Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Aquest país és tan petit

Si l’agost és així d’intens…

0
Publicat el 22 d'agost de 2012
… Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.

El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:

“Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.

“Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.

“El problema no és si la Diada 2012 té més d’un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en ‘el tema’, oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d’anar de veres.”

Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.

El segon és una anàlisi crítica de l’article “La lucha final de la burguesía catalana”, publicat a El País i revelador de la forma i el fons d’un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.

(c) Fragment de la il·lustració d’Eulogía Merle que acompanyava l’article a El País. 

#premisnacionals, mirall d’un país sortosament complex

4
Publicat el 18 d'agost de 2012
Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels ‘ismes’ i cada vegada més transversal i divers, aquesta ‘nova’ conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.

Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l’intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l’article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l’han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit. 

“Que a Catalunya existeixen premis institucionals exclusivament dedicats al català és lògic, però també és cert que fan la impressió de pertànyer a una cultura resistencialista que ja hauria d’estar superada. Catalunya és una comunitat humana que té la sort de tenir dos idiomes, i ignorar-ne un és senzillament absurd. I encara més greu: fa lleig. Això no exclou que el català continua patint una evidentíssima inferioritat respecte al castellà, i que els esforços de les institucions i la societat civil haurien de dirigir-se a donar suport a l’idioma més feble.” Albert Sánchez Piñol citat ahir a El Punt Avui per Valèria Gaillard.

Sigui com sigui, i com que el debat (“un debat polític, més que no pas cultural”) va més enllà de la serp d’estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.

És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.

Hi podeu accedir en aquest enllaç.

Superar la catalanofòbia

9
Hi ha catalanofòbia a les xarxes socials? Sí. És significativa? Potser sí, per bé que també crec que la renovada salut d’aquesta trista expressió es deu a un canvi de canal (de la taula del bar a la xarxa social), més que no pas a un increment de la seva influència i intensitat. Almenys per ara.

“Ya que estamos podría arder Cataluña entera”, “…pues ni un vaso de agua os llegará”, “el fuego purifica”, etc. És difícil xiular i fer com si res o parar l’altra galta en el context d’un incendi tan dolorós com el que aquestes hores arrasa l’Empordà. Una part de la comunitat independentista a internet ha passat a l’acció (ep, amb tota la bona intenció) amb el web apuntem.cat, en el qual redifonen aquests comentaris, a mode de denúncia. Aquesta iniciativa fa confluir una activitat habitual entre molts piuladors del país que de fa mesos, en alguns casos, anys, es dediquen a convertir el seus timelines en miralls de la intolerància. La comprensible irritació que generen s’acompanya d’un inevitable morbo. Ha dit morbo? Alguns mitjans digitals i també en paper es llancen a capturar els improperis en notícies com ‘la xarxa bull d’insults contra tal i qual’. Res gaire nou. Abans de les xarxes socials hi havia aquells llibres ràpids “Els insults del PP”, “Les frases de la COPE”, etc. Fàcil, fàcil… Massa fàcil, en realitat.

La dependència dels catalans amb Espanya s’expressa de moltes maneres, també així. L’esglai i l’addicció conviuen en una fórmula molt única que ja fa temps que ha començat a ser contraproduent. Tot plegat ha contribuït a definir el gran quadrilàter en el que sembla que s’ha convertit la nostra cosa pública i en el qual hem perdut llençols i matisos, a la cerca de l’insult més sagnant i la resposta més tallant.

El pitjor de la catalanofòbia no són els insults que rebem, sinó la fàcil manera amb la que li hem fet un lloc principal en el nostre relat de país.  I així convertim la caverna difusa de l’extremadreta més rònega i quant a vots absolutament marginal en els nostres interlocutors. I fem això obviant el que ens diuen les enquestes, per exemple que la major part de ciutadans espanyols acceptarien un procés d’independència… Parlem d’un auge de l’espanyolisme al país (basat en el joc de comptar banderes), en el moment en què el sobiranisme és més fort i transversal (veure l’excel·lent article de Jordi Muñoz a l’ARA de diumenge) o que malgrat la campanya ben peixada de dos partits parlamentaris contra la immersió, només unes poques famílies demanen l’escolarització en castellà.

