Anem amb compte, perquè no és admissible riure’s de les conclusions “a posteriori”, com a vegades passa. Us imagineu Sherlock Holmes o Poirot treient conclusions “a priori”? (continua)
En un sentit força poc “esotèric”, és curiós com ens acostumem a “novetats” com l’existència del camp electromagnètic i les seves ones de llum/ràdio, que passen a formar part del paisatge habitual, per la força del costum. És literalment fantàstic que sigui possible ordenar els “elements” horitzontalment per nombre atòmic, verticalment per propietats químiques afins, que tot plegat “quadri” i encaixi i que tot sigui considerat “casual” pels mateixos que ho estudien.
Som fets d’ADN basat en carboni. Esclar que, teòricament, hi pot haver altres llocs de l’univers amb formes de vida adaptades a les seves particulars condicions, però potser que no ens precipitéssim. Auguste Comte (gens sospitós de poc “positivisme”) creia que mai es coneixeria la composició química de les estrelles… En fi, ja es veurà. Tenim atmosfera i camp magnètic protectors. Resulta que som a la distància justeta d’una estrella apropiada, en un planeta com fet a posta per a contenir vida d’una certa complexitat, i encara no en tenim prou. No ens conformem amb tocar, com Sant Tomàs, sinó que hem de menester burxar dins la nafra, com a poc.
Perquè, efectivament, tot és provisional i precari, però, al mateix “temps” (ho sabem) tot té una mena de permanència que fa de mal definir en termes corrents. Ens trobem, doncs, que caldria un nou llenguatge (nous signes, nous mitjans expressius) per a fer una aproximació cognoscitiva transmissible, no només a un món quàntic i relativista aliè a la nostra experiència quotidiana, sinó també a una comprensió necessàriament intuïtiva (sense deixar de banda la reflexió conscient) d’una realitat profunda immanent i no mecanicista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!