Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Memòria congelada

0

Al segon calaix de l’esquerra, el tercer si comptem des de baix, hi ha un tros literal de memòria, antiga i congelada en tinta de bolígraf, aconhortadament guardada sense pany ni clau.

I ara encara és l’hora que arribe, si és que ha d’arribar mai, el temps descolorit que demane de traure-la.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Orwell, l’humorista francés

0
Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.
Quan vas a llocs que paren tan lluny de casa, fa una certa il·lusió trobar-te gent coneguda, com en aquella ocasió que vaig coincidir amb Pere Codonyan, el corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. També va resultar que coneixia al ponent de la conferència, però si a mi no em va fer ni fred ni calor de trobar-me’l, a ell crec que li va pegar tort perquè era conscient que jo sabia coses que no quedaven bé amb la imatge que volia donar.
Amb el Pere vaig poder xarrar poc, perquè l’home estava de faena, però recorde que vam comentar una de les aportacions desficaciades del conferenciant, quan es va referir solemne a un humorista francés com a autor de la famosa frase “tots som iguals, però un són més iguals que altres”.
No és l’instant capturat en la fotografia, en què es veu l’amic Pere a l’esquerra, ben atent i amb el cabet en la faena, i el meu cap al costat, escoltant al mestre de cerimònies de l’acte que tenia enfront el conferenciant.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Democràcia peculiar

0

Deien que hui es produiria el canvi de freqüències de la televisió i que calia resintonitzar els canals. Un servidor -pobre de mi-, pensava que amb tota la modernitat aquesta, en reorganitzar els senyals i les cadenes, podria aparéixer la TV3. Algú havia comentat que li havia eixit una tele de Madrid, o del Real Madrid, no recorde bé ara.

Va ser només un moment de debilitat. La realitat s’imposa a la il·lusió, perquè vivim en una democràcia tan plena i avançadíssima que es permet de prohibir teles i ràdios.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’empelt

0
Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.
No me n’he trobat mai cap, d’antiempelts; o almenys no ha eixit a debat la qüestió. Però amb mi duraria poc, la hipotètica discussió: sóc un exemple vivent del desastre de la manca de vacunació (sense entrar ara en detalls de la negligència criminal de l’estat franquista).
Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escala

0
Només una volta he entrat a la Casa del Sacarés, i sense passar de l’entradeta. Vaig poder parlar amb un dels propietaris que aquell dia havia vingut al poble, sense èxit perquè la meua intenció era que ens permetera de fotografiar l’edifici i aconseguir-ne memòria gràfica abans que allò acabara assolant-se.
No va voler, encara que vaig insistir-li que les imatges serien per a arxiu, per a estudiosos, no per a divulgar-les. Però no hi va haver manera de convéncer-lo, i això que li vaig explicar que ho havíem fet a la Casa Santonja, llavors en l’última fase ja del combat patrimonial (si no recorde malament al cap de tants anys). En parlar-li’n, l’home s’interessà per l’escala d’aquell altre edifici emblemàtic, la qual li vaig confirmar que es mantenia solemne. Bruta i assaltada, però solemne. I mentre li ho assegurava, em venien al cap les voltes que ma mare m’havia parlat admirada de l’escala de cals Sacaresos i que no vaig arribar a poder veure.
Hui diuen que és el Dia Mundial del Turisme, o una cosa així, i això m’ha fet recordat aquella incursió espontània, infructuosa. Em sembla que aquell home s’ha mort, però crec que encara que siga viu, mas que veiera com ha quedat la Casa Santonja, seguiria cabut a tindre la seua tancada amb pany i forrellat. De fet, és així, i mentrestant cau a trossos i fa el camí de l’oblit.
(Fotos: escala de la Casa Santonja abans i després de restaurar-la)
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bora nit, cresol

0

Viatjar en el temps, a voltes és només qüestió d’un fonema. Em va passar dissabte: ho vaig experimentar en l’instant que posava la clau al pany de la porta de casa, i la dona que passava pel carrer em va dir ‘Bora nit!’.
No puc dir quant de temps feia que no ho sentia dir així (o no me n’havia adonat): ‘bora nit!’. Jo ho havia dit, tot lo món ho deia, però ens hem educat i ja sabem que hem de dir ‘bona nit’.

Ho hem de dir? Està bé que coneguem les formes ‘correctes’ i la llengua estàndard, però… hem d’arraconar del tot la parla popular tradicional en els usos informals, d’anar per casa? Jo diria que no. Sobretot quan, si rasques una miqueta, trobes que té una riquesa i unes possibilitats que alguns prejudicis han menystingut.

Doncs això: bora nit, cresol, que la llum s’apaga.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer-se vell també és això (o potser és això?)

0

Deu fer ja dues dècades que ens coneixem. Solem coincidir una vegada l’any, o any i mig, depén de com vaja la cosa, i aquell dia, com que tenim temps, solem xarrar de tot un poc.

