Els llibres “sagrats” elaboren en clau mítica una síntesi de conceptes que fan de mal explicitar en el llenguatge corrent, útil en la quotidianitat. En general, amb l’excepció dels finals d’era (períodes del temps aparent corresponents analògicament a esdeveniments intemporals de “transició” ) es té un respecte per allò que (per a entendre’ns) se’n diu
Diu el Juan de Mairena, d’Antonio Machado: …”¿quien nos aseguraría que la realidad descubierta [darrere el vel de Maia] no era otro velo, destinado a rasgarse a su vez y a descubrirnos otro y otro?…Qui ho sap? Però potser es pot mirar l’assumpte d’una altra manera: la dels “punts de vista”. Si tan bo és
A l’entrar a l’estació, un lleuger sotrac pertorba la marxa del tren. Megafonia: “Per causes alienes a la Companyia, el servei resta temporalment aturat a la línia ics.” Baixem del comboi disciplinadament, en silenci. És difícil evitar de llançar una mirada furtiva de curiositat mig morbosa a la via; som fets d’aquesta pasta, què hi
És la noció de Diluvi una mena de “registre” en la memòria universal? La mitologia grega ens parla del famós diluvi de Deucalió, el qual, avisat pel seu pare, Prometeu, que la ira de Zeus era a punt de descarregar contra la humanitat a causa dels seus torts (car el pare dels déus havia decidit
Som un ésser capaç de crueltats innecessàries i d’actes d’abnegació, també. Què aporta una cosa i l’altra a l’evolució? En quin lloc ens deixa tot plegat? Perquè, d’acord amb el discurs oficial, una força cega ens empeny a sobreviure, tot evolucionant. I, per això cal cometre tantes estupideses? Que no hi sapiguem veure un perquè,
Encara que es tracti d’un procés de milers de milions d’anys, la improbabilitat que els aminoàcids s’organitzin per a formar proteïnes, que les proteïnes s’assocïin amb ADN, etc., no es pot despatxar simplement dient que és un fet natural. I esclar que és un fet natural; aquesta és la qüestió, precisament! Per quins set sous
Einstein es negava a creure que Déu fos una mena de jugador de cartes o de daus. I devia tenir raó, perquè som exclusivament nosaltres que ens fem “trampes al solitari” tot admetent sense reflexió la “realitat” aparent. La matèria “brolla” del no-res, però d’un no-res físic, esclar. La contingència de la nostra existència mig
(De les enciclopèdies) Kekulé proposà per al benzè l’existència de tres enllaços dobles i tres de senzills en posicions equivalents i de contínua oscil·lació.Aclarí l’estructura del benzè (àtoms de carboni formant una cadena tancada) L’anell de benzèCerta nit que Friedrich August Kekulé (1829-1896) va arribar molt tard i molt cansat a casa seva es va
L R: Et dius Ada i provens d’un país africà. Ada: Efectivament. L R: Què hi fas, aquí? Ada: Com pots comprovar, he triat el millor xamfrà; el més assolellat a l’hivern. L R: Volia dir aquí, al nostre país. Ada: Vaig arribar-hi amb el meu company. No sé si per sort o per desgràcia,
La mort i la resurrecció del déu solar en primavera són sucoses i dignes d’atenció. Efectivament, des de temps immemorials, la plenitud primaveral ve marcada per l’entrada del Sol en el “signe” de Taure, el qual evoca, no pas cap forçadament imaginada figura estel·lar, sinó la concomitància entre reals o suposades influències procedents del corresponent
Essent com és el temps, evidentment, una il·lusió, poc importen els milions d’anys transcorreguts aparentment. Cal entendre que tot és “ara mateix”, per dir-ho així, i es comprèn molt millor la fal·làcia del “atzar” evolutiu. El concepte d’atzar va estretament lligat al de “sort”. Etimològicament, la sort és allò que succeeix per atzar, precisament, oi?
Des de l’admiració i l’enveja que individus correntets (i gràcies) experimentem envers la gent amb altes capacitats matemàtiques, sembla clar que l’univers no és matemàtic. Més aviat, diríem que la matemàtica és un instrument, una eina d’intentar fer-nos intel·ligible l’univers. L’univers, doncs (amb la permissió divina) es “deixa” entendre comme ci comme ça, és a
El Joc de l’Oca, sense la trivialització patida els últims temps de materialisme obert, és (originalment) un joc iniciàtic pensat per a “conscienciar” el jugador de conceptes que, altrament, podrien romandre indefinits i indeterminats dins l’anomenat “inconscient”. Es tracta, doncs, de fer “aflorar” intuïcions i coneixements subjacents relacionats amb la realitat profunda, dels quals tots
(La metamorfosi d’un pescador galileu en el “guerrer celestial”) El camí de Sant Jaume, més enllà de la massificació turística i la banalització pròpies del capitalisme terminal que caracteritza aquest trist final d’era, és (hauria de ser) un camí iniciàtic, al final del qual un s’hauria de sentir transformat; hauria d’haver experimentat una evolució (“espiritual”,
Oferies la galtaa la pàl·lida Llunai ella et responia: sí La llàgrima rodolavai al mig de la galta esdeveniauna perla de glaç La nit et glaçava el coramb una quietud absoluta,indiferent Ploraves pels amors perduts,pels amors no nascuts,per l’amor