Des de l’admiració i l’enveja que individus correntets (i gràcies) experimentem envers la gent amb altes capacitats matemàtiques, sembla clar que l’univers no és matemàtic. Més aviat, diríem que la matemàtica és un instrument, una eina d’intentar fer-nos intel·ligible l’univers. L’univers, doncs (amb la permissió divina) es “deixa” entendre comme ci comme ça, és a dir, que, aparentment, som dotats de la capacitat d’arribar a una certa comprensió de tot plegat. Com que construïm una idea externa del món a mesura que ens en “distanciem” tot afermant el jo, tenim una necessitat profunda de recuperació del “terreny perdut”, raó per la qual sembla que ens és lícit fer ús dels mitjans al nostre abast per a efectuar el que en diríem la “aprehensió” (amb enormes limitacions) d’una “realitat” que, bàsicament, hauríem de considerar simbòlica. A fi d’evitar el perill de confondre el símbol amb la “essència”, doncs, cal examinar el sistema per mitjà del qual tractem de satisfer la necessitat d’apropiació del món que ens és generada per la dolorosa separació inherent al procés d’individuació. (continua)
Segons aprenem (amb penes i treballs) dels mai prou lloats divulgadors, sembla que cal abandonar definitivament la idea (ràpidament obsoleta) d’una explosió originària a causa de la concentració de matèria i substituir-la per la d’un univers “inflacionari” en el qual la major part de la matèria hauria sorgit del no-res, literalment, i a una velocitat inimaginable. De tota manera, l’univers s’expandeix, però no hi ha un punt central des del qual es pugui dir que es produeix l’expansió. D’acord amb la teoria, si viatgèssim en línia recta indefinidament, tornaríem al punt de partida, a causa de la “curvatura” de l’espai-temps. Per al “sentit comú” continua sense explicació què hi ha a fora, atès que els abstractes refinaments matemàtics de la mecànica quàntica, que són tan útils als especialistes, ens deixen in albis. L’univers, doncs, no és ni finit ni infinit, sinó tot el contrari. Habitem un univers absurd, on la paradoxa sembla ser la norma i el “sentit comú” és desafiat permanentment. Calien tants descobriments per a arribar a aquesta conclusió? Les paradoxes de Zenó ja tractaven d’acarar-nos a l’absurd essencial, 2.500 anys enrere, si fa no fa. Què hem après des d’aleshores, en un sentit profund? Podríem preguntar-nos si és plausible una reflexió com la següent: Atès que l’univers s’expandeix a una velocitat que supera qualsevol intuïció, hi deu haver cúmuls de galàxies (o el que sigui) de les quals no en sabem res perquè no ens n’arriba la llum i que continuaran sempre fora del nostre abast visual si la velocitat d’expansió supera la de la llum. Tot plegat ens situa pràcticament en el terreny de l’infinit i l’eternitat, és a dir, som on èrem, car la intuïció sempre ens ha dit que les coses són així. Tornem al punt de partida, doncs, i ens trobem en l’eterna situació de definir “infinit” i “etern”. Una infinitud i una eternitat enteses com extensió i transcurs sense principi ni final requeririen una base sobre la qual efectuar tals operacions, ja que no pot haver-hi extensió ni transcurs sense uns punts de referència, però aquesta base hauria de ser també suportada per quelcom, i així infinitament. On aniríem a trobar uns punts com aquests? Som remesos, doncs, a una concepció de l’eternitat com a no-transcurs, o sigui a una “immobilitat” absoluta en un perfecte no-lloc.