Si era en ple agost, dir que feia molta calor pot sobrar. Però és que en feia alamon. La pensió tirava a lúgubre, i no podem dir que el nom enganyava. “La Pilarica” diu la foto que es deia: no me’n recordava.
L’escala era mal de pujar, però diuen que càrrega a gust no pesa; a més, eren pocs els anys que arrossegàvem. El balconet escàs, i alguna paret fictícia. Devia ser barata. Teníem la sang a l’ull, què més vols?
Ja vaig advertir que la quarta noteta numerada de la série -a banda dels incisos- podia ser o no l’última dedicada a l’homenatge a Joan Fuster del 1993. I com podeu comprovar, si l’ociositat vos ha dut a llegir açò, vaig fer bé perquè encara tinc per ací una altra cosa.
És el fullet que vam fer amb la programació de tot l’embolic i que encara no havia publicat sencer fins ara. Només la portada havia aparegut en alguna ocasió. Ací, ara, podem veure alguns detalls importants més, com els col·laboradors que tant ens van ajudar, els horaris, la tradició -mantinguda- dels sopars… i la tradició de cometre errors en els papers: el moderador del debat era Francesc Mompó i Valls, no Francesc Mompó. També hi ha alguna incorrecció ortogràfica: jo en sóc el responsable, coses de la lentitud en l’autodidactisme.
Les diferències entre la programació i la realitat en algun detall dels actes ja van ser cosa de complicacions insalvables.
Estic per dir que, de mar, només en vam compartir molt pocs dies, i a una distància discreta però suficient. No és que en fugírem, però no recorde cap atracció especial. Potser, molt probablement, tampoc no hi va haver temps per a sentir-ne.
Amb tot i això, refermats en una barana amb cara de forasters que fan de turista, la fotografia extraviada és plena d’un blau del mar d’aquells dies, el mar d’una platja domesticada que enfronta la que corria na Ruixa quan cercava com un aucell fugitiu l’amor ofegat.
Ganga Nghé és la tia de Iogurtu Nghé, protagonista d’una hilarant peça dels inigualables Les Luthiers. En un intercanvi de correspondència, un altre familiar de Iogurtu, el seu oncle Oblongo, li explica que a la “pícara tia Ganga” la respectava tot lo món, i que això la va fer anar-se’n a un altre poblat a veure si no la “respectaven” tant.
El personatge i el joc de significats sobre el respecte amb què, en aquesta història còmicomusical, ens fa riure i pensar el grup argentí me’ls ha rescatats de la memòria la intervenció de M. José Catalá en el míting del PP de l’altre dia a València. Subratlle: la relació que no he pogut evitar de fer entre el joc de paraules i l’asseveració de la candidata ve pel sentit que se li done al concepte de respecte. No fotem ara que si compare l’alcaldable amb la tia del pobre Iogurtu.
La qüestió és que Catalá, en una enumeració declamada amb energia d’alguns dels punts vedet del programa electoral del PP, va afirmar allò de el valenciano se respeta, i automàticament el cabet se me’n va anar al poblat de la família Nghé. Coses que passen. Perquè amb això de el valenciano se respeta em vénen imatges de vitrines on guardar el valenciano com una cosa curiosa o exòtica per a mostrar a les visites, o de lleixes de museu on s’exhibeixen restes d’un passat del qual dir-te orgullós, però que ja t’està bé així com a despulles d’una cultura que et destorbava.
El valenciano se respeta, però no se habla li va faltar dir. Per això, com la tia Ganga, sabem que el respecte no és el rebuig i el bandejament, sinó la normalitat i la dignitat.
Ho vaig veure ahir ja tard, i hui no m’hi havia pogut posar. O potser hauria de dir despús-ahir i ahir, segons com tinguem en compte això de les 12 de la nit, o si no canviem de dia fins que no anem a jaure…
Té ben igual això. El que importa és que la notícia que em donaven era una d’eixes alegries que duren una vida. De fet, era com la confirmació d’una vida restaurada; el final d’un viatge, com bé apuntava ella: i costera amunt que era, pensava jo.
Ballem?, li diria. I potser li ho dic: massa que ens entenem sense haver de dur el mateix ritme.
