una entre tants

[Aquest és un fragment que hi havia desat com a ‘Esborrany’ al bloc i que acabo de trobar. El més curiós de tot plegat és que no recordo haver-ho escrit… Amnèsia? Estat de semi-inconsciència? Memòria selectiva? Qui lo sa! Misteriós, tot plegat.]

Podria començar a comptar des de l’u i estar-m’hi fins a l’hora d’anar a dormir.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis…

Podria obrir la porta del carrer i posar-me a córrer fins que em trepitjés els cabells.
…set, vuit, nou, deu, onze…

Podria posar-me a menjar cireres i no parar fins a rebentar.
…dotze, tretze, catorze, quinze…

Podria seure al teu davant i mirar-te els ulls fins que els tanquéssis.
…setze, disset, divuit…

No s’hi val, recordar sempre els pitjors malsons.
Guardo un paper amb el qual puc fer-te xantatge.

Preludi.
Anem directes a la 2 de l’Apolo. Dic el meu nom a l’entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de ‘no cal que em diguis res més’ i em dóna un parell d’entrades. Entrem. ‘Hmmm… Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol ‘gafapasta’…’. Tornem a l’entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. ‘Ei, que els See són molt bons, eh?’. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d’anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.

(més…)

‘Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet’, em respon quan li dic ‘Cesk, t’has fet gran’. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l’Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, ‘La mà dels qui t’esperen’.

Quan van aparèixer damunt l’escenari em van venir unes ganes boges d’enfilar-m’hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial. Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la veritat és que vaig xalar.

(més…)

L’ex-director d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha parlat clar (i una mica català) sobre les tortures i l’estat d’excepció, que ell va patir en primera persona quan el van detenir sota la llei antiterrorista i el van tenir incomunicat cinc dies. Tres d’ells, patint tortures i tota mena de vexacions.

El vídeo és interessant no només pel què diu Otamendi, actual director de Berria, sinó perquè ho diu, sense pèls a la llengua i donant noms d’alts càrrecs, en un dels programes amb més audiència de la televisió pública catalana.

Per cert, que Otamendi (que aquests dies és a casa nostra en el marc de la setmana catalana de solidaritat amb Egunkaria) serà demà a VilaWeb per fer un xat a la una del migdia. Segur que serà molt interessant!

Obres la llibreta i anotes, una damunt de l’altra, totes les coses que t’has d’emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos.

Et passeges pel lavabo i l’habitació i repasses els armaris amb la mirada per no descuidar-te d’apuntar res a la llibreta.

Un cop has fet la llista, agafes les coses una per una i, mentre les poses damunt del llit, fas una creueta al costat de la paraula. La creueta significa que has agafat el raspall de dents i l’has deixat damunt del llit, però encara no l’has posat al necesser.

I un cop ha estat tot col·locat damunt del llit, comences a ficar-ho a la maleta. Plegues la roba a la manera com vas veure aquell dia a la tele. Sembla que així la roba ocupa menys espai. Ara sí, quan el fiques dins, ratlles la paraula “biquini” de la llibreta. I les paraules “xancletes”, “tovallola platja”, “crema solar”…

Potser hauràs de seure-hi al damunt, per poder tancar la maleta, però en tot cas, ja ho tens tot per… marxar de vacances!

Apunts previs: 1. No m’explico com és que, a aquestes alçades, encara no he creat una categoria d’articles que s’anomeni “La Renfe (dels collons)”. 2. M’agradaria saber si amb el famós traspàs de rodalia (que encara s’ha de veure quant s’hi inverteix i com), desapareixeran els retards i informaran de les incidències (quin gran eufemisme) amb puntualitat i, si no és molt demanar, senyors i senyores, en català.

No sé què ho fa, però el tren de quarts d’onze acostuma a passar sempre amb retard, així que en un primer moment, ni m’hi fixo. De cop i volta, miro el rellotge i m’adono que fa un quart d’hora que el tren hauria d’haver passat. Però per la via només hi passen trens que moren a l’Hospitalet. Un rere l’altre. I un altre. I un altre. I encara un parell més. Fins que…

(més…)

No esperis res de mi,
ni tampoc de ningú.
Acostumo a decebre,
com gairebé tothom.

Yo me lo guiso,
yo me lo como.

Recorda, tanmateix,
que tens un bon grapat
de cançons evasives
i un refugi particular.

My home is nowhere without you.

La música m’obliga a caminar a un ritme de tres per quatre. La gent que em vegi pensarà que vaig coixa. O borratxa. O que sóc boja. El cas és que camino a ritme assonant A B A.

Em creuo amb un home que passeja un gos. Té cara de dir-se Crispeta, Piga o una cosa així. El gos, dic. Ve directe a mi, tant que m’agraden els gossos. Suposo que ensuma les restes de menjar que duc a la carmanyola. Cago’n tot.

Jo també m’he passat al tabac trinxat. Coses de la crisi. Des d’avui, l’elefanta Susi de Barcelona té una amigueta nova, l’africana Yoyo. És la notícia del dia.

