Encara que es tracti d’un procés de milers de milions d’anys, la improbabilitat que els aminoàcids s’organitzin per a formar proteïnes, que les proteïnes s’assocïin amb ADN, etc., no es pot despatxar simplement dient que és un fet natural. I esclar que és un fet natural; aquesta és la qüestió, precisament! Per quins set sous els aminoàcids s’havien d’unir amb cap (diguem-ne) “objectiu”? Que una mena de “sopa química” de fa 3.500 milions d’anys es posés a reproduir-se alegrement, ni que fos al nivell més elemental, és simplement “miraculós”, per dir-ho d’alguna manera. Esclar que, si no hagués passat res d’això, no seríem aquí per a admirar-nos-en. Perquè tot plegat és una aparença i “ser aquí” no vol dir res; és una expressió buida de significat. Però el fet és que hi som, almenys aparentment, perquè hem sobreviscut a extincions en massa d’espècies al llarg d’eons. És tot això casual? Difícil de creure. No es tracta de que siguem uns privilegiats, sinó, més aviat, potser tot el contrari: som obligats a viure per por de morir. Que la vida és bonica? Potser ens ho pot semblar quan volem creure que ens ho creiem, però pensem que: 1) Vivim enmig d’un oceà de sofriment, en una mena d’illa que ens hem fet a mida. (continua)
2) “Ningú no pot dir que és feliç fins que no ha mort“, segons la dita clàssica, és a dir que sempre som a temps que ens passi de tot. 3) No controlem res, som un ninot del destí. L’individu “fet a si mateix” és un fantasma ridícul. 4) La fantasia que ens empesquem, segons la qual tot és magnífic, és això: una fantasia. I si, en canvi, reconeixem que cal ser fort per a suportar els cops del destí, pensem que tal força no ens la creem nosaltres, ans ens ve donada de qui sap on i hauríem d’agrair-ho, enlloc d’enorgullir-nos-en. És força arriscada i dubtosa la consideració de la nostra existència com a “sortosa”. És que és una sort haver superat una infinitat de paranys mortals durant eres interminables per a ser el que som? Tenint en compte la profunditat, extensió, normalitat i, fins i tot, “banalitat” del sofriment, cal concloure (amb aquella mena de conclusivitat “provisional” de tot) que el sofriment és l’essència de la vida, el “nucli dur” de l’existència. No es tracta de que siguem la “vuitena meravella del món”, però la successió d’accidents evolutius, geològics i altres “xambes” condueix a nosaltres. Esclar que hi ha hagut una infinitat de “branques” que no han prosperat i de carrerons evolutius sense sortida, però el rapidíssim desenvolupament del nostre cervell sense causa ni finalitat aparent contraresta força les anteriors consideracions i, a més, el simple fet de l’evolució com a mitjà per a preservar el “bé suprem”: la vida en general i en qualsevol forma, ja sembla proporcionar un argument finalista difícil de defugir. No es tracta, dèiem, de que siguem, en tant que espècie pensant, el “rei de la creació”, sinó de que som un ésser que, en tant que conscient de la seva pròpia existència, pateix un sobrepuig angoixós incomparable al simple stress que un qualsevol animal pugui experimentar en una situació puntual de perill o d’incomoditat. Cal recalcar, tant com faci falta, que no és una qüestió d’orgull fatu, sinó d’acceptació humil d’un fet inevitable. L’ésser fàctic, així, ha de viure necessàriament una experiència ambivalent i plural de dolor profund i plaers puntuals, en la qual “encarna” una doble manifestació pràctica de l’absolut, tant en un pla “temporal” de transcurs, com en un de participació de segon ordre en l’essència eterna. De cop, podríem dir, Homo erectus cuina, fa eines i té compassió dels més febles. Si podia passar amb carn crua, per què dedicar-se als refinaments gastronòmics? S’adona que l’altre pateix i comprèn que cal ajudar si vols ser ajudat quan tu ho necessitis al teu torn. El motiu de fons és egoista, en principi, però posa les bases d’una “moral”. Hi ha, evidentment, quelcom més que la supervivència de les espècies en joc. Algun mecanisme subtil s’ha engegat, enmig d’un ambient dur i despietat.