La mitologia grega ens parla del famós diluvi de Deucalió, el qual, avisat pel seu pare, Prometeu, que la ira de Zeus era a punt de descarregar contra la humanitat a causa dels seus torts (car el pare dels déus havia decidit trametre’ls una terrible inundació) construeix una embarcació on ell i Pirra, la seva esposa, es refugien fins que l’aigua baixa i els diposita dalt del Mont Parnàs. En aquest mateix sentit, Plató, dins del diàleg anomenat “Timeu”, fa dir a un dels personatges (Críties) que Soló, interrogant els sacerdots de Sais, a Egipte, va ser assabentat que la humanitat ha sofert i sofrirà diverses destruccions pel foc o l’aigua; que els guerrers de l’Atlàntida (amos ja del Mediterrani occidental) van ser rebutjats en l’intent de conquerir Grècia i Egipte i, seguidament, terratrèmols i inundacions van enfonsar la gran illa i van obligar també els grecs a començar de zero. (continua)
En una història farcida de referències astrològiques, Gilgamesh, l’heroi sumeri matador del Toro Gegant celestial i també de lleons, viatja fins l’extrem orient en cerca d’Utanapishti, dit “el llunyà”, el qual havia adquirit la immortalitat a causa d’haver sobreviscut al Diluvi. Pel camí Gilgamesh troba, a l’entrada del fosc pas entre els Monts Bessons, l’home i la dona-escorpí, estranys personatges que el fan sabedor que ningú abans ha efectuat aquell recorregut. Així, doncs, el nostre heroi ha de recòrrer el terrorífic i llarguíssim congost sense llum fins a arribar al Jardí dels Arbres amb Pedres Precioses i, després, a la platja deserta on habita la misteriosa Tavernera, que li facilita la informació necessària a fi de parlar amb Utanapishti. Gilgamesh, ajudat per Urshanabi, barquer de l’heroi del Diluvi, aconsegueix per fi l’anhelada entrevista, després de travessar l’Aigua Mortal. Utanapishti, vençuda la primera desconfiança envers el nouvingut, narra la seva epopeia, segons la qual els principals déus, reunits, decidiren provocar el Diluvi, però ell, advertit per Ea, va fer construir una raríssima embarcació quadrangular equilàtera on s’hi refugià amb familiars, constructors i diversitat d’animals, sense oblidar d’afegir-hi or i plata, que mai venen malament.
Noè, l’Utanapishti bíblic, és avisat pels Elohim que, a causa de la maldat imperant, la humanitat serà destruïda (conjuntament amb els animals, que ves quina culpa en tenien) amb un paorós Diluvi. El patriarca és detalladament informat de com construir l’arca salvadora per a ell, la família i parelles d’animals, a fi que no es perdi tot. Amb el minvar de les aigües, l’arca va a raure dalt d’Ararat. Pel que fa al colpidor paral·lelisme de les històries de Noè i Utanapishti, cal remarcar que Ur, la pàtria d’Abraham (com tota la zona costanera de Mesopotàmia, a la desembocadura del Tigris i l’Èufrates) és, segons l’estudi estratigràfic dels sediments, escenari històric d’inundacions catastròfiques, però de cap manera es pot admetre aquest fet com a suficient per a explicar les semblances del mite arreu del món.D’acord amb el deliciós mite maia, en un principi tot és sota l’aigua, amb la qual cosa i, per mitjà d’una imatge insuperable, se’ns dóna una idea sintètica d’origen en un oceà infinit d’inconsciència del qual sorgeix tot en un temps mític, aquell “in illo tempore” tan remarcat per Mircea Eliade. És interessant constatar com la representació simbòlica i divinitzada de la unió aigua/cel, és a dir, la serp emplomallada Guacamatz, crea la terra, els animals i l’home, però ho fa conjuntament amb Huracan, que posteriorment aporta el foc, també, tot completant el quadre. Huracan, el deu ternari (llampec, llamp i tro) amb la Serp i el Cor del Cel (trinitat d’ordre superior) susciten la Paraula, instrument per mitjà del qual efectuen l’acte de creació, és a dir, fan retirar en part l’aigua i permeten l’aparició de la terra i tota la resta. Però desprès d’un primer intent fracassat de fer un home de fang, el segon (l’home de fusta) és destruït per un altre diluvi, tot proporcionant una idea primigènia de “etern retorn”.
En resum, hi ha arreu del món (Índia, Xina, Amèrica) una llarga sèrie de llegendes similars amb elements “calcats”: inundació catastròfica, avís previ a un grup d’escollits, salvació dels “happy few” per mitjà d’una embarcació o, directament, dalt d’una muntanya, etc.
Atesa la veritable universalitat del concepte de Diluvi, cal concloure que, més aviat, es tracta d’un mite substitutiu que actuaria com a “disfressa” d’un record atàvic pertanyent a l’herència transmesa per l’inconscient col·lectiu, és a dir que les misterioses “aigües” consistirien en la materialització virtual de l’immanent “oceà” còsmic contenint totes les possibilitats d’existència, manifestades o no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!