Tombant pel Mascançà

Fa un parells d’anys (o tres…) a la,
ara ?adormida? (tot i que sembla que la volen reviscolar),
revista del meu poble, l’Avenç del Palau d’Anglesola, vaig
dibuixar un acudit on un Pare Noel anunciava les festes nadalenques
passejant per una platja (de les nostres, no de l’altre hemisferi).
L’exageració responia a
l’avançament que cada vegada es fa de la campanya (comercial)
nadalenca.
Ahir, dia 3 d’octubre, en alguns
indrets d’Andorra penjaven llums i motius de nadal!! Hi ho escric en
minúscules (com en el titular) perquè al pas que anem
tot el sentit del Nadal (en majuscules) quedarà reduït a
una mera campanya comercial. I els mateixos que encendran
l’interruptor (al Principat i arreu) després tindran la barra
de demanar-nos estalvi energètic.

Ahir vaig aparcar al carrer Nord de
Mollerussa. Per què ens entenguem ràpidament, qui ho
conegui, al carrer del Manikí.
L’any 80 o 81, dos vallencs, l’Emili i
el Marçal, van obrir aquest pub petit, totalment diferent,
tant estèticament com musicalment, dels que hi havia
aleshores.
Quan hi vaig entrar per primera vegada
ja feia un any que estava obert i ja havien canviat la decoració
inicial. Uns canvis que es van anar succeint durant els anys
d’existència i on el Marçal, que passat un temps es
quedaria sol al davant del local, hi tenia la ma trencada.
Punkis, rockers, moderns, sinistres, i
totes les etiquetes que van generar, o ja hi eren, els Sex Pistols i
companyia, es podien trobar en aquell espai reduït. A més
d’un munt de ?sense classificar?, entre els que m’hi incloc, que
ens agradava l’ambient, la música i que durant moltes nits, de
força anys, hi vam fer vida.
Després deixés de sortir
de nit, o ho fas molt de tant en tant, i el Manikí va passar a
ser un punt de record amb alguna visita puntual.
Ara deu fer un parell d’estius, vaig
veure les portes tancades en horari que haurien d’estar obertes. Algú
m’havia comentat que el Marçal volia tancar. I ho havia fet.
Ahir, quan hi vaig passar per davant no
hi havia ni el local. Només un forat, no gaire gran que el
local tampoc ho era, i el número del solar, el 14. Malgrat
això, per a molts, el carrer Nord continuarà essent el
carrer del Manikí.

Ja que parlem d’aigua, hauríem
de dir que fou la primera gota.
Per unes hores, i qui sap si amb el
temps…, no fou ni l’Estany d’Ivars, ni la Llacuna d’Utxafava, ni,
com fins i tot algú ha apuntat, l’Estany d’Ivars, Vila-sana i
Vallverd. Tothom parlava, explícita o implícitament, de
l’Estany del Guiu.
Somiatruites, boig, il·luminat,
tossut, …paraules que, en un altre moment, serien un insult, es van
dir a mena d’elogi per qui va engegar un procés que ha portar
a la recuperació de l’estany més gran de la Catalunya
interior.
I, ara, un llibre ?L’estany d’Ivars i
Vila-sana. La recuperació: d’un somni a una realitat? en
deixa testimoni, perquè ningú oblidi l’esforç de
tants, gràcies a l’empenta d’un.
Apotecari, polític, articulista,
…lo Ramon Maria Guiu podrà ser recordat per moltes coses,
però, si passa a la història, serà perquè
va creure i va fer creure a molts que un somni es podia fer
realitat. I de debò que ho ha aconseguit.
I si no us ho creieu, només cal
que us atanseu al Pla d’Urgell. En una terra tant plana és
fàcil trobar una entollada tan gran. I el viatge paga la pena.

