Connexions des de #Badalona

… o en espera, o en construcció, o en repensament, o en mutació… Paciència, seguirem informant.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 30 de setembre de 2010] 

Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m’autoaplicaré uns ‘serveis’ que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.

La vaga és la meva modesta contribució –una de moltes, atenció– a aquesta dialèctica i més quan, avui, hi ha temes fonamentals que no estan prou ben enfocats, al meu entendre: la sostenibiltat de l’economia, l’equitat social, el compromís amb el territori… No és perquè res canviï, que faré vaga; sinó precisament pel contrari. Perquè vull que canviïn més i, sobretot, millor. Podríem dir que la vaga és un assaig, de molts altres que caldran… en la línia del que <a href=”http://www.elpais.com/articulo/opinion/crisis/dentro/crisis/elpepiopi/20100926elpepiopi_13/Tes”>deia el sociòleg Alain Tourain</a> al País d’ahir: “Si no encontramos palabras que rompan el silencio y acciones que nos saquen de la parálisis, la crisis será el destino de Occidente. La pasividad y la resignación no son solo consecuencias, sino causas profundas”.

 * Per cert, <a href=”http://www.media.cat”>Media.cat</A> ha presentat un informe interessant sobre la manera com els mitjans estan tractant les reformes econòmiques. Hi podeu accedir, <a href=”http://www.media.cat/2010/09/27/a-les-tertulies-catalanes-els-manca-pluralitat-i-reflecteixen-els-interessos-dels-sectors-mes-benestants/”>aquí</a>. D’altra banda, diferents veus alternatives han posat en marxa <a href=”http://29-s.net/”>29-s.net</a> un espai web on compartir informació sobre el seguiment de l’aturada. Un complement necessari en un menú informatiu poc centrat.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el dos de setembre de 2010] 

La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.

La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.

Durant una bona collla de temporades, l’Internauta ha aconseguit el que pocs programes a penes poden assolir: superar l’escaleta (és a dir, un conjunt de temes ordenats amb intenció periodística i radiats professionalment) per convertir-se en conversa, palpitant suggeridor d’idees, més que de gadgets; de projectes, més que de programes; de comunitats, més que d’empreses de software. L’equip de Partal ha tramat damunt d’una taula que era mig ‘timeline’, mig ‘tertúlia’. El resultat: un programa geek amb sentit de país; un pèl descregut, amb una curiositat exigent i un do rar en el periodisme tecnològic per prendre distància de l’entusiasme 2.0.

Hi ha una part molt important d’aquest país que s’ha compromès amb una tecnologia cívica i que ens ha convertit en un referent. L’internauta no està darrera cadascuna dels centenars d’iniciatives que han convertit Catalunya en un bullidor d’innovacions a la xarxa, però les ha explicat totes i ha jugat un paper clau perquè arribessin a bon port. Seguirem l’Internauta en podcast, és clar. És perquè ens agrada, però també perquè el necessitem.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 10 de setembre de 2010] 

Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…

En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.

I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.

Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.

PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 27 de juliol de 2010] 

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 22 de juliol de 2010] 

“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.

Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens).

En tot cas, el text del Janquim s’afegeix amb excel·lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que volguem ser.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 12 de juliol de 2010] 

Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim. Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada.

Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 09 de juliol de 2010] 

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”.

El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 6 de juliol de 2010]

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys).
… El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

Sobre tot ‘això’ d’Arenys… “Home. Una cosa és que el papa et prohibeixi anar al cine sol, i l’altra és que el papa et prohibeixi dir que t’agradaria anar al cine sol.” Ho deia l’Empar Moliner fa uns dies en el seu article de l’Avui. 

Dilluns, en algun despatx de Madrid, algú obrirà el diari i somriurà satisfet davant dels crits capturats en una foto, a Arenys de Munt. El ‘problema’ català reduït a un enfrontament d’irreductibles extrems; de ‘radicales’, per prendre l’exprsessió gens innocent dels mitjans espanyols. Perquè això de la independència fa soroll, i crispa, i porta a empentes, o sinó a coses pitjors, que fins i tot ha tret les àguiles al carrer. Les persones que no coneguin la realitat del nostre país, pensaran que dos no es barallen si un no vol mentre es pregunten ¿on és el que ha de separar els dos nanos enganxats en la baralla al pati de l’escola? Dilluns, de cara a bona part d’Espanya i potser també per a alguns dels nostres conciutadans, l’independentisme haurà estat immortalitzat jugant al joc de contraris amb el falangisme. I això no és així. Perquè la consulta d’Arenys no és per la independència, és per la democràcia; perquè per cada ‘feixista’, hi ha milers de demòcrates i perquè, principalment, aquesta no és una discussió d’extrems. Vegem: un partit –ejem!– que no representa ni un 0,01% d’Arenys, coartarà la llibertat dels vilatans a dir el que pensen (no a fer el que pensen, que la diferència no és menor). La Falange no és més que una caterva de llunàtics però ha guanyat un protagonisme sobredimensionat, i més quan el que ha impulsat els promotors de la consulta respon a l’anhel de moltíssimes persones i té una traducció polític rotunda. Però la foto, ai las, mostrarà només dos que es barallen. I aquest és un missatge gens innocent, el dels extrems irreconciliables, en un moment en el que l’independentisme es normalitza com a opció política plausible i cívica. La Falange és, per tant, un instrument al servei del gran fotògraf, el que fixa la normalitat. Queixem-nos, enfadem-nos… clar. Però no oblidem que la realitat es fa així, fixant imatges en la retina. Apuntem-nos a un curs de fotografia. Però ràpid, eh?