Ja ho havia dit. Sé que fa malíccia sentir-ho, fa malíccia que et recorden que t’havien advertit, però és que és ja ho vaig dir fa temps. I ha passat. Vaig avisar que tindríem un disgust, i per desgràcia no em vaig equivocar.
En dues ocasions va faltar l’aire perquè una confusió antroponímica em duguera a suplantar involuntàriament el president Albinyana. Per sort em vaig adonar a temps dels errors i vaig avisar els interessats que no era jo a qui buscaven homenatjar. Va faltar no res perquè es produïra el desastre, però ho vam salvar a temps.
Però ara la col·lisió s’ha produït. No ho vaig saber fins que ja era tard encara que, per sort, em sembla que poca gent es va assabentar de l’error. Segons el Levante-EMV, el parlament de l’Aplec de la Pedra de Basset diumenge passat a Otos anava a càrrec de Josep Lluís Albinyana, president del consell pre-autonòmic del País Valencià, tot i que el nom que figurava en la convocatòria era el meu. No sé si algú es va quedar despagat quan em va veure a mi, ni sé si ara em confondrà encara més gent amb ell.
Fins i tot en el titular de la noticieta diu Josep Albinyana, no Josep Lluís Albinyana; però en fi, entenc que qui féu la redacció degué pensar que un Albinyana amb prou mèrits per a l’acte havia de ser l’ex-president i no un servidor.
Per la meua part estic tranquil, perquè ell i jo ja havíem parlat que, si es tornava a presentar un cas d’estos, tenia permís per a fer el paper. Això sí, m’hauria agradat que l’hagueren comboiat per a tindre una bona excusa per a tornar-nos a ajuntar.
Parlament en l’Aplec de la Pedra de Basset, 23 d’abril de 2023.
He cercat informació per a confirmar la data de l’Aplec del 25 d’Abril d’Alacant, allà pel 1980. Ho he fet amb l’esperança que haguera estat també un 23 d’abril. Això m’hauria permés de dir ara que tal dia com hui, segurament a estes hores, però fa quaranta-tres anys, em trobava a la plaça de bous d’Alacant, submergit en una marea que va ser la meua primera immersió en una mobilització política, a la qual havia acudit, tot s’ha de dir, amb una ignorància i un candor que allà es van fer a banderes.
L’aplec d’Alacant no va ser el 23, sinó el 27, però una diferència de quatre dies quan parlem de quatre dècades no és res. O no prou per a haver d’inventar-me una altra manera de començar, sobretot quan no fa encara ni deu dies que vam recuperar un document cinematogràfic particular d’aquella diada que tant em va influir.
Per motius que no vénen al cas tinc completament prohibit de creure en casualitats, de manera que ara tot és pegar-li voltes al nano a veure quin pot ser el fil del destí que va fer que els cabets organitzadors d’açò de hui s’encallaren amb el meu nom, de manera poc sensata, mentre se m’acostava el moment insospitat de reviure visualment aquella jornada iniciàtica.
El cas és que hem arribat ací i a ara, quan se suposa que em toca parlar d’una terra i d’un país que els ací congregats estimem; quan un guió no escrit recomana d’exalçar-ne les glòries i de doldre’s dels tristos fracassos que ens compungeixen. Però això ja ho tenim massa vist i viscut. La desfeta d’Almansa és un passat que ens acaça contínuament, un passat sense fi que es renova cada dia i que portem al be com una càrrega que ens volen perenne, una mena de pecat original modern que a Castella assignaren als habitants de tot el país que diu “bon dia”. Només la llesqueta septentrional se’n salva, però ja té el seu propi castic francés, més il·lustrat, elaborat i reeixit. Més republicà també. Perquè alerta: una república fa goig, però si no és la nostra seguirem sense traure la cua del forat.
Si el passat contínuament renovat es fa tothora present, ens enforfogueix en el present, és sempre en present i sense pausa que hem d’actuar perquè el futur deixe d’arrossegar la càrrega injusta, empobridora i pertorbadora parida un 25 d’abril. Ho hem de fer –com fem hui– cadascú des de la seua mesura, conscients que el futur és ja d’ací a un segon, i que “ells” juguen amb rellotges i calendaris trucats.