El paio de davant meu al tren m’ha mirat tota l’estona, però era massa atractiu com per pensar que era un psicòpata.

Sento passes rere meu.

M’he viciat a Herman Dune.

Crec que dormo massa. T’he dit mil vegades que em despertis abans de marxar de casa. La culpa sempre és dels altres.

Escalfaré aigua per fer una infusió, em preparé una cigarreta i ens posarem al dia entre tenia-ganes-de-veure’t i encara-no-has-rentat-els-plats.

Sé que t’agrado, no dissimulis. Hi ha mirades que posen de bon humor i somriures que són pura complicitat.

Ah, i prefereixo mil vegades abans un polo de llimona que un de menta. La menta no m’ha agradat mai.

I’ll be there if you ask me to.

Amb les cançons passa com amb les olors, que quan en sents algunes et retornen a racons de la memòria per on feia molt que no hi passaves. I de cop i volta, tornes a tenir les mateixes sensacions que havies tingut en aquell moment concret de la teva vida. Sensacions que recorren tots els nervis del cos de manera plaent i que et causen un somriure que a pics pot semblar estúpid i tot.

Doncs això em va passar ahir, quan ma germana em va posar unes cançons que havia trobat per l’ordinador de casa els pares:

(més…)

1. Demostrat. La teva modernitat es mesura per la mida de les teves ulleres. Com més grans, més “guai” ets, i com més estrambòtic vagis vestit, també. Encara que al meu poble, si passegessis així pel carrer, t’apedregarien.

Més coses:

(més…)

Es diu Dent May i dedica el seu últim disc a l’ukelele: ‘The Good Feeling Music of Dent May & His Magnificent Ukulele’.

En los suburbios de La Habana, llaman al amigo mi tierra o mi sangre.
En
Caracas, el amigo es mi pana o mi llave: pana, por panadería, la fuente
del buen pan para las hambres del alma; y llave por…

-Llave, por llave -me dice Mario Benedetti.

Y
me cuenta que cuando vivía en Buenos Aires, en los tiempos del terror,
él llevaba cinco llaves ajenas en su llavero: cinco llaves, de cinco
casas, de cinco amigos: las llaves que lo salvaron.

“Celebración de la amistad/1” (El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

—

[Galeano ha dit avui, quan ha anat a acomiadar-se de Mario Benedetti: “Benedetti en italià significa beneïts, i només puc dir això, beneïts; beneïts siguin les dones i els homes honestos i generosos com ell”]

—

Cómo voy a creer / dijo el fulano
que el mundo se quedó sin utopías

cómo voy a creer
que la esperanza es un olvido
o que el placer una tristeza

cómo voy a creer / dijo el fulano
que el universo es una ruina
aunque lo sea
o que la muerte es el silencio
aunque lo sea

cómo voy a creer
que el horizonte es la frontera
que el mar es nadie
que la noche es nada

cómo voy a creer / dijo el fulano
que tu cuerpo / mengana
no es algo más de lo que palpo
o que tu amor
ese remoto amor que me destinas
no es el desnudo de tus ojos
la parsimonia de tus manos
cómo voy a creer / mengana austral
que sos tan sólo lo que miro
acaricio o penetro

cómo voy a creer / dijo el fulano
que la útopia ya no existe
si vos / mengana dulce
osada / eterna
si vos / sos mi utopía.

“Utopías” (Poemas del alma, Mario Benedetti).

Quarts d’onze de la nit. Surto del metro de plaça Catalunya i em trobo l’estació de renfe completament a les fosques. Només hi ha la llum que fan les màquines expenedores. Les portes d’accés a les vies, com que no hi ha llum, són obertes. M’endinso a la gola del llop. Baixo les escales agafada a la barana. A baix hi entra una mica de la llum de l’estació de metro. Això és molt tètric… I no puc evitar imaginar-me roba-carteres, assassins en sèrie, venjadors que aprofiten l’anonimat de la fosca per fer la seva justícia.

Però les rareses no acaben aquí

(més…)

Ja fa dies que duren els tics a l’ull dret.
I mira que menjo plàtans.
No deu ser cosa de manca de potassi, doncs.

Ara el joc ja ha passat a l’ull esquerre. Inquietant.

Tinc les vores de les ungles plenes de pellofes. I em passo les hores mossegant ungles i menjant pellofes. 

Hmmmmm, delicioses!

Serà dolent per als nervis abusar de la til·la? Quina part de la culpa és meva i quina teva? Convida’m a fumar, doncs.

Jo vaig néixer als anys vuitanta, així que de la música d’aleshores, poc en sabia, i de la “movida madrilenya”, encara menys. A Antonio Vega el vaig descobrir a la universitat, quan un company de Dret em va passar un dels seus discos en solitari (que per cert, ha desaparegut; a qui li vaig deixar?). Em va agradar la seva veu, les lletres tristes i lluitadores de les cançons… Quan avui he sentit que s’havia mort, m’ha vingut al cap aquesta cançó: