una entre tants

Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert. Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis, d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i per la seva influència, és fonamental.

Malauradament, la realitat de la majoria de mitjans de casa nostra és força diferent. I queda demostrat cada volta que un telenotícies obre amb una peça sobre política madrilenya, un diari dedica les planes principals a l’última batalla dialèctica entre Zapatero i Rajoy, o quan en un reportatge de televisió se subtitulen en castellà en comptes de català les declaracions fetes en castellà d’algú a qui costa d’entendre (ja sigui perquè no vocalitza o perquè hi ha molt de soroll ambient).

Els mots emprats per designar cada cosa també demostren la manca d’autocentrament de molts mitjans. Recordo una conversa de fa pocs dies amb el cap d’estil d’un diari, que ens deia que, lluny d’aquella expressió tan nostrada de ‘el nom no fa la cosa’, calia deixar clar que sí, que el nom fa la cosa. Per això acompanyar el mot ‘govern’ de ‘central’, per exemple, no és només una manera de parlar o escriure, sinó que reflecteix la percepció de satèl·lit que es té de la nostra societat. Una satel·lització que es fa pal·lesa, per posar altres exemples, quan parlen del nord per referir-se a Cantàbria en comptes d’Occitània, i també quan mitjans principatins parlen del sud per referir-se a les Terres de l’Ebre en comptes de la Marina i el Vinalopó. O cada cop que s’esmenta Castelló o Girona per fer referència a una divisió territorial espanyola, les províncies.

Per tot això, cada cop que llegeixo en un article o sento en un informatiu l’expressió ‘govern central’, no puc evitar de preguntar-me on deu tenir, el mitjà en qüestió, el seu centre. La pregunta és retòrica, és clar, perquè la resposta és evident: lluny i desviat. I
aquesta resposta m’emprenya i m’entristeix alhora.

[Article publicat a Mèdia.cat]