Però la Pedra de Basset és un calendari maulet, i amb la memòria literària de l’esparver Silvestre Mompó ens evoca el camí de la resistència contrastada i ens crida a la renaixença necessàriament desacomplexada: sense vergonya i sense rebaixar horitzons. No abaratim perspectives. No assumim dependències infligides. No abdiquem el país.
El pessimisme és un virus inoculat per la baixa autoestima, per la desvertebració premeditada, pels mapes físics i mentals secularment i expressament descentrats amb tota la mala idea. L’antídot? Retrobar-nos en la unitat i desllapissar-nos de la mentalitat d’indígena. Contra el pintoresquisme hi ha la dignitat. Contra la terreta subalterna hi ha la terra, la nació.
L’any 1980, el 25 d’Abril d’Alacant vull dir, pancartes i crits em van desembeltir un país que devia intuir sense saber-lo. Hui amb vosaltres, incapaços com Espriu de desesperar del vell vençut, de la Vall d’Albaida estant l’afirmem i compartim i solidifiquem per a fer de la derrota una paraula absurda.
Presentació a l’Olleria del CD A dos de Val (fotografia: Enric Marco)
Com vaig dir en la primera anotació sobre l’aniversari de l’homenatge a Joan Fuster, alguns dels actes d’aquella mampresa van tindre rebrots o rèpliques anys més tard. Ja vaig parlar de la segona edició del debat del 1993, que amb l’excusa dels 25 anys va reunir els mateixos protagonistes amb l’excepció de l’Enric Tàrrega, absent lamentablement el 2018 per motius de salut.
Sis anys abans, el setembre de 2012, el cinema Goya es va omplir d’un públic que assistia a la presentació (i més detalls ací) del CD A dos de Val, una producció que Paco Muñoz –i si exagere és ben poc– duia al cap pràcticament des de l’endemà del recital de l’Ovidi Montllor. El disc recull aquella lectura, musicada expressament per Albert Ortega ‘Bertomeu’ a partir de cada poema i amb acompanyaments afegits d’Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet i el mateix Paco Muñoz.
A l’escenari, van pujar Pau Alabajos, Batà, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Aitana Ferrer, Carme Juan, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor i Rafa Xambó, presentats i conduïts per Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.
Després, arribem al 2022. Diuen que és l’Any Joan Fuster, i això no podia passar de llarg. La banda de música, la Societat Escola Musical Santa Cecília, no se’n puja al carro, sinó que l’estira i diu que la idea de reprendre aquell concert podria prendre més cos. Naix Fuster en Solfa, i allà tornem a sentir les notes de “Verges 50” i “Campanades a Morts”, ara amb la veu d’Hugo Mas. I crec que ja ho hem estirat prou…
La noteta anterior de la série dedicada als trenta anys de l’homenatge a Joan Fuster (la tercera numerada, i la quarta si comptem l’extra) ha tingut un efecte inesperat amb l’aparició d’una persona que, al cap de tant de temps (més dels trenta anys del sarau), m’ha reconegut per la foto que encapçala l’escrit de l’altre dia.
M’ha explicat que m’ha identificat de seguida, que em recordava perfectament de l’institut: tot i que venia algun curs més arrere i han passat dècades, les crosses delaten. Més encara, ha afegit alguns detalls una miqueta posteriors sobre relacions personals de què va arribar a ser testimoni. M’he quedat amb la boca oberta. Sorprés. Diria que gratament, encara que no sé ben bé per què.
Tal com ho explica, no sé ni si vam arribar a intercanviar alguna salutació en algun moment a l’institut; possiblement alguna frase o mitja conversa al pis on devíem coincidir en alguna ocasió més tard. Sincerament, i li ho he dit, sóc incapaç de recordar-la. Però ja dic que m’ha alegrat la sorpresa. Ara no sé si és una sensació mútua.
El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.
Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.
De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.
Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.
Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.
Ara no, és clar, però aquella nit –dilluns farà trenta anys– era una exclusiva mundial.
Diumenge anem al Real a fer companyia a Paco Muñoz en el concert que li dediquen.
