Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Una nit andalusa a Madrid

0

Una de les expedicions més desastroses de la meua vida, un estiu de fa un grapat d’anys, va començar uns mesos abans en un local d’algun barri de Madrid. No és que no recorde quin era, és que no ho sé.
Va ser ella qui em va dur allà. Es veu que n’era client habitual; li n’agradava l’ambient i la musica de reivindicació andalusista -sense connotacions polítiques-, com qui reivindica uns orígens més bastits que no heretats. I superficials.
La cabellera era llarga, amb cos, de rulls incerts i d’una negror conjuntada perfectament amb els ulls i el vestit volander. També quan va començar l’expedició, però d’açò no hi ha banda sonora.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llengua de destral

0

Aquella dona tenia una llengua com una destral, i un geni cagat. Tenia un fill amb una discapacitat severa, encara que en aquell temps la terminologia administrativa ho arreglava dient que era subnormal.
Jo devia ser un adolescent el dia que, a ma casa, la vaig sentir destralejar contra el rei. Crec recordar que hi havia anunciada una visita a València (o potser era a Ontinyent, però no perdem ara el fil amb qüestions d’avantpassats meruts). Deia que em sona que en la conversa d’aquella dona amb ma mare va aparéixer aquella visita borbònica, i que ella assegurava que, si la deixaven, li’n diria poquet i bo, al Borbó, que ja veus tant de luxe, tant de criat, tant de palau mentre al seu fill el passen amb raons, i uns per altres el tenen abandonat. No sé si va arribar a dir-li lladre, però no descarte que fóra de les coses més delicades que li dedicà.
No puc evitar recordar-la cada volta que ixen més escàndols del senyor rei emèrit espanyol (que ja sabíem però que ja no poden amagar), i me la imagine pujant-se’n per les parets i dient-li el nom del porc amb aquella llengua de destral que faria fredat.
Ep! I amb tota la raó del món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’any que ve haurà de ser

0

El 18 de juliol de 1996, Xavi Castillo va actuar a la plaça de la Vila. Era la primera volta que ho feia a l’Olleria, i fou amb motiu de la Festa de la Magdalena, en la primera de les festes de la nova època, reinventada.
L’artista s’ha fet famós, ha vingut moltes més voltes al poble, i tots ens hem fet majors -alguns tirant a vells-. També la festa. Diuen que hui, també 18 de juliol, hauria fet 25 anys, però que el coronavirus ho ha desbaratat.
Que aquella primera Magdalena descreguda fóra un 18 de juliol va ser (i ja em perdonarà) una simple coincidència. No hi havia cap maldat en l’elecció, ni tan sols cap insensatesa induïda.
L’any que ve haurà de ser la celebració que es veu que es preparava per a recordar aquella nit de cadires de boga i xiquets per terra.
He explicat ja quina relació té la festa amb el bar Garden de Benigànim?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Calia?

0

Davant de l’hotel (que en glòria estiga) hi havia una plaça d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda. Ara, per algun motiu que desconec però segurament raonable, l’han llevada i n’han posada una altra un poquet més amunt, encara en la frontera del mateix edifici.

En aquesta nova plaça han col·locat un senyal vertical que explicita que no s’hi pot aparcar si no et correspon, una placa amb un parell de símbols claríssims i una (única) paraula que, per algun motiu que no conec però evidentment desencertat, han posat en la lengua del imperio. Era menester?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un Paper que fa viatjar en el temps

0
Publicat el 26 de maig de 2020

Hi ha coses sense importància que, tot i això, fan una certa por. O deixem-ho en una certa impressió.

Com ara, quan una concatenació de curiositats m’ha dut a llegir una cosa d’aquest bloc de fa vuit anys. He escrit ‘curiositats’, però en realitat han sigut ‘casualitats’, aquelles que ella m’insisteix que no existeixen i que, incrèdul com sóc, em presegueixen.