El pas dels anys marca a tot lo món, però en el seu cas, i als meus ulls, més enllà dels solcs i cavallons que en deixen constància a la pell, és en el pensament on més se li fa evident. Diguem que continua sent més o menys progressista, encara es defineix d’esquerres i en mostra algun detall en comentaris i valoracions. Diria (jo) que es manté com a votant de forces no molt conservadores (dir progressistes ací és jugar-se-la molt perquè l’etiqueta és massa barata). Però…
Però fa temps que ha caigut en un pendent d’acceleració cap al conservadorisme social que fa pena. És una llàstima sentir-la parlar basant-se en tot de tòpics i llocs comuns com aquells vells que criticàvem quan érem jóvens. Fa pena veure com cau en prejudicis que ella mateixa havia denunciat en altres temps.
És trist. Li ho dius i no ho entén: potser això és, finalment, fer-se vell, i té igual l’edat.
Ve a ser com allò de la cançó de Brel: els estudiants que es burlen dels ‘burgesos’ i que, amb els temps, acaben queixant-se de les burles dels joves.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

De bots i patrimoni

0

Hi va haver un moment que es va comentar l’opció de dir ‘bot’ a allò que havia arribat ací com a ‘link’ en el vocabulari d’internet, i que ha quedat com a ‘enllaç’. La idea era bona, perquè si vas punxant ací i allà no fas més que anar a bots (i algun bac), a voltes sense solta ni volta.

En un d’aquells bots vaig anar a parar l’altre dia a una notícia que parlava d’una capella del Roser, a Valls, decorada amb una representació de la batalla de Lepant.

– Això -vaig pensar- ja ho he vist sense eixir del poble. Vull dir que una representació d’aquella batalla contra els turcs (febrer el curt, més mal que un turc) en una capella del Roser ja existeix al ‘convent’, l’església de l’antic convent de Dominics.

Capella del Roser, amb la batalla de Lepant a l’església del Convent. L’Olleria

La pintura la tenim allà, però hauria desaparegut si hagueren enderrocat l’església, cosa que va estar ben a punt de passar. A voltes em pregunte com seria ara la plaça del Convent (topònim més adient -crec- que plaça de Loreto) sense el temple històric i amb un edifici modern, per més eclesiàstic i artístic que fóra. Ja havíem perdut el convent: sense l’església ja només quedaria la memòria, sempre volàtil.

Salvar aquella església va obrir, amb un rebot acrobàtic, el camí de la recuperació de la Casa Santonja. En tots dos casos, l’escepticisme i algun punt d’incomprensió acompanyaren els complicats processos de salvació, però ara tot lo món se n’alegra i aprofita (està bé que siga així) unes peces imprescindibles del nostre patrimoni.

Paret lateral de la Casa Sacarés, al carrer dels Cistellers

La qüestió és que açò no s’acaba mai, i no em direu que no fa mal als ulls de veure com una de les grans cases bones del Ravalet, la casa dels rics Sacaresos que va arribar a ser caserna de pobres soldats durant la guerra contra el feixisme, cau a trossos amb la indiferència (em sembla) dels propietaris. Veure-la assolar-se seria un patir.

Algun historiador o arquitecte dels joves que tenim ara al poble no s’hi interessaria?

Al centre superior d’aquesta històrica fotografia, la Casa Sacarés en plena esplendor
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Què hi ha de fer, Mónica Oltra, a La Sexta Noche?

1
Publicat el 22 d'agost de 2020

He vist per les xarxes que hui participa la vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, en el programa La Sexta Noche. No em sembla bé. És la meua opinió i no espere que li importe a ningú, ni que ningú faça o desfaça pel que dic. Però com que Oltra és representant meua pel seu càrrec en el govern, tinc dret de dir-ho.
No em sembla bé que vaja a un programa disfressat de debat on es dóna barra lliure a personatges com Marhuenda i Inda, dignes representants de l’antiperiodisme. Ja hi ha gent que es nega a acudir a programes en què s’haja de compartir micro amb Vox. Potser és hora de deixar d’emblanquir també segons quins ‘opinadors’ i ‘debats’.

PS Potser hui aquests personatges fan vacances i no hi són: té igual, no cal fer bo aquest xou.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Toponímia controvertida

0
Publicat el 18 d'agost de 2020
Anàvem en el meu cotxe, i em deixà caure que això de ‘l’Olleria’ quina mena de nom estrany de poble era. Feia broma, però no vaig poder evitar replicar-li que no sabia de què s’estranyava ell, que venia de Verges i el poble del costat es diu Ultramort.
 
Nota: Com que parlar de les coses que tens entre mans per a un futur, mas que siga pròxim, és molt arriscat tal com està el ball, resulta més fàcil recórrer al passat que comença a ser llarg. I d’açò me n’he recordat adés, que hi ha qui tenia curiositat pel making-of de la visita -la primera- de Llach al poble i n’hem parlat un moment.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Del formatge del bar Garden i la Magdalena de l’Olleria

0
Publicat el 16 d'agost de 2020

Ho vaig deixar caure per ací un dia, que podria explicar quina relació hi ha entre la festa de la Magdalena de l’Olleria actual i el bar Garden de Benigànim. Clar i ras: la connexió és purament casual. No sé si algun ganxut es quedarà despagat, però tot fa pensar que si la idea va nàixer entre els plats d’aquell local, va ser només una simple coincidència.

Tot i això, la bona qüestió és que va ser en aquell bar on -vés i busca per quin motiu-, en un moment determinat i a traïció es degueren donar les condicions neuronals necessàries perquè, sense buscar-ho en aquell moment, prenguera forma una idea que buscàvem feia temps.

No em feu molt de cas si dic que menjava formatge en el punt exacte de l’eclosió de la idea. Em sona que sí, però no puc estar-ne segur ni té gens d’importància. El cas és que tot d’una vaig pensar que podríem aplegar en una festa els dolçainers, les danses i el Ball dels Locos, tots grups que s’havien recuperat de feia poc, i que aquella festa podria dur aparellat el sopar popular al ras que durant molt de temps, amb certa gent, trobàvem a faltar en les festes del poble. Ara diria que situar el sarau en la festivitat de la Magdalena, una celebració perduda i que s’afegiria a les recuperacions, no va formar part de l’esclat inicial de la idea, però possiblement encara l’hi vaig col·locar mentre em menjava el mateix tros de formatge.

No sé si l’explicació pot llevar-li èpica al moment de la concepció de la festa. De fet, és que no en té. Sí que en va tindre el part, però ara fa massa calor per a tornar-ho a explicar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deu anys, ara des de l’eternitat i l’exili

2
Publicat el 13 d'agost de 2020

Ara va i resulta que aquest estiu fa deu anys que vam gravar el vídeo de la Cileta. Deu anys, ja.

Vaig acabar ben fart de la cançoneta, de tantes voltes com la vam haver de sentir aquella nit perquè Toni Canet volia repetir l’escena. La volia fer a foc seguit -pla seqüència crec que se’n diu, d’això-, i sempre trobava que es podia millorar.

 

Lluís Puig, des de l’exili

El record fa goig, però alhora té mal gust. Toni Canet ha pegat a fugir, convertit en calciner etern. I Lluís Puig, amb qui vaig celebrar el final de la gravació amb un bon gintònic, és ara un amic en l’exili per cortesia de l’avançada democràcia espanyola.

Deu anys…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Enric, el Tàrrega

0
Publicat el 1 d'agost de 2020

En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.

Sempre recordaré quan em va dir tot seriós sobre un gran personatge: ‘Si ell fa alguna cosa, tu al seu costat per a ajudar; si tu en fas alguna, que no se t’acoste’.

La seua estima per la terra era enciclopèdica, tot ho sabia, i apassionada; sense fronteres en un país sencer que coneixia i vivia pam a pam.

Cadascú és com és, i la meua poca afecció a les fotografies fa que no en tinga cap amb ell. Però sí que tinc aquest vídeo, l’únic acte a què el vaig poder convéncer perquè participara. El debat dels actes dedicats a Joan Fuster l’any 1993. Precisament fa dos anys, quan vam fer-ne una repetició amb motiu dels 25 anys d’aquell acte, el Tàrrega (com li déiem tot lo mon) ja no va voler vindre. Vaig ser incapaç d’insistir-li molt, no es trobava amb força. Va ser l’última volta que vam parlar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una nit andalusa a Madrid

0

Una de les expedicions més desastroses de la meua vida, un estiu de fa un grapat d’anys, va començar uns mesos abans en un local d’algun barri de Madrid. No és que no recorde quin era, és que no ho sé.
Va ser ella qui em va dur allà. Es veu que n’era client habitual; li n’agradava l’ambient i la musica de reivindicació andalusista -sense connotacions polítiques-, com qui reivindica uns orígens més bastits que no heretats. I superficials.
La cabellera era llarga, amb cos, de rulls incerts i d’una negror conjuntada perfectament amb els ulls i el vestit volander. També quan va començar l’expedició, però d’açò no hi ha banda sonora.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llengua de destral

0

Aquella dona tenia una llengua com una destral, i un geni cagat. Tenia un fill amb una discapacitat severa, encara que en aquell temps la terminologia administrativa ho arreglava dient que era subnormal.
Jo devia ser un adolescent el dia que, a ma casa, la vaig sentir destralejar contra el rei. Crec recordar que hi havia anunciada una visita a València (o potser era a Ontinyent, però no perdem ara el fil amb qüestions d’avantpassats meruts). Deia que em sona que en la conversa d’aquella dona amb ma mare va aparéixer aquella visita borbònica, i que ella assegurava que, si la deixaven, li’n diria poquet i bo, al Borbó, que ja veus tant de luxe, tant de criat, tant de palau mentre al seu fill el passen amb raons, i uns per altres el tenen abandonat. No sé si va arribar a dir-li lladre, però no descarte que fóra de les coses més delicades que li dedicà.
No puc evitar recordar-la cada volta que ixen més escàndols del senyor rei emèrit espanyol (que ja sabíem però que ja no poden amagar), i me la imagine pujant-se’n per les parets i dient-li el nom del porc amb aquella llengua de destral que faria fredat.
Ep! I amb tota la raó del món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari