Connexions des de #Badalona

“Ells no poden fer-nos sortir de la crisi”, diu l’enorme tanca publicitària que la gent del PSC ha disposat camí de casa. Hi surten les cares de cinc polítics. Hi ha en Bush, clar, i l’Aznar. En Chirac treu la nàpia pel cantó esquerra, mentre al mig el burleta Berlusconi presideix la temible banda. A la banda dreta, Lech Kaczy?ski, l’excèntric polonès, convidat enigmàtic, fa cara de trapella. Torna l’estratègia de la por que tants bons resultats ha donat al carrer de Nicaragua. Aquest cos, la cosa fa mig riure. Resulta que ara Aznar es presenta a les eleccions, que Chirac ha donat un cop de colze a Sarkozy (com que és amic de ZP no surt a la foto, vés) i que Bush… bé, resulta que en “W” ha canviat el seu ranxo de Texas per un vell castell a la Vall de Loire perquè diu que els formatges i els vins el tornen boig, darrerament. En unes poques hores comença una nova campanya electoral, però ho fa amb vells actors, actors d’obres passades. Els desastres d’altri, ja es veu, continuen generant bons rèdits electorals… i la política formulada en positiu? Potser demanem massa a aquests nostres polítics… Diuen que la participació a les eleccions europees assolirà valors mínims el 7 de juny. Que et tractin d’enze no hi deu ajudar gaire, dic jo.

“Avui dia, uns dels principals reptes de l’educació són els nous hàbits d’aprenentatge. Per sortir-nos en cal situar l’ensenyament en el centre del debat i augmentar la dotació econòmica que hi destinem.” Conversa amb Trina Milán, antropòloga i responsable d’Innovació i Recerca Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat. Surt al número 11 de la revista d’Òmnium, corresponent a la primavera de 2009. Llegiu l’article aquí.

Sempre hi ha un equip darrera, i molta feina. Sí, d’acord. Però avui he llegit que l‘informatiu 14/15, de RAC1, és líder absolut als migdies –passa de 39 a 64.000!– i no he pogut (volgut) evitar pensar en el seu editor, l’Isaac Salvatierra. Tossut, rigorós i apassionat. Un senyor periodista.  

La facilitat amb la que un perd l’eloqüència, a vegades… i com, malgrat això, hom s’adona que no dient res gaire clar, un pot dir tantes coses! La satisfacció d’haver tastat per primera vegada la mermelada de taronja aquest matí… als meus 38 anys, un modest triomf tardà que m’ha fet pensar en totes les coses que intueixo que m’agradaran però que encara no he provat. I mentre elaboro una llarga llista mental amb títol de best seller de saldo (del tipus 1001 things to do before you die), m’adono que la faig en forma d’estatus de Facebook… la majoria dels quals no són ‘publicables’. I m’inquieto una mica en veure que m’haig de subratllar per a mi mateix: “¿Què importa si es poden publicar o no? Que l’important és poder-los viure!”. La música hawaiana és lleu i calmada, com la brisa d’estiu, una remor, una carícia que ens fa somriure, a mig camí de la sensualitat i les pessigolles. L’he escoltada endut per un desig capritxós aquesta tarda, cortesia del robust Spotify. A la xarxa, mentrestant un degoteig d’informació m’anava espatllant la tòrrida posta de sol. Es denunciava aquí i allà –tot i que no exactament als mitjans tradicionals… ja es veu, el signe dels temps!– la duresa de la policia amb els estudiants tancats a l’UB. I he trobat que el catedràtic Manuel Delgado l’encertava quan deia a Vilaweb TV: “i amb qui es negociarà ara, amb els mossos?”. Diria, per a que consti en acta, que no estic d’acord amb molts dels plantejaments del moviment que s’oposa al pla europeu perquè és excessivament simplista, i a voltes demagog; però una cosa és això i l’altra és no indignar-se en veure la policia ‘fotent canya’: nova evidència d’un diàleg trencat a la universitat, apunta el professor Marcel Mauri en un ràpid intercanvi de parers al meu Facebook amb la periodista Mireia Prats. I sé que demà seré un ‘pijoprogre’ més a les tertúlies de la ràdio, un nou ciutadà ingenu a qui cal explicar de nou ‘que les coses són així i prou’. Però jo, que ja he perdut l’eloqüència, em faré el suec. Al capdavall, ¿no és nord enllà que diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç? 

