Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.
—Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res.
Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.
El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.
Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica:
Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.
*’El libro de los abrazos’ (1989)
He de confessar que vaig tenir el bol de confitura que m’havia portat l’Hermínia intacte damunt del marbre de la cuina durant setmanes. No em vaig atrevir mai a tastar-lo… digueu-me paranoica. Al final vaig decidir llençar la confitura i netejar el bol, conscient que tard o d’hora hauria de picar a la porta del davant per tornar-lo.I pensar que si m’hagués quedat el bol ara no tindria aquella imatge clavada a la retina…
Després d’aquells mesos d’episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.