Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Aquest país és tan petit

El lloc on passen les coses

3

És fàcil que coneguin algun badaloní o badalonina: no els sorprèn la manera com parlen de la seva ciutat? Se’n queixen continuament, però rera les lamentacions palpita un orgull ferit i desorientat, però orgull, al cap i a la fi. Els irreductibles badalonins no han deixat mai de preguntar-se que són, d’on venen, on van. Són preguntes que han guanyat pes darrerament amb l’arribada d’això que hem convingut a anomenar la ‘nova immigració’. Tota societat es fa, continuament, aquesta mena de preguntes i els catalans fins i tot les hem batejat amb un nom: el debat identitari. Les preguntes ens han d’esperonar, no pas paralitzar-nos. I a Badalona? Badalona es debat a si mateixa en clau local; però també en clau de país, si és que és possible diferenciar una i altra esfera. Ens esperonen, les preguntes sobre qui som i on anem? Immersos en un continu urbà de fascinant complexitat, el debat identitari es viu amb algunes peculiaritats, i crec que si, que les preguntes ens comencen a empènyer a fer coses. (continua…)

El Partit Popular va convertir aquesta ciutat en el lloc on experimentar nous formats de comunicació política: el vídeo dels 7 minuts que tanta polèmica va provocar conjugava el vell discurs de l’odi i la por amb sintaxi nova, gràcies a You Tube. La gent del Partit Popular bé que va entendre que aquest era un lloc clau, que a l’àrea metropolitana era el moment d’intentar respondre preguntes!

Però i nosaltres? Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i en les ciutat que són com la meva ciutat: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, els papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir, hola, benvinguts. Això abans que res. Però hi després? Quedem? Parlem? Si, és això. Aquí les coses van molt ràpid, es juga fort.

La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers… i, en canvi, és aquí on estan passant les coses, aquí és on es forja el nostre futur. Per això és tan important que Òmnium pugui fer feina en ciutats com la meva ciutat. Per això és tan important que tirin endavant iniciatives engrescadores com la xarxa d’acollida promoguda per la Regidoria de Drets Civils i Convivència i que compta amb el suport d’una xarxa d’entitats variada i real. És en aquest espai que hem començat a parlar. Les preguntes ja les saben: qui som, d’on venim, on anem. Però em sembla que les respostes seran, aquest cop, una mica diferents. Ja toca. 


Aquest és l’article que he publicat al número 10 de la revista d’Òmnium Cultural. Aquí teniu la pàgina escanejada. 

Els patriotes invisibles

3

El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: “si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se’n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada”, deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l’acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l’11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: “¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?”. Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. “Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.” Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l’oblit. El que jo volia (…)

(…) remarcar és la necessitat de reinventar el discurs de
l’independentisme. Això a costa de ser titllat de ‘pur i immaculat’; això a
costa de ser titllat de pretenciós… Però el cas és que hi ha nous
herois, al país, nous patriotes… i vet aquí que no els veig enlloc. O millor: diguem que
el que passa és que em costa veure’ls en la simbologia i la retòrica del nostre independentisme d’avui. Perquè de
ser-hi… hi són.

Proposo un exemple. Els pares i mares
castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la
seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle
de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec
molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes
invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però
per la Diada marxen de pont.

El que vull dir és que no m’imagino un
acte més compromés amb el país que canviar la llengua de relació
familiar. I em sobta que amb coses tan boniques i engrescadores per
explicar i compartir ens dediquem a tirar-nos les senyeres pel cap, tot
parlant de morts en combat. Hi ha altres herois, al nostre país. 
Els
convidem a la propera Diada?

Foto: ORIOL LLADÓ, del meu àlbum de Flickr.

El país dels xiuladors purs (apunt post-Diada)

2

¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l’heroisme de la bandera en l’època del flyers d’instantània caducitat? ¿Com podem riure’ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l’accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d’autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.

Perplexos? Tant de bo!

1

Catalunya està perplexa, conclou l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l’anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: “Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar.” Els sociòlegs de l’IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s’adona que ha canviat –explica Homs– però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L’adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l’energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del ‘si no fos’ que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s’entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l’ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.

La Costa Brava, elogiada al New York Times

0
Publicat el 19 d'agost de 2008
Els nordamericans tendeixen a mirar-se Europa amb l’estranya nostàlgia dels temps no viscuts. Una mirada d’una certa candidesa, un gust per l’anècdota i la simpàtica inutilitat; aquell aire (l’Audrey a Roma, la Katherine a Venècia, per citar dues Hepburns) i un romanticisme en technicolor que manté, ben saludable, el gust del segle passat. Els francesos i els seu petons, la vespa, la ‘siesta’, el vi, les esglésies amb mil anys d’història i tot aquest guirigall de llengües, fet i fet una torre de Babel encantadora, una altra mania dels europeus! La mirada dels nordamericans no és gaire millor que la nostra, la qual és igualment distorsionada. En aquest cas, però, caldria substituir l’amable i innocent ignorància pel nostre altiu cinisme (aquest, tanmateix, seria objecte d’un altre post). Tot això vé a tomb de l’article que el New York Times dedica aquesta setmana, en el seu especial de viatges, a la Costa Brava. Hi surten personatges pintorescos i paisatges evocadors: la Sarah Wildman, col·laboradora habitual de la casa, signa la peça. I fa una bona feina. O almenys la feina que s’espera d’ella, que a aquestes altures estarem d’acord que hom no creu que hagi de ser especialment fidedigna. És un retrat bulliciós i encantador, gens crític, talment una postal turística. Em quedo amb un fragment de l’article, d’una inexactitud flagrant… però irresistiblement aduladora: ‘I en els carrers d’arreu la llengua franca era el català, no el castellà, i malgrat els turistes que venien de França i d’altres llocs, presidia l’escena un orgull local; al nostre costat, un penyassegat es trencava, de sobte, per deixar-nos sense respiració, a tocar del mar’. Està bé que la Wildman i els centenars de milers de lectors de l’article es quedin amb aquesta idea de la Costa Brava. Quin sentit tindria corregir aquesta impressió amb l’especialitat local, el tan nostrat pessimisme?

Quin sentit té el Facebook?

3
Publicat el 8 d'agost de 2008

En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m’ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests ‘hugs’ i ‘kisses’… que omplen el nostre ‘mur’ com l’spam més emprenyador. D’alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:

  1. Que alguns amics i contactes seguien les actualitzacions del meu blocfotoblogpreferits guardatsvídeos, etc. a través del Facebook i que això convertia aquest -diguem-ne- portal en un bon canal emissor per aplegar i ordenar els meus continguts a la xarxa. Després d’instal·lar algunes aplicacions fàcils i gratuïtes, les actualitzacions a cadascún d’aquests canals es mostren automàticament. Augmenta la difusió de la meva feina, sense haver de fer cap esforç adiccional.
  2. Que jo feia el mateix amb els continguts generats per determinats internautes… a través del Facebook he seguit els comentaris, posts i enllaços recomanats de gent com César Calderón  o Juan Varela, i he disfrutat amb les reflexions de José A. Donaire  sobre les possibilitats de participació política del portal, una part de les quals (imprescindible aquest post) vaig compartir amb els meus alumnes de periodisme polític de l’Uvic en una curiosa sessió pràctica. ‘El professor ens explica de què va el Facebook’, s’exclamaven els alumnes, entre escandalitzats i irresistiblement encuriosits! 
  3. Que podia informar als meus amics o contactes d’una actuació musical recomanable, o que podia fer campanya per un determinat objectiu. Fàcilment i de forma eficaç. Ho vaig provar aquest juny amb la primera de les actuacions del Jazzorrilla, a Badalona, i amb la campanya per donar el nom de Pompeu Fabra  a la futura illa central de la mateixa ciutat.
  4. Que la comunicació amb el meu cosí Joan (per posar un exemple), que està a Anglaterra; o amb la meva amiga Cèlia, que estava a la Xina, és molt més fluïda gràcies al xat del Facebook, i que gràcies al portal he tornat a saber de gent que feia moltíssim temps de qui no tenia notícia: i no només els incombustibles companys d’escola que tothom cita quan parla del Facebook… La comunicació, en quasi tots els casos, no ha estat puntual, sinó que, finalment, s’ha establert una regularitat ben valuosa. Hem xatejat, hem compartit fotos… He descobert una nova manera d’estar al cas de la vida de gent que conec i amb qui havia anat perdent el fil. Aquesta manera no ha substituït el contacte físic… l’ha potenciat! Quants sopars d’exalumnes s’han organitzat aquest any a través del Facebook?
  5. Que hi ha un moment que les fotos penjades, els estatus canviants (aquest addictiu missatge que acompanya el nom d’usuari del tipus: Oriol Lladó is ‘pensant en les vacances’) fan una xarxa molt poderosa, i que gairebé té una inèrcia pròpia. És el moment en el qual mires el teu grup d’amics i et descobreixes distingint entre els que ‘si’ i els que ‘no’.

Fa dies que ens han marcat el gol

4
Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu ‘bon rotllo’ i capacitat d’empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l’han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d’Europa; el gol ens l’han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs. 

Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l’accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les ‘batalletes’ d’un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre’ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor… bé, si, d’acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.

Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d’Almansa i la II República als llibres d’història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d’ara, al marge d’emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s’han posat en marxa. El partit d’ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d’anar endavant? ‘Podemos‘, que diuen ells.

PUBLICAT EL 30 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Això de l’AVE

0
En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l’AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n’adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l’estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d’una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d’anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.

PUBLICAT EL 29 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.