Antonio Cebrian Pallares

Els llibres “sagrats” elaboren en clau mítica una síntesi de conceptes que fan de mal explicitar en el llenguatge corrent, útil en la quotidianitat. En general, amb l’excepció dels finals d’era (períodes del temps aparent corresponents analògicament a esdeveniments intemporals de “transició” ) es té un respecte per allò que (per a entendre’ns) se’n diu la “Paraula”, la qual hom intueix eternament adreçada a “òrgans” de percepció immaterials. Sempre arriba un moment en el qual tot el bagatge cultural que traginem es posa en qüestió i (contradictòriament, perquè som essencialment contradictoris) hom té la sensació de culminació, de “plenitud dels temps”, fins que ens adonem que ja som ben endins una nova era. També passa que hi ha qui viu el canvi com “la fi del món”, però s’acaba veient que, tot plegat, és una plenitud i una fi d’aquella manera, segons com t’ho miris. Durant les relativament llargues eres, fins que s’acosta el perillós moment crític de la dissolució/transformació/evolució, es dubta poc que el món aparentment visible i tangible és una “ombra” de quelcom immaterial i infinitament superior.       (continua)       

Davant d’idees semblants, com que (hic et nunc) som en un de tals finals d’era, si pares l’orella, sents ressonar les riallades materialistes, que s’aniran apagant a poc a poc, substituïdes per noves i evolucionades formes de “percepció” de la immanència (és qüestió d’acostumar-s’hi, perquè som animals de costums, oi?).

De tota manera, els mites “fundacionals” romanen gairebé intactes, car són el que podríem dir-ne el “nucli dur” del sistema. Així, una anàlisi acurada del tema del “pecat original” ens pot fer veure com es manté en l’inconscient col·lectiu el record atàvic d’un origen en un estat d’innocència animal, del qual se sorgeix mitjançant l’adquisició (involuntària?) d’una moral, la qual cosa implica automàticament un sentit de culpabilitat “nou”, per no percebut abans. Naturalment, l’imperatiu categòric de la pròpia supervivència coadjuva a la comprensió de la necessitat de la col·laboració, l’ajuda mútua i el respecte recíproc. D’aquesta manera, la progressiva complicació de la presa de decisions en vista al respecte “degut” a l’altre, unida als avenços tècnics, marca l’inici d’una civilització rudimentària.

Amb tot, la inevitable lluita per la supervivència comporta el tancament grupal, amb el no reconeixement d’altres “ètnies” com a iguals i la consegüent consideració del nostre clan com a únic amb dret a dir-se plenament “humà”, i més tenint en compte que les diferències ambientals ens condueixen a una diversificació d’activitats productives, més enllà de la tradicional cacera d’animals, que ens unificava. Així, malgrat “distanciar-se” del vell caçador-recol·lector, es configura una divisió entre pastors i agricultors que (fins a temps molt recents) disputen pel control del territori, tot fornint un pretext a la continuació del mite fundacional, car, a penes eixits del “Paradís”, un dels “germans” mata l’altre.

El sentit de la culpabilitat, però, ja se’ns ha instal·lat “to stay” i, així, no ens desfarem mai dels espectrals Elohim, que no paren de demanar-nos per l’altre, aquella nosa de la qual crèiem, amb perversa ingenuïtat, haver-nos desfet. Perquè, en un sentit pràctic, et cal una mena de mirall on reconèixer-te, et cal l’altre. L’escriptor, posem, per a què, per a qui escriu? El pintor, per a què, per a qui pinta?, etc. Necessites reconeixement (també autoreconeixement) i et cal alteritat. Obscurament, sabem que, més enllà de les necessitats materials quotidianes, hem de menester una mena de sparring partner (company i rival, a la vegada) que ens demostri la nostra pròpia existència, no tan òbvia, si ho repenses, oi, Cartesius?

En aquest mateix sentit, el rabí divinitzat Jesús, evidentment, és un invent de Pere i Pau (o Quefes i Saule). Un personatge simbòlic, del qual encara no s’ha entès gran cosa, que ha de tornar, sí, però no per a jutjar ningú ni menys condemnar. Un individu imaginari que, en funcions de boc expiatori, hauria de carregar eternament amb les nostres culpes, més insuportables com menys reconegudes explícitament. Perquè, la inanitat i superficialitat de l’aparent present, només pariones a les de qualsevol final d’era, impedeix veure en les ensenyances “sagrades” res més que un munt de camàndules insensates. La ceguesa que ens priva d’admetre lliçons de ningú, el sentiment de superioritat o menyspreu envers els pobres “il·lusos” i la no admissió de res que no “entri” pels sentits, marquen una “actualitat” que fineix ja per una implosió virtual, incapaç de sostenir el pes de les seves pròpies contradiccions i la seva baixesa moral.