Es tracta, doncs, de fer “aflorar” intuïcions i coneixements subjacents relacionats amb la realitat profunda, dels quals tots n’estem dotats, però que tendim a ignorar en l’atrafegada vida quotidiana.
En efecte, començant per la “atzarosa” tirada dels daus i continuant amb caselles que fan avançar, retrocedir o estancar-se (oques, ponts, pous, laberints, presons) tot hauria de contribuir a “despertar” en el jugador associacions d’idees encaminades a enfortir la reflexió quant a temes profunds, si hom hi col·labora, “entra en el joc” i no ofereix resistències ultraracionalistes. (continua)
En el simbolisme universal de les grans tradicions culturals i religioses, l’oca és solar i “sagrada” perquè se suposava que migra seguint el camí del Sol, d’est a oest. Així, en la mitologia egípcia, el prototip celestial de l’oca del Nil crea el món, tot ponent l’Ou Còsmic, que dóna neixement a Amon (el Sol).
A Grècia i Roma l’oca representa la vigilància, d’aquí que als temples s’hi criïn oques sagrades. En la tradició cristiana (continuadora de les anteriors en tants de respectes) s’hi afegeix el simbolisme de la providència. En general, la tradició associa l’oca a la Gran Mare universal, mestressa del destí.
Així, no per casualitat, el camí de Sant Jaume (camí iniciàtic per excel·lència) creua sobretot territoris per on va deixant a banda i banda una multitud de llocs que porten l’oca al seu nom. Els topònims que incorporen l’oca són, doncs, recordatoris permanents de la “sacralitat” que hauria d’assumir el pelegrí, fins al final occidental del viatge. Els ponts del joc donen una idea de transcendència, de quelcom que s’ha de “travessar” a fi d’accedir a una realitat superior. No debades els summes sacerdots són “pontífexs“.
El “descobriment” de la suposada tomba de l’apòstol és, doncs, més aviat el redescobriment, reactivació i popularització d’un antiquíssim camí iniciàtic que, tot travessant comarques “consagrades” a l’oca còsmica, va mentalitzant el pelegrí amb una consciència profunda del seu destí.
No deu ser tampoc casual que la festivitat cristiana de Sant Jaume se celebri en l’inici del “signe” de Leo, animal simbòlicament solar, com també ho són les oques que se suposaven migrar a l’oest i escampaven el seu nom, tot passant, a les vores del camí.
S’escau felicitar els metropolitans de Barcino, que han sabut mantenir les antigues tradicions, sense renunciar a les seves creences, tot conservant (cas extraordinari) les dotze oques simbòliques al capdamunt del vell i estimat Mons Taber.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!