Ada: Com pots comprovar, he triat el millor xamfrà; el més assolellat a l’hivern.
L R: Volia dir aquí, al nostre país.
Ada: Vaig arribar-hi amb el meu company. No sé si per sort o per desgràcia, em va abandonar al cap de poc.
L R: Com anem de “papers”?
Ada: No en tinc.
L R: I de diners?
Ada: Tampoc, però hi ha gent amable. Hi ha qui em dóna centimets del canvi de la compra, em sembla. Un home d’un bar em proporciona diàriament una mica de menjar calent. I una dona em permet fer servir una dutxa improvisada que té a un pati. Em donen roba usada. (continua)
L R: I el fred?
Ada: Es passa com es pot.
L R: On dorms?
Ada. A la platja. Hi he trobat un recer boníssim.
L R: Llueixes un nou tipus de maquillatge “monocular”?
Ada: Sí, se’n diu “Ull De Vellut De Lux”. Es compon d’una excel·lent i delicada gamma de morats. És la última moda de París, però és barat i fàcil d’obtenir: només cal un bon samarità, una ànima caritativa que te’l vulgui estampar amb el puny, de nit, et voilà.
L R: A què et dediques, tot lo dia?
Ada: Procuro mantenir el cap en ordre. Escric en una llibreta, que pots veure aquí. També hi faig dibuixets. Observo al meu voltant… per cert, què vol dir aquest senyal?
L R: Prohibit l’aparcament.
Ada: Ah! Em pensava que es referia a mi. A vegades penso que algunes persones tenim prohibida l’existència; que fem nosa. Amb tantes hores aquí i tan poc per a fer, comprens que el cap vagi a la seva manera, oi?