una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Eines contra el catanyol

Deixa un comentari
‘Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d’entendre el món, una manera de viure’l i de descriure’l’. És la frase amb què acaba sempre el programa ‘Do de llengües’ de Catalunya Ràdio i defineix prou bé què signifiquen les llengües i quin és el seu valor. El català no és en perill d’extinció, per molt que s’hi esmercin alguns, però és cada dia una mica més pobre per culpa de la presència de l’espanyol. Pel que fa a Catalunya Nord, em remeto a aquest article de Joan Lluís-Lluís: ‘Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola‘. El català és, doncs, la nostra manera de veure i de viure, de descriure el món. Per això l’ús que en fan els mitjans és tan important, perquè és a través d’aquests que expliquem la realitat.
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 17 de desembre de 2012 per Bel Zaballa

Les lleis injustes, hi són per desobeir-les

Deixa un comentari
Durant aquests quinze dies de campanya sentim per enèsima vegada a la ràdio i televisió públiques aquella cantarella que, de tant repetir-la, deixa de tenir efecte. ‘Us recordem que la cobertura de la campanya electoral no respon a criteris estrictament periodístics, sinó a l’ordre d’aparició dels partits i la durada que fixa el consell de govern de la CCMA. No hi estem d’acord, perquè això condiciona el dret a la informació, i per aquesta raó no signem cap informació’. Això és tot?

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 11 de novembre de 2012 per Bel Zaballa

Posats a demanar…

Deixa un comentari
Hi ha moments que et sents un xic perduda i recórrer als clàssics conforta. Retrobar-t’hi, identificar-te amb els seus pensaments lúcids. Per això he anat a buscar en Pedrolo al prestatge del menjador, perquè tinc la sensació que tot això m’ha agafat en calces. Enteneu-me. La roba, les botes i el casc els duem posats de fa anys. Però m’he trobat amb el dubte de si he de treure la pols a l’armadura que roman a l’armari, o si se’m farà malbé si ho faig. Sóc escèptica, sí. No me’n fio. I no me’n vull fiar si no hi ha prou motius. Perquè ara per ara no vull renunciar a cap utopia. Per què ho hauria de fer?

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 28 de setembre de 2012 per Bel Zaballa

Penjada d’estelades de Vilafranca, arriba la Festa Major

Deixa un comentari
Va començar com una acció clandestina, fa prop de quinze anys. Quan s’acostava la Festa Major, una nit, un grup d’una desena de persones de l’esquerra independentista es dirigia cap a la basílica de Santa Maria i uns d’ells s’enfilaven a la torre per penjar-hi l’estelada. Va ser clandestina uns pocs anys, i avui dia és la inauguració oficiosa de la Festa Major de Vilafranca. La plaça Jaume I s’omple per assistir a la ja tradicional penjada d’estelades, un dels primers actes de la programació de la Festa Major Popular. La colla de diables convidada de cada any acompanya amb foc i tabals, i quan el núvol de pólvora s’esvaeix una mica i ja es tornen a divisar els dos estels roigs a la façana de la basílica, la gent entona els Segadors.
Visca la terra, i bona Festa Major!
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura el 25 d'agost de 2012 per Bel Zaballa

El Sistema funciona

Deixa un comentari
Centenars de milers de joves veneçolans, provinents de barris marginals, que deixen enrere un futur predestinat a la pobresa. Perquè el futur no està escrit enlloc. Ho fan (ho han fet) a través de la música. Concretament, a través de la Fundació de l’Estat per al Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils. El Sistema, com es coneix la fundació, va néixer l’any 1975 de la mà del músic i economista José Antonio Abreu, i avui té com a màxim exponent l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar, actualment dirigida per Gustavo Dudamel, fill del Sistema i un dels directors d’orquestra més destacats a nivell internacional (vídeo d’una actuació sencera a la BBC).

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Música el 12 d'agost de 2012 per Bel Zaballa

Perills d’alçada

Deixa un comentari
L’aversió, la repugnància o l’odi a un col·lectiu és una qüestió molt greu. Expressions vomitades contra els catalans com les que van aparèixer a la xarxa arran de l’incendi de l’Empordà són preocupants. Però tractar informativament la catalanofòbia amb un recull d’exabruptes ofensius trobats per Twitter i de comentaris anònims a webs de diaris és tendenciós, massa superficial i perillós.
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 1 d'agost de 2012 per Bel Zaballa

De motius, en sobren

Deixa un comentari
Fa dos dies commemoràvem el Primer de Maig, i avui, el dia de la llibertat de premsa. Dues cares de la mateixa moneda, com recorda el Sindicat de Periodistes: ‘Un periodista precari no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques’. El dia d’avui també el teníem encerclat al calendari perquè és quan té lloc la presentació del segon Anuari de Mèdia.cat de temes silenciats. Continuem lligant: ‘El silenci és una forma de censura molt efectiva’, recorda el Grup Barnils en una de les frases del vídeo promocional de la presentació de l’Anuari.
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 3 de maig de 2012 per Bel Zaballa

Jorn a jorn

Deixa un comentari
‘La desmemòria/4’, d’Eduardo Galeano*

Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.

—Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res.

Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.

El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.

Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica:

Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.

*’El libro de los abrazos’ (1989)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura el 1 de maig de 2012 per Bel Zaballa

La història del meu nom

Deixa un comentari
Potser si un dia no hagués llegit aquell llibre d’en Folch i Torres avui no em diria Bel. O potser sí, qui sap si altres camins m’hi haurien portat. El cas és que les meves circumstàncies són aquestes: Tenia tretze anys, i aquell curs de vuitè d’EGB vaig guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un relat que sóc incapaç de recordar. El premi que vaig rebre va ser el llibre ‘Les aventures del pobre Friquet’, de Josep M. Folch i Torres.
Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 9 d'abril de 2012 per Bel Zaballa

Poble que fa vaga mai no mor

Deixa un comentari
Són les 00.00. Comença una intensa jornada de vaga general. I servidora la secunda, amb ple convenciment. Conscient, també, que la lluita contra la reforma laboral i les retallades no és cosa d’un sol dia. Que no servirà de res? Ja ho veurem. Asseguts al sofà o anant a treballar com si tot anés bé segur que no canviarà res. Per això la lluita d’avui haurà de continuar demà, demà passat i l’altre… Conec gent que no en farà perquè no vol perdre la part proporcional del salari que es descompta per fer vaga. Segurament és la coacció “passiva” que millor funciona. Conec encara més gent disposada a assumir-la i a veure reduït el seu salari en pro d’un benefici major i col·lectiu, el de posar fre a tot aquest despropòsit.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 29 de març de 2012 per Bel Zaballa

Els eufemismes com a anestèsia de la realitat

Deixa un comentari
Han existit tota la vida, però sembla que la crisi està essent una màquina de generar eufemismes. Plans d’ajustament per no dir-ne retallades, desacceleració econòmica per no parlar de crisi, creixement econòmic negatiu per evitar la paraula recessió,… L’etcètera és llarg. En parlava abastament fa poc un article a El País titulat ‘No en digueu crisi, anomeneu-ho amor’ (aquí, la versió en català), on també es recordava l’expressió ‘tiquet moderador sanitari’ en lloc de ‘copagament en la sanitat’ o el ‘recàrrec temporal de solidaritat’ a què va fer referència el govern espanyol per parlar de l’agument de l’IRPF. L’article apuntava una qüestió que és important no passar per alt, la funció d’anestèsia que tenen els eufemismes. Que per això es fan servir.
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 20 de març de 2012 per Bel Zaballa

Un vuit de març qualsevol

Deixa un comentari
Llevar-te a les set. Fer els esmorzars, deixar el dinar preparat, dur la canalla a l’escola. Fitxar a l’oficina. Treballar al 120% conscient que el company que s’asseu al costat et supera en la nòmina. Fer un mos, fullejar el diari, trobar-te un reportatge sobre empresàries per commemorar el dia de la dona. Treballadora. Cabrejar-te i acabar de dinar indignada. Fer trucades i omplir excels. Agafar el bus. Fer una rentadora. Passar per la merceria, la llibreria i per ca’l fuster. Recollir el petit de la llar d’infants. Dur la gran a cant coral. Reunir-se amb la mestra de la mitjana. Anar a classe de pilates. Acabar un article per a la revista del barri. Recollir la roba estesa, preparar el sopar, depilar-te. Banyar la canalla a quatre mans i posar-se al dia. Rentar els plats, passar l’escombra. Repassar les factures i fer números. Posar els menuts a dormir. Aprofitar el silenci del final del dia per llegir una estona. Fins que els ulls et pesin tant que t’adormiràs sense treure’t les ulleres.

Juntes farem nostra la nit i vindicarem la paraula DONA.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cau de llunes el 8 de març de 2012 per Bel Zaballa

Al replà de l’escala [I sis]

Deixa un comentari

He de confessar que vaig tenir el bol de confitura que m’havia portat l’Hermínia intacte damunt del marbre de la cuina durant setmanes. No em vaig atrevir mai a tastar-lo… digueu-me paranoica. Al final vaig decidir llençar la confitura i netejar el bol, conscient que tard o d’hora hauria de picar a la porta del davant per tornar-lo.I pensar que si m’hagués quedat el bol ara no tindria aquella imatge clavada a la retina…

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 3 de març de 2012 per Bel Zaballa

Al replà de l’escala [Cinc]

Deixa un comentari

Després d’aquells mesos d’episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 1 de març de 2012 per Bel Zaballa