Tombant pel Mascançà

No tinc el gust de conèixer,
personalment, a l’Ignacio Julià.

Fa uns anys (bastants pel que veig a la
mini-biografia de la solapa del llibre que tinc a les mans) el vaig
sentir parlar, presentant, un programa nocturn a Catalunya Ràdio. Em
va cridar l’atenció perquè al Julià sempre l’havia llegit.

Primer a la revista Rock Espezial i
després, i sobretot, a la Ruta 66.

Durant els anys que la vaig comprar (la
Ruta 66), era obligada la lectura dels seus articles i les ressenyes
dels discos. Unes recomanacions discogràfiques que mai em van
fallar, em van fer descobrir molta música, diferent a la que
acostumava a sonar a les emissores més comercials, i que encara ara
m’acompanya.

Per això m’ha fet il·lusió començar
a llegir “Pulp-Rock. Artículos y entrevistas (1982-2004)”
d’Ignacio Julià (Editorial Milenio, 2005), un recull d’aquell
periodisme musical que mai passa de moda.

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Els de Platònic.cat han engegat una
campanya, si més no, curiosa. Donar suport al Bojan Krkic.

El jugador del Pla d’Urgell sembla que
no passa la seva millor etapa esportiva a can Barça i aquesta
iniciativa, per dir-li que no està sol, com a mínim, és simpàtica.

Els platònics s’han marcat la fita de
3.000 adhesions i de termini fins el 13 de març.

A VilaWeb Mollerussa li hem dedicat
l’obertura d’avui, on expliquem des d’on podeu manifestar la vostra
mostra de suport al Bojan.

p { margin-bottom: 0.21cm; }a:link { }

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest
dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després
de 26 anys d’emissió (trobareu ací més
informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d’informació, la llibertat pura i nua, i l’espai de
comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp
immens.

Durant vint-i-quatre hores VilaWeb no emetrà perquè tots
compartim amb els valencians la pèrdua d’una finestra de comunicació
i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país,
una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a
Facebook de VilaWeb o a
Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

VilaWeb tornarà a emetre divendres 18 a dos quarts de deu del
vespre.

p { margin-bottom: 0.21cm; }

La gent de Linyola. O més ben dit els
que des de finals dels noranta es van (i encara ara) entossudir a
crear del no res, en mig d’un patí abandonat i sense massa ajuda, un
pessebre vivent. El Pessebre Vivent de Linyola. Dotze nadals (amb una
aturada, un any, si mal no recordo).

Al sortir, una coneguda m’ha dit “He
preguntat com es que feien pagar cinc euros, fins i tot a la canalla.
Ara ho entenc. Ha valgut la pena”.

La gent feia cua, a la mateixa hora del
Barça, un concert coral (a tocar) i una desfilada (a un parell de
carrers). Potser era per veure el caganer. Què es veia i bé. Perquè
de bou i mula no n’hi ha. Però sí un ruquet i una vedelleta. Que de
tossuts, també ho són. Com els de Linyola. Quan volen.

Els dies 8 i 9 (dissabte i diumenge)
encara els podeu veure.

p { margin-bottom: 0.21cm; 

Durarà pocs dies, perquè la rutina i
la quantitat fa que, a la força, t’hi acostumis. Només l’enllestir
coses pendents fa que m’emboliqui una mica més del compte. Però
aviat oblidarem el 0 i escriurem l’1 tranquil·lament. Què ja som al
2011. Bon any nou.

p { margin-bottom: 0.21cm; }

…en aquest tram de mitja tarda i
abans de seure a taula per acomiadar l’any i donar-li la benvinguda
al nou.

Quan et treus del damunt aquella
incertesa de si et deixes quelcom per fer que no pugués esperar a
l’any que arriba.

És una sensació habitual d’aquest dia
en que sembla que el món s’acaba i que reneix a mitjanit.

