Tombant pel Mascançà

Aquests dies de la Fira de Sant Josep
de Mollerussa, i de fet des de fa temps, era habitual escoltar que
l’única sortida pels productes agràries i ramaders és
que tinguin un valor afegit. Productes ecològics, de quarta
generació ( per exemple fruita tallada i pelada, embossada al
buit i a punt per menjar), denominacions d’origen i de qualitat…
L’exemple més clar, i curiós,
d’aquest tipus de producte el vaig trobar, però,… en un
restaurant xinés de Mollerussa. (segueix)

El propietari del restaurant em va dir
que em donaria un dels tes que pren ell.
Va portar una mena de bola ovalada, més
petita que un ou de guatlla, de fulles de te. La va col·locar
en un vas llarg de vidre, i va posar l’aigua calenta.
Poc a poc la bola de fulles es va anar
inflant fins que es va obrir i va sortir un ram de gessamí,
amb flors vermellenques i blanques. Preciós, hipnòtic.
Bocabadats, els que seiem a taula vam quedar embadalits amb aquell
espectacle, magnificat per l’augment del vidre i l’aigua.
De tant en tant anava remenant suaument
l’aigua, perquè es moguessin les fulles i les flors. No vaig
gosar ni posar sucre per no malmetre l’espectacle. Quatre parells
d’ulls observant el canvi de color de l’aigua així que
s’anava fent l’infusió, sense perdre, però,
l’encant inicial.
Mai m’ha dolgut tant acabam de beure
un te.

miQuel

Després de l’enrenou de la Fira de Sant Josep tornem a retrobar-nos en aquest indret.
De fet el que en l’últim escrit apuntava una situació inquietant ara s’ha tornat una realitat preocupant i greu.
Es podria dir que qualsevol conversa que s’ha mantingut durant la fira, fins i tot les que tenien que veure amb transaccions comercials, han girat tard o d’hora al voltant de la sequera, l’absència de pluges, els pantans buits i la por de que la neu s’evapori i no es torni aigua, i les conseqüències que això pot tenir.
Fins al punt que els responsables polítics alertaven de la situació que pot, fins i tot, afectar a l’abastiment d’aigua de boca. N’hi havia, però, que es permetien fer algun acudit, tot i demanar disculpes tot seguit. Uns acudits que ajuden a validar certa creença popular que diu que els polítics sempre donen les culpes als altres, fins i tot quan ningú els demana responsabilitats. (segueix)

És el cas d’un conseller que, preguntat sobre el tema de la sequera, fent broma i disculpant-se alhora, va dir que la culpa era de l’Església, que no havia fet bé els seus deures, referint-se a les rogatives, pregàries i processons que antigament es feien en temps de sequera i que ara no es fan.
El conseller, a igual que la majoria de la gent, ha oblidat que, simbòlicament, els sants de les rogatives els vam cremar quan es van començar a construir els pantans.
Per cert que avui és el Dia Internacional de l’Aigua, que vendria a ser la versió laica del dia en que els nostres avantpassats dedicaven a una figura del santoral i que era el "responsable" del tema de l’aigua.
En el cas de la plana d’Urgell, segons m’ha explicat l’Esteve Mestre, les demandes d’aigua anaven adreçades a la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís, a la que hi pregaven una cinquantena de poblacions, tot i que el d’Ivars d’Urgell disposaven de la de la Verge de l’Horta, un localisme que també es donava en alguna altra població.
Una devoció que tenia la opció masculina, i d’un abast geogràfic més gran, en el Sant Crist de Balaguer, que des el mirador del santuari observa tot el Mascançà.

               miQuel

El passat dia 22 de febrer va caure
quatre volves de neu, al Pla d’Urgell, que no van arribar ni a
quallar a terra. La gent però, ràpidament va recordar
que l’endemà, el dia 23, faria 61 anys de la gran nevada, la
del 1944.
Tant els grans, que ho recorden, com
els que sóm més joves, de tans camins que ens ho han
dit, tenim presnt aquesta nevada que va omplira amb més d’un
metre d’alçada el Pla d’Urgell i que en un moment o altre algú
ens han ensenyat en fotografia. Una nevada com aquella, avui en dia,
tot i els avenços actuals, hauria estat un veritable desastre,
perquè, em sembla, que la nostra societat no està
preparada per estar aturada.
Per sort avui la neu ha durat poc més
d’un matí, el temps just per fer unes  fotos, aspirants a postals, i
tirar-nos quatre boles de neu. A partir de migdia poca cosa quedava.
Per la tarda, si et donaves un tomb pels trossos, tret d’algun
ombradiu a recer de l’aire i el sol, no quedava ni rastre de la neu,
xuclada amb gormanderia per una terra eixuta i desitjosa d’humitat.
          miQuel.

