Després d’aquells mesos d’episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.
Recordo una matinada que em vaig despertar per culpa del mal d’ovaris. Vaig anar cap al lavabo, vaig obrir la farmaciola per agafar una pastilla i me’n vaig anar cap a la cuina a buscar un got d’aigua. La finestra és translúcida, dóna a un pati de llums. A l’altra banda, el llum de la cuina del davant era encès. Sí, a aquelles hores…
Durant aquell temps em vaig sentir observada constantment. Quan arribava a casa, mentre feia girar la clau, sentia la seva mirada clavant-se al meu clatell a través de la porta de casa seva. I si ens sentia perquè sortíem de casa xerrant, obria la porta de seguida per saludar-nos i explicar-nos vés a saber quines històries.
Al principi em vaig pensar que es devia sentir sola. Que venia a veure’ns perquè volia una mica de companyia. No és que sentís compassió, només mirava d’entendre-la, potser per evitar d’emprenyar-me cada cop que veia a través de l’espiera aquella dona plantada davant de la porta de casa. A mi no m’han agradat mai les visites sense concertació prèvia, i el sol fet de sentir el timbre ja m’emprenya. Però quan el timbre sona insistentment no tens més remei que deixar estar el que feies i atansar-te a la porta. Durant unes setmanes el ritual era sempre el mateix, amb petites variacions.
Al replà de l’escala hi ha una rascada a la paret i una taca seca al terra.
Perquè totes les vivències deixen un record o un altre.
U.
Em vaig trobar el senyor Joan donant voltes pel replà. S’havia deixat les claus de casa i esperava que arribés la seva muller. Entreu i espereu-vos dins de casa, li vaig oferir. No, no, vull ser aquí quan arribi aquella pècora. Els havia sentit cridar algun cop, però em va sorprendre sentir un home de vuitanta anys, i amb aquell posat tan fràgil, parlant d’aquella manera, amb cara de fàstic, de la dona amb qui vivia.
[View the story “Homenatge als quatre vents #70anysOvidi” on Storify]
Així ha mort el ministre de Franco. Al llit, de vell, i amb les mans tacades de sang.
La cosa està fumuda. Només cal fer un cop d’ull al mapa de mitjans catalans en perill que ha elaborat la periodista Txell Costa. Una quinzena es troben en situació crítica, amb acomiadaments múltiples i reducció de salaris, i deu ja han tancat la barraca. Tot just fa una setmana, acabaven les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca, que deixava 117 treballadors sense feina i tota l’illa sense cap canal públic en català. Un centenar de treballadors que s’afegeixen als més de dos mil periodistes desocupats, el triple que fa tres anys.
Qui t’estima et vol lliure. No et deixis trepitjar.
Un petit recull a Storify d’aquest 25N #StopViolènciaMasclista:
Segur que us passa, que busqueu alguna cosa per internet que us
interessa i mirant, mirant, allò us porta a buscar-ne una altra, fins
que al cap d’una estona teniu quinze pestanyes del navegador obertes, i
entre la primera i l’última no sembla que hi hagi d’haver cap relació. A
mi em passa cada dos per tres. Fa una estona que miro i escolto per
YouTube cançons de Johnny Cash. Hi he anat a parar perquè he buscat la
careta d’entrada d’una sèrie que estic mirant i que aprofito per
recomanar-vos: ‘The big C’, una comèdia sobre una dona d’uns quaranta
anys, interpretada per Laura Linney, a qui li han diagnosticat un
melanoma en fase terminal. (Sí, com a ‘Breaking bad’, però les dues
sèries no tenen res a veure). Si voleu una mica d’info, aquí, aquí i aquí en trobareu.
M’agrada molt la careta d’entrada. Així que he anat a buscar de qui era la cançó. Leftover Cuties.
Un grup de Califòrnia que fa, per simplificar-ho i recorrent a
etiquetes, jazz-pop vintage. La cançó completa es titula ‘Game called
life’.
Les imatges de la mort de Muammar al-Gaddafi van donar la volta al món en qüestió d’hores. O menys. No hi havia les càmeres de televisió en el moment de la seva captura, però sí telèfons mòbil. Enregistrades per un dels rebels libis, no van trigar gaire a ser a la xarxa i a obrir els noticiaris de totes les cadenes. Unes imatges repugnants i colpidores que mostraven una part del poble de Líbia, després de mesos de guerra, acarnissant-se contra un dèspota que havia dirigit el país durant dècades.
“El periodisme requereix paciència. Sovint molta”. Ho va dir Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate. Es referia, sobretot, al periodisme d’investigació (tot i que, com deia en Ramon Barnils, és que n’hi ha cap altre?) i a la necessitat no només de tenir paciència sinó de recórrer una vegada i una altra a les fonts, de contextualitzar, i de no tenir pressa. Segur que molts ho tenen present, però potser val la pena recordar-ho en l’era de les notícies fast-food. I vagi per endavant que qui escriu aquestes línies és la primera que sovint ho oblida o, pitjor encara, ho arracona a consciència tapant-se el nas.
Ahir vam passar pel recital ‘Quan la dignitat acampa a la plaça’, el primer dels actes de la ‘korrespondensia poetika 2011‘ que organitza l’eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d’ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.
Després de ‘googlejar-la’ una mica, podem explicar que és d’Olot, que va néixer el 1980 i que des del 2007 forma, amb Arnau Tintó, el duet Mecànica orgànica, amb què musiquen la seva poesia. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el de Poesia Miquel Martí i Pol 2010 de Cerdanyola del Vallès, amb l’obra ‘Ulls a través’, editada pel servei de publicacions de la UAB.
‘Anhels‘ és un dels poemes que en forma part.
(Podeu llegir-lo i escoltar-lo)