Denunciar la catalanofòbia mostrant tot el seu verí ‘desvetllarà’ consciències. Sí? Jo crec que més aviat reforça estereotips i que tendeix a polaritzar (per sort de moment amb poc èxit) un escenari que és molt més divers i complex que mai, però també més favorable i receptiu que mai.  Crec que les consciències ja les hem desvetllat. Ara toca una altra cosa, no? El procés de construcció nacional farà un pas de gegant, potser el definitiu, el dia que poguem invertir en política de veritat tota la energia que ens requereix aquesta guerra de les pedrades. Hem de passar amb més convicció a la seguent fase, menys còmoda i exigent. Aquesta nova fase ja no és la de detecció del ‘problema’, sinó la de la cerca de la ‘solució’. 

Sortosament comencen a sortir al debat de país alguns temes de pes; curiosament bandejats fins ara. Bona senyal, malgrat tot: Hi haurà catalans amb doble nacionalitat? Quin estatus tindrà la llengua catalana? Què prioritzarem quan siguem independents? Com serà la nostra economia respecte els nostres veïns? Curiosament, les persones que posem damunt la taula aquestes preguntes som ‘acusats’ de tebis o ingenus, o de coses pitjors (molt pitjors, paraula). I tanmateix, una majoria de gent comença a estar interessada en les respostes a aquestes preguntes. Els convidem a treballar-hi? Els necessitem.

Començavem parlant de ‘catalanofòbia’… Entenc i comparteixo la preocupació (i la indignació) per les expressions contra Catalunya a Twitter… però em resisteixo a donar a aquestes veus ‘soltes’ el paper de ‘contrincants’.  Però resulta que el nostre ‘contrincant’ som nosaltres i la nostra capacitat i tenacitat per engegar un projecte nacional atractiu, majoritari, possible i… del segle XXI.  El dia que deixem de ser independentistes serem independents.

——

* La raó i l’odi, aquest article de Francesc Ribera, Titot, s’expressa en una línia semblant a aquest apunt. 

 

Tres piulades i una actualització a FB sobre #novullpagar

0
Publicat el 29 d'abril de 2012
Menys #espanyaensroba, menys repartir carnets de botiflers, menys política d’aparador dels uns i els altres. #novullpagar 1/3

Més autocrítica (dels uns i els altres), més comparativa, més context, més fredor. #novullpagar 2/3

No hi ha “enemic”, només la nostra dificultat per articular projecte convincent, inclusiu i actuar en conseqüència. 🙁 #novullpagar 3/3

Tranquilitzar “Madrid”, desmoralitzar el país. On calia geni i imaginació; xarop de bastó i més política de l’anar fent. Era aquest el missatge que tocava a les ”portes” de la transició nacional? Dic això i també que tocava reconduir entre tots el #novullpagar (amb evidents contradiccions i trampes) en accions puntuals i + selectives, fent pedagogia sobre serveis públics i el seu finançament. I també dic, és clar, que tot plegat era difícil i delicat de gestionar per un govern, que Europa ens mira, etcètera. Però insisteixo: era aquest el missatge que tocava enviar en aquest moment? (Actualització de FB i Twitter, dissabte nit, després que el govern català anunciés que tramitaria les multes als conductors del #novullpagar).

Els apunts més llegits el mes de març

0
Publicat el 4 d'abril de 2012

Demà no és un dia més

0
Aquest apunt s’assembla molt (massa, malauradament) al que vaig escriure el setembre de 2010, tot coincidint amb l’anterior convocatòria de vaga general. En certa manera, ha estat ‘animat’ per aquesta encertada reflexió que en Roger Palà ha escrit fa unes hores al seu blog.

Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d’endreçar i compartir alguns pensaments amb l’excusa d’un tema de molta actualitat (vaja, que d’això és del que es tracta en un blog, no?).

La cosa va per aquí:

Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m’incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d’una part de l’anomenada ‘esquerra’. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del ‘sí o sí’ de l’ortodòxia política i econòmica d’avui.

Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.

Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.

No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d’aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.

Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d’un cantó i d’un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d’aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.

No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.

… faré vaga, demà.


