Connexions des de #Badalona

Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
 

Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti. 

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

Foto: Raka18/Flickr, presa el juliol de l’any 2010.

D’aquests intensos deu dies n’he fet un #storify (encara per acabar de polir, tot i que amablement ha estat ‘descobert’ per @ampique). Els deus punts anteriors han estat recopil·lats també molt amablement en un altre #storify per @eladi.

“Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment”, es qüestionava Toni Soler a ‘Parlar del tema’, el seu article de diumenge al diari ARA.

Sí, és viable! –li responia jo al FB– Però implica posar al dia el nostre projecte col·lectiu: cal incorporar accents i manifestacions culturals que inexplicablement encara considerem alienes; cal afinar l’orella, deixar de tenir por a les identitats canviants; hem de reconèixer i valorar la nostra diversitat, que aquesta és la nostra força no el nostre punt dèbil. Hem de deixar d’insultar els espanyols (el nostre conflicte és amb l’estat) i de competir a veure qui és més ‘independentista’ (estèril competició, només per a consum intern); hem de superar el llenguatge bèlic que espatlla encara moltes de les nostres justes reivindiccions i deixar treure carnets de bon català (perquè hi ha tantes maneres de ser català com catalans)… ¿Com superar l’essencialisme, que ens explica tan malament?

“Si creiem en la nostra raó,” –continuava el Toni Soler– “hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges.”

Sigui com sigui, aprofito aquest apunt per repescar alguns textos meus al blog sobre la temàtica (el corrent de la informació és tan accelerat darrerament, que aquest exercici em sembla imperatiu). Lliga amb algunes de les coses que deia el Toni en el seu article.

• Històries d’històries, recull de piulades sobre construcció nacional en un agost intens i interessantíssim.
• Superar la catalanofòbia: De trobar els interlocutors. 
• I tanmateix, sota la rojigualda a Badalona: d’entendre la mena de país que som.
• No és només aconseguir un sí: de les conquestes compartides i de les preguntes importants.
• Resum d’altres apunts meus al blog, del 2008 al 2011. 
• Recull d’articles d’altres persones que em semblen interessants en clau de construcció nacional. Actualitzat regularment. 

—- EPÍLEG (si és que un apunt en un blog pot tenir epíleg):

Que si “traïdors”, que si “Duran fot el camp”, que si “passarem llista”, que si “nosaltres sols”…

Canvia d’emissora: un altre independentisme (ja) és possible. Ho veurem avui, espero, a la manifestació del #11set2012. Catalunya, pròxim estat d’Europa. Sí.

Foto: Jaume Lladó.

L’altre dia pensava: mira, n’has de fer un #storify, d’això. 

La pressa i l’ingovernable allau d’informació (i d’opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l’enèssim cant d’absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire –wordpress ja n’ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat– i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d’altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d’idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de ‘concertació’. Ordre i concert, ni que sigui per variar.

Cadascun d’aquests #storify, ‘històries d’històries’, podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva. 

Han nascut a “fora” d’aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí.  Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.

Aquí teniu els sis #storify del mes d’agost.

• El rescat vist amb més fredor. 
• Banderes europees a la manifestació de la Diada.
• Llista de CiU+ERC+ICV per la independència?
• Anàlisi La lucha final de la burguesía catalana.
• Premis nacionals per a un país divers.
• Sánchez Gordillo, una acció exemplar?

* Nota al marge: Storify? L’aplicació que et permet capturar piulades, articles, vídeos i fotos de la xarxa social tot ordenant les diferents peces en una narració pròpia, a la qual es pot afegir text. 

… Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.

El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:

“Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.

“Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.

“El problema no és si la Diada 2012 té més d’un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en ‘el tema’, oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d’anar de veres.”

Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.

El segon és una anàlisi crítica de l’article “La lucha final de la burguesía catalana”, publicat a El País i revelador de la forma i el fons d’un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.

(c) Fragment de la il·lustració d’Eulogía Merle que acompanyava l’article a El País. 

Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels ‘ismes’ i cada vegada més transversal i divers, aquesta ‘nova’ conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.

Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l’intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l’article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l’han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit. 

