una entre tants

Menú setmanal

Dilluns, cereals amb llet
llençols amb olor de sabó
paneroles a la cuina
orquídies al rebedor.

Dimarts, mig quilo de prunes
mitjons desaparellats
un poema d’Estellés
un pedaç per als texans.

Dimecres, un grapat de llenties
clavellines al balcó
encens de patchouli
penjolls de colors.

Dijous, pa amb formatge
calçotets davall el llit
viatges de novel·les
una cançó per a mi.

Divendres, suc de tomàquet
siroll de tractors
iogurts de maduixa
quaderns amb gargots.

Dissabte, arròs a banda
tovallola amb sorra i sal
faldilles i sandàlies
claus que obren tots els panys.

Diumenge, crispetes al sofà
diaris rebregats
migdiades amb pijama
cigarretes i vi blanc.

Menú de degustació

I l’endemà ningú no l’ha vist,
però ens trobarem
a la ciutat eterna
per assaborir peix fresc
i músiques enyorades.
Per esperar-nos sempre
sense desesperar.

Llegeixo, o escolto música mirant per la finestra o amb els ulls tancats. De cop, sé que ha tornat. Ensumo l’olor rància del seu perfum. De reüll, veig els pantalons negres, i les sabates negres. No hi ha dubte: m’ha tornat a trobar. Els cabells llardosos li tapen el front i les ulleres de sol oculten una mirada que pressenteixo sinistra. No em fa por, però m’incomoda. La cara, la té pàl·lida i és inexpressiva. Segui on segui, sempre acaba seient davant meu.
Un psicòpata com qualsevol altre que es veu que l’ha agafada amb mi. Em mira rere les ulleres fosques, ho sé. Amb gestos, i mirant cap a una altra banda, intento fer-li saber que fa pudor, però no se n’assabenta. O li importa un rave, que pel cas, ve a ser el mateix. L’endemà sec a una altra banda, i l’altre, més enllà, però no hi ha manera d’escapar-ne. Té una mena de radar que em troba on sigui que sigui.

O ell acaba amb mi, o hauré d’acabar jo amb ell.

Allò que em va deixar més parada de “Quadern 2008”, de Joan Miquel Oliver, va ser veure la feinada que hi ha rere cada lletra de “Bombón Mallorquín”. Tot i que pugui semblar que a n’Oliver se li’n va i canta el primer que li passa pel cap, paraules sense sentit, tot té un motiu. Totes les cançons estan treballades fil per randa perquè tinguin exactament la musicalitat que n’Oliver vol. I que aconsegueix.

El llibre és un recull de pàgines de llibreta quadriculada plenes de gargots i proves, amb comentaris de n’Oliver sobre cada pàgina (segurament una de les parts més interessants del llibre) i amb la corresponent i agraïda transcripció de les seves anotacions inintel·ligibles.

L’única pega és que trobo que podrien haver ideat un format de llibre més còmode que aquest. Massa gran, pel meu gust, i amb l’obligació d’anar tombant el llibre per llegir les anotacions al marge.

Canviant de tema, però continuant amb llibres i aprofitant que avui, ressaca de Sant Jordi, ningú deu tenir ganes de parlar de literatura. Ahir vaig furtar “Els racons de la memòria” d’Isabel-Clara Simó, que corria per la redacció, i quan l’acabi em posaré amb “2666”, de Roberto Bolaño, el llibre que m’han regalat aquest Sant Jordi després de dies disparant indirectes.

I per acabar, només una cosa important:

Sóc contradictòria, inconstant i cagadubtes. I no sé si sóc més una cosa o una altra.

He perdut el compte de les vegades que he canviat la imatge de capçalera del bloc. Tot i que sembla que l’actual s’està establint com a definitiva.

Em vaig fer vegetariana i ho vaig ser, defensant-ne els principis a tothom que criticava el vegeterianisme, durant quatre anys. Però les temptacions carnívores, finalment, han pogut més i, tot i que em negaré sempre a menjar carn de cangur, ja no sé dir que no a un tall de botifarra cuinat a la brasa. Era Ausiàs March qui deia “la carn vol carn”? Doncs això.

I encara n’hi ha més…

(més…)

No tinc per costum anar a dinar a aquesta mena de restaurants on et posen plats grans de color blanc amb una mica de menjar al mig. Però avui, que feia massa bon dia per quedar-se a casa, i després de passejar pel mercat, fer la compra de la setmana i fer el vermut, hem anat a un restaurant (relativament) nou de la vila d’aquests que et canvien els coberts amb cada plat i que t’omplen la copa de vi abans que s’hagi buidat.

(més…)

L’horari laboral i sobretot les anades i vingudes a la feina em consumeixen la major part del dia. I com que sóc de les que s’enganxen als llençols i s’hi queden fent mandres, no durant cinc minutets sinó, durant una hora, mentre vaig donant cops al despertador cada deu minuts, diguéssim que em queden poques hores lliures al dia. Sí, sí, a la llista de coses pendents hi ha la d’aprofitar millor les hores, que ja dormiré quan em mori, però què voleu que hi faci, la son i el coixí són més temptadors.

Tota aquesta introducció “patillera” és una excusa per justificar la manca d’actualització d’aquest bloc. Però és que la constància tampoc és pas un dels meus forts.

En definitiva, que aquests últims dies han passat un fotimer de coses de les quals no he pogut parlar. I he descobert un fotimer de cançons noves. Així que, com que tinc pressa, us deixo amb una. Si és que no la coneixeu ja.

(més…)

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.

Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal, ‘Vuit de març’.