Il·lustro aquest apunt amb una de les icones de <a href=”http://www.betweenbridges.net/Arntz.html”>Gertz Antz</a>. En les darreres setmanes, la comissió unitària del 29M a Badalona ha editat dos cartells singulars. <a href=”https://twitter.com/#!/oriolllado/media/slideshow?url=pic.twitter.com%2FIXeeEIQ0″>Un</A> en homenatge al dissenyador i l'<a href=”http://pinterest.com/pin/278308451942774197″>altre</a> com a una lectura provocadora però molt estimulant a un clàssic de la sèrie Z de Hollywood.

Hemeroteca d’un debat viu: “en castellà també…”

1
Recull de piulades, articles, blogs… al voltant del debat iniciat per Eduard Voltas amb el seu article “En castellà també, si us plau”, publicat a finals de febrer al diari Ara. Hemeroteca articulada a través d’storify; es tracta d’un document parcial (per personal) i també forçosament provisional.

Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).

Podeu accedir a l’storify en qüestió a través d’aquest enllaç.

No és només aconseguir un ‘sí’

1
Publicat el 3 de març de 2012
L’article En castellà també, si us plau que Eduard Voltas va publicar diumenge a l’ARA està removent el debat sobre la construcció nacional. Benvingut sigui, ja ho vaig dir fa set dies.

Tanmateix, apunto un parell d’idees gens al marge a l’entusiasta apunt meu d’aleshores. Venen a tomb de l’interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d’Eduard Voltas.

La primera idea: l’Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, –malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants–, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d’una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l’actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d’acció i l’eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l’Arenas, però també de Voltas).

Ara bé, — segona consideració–, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l’article de Voltas era especialment suggeridor.

Més enllà (que no pas ‘enlloc de’) de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l’agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.

¿Com reconèixer la Catalunya d’avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l’anar fent a l’acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem. 

Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l’independentisme, 2) la construcció del país no acaba l’endemà de la independència, 3) l’argument de venda basat només en l’economia és massa volàtil i poc sòlid a l’hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d’aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l’objectiu d’incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.

Que com diu avui Toni Soler a l’ARA, es tracta d'”entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.”

* Fragment d’un cartell de 2009 d’Òmnium Badalona.

Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional

1
Els independentistes (no sé si molts o pocs) que fa temps defensem que el flamenc forma part de la nostra cultura i és un valor a defensar i protegir; els independentistes (no sé si molts o pocs) que posem l’accent en les complicitats dels nous (i sobretot ‘vells) vinguts amb el nostre projecte nacional i no només en les reticències i/o incomprensions; els independentistes (no sé si molts o pocs) que valorem una cultura potent que es mostra al món en català, castellà o anglès; els independentistes (no sé si molts o pocs) que treballem per la discussió (i superació) de dels patriotes de sempre per trobar espai als herois d’avui; els independentistes (no sé si pocs o molts) que no vam llegir l’alegria de molts catalans per la victòria de la ‘roja’ el juliol de 2010 com una ‘guerra de banderes’… Doncs bé, m’atreveixo a escriure que tots aquests independentistes, siguem molts o pocs, hauríem de donar les gràcies, Eduard Voltas per enriquir el debat nacional amb… (continua)

…  “En castellà també, si us plau”, un article arriscat però important publicat avui. Una mirada generosa i intel·ligent, que se suma a la que ell ja va començar a desgranar a La tribu o l’estat del passat 22 de gener. L’article d’en Voltas ens interpel·la des del Diari Ara (no podia ser d’una altra manera, segurament) a la construcció d’un nou projecte nacional millor, més just i amb més oportunitats per tots i totes. 

+ Més sobre el país i la seva construcció nacional en aquest apunt recent i en la categoria ‘país petit’ del meu blog. Al meu delicious, vaig guardant enllaços a articles que em semblen interessants i/o útils. 

Alícia perduda al país d’Òmnium

0

Òmnium és un luxe que, avui, no ens podem permetre. Enverinada condescendència, i ben estudiada, la que ha gastat aquest matí l’Alicia Sánchez Camacho, líder del Partit Popular a Catalunya. El tuf d’un dubte aparentment raonable: ¿què és primer, un concurs literari o l’obertura d’un quiròfan? Sembla demagògia de traç gruixut, però no. A aquestes altures, hauria de quedar clar que el PP treballa amb la freda precisió del cirugià. 

