Gàlim

A la Pobla de Vallbona, una nit que crec recordar que vam estar a punt de quedar-nos sense sopar esperant que arribaren els músics, es va estrenar l’espectacle que Pep “Botifarra” i Ahmed Touzani preparaven, però que estava mig embastat només.

Crec que no ho he explicat encara, però el nom aquell de “De banda a banda” me’l vaig inventar jo (sense que tinga més importància), pensant en l’empelt que volien fer de músiques d’ací i d’allà.

Me n’he recordat en trobar el vídeo en una plataforma on ja havia oblidat que jo mateix l’havia posat. Jo de vosaltres no me’n riuria, que ja sabeu què diuen: “Per on parles, passes”, i també que “a qui es burla, el dimoni el furga”.

Al bar tenen posada la tele, situada davant la taula on vaig a parar a fer-me un café. Jo m’estime més el café al calaix, però la barra ara és una víctima més de les restriccions per la pandèmia.

El programa que s’emet parla de l’aniversari que es veu que és hui de la mort de Lola Flores, i mentre una senyora ocupa mitja pantalla dient coses que pràcticament no se senten, en l’altra meitat van apareixent fotografies d’una cantaora imposada en l’imaginari col·lectiu: això sí que era (és?) adoctrinament. Ells sí que en saben.

Van eixint fotografies, dic, i de colp me la veig, en una de les instantànies, al costat de la senyora de Franco. La sorpresa no és que les retrataren juntes, que potser tampoc podia fugir-ne. La sorpresa (ben relativa) és que mostren alegrement una fotografia de la persona a qui volen homenatjar acompanyant la dona del dictador, del criminal. Com si res. Com si la guerra i la dictadura hagueren sigut un ‘Cuéntame’ en compte d’un règim de sang i terror.

I és amb detallets així com s’emblanqueix el franquisme, i l’extrema dreta; i després vindran els grapadets de l’aigua i ningú voldrà entendre com hem pogut recular tant.

La cadena de televisió era Antena3, i el programa Espejo Público. Ho dic perquè hem de saber contra qui juguem.

Quan la secretària de Pujol (una de les secretàries, supose) ens va dir que moltes gràcies per la invitació, però que l’home no vindria a l’homenatge a Fuster, vam alenar. Si per una d’aquelles li pega per acudir, amb la nostra inexperiència allò ens hauria superat per totes bandes. Lerma tampoc va vindre, però ell crec recordar que no va arribar ni a donar un descàrrec. També va ser una sort que Gabriel Cañellas, el president del govern balear, declinara la invitació: en aquest cas, de vindre ens hauria desballestat el pressupost si tocava pagar avions…

Molts anys després -i ara ja en fa alguns- vaig tindre una altra pensamentada i vaig moure fils diversos amb la idea de fer un acte on ajuntar Pujol amb Josep Lluís Albinyana, el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià. Com que difícil no vol dir impossible, la flauta va sonar (no per casualitat, que les coses sempre duen bona cosa de faena i temps), i una secretària (no sé si la mateixa) del president de la Generalitat de Catalunya ja retirat em va escriure obrint la possibilitat de mamprendre allò. La sort, en aquesta ocasió, és que la polèmica pels diners de la família Pujol va esclatar aquella mateixa nit i em va estalviar que ho fera amb més faena feta o -no vull ni pensar-ho- amb ell per ací.  Els fracassos, a voltes, són una benedicció.

Nota: amb el president Albinyana sí que he fet coses més tard. Fins i tot vam parlar d’intercanviar-nos algun dia, però el coneixement està molt bé en les persones.

Un dels “misteris” del meu poble és el nom del carrer Budeu. No hi ha manera de pegar en terrer sobre l’origen i significat que té: no hem anat més enllà d’inventar teories al respecte. La sort és que el nom, a més de ser el popular, és també l’oficial i figura a les plaques dels cantons d’aquella via estreta i costeruda. I a la paperassa.

El nom el va fer oficial el primer ajuntament democràtic de després de la dictadura franquista, que va recuperar molts dels noms dels carrers que la tradició secular havia batejat: carrer de la Cendra, carrer de l’Església, carrer del Batle, plaça de la Vila… En aquell moment també se’n van canviar de vies més noves que no comptaven amb denominació tradicional i que s’havien dedicat a personalitats del règim de Franco. Així van aparéixer el carrer d’Ausiàs March o l’avinguda del País Valencià, en substitució d’Ejército Liberador (que ja s’ha de tindre barra per a posar-lo) i de José Antonio Primo de Rivera, respectivament.

En realitat, l’avinguda sí que té una certa denominació tradicional -pràcticament en desús-, ja que era “la carretera”, la que entrava al poble des de la serra, passant per les Forques i l’Hospital, al voltant de la qual es va anar construint les edificacions.

El nom nou va durar fins que el PP va arribar al govern local. Una de les primeres actuacions que va mamprendre va ser canviar-lo pel d’avinguda de Jaume I. L’excusa? Que això de País Valencià creava polèmica, com si la decisió del canvi no en creara. Coses de la política: el PP s’havia de mostrar ‘anticatalanista’, encara que a alguns dels que manaven a la Casa de la Vila això no els feia ni fred ni calor.