—

I les dones, segons Eduardo Galeano:

(més…)

Aprofito la tornada en tren per llegir un parell de documents. (Per cert, quinze minuts de retard. I així, un cop per setmana de mitjana. El més trist és que això ja no és notícia, perquè la majoria de fets, perquè siguin noticiables, han de ser excepcionals, i resulta que l’excepció és que el tren passi quan toca. Així de trist.) El primer és el tastet que han penjat a VilaWeb sobre el llibre de RodaMots. Fa temps que hi estic subscrita, però coincideixo amb Jordi Palou que, a vegades, va millor tenir el document en paper, per llegir-lo al tren, per exemple, i guixar-hi tant com vulgui.

La primera paraula que descobreixo és ‘piquiponada’:

(més…)

Com passa el temps: ja fa un any d’aquell apunt al bloc. Els pares no s’ho van creure fins que no ens hi vam instal·lar. Com el pagaríem, el pis? Tant feia, ja ens espavilaríem. Sort que vaig trobar feina aviat. Hi ha hagut temps per moments de tot, entre aquestes quatre parets.
La primera paella feta a quatre mans. Dies sencers amb el llit sense fer. Riures dels que fan agafar mal de panxa. Pantalons pel terra llençats amb pressa.

Bons dies mandrosos. Cops de porta i mala llet. Plats acumulats a la pica… Que això pareix un niu de rates i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat fotrà un multa i xaparà el negoci. Que m’és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla. I què anava a dir …

Matins de diumenge amb croissants i diaris. Alguns pots de vidre a mans de sapastres trencats. Infusions a mitjanit posant-nos al dia. Tapes de wàter aixecades. Jocs que han acabat amb plors.

En aquest diminut menjador hem ballat i, des que va arribar la wii, juguem a tennis i a boxa (i amb quin estil!). Hem descobert muntanyes de cançons noves. Hem posat un Hokusai a la nostra vida. Hem après a planxar i hem descobert paneroles al rebost.

Tot i els moments que espanten, 365 dies després continuo amb el convenciment que ets tu.

Els vaig descobrir ahir, tot i que ja van pel tercer disc. Amb aquest nom, me’ls imaginava horteres. Però m’hi he enganxat, i mentre sonen, els peus em ballen sols.

No tenen ni vint anys i fan la música que ballaven els seus besavis. Amb banjos, ukeles i xilòfons. Però la bona música no passa mai de moda.

Són Kitty, Daisy and Lewis i sonen així:

Ja ho saps, que t’espia. I què?, ja t’està bé. Aixeca els ulls, que se’t quedaran quadrats. Mira, així et distreus, ni que sigui durant una estona. No li demanis un conte, que les princeses no li han caigut mai bé, i els prínceps blaus encara menys. Ni tampoc no esperis acudits, ni bons ni dolents, que no en recorda mai el final. Però pots passar, fer-te un cafè, i espiar entre línies. Però no t’emocionis. Potser hi penses massa sovint. I què?, tanca els ulls, i tot arreglat. Aquí dins ja no hi ha espies, tot és fosc. Més tard, uns ulls t’intimidaran. I què? Quan et cansis, abaixa la persiana, i dolços somnis.

Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.

Un entre tants.

Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.

Un entre tants.

Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.

Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.

Un entre tants.

[…]
(més…)

És una de
les imatges que acostumen a venir-me al cap quan fa vent. I és per
això que sóc llevada un dissabte a les sis del matí.

Cloc. Cloc. Un porticó de l’edifici balla al ritme del
vent. Tinc el soroll dins del cap.

Tota la setmana
esperant que arribés dissabte per poder dormir d’una tirada
tant com em vingués de gust, i havia de venir el vent dels
pebrots.

No m’agrada el
vent. Em posa tensa.

Sóc al
llit, i el sento com em passa pel damunt. I m’imagino, com al conte,
que d’una revolada arrencarà el sostre.

A vegades imagino
coses poc sanes.

Quan porto més
de vint minuts pensant-me que una ventada em deixarà el vidre
de la finestra clavat al crani, em llevo.

Pi. Pi. Pi. Pi.
Pi. Pi. L’alarma d’un cotxe s’afegeix a la festa.

Tot al meu voltant
grinyola.

I és per això que sóc aquí. Després de fer neteja del lavabo i d’endreçar la cuina, no sabia què més fer.

Ni-no. Ni-no.
Ni-no. Mai no he sabut distingir la sirena d’una ambulància de
la d’un cotxe de policia o d’un camió de bombers.

Cloc. Cloc. Tinc ganes
d’estrangular el veí que ha deixat el porticó obert.

No sé de què rius, si l’acudit és dolentíssim. Però et pixes de riure. Mazoni crida Apocalipsi now, no hi donis més voltes. No sé de què et queixes, si no t’ha fet res. Però remugues mentre arrufes el nas. Premonicions. No sé perquè plores, si no fa pena. Però t’acabes un paquet de kleenex. No em miris així, que no aconseguiràs pas res. Ja pots fer l’ullet tant com vulguis. Allà al fons les hormones es munten una festassa de mil dimonis. A hard night. Algunes pel·lis han fet molt de mal. No parlis tant, que la força se te’n va per la boca. No cal que pengis més post-its a la nevera, que no els llegiràs pas.
Post-it, stop it. Premonicions.

It’s gonna be all right.

Diumenge. Un camerino ple de fum, de menjar i de beure. Ara ja ens hem relaxat, tot ha sortit rodat. Comento amb en Xavi Sarrià que ha estat el meu últim concert (obro parèntesi per dir que, en la nostra primera conversa no virtual, em va caure molt bé, el paio). ‘Bé, ara començaràs una nova etapa’, em diu.

Un parell d’hores abans, al mateix camerino, em tremolaven les cames i no podia deixar
de fumar.

(més…)