Només cal que es posin d’acord
La Trinca, Sony (que em sembla que entre els dos tenen tots els
drets de les cançons dels primers) i Televisió de
Catalunya i que treguin el joc per a PS2 La Trinca SingStar (en
català, per si de cas cal dir-ho).
Veien l’especial d’aquest dissabte, amb
els subtítols tipus singstar, només cal ficar-hi els
tons i una mica més de programació i èxit
assegurat. Aquest divendres, en una festa, tota la canalla es sabien
les cançons dels trincos.. I no havien vist el programa (que
encara no s’havia emès). Les coneixen perquè els seus
pares, que ja fa vint anys que en tenen vint, els hi posen al cotxe
per tenir-los distrets. I de pas ells, els pares, també…au
vinga, vinga, vinga, vinga arriba La Trinca, Trinca, Trinca per salvaaaar la
humanitat…

El sistema de l’escriptor Emili
Teixidor de llegir poesia funciona.
L’opció ?bàsica? és
la lectura d’un vers diari (sense buscar-hi significats, només
gaudir de la lectura, del fet de llegir). Jo he optat per la segona,
llegir un poema o una plana diària, també sense
enreda’m a que vol dir. Es curiós, però, com, després
de la lectura ?interna?, quan faig una segona lectura en veu
alta, tot (gairebé sempre) agafa sentit. La de la doble
lectura no recordo si ho va dir en Teixidor, però ho faig.
També apunto i busco al
diccionari les paraules que desconec, o escric a la part superior de
la plana els versos o paraules que em captiven.
És una de les primers coses que
faig després de llevar-me i m’ho passo molt bé.
Gràcies senyor Teixidor.
Per si algú l’interessa he
llegit ?Lletra per a un àlbum? de Manel
Rodríguez-Castelló; ?Auques i ventalls? de Josep
Carner i ?Anomena’m nom? de Mireia Vidal-Conte. El segon no cal
presentació. Els altres dos espero que, d’aquí un
temps, tampoc. Són els guanyadors del setè i novè
Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, publicats per Pagès
Editors.

Més de dos dies m’ha tingut
telefònica sense connexió a la xarxa.
El primer dia per una avaria general a
les comarques de Ponent. El segon per veure que li passava al meu
ruter que no volia engegar-se.
Desprès de mil comprovacions i
quan m’han encarat a encomanar al servei de garantia un nou aparell
gratuït, aquests, i abans de ?regalar? res,. han fet una
nova verificació i vet aquí que tot funciona bé.
Els hi hauran de canviar el nom (als serveis).
Ah! i qui digui que desconnectar de
tant en tant va bé, us asseguro que quan no es fa de grat els
nervis surten per tot arreu. Vaig a fer una ullada als 155 correus
acumulats (tot i que ben segur que més de la meitat son
brossa).
Siau

Era la primera vegada que assistia a la
Nit de l’Esport Comarcal del Pla d’Urgell (convidat com a premsa, ja
que, pel que me van dir, les prop de 300 persones que hi van assistir
se’l van pagar, el sopar).
Em va agradar que es fes reconeixements
(aquí no es tracta de premis) a persones que estan vinculades
a l’esport i a l’activitat esportiva però que no són
esportistes (als que també se’ls hi va fer, el reconeixement).
Em refereixo a les persones que marquen les pistes o els camps, els
que hi son sempre una estona abans perquè tot estigui a punt i
els darrers en marxar per recollir-ho tot.
Potser estaria bé de canviar les
dates, ja que es celebra cada quatre anys, més que res per no
coincidir amb períodes electorals. Tot i que hi poden
participar tots els pobles (mani qui mani), amb una selecció
fetes per cada regidoria d’Esports (un altre punt a millorar o
modificar, per allò de no polititzar l’esport).
I per últim la pregunta que
molta gent es va fer i ningú va formular (o sí) i que,
en tot cas , ningú va respondre. On eren els nominats de
Bell-lloc d’Urgell i, sobretot, Mollerussa?
Per cert, a banda de l’omnipresent
futbol, l’esport amb més nominacions foren les bitlles, no en
debades el Pla d’Urgell és la comarca catalana que més
excel·leix en aquest esport.

Mai havia estat tan a prop de Lluís
Llach.
De fet no he anat mai a cap concert seu
(tret de veure en directe, per la tele, el del seu comiat). Tot i
escoltar-se a casa, amb insistència, la seva música,
desconec gran part de la seva discografia.
Aquest dilluns, però, va venir
a Mollerussa, on la Mostra de Cinema Català Som Cinema li va
retre un homenatge.
En els breus moments de la roda de
premsa, de l’homenatge,vist d’a prop, a un parell de metres veure els
seus gestos, escoltar les seves paraules,.. fins i tot quan l’estava
gravant, quelcom t’ultrapassa la pell. Es d’aquells moments en que
saps que aquella persona que tens davant és quelcom més.
No se si a Lluís Llach li deu agradar gaire, diria que no, que
el considerin un símbol, un referent nacional, però per
a mi, des d’aquest dilluns, per si ja no ho era, ho es.
Vull creure que la seva retirada dels
escenaris, lluny d’afeblir, incrementi la seva activitat pública.
Oimés després d’escoltar-lo a ?Lluís Llach, la
revolta permanent? (no deixeu de veure aquesta pel·lícula
de Lluís Donés) on diu, si fa no fa, ?…les cultures
minoritàries, com la nostra, o fan un esforç de
militància o estan destinades a desaparèixer?. No ens
podem permetre el luxe de perdre a ningú i, especialment, algú
com el Lluís Llach.
Un plaer, i un honor, haver-te conegut
Lluís, encara que no haguèssim intercanviat cap paraula
ni encaixada de mans.

