Antonio Cebrian Pallares

(La metamorfosi d’un pescador galileu en el “guerrer celestial”)

El camí de Sant Jaume, més enllà de la massificació turística i la banalització pròpies del capitalisme terminal que caracteritza aquest trist final d’era, és (hauria de ser) un camí iniciàtic, al final del qual un s’hauria de sentir transformat; hauria d’haver experimentat una evolució (“espiritual”, si voleu).

En aquest cas, la iniciació, si un vol prendre-s’ho seriosament, consisteix en la “interiorització” de la idea del camí del Sol fins l’extrem occident, el Finis Terrae, on l’astre-rei sembla pondre’s diàriament darrere l’oceà que suposadament envolta la terra ferma (o, en un nivell més abstracte i simbòlic, l’oceà primordial, també) per a reaparèixer l’endemà (sempre renovat i purificat pel pas per les regions inferiors) per l’extrem orient. (continua)      

És curiós que entre la diversitat d’ètims que els entesos i erudits adjudiquen al mot “Compostela” (com ara Campus Stellae, Composita Tella, etc.) fins ara ningú hagi proposat (potser per trobar-lo massa fàcil) el més que obvi Compos Stellae, és a dir, l’Amo, el Senyor de l’Estel.

En efecte, aquest tal Jaume (no l’apòstol, que no en tenia cap culpa) sinó el guerrer celestial a cavall, que apareix providencialment com el setè de cavalleria, és clarament identificable amb el signe (“estel”) de Sagitari (el centaure) del qual en seria la “personificació” i el “Senyor”, en terminologia astrològica convencional. 

El centaure Quiró, veritable mestre d’iniciació en arts tan heterogènies com la música, la medicina i la guerra és, en última instància, el prototip còsmic (l’Amo, el Senyor, doncs, en un sentit simbòlicoastrològic) i el mestre d’herois solars com ara Hèrcules, Jasó i Esculapi (fill aquest últim ni més ni menys que d’Apol·lo, el conductor del carro del Sol)

L’eclosió medieval del viatge a l’extrem occident és la versió actualitzada (cristianitzada) del viatge mític de temps immemorials a la recerca de la fi del món, tot demostrant, així, la profunda enyorança que l’ésser humà experimenta de “veritats eternes” i un profund i ineludible sentit del “deure” (la crida a restaurar i regenerar el nostre fons etern).

Quant a l’adjudicació del vell mite solar al pescador del Mar de Galilea, es tracta, evidentment, de l’adaptació (amb calçador) de quelcom amb arrels força més antigues, ja que el viatge fins el límit de la “realitat” a fi de trobar-se amb “si-mateix”, és a dir, amb el fons i el nucli del ser, és anterior (simbòlicament) al procés d’individuació, fins i tot.

Ens les havem aquí, doncs (mitjançant la cristianització forçada del mite més antic i potser prehistòric) amb la convergència de dos mites solars: el del cavaller celestial (o, també, el centaure) i un altre de més recent i força tardà, sembla (el de l’arribada de l’apòstol del nou déu).

Finalment, cal insistir en dos detalls importants que connecten “aparicions” a primera vista dissemblants:

1. En tots dos casos es tracta de la manifestació (directa o mitjançant “nunci” interposat) d’un déu solar.
2. L’arribada de tots dos personatges mítics a l’extrem occident, la qual cosa reforça la condició helíaca d’ambdós. 

El mite del centaure respon a una concepció dual de l’ésser humà (racional/irracional) com també en el mite platònic de l’auriga que ha de controlar els cavalls. Es tracta, esclar, d’una primera aproximació al problema ultracomplex de l’infinit feix d’impulsos. És interessant observar que el centaure (dual) és qui ensenya als homes i els introdueix en arts tan aparentment diverses com la medicina i la guerra… És de creure que tals arts són valorades en base a la seva utilitat pràctica immediata, però també cal veure que l’ensenyança per part d’un ésser tan especial n’implica la “sacralització”.