una entre tants

Aprofitant l’avinentesa, reciclo part d’un article que vaig escriure a Mèdia.cat sobre què va suposar aquell atac per al periodisme. L’atac al Marmara també fou un atac a la llibertat de premsa:

Aquest és el relat del viatge en el Marmara a través d’alguns dels participants a la flota. Seixanta minuts en què es poden veure imatges, moltes de les quals inèdites, de dins del vaixell. Són de les poques que s’han pogut recuperar, ja que l’exèrcit israelià va requisar tot el material dels periodistes que viatjaven a bord. Ordinadors, telèfons, equips de fotografia i vídeo… ‘El tercer cop que vaig demanar que em tornessin les cintes, em van respondre amb un cop a l’esquena i llançant-me escales avall’, diu el periodista escocès Hassan Ghani. Finalment, van poder recuperar algunes cintes i targetes que havien aconseguit mantenir ocultes. Però aquesta no va ser l’única violació a la llibertat de premsa que va cometre Israel.

Quan començà l’atac, el soldats van interrompre les comunicacions telefòniques i via internet, que havien servit per informar en tot moment del que passava. Censura informativa per amagar al món uns fets que, segurament a pesar d’Israel, finalment no quedaren ocults, gràcies a l’emissió per satèl·lit que l’exèrcit pensava que també havia tallat. Els operadors de telecomunicacions del vaixell, però, van recuperar-la durant els primers quaranta minuts de l’atac. Les noves tecnologies, doncs, van impedir que s’ocultés l’atac i van permetre que des de tot arreu es pogués veure en directe què succeïa. ‘Tot el món va poder veure què passava, i els soldats no van poder matar més gent. La transmissió va salvar moltes vides’, diu Ümit Sönmez.

Qui no va salvar la vida va ser el fotoperiodista turc Cevdet Kiliçlar. Causa de la mort: un tret al front mentre fotografiava un helicòpter israelià des de la coberta del Marmara. La resta de periodistes, per cert, foren segrestats, empresonats i incomunicats durant dies. El relat de ‘Fuego sobre el Marmara’ també serveix per no oblidar.