Els més aferrats demòcrates proclamaven, a meitats del 70 del segle passat, que, una vegada recuperada la democràcia, una de les primeres institucions que s’havia d’eliminar eren les diputacions provincials. Ja han passat trenta anys i les diputacions, lluny de ser eliminades, tot i projectes de vegueries, han esdevingut institucions desitjadíssimes per totes les forces polítiques.
Si més no aquí a les comarques de Ponent, on molts ambicionen el lloc d’Isidre Gavín i, tots els partits, l’hegemonia de CiU.
I com que per la Diputació compten les partides judicials, que actuen com circumscripcions electorals, i sobretot, perquè tots els vots valen i s’acumulen, es donen situacions, per dir-ho finament, curioses.
En un poble de la Segarra, l’alcalde, i el seu equip, ha passat de CiU a PSC  perquè els socialistes li han promès els recursos per enllestir un local social. Això ho ha dit públicament el mateix batlle que ha fet bo allò de que ?als poble es vota a les  persones i no als partits?. I han canviat de sigles amb l’esperança de tenir local. Què, ben mirat, deu ser el que realment importa als veïns d’aquest poble. Vots per la Diputació i facilitats pel municipi. I tots contents… tret de Convergència que no se si ha esta a temps de preparar un altra llista. Ja se sap, vots, tots conten i valen.
Més vergonyós, per a mi, és el que ha passat al meu poble, situació que, crec, es dóna en més llocs. Després de tots aquests dies dient que es presenten tres llistes i va i en surten quatre. La darrera del Partit Popular (i en altres pobles ho fan altres) que ha bastit una candidatura on, pel que sembla i he pogut esbrinar, no hi ha ningú del poble. Ja se sap  que el cas es sumar vots. Em pregunto que passaria si, en aquest darrer cas, sortís elegida una persona que, potser, ben just sap on para el meu poble. Seria un cas paradigmàtic de la democràcia que tenim. Clar que, si s’han inventat el teletreball, també es podria el telealcalde o, en aquest cas, la telealcaldessa, perquè l’únic que en conec de la llista és que la candidata és una dona.

Per sort o per desgràcia la
boira ha fet que haguem tingut, si més no aquí al Pla,
un hivern més o menys normal. I dic això darrer perquè
un hivern com cal s’encarrega de que certs ?animals de companyia?
no apareguin fins a les portes mateixes de la primavera. En canvi,
enguany, només amb un parell de dies de certa bonança, ha
fet que apareguin les primeres mosques, bé, mosquetes.
No em vull imaginar com duen estar a
les zones on ha fet un hivern primaveral. I es que no se que es
pitjor, si la boira o les mosques i mosquits.

Tot el meu suport a
l’Oleguer Presas i rebutjar la decisió de Kelme de
rescindir-li el contracte per haver fet us de la seva llibertat
d’expressió.
A mi m’han perdut com a client i
afeccionat als seus equips.
Si voleu queixar-vos, VilaWeb ha
engegat la campanya 