Al Twitter, molts assenyalaven, amb bona fe, a la Fundación Francisco Franco. Així mostraven la (certa) incongruença dels conservadors quan critiquen als ‘nostres’ tot mantenint els ajuts dels ‘altres’. Vet aquí la trampa de l’Alicia. Òmnium no és la FFF, ni la Faes… (*)

Òmnium és una entitat central en una singular i riquíssima part d’Europa, diguem-ne el nostre país, la qual treballa abordant un front molt divers d’activitats, poques de les quals tenen a veure ja amb cursets de sardanes i/o jocs floralescs (això és el que la seva cínica ironia apunta). L’entitat està extesa al territori com poques, i és diversa com poques, també; centenars de voluntaris exerceixen un treball constant, solvent, contrastable i generós en defensa d’una societat millor. Òmnium és feina diària, moltes mans treballant plegades, el consens mínim per a la major ambició, ser millors. 

Des d’aquesta plataforma som cada vegada més els que defensem la igualtat d’oportunitats; la ciutadania plena dels nous (i no tan nous) benvinguts; una escola millor; ciutats més humanes i justes; la curiositat per saber; l’energia per a emprendre; un món, finalment, amb una cultura més diversa. Llengua, cultura, país. La nostra manera de ser al món.

És més polític que mai, és més social que mai, Òmnium, avui. I és per això que precisament ara ens acusaran de tot el contrari, de ser secundaris, de ser un luxe de temps de bonança. Ara que som tan importants, diran, ja diuen, que cal prioritzar i que s’ha acabat la festa.  

Els sona? Que aquest atac, que no és el primer ni serà l’últim, serveixi per recordar que sí, que avui també, és un bon dia per fer-vos socis i sòcies d’Òmnium.


(*) En una primera versió de l’apunt citava en aquesta relació l’Instituto Cervantes i, clarament, no està al mateix sac que la FAES o la FFF. Ben vist, Ismael Peña-López (@ictlogist)!.
(**) Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt està presa a la festa del Quedem que es va fer a Badalona el passat mes de juny. Mostra els membres de la junta actual de la seu local. 

El documental #Òmnium50A, una valoració

0
Dijous es va fer la preestrena del documental que Josep Rovira, periodista de TV3, ha dirigit sobre els 50 anys d’Òmnium Cultural i que s’emetrà dimarts al programa Sense Ficció. #Òmnium50A, el títol de la peça diu moltes coses: convergència amb els canvis culturals, capacitat de síntesi, economia… El títol diu moltes coses, el reportatge també.

És un reportatge, no pas un publireportatge; això, abans que res, i gairebé com un advertiment. La peça incomoda a estones i conté declaracions que el dia de la preestrena van allargar una subtil ombra de desconcert a la platea de CosmoCaixa on es va fer la presentació a Barcelona. Ja està bé, això. El documental explica què és Òmnium avui des d’una perspectiva periodística i el que es projecta és una visió necessàriament distanciada. Tanmateix, aquest esforç metodològic li dóna credibilitat i li fa guanyar atractiu com a targeta de presentació entre la ciutadania que encara no coneix l’entitat. Òmnium no vol mirar-se el melic sinó parlar de tu a tu amb tothom, fins i tot amb aquells que discuteixen allò que sembla un consens (sempre un concepte dinàmic, no és sobrer subratllar-ho).

El documental compta amb uns recursos gràfics d’una gran força; és especialment impactant el material cedit per la família Cendrós i que brilla en els primers minuts. D’altra banda, Josep Rovira aconsegueix plantejar amb cura i i molta intel·ligència un tema potencialment espinós: la -diguem-ne- militància burgesa dels fundadors. Hi ha la necessària reivindicació d’una Catalunya per sort molt més diversa que la d’un cert relat de la transició ha aconseguit imposar. El guió també reeixeix en la combinació de la reflexió històrica, les anècdotes entranyables (impagables Martí Boada i Enric Larreula!) i un cert humor. “Si cal paguem per ser independents”, s’exclamava Empar Moliner, que va ser aplaudida, entre rialles, en dues ocasions. Finalment, el director també se’n surt prou bé amb alguns dels testimonis diguem-ne sorprenents: Xavier Sardà polemitza amb les trampes habituals però és un encert incloure els seus plantejaments, perquè són estimulants i reflecteixen en bona part un target de creixement futur, a la qual l’entitat no hauria de renunciar.