Els millors desitjos pel 2011.

p { margin-bottom: 0.21cm; }

D’una portada a l’altra ja han passat
10 anys de VilaWeb Mollerussa.

Poc abans de que sortís la primera, la
blava, després ja vindrien les taronja, VilaWeb va reunir (crec que
al carrer Mallorca, en un edifici social o cultural, damunt d’un
mercat? a les edicions locals. Suposo que la redacció, aleshores a
l’avinguda de Mistral, no era prou gran per acollir tots els
responsables locals. Ahir ens van tornar a reunir a la nova redacció
de Ferlandina. Molt més espai per, val a dir-ho, menys locals. Però
amb ganes de tirar endavant un projecte que també hem fet nostre.
Amb l’Assumpció i el Vicent estirant i la resta empenyent.

I al final un dinar on vam acabar
d’arranjar el piu, el tuit i el món, amb anècdota inclosa (per
dir-ho d’alguna manera).

Gràcies als que durant aquest temps
ens heu acompanyat i que, tot plegats, puguem seguir parlant del que
passa pel Pla d’Urgell… per molts anys.

p { margin-bottom: 0.21cm; }
Fa un parell d’anys vaig tenir la sort
de saludar al Joan Solà. A Bell-lloc d’Urgell. Al seu poble.

En l’acte de lliurament dels Premis de
Narrativa Breu que porten el seu nom (i que enguany han arribat a la
sisena edició). Els guardonats no eren ni tan sols joves promeses de
la literatura catalana. Ben just, alguns, incipients usuaris de la
llengua catalana. Els escolars de Bell-lloc.

I vaig pensar, i ho continuo fent, que
algú acostumat als màxims honors (tot i que no havia arribat
l’esclat de 2009) i amb una agenda que suposava molt plena, si tenia
temps (o el buscava) per dedicar-lo als més joves d’on ell venia i
no tenia recança per donar nom a un premi humil i de poble (i ho
dic amb tot els respectes, que jo també ho soc, de poble) havia de
ser, a banda d’un gran professional, una millor persona. O potser va
ser aquella rialla franca, quan ens saludàvem, que m’ho va fer
pensar.

Sigui el que sigui, em sap molt greu la
seva mort.

p { margin-bottom: 0.21cm; }
Una estada més curta del desitjat,
però una bona estona gaudint remenant i mirant llibres a la Fira del
Llibre d’Ocasió Antic i Modern (oi que hi ha menys parades que
altres anys? que fins el dia 3 es pot veure al passeig de Gràcia de
Barcelona.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Avui fa 100 anys que va néixer Màrius
Torres. Al Palau d’Anglesola si pot veure, aquests dies, l’exposició
itinerant “El món de Màrius Torres” una bona manera
d’atansar-se a la seva persona i obra.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

… s’ha quedat la calorada d’aquest
dijous.

Al matí hem allargat mitja hora
(aleshores sí que picava) per treure-la de la tarda.

Ens hi em posat a les cinc, que, bé,
sí que en feia de calor, però no crec que més que altres dies.
Abans de les sis s’ha enteranyinat el cel i ha girat marinada. I s’ha
acabat la calorada, si més no per aquí el Pla. Demà, diuen, que hi
tornarà, a fer calor.

El sostrac l’hem tingut, però, amb
l’accident de la Isabel… i ja en portem uns quants de disgustos
d’aquesta mena… deunidó quin estiu.

Per una piulada de la Lourdes Cardona
m’he assabentat, aquesta nit, de la mort de Màrius Carretero.

Conegut com aquarel·lista, la seva
trajectòria artística es remunta en el
temps i les temàtiques, com alguna vegada m’havia explicat lo
Francesc Pasqual, company d’aventures amb el grup Can 64 i altres
històries.

Vaig conèixer al Marius Carretero (i
la seva senyora, companya omnipresent en tots els actes on varem
coincidir) en una exposició seva a l’ermita de Sant Sebastià de
Fondarella. Sempre he valorat la dificultat de, i m’han agradat de per
si, les aquarel·les. I les de Carretero tenien l’empremta del qui
ja ha mullat molt paper.