33 apunts en 48 hores. És el resultat del seguiment que el periodista Saül Gordillo ha fet al seu blog referencial d’un cap de setmana clau en el futur del nostre país. Del finançament, en Saül ha donat informació interessant, de forma concisa, amb un esforç d’enllaços destacable i amb un clar valor afegit atès el seu perfil d’analista de l’actualitat. Ho ha fet, a més, a temps real, amb rigor i parlant de mitjans, de mitjans diferents (cosa molt valuosa, tenint en compte que ell és director de l’ACN). El seu blog m’ha estalviat el soroll d’articles sense gaire suc i m’ha donat eines per ampliar la notícia (per si jo volia utilitzar-les). I no sé, de cop he pensat que jo hagués pagat per un seguiment així (ràpid, sintètic, enllaçat)… i no tant pel diari de l’endemà que he rebut puntualment, un dia tard, a la bústia de casa. El diari d’avui semblava, de fet, el diari d’ahir.
ANNEX:

Un parell de recomanacions: Al Twitter, aquest cap de setmana, també he anat seguint el diàleg creuat entre Carles Puigdemont (CiU) i Juan Antonio Donaire (PSC). Aquest darrer, per cert, s’ha fet un ‘fart’ de conversar amb internautes sobre la bondat del pacte de finançament; de fet, ha posat en marxa ‘consultori sobre finançament’ al seu blog. 

M’explica una amiga que Madrid són les carreteres que hi arriben i en marxen. La de València, la de Barcelona, la de Burgos, la de la Coruña… Veure una ciutat d’aquesta manera pressuposa una mirada, la mirada radial. Ella, que és de Madrid, ho troba ben normal, i em sembla bé, que consti. Perquè Madrid, en el fons, exerceix la centralitat amb indiferència, ben convençuda que aquest és el seu paper innat: els camins comencen i acaben a la Puerta del Sol. La ciutat no és el lloc, és el mitjà: Madrid és un gran paisatge imprecís (per canviant), la suma de les moltes i diverses mirades de la gent que hi és de pas, l’ambició afilada, l’encaixada segura, el somriure que desafia. És per això que ‘per entendre Madrid cal saber de les carreteres’, insisteix ella. Però amb la meva amiga parlem de tot això, i de moltes altres coses: del terme que ens acull els dos; Barcelona, la ciutat dels prodigis. Ho fem a la plaça del Raspall. És diumenge a la tarda, falten pocs dies per l’estiu. Els gitanos de Gràcia estan contents amb el seu català acolorit i bulliciós. En aquesta plaça, el Gato Pérez, l’argentí que va decidir fer-se català, devia pensar la seva Rumba de Barcelona. Una cançó, aquesta, que també pressuposa una mirada. Una mirada amb un “ritme inquiet”, un punt nostàlgica, que és plena d’excepcions, que “viu gronxadeta entre mariners” i en la qual, per bé o per mal, per be i per mal, o ni per bé i ni per mal, no hi ha carreteres, sinó ports, carrers i places.

Set de juny, dia de les eleccions al Parlament Europeu 2009. Fa unes poques hores, a Badalona, al barri de la Morera. He agafat una butlleta i just quan anava a posar-la dins del sobre he parat compte que el llistat de candidats que contenia era incomplet. No hi havia el cap de llista. M’he enfadat: ja sabia que el partit en qüestió –que participava d’una coalició en l’àmbit estatal– havia fet campanya al meu país amb el segon candidat (oblidant-se del número 1)… Però arribat el dia de les eleccions, i tenint en compte que les eleccions europees es convoquen a una sola circumscripció electoral per estat, esperava tenir a les mans el llistat complet abans de posar el paper al sobre. ¿Esperaven que votés sense saber a qui votava? Sembla que sí, tot i que s’han quedat amb les ganes. I em sap greu, perquè el candidat “R” representava una bona opció i jo havia havia entrat al col·legi amb el vot decidit. Decidit, sí, però després de molts dies de donar-hi voltes; jo, tot un votant volàtil; perquè tant el candidat “T” com el candidat “J” em temptaven amb molt bones raons. Però tornem al lloc dels fets. No hi ha bona participació sense informació. I l”oblit’ en la butlleta, no era gens innocent. Hi ha hagut altres formacions que també l’han perpretat, però en aquest cas m’ha semblat especialment greu si tenim en compte que el partit que anava a votar fa gala ben sovint de l’impuls de flamants processos participatius aquí i allà. És per això que ha acabat estripada, la butlleta. L’abstenció té moltes causes, d’acord. Però jo avui he estat a punt d’entornar-me’n a casa sense ni apropar-me a l’urna… i res, que m’ha semblat que valia la pena consignar aquest ‘votus interruptus‘ en el meu bloc. Amb modèstia, però amb sincera decepció. Per si algú en vol prendre nota.

“A totes/tots els que sou capaços d’emocionar-se -i patir- amb el futbol, de sentir aquella eufòria sense límit, sense fisures reservada a la infantesa… Enhorabona! Hui vos tinc enveja.” Res, només això, que no cal dir res més. Una frase ‘prestada’ del Facebook de la periodista Lídia Hervàs i que comparteixo del tot, aquest dijous estrany, d’eufòria afònica i mirades vidrioses.