictives organitzades que, combinades amb els delinqüents habituals, incrementen la sensació d’inseguretat. Afegim-hi els passavolants que fan cap a la ciutat i ja tindrem el brou del conflicte preparat. Tot plegat no és resol només amb més policia –en molts casos fan més feina uns millors serveis socials–. Cal, fonamentalment, la implicació de les administracions catalana i estatal. En cas contrari, l’alcalde estarà sol davant el perill.
En política hi ha un mal vici força estès: quan es governa es governa i no es té en compte l'oposició –excepte si l'aritmètica ho demana–, i quan s'està a l'oposició s'aplica la vella màxima que l'enemic no es mereix ni un got d'aigua. Aquestes dues postures poden arribar a límits absurds i només perjudiquen, a la fi, els ciutadans.
A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut.
Ara que governa el PP, l'oposició, amb l'excepció de CiU, fa una política de terra cremada: deixen que els conservadors es cremin perquè pensen que, si el PP ho fa molt malament, ells, que són els únics que es consideren legitimats per governar, tornaran al poder.
Pel PSC i ICV és normal que CiU col·labori amb els conservadors, tot són cares d'un mateix dau –diuen–, i respon a la lògica catalana. És el vell esquema marxista de la confrontació ideològica. Són, en el fons, estratègies polítiques del segle passat que no són les que necessita el país i la Badalona del segle XXI.
El compromís polític hauria de ser un altre. El carro l'hem d'empènyer tots junts –i més amb la crisi– i trobar espais d'entesa entre govern i oposició. No pot ser que una posició de radicalitat per part del govern i també de l'oposició d'esquerres estigui a punt de posar fi a la televisió i la ràdio locals, per posar un exemple. No es pot empènyer CiU a salvar els mobles, en aquest cas i en el dels pressupostos, per així poder-los desgastar. El plantejament és gairebé infantil.
El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar. No té un bon equip, ni experiència en fer funcionar la maquinària, ni destresa. L'oposició ha governat. Si la ciutat no se'n surt, la responsabilitat –sento dir-los-ho– serà col·lectiva. Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant.
No cal demanar a l'oposició que ajudi el govern (si és govern, que governi), però sí demanar-li una implicació a l'hora de fer que Badalona rutlli i fermar el PP perquè no faci segons què. I això s'aconsegueix pactant amb qui t'ha pres la cadira.
Per qüestions personals que no fan al cas, o potser sí, conec força bé el projecte que afecta els edificis que envolten la plaça Pompeu Fabra. Sóc dels que va sentir de viva veu allò d'acollir-se al faraònic pla de l'entorn de la plaça o veure's expropiat en un termini no superior a sis anys. És clar que aleshores encara el món no havia fet un pet, malgrat que ens quedaven hores per precipitar-nos a l'abisme del crac immobiliari. Que segurs que n'estaven aquells polítics, del moment en què per reial decret s'imposaria una reforma urbanística d'unes dimensions bestials! Tal és l'arrogància dels homes al poder.
Han passat cinc o sis anys mal comptats des d'aquell moment i ja no és que el més calent sigui a l'aigüera, sinó que Justícia ha esborrat, de moment, el pla del mapa de Badalona; bàsicament perquè deixa sense efecte les unitats d'actuació –la parcel·lació del conjunt d'illes de cases en unitats més petites– que eren la base de l'invent.
Val a dir que la crisi immobiliària i econòmica va ser qui primer es va carregar un planejament urbanístic que, tal com estem, serà inviable els pròxims deu anys (tirant curt); això si no és que l'han de refer –i podríem apostar-hi un pèsol, sense por de perdre'l, que hauran de redibuixar la planificació de cap i de nou.
D'això se'n diu visió estratègica... La mateixa que ha fet que la ciutat tingui aturades les reformes de Francesc Macià per una banda i Francesc Layret per l'altra –per no parlar de la zona del canal del port.
