Som un ésser capaç de crueltats innecessàries i d’actes d’abnegació, també. Què aporta una cosa i l’altra a l’evolució? En quin lloc ens deixa tot plegat? Perquè, d’acord amb el discurs oficial, una força cega ens empeny a sobreviure, tot evolucionant. I, per això cal cometre tantes estupideses? Que no hi sapiguem veure un perquè, no vol dir que no n’hi hagi. No confonguem la nostra profunda ignorància amb una pressumpta certesa negativa. Esclar que, al nostre “nivell”, qualsevol raó superior ha de ser percebuda necessàriament com un absurd. Existim, doncs, en un entorn absurd i no sabem ben bé que hi fem. La dedicació intensiva a la feina, a la família o altres expedients semblants, poden silenciar la “veu interior” que no para de demanar-se pel sentit de tot, però tothom té moments “lúcids” (que tendim a defugir o ignorar, perquè ens horroritzen) durant els quals som confrontats bruscament amb nosaltres mateixos. La solució fàcil, en tals casos, és atipar-se de substàncies estupefaents o enlluernar-se amb artificis audiovisuals hipnagògics, però (com que som fills del temps, en un sentit pràctic) sempre tornem a trobar-nos com al principi i comprovem, amb decepció, que no hi ha escapatòria. (continua)
Caldria examinar fins a quin punt determinats tipus de pluriocupació (no deguts a necessitats peremptòries) i certa tendència a l’activitat frenètica no són destinats a l’autoocultació de la insuportable buidor existencial de l’individu i, doncs, equiparables als “paradisos artificials” baudelairians i altres “diversions” de tipus hipnòtic (com en diria Erich Fromm). És cert, doncs, que el sentiment d’inutilitat de tot plegat ens acompanya, vulgues que no, i és fàcil adonar-se, en aquells rars moments lúcids que dèiem, que Sartre ens retrata amb nitidesa quan ens anomena “una passió inútil”. (Naturalment, el gran filòsof existencialista no es col·loca a si mateix al marge, ni “més enllà del bé i del mal”, sinó que ens parla des del cor mateix de la profunda i dolorosa consciència d’inutilitat.) Cal, no obstant, fer un esforç de superació i admetre que el dolor inherent al mer fet de ser conscients de les pròpies existència i precarietat pot ser més aviat un estímul per a agusar la percepció i, així, ajudar-nos a no ignorar la realitat profunda. Sí, ja sabem que “persona” vol dir màscara en llatí, però això no habilita per a confondre la persona (en un sentit profund) amb el ninot de carn que es manifesta ostensiblement i que pot ser exposat a tota mena de manipulació/utilització per part del proïsme. Bàsicament, el no-res que som, quan es dedica a aquesta incomprensible i indefinible activitat anomenada “pensar”, sol deixar de banda la sospita que, més que “tenir pensaments”, els pensaments ens tenen i ens utilitzen. Més que subjecte, doncs, venim a ser un estrany híbrid d’objecte i mitjà, a través del qual els esdeveniments succeeixen.
És en aquest sentit que experimentem transformacions i “conversions”, perquè, com tothom sap, “de l’amor a l’odi no hi ha més que un pas” i, així, un dia ens podem llevar essent algú diferent de qui èrem el dia abans (sense concessions metafòriques) i havent experimentat un desplaçament dels elements constituents del misteriós i problemàtic feix d’impulsos que ens és. Des del punt de vista total i absolut del nen petit, tot és seu: “és meu, és meu!” Fins i tot havent adquirit l’autonomia del moviment i la paraula, som encara a mig camí de l’acceptació resignada de la diferència entre el jo i el no-jo, la qual cosa s’aplica també a aquest estat d’inestable incomoditat anomenat amor. Així és, doncs, com (un cop incorporada la “deserció” de l’ésser estimat) el procés traumàtic de reestructuració del nostre propi ser pot derivar (si no es vigila) en lamentables actes d’immaduresa.