Fa una setmana vaig baixar a Barcelona.
Un viatge, tot s’ha de dir, més afortunat que el de l’Albinyana.
Serà perquè és un
trajecte que no faig gaire sovint, serà perquè sóc
d’una terra plana, sigui pel que vulgui, si per una cosa val la pena
anar al cap i casal del Principat es per veure, ni que sigui de
passada, Montserrat.
De baixada, i si a més ets el
conductor, només la veus de resquitllada, però de
tornada arriba un moment en que se’t presenta al davant, majestuosa,
magnífica, única.
Un, i no sóc sol, pensa que van
fer la carretera de manera que els viatgers, abans sobretot que
s’anava més lent, poguessin gaudir de la seva presència
durant una estona del viatge.
Solitària, sembla fet exprés
que no tingui res a la vora que ens impedeixi la seva visió.
Una ubicació i un origen, però, que ens desvetlla en
el seu primer número la revista nat, una proposta excel·lent
per descobrir la natura… en català. I que també
dedica una plana a parlar del procés de recuperació de
l’Estany d’Ivars i Vila-sana. Perfecte!
miQuel.

Aquest matí escoltava Catalunya
Ràdio. S’ha acabat un programa, han fet l’informatiu i ha
començat un altre programa.
He tingut la sensació de que ha
anat molt ràpid, el canvi d’un programa a l’altre.
I de cop i volta me n’he adonat. S’ha
acabat la campanya del referèndum!
Quin descans!
Sense falques de propaganda, sense
blocs, més aviat totxos, informatius. Ja se que no era més
d’un minut dels primers i poc més dels segons. Però
sembla estrany lo llarga i pesada que es pot fer aquest breu estona,
quan el que diu no atrau. No enganxa.
miQuel.

De tot l’enrenou del referèndum
europeu hi ha una punt que no acabo de tenir clar.
Si el resultat no es vinculant, perquè
es fa, el referèndum?
Perquè es gasten els (nostres)
diners en una campanya, si després faran el que voldran?
I posats a preguntar, si no elegim
parlamentaris ni regidors, ni senadors ni cap mena de càrrec
electe, perquè són els partits que fan campanya (suposo
que amb els nostres diners) i ens diuen el que em de votar?
També posats a demanar, es
podien haver gastat els diners en enviar-nos un exemplar del Tractat
pel qual s’instaura una constitució per a Europa, amb una
lletra llegible, i que cadascú decidís en consciència.
Acompanyat, si es vol, d’una campanya només demanant la
participació i ens estalviàvem els monòlegs dels
famosos, que per riure i passar-nos-ho bé ja tenim altres
còmics.
I ja posats a riure, tan de bo que
guanyi el no i ja veureu quina gràcia fa.
miQuel

Sembla ser que des de fa uns dies que
ja sona per locals nocturns.
Desconec si és la versió
que escoltem en els anuncis o un DJ ha fet un maxi-single extended
version (que era una de les denominacions de les versions ampliades i
ballables de qualsevol cançó, quan aquestes es gravaven
en vinil)
En tot cas, la cançó
del Dentoles ( que diria el Partal), la del “dóna corda al
català” ha entrat en el circuit musical nocturn.
Si això té
continuïtat (a veure si arriba al més alt del top ten de
qualsevol d’aquests que hi ha a les radiofòrmules) la
campanya, vulguent o no, haurà entrat en un territori advers a
la nostra llengua, l’oci nocturn.
Diuen els especialistes que
en el camp de les relacions humanes, especialment nocturnes o de
recintes tancats, el català ha perdut terreny. Es a dir, la
gent lliga en castellà.
Ara, a base de que els hi
matxaquin la tonada es possible que molts parlin en català i
quan s’equivoquin no contestin en castellà.
Clar que, si no som tant
optimistes (som catalans!), podem pensar que molts joves d’ara facin
el mateix que nosaltres fèiem fa anys. Anàvem
acompanyant la cançó amb un murmuri i quan arribava la
tornada cridàvem “…its a wonderful, wonderful life…”.
I amb això ja en teníem prou per creure que sabíem
anglès i que la vida era meravellosa.
miQuel

Per situar-vos, el Mascançà és l’extensa plana de ponent del Principat, la plana d’Urgell
De fet és un nom de fa mil anys que venia del nom àrab Mashkincan (segons Esteve Mestre a Història de Linyola) o Maxkinjàn (segons Albert Martínez i Mario Visa a La carta de poblament de Golmés) i, tot i que ho he llegit en algun indret, ara no recordo que vol dir. Un espai geogràfic del que es diu que la seva capital era Linyola, al Pla d’Urgell. Potser per això els del Pla ens hem fet nostra aqueta denominació.
Per aquesta terra plana, de boira i fred, de calor i eixuta, només reviscolada per l’aigua dels Canals d’Urgell i l’esforç de la seva gent, i de la que Ramon Barnils deia que era la taca verda més gran d’Europa creada per les persones, hi anirem donant tombs, mirant cap a dins i cap a fora. I de tant en tant us ho explicarem.
miQuel.