Einstein es negava a creure que Déu fos una mena de jugador de cartes o de daus. I devia tenir raó, perquè som exclusivament nosaltres que ens fem “trampes al solitari” tot admetent sense reflexió la “realitat” aparent. La matèria “brolla” del no-res, però d’un no-res físic, esclar. La contingència de la nostra existència mig fantasmal és, naturalment, posada en dubte pel propi jo, el qual necessita autoafirmar-se a fi d’ignorar en la pràctica el seu constituent feix d’impulsos. Cal fer, doncs, l’equivalent metafísic del salt quàntic de Niels Bohr. L’electró només existeix en determinades òrbites i pot “saltar” d’una a l’altra, desapareixent i tornant a aparèixer literalment. És difícil trobar un exemple més clar i més irrebatible del fet de l’existència/no-existència, ja postulada per Lao-Tse. El nucli de l’àtom és tan petit que entre ell i els electrons hi ha, com si diguéssim, una immensitat. El que “existeix”, en general, és buit, bàsicament. Resulta ja evidentíssim que la matèria és pura il·lusió. No podem continuar autoenganyant-nos com si fóssim decimonònics cavallers de levita i dames encotillades en plena apoteosi del materialisme. (continua)
Cada electró és a tota l’òrbita simultàniament, desafiant la pobra i trista lògica humana. Materialistes del món, rendiu-vos ja. L’existència/no-existència d’un físic no-res/quelcom, del qual “sorgeix” la matèria, necessita el “suport” d’un no-res autènticament absolut, l’absolut immaterial, gràcies al qual es pot “entendre” el que convencionalment s’anomena absolut en termes físics. L’electró, quan li sembla, fa de partícula i, quan vol, fa d’ona, segons convingui. El lamentable i trist materialisme que encara s’arrossega penosament (i triomfa a les càtedres, però ja per poc temps) remarca encara més la general sensació d’angúnia que gran part d’individus miren d’autoocultar-se amb una ganyota de pallasso rialler tip de drogues. Karl Marx i Auguste Comte han mort, gràcies a Déu. Falta que els seus fantasmes s’acabin d’esvanir i vagin a fer companyia a Plutó i Persèfone. Llàstima que, mentre això no arribi, hàgim d’estar encara suportant un cientificisme materialista que no comprèn que els canvis al cervell són indici i resultat d’influències immaterials i no al revès. Per no parlar de l’embafador capitalisme salvatge d’un “fin de siècle” interminable, que es creia i es creu ser el fi i la fi de la història, perquè “els extrems es toquen”, amics. És evident que l’ésser infinit ens “castiga” per mitjà de tota aquesta colla, per raons difícils de capir. Què hem fet? O, potser millor, què no hem fet? Perquè, esclar, és admissible que l’imperatiu de la supervivència empeny a accions dubtoses moralment, però la infinita fragilitat que som tem tant el no-ser que ens pot fer esdevenir insaciables acaparadors d’un egoisme infinit. El principi d’incertitud o indeterminació fa ballar el cap als mateixos entesos, que tampoc no se’n saben avenir. Al cap i a la fi, el misteri que això representa no deixa de ser un estrany comportament de la matèria, vist pel “sentit comú”, tan sobrevalorat, ell, però sembla que cal creure, a més, que “darrere” de tot plegat hi ha d’haver quelcom d’ultra o pre-material. En tant que ésser fàctic en el món rebem “insinuacions”, sovint ignorades en un pla superficial, que (no obstant) van deixant solada. Efectivament, és tan difícil sostreure’s a la idea de la immanència divina, que sorprenen (o no tant) els persistents estertors d’un materialisme “provisionalment” terminal, fins a nou avís (cada nova era porta en si el seu final). Esclar que el món no s’acaba ni s’acabarà. La perversa ingenuïtat del paradigma religiós dominant fa de contrapunt als seus aparents enemics materialistes, tot acceptant la “realitat” d’un món que hauria de finir, doncs, pel “foc” i el “sofre”. També són ganes!