una entre tants

Els seus versos emocionen. Sentir-los cantats per Ovidi Montllor i Paco Muñoz, posa la pell de gallina. I veure recollida l’obra i vida en el magnífic ‘Poseu-me les ulleres’, fou un privilegi.

El fill del forner de Burjassot que feia versos. Com els dels Amants, les Horacianes, els de M’aclame a tu, l’immens Assumiràs, els de Coral Romput, l’Un entre tants…

Proletari, com li agradava definir-se. Prolífic. Va escriure del que més sabia, del que més sentia: el dolor, en totes les seues dimensions, i l’amor. Ai, les donetes!

Del dolor, de la mort, de l’amor, en parlava Vicent Andrés Estellés en una entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li l’any 1987 (quan jo encara bevia en biberó), al programa ‘Identitats’ de TV3. Tot barrejat amb mil i una anècdotes, de les que et fan somriure i de les que t’ericen tots els pèls.

Estellés en estat pur:

(més…)

Aprofitant l’avinentesa, reciclo part d’un article que vaig escriure a Mèdia.cat sobre què va suposar aquell atac per al periodisme. L’atac al Marmara també fou un atac a la llibertat de premsa:

(més…)

Les innovacions tecnològiques avancen a la velocitat de la llum. Recordo
els debats que teníem deu fer uns cinc anys sobre quin seria el futur
de la premsa en paper i com aquesta havia de recol·locar-se,
readaptar-se i reinventar-se, davant l’aparició dels mitjans digitals.
Hom deia que els diaris en paper desapareixerien si no es reinventaven i
que havien d’avançar cap a un periodisme de més aprofundiment, anàlisi i
opinió, perquè la informació pura i dura ja apareixia a la xarxa de
manera força immediata.

(més…)

Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert. Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis, d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i per la seva influència, és fonamental.

(més…)

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

Perquè hem fet molt però encara queda molt per fer.

Per cada dona morta a mans d’un home que la creu seva. Per cada cop que en una entrevista de feina et demanen si tens parella i si penses tenir fills. Per cada dona acomiadada per quedar-se embarassada. Per totes les dones que encara cobren menys per fer la mateixa feina que un home. Per cada anunci de desodorant sexista. Per cada cop que has sentit ‘i què, està bona la becària nova?’. Per totes les mares i àvies que s’han passat la vida planxant pantalons, passant l’aspiradora, preparant el dinar i tenint cura dels fills. Per cada cop que has d’aguantar sentir ‘la dona de’. Per totes les dones assetjades en silenci. Per cada decisió valenta d’avortar, que el cos és nostre i només nosaltres decidim.

Perquè de motius, en sobren, avui vindiquem de nou la paraula DONA. I xiuxiuegem juntes la cançó de fer camí:

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

‘Cançó de fer camí’, Maria-Mercè Marçal.

“Quan Franklin D. Roosevelt va reunir-se amb organitzacions sindicals i aquestes van proposar diverses polítiques progressites perquè formessin part del New Deal, va respondre: ‘Sortiu al carrer i feu-m’ho fer’. I així ho feren. El 1937, un any crucial per al New Deal, va haver-hi 4.740 vagues, que duraren una mitjana de vint dies. Sabeu quantes vagues va haver-hi l’any 2007? Vint-i-una. Per això, l’altre motiu pel qual és important recuperar la memòria col·lectiva és per a recordar la història de les lluites: ens ha ensenyat que si volem respostes a aquesta crisi econòmica que ens deixin un món més saludable, més just i més pacífic, hem de sortir al carrer i obligar-los a fer-ho”.

Naomi Klein, periodista. Autora de ‘No logo’ i ‘La doctrina del xoc’.

Una part de la culpa que aquest bloc estigui en parada cardíaca és Twitter. L’altra és una barreja de manca de temps per organitzar les idees i escriure-les, i manca de motivació, que a temporades també n’hi ha.