Dos o tres bots m’han dut ací, a un moment mal de passar però sortosament superat. He recordat vivament el moment i la torbació, la incapacitat de coordinar pensament i ànima i d’articular frases en directe.

L’escritet meu té al final un comentari seu, d’agraïment i confiança. I de colp, en llegir-lo, m’he sentit transportat mil anys arrere, quan la vida tenia un futur diferent, equivocat. ’Tu faràs el teu paper’, diu, i per algun motiu que potser ni tan sols existeix l’he llegit amb majúscula, com la d’aquell que compartírem i tant de paper ens va fer.

La ment, el desfici, té aquestes coses. Potser és que estic cansat i el cervell inventa més que no raona. Té igual: ha sigut bonic. Ho va ser, i ja riurem quan en parlarem davant el sopar que tenim mig comboiat. Si és que encara té en la memòria el record que m’ha fet viatjar en el temps.

Per poc que arribe la felicitat
és fàcil oblidar
els episodis del camí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De quan rossejàvem els pollastres

1
Publicat el 7 de maig de 2020

Dimarts passat ja va tornar la paradeta que ven els xurros. Senyal que, si no es malva la cosa, anem més o menys ben encarats per a abandonar la clausura. En part, mas que siga.

I dijous serà el camionet dels pollastres, que també és un bon senyal. Llegir la nota informativa que n’ha fet l’ajuntament m’ha fet entrar nostàlgia lèxica, perquè en vore escrit ‘pollastres rostits’ he trobat a faltar el clàssic ‘pollastres rossejats’, expressió amb què tota la vida hem conegut al poble aquesta manera de guisar-los (http://ieva.info/diva/index.php?title=Rossejar)

És una llàstima que el necessari vocabulari docte i estàndard colgue un lèxic més pròxim i popular. És una llàstima, però no és necessàriament menester que passe.

Per cert, que observe darrerament en les notes municipals una tendència a escriure erròniament -de nou- “L’Olleria”, amb ‘L’ majúscula. La gent de l’IEC i de l’AVL no tenen dubtes sobre això.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dis-li ‘nova normalitat’ a la regressió democràtica

0
Publicat el 3 de maig de 2020
‘Tot serà com abans’, cantava aquest home pelat. És evident que no, que no tot serà com era; i que encara aniran canviant més coses.
No sé en quin sentit es mouran els canvis. Segurament no tots en el mateix, i tant una cosa com l’altra són inquietants.
I una cosa que ja comença a inquietar-me és l’ús insistent -i cada vegada més coral- de la fórmula ‘nova normalitat’. Escamat com estic de tantes maniobres que ja hem conegut, tinc quimera que quan encara no hi hem arribat, a la normalitat que vindrà, ja hi ha qui la té pensada i perimetrada, i ens vol anar preparant perquè assumim una regressió democràtica que ens diran inevitable.
Malpensat? No és necessàriament incompatible amb anar encertat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un pet com un cadirer només de llegir

0
Publicat el 19 d'abril de 2020

Entre unes coses i altres, fa sis mesos llargs que a males penes taste l’alcohol. En l’últim mes, confinat, ni gota. No és d’estranyar, doncs, que en arribar al tercer capítol del llibre que tinc entre mans ja porte un pet com un cadirer. És una història d’aquelles de lladres i serenos, un clàssic de la novel·la negra americana, molt bona, però clareta és la pàgina on els personatges no es posen a berrutxar. Sempre van amb el got entre els dits, i l’ampolla a mà per a reomplir.
A cada casa i despatx hi ha bones provisions de licors i uns per altres tot lo món sap fer combinacions anomenades còctels, sense que l’hora que marque el rellotge hi tinga gens d’importància.
Beuen molt, a casa. I ara com ara tinc quimera que nosaltres haurem d’anar a parar ací, perquè la nostra vida social als bars, durant molt de temps -i que no siga definitivament-, s’ha acabat. S’ha mort, de colp a repent, i no sé com n’haurem de passar el dol.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fe patriòtica

0

Ahir vaig eixir de casa per primera volta. Des que hi ha en dansa açò del confinament que encara no havia xafat el carrer. Ho vaig fer per a arreplegar una recepta a cals metges, i traure el medicament de ca l’apotecari.
Al carrer no vaig trobar quasi ningú. Ja m’ho esperava, però no deixava de causar-me efecte la buidor d’humanitat circulant. Però trobar desert i silenciós el Centre de Salut, que és sempre un formiguer, confirma la idea de com està el ball.
A la farmàcia, també una quietud més aïnes inquieta.
Me’n torne a casa, i en un carrer veig unes cases, veïnes entre si, decorades amb banderes espanyoles. Com que no són festes, entenc que les han posades com un inútil amulet protector, com a trista conseqüència del fervor patriòtic amb què s’encaboten a parlar de la crisi sanitària, en compte de plantar cara d’una vegada fent cas als tècnics i científics que diuen que o ho parem tot o vés a saber on pararem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Inútil

0

De menut, les autoritats del règim legalment vigent em van fer un paper on deien que patia ‘subnormalidad’. Aquells senyors -perquè eren hòmens- no sabien de romanços literaris en la documentació, i es veu que ni tan sols de terminologia mèdica.

Anys després, unes altres autoritats també amb el suport legal del moment em van dir ‘inútil’. No els servia per a anar de soldat i fer tots els numerets consegüents.

La subnormalitat la porte com puc, mirant de disfressar-la amb un esguit de dignitat. Però això de la inutilitat per a ser soldat ara em toca la fibra: si resulta que aquesta pandèmia l’hem de véncer fent de soldats… què faig? Em tocarà el paper de presoner de l’enemic? O els senyors d’uniforme i mala cara que ixen a les rodes de premsa espanyoles em manaran una tasca administrativa, subalterna i avorrida?

Jo, ingenu, pensava que havíem de fer front a una crisi sanitària amb criteris científics, especialistes en epidemiologia i més branques de la salut, i governants espavilats. Però en compte d’això em trobe un llenguatge bèl·lic i nacionalista, enrocat i cabut, que deixa veure actituds coincidents amb els mateixos adjectius.

No podem fer com si el gobierno no existira, però sí que podem deixar-nos de pel·lícules de soldats, i fer amb trellat allò que depenga de nosaltres. I la cosa més bàsica i senzilla que tenim a mà és quedar-se a casa. Tot lo món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De pitjors n’hem passat

0
És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.
De fet, aquella gent van ser les primeres víctimes col·laterals del rastre d’incidències que m’han assetjat com una mena de plaga poc anecdòtica, encavallades de mala manera en el temps i en la salut.
N’hi ha hagut més, és clar, de víctimes col·laterals, com la vida social que en alguns moments ha estat prop de les absoltes, i la privada, també privada de vida en segons quins afers.
Ara diríem que la cosa du espill d’anar encarant el retorn -sense data fixa- a la normalitat. L’agenda torna a omplir-se de vida social assequible i l’altra és qüestió també de tornar a posar-la en marxa, tot sense tropolls i amb la constància aplicada amb naturalitat. La que m’acompanya de sempre. Al cap i a la fi, de pitjors n’hem passat.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’homenatge a la profanació per una paraula

0
Això de parlar -i escriure- amb propietat és una cosa que hem d’intentar tant com siga possible, perquè de vegades podem induir a interpretacions enemistades amb la realitat que es vol explicar.
L’altre dia vaig llegir que unes persones havien anat a homenatjar un difunt i li havien ficat unes flors a la tomba. Dit així, més que un homenatge era una profanació. La sort és que en la fotografia es comprovava que aquelles persones no havien ficat les flors a la tomba, sinó que les hi havien posades. Per a ficar-les (que vol dir introduir-les) l’haurien haguda d’obrir, i això fa molt lleig.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dret d’autodeterminació elèctrica

0

Per a no fer-ho massa llarg, m’estalviaré el preàmbul. Anem al cas: la prescripció mèdica, després d’una primera setmana assegut, era de continuar sense verticalitat vuit dies més (en una segona tongada de mobilitat re-reduïda). Els primers havien passat relativament bé. Com que podia llegir i escriure, la faena i l’oci omplien les hores sense temor al tedi, però la perspectiva d’una altra setmana encauat a casa ja es presentava com un captiveri.

La solució era recuperar la cadira de rodes elèctrica per a poder fer una miqueta de vida social mínimament autònoma i comprovar que els carrers continuen on eren. Això vaig fer, de manera que podia entrar i eixir de casa ni que fóra per als cafens, esmorzars o sopars rituals.
Però encara que puga semblar estrany -que no ho hauria de semblar- la sensació més agradable no era la de poder anar amunt i avall, sinó la d’estar en disposició de triar si fer-ho o no, la de poder decidir de quedar-me només perquè em dóna la gana. O siga, la llibertat d’elecció. Com aquell que diu, el dret d’autodeterminació.

P.D. Si entenem aquesta última imatge en sentit literal, ja dic jo que no dubtaria a fugir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llegenda del Mut en una novel·la

3

El Mut era un senyor -un senyoret, per a entendre’ns- de casa bona del meu poble. Jo no el vaig conéixer, però ma mare el descrivia com un home alt, amb capa, i sa casa era una de les cases riques, al final del carrer de l’Església ja a la plaça de la Vila. Son pare va comprar l’antic hospital de pobres medieval, entre la casa i el carreró de l’Hospital (ara de Laura), per a fer-hi una cotxera -de cotxe de cavalls, que parlem del segle XIX.

Li deien el Mut perquè era mut. Així de senzill. Segons la llegenda popular, la mudesa congènita era resultat d’una frase inconvenient -irrespectuosa- de son pare, castigada per la mà divina sobre el fill, que es va morir sense poder parlar mai. El cas és que, durant les obres de demolició d’aquell vell hospital, un dels obrers va preguntar-li què feien amb una imatge que hi havia de Jesús Pobre.

– Podeu tirar-lo, que eixe no parla.

  I el castic diví el va pagar el fill.

No sé quantes versions més o menys pròximes d’aquesta llegenda hi pot haver en altres localitats, però curiosament hui me n’he trobat una. Desconec d’on és, però el narrador la devia conéixer i l’ha adaptada a la necessitat del relat. La bona qüestió és que, només començar a llegir el fragment on s’explica, he imaginat per on anaven els tirs.

Martí Domínguez utilitza la història en la novel·la ‘L’esperit del temps’, un relat dur i cru sobre l’autoengany de la societat (no només) alemanya arrossegada pels nazis. En un moment concret explica el cas d’un oficial de les SS que du la  muller a parir a una clínica privada, i troba damunt del llit de l’habitació una imatge de Jesucrist. De seguida ordena que lleven del llit aquell crucifix i que el traguen de l’habitació, perquè no volia que la primera cosa que veiera el fill en nàixer fóra el rostre d’un jueu.

IEl xiquet va nàixer cec.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vint anys i una conversa amb Enric Valor

0

Va ser el 7 de maig de 1996, si no ho tinc mal anotat. Ja l’havíem fet President d’Honor del col·lectiu l’Olla, i vam aprofitar una de les visites a sa casa per a enregistrar la conversa impagable que ens regalava en cada ocasió.

Recupere ací el vídeo que vam publicar a VilaWeb amb un extracte d’aquella vesprada al despatx d’Enric Valor, un resum de la lliçó magistral i improvisada, amerada d’estima al país. Digna, com ell.

Realment em sent privilegiat d’haver-lo conegut personalment, d’haver passat vesprades transportat a un temps i un espai perduts però que ell conservava i sabia transmetre.

Fa vint anys que es va morir, una excusa com una altra per a rellegir el Cicle de Cassana.

Publicat dins de General | Deixa un comentari