Tombant pel Mascançà

Fa anys (massa) un conegut anglès va
decidir emigrar de Manchester fins Cerdanyola del Vallès. Durant la
seva estada entre nosaltres una cançó dels The Clash es va
convertir en el seu himne. “Should I stay or should I go”. Al
pobre xicot els maldecaps anglesos se li van barrejar amb els
catalans i no sabia si quedar-se o marxar.

Per això escoltar als padrins del
Casal Rock cantar la cançó dels The Clash, més enllà
d’enyorances, esborronava la pell. La Regina fent de Strummer. Brutal. I diuen que no hi ha haurà tercer
a part, del Casal Rock. Llàstima.

Fira de Mollerussa ha suspès el Mollerussa Salut i Vida, el saló que s’havia de celebrar el cap de setmana del 9 a l’11 d’abril.
Ha donat tres possibles raons per la baixa inscripció, motiu de l’ajornament:  la celebració de tres fires en un mes (Fira de Sant Josep, Mollerussa Salut i Vida i Autotrac), la proximitat amb les festes de Setmana Santa i l’actual situació econòmica.
De les tres situacions, les dues primeres ja es van donar l’any passat: es va fer abans de Setmana Santa, enguany era després.  I en un mes també es van celebrar tres fires. La tercera sembla clar que és el motiu real de la baixa inscripció.
I en aquest punt cal celebrar que  l’ens firal hagi estat realista i veure que, si no hi ha inscripcions (desconec el número) és perquè als possibles expositors, ara, no els hi interessa gastar-se els seus diners en aquesta fira.
I valent perquè a Mollerussa la cosa firal té molt pes, gairebé un dels emblemes de la ciutat, i suspendre una fira no és fàcil (políticament parlant). I tot i la remor que pot tenir, em sembla millor tancar la porta i no gastar els diners en tirar endavant, com sigui, un acte que, avui, no genera prou interès entre els que han de ser els seus protagonistes. Més que res perquè el tirar endavant, com sigui, es fa amb diners públics, aquests que diuen que són de tots i, en general, “tots” no estan per gastar així com així. 

Pel cap baix fa tres setmanes que va
sortir la nova revista Cotxes. Ja era hora que tinguéssim en la
nostra llengua una revista especialitzada en les quatre rodes (n’hi
ha -o havia- una especialitzada en ral·lis, però no és el mateix).
I en aquest cas amb la garantia del grup editorial, dedicat a les
publicacions especialitzades en el món del motor, més important del
país que, finalment, s’ha decidit a publicar en català.

Per cert, el director de Cotxes, Joan
Dalmau, va explicar que la publicació també ajuda a normalitzar el
català. Sabeu com es diu el que sempre hem anomenat “salpicadero”?
Davantal. Interessant, oi?

Els esports de motor tenen un afegit d’espectacularitat, fins i tot pels no afeccionats. El sorroll dels motors, l’olor del carburant i els additius, l’estètica del derrapatge,… els fan sublims als ulls dels afeccionats.

…enguany seria un any de bens a dojo.
Perquè nevar, al Pla, ja anem per la tercera o quarta nevada aquest
hivern.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Aquest mes vaig decidir tornar a
publicar a notícies amb petits vídeos relacionats. Fa temps que
tinc clar que la informació, a la xarxa, ha d’anar acompanyada
d’imatge viva.

El pas a Línux (Ubuntu), sobretot,
m’havia aturat una mica.

Ara començo a dominar el Kino i ja
penso en passar a Cinelerra.

Ah!!!… i aquest dimarts, la portada
de VilaWeb Mollerussa ja portava tres vídeos, en lloc de tres fotos.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Alcalde intermitent d’Ivars.
Farmacèutic de tota la vida del seu poble (ni que sigui una
expressió, tampoc és tan gran).

Quan molts pensen en jeure (que no dic
que ell també) el Ramon Maria es treu un títol d’aquells que, a
hores d’ara, és per les ganes de fer-ho, perquè sí (i, potser, per
treure-se’l d’una vegada del damunt).

