Adam, tot posant noms als animals, els “crea” també, en certa manera. On no hi ha res clarament distingible, sinó una natura “salvatge” i caòtica, passa a haver-hi quelcom que podem copsar detalladament. El nom “fa la cosa”, doncs. O dit d’una altra manera: Adam, tot actuant de petit demiürg, organitza el caos en petita
No tenim forma de saber si el que “perceben” els sentits és realment allí a “fora”. L’únic que percebem és la nostra pròpia sensació. Si hi ha alguna cosa que és “real” (amb totes les reserves i prevencions) és la sensació en si, perquè, a “fora”, no podem assegurar que hi hagi res. És més,
A més de tot el que es refereix a la pèrdua (en part ja efectiva o imminent) del poder tradicional masculí en el terreny social i extern, cal no deixar de banda altres menes de pèrdua que afecten globalment l’individu humà, sense distinció de sexes (excepte potser per la violència de la reacció, i no
Atena neix completament armada del cap de Zeus, és a dir que la virginal deessa de la saviesa es “blinda” prenatalment a fi d’evitar ser “contaminada” per les idees del seu pare. Observi’s que la suposada consideració “antiga” del cervell com una mena d’òrgan sense funció aparent cau per la seva base. El fet d’atribuir
Pot doldre, però no hi ha res que s’assembli més al creacionisme que creure que tot s’origina amb el big bang. Els extrems es toquen, amics. Si hi va haver un big bang és perquè hi havia matèria comprimida en un punt infinitesimal. Però això no explica d’on va sortir aquesta matèria, ni per què
El nostre Alí Bei (Domènec Badia) primer occidental en arribar a La Meca (prohibida als infidels) va ser testimoni presencial, el 26 de febrer de 1807, de l’entrada dels wahhabi del soldà Saüd a la ciutat, procedents del desert entorn, que ja controlaven. El resultat immediat de la invasió va ser la destitució del xerif
Hi ha fils subtils que relliguen èpoques i situacions diverses. Per mitjà de referències creuades, és possible moure’s al llarg i ample d’una teranyina pràcticament infinita de relacions simbòliques, que pot resultar (segons com) més “sòlida” que l’enganyosa matèria, composta de forces i partícules que ara hi són, ara no hi són. Faríem força malament
Mai és massa tard, si es pot dir així, per a examinar les tensions a què ens veiem sotmesos només per participar, ni que sigui vicàriament, del fet d’una existència que, aparentment, no hem demanat, però a la qual no podem renunciar fàcilment. En efecte, malgrat l’extrema duresa que (en molts casos) puguin arribar a
Oblidem-nos de ser “la mesura de totes les coses”, ho digui el respectabilíssim autor que ho digui. La il·lusió que experimentem d’un immens univers “extern” (angoixant, acollidor o fascinant, depèn) no és més que la mesura del nostre naufragi etern, car, l’univers (fins i tot si admetem que consisteixi en una sèrie de “universos” paral·lels
Dr. Jekyll i Mr. Hyde : Aquest famós personatge de Stevenson (o caldria dir que en són dos?) ens il·lustra sobre una certa incomunicació interna que patim (i potser gaudim, segons com) o bé sobre allò que Jean-Paul Sartre en diria la “mala fe”, en tant que hem de reconéixer que solem arraconar a zones
El cavaller de Montolieu, oficial francès en el setge de Barcelona de 1714, va pressentir la seva mort, que havia d’ocòrrer durant l’assalt a la ciutat, previst per al dia onze de setembre. Va entrar en un període d’extraordinària calma i escoltava amb tranquil·litat les reconvencions dels amics, els quals tractaven inútilment de treure-li del
Som fills del nostre temps i de tots els temps. Som un cúmul de vells prejudicis, de pors antigues, de plaers insubstancials, d’amor intens, de desig i dolor, de joie de vivre. Som un buit etern, infinit, sembrat d’impulsos, d’angúnia i (a vegades) esperança. Som un record del futur, un símbol del passat. La saviesa
Encara espero que vinguis per mi. Diumenge me’n vaig. On? Ni jo ho sé; me n’aniria amb tu, però crec que t’importo el mateix que als altres: gens. Et desitjo bones festes i que el naixement de la teva filla sigui aviat i que tot vagi molt bé. Si no ens veiem més, espero que
A la vida no es lluita amb dos fills sola, se’ls educa i es treballa com un animal per a que després vinguin idiotes amb les mans netes, sense haver-se molestat tots aquests anys, per a ara emportar-se tots els mèrits i l’amor que, per a mi, no és merescut perquè tot és fals. Almenys,
Que com em dic? Em podeu dir… María, no importa. Un nom no és més que un nom, així que qualsevol nom fa el fet, encara que la gent educada en les cultures tradicionals s’horroritzaria i, fins i tot, dirien que cal tenir dos noms: un de públic i notori i un altre de secret,