Sigui com sigui, i com que el debat (“un debat polític, més que no pas cultural”) va més enllà de la serp d’estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.

És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.

Hi podeu accedir en aquest enllaç.

Hi ha catalanofòbia a les xarxes socials? Sí. És significativa? Potser sí, per bé que també crec que la renovada salut d’aquesta trista expressió es deu a un canvi de canal (de la taula del bar a la xarxa social), més que no pas a un increment de la seva influència i intensitat. Almenys per ara.

“Ya que estamos podría arder Cataluña entera”, “…pues ni un vaso de agua os llegará”, “el fuego purifica”, etc. És difícil xiular i fer com si res o parar l’altra galta en el context d’un incendi tan dolorós com el que aquestes hores arrasa l’Empordà. Una part de la comunitat independentista a internet ha passat a l’acció (ep, amb tota la bona intenció) amb el web apuntem.cat, en el qual redifonen aquests comentaris, a mode de denúncia. Aquesta iniciativa fa confluir una activitat habitual entre molts piuladors del país que de fa mesos, en alguns casos, anys, es dediquen a convertir el seus timelines en miralls de la intolerància. La comprensible irritació que generen s’acompanya d’un inevitable morbo. Ha dit morbo? Alguns mitjans digitals i també en paper es llancen a capturar els improperis en notícies com ‘la xarxa bull d’insults contra tal i qual’. Res gaire nou. Abans de les xarxes socials hi havia aquells llibres ràpids “Els insults del PP”, “Les frases de la COPE”, etc. Fàcil, fàcil… Massa fàcil, en realitat.

La dependència dels catalans amb Espanya s’expressa de moltes maneres, també així. L’esglai i l’addicció conviuen en una fórmula molt única que ja fa temps que ha començat a ser contraproduent. Tot plegat ha contribuït a definir el gran quadrilàter en el que sembla que s’ha convertit la nostra cosa pública i en el qual hem perdut llençols i matisos, a la cerca de l’insult més sagnant i la resposta més tallant.

El pitjor de la catalanofòbia no són els insults que rebem, sinó la fàcil manera amb la que li hem fet un lloc principal en el nostre relat de país.  I així convertim la caverna difusa de l’extremadreta més rònega i quant a vots absolutament marginal en els nostres interlocutors. I fem això obviant el que ens diuen les enquestes, per exemple que la major part de ciutadans espanyols acceptarien un procés d’independència… Parlem d’un auge de l’espanyolisme al país (basat en el joc de comptar banderes), en el moment en què el sobiranisme és més fort i transversal (veure l’excel·lent article de Jordi Muñoz a l’ARA de diumenge) o que malgrat la campanya ben peixada de dos partits parlamentaris contra la immersió, només unes poques famílies demanen l’escolarització en castellà.

Denunciar la catalanofòbia mostrant tot el seu verí ‘desvetllarà’ consciències. Sí? Jo crec que més aviat reforça estereotips i que tendeix a polaritzar (per sort de moment amb poc èxit) un escenari que és molt més divers i complex que mai, però també més favorable i receptiu que mai.  Crec que les consciències ja les hem desvetllat. Ara toca una altra cosa, no? El procés de construcció nacional farà un pas de gegant, potser el definitiu, el dia que poguem invertir en política de veritat tota la energia que ens requereix aquesta guerra de les pedrades. Hem de passar amb més convicció a la seguent fase, menys còmoda i exigent. Aquesta nova fase ja no és la de detecció del ‘problema’, sinó la de la cerca de la ‘solució’. 

Sortosament comencen a sortir al debat de país alguns temes de pes; curiosament bandejats fins ara. Bona senyal, malgrat tot: Hi haurà catalans amb doble nacionalitat? Quin estatus tindrà la llengua catalana? Què prioritzarem quan siguem independents? Com serà la nostra economia respecte els nostres veïns? Curiosament, les persones que posem damunt la taula aquestes preguntes som ‘acusats’ de tebis o ingenus, o de coses pitjors (molt pitjors, paraula). I tanmateix, una majoria de gent comença a estar interessada en les respostes a aquestes preguntes. Els convidem a treballar-hi? Els necessitem.