Aquesta vegada, la nit oferia les eleccions a dos països veïns, el País Basc i Galícia. El de la proximitat, està clar, no era l’argument clau; però és òbvi que la política és un capritxós joc de domino les peces del qual cauen implacables… i imprevisibles!, i que la cita electoral tenia, aquest 1 de març, un interès important. Amb aquest post, però, no volia fer una anàlisi dels resultats –vaig tard, malauradament– sinó apuntar, a mode de nota en la llibreta virtual, un parell o tres de qüestions relacionades amb la forma com ens informem. 

Diumenge, a casa, vam seguir les eleccions a través de la pantalla de l’ordinador, que teníem partida entre la televisió (gràcies a elgato.tv) i internet (Vilaweb i Soitu.es, sobretot). En un moment determinat, la televisió es va convertir en un batibull força accidentat de connexions en directe, les quals es trepitjaven les unes a les altres, i els diaris convencionals informaven amb regularitat en les seves versions digitals, però era difícil detectar les actualitzacions en una aposta informativa massa semblant a la del paper.

Com fruir de la notícia i l’anàlisi al minut? Vilaweb i Soitu oferien, amb dues aplicacions coincidents un seguiment més immediat, d’acord amb el mitjà digital: fragmentat en petites càpsules, més àgil i divers, més eficient. Vilaweb a través de la cobertura ja assajada amb la proclamació de Barack Obama en la qual s’anaven bolcant píndoles informatives en una pantalla dinàmica i Soitu incorporant una finestra de ‘twitter‘ com a centre de la seva portada. Exemplars, les dues solucions. Mentre això passava, amb l’Isaac Salvatierra anàvem publicant els nostres propis twits i discutint a Facebook amb alguns contactes nostres.

El debat passava a dins i fora, en estricte i sorprenent directe, esborrant, de nou, les fronteres caduques entre emissor i receptor. Quan faltaven pocs minuts per la mitjanit, Juan Varela ja n’havia fet una anàlisi, lúcid i oportú, com sempre.

Ha mort Mercè Conesa, periodista. Amb 55 anys a l’esquena, bona part dels quals dedicats al periodisme, la reportera de l’Hospitalet ha traspassat després d’una llarga malaltia, trist i dolorós eufemisme, per referir-nos a l’injust i precipitat camí cap al que és definitiu. Amb la Mercè a penes ens coneixíem, tot i que darrerament compartíem xarxa en un grup de periodistes científics i ambientals. La Conesa, amb tot, diria que era ben coneguda a la professió. Representava una manera de fer periodisme tossuda i compromesa, molt activa, a vegades pròxima a això que avui coneixem com ‘periodisme social’. Aquesta manera de fer continua viva, per sort, per bé que no exactament en els grans mitjans on les redaccions s’han acomodat i els criteris empresarials han enteranyinat l’idealisme amb el qual els periodistes -els periodistes com la Mercè- es proposaven explicar la realitat dels més pobres, dels més desvalguts. 

Ahir, precisament, vaig assistir al lliurament dels premis del Consell de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació. Una amiga, una altra Mercè, la Miralles, guanyava per un reportatge a Presència sobre els sord-cecs el premi al millor article de l’any 2009. En el lliurament, es va reconèixer la feina d’altres periodistes: gent de Televisió de Catalunya o Ràdio 4… però, tanmateix, també es va subratllar el treball d’activistes amb suports més modestos, molt més modestos. D’alguna manera, tots estaven compromesos amb la idea que Mercè Conesa tenia de la professió: la de donar veu; amb escalf, proximitat, rigor i valentia; als que tenen més dificultats per trobar un lloc en les agitades agendes informatives. L’aposta de Conesa va ser –i és!– tan valuosa per la professió perquè la seva humanitat sobrepassava l’ofici, i a la vegada n’era la més sòlida garantia.

És fàcil que coneguin algun badaloní o badalonina: no els sorprèn la manera com parlen de la seva ciutat? Se’n queixen continuament, però rera les lamentacions palpita un orgull ferit i desorientat, però orgull, al cap i a la fi. Els irreductibles badalonins no han deixat mai de preguntar-se que són, d’on venen, on van. Són preguntes que han guanyat pes darrerament amb l’arribada d’això que hem convingut a anomenar la ‘nova immigració’. Tota societat es fa, continuament, aquesta mena de preguntes i els catalans fins i tot les hem batejat amb un nom: el debat identitari. Les preguntes ens han d’esperonar, no pas paralitzar-nos. I a Badalona? Badalona es debat a si mateixa en clau local; però també en clau de país, si és que és possible diferenciar una i altra esfera. Ens esperonen, les preguntes sobre qui som i on anem? Immersos en un continu urbà de fascinant complexitat, el debat identitari es viu amb algunes peculiaritats, i crec que si, que les preguntes ens comencen a empènyer a fer coses. (continua…)

El Partit Popular va convertir aquesta ciutat en el lloc on experimentar nous formats de comunicació política: el vídeo dels 7 minuts que tanta polèmica va provocar conjugava el vell discurs de l’odi i la por amb sintaxi nova, gràcies a You Tube. La gent del Partit Popular bé que va entendre que aquest era un lloc clau, que a l’àrea metropolitana era el moment d’intentar respondre preguntes!

Però i nosaltres? Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i en les ciutat que són com la meva ciutat: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, els papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir, hola, benvinguts. Això abans que res. Però hi després? Quedem? Parlem? Si, és això. Aquí les coses van molt ràpid, es juga fort.

La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers… i, en canvi, és aquí on estan passant les coses, aquí és on es forja el nostre futur. Per això és tan important que Òmnium pugui fer feina en ciutats com la meva ciutat. Per això és tan important que tirin endavant iniciatives engrescadores com la xarxa d’acollida promoguda per la Regidoria de Drets Civils i Convivència i que compta amb el suport d’una xarxa d’entitats variada i real. És en aquest espai que hem començat a parlar. Les preguntes ja les saben: qui som, d’on venim, on anem. Però em sembla que les respostes seran, aquest cop, una mica diferents. Ja toca. 

Aquest és l’article que he publicat al número 10 de la revista d’Òmnium Cultural. Aquí teniu la pàgina escanejada. 

El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: “si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se’n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada”, deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l’acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l’11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: “¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?”. Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. “Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.” Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l’oblit. El que jo volia (…)

(…) remarcar és la necessitat de reinventar el discurs de
l’independentisme. Això a costa de ser titllat de ‘pur i immaculat’; això a
costa de ser titllat de pretenciós… Però el cas és que hi ha nous
herois, al país, nous patriotes… i vet aquí que no els veig enlloc. O millor: diguem que
el que passa és que em costa veure’ls en la simbologia i la retòrica del nostre independentisme d’avui. Perquè de
ser-hi… hi són.

Proposo un exemple. Els pares i mares
castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la
seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle
de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec
molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes
invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però
per la Diada marxen de pont.

¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l’heroisme de la bandera en l’època del flyers d’instantània caducitat? ¿Com podem riure’ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l’accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d’autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.

Catalunya està perplexa, conclou l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l’anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: “Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar.” Els sociòlegs de l’IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s’adona que ha canviat –explica Homs– però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L’adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l’energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del ‘si no fos’ que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s’entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l’ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.

En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m’ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests ‘hugs’ i ‘kisses’… que omplen el nostre ‘mur’ com l’spam més emprenyador. D’alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:

PUBLICAT EL 30 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

PUBLICAT EL 29 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.