Malauradament, el reportatge passa massa de puntetes per damunt d’alguns aspectes importants pel que fa a la darrera dècada.

La renovació d’Òmnium no va ser, en cap cas, un canvi de cromos polític (tot i que, és evident, va reflectir i propiciar canvis en la política). L’entrada de Jordi Porta i el seu equip van suposar l’inici d’una feina enorme, encara en curs, i que va implicar un procés de transformació profund per aproximar-nos a allò que ha de ser una associació extesa com poques en el territori i amb una agenda nacional ambiciosa. Vam assajar; assagem encara, de fet; un model sense gaires referents, però que no ha parat de créixer i que és, avui, un fresc autèntic laboratori de bones idees. L’esforç reeixit per construir un projecte a l’altura d’aquell dels primers fundadors es va fer superant el sectarisme i la partiditis amb moltíssima habilitat. Aquí la figura de Jordi Porta –a la qual es dóna molt poc joc en el reportatge– és indiscutiblement capital, així com, després, la de Muriel Casals a qui, merescudament, se’n subratllen les qualitats en el documental.

Dins el procés de canvi iniciat per Jordi Porta hi ha la incorporació de l’accent social amb diverses iniciatives engegades per intentar donar resposta al repte dels nouvinguts. El cas del Quedem? és paradigmàtic, però també el del voluntariat lingüístic. Algunes seus territorials, com la de Badalona, prioritzen de fa uns anys la cohesió social en la seva agenda de treball.

Aquestes dues mancances potser no desmereixen el reportatge –de fet, es pot dir que són implícites en el metratge– però crec que val la pena consignar-les (i compartir-les). El reportatge #Òmnium50A ens convida a fer balanç. Aprofito, doncs, la invitació.

ETA al Barcelonès Nord

0

Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit. A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d’un tret al clatell el 21 de setembre de l’any 2000; i uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l’atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l’arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.

“És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.”

Cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. Adéu a les armes.

I ara, temps per la política. Per fi.

 

Òmnium 50: La cuina de tot projecte viu

0

M’agrada que una entitat tan central com Òmnium Cultural celebri els cinquanta anys de vida presentant-se a si mateixa com una conversa, un diàleg en construcció capturat sense principi ni final, en un bar que podria ser a qualsevol ciutat o poble del país però que és a Gràcia, ves. Joel Joan ha mirat de retratar l’associació en tres vídeos (accessibles aquí), i que es presenten avui, a l’Auditori de Barcelona, en l’acte de celebració del mig segle de feina d’Òmnium.

Hi ha una tensió atropellada, en la discussió que mantenen aquest grup de joves en els tres filmets. Els arguments es construeixen i es deconstrueixen a partir de frases entretallades i explosions de rialles. Braços i mans s’expliquen, mentre els ulls brillen amb passió. Això és Òmnium, avui? Aquest guirigall? Gent jove anant de birres?

Hi ha qui critica que el missatge no és clar (més encara, que és contradictori) i que no és prou representatiu, que hi falta gent més gran i que tot plegat no és prou formal, que no fa per una entitat de seny com és Òmnium. I és veritat que no hi ha ordre, però sí el concert mínim sobre el que ha de ser (o hauria de ser) qualsevol procés de construcció nacional: un diàleg apassionat i, en el fons, alegre.

Els vídeos són alguna cosa més que una posada al dia del memorable fragment de l’Auberge Espagnol de Cédric Káplisch. No miren al passat (i és valent, això), miren al futur, però ho fan de forma molt interessant: centren el focus en el present, la cuina de tot projecte viu.

Òmnium viu avui el seu millor moment perquè és l’espai més útil i còmode per conjurar les preguntes necessàries per a, entre molts, i molt diferents, anar bastint el projecte de país.