Davant de l’ordinador, amb feina pendent per a un informe de Media.cat i amb poca capacitat de concentració, obro l’Spotify i escric al cercador “Ovidi Montllor”. Apujo el volum i m’encenc una cigarreta mentre miro el full en blanc.

…Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè no m’agrada aquest…

(més…)

…necessita un massatge cardíac.

…..

….

…

..

.

Pels obrers de la Canadenca, per les obreres de la Cotton.
Pels avis i les àvies, per les barricades del 36, pels maquis i per la vaga de tramvies del 51…
Pels exclosos i excloses, pels sense feina, pels sense casa, pels sense sostre, pels sense papers…
Per ells, per totes, per nosaltres i també per tu… i pels i les que vindran…

Demà totes a ballar ‘la danza de los nadie’…

…que poble que fa vaga mai no mor!

“la llibertat és
quan arrenca l’alba
en un dia
de vaga general” [Joan Margarit / Pregó de la Mercè]

(Partint d’un correu d’aquells de pell de gallina d’Higínia i
‘prenent la paraula‘ a Jordi Martí… animo tothom a difondre aquestes paraules i aquesta fotografia, feta fa 74 anys al terrat del banc de plaça de Catalunya ocupat dissabte passat).

El primer disc, o millor dit els primers discs, me’ls vaig comprar quan devia tenir uns dotze o tretze anys.

En aquella època havia descobert els Gossos per la meva germana gran, i em passava hores i hores escoltant i cantant aquell disc que acabava amb el fantàstic ‘Quan et sentis de marbre’. Un dia, cercant per la ‘G’ de la secció musical d’uns grans magatzems on havia anat amb mons pares (devia ser la ‘setmana fantàstica’ o una cosa d’aquestes) vaig descobrir, inflada d’alegria, que el grup ja tenia un disc anterior. Recordo com si fos ara que vaig estar una bona estona mirant la contraportada, on apareixien, en blanc i negre, els quatre membres del grup: per fi els havia pogut posar cara! I ho confesso ara: durant un temps (uns anys!) vaig ser força grupie dels Gossos (ostres, però si fins i tot tenia un carnet del club de fans!). Deu ser per això que, tot i que després del quart disc els vaig perdre una mica la pista, tinc un record molt dolç del grup.

No va ser l’únic disc que vaig comprar aquell dia.
(més…)

Un mes després del comunicat de McCartney, que anunciava allò que ja es veia a venir, sortia l’últim disc (i documental) dels Beatles ‘Let it be’ (1970), que, tanmateix, fou enregistrat abans que ‘Abbey Road’ (1969). Un ‘Abbey Road‘ que deixava perles com ‘Come together‘ i les millors cançons de George Harrison (‘Something‘, ‘Here comes the sun‘), i un ‘Let it be‘ l’enregistrament del qual va constatar que el final havia arribat.

(més…)

T’he escrit una carta que no rebràs mai. I he recordat que anys enrere també vaig escriure’t una carta que començava dient “Això que t’escric, no ho llegiràs mai”. Ja ho veus, la de coses que t’he dit sense que ho sàpigues. Ni t’ho imagines, quan ens creuem pel carrer i ens saludem amb un trist cop de cap. Tres segons i passes de llarg. Aleshores recordo aquella carta, i també la teva olor. M’humitejo els llavis i, mirant a terra, em transporto al banc del passeig, a la cafeteria, al parc… I quan miro enrere, ja has girat la cantonada.

(més…)

Et despertes mandrosa. És el que toca, som diumenge. T’encanta que el despertador dels diumenges sigui la llum que s’escola per les escletxes de la persiana. El llit és fred: estires el braç i t’adones que és buit. Que estrany, penses. Però ho aprofites per estirar-te en diagonal i fer el ronso ocupant tots els centímetres del matalàs. Al cap d’una estona, t’incorpores, et poses les ulleres, et reculls els cabells, et poses les sabatilles i surts de l’habitació.

(més…)