Essent com és el temps, evidentment, una il·lusió, poc importen els milions d’anys transcorreguts aparentment. Cal entendre que tot és “ara mateix”, per dir-ho així, i es comprèn molt millor la fal·làcia del “atzar” evolutiu. El concepte d’atzar va estretament lligat al de “sort”. Etimològicament, la sort és allò que succeeix per atzar, precisament, oi? Ara bé, en principi, la sort (si no hi afegim el qualificatiu “mala”) se sobreentén que és quelcom de bo i, conseqüentment, el concepte d’atzar transporta amb si una connotació positiva, a nivell “inconscient”. Per tant, caldria celebrar el fet de viure, agafat en brut, sense cap mena de dubte. No cal escarrassar-s’hi gaire per a veure que tot és una miqueta més complicat, tanmateix. És ben clar que la “bellesa” de la vida no és res més que la disfressa malgirbada que encolomem al fet que obeïm sense dret a rèplica l’impuls de supervivència que ens ve “de sèrie”, a fi que minimitzem els inconvenients i la duresa del condicionament fàctic existencial. Creure, doncs, que hem tingut la “sort” de ser el resultat de la supervivència al llarg de milions d’anys a tota mena de catàstrofes individuals i extincions en massa, és una manera (continua)
de sobrevalorar una existència que, si es mira fredament, com si no anés amb tu la cosa, diries que no n’hi ha per a tant. Esclar que ja sabem que és difícil mirar-s’ho d’una manera “imparcial”, perquè naixem amb l’apriorisme incorporat d’una mirada esbiaixadament favorable a la vida, sobretot la pròpia, només faltaria. No obstant, cal reconèixer també que, gràcies a Déu, estem dotats de prou criteri com per a escoltar la tènue veueta que sempre ens alerta de que cal veure-hi més enllà del nas. Si ens decidim a fer cas de l’avís i qüestionem tot allò que hem après a considerar evident per si mateix, podem arribar a “veritats evidents” de nou encuny que ens ajudin a fugir del còmode apoltronament intel·lectual, almenys (ho sabem) fins que noves onades d’idees ens situïn un pas “més enllà” en el camí infinit del coneixement i la realització. Quan un arbre cau al bosc i no hi ha ningú per a escoltar-lo, el soroll existeix? El soroll no és la vibració de l’aire, sinó la sensació produïda en el cervell per l’impacte de les ones sonores en l’aparell auditiu i la consegüent transformació en informació processable neurològicament. El soroll és purament “subjectiu”, doncs. Si no hi fòssim per a percebre’l i pensar-lo, existiria l’univers? Pel que fa a nosaltres, l’univers, en el fons, és redueix a una pura abstracció matemàtica. Nombres sense consistència… les “idees” platòniques, doncs? Si ningú hi cregués, Déu existiria? Qui sap si aquí hi ha la raó profunda de la nostra existència de segon ordre. Un ésser absolutament únic, necessitaria, potser, un “altre” que s’hi emmiralli? Perquè, atesa la inconsistència del temps i la matèria, els esdeveniments “succeeixen” i s’inscriuen en un instant etern.