El pecat original de tant de desgavell urbanístic, de tantes anades i vingudes, es troba en una ambició desmesurada i una falta de diàleg amb els ciutadans. Ambició per ser el que no es pot ser –Badalona no té els recursos financers de Barcelona per refer grans zones en un pim-pam– i una excessiva tendència a tirar pel dret sense preguntar als afectats. Aquesta manera de fer, que barreja l'egocentrisme del polític amb la tendència natural a creure's Déu de certs tecnòcrates de l'administració badalonina, fa que tinguem carrers que fa segles que esperen una reforma que no se sap quan arribarà. Els perjudicats, però, els ciutadans. I això que governen per a nosaltres... Gràcies.
Parlo amb un bon amic badaloní que m'explica que la situació de les entitats que treballen per ajudar els més desafavorits a la ciutat és crítica. Un parell de persones més m'ho corroboren. De fet, només cal anar seguint les notícies per comprovar que hi ha alguna cosa que no rutlla a la ciutat.
El govern local del PP gestiona els problemes d'integració social amb polítiques repressives: ha tret bancs, fonts, estàtues... què serà el següent: encerclar amb filferro espinós els barris conflictius? No tot es pot resoldre amb l'ús de la coerció policial –sobretot si no se sustenta en un sistema judicial i disposa d'un marc legal adient–. Cal ser dur amb els delinqüents, però s'ha de ser conscient que les crisis econòmiques en l'àmbit de la pobresa s'han de gestionar des d'una òptica social.
Això, el PP no ho sap fer. M'explicaven aquestes persones que treballen en el moviment associatiu que cada cop presencien escenes de més desesperació, que la pobresa ha accentuat la violència, els robatoris i ha convertit la gent en intolerant. El grau del problema és tal que fa poques setmanes una jove, embogida per la situació en què es trobava, és va intentar cremar viva en un barri de la perifèria badalonina. No ha transcendit a la premsa. La noia està en coma.
La recepta del govern local és més diners en policia i menys en programes socials. Les entitats que treballen en aquest àmbit es queixen que en alguns casos no reben la dotació pública que els pertoca des del maig de l'any passat. Els problemes de liquiditat els escanyen i estan col·locant les associacions en una situació límit. Les entitats diuen que se senten, literalment, abandonades per un govern, el de Garcia Albiol, excessivament jerarquitzat i en què regidors com el de Joventut es declaren incompetents per resoldre les queixes que se'ls plantegen.
La ciutat requereix un pacte polític de lluita contra la pobresa i l'exclusió social, perquè aquesta problemàtica no la resoldrà tota sola la societat civil. I cal també exigir a les administracions supramunicipals que compleixin els seus compromisos. És possible un pacte de mínims? Ho vol el PP, interessa a l'oposició? Badalona ho necessita.
andreumas |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 15:54h
La mirada del polític és curta. És cert que hi ha excepcions i, de tant en tant, en surt algun amb una visió de llarg recorregut, amb capacitat estratègica. És aquell polític que té l'habilitat de veure més enllà del seu temps, finit, a la poltrona o, fins i tot, que és capaç de projectar el seu món més enllà dels límits de les costures de la seva vida i la dels seus conciutadans.
Malauradament, la collita badalonina actual, potser amb alguna excepció, no sembla d'aquesta anyada. El govern municipal veu els badalonins com a xifres que sumen i resten. Fan anar l'àbac amunt i avall per quadrar els comptes. Ja s'entén que toca retallar i que és l'hora de fer sacrificis i totes aquestes històries que ens expliquen, però això no justifica totes les decisions que es prenen.
N'hi ha una que clama al cel: suprimir el servei d'estudi nocturn a les biblioteques, el programa anomenat Estudiem de nit. Des del govern deuen pensar que això de tenir espais públics oberts a la nit perquè la gent hi estudiï és una collonada, perquè quan nosaltres estudiàvem ho fèiem a casa, i si ens remuntem en el temps hi havia qui ho feia davant d'un llum de carbur, i encara abans davant d'una espelma. I això per no parlar quan per evitar gastar folis s'escrivia sobre pedra. I no tornem a aquells temps perquè a la mainada li faria mal l'esquena de carregar les pedres. Ara que, temps era temps, no hi havia mal d'esquena... No donem idees.