Amb els seus inseparables barret i
bastó, ens havíem anat trobant puntualment en diferents actes on
sempre era el Màrius el primer en saludar-te. I d’aquestes trobades, en
la que més paraules intercanviàvem era en la Festa de les Cassoles
de Miralcamp. Cada any coincidíem, un moment o altre. Tret d’enguany
en que va ser un arribar, tirar la foto, recollir la informació i
marxar. I hi vaig pensar, i fins i tot trobar a faltar, que no havia
vist ni saludat al Marius Carretero i la seva senyora.

I ara encara em sap més greu, sabent que l’any vinent no ens tornarem a saludar.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Caminant pel lateral del passeig de
Gràcia, on la gent, les banderes, les consignes,… tot es
barrejava, però tot avançava, des d’aquest indret anaven veien els
blocs, crec que en deien, de les diferents formacions polítiques que
ocupaven el bell mig del passeig. Quiets, estàtics, sense poder
avançar, sia perquè la gent els va desbordar i col·lapsar, sia
perquè tenien ordres de no avançar, no fos cas que es barregessin
amb altres banderes.

I de tant en tant s’alçaven petits
castells de dos, tres persones. I amb la marxa lenta, però
continuada, i l’escalfament de cap de més d’una hora llarga d’espera
al sol, un no podia de deixar de pensar, veien aquests petis
castells, en les nombroses formacions que cridaven i…, indé…,
independència! I si seran capaces de fer un castell únic (tans se
val si de 2, 3 o 4 pilars), amb bona pinya i ben carregat.

Perquè ara ja no n’hi ha prou amb
bones sensacions, un record inesborrable i tal dia farà un any.

Fa anys (massa) un conegut anglès va
decidir emigrar de Manchester fins Cerdanyola del Vallès. Durant la
seva estada entre nosaltres una cançó dels The Clash es va
convertir en el seu himne. “Should I stay or should I go”. Al
pobre xicot els maldecaps anglesos se li van barrejar amb els
catalans i no sabia si quedar-se o marxar.

Per això escoltar als padrins del
Casal Rock cantar la cançó dels The Clash, més enllà
d’enyorances, esborronava la pell. La Regina fent de Strummer. Brutal. I diuen que no hi ha haurà tercer
a part, del Casal Rock. Llàstima.

Fira de Mollerussa ha suspès el Mollerussa Salut i Vida, el saló que s’havia de celebrar el cap de setmana del 9 a l’11 d’abril.
Ha donat tres possibles raons per la baixa inscripció, motiu de l’ajornament:  la celebració de tres fires en un mes (Fira de Sant Josep, Mollerussa Salut i Vida i Autotrac), la proximitat amb les festes de Setmana Santa i l’actual situació econòmica.
De les tres situacions, les dues primeres ja es van donar l’any passat: es va fer abans de Setmana Santa, enguany era després.  I en un mes també es van celebrar tres fires. La tercera sembla clar que és el motiu real de la baixa inscripció.
I en aquest punt cal celebrar que  l’ens firal hagi estat realista i veure que, si no hi ha inscripcions (desconec el número) és perquè als possibles expositors, ara, no els hi interessa gastar-se els seus diners en aquesta fira.
I valent perquè a Mollerussa la cosa firal té molt pes, gairebé un dels emblemes de la ciutat, i suspendre una fira no és fàcil (políticament parlant). I tot i la remor que pot tenir, em sembla millor tancar la porta i no gastar els diners en tirar endavant, com sigui, un acte que, avui, no genera prou interès entre els que han de ser els seus protagonistes. Més que res perquè el tirar endavant, com sigui, es fa amb diners públics, aquests que diuen que són de tots i, en general, “tots” no estan per gastar així com així.