El resultat és que van canviar el nom per una denominació que -ho supose, no ho sé- no resultara insultant. Ni que fóra per poder-ho fer passar més fàcilment. Va ser una decisió política, és clar, perquè poques coses es poden fer que no tinguen motivació política. El mal en aquest cas és que era també una qüestió partidista.

Ara hem assistit, a Mutxamel, a una decisió molt més greu. Perquè no podem entendre la voluntat d’eliminar el nom d’Enric Valor d’una avinguda per a dedicar-la a Espanya sinó com una provocació. Una demostració de poder mal entés. O, per desgràcia -i això crec-, de poder massa ben entés des d’una política d’odi i menyspreu. No d’ignorància: no caiguem en la trampa de limitar-ho a això. Potser els que ho han votat són ignorants en moltes coses, però qui els guien no en són, d’ignorants. Això sí, a gosades que troben a faltar el temps en què les plaques deien Ejército Liberador i José Antonio, encara que s’ompliren de pols, caspa i vergonya com passà al meu poble. On, per cert, Enric Valor no té cap de carrer…

PS. No sé si és esperar massa que hagen aprés la lliçó. No han pogut véncer el llegat d’un home tenaç, culte i compromés amb el país i que ha donat força per a plantar-los cara. Falta saber, també, si nosaltres ens hem conscienciat que seguir el seu exemple de perseverança i dignitat, com ara, és el camí.

Publicat a VilaWeb Ontinyent 

Durant els crèdits no me n’he adonat. Ha sigut en l’escena en què la protagonista (Joan Crawford) seu a sopar en un restaurant quan he tingut la sorpresa. A la taula hi ha un aparell des d’on pot engegar la màquina de discos. Hi fica la moneda i comença la cançó. Sabia que havia tingut molt d’èxit i n’havien fet un grapat de versions, però no coneixia la que sona en aquell moment, ni que era la base de tota la banda sonora de la pel·lícula Autumn Leaves (Hojas de Otoño, en la versió espanyola que acabe de veure).

La versió que sona en la pel·lícula és aquesta de Nat King Cole.

La que jo coneixia més és la d’Yves Montand, en l’idioma original de la lletra el poeta Jacques Prévert.

Recorde que me’n vaig adonar un dia que venia d’Alcoi. També recorde quin dia era. Per això sé que ja fa pràcticament un mes que una de les plaques que identifiquen l’Olleria com a municipi contra la violència de gènere està ratllada.

Des de novembre passat, quan s’hi va adherir l’ajuntament, el poble forma part de la Xarxa de Municipis Protegits contra la Violència de Gènere de la Diputació de València, xarxa a la qual s’han incorporat vint-i-dos dels trenta-quatre consistoris de la Vall, segons les últimes informacions que he trobat. I va ser amb motiu de les commemoracions del 8 de Març quan l’equip de govern municipal va posar més o menys solemnement dues plaques que deixen constància de l’adhesió, una a cada entrada per carretera al nucli urbà.

De les dues, és la que hi ha entrant des d’Aielo de Malferit que una mà anònima va embrutar, una mà desconeguda però ideològicament identificada. No ha ratllat per ratllar, arreu, sinó que ho ha fet per a deixar clar el missatge. Ha tapat la referència al gènere, i ja sabem que l’extrema dreta es nega a reconéixer l’existència d’una violència explícita i dramàticament constant contra les dones. Semblaria increïble que afirmen que no n’hi ha, si no sabérem que la nostàlgia del franquisme és perfectament compatible amb la barra necessària per a fer-ho.

En un moment en què tot i una certa conscienciació social els casos de violència contra les dones -la física i la invisible- no remeten, negar-la es converteix en una provocació a perpetuar-la com un tret somort i admés en la cultura del mascle milhòmens. La que se suposa que estàvem superant, i a la que ens voldrien tornar a dur els amics de la Gracia de Dios.

Crec que, des que la van posar, la placa ha estat ja més temps ratllada que no neta. Esperem que siga només una acció anecdòtica, però una broma no és. En tot cas hem de plantar l’orella, perquè la de l’extrema dreta no és una ideologia viable en democràcia ni amiga dels drets humans, però que sí que té una gran capacitat d’avivar-se en temps de crisi com els d’ara i els que s’acosten. S’escola amb gran facilitat i toca, des de ja, posar-li trastelladors, i no riure-li ni una de les gràcies que es creu fer ni posar-li plat a cap taula institucional. I ja tardem.

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

Ara és temps de coques tapades. Amb espinacs i lluç, per exemple. De menut m’agradava veure com les feien ma mare i ma tia, de bona mida i ben farcides. Una faenassa. No en menjava quasi, perquè em pensava que no m’agradaven… Manies.

Després ja no n’he tastades de tan bones. I ara s’ajunten moltes sensacions que van del paladar a la memòria. Amb el temps s’acumulen els anys enforfoguits de mancances, d’allò que no pensaves que trobaries a faltar. I també d’allò que ja sabies que sí.

