Tombant pel Mascançà

… ni una hora. D’aquí mitja ja serà
13D. Un dia per la història. Que s’escrigui amb majúscules, dependrà de
nosaltres.

Es podria definir de moltes maneres les
sensacions d’aquestes hores prèvies a l’obertura de les urnes.

Però us deixo amb la que he vist als
ulls de la Carmeta de cal Sellart, la Carme Rabés, 100 anys de vida, quan ha emés el vot anticipat

Alegria.

Un munt de reunions, repartir butlletins (ja està a punt el quart PAO 4), dues xerrades informatives amb debat, un parell de taules de vot anticipat, una cistella que tomba d’esquena,.. i avui (divendres) , finalment, l’Ajuntament del Palau d’Anglesola ha aprovat per ple, donar suport a la consulta popular sobre la independència de Catalunya promoguda per el Palau d’Anglesola Opina (PAO).

Per si algú pregunta per l’encapçalament d’aquest apunt: per la independència, cap més pas enrere.

!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Tornar a veure quelcom que forma part
del teu paisatge memorístic sempre emociona. Sobretot quan era una
cosa a tocar de casa i que, ara, “ha retornat”.

Això és el que han fet 7 padrins de
Vila-sana (gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament d’aquest
municipi) que han pogut tornar a veure l’Estany, ple d’aigua.

Amb problemes de mobilitat, la majoria
no havien pogut veure l’espai que, des de finals de 2005, torna a
tenir aigua.

Tanmateix, tot i el sentiment de
recordar moments de la joventut, el moment més emocionant fou quan
al veure’s, es saludaven afectuosament entre ells. Tot i viure en el
mateix poble, la seva situació física feia que, en alguns casos,
fes molt de temps que no es veien.

I es que, a vegades, la llunyania no
està tant en la distància que hi ha, si no la disponibilitat en
recorre-la.

Em va arribar a mans, el passat dia 18,
un tros d’un diari nord-americà (dues fulles -4 planes- del The News
Leader).

Pel que he trobat es tracta d’un diari
“serving the Central Shenandoah Valley”, a Virgínia.

Del que he llegit, m’han cridat
l’atenció dues coses.

Una és a l’agenda (el diari és
l’edició del passat dia 5). Anunciava que, tot just el dia 18, quan
ho llegia, era el “First day of school for students – Augusta
County Schols”.

No se quin temps fa en aquest comtat,
però em se fa impensable que aquí, a casa nostra, al mig de
l’agost… i amb l’agost que estem tenint, comencessin les classes.
Vaja, ni pensar-ho.

L’altra és un anunci de la cadena
Kroger. M’ha cridat l’atenció (defecte professional) l’apartat on
oferien “California Bartlett Pears”, 10 lbs for $10. Si ho
entenc bé, són 10 lliures de peres per 10 dòlars. Portat a casa
nostra vendrien a ser 4,5 quilos de peres per uns 7 euros. Més o
menys a 1,55 euros el quilo.

Un preu respectable per una pera que a
casa nostra difícilment trobarem al mercat ja que, la majoria, va
destinada a la industria conservera. La textura granelluda de la seva
carn fa que, el mercat, gairebé, la menysprei com a fruita fresca.
Tot just el contrari dels americans, pel que es veu pels preus que
gasta.

Suposo que tu ho tenies més clar que tots els que d’una manera o altra et plorem.
Però tot i així és molt fotut. M’havies parlat de la traïdoria del foc… però, noi, tan lluny, a l’Horta de Sant Joan… embolcallat per les flames... no vull ni pensar-ho… Trobaré a faltar les, espaiadament, llargues converses.
I es que, ara, Ramon, poca cosa més se m’acut.
Allà on siguis, una abraçada.

Soc del Barça, si més no seguidor,
sense arribar a ser culer (no he vist el partit, però m’he empassat
-a voltes escoltat- l’especial post-partit).

I sóc un dels “il·luminats” que,
a principi d’aquesta temporada, deien que tant de bo, quan s’obrís
el mercat d’hivern, algun xeic àrab se’n portés el Thierry Henry.

Afortunadament encara juga al Barça

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
(fins que lo Bojan s’obri pas).

Un dels plaers (i necessitats) de casa
nostra és la migdiada.

Fins al punt de que ni els espetecs de
vidres trencats, l’olor de fum de goma cremada, ni el xivarri de la
gent sota de casa comentant l’espectacle (el foc sempre és un
espectacle, malgrat el mal que pugui fer) et trenquen el son càlid
de la migdiada.

Ben just el so de les sirenes dels
Bombers et trenquen, lleument, la son. Ben just per girar-t’hi de
cantó.

Avui m’he adonat que no se fer una
abraçada espontània. I m’ha dolgut.

Es quan algú que tens en estima, i
veus de tant en tant, se t’atansa i saluda encaixant les mans i
fent-te una abraçada. Inesperada.

Potser perquè no estic acostumat a
saludar així. Potser perquè la considero una manera molt personal,
íntima, de dir-li hola a algú que aprecies. Potser per això m’ha
dolgut no haver sabut fer una bona abraçada.

Anava a escriure una altra cosa, però
a l’entrar a VilaWeb he llegit la informació sobre el Pepe
Rubianes.

En un altre cas, potser, ploraria. Pel
Rubianes només em surt una rialla. Una de les moltes que ell m’ha
fet sortir i que, quan hi pensi, em continuarà fent sortir.

I fins hi tot he posat informació on,
primer, havia escrit mort perquè, ves a saber, si tot plegat no és
un muntatge del Rubianes per escapolir-se cap a la seva Àfrica
estimada, o allà on li roti, i que el deixem en pau.

Una rialla, Pepe, de part d’algú que,
si la memòria no em falla, sempre t’ha vist a través de la
pantalla.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Aquesta setmana he escoltat (per la
ràdio) molta gent que preguntava on anar a tocar neu.

En canvi no he sentit ningú
parlar del que vam decidir fer aquest dissabte: anar a veure el sol.

Quan no recordes quants dies portes
sense tenir un dia de sol (es cert que, només aquesta setmana,
el vam veure ben just un parell d’hores, un parell de tardes) som
bastants els emboirats que decidim agafar el portante i, ni que sigui
per un dia, anar a enlluernar-nos.

Aquesta vegada però, la
satisfacció d’un dia radiant va volar de cop en un tram de deu
quilòmetres, conduint de nit, de boira enganxada a terra, com
feia anys que no veia.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
He de reconèixer que tants anys
voltant per aquest món i no ho havia fet mai. Només
mirar i, tot recordant sí que hi va haver un primer contacte,
però d’allò que en diuen “anar al segur”. Ara,
però, havent ho provat, diguem, en directe, no és ben
bé el mateix.

I de dir que té el seu punt, i
més si com en el meu cas ho fas de matinada, això
d’entrar en una subhasta de l’ibei aquest. I si, a més, la
guanyés, el plaer és doble…

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
La veritat es que no tinc record
d’haver-m’hi fixat mai, però avui m’ha donat per mirar quin ha
estat el darrer correu de 2008 i el primer de 2009.

I resulta que era el mateix. Crec que
hi posava que era una corporació legal i fiscal, de Mèxic,
que hem desitjava un feliç 2009. De remitent l’Esmeralda Rios
de la que no tinc el gust de conèixer.

Així que marcat com a correu
brossa i la paperera.

Esperem que el 2009 no acabi en el
mateix lloc. Bon any nou.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Mig miler de persones s’han aplegat de
bon matí (tenint en compte que és Sant Esteve) per
corre la Cursa de l’Indiot de Mollerussa. Vint-i-un anys porten els
Xafatolls i l’Ajuntament amb aquesta cursa on deu ser de les poques
on els premis que reben els guanyadors els deu fer més nosa
que goig.

I es que veure la cara que fan
aguantant un indiot, faisà, perdiu o guatlla, es tot un poema.
I, tot i sabent que aquest és el premi, arriben de ben lluny i
n’hi ha que han corregut sense dorsal (500 era el màxim).

I amb un fred que pelava. Tant que, poc
després de que s’acabés la cursa ha començat a
caure aigua-neu i després ha nevat. Vaja, un dia ideal per
estirar les cames.

…res no val. Ni que sigui un
mocador”. Des que tinc memòria aquesta dita (amb l’afegit
particular) era motiu de discussió entre qui més ens ha
donat i la part més jove de la família. Amb els anys va
perdre virulència, sobretot quan vam entendre que poc teníem
a fer contra molts anys de “adoctrinament”. Al final, el mocador
nou de trinca (que gairebé sempre era el que estrenàvem)
es va convertir en una part més, de les vinculades a aquestes
festes.

Aquest serà el vuitè Nadal que no ens discutim. I com, des de fa vuit Nadals, el fet
d’agafar un mocador, nou de trinca, doblegar-lo i posar-lo a la
butxaca del pantaló, ha esdevingut una acte d’homenatge. De
record.

Bon Nadal.

Aviat està dit, però ja
fa vuit anys que va sortir VilaWeb Mollerussa.