A l’entrar a l’estació, un lleuger sotrac pertorba la marxa del tren. Megafonia: “Per causes alienes a la Companyia, el servei resta temporalment aturat a la línia ics.” Baixem del comboi disciplinadament, en silenci. És difícil evitar de llançar una mirada furtiva de curiositat mig morbosa a la via; som fets d’aquesta pasta, què hi voleu fer! Se sent un comentari: “Quin moment ha triat; alguns treballem i tenim pressa.” Quanta raó! Cal adorar amb unció la pressa frenètica; ja se sap que el temps és or i l’or és el non plus ultra, no fa? Cal tirar endavant, peti qui peti, fins a les últimes conseqüències. Sobretot, que no decaigui la competitivitat. Cal continuar accelerant el ritme, forçant la màquina, deixant endarrere la vida, tan lenta ella, pobrissona. Cal esforçar-se a obtenir ingressos que seran immediatament revertits a la butxaca de l’amo, vist i no vist. L’amo, ell, somriu complagut tot mostrant dues fileres de dents blanquíssimes, impúdiques, dents de depredador com cal i com Déu mana. Al cap i a la fi, qui queda pel camí és un inútil, un pobre desgraciat que no serveix per a res de bo; en realitat no val ni el que costa de retirar la pelleringa. (continua)
No necessitem covards ni fluixos; el que ens cal és un exèrcit d’individus decidits, ferms, stubborn-minded, que sàpiguen quin és el seu lloc en la societat. Sigui des del difícil i sacrificat lloc de comandament o des de la grisa cadena de producció, s’espera que cadascú compleixi el seu deure. Altra cosa és qui defineix el deure de cadascú, però per a això ja hi ha qui en té cura, no patiu, tot està previst. Individus d’una ignorància brutal, ferotge, campen tot obturant els camins, travessats com un fardatxo prenent el sol i, així, acompleixen l’alt ideal de la banalització de tot, incloses les relacions sexuals, convertides en passatemps intranscendent. De fet, allò a què aspirem (sense confessar-nos-ho, només faltaria) és a l’estat absolut d’inconsciència de la no-manifestació, però (sap greu dir-ho) hem fet tard, en termes relatius, car un esdeveniment en el temps no té retrocessió possible. I, també, en termes absoluts, perquè un esdeveniment qualsevol pertany ineluctablement a una “categoria” eterna, és a dir, correspon (sense remissió) a un inextricable nus factual sense lloc ni temps, al qual no li sobra ni li falta res.
Inexorablement, el tren del capitalisme salvatge entra a tota velocitat dins el túnel, tot creient que la llum que s’albira al final és el nou Sol que il·lumina uns camps ubèrrims, sense adonar-se que el que hi ha és un precipici. La vella promesa d’un “cel nou” i una “terra nova” es fa realitat periòdicament, no en dubtéssim pas, però a canvi d’un temps de transició més aviat dur i fosc. I no hi ha cap garantia que la novetat sigui millor que el que deixem enrere. Més aviat, es podria assegurar que (com ha succeït sempre) hi haurà “los mismos perros con diferentes collares”. Lamentablement, sembla que cal deixar estavellar-se la locomotora, perquè (després de tants pedaços) ja no val ni per a jubilar-la amb honor.