Antonio Cebrian Pallares

La mort i la resurrecció del déu solar en primavera són sucoses i dignes d’atenció. Efectivament, des de temps immemorials, la plenitud primaveral ve marcada per l’entrada del Sol en el “signe” de Taure, el qual evoca, no pas cap forçadament imaginada figura estel·lar, sinó la concomitància entre reals o suposades influències procedents del corresponent sector simbòlic del cel (és a dir, d’un segment d’espai des del punt de vista subjectiu de l’observador) i la compleció del “renaixement” de la vegetació i les forces vitals, en general, que ha tingut lloc abans, durant el temps d’Àries (l’empenta iniciadora figurada pel moltó). Naturalment, l’ambigu bou/vaca celestial transporta en si tota la càrrega simbòlica (força polisèmica, inevitablement, com en tots els símbols) de la força, la fecunditat, l’ànsia de vida, l’esperança juvenil (com en el vedell Baal) la pau dels camps, la vida natural i senzilla, etc.

Mitra, divinitat solar d’origen persa, clava el punyal al toro, tot simbolitzant l’entrada del Sol a Taure. Lògicament, és protector de la vegetació revifada per la sang de la víctima celestial. (continua)

Curiosament, és un déu mitjancer, salvador i el seu ritu se celebra en una cova amb pa, vi i cerimònies baptismals de purificació (es vessa sang d’un toro sobre el neòfit).

Osiris, déu de la vegetació, ensenya l’agricultura i fomenta la civilització. Se’l simbolitza pel bou i és identificat amb el Sol en tant que força generatriu. És mort per Set, esquarterat i els seus membres escampats, però ressuscita.

Orfeu, poeta, músic i teòleg, encanta éssers animats i inanimats (vents, rius, arbres) amb la seva cítara o lira, que ha rebut d’Apol·lo, déu solar. Duu d’Egipte a Grècia els misteris anomenats “òrfics”, esclar.  Quan la seva estimada Eurídice mor, baixa sense vacil·lar a l’Infern a reclamar-la. Hades i Persèfone, les divinitats infernals, commogudes per la seva música trista i bellíssima, accedeixen a que ella pugui tornar, però incomplint ell la promesa de no mirar enrere, la perd per a sempre. Vaga pels boscos i és especejat per les Mènades o per dones tràcies, despitades per la seva indiferència amorosa.

Adonis neix dels amors incestuosos d’una mare/arbre: Mirra. És acollit i criat per les nimfes i es dedica a caçar. Com que fa patxoca a Afrodita, el gelós Ares es transforma en senglar i destrossa Adonis. Afrodita aconsegueix de Zeus que el deixi sortir de l’infern, però Persèfone, esposa d’Hades, el vol per a ella. Se li permet passar sis mesos a la terra i sis mesos a l’infern. És clarament un déu/símbol de la vegetació i el seu nom (el Senyor) ens “sona” força a un tal Adonai, eh?

Attis és un jove pastor frigi estimat per Cíbele. Aquesta (que li havia confiat el seu culte, a condició que es mantingui celibatari) gelosa, mata la rival (una nimfa), el fa embogir i a ell, doncs, no se li acut res més que castrar-se. Per a que deixi de sofrir, és transformat per Zeus en un pi, a precs de la deessa, ja penedida.

En resum, el toro celestial i els déus que moren i ressusciten o són esquarterats i escampats, simbolitzen la fecundació, la creació, el ressorgiment de la primavera. Són l’evolució natural de l’empenta d’Àries. Del sacrifici d’aquests déus ambigus i celibataris neix la vegetació.