El regidor d'Educació ha dit que l'Ajuntament ha suprimit el servei perquè costava 7.000 euros. I no podienrascar aquests diners d'enlloc? Dietes de càrrecs públics, per exemple, assignacions a grups municipals, càrrecs de confiança...
El que fa més gràcia, però, és que diu que potser el recuperaran el mes de juny, però en altres espais municipals. És clar, estudiar envoltat de llibres no és el més adequat... El millor és que facin una joint venture amb algun local nocturn de Can Ribó –si és que no els tanquen tots un dia d'aquests– i així la canalla pot estudiar i fer una copa, tot alhora.
Empobrir la societat, no econòmicament sinó també mentalment, culturalment és molt fàcil. I després ens queixem dels ninis. Apa, va!
Fa molts anys que conec en Juanje Guerrero, educador de carrer i membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc. Hi ha poques persones que coneguin el barri millor que ell, si és que n'hi ha. És una persona conciliadora, poc amant del conflicte, de conviccions molt fermes. S'estima el barri i la seva gent de veritat. Quan llegeixo que diu que “tard o d'hora, Sant Roc esclatarà”, no ho poso en dubte. No parla per interessos polítics.
En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans.
En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars.
Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares...
Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.
Potser, ho espero, en el moment d'escriure aquest article les coses ja s'han solucionat, però crec que no serà així. Contemplo amb preocupació, com molts altres badalonins, que una conquesta democràtica: la ràdio primer i la televisió de Badalona després, podrien acabar tancant portes per una qüestió més política que no pas econòmica. D'entrada, hi ha la voluntat del govern local de rebaixar al 50% l'aportació a la societat gestora Badalona Comunicació i, d'altra banda, un desacord polític que bloqueja el consell d'administració de l'ens i que ha portat el PP governant a dir que sense acord liquida la societat i, amb ella, els mitjans que administra.
Fa la sensació que més enllà de la tisorada que toca aplicar –perquè les coses estan com estan, no ens enganyem– a tothom ja li convé (o a gairebé tothom) que els mitjans públics amaguin la veu.
Els conservadors, perquè hi deuen veure un cau d'esquerranosos que mai els ha tractat prou bé i perquè, a més a més, no disposa de matèria grisa pròpia per fer les substitucions gerencials i periodístiques que li convindria. D'altra banda, quan l'alcalde vol titulars ja sap com fer-ho perquè les televisions espanyoles li facin cas, i no hi ha misses per explicar petites obres i, que se m'entengui, collonades diverses. Per què, doncs, no tancar?
A l'oposició ja li està bé que la tele i la ràdio callin. Hi ha una llarga tradició d'intentar manipular els mitjans locals públics –i això ho saben i ho han patit els professionals que hi treballen– en funció dels interessos dels partits del govern (de tots o gairebé tots), avui a l'oposició. Sabent el pa que s'hi dóna, segur que no volen deixar cap eina en mans del PP que amplifiqui la seva gestió de govern, quan el que interessa transmetre és que no fa res o no fa res bé.
És a dir que hi ha una coincidència d'interessos per silenciar els mitjans públics, cosa que, a més a més, permetrà a uns i altres practicar l'esport de tirar-se els plats pel cap. Però i els treballadors? I la tasca de vertebració feta per la ràdio i la televisió durant tres dècades? Si els polítics són prou irresponsables per deixar-les caure, més valdrà que ells també callin i deixin de parlar de pluralitat i llibertat d'expressió.
2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.
El proper 23 de novembre se celebrarà al Teatre Principal de Badalona a les 19.30h, la segona edició de la NIT DEL CÒMIC, per donar a conèixer el guanyador del 2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.
Un premi que neix l’any 2010 amb l’objectiu de recuperar el format d’expressió més primigeni del còmic: la tira de còmic. Un format, que per les seves condicions ha anat adquirint, gràcies a les tecnologies digitals, renovades formes de creació i difusió.
A més a més, enguany la NIT DEL CÒMIC retrà un homenatge al dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista badaloní Enric Sió (Badalona, 1942 - Barcelona, 1998), destacant-ne la seva singularitat artística amb la voluntat de restituir el seu llegat al còmic i la cultura en general.