Començavem parlant de ‘catalanofòbia’… Entenc i comparteixo la preocupació (i la indignació) per les expressions contra Catalunya a Twitter… però em resisteixo a donar a aquestes veus ‘soltes’ el paper de ‘contrincants’.  Però resulta que el nostre ‘contrincant’ som nosaltres i la nostra capacitat i tenacitat per engegar un projecte nacional atractiu, majoritari, possible i… del segle XXI.  El dia que deixem de ser independentistes serem independents.

——

1. No és només aconseguir un sí
2. Alícia perduda en el país d’Òmnium
3. El carro de l’opisició
4. Demà no és un dia més
5. Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional
6. Sant Roc, les coses no passen per sorpresa
7. Hemeroteca d’un debat viu: “en castellà també…”
8. Retalls sobre la independència
9. 20 anys de l’espai El Medi Ambient, a TV3
10. En Joan Argenté no ha perdut la poesia

Aquest apunt s’assembla molt (massa, malauradament) al que vaig escriure el setembre de 2010, tot coincidint amb l’anterior convocatòria de vaga general. En certa manera, ha estat ‘animat’ per aquesta encertada reflexió que en Roger Palà ha escrit fa unes hores al seu blog.

Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d’endreçar i compartir alguns pensaments amb l’excusa d’un tema de molta actualitat (vaja, que d’això és del que es tracta en un blog, no?).

La cosa va per aquí:

Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m’incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d’una part de l’anomenada ‘esquerra’. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del ‘sí o sí’ de l’ortodòxia política i econòmica d’avui.

Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.

Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.

No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d’aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.

Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d’un cantó i d’un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d’aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.

No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.

… faré vaga, demà.

Recull de piulades, articles, blogs… al voltant del debat iniciat per Eduard Voltas amb el seu article “En castellà també, si us plau”, publicat a finals de febrer al diari Ara. Hemeroteca articulada a través d’storify; es tracta d’un document parcial (per personal) i també forçosament provisional.

Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).

Podeu accedir a l’storify en qüestió a través d’aquest enllaç.

L’article En castellà també, si us plau que Eduard Voltas va publicar diumenge a l’ARA està removent el debat sobre la construcció nacional. Benvingut sigui, ja ho vaig dir fa set dies.

Tanmateix, apunto un parell d’idees gens al marge a l’entusiasta apunt meu d’aleshores. Venen a tomb de l’interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d’Eduard Voltas.

La primera idea: l’Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, –malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants–, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d’una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l’actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d’acció i l’eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l’Arenas, però també de Voltas).

Ara bé, — segona consideració–, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l’article de Voltas era especialment suggeridor.

Més enllà (que no pas ‘enlloc de’) de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l’agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.

¿Com reconèixer la Catalunya d’avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l’anar fent a l’acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem. 

Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l’independentisme, 2) la construcció del país no acaba l’endemà de la independència, 3) l’argument de venda basat només en l’economia és massa volàtil i poc sòlid a l’hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d’aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l’objectiu d’incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.

Que com diu avui Toni Soler a l’ARA, es tracta d'”entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.”

* Fragment d’un cartell de 2009 d’Òmnium Badalona.

Els independentistes (no sé si molts o pocs) que fa temps defensem que el flamenc forma part de la nostra cultura i és un valor a defensar i protegir; els independentistes (no sé si molts o pocs) que posem l’accent en les complicitats dels nous (i sobretot ‘vells) vinguts amb el nostre projecte nacional i no només en les reticències i/o incomprensions; els independentistes (no sé si molts o pocs) que valorem una cultura potent que es mostra al món en català, castellà o anglès; els independentistes (no sé si molts o pocs) que treballem per la discussió (i superació) de dels patriotes de sempre per trobar espai als herois d’avui; els independentistes (no sé si pocs o molts) que no vam llegir l’alegria de molts catalans per la victòria de la ‘roja’ el juliol de 2010 com una ‘guerra de banderes’… Doncs bé, m’atreveixo a escriure que tots aquests independentistes, siguem molts o pocs, hauríem de donar les gràcies, Eduard Voltas per enriquir el debat nacional amb… (continua)