I és veritat que avui no hem aconseguit la resposta a la majoria de preguntes (i en el vídeo es reconeix, honradament, que n’hi ha moltes d’obertes, de qüestions). El que sí que hem sabut trobar és una actitud. Una manera de fer que sap mostrar fermesa i que exhibeix compromís i rigor i que no oblida que una cultura que creix també ha de saber picar l’ullet.

Felicitats, Òmnium. 50 anys, i tan jove!

La “recepta” per generar riquesa

0
Publicat el 5 de gener de 2011

«Investigació i innovació, la recepta per tornar a generar riquesa». Manel Esteller és un dels investigadors més reconeguts en el camp de la lluita contra el càncer. És autor de més de 200 articles científics i editor de diverses publicacions de rellevància internacional. Reivindica que invertir en innovació «és clau en un país petit com és Catalunya». En aquest enllaç podeu accedir a l’entrevista publicada amb Esteller, dins la meva secció Tasques Connectades, a la revista d’Òmnium.

Accent, manual d’ús

3

Principi actiu dels integrants


Il·lusió, frescor, experiència cívica, ganes de construir, compromís, formació, risc… optimisme.

Efectes sobre la ciutat (després d’un ús continuat del producte)


> Cohesió i Participació (a partir de la renovació del lligam entre la política dels partits i la política de les persones),

> Regeneració i Eficiència (a partir de l’aplicació d’una fórmula diferent més rigurosa, actual, oberta i crítica que permeti reinventar l’ajuntament),

> Ambició (a partir de la renovació d’un compromís de la ciutadania amb la ciutat i el seu futur).

Indicat per:


Pel que fa al discurs general:


> ajudar a enfortir l’espai de l’esquerra nacional a la política municipal, el qual no és representat únicament per ERC, però sí que té en ERC un element crucial,

> reivindicar la diversitat i la riquesa de la realitat (… continua)

metropolitana en el procés de construcció nacional,

> promoure a la ciutat tres pactes de ciutat per als pròxims 8 anys i que ajudin a abordar millor els reptes de la cohesió social, la competitivitat econòmica i el model de ciutat i la cultura i la participació,

> fer que el PP no tingui l’alcaldia del pròxim mandat,

> facilitar el diàleg i el consens amb altres forces polítiques i ciutadanes, tot aprofitant que ERC és una formació que té ‘frontera ideològica’ amb totes les forces de progrés de la ciutat,

> ampliar els lligams amb la societat civil de la ciutat,

> impulsar debats de fons sobre com fer de Badalona una ciutat model el 2020,

Pel que fa a la nostra col·laboració amb ERC:

> reforçar les polítiques d’ERC pel que fa a participació ciutadana, la cultura com a element transversal, la transparència i eficiència de l’acció municipal, les noves oportunitats de l’economia del coneixement i del turisme cultural i, molt especialment, per ajudar a enriquir les polítiques relacionades amb l’ensenyament i els serveis a les persones,

> animar a ERC a fer una precampanya i una campanya tranquil.la, informada i en positiu,

> fer d’àncora d’ERC per mantenir la proposta connectada amb la realitat ciutadana i contribuir d’aquesta manera a transformar la ‘política de partits’ actual.

Efectes secundaris (però pertinents)

> convidar els altres partits a establir acords similars amb grups d’independents,

> convertir les crítiques en una conversa que ens ajudi a servir millor al nostre compromís.

Ingesta combinada:

Aquesta fórmula concreta es recomana prendre-la amb ERC. Tanmateix, els seus efectes es reforcen en combinació amb altres partits, col·lectius i persones. Altres persones o col·lectius poden ‘copiar’ o adaptar la fórmula per aplicar-la a altres partits. El copyright és lliure!

Posologia i urna de vot:

Administrar puntualment o de forma continuada, en forma d’idea, consell, reflexió, crítica, proposta, twit, conversa a peu de carrer i, finalment, si tot evoluciona positivament, tot plegat pot decantar el vot a la formació política que et faci més el pes… ah! que sí, que si hem fet bé les coses, esperem que sigui la que nosaltres representem.