Kelme m’ha perdut com a client

Deu fer un parell d’anys, dia amunt o
avall, parlant amb un conegut va sortir el tema de l’Estany d’Ivars i
Vila-sana.
El meu interlocutor, que encara ara no
arriba als quaranta, de professió liberal, acostumat a voltar
per aquestes comarques de Ponent i, el més greu, amb un amic a
Ivars d’Urgell, no en tenia ni idea ni n’hi havia sentit parlar mai,
de l’Estany.
A hores d’ara a ben segur que encara hi
ha moltes persones que desconeixen de la seva existència (de
l’Estany em refereixo), però també n’hi haurà un
munt que s’hauran assabentat gràcies a la seva presència
en els mitjans de comunicació, els darrers dies.
La presentació a Fitur de
Madrid, davant de premsa i especialistes del sector turístic,
el ser elegit com espai per representar el Dia Mundial de les Zones
Humides (enguany i aquí a Catalunya) o que un dels premis de
periodisme turístic Pica d’Estats estigui dedicat al mateix,
ha fet que aquesta zona recuperada, i que es convertirà en la
zona humida més gran de la Catalunya interior, hagi
esdevingut, ni que sigui per unes hores i com a totes, una estrella
mediàtica.
Afortunadament la seva presència
es mantindrà, fins i tot quan desaparegui aquest estrellat,
perquè hi ha molta gent que hi van creure i que van fer (i
fan) possible el que era menys que un somni.
I com que ara estant pavimentant els
accessos, no teniu excusa per no venir a veure´l.

Júlia Renom i Jordi Domingo
(coord.)
Pròleg: Ramon Camats.
Editorial: Pagès Editors

A ben segur que aquest dies és
una de les paraules més emprades o, si més no, que
forma part dels desitjos de la (majoria) de la gent: pau.
Cadascú té una idea feta
del que és la pau però, us heu preguntat que pensen de
la pau els més joves, els infants?
La resposta a aquesta pregunta la dóna
el Petit diccionari de la Pau, un llibre coordinat pels
professors de la Universitat de Lleida (UdL) Jordi Domingo i Julia
Remón, i que és el fruit de quatre anys de treball i
col·laboració amb alumnes i professors de diferents
centres escolars de Ponent.
La idea, de fet, surt del grup de
treball ?Educar per a la Pau? de l’Institut de Ciències de
l’Educació de la UdL, amb deu anys de treballs i que ara es
materialitza en aquest interessant llibre (en nego a dir llibret tot
i el seu petit format i volum).
Més de 250 paraules properes a
la Pau i les que li són antagòniques, encapçalades
per la Violència, de les que Ramon Camats en fa unes
classificacions clares i concises, i que ens poden donar una idea de
quina visió tenen els més joves de moltes situacions
que formen part de la vida.
El Petit diccionari de la Pau té
el valor afegit d’estar dividit per edats. Així, per cada
paraula, hi trobareu quatre definicions. Las dels infants i joves que
han participat en el treball, de 6 a 9 anys, de 9 a 12 i de 12 a 15,
a més les definicions estqblertes pels diccionaris de la
llengua.
I si, a més, voleu saber
realment el que pensen els més joves de casa vostra, el Petit
diccionari de la Pau us proposa una sèrie de jocs,
previstos inicialment per fer a l’escola, però que podeu
realitzar també a casa força interessants i
entretinguts.
Per cert el llibre porta per subtítol
?Paraules i jocs explicats per infants i joves per a educar en els
valors?. Per si no m’he explicat bé, en poques paraules
queda resumit.

Fa uns dies em van explicar que, durant
la dictadura, les obres que es deixaven interpretar en català
havien d’incloure text en espanyol. Tinc record de que a les
representacions dels Pastorets, algun personatge parlava en castellà
que, pel que fos, normalment era el dimoni.
Ara, a Mollerussa, el Grup de Teatre
Rossinyol recupera aquesta obra teatral en un nou text de l’autor
Nando Massaneda. Malgrat que ara no hi hagi l’obligació de que
aparegui un o varis personatges parlant en espanyol, l’autor ha
mantingut el que ara, si mes no en aquest tipus d’obra, ha
esdevingut gairebé una tradició.
En aquests Pastorets, però, no
són els dimonis els que parlen espanyol, sino els soldats
romans. Com se sap, aquests eren els membres de l’exercit de l’Imperi
Romà que, en aquells temps, havia invaït i dominava el
territori on s’ambienta la història.

Mentre uns trenquen vaixelles, altres
ensenyen a fer ceràmica. Dels primers… res.
Dels segons, exemples com el del
Consell Català del Llibre per a Infants i Joves.
L’any passat van crear el Premi
Atrapallibres, on van proposar a infants de fins a 12 anys, repartits
en tres categories, tres o quatre llibres per categoria i que
triessin el que els hi havi agradat més.
L’any passat s’hi van apuntar lectros,
molts, d’escoles i biblioteques públiques del País
Valencià i Catalunya. Enguany, a més a més, s’hi
han afegit les Illes.
Els llibres guanyadors? No ho se i, en
aquest cas, me’s ben bé igual, amb tot el respecte als
autors.