Fa poc m’explicava una amiga que en un forn no l’havien entesa quan en va demanar, de coques tapades. Empanadilles, en diuen ara. Ni pastissets diuen. També ho trobarem a faltar això, parlar com els nostres pares i que ens entenguen.

Mentre pegàvem un mosset ha eixit la qüestió eixa del jugador de futbol del Madrid que va aparéixer a la Malva-rosa. Evidentment s’ha comentat que, amb els diners que guanya, la multa li representa dos quinzets.

Jo he apuntat la idea que, a banda de la qüestió pecuniària (que en aquest cas no li farà ni cosconelles), se l’hauria de castigar a treballs ‘a tanda de vila’, o siga, en benefici de la comunitat.

És parlar per no callar. Però sí que trobe que caldria que l’empresa on treballa li aplicara algun correctiu pel mal exemple que dóna una persona que viu, també en gran part, de la imatge pública (com també l’empresa, o siga el club de futbol). Però tinc quimera que açò també és parlar per no callar i no ho veurem.

PS. Que es faça fotos i les publique per a deixar constància que se’n fot de la música i dels tocadors no vol dir que siga estúpid, sinó que creu que nosaltres sí que ho som.

Com que els premis que es donen s’han de justificar, aquella nit es va dir un rastre de motius pels quals me’n consideraven mereixedor, una série de mampreses de les quals em feien responsable, i no sé si d’alguna també culpable. La meua sorpresa, mentre m’engolia com podia la vergonya de no poder passar discretament el moment, va ser l’esment d’un parell de coses que, sense haver-les oblidades, no les tenia gens fresques en la memòria. No n’hauria parlat en aquell moment si m’hagueren demanat un informe de maldats.

És un problema meu. La memòria la tinc amb una tendència a la boira que, de vegades, pot semblar desinterés, però no: és un cert caos que regna en el meu sistema retentiu i que, no poques voltes, em deixa en evidència. Això podria veure’s compensat si haguera deixat més constància dels embolics en què m’he ficat, però com que no he sabut mai vendre’m (vull dir, que sempre he anat més aïnes a la callanteta, sense fer grans abarintos, com diria ma mare), tampoc no hi ha massa llocs on trobar-me el meu propi rastre.

Se’m faria molt costera amunt si haguera d’escriure un llibre de memòries, com algú em va insistir durant un temps. Massa buits i, sobretot, poca cosa d’interés. Com que això no passarà (no ho mane Déu!), m’estalviaré el ridícul i el dubte que se’m presentaria de si posar o no el nom de qui en una ocasió va dir en veu alta que li hauria agradat de veure’m regolar escales avall. I el de la persona que ho va sentir i m’ho va explicar. Tots dos són morts (un de manera tristament prematura), però tot i això crec que no caldria.

I si no pense dir-ne els noms, a quin sant parlar-ne ara? Molt senzill: perquè si això també se’m quedara colgat en algun banc de boira de la memòria, potser algú dels qui passen per ací m’ho podria recordar. En tot cas, si haguera oblidat també els noms, no passaria res si acabaren esborrats. De fet, no he donat mai importància a una cosa que, fins ara, no sabia ningú i el món seguia rodant tan desballestat com sempre.

Conten que en el segle XIX duien els malalts de lepra a l’ermita de Sant Cristòfol (foto), dalt dels Casals, convertida en llatzeret, i que el menjar els el deixaven en el camí, a una certa distància per por d’acostar-se.

Expliquen que, també en el XIX, els carros passaven pels carrers recollint els morts pel còlera.

En el XX, la pòlio va malbaratar vides i en va descompassar altres perquè els senyors governants es van engrunsar i no van tindre pressa a dur el vaccí.

Ara, que tenim centres de Salut, hospitals, UCI, tecnologia contra la covid… també tenim veïns amb poca memòria -o massa ignorància- i gens de trellat que es riuen de la música i dels tocadors, de les mesures sanitàries i de la ciència.
Sempre n’hi ha hagut, de tarambanes. Però és que ara el mal ens el poden fer -apegar- a qualsevol de nosaltres.

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.

Hi ha qui s’ha mostrat molt ofés perquè Pablo Iglesias ha insinuat (no exagerem tampoc) que la democràcia espanyola no és completament homologable. S’han esquinçat els vestits de manera histriònica per a no entrar en debats de profunditat, o han mirat de desllapissar-se’n amb l’actitud de superioritat de qui perdona un pecat de joventut.

Jo diria que l’estat espanyol té unes mancances democràtiques de série, que cada volta es veuen més. El solatge franquista és mal de dissimular. I posaré un exemple: encara és l’hora que l’estat em demane perdó per imposar-me una llengua a l’escola (i fora) i amagar-me la meua amb la idea de fer-la desaparéixer.

Amb una miqueta de dignitat hauria pogut tindre aquest gest amb tots nosaltres. Un senyal de ruptura amb el franquisme. Però no l’ha tingut, ni l’esperem.