I un any més,la NIT DEL CÒMIC premiarà a una personalitat de l’àmbit de la comunicació i la cultura pel seu compromís i aportació al món del còmic. En aquesta nova edició, la NIT DEL CÒMIC vol fer una menció especial a la tasca del periodista Vicent Sanchis (València, 1961), pels seus estudis sobre la censura franquista aplicada a la historieta, ben exemplificats en l’assaig Franco contra Flash Gordon (2009, Tres i Quatre Ed.). I en el llibre recentment publicat Tebeos Mutilados (2010, Ediciones B.), una recerca que s’endinsa en l’estricte control i despreci del règim franquista pels productes de la cultura de masses, prenent com a cas d’estudi l’editorial Bruguera.
I acabarem amb una “il·lustració dolça” per a tots els assistents, obsequi de la Pastisseria Comas.
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un enllaç amb l'interessant contesta que n'ha fet en el seu bloc l'Oriol Lladó.
La distància té grans coses. Et permet fer una dissecció freda del que veus. Té un inconvenient: que la mirada pot ser esbiaixada, perquè no coneix el que es cou en el subsòl i jutja només per les aparences. Avui, però, he aplicat l'exercici de la distància a l'hora de fer la tria sobre la crònica que signo.
He estat incapaç de trobar res d'interessant. He rebuscat en els mitjans, mirant de trobar alguna cosa sobre la qual pontificar. He navegat pel ciberespai i hi he trobat teranyines: blocs inactius des de fa mesos o anys, direccions que no porten enlloc, temàtiques que no parlen de Badalona, discursos vells, gent que en campanya parlava de política i ara parla de paisatges...
Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat. M'ha cridat l'atenció un article del sempre encertat i esmolat Jordi Ballesteros, on parla d'una certa decadència del carrer Francesc Layret, a tocar de l'ajuntament. Ja ho diu tot.
Tot ho ha provocat la victòria del Partit Popular? Què ha passat, què l'esquerra de sempre, la redemptora, ha llançat la tovallola? I que el nacionalisme ha fet el mateix en constatar, per segona vegada en vint anys, que l'aritmètica és una assignatura que semblen condemnats a suspendre? Què l'independentisme se n'ha anat als quarters d'hivern a esperar l'onada que alliberi el país i de passada Badalona?
És veritat que la crisi no ajuda gaire a mantenir alts els bioritmes, però l'apatia que es percep a Badalona és demolidora per a l'esperit de la mateixa ciutat.
Badalona s'ha desactivat. Se li han fos els ploms. És una ciutat cansada, resignada. Però sempre hi ha una oportunitat per reinventar-se. No és només una qüestió de diners, sinó de fe en les pròpies possibilitats. Ves per on, un acte de fe. N'hi ha pocs avui dia.
Una ciutat que cau ha d'aixecar-se. On són aquells que tant prometien? –n'eren molts i de molts colors durant la campanya electoral–. Ara toca que governi el PP, doncs que ho faci i que ho faci de la millor manera possible i que a l'altra banda de la taula es trobi algú que hi dialogui i que s'hi enfronti si cal. La deserció és també una forma de rendició.
A casa
sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase
que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la
màniga.
A Catalunya,
però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer
jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar
els nostres impostos i després
transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i
els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.
La nit que
el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les
portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com
canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara
sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè
tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).
Doncs a
l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns
van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè
amb els diners no s’hi juga.
Una política
fiscal pròpia ens permetria
avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a
engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).
El Cercle
Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors
a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina
es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat
Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es
podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.
En qualsevol
cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per
invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt
a guanyar.
Avui he iniciat a El Punt Avui una sèrie de quinze articles amb els Motius per desenganxar-se d'Espanya. Aquí teniu el primer escrit:
Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d'Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d'euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.
D'aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l'espoliació fiscal és de 22.000 milions d'euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.
Ni l'Estatut, ni els raonables intents polítics d'arribar a un acord amb Madrid des de l'època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.
L'Estat no vol entendre de regles d'anivellament i per això, gràcies a la generositat que se'ns imposa des de l'Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l'onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d'un milió de persones, aquí més de set...
Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d'alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d'autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d'Estudis Sobiranistes.
La finalitat de l'espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?
La trucada va ser un autèntic cop de puny a la panxa; més ben dit, a l'ànima. “L'Oriol és mort.” Era la seva dona. No hi pot haver paraules de consol, només un silenci que no saps com trencar.
Fa anys que vaig conèixer l'Oriol Rius, quan ell era el gerent del Badalona Centre Internacional de Negocis, i allò era un bolet enmig d'un bosc sense arbres ni pinassa. En vam parlar molt, del BCIN, fins i tot anys després, quan el BCIN ja no restava sol tot i no tenir ànima.
El càncer el va tenir, en dues ocasions, apartat del dia a dia. Va estar a punt d'emportar-se'l, però ell es va aferrar al clau roent de la vida. Recordo haver-lo trobat més d'un cop passades les sessions de quimio, se'l veia cansat però no defallit.
Sortosament se'n va sortir i vam mantenir la relació, ara ja a més distància. Ens llegíem mútuament, sobretot les seves xinxetes, que penjava al seu bloc i que ens comunicava per mail als que el seguíem.
Ens vam retrobar ara fa un any més o menys. Amb motiu de la Nit del Còmic, la gent de Nautilus li vam demanar que ens fes l'escultura guardó, que entreguem a una persona coneguda que s'ha distingit per la seva tasca en favor del còmic. Li va fer una il·lusió tremenda i de seguida s'hi va posar. Recordo les trobades al seu estudi del Poblenou comentant el sentit de l'escultura: parlant de la proporció àuria, que ell volgudament trencava per demostrar que la mà de l'home desfà la perfecció de la natura.
No gaires mesos després li vam editar el seu primer llibre: Llums que en altre temps m'enlluernàreu. El llibre ens mostrava un artista polifacètic: poeta, escultor, pintor i dissenyador; uns oficis als quals hem d'afegir el de compositor i instrumentista, com va demostrar en les presentacions a l'Espai Betúlia i a la llibreria La Central, a Barcelona. L'Oriol era un home del Renaixement. Un artista polièdric.
En les presentacions vaig expressar l'admiració que sentia ja no per la seva obra, que també, sinó per la seva personalitat, una força vital que l'havia empès a superar les adversitats de la vida i a continuar treballant malgrat el dolor. Tant de bo Badalona li agraeixi tot el que va donar per aquesta ciutat.
Fa quinze dies, en aquest mateix espai, escrivia sobre el desolat Centre Cívic de Torre Mena, buit d'entitats –excepte uns avis–. Fa pocs dies el nostre diari publicava que l'Ajuntament, fins ara, es gastava 840.000 euros a pagar lloguers a entitats. Dues cares d'una mateixa moneda: espais buits i lloguers espectaculars. Si les crisis serveixen perquè les administracions racionalitzin recursos, benvingudes siguin, dins d'un ordre, perquè hi ha molta gent que ho està passant malament i no voldria frivolitzar.
La política que el consistori badaloní, com molts altres, ha seguit en matèria d'entitats és la pròpia de la recuperació de la democràcia, quan semblava que tothom tenia dret a disposar d'un espai propi, quan el poble havia de recuperar allò que durant tants anys li havien segrestat. La política del segle XX era adequada per a aquell moment històric, però ara ha caducat.
Una administració no es pot gastar aquesta barbaritat en lloguers quan hi ha edificis municipals morint-se de riure. No és eficaç ni sostenible ni racional. Pagar, per exemple, un lloguer de 3.000 euros a la Fundació Olof Palme, que per cert fa una part de la seva activitat al seu local de Barcelona, no té sentit.
Ara bé, el que no es pot fer, com ha passat a Llefià, és posar un cadenat a la porta de l'entitat i apa, que s'espavilin! La política s'ha de practicar amb rigor i això demana un cert temps, un mètode i un ordre.
Potser el primer que caldria fer és un cens del nombre d'associacions que estan de lloguer i veure quants socis tenen i quines activitats fan durant l'any; ens emportaríem més d'una sorpresa.
A partir d'aquí caldria consensuar amb els grups municipals un criteri d'adjudicació d'espais, fer-lo públic i exposar els criteris que fan que una entitat o una altra necessiti més o menys metres o potser cap, perquè la seva activitat o no necessita espai –les noves tecnologies han canviat moltes coses– o la seva activitat s'ha extingit. Fet això, i seguint el criteri de compartir al màxim, s'hauria de tendir a agrupar les entitats per criteris temàtics o territorials, en funció del que s'acordi dialogant amb elles. Toca ajustar-se el cinturó, però s'ha de fer amb diàleg.
La crònica que vaig publicar ara fa quinze dies a El Punt. Vaig amb més retard que Renfe!!!
A vegades, escrivint, un té una sensació de deja vú. Aquest és el cas. Em veig uns anys més jove assegut davant l'ordinador fent una diatriba sobre els centres cívics i sobre la incapacitat que en 30 anys l'Ajuntament de Badalona ha tingut per saber què fer-ne. Segur que em repeteixo, però espero que els lectors tinguin una memòria com la meva, amb el disc dur saturat.
La fotografia del company Navarro és d'una eloqüència, si se'm permet l'expressió, brutal. És un disbarat en forma de poema visual. La cadira, sola, abandonada, amb un cartell d'aquells dels, deixeu-m'ho dir en castellà, “vuelva usted mañana”. Quina tristor i quina incompetència.
La reforma de Torre Mena, que per cert no és la primera, ha costat prop de dos milions i mig d'euros. Diners llargs, i més en temps de crisi. El socialistes acusen el PP de no fer-hi res i els conservadors diuen que l'espai té goteres i el terra s'aixeca. La reforma, qui l'ha feta? Pepe Gotera y Otilio? Ha cobrat, l'empresa que ha fet les reformes?
De moment, hi han posat el que anomenen un casal d'avis. Què entenen per un casal? Un aparcament d'avis? Els socialistes diuen que van col·locar-los-hi per anar-li donant vida i que no importa que no hi hagi telèfon. Que Déu els doni salut...
Finalment, el problema de tanta mala gestió acumulada és que cap dels governs que hi ha hagut a la ciutat –i ara sí que es pot dir que tots hi han passat– ha tingut clar què s'havia de fer amb els centres cívics. Primer havien de ser un espai de descentralització administrativa –per això les regidories de districte–, però no ho van ser. Després, espais culturals, i es van convertir en ludoteques per a majors de 45 anys. Posteriorment, centres especialitzats en diferents àrees de la cultura i així s'aconseguia recosir la ciutat, inspirats per la romàntica idea que la gent de Badalona es mou d'un barri a l'altre. Ai, el romanticisme!
I com que tot ha fracassat, ara no sabem què fer. Ningú va pensar que la gestió descentralitzada és cara i es van fer invents com ara convertir els conserges en directors i la cultura en festes de quatre veïns amics. Una idea: que entitats específiques gestionin els espais amb un projecte de finançament mixt públic i privat.
Des d'un punt de vista de gestió, des que va accedir al govern, no ho estava fent malament Xavier Garcia Albiol, tot i que molta gent no pensarà el mateix. Abans que fos investit alcalde, m'explicava en una entrevista que no faria res ni en contra de la llengua ni en contra dels símbols nacionals de Catalunya. Que aquesta no era la seva guerra. Que la prioritat era solucionar els problemes de Badalona.
O l'ha perdut la genètica o bé va mentir. A la primera oportunitat ha atacat els símbols del país, fent eliminar el terme nacional de la publicitat institucional de la Diada; no col·locant al balcó de la casa de la Vila els símbols –com la flassada vermella– que denoten que la ciutat està de festa. Obligant a col·locar la bandera espanyola en un lloc preeminent i eliminant l'acte institucional com a tal, atribuint-ne la responsabilitat, a més a més, a l'oposició.
L'alcalde ha actuat amb prepotència, perquè amb un govern en minoria va prendre una decisió que hauria de correspondre al conjunt de les forces polítiques i que hauria d'haver consensuat amb elles, cosa que sabia que no era possible.
