Antonio Cebrian Pallares

(De les enciclopèdies)
Kekulé proposà per al benzè l’existència de tres enllaços dobles i tres de senzills en posicions equivalents i de contínua oscil·lació.
Aclarí l’estructura del benzè (àtoms de carboni formant una cadena tancada)

L’anell de benzè
Certa nit que Friedrich August Kekulé (1829-1896) va arribar molt tard i molt cansat a casa seva es va quedar adormit al sofà i va somiar amb una sèrie de serps que es mossegaven mútuament les cues, tot formant un anell. En despertar, va veure clar que el tema concret que el preocupava i en el qual feia mesos que pensava i hi treballava es resolia adjudicant al benzè l’estructura d’un anell de sis àtoms de carboni amb àtoms d’hidrògen units a ells. (continua) 

 

És clar que el son, tot desconnectant de l’entorn, va actuar “pel seu compte”, tot propiciant (sense interferències) les connexions entre fragmentaris embrions d’idees que devien pul·lular desordenadament pel complexíssim entramat neuronal del científic,”encaixant”, així, en una forma coherent i definitiva i proporcionant la solució buscada, fins aleshores només intuïda.

Però sempre hi ha alguna cosa més i no es pot descartar alegrement la connexió amb quelcom de més profund. El simple fet que el cervell i, per tant, la resta del cos treballi de forma automàtica, sense que ens haguem de preocupar de respirar, fer circular la sang, etc. (ni d’evocar determinades idees que se’ns “acuden” de cop) ja és prou al·lucinant de per si i només el costum disculpa que no anem pel món bocabadats de tanta meravella.

Perquè aquí tractem d’una representació onírica d’allò que Plató anomenaria una “idea” i Jung un “arquetip”. En aquest cas, parlem d’un somni clarament mandàlic (sense descartar una vaga semblança amb l’arbre dels sefirot) en el qual d’una forma evident s’al·ludeix al ουροβóρος (ouroboros) el drac o serp que es mossega la cua.

Efectivament, allò que Jung ens ha ensenyat a anomenar “inconscient col·lectiu” (tant si ho considerem producte de l’herència dins el cervell o més aviat com quelcom de “extern” i independent de l’individu concret) no deixa de ser transcendent, en qualsevol sentit que es vulgui utilitzar, i transporta una càrrega d’imatges simbòliques que reapareixen en els somnis, en les anomenades “al·lucinacions” i en les intuïcions de tipus místic, al llarg de les eres del transcurs aparent del temps.

Perquè, atesa la pràctica incomprensibilitat del temps (a part de l’abstrús “simbolisme” matemàtic) s’alça ominosa la sensació que el temps, essent quelcom indefinible i inseparable del buit material, vindria a ser una mena de recordatori de la intuïció primigènia, inefable i intemporal que tenim del buit profund no material i del nostre propi no-res.

L’ouroboros és un drac o serp que es mossega la cua, tot simbolitzant el temps en un sentit circular, és a dir, oferint una imatge del temps com a “etern retorn”. Fugint de la ingenuïtat de la “fletxa del temps” com a etern transcurs “sense principi ni final”, no arriba tampoc a expressar la idea bastant més abstracta i difícilment aprehensible del no-transcurs. De tota manera, a part de temes més simples, com la renovació de la natura, ens parla també de conceptes força profunds, com la “creació” del món per autofecundació.

La serp és un element importantíssim del repertori arquetípic i del “rebost” simbòlic del qual extreiem imatges oníriques o no. Hi ha somnis lúcids, durant els quals hom sap que està somiant i, també, “visions” en estat de vigília, que pouen del mateix fons dels somnis i que sempre s’han acceptat com la cosa més normal del món. (No hi ha motiu de preocupació, no cal còrrer a buscar atenció “facultativa”, només és qüestió de desfer-se de “moderns” prejudicis inculcats). La serp, en aquest llenguatge, és energia, força en estat pur. (D’alguna forma, prefigura la concepció actual de la identitat matèria/energia, oi?). La serp muda la pell i proporciona, així, una idea molt interessant de renovació, de “resurrecció” i d’accés a la “vida eterna”. La serp/monstre marí (Leviatàn, Tiamat) ens parla d’una força profunda i una  misteriosa saviesa universal (l’oceà còsmic, ambivalent: físic i místic). Allò “inferior”, animal, se sublima tot ascendint com la serp Kundalini. És un poder positiu i negatiu: guareix o mata. En Escorpió, hi lluiten dos poders contraposats (o complementaris, segons com): l’àguila i la serp. La serp enroscada a l’arbre o al bastó d’Esculapi, la serp entorn d’una copa i la serp clavada en creu són símbols força colpidors que interpel·len contundentment el “subconscient” sobre els conceptes de “bé” i “mal”, tan abusivament relativitzats en tots els finals d’era, com l’actual. La serp emplomallada (Quetzalcòatl) ajunta simbòlicament la Terra i el Cel, com ho fan els dracs mitològics d’arreu. La serp al·ludeix a l’infinit oceà del “inconscient”, a les aigües de “dalt del cel”. Dracs i serps de set caps parlen dels set planetes coneguts a l’antiguitat, esclar, és a dir, ens parlen del cosmos. És masculina (fàl·lica) i femenina (sinuosa), té connotacions positives i negatives, al·ludeix a llum i fosca. Ens “parla” d’astúcia, d’enginy. Fa pensar en el destí, pot ser instrument de càstig inesperat. És el cicle etern realitzat. Guarda coneixement profund, tresors, temples, or simbòlic. Com a arc iris, fa de pont matèria/”esperit”.

El mandala és el cercle simbòlic de la concentració i la contemplació. Expressa un procés evolutiu que es desenvolupa alhora mentalment i “espiritual”. Estableix una dualitat exterior/interior, ordre/caos. Com a roda universal apareix a Mèxic en forma de calendari circular. Incita a la circumambulació contemplativa, a fi de propiciar la consciència del centre místic individual que, esclar, coincideix inefablement amb una “consciència universal” identificable amb l’ésser total, en la seva versió accesible a la nostra feble percepció, és a dir, l’individu, nosaltres, doncs. És el recinte sagrat, és totalitat, integració, porta del “Cel” i imago mundi.

A la galeria Joan Prats s’hi pot contemplar ara mateix un Tàpies que ho resumeix i expressa perfectament tot plegat: un cercle mandàlic/cercle màgic de protecció (pintat amb vernís, tot donant una idea de transparència i immaterialitat) gairebé evanescent, diríem, és “bombardejat” des de tot arreu per fragments densament matèrics, que no aconsegueixen penetrar-hi. És emmarcat, a la part de dalt, per quatre místics “ocells” (merla, oriol, pardal, tallarol) simbolitzats per creus clavades a quatre turons del Montseny, se sobreentèn fàcilment. Creus que comuniquen, que assenyalen la intersecció entre el món material i el “espiritual”. A sota, un doble rectangle de matèria fosca al·ludeix a una doble manifestació de la interiorització del creixement del si-mateix en profunditat, però també reforça la idea de materialitat = inferioritat. L’immaculat interior del cercle, d’una blancor comparativament esclatant, evoca amb claredat un buit immaterial que cal preservar gelosament.