De fet mig s’emmurriarà de que escampi
que, a partir d’ara, l’hem de tractar de Doctor (l’Il·lustríssim
també, però això es temporal i poc habitual).

Amb tot, vull pensar, que el tractament
que li fa més gràcia és el amb el que el vull felicitar.

La més cordial enhorabona, benvolgut
Apotecari Guiu.

Poc a poc, Mollerussa va agafant el ritme d’una festa que, encara, no s’ha fet seva

Nou emplaçament per un mercat que ha anat arrelant.
La pista poliesportiva amb envelat de la Diputació. Més espaiós, potser fins i tot més claror,… però el Sindicat dels Pagesos tenia el seu punt (ja se que estava ocupat per les motos antigues)

Cassoles, coca de recapte, caragols,… menjars de feina, de subsistència, de pobresa,… que s’han convertit en menjars de festa, de bona butxaca.

Miralcamp (com gairebé tots els pobles de la comarca) fa 29 anys que recorda el que fou menjar habitual dels nostres pares, padrins,…

Tota la tarda (bé, des de l’hora de
dinar, en que m’ho han dit) que li dono tombs.

Pensant-hi, m’ha vingut al cap la
imatge que acompanya aquestes ratlles.

Havíem anat a cobrir una informació a
l’Estany, no recordo ben be que era, tot i que, evidentment,
relacionada amb cavalls.

La Noemí va ser la primera a pujar,
amb ànims i ganes, amb caràcter i la rialla a la cara. I la
bonhomia al cor, que no es veu a la foto, però hi era.

Aquells dies semblava que la situació
s’afilerava bé,… malauradament no ha estat així.

Bona passejada Noemí.

Tot un món això del tuning.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Suposo que, encara ara, hi ha un bon
munt de persones que saben que avui, dimarts, dia 2 de febrer, és el
dia de la Candelera.

La tradició cristiana és llarga de
temps. Potser per això em va cridar l’atenció sentir, ahir dilluns,
a la televisió que avui, dimarts, era el dia… dels aiguamolls.

Abans celebràvem algú que (normalment
després de força patiments) ens havia de protegir. Ara recordem
quelcom que, gairebé sempre, està prou fotut com pel que el
protegim.

Malauradament, tret del seu dia, i
encara, de la majoria (candeles, aiguamolls i similars) només ens hi
recordem quan van maldades… per ells i per nosaltres.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Avui s’ha fet bona la dita. A la
tercera (aquest hivern) la neu ha caigut. I de valent.

De bona nit i fins, gairebé, migdia.

Em pogut tirar fotos i els més petits
(o no tant) fer ninots i xopar-se amb les boles de nou.

I després d’aquest paisatge de postal,
que vingui aviat el sol o l’aire i se l’emporti, la neu. Qui si es
glaça, el que se’ns gelarà serà el somriure d’aquest matí.

Que a la boira, sí, però a la neu no
hi estem acostumats ni preparats.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
De petit m’agradava anar al barber, a
tallar-me el cabell, per dues coses.

Una per fer d’ajudant del tiet Eloi
(que no és el meu tiet, si no de tot el poble, però això ja ho
explicaré un altre dia) amb els mots encreuats (suposo que em servia
més per aprendre que per ajudar).

L’altra era la tertúlia de la
barberia. El mateix tiet, el Boté, el Boleda (el barber). Suposo que
n’hi havia algun més, però aquest eren com a fixes. No recordo bé
de que parlaven. Del Barça, segur, tots culers. A ben segur del
temps, del tros i dels diners. De política, en aquell temps (un ja
té una edat) no se si se’n parlava.

Tot plegat era l’ambient. De xerrar
sense pressa, amb passió (futbol, es clar).

Per això, quan paro al taller del
Sebastià, m’agrada especialment quan hi ha algú més. Molts camins
gent coneguda, del poble, amb qui, però, no has parlat gaire
vegades. I tanmateix la conversa surt. Fas petar la xerrada tan si
vols com si no. És l’ambient de la barberia. Sense l’olor del
massatge, del Floïd, es clar.