Ha estat poc intel·ligent, però deu pensar que als seus votants els símbols nacionals de Catalunya els importen ben poc i que, per tant, el soroll que hagi pogut organitzar l'oposició li fa pessigolles, que els col·lectius que es mobilitzen són els que no el votaran mai i que la projecció mediàtica que ha assolit encara el reforça més. Si això que deu haver pensat –perquè no pren cap decisió perquè sí– és veritat, el problema de Badalona no és en Xavier Garcia Albiol, el problema és la mateixa ciutat, la seva capacitat d'integració i de transmissió dels valors d'una Catalunya integradora però catalana.
El PP ha promès públicament aquests dies que no farà campanya contra el català a les aules, però va votar en contra d'una resolució que defensava el vigent model d'immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Va adduir obvis motius ideològics. Podria haver fet el mateix abstenint-s'hi, però hi va votar en contra, cosa que fa pensar que si la justícia tomba el recurs contra el català aplicarà la llei emparant-se en l'obligació legal de fer-ho. Temps al temps.
L'oposició té l'obligació de preparar-se per fer saltar el govern si els populars tornen a agredir el país. Perquè Badalona és Catalunya i el país es mereix que el respectin, i qui no ho fa no té dret a governar.
Fa uns quants anys, encara sent Genís Llamas president del Club Joventut Badalona, se'ns presentava –si no recordo malament al restaurant La Palmira– el projecte de la Capital Europea del Bàsquet. Aquell projecte, deia aleshores la directiva, era bo per Badalona per diversos motius: primer, perquè consolidava un nou eix urbanístic a la zona del Gorg juntament amb el canal del port (que aleshores arribava fins a la plaça Josep Tarradellas), el Palau Municipal d'Esports i el parc del Turó d'en Carig. D'altra banda, servia per regenerar l'activitat comercial del Congrés i La Salut i, finalment, servia per dotar el Joventut d'una potent font d'ingressos després d'haver-se venut el darrer patrimoni que els quedava, el pavelló d'Ausiàs March.
El projecte va ser rebut amb un cert entusiasme entre la classe política i de seguida es va incorporar a la literatura política de la ciutat l'expressió “nou eix de centralitat urbana”. Malauradament l'eix no es va consolidar: la Generalitat va escurçar un canal que avui encara està per fer, i el mateix Ajuntament va decidir moure el complex de lloc i traslladar-lo per sobre del pont de l'autopista, cosa de la qual ja no paga la pena fer-ne qüestió. Ara bé, els canvis d'opinió municipal van afectar l'engegada del projecte, que va obrir portes a finals del 2008, quan la societat badalonina, com la catalana en general, era una bombolla desinflada que perdia capacitat adquisitiva a marxes forçades. Tot plegat va obligar a fer un seguit de girs al projecte original, que va passar de ser una cosa pretesament emblemàtica a convertir-se en un centre comercial més, en una àrea –la metropolitana– saturada i deficitària.
El Màgic va néixer sense màgia (ni accent) i amb molts problemes que encara avui el fan un projecte, diuen els que n'entenen, inviable econòmicament. L'única manera que els seus gestors han sabut trobar per sortir del clot és ampliar-lo. Ara afirmen necessitar 13.000 metres quadrats més que afectarien les pistes de Pere Gol. El Joventut, amb les finances intervingudes, demana l'ampliació per sobreviure i troba un operador que li compra el 24,95% de les accions a canvi de dos milions d'euros ara (que permeten la SAE arreglar el darrer exercici) i un quan la Fundació cedeixi els terrenys de Pere Gol.
Però la Fundació no té els terrenys, que són municipals. L'Ajuntament els hi ha de cedir. El govern anterior s'hi va negar. Però un operador –afirmen que vinculat als Sanahuja– els ha comprat, se suposa que sota la promesa del govern actual que l'operació es farà. L'excusa: ajudar la Penya, que per això es deu haver reservat el 0,5% de les accions, i garantir que a la ciutat no li queda en l'eix de la centralitat urbana un mort de milers de metres quadrats... Tot plegat un gegant despropòsit, fruit de mala sort, de mala gestió pública i privada i d'una espiral de bogeria que és en el que el Barça i el Madrid han convertit el món del bàsquet, a cop de talonari i d'uns pressupostos irracionals.
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un 