La bona qüestió és que va arribar el tercer dissabte. Tota la programació de l’homenatge a Joan Fuster va obligar a fer filigranes per a casar agendes, i l’acte del 27 de març, el de hui fa trenta anys, fou un dels que més en va necessitar. Si no el que més. La sort és la gran voluntat que els convidats/comboiats van posar, amb tot de facilitats per part seua. Només Mateu Morro, del PSM, i de manera justificada, va fallar a la cita. Prosaicament -i si acceptem la broma- ens va fer un favor: dur-lo de Mallorca ens hauria desballestat el pobre pressupost de misèria amb què vam atrevir-nos al sarau.
Josep Guia (PSAN), Vicent Soler (PSPV-PSOE), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), l’enyorat Enric Tàrrega, i Enric Capilla, que va substituir a última hora Pere Mayor (UPV), van seure en una taula per a debatre sobre la visió nacional de Joan Fuster, sota el títol Ara us preguem per Catalunya i moderats per Francesc Mompó.
No ens vam equivocar: l’expectativa creada va ser com pensàvem, i la cita una trobada que deixà moments memorables. Ací ho teniu:
La data ha passat a la història, però no per l’acte, evidentment. Malauradament, aquella vesprada es va morir Vicent Andrés Estellés, una notícia que vam saber només arribar al restaurant on vam sopar. Recordem (o sapieu els joves) que no hi havia encara mòbils que comunicaren de manera immediata i arreu.
No diré que en aquell moment no ho pensàvem: no cal. No hauria tingut ni cap ni peus. Però el cas és que vint-i-cinc anys després, el 2018, vam repetir l’experiment. El primer de març vam tornar a ajuntar-los en un debat, ara amb aquest títol justament El debat, 25 anys després. Per desgràcia, no hi vam poder tindre l’experiència i la ironia del Tàrrega, que ja es trobava delicat de salut.
La vida de la memòria és tortuosa. La memòria personal, dic. La meua, a més, té tendències inconstants i capricioses, amb buits clamorosos i records d’instants més que puntuals difícilment justificables.
Aquella vesprada, mentre giràvem el cantó de l’església del convent per a entrar a la plaça, vaig dir a qui m’acompanyava (i el seu nom és un dels buits esmentats) que no hauríem de patir en excés per tot el cacau que dúiem entre mans: quan ens n’adonem, ja s’haurà acabat tot i en parlarem en passat. Recorde amb certa vivacitat aquell breu moment, la idea gens original que el temps acaba sent sempre un passat; i ara, justament ara, fa trenta anys d’allò.
Dilluns passat van començar, fa trenta anys, els actes en homenatge a Joan Fuster, una mampresa temerària que, llavors no ho podíem saber, no es va acabar amb l’últim acte programat perquè ha tingut, al cap dels anys, uns quants rebrots.
El 13 de març, dissabte, el llavors catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre Joan Fuster i la recuperació lingüística. Vam començar ja marcant nivell, i alhora amb complicacions. Les coses fàcils no tenen mèrit. Aquell dia, el professor Ferrando va arribar amb una afonia completa. Com que la conferència la duia escrita, la presentadora va duplicar el paper i la va.
Hui, aquest dilluns 20 de març, fa trenta anys, el periodista Vicent Ventura (1924-1998), amic personal de Joan Fuster, presentat pel poeta David Mira, explicà detalls de l’assagista de Sueca com a intel·lectual, i també des d’un àmbit més personal, des de la relació d’amistat que els unia. Conservem aquell acte en vídeo. Lamentablement no en tenim del primer. Açò dels vídeos forma part també de la història d’aquella mampresa; podríem dir que de la part no tan exitosa, però no ens queixem.
-Allí han arribat les falles?
M’ho ha preguntat només despenjar el telèfon.
-No, quan van obrir els túnels ja van fer que no hi caberen.
Després de la broma hem parlat d’allò que realment volia explicar-me. Però ara pense que l’hauria d’haver allargada, la broma, i haver-li dit que els enginyers no van tindre en compte que arribaria À Punt i, per fora dels túnels, ens inundaria amb una programació trastornada i que fa molta vergonya.
No se’n salven ni els informatius, que es dediquen a vendre les bondats econòmiques de l’excés faller de la capital. I, potser amb la intenció de fer-se perdonar allò de “catalanista” i “roja” –qualificatius immerescuts–, la cadena dedica hores i hores i hores a l’Ofrena, un dels actes més notoris de la domesticació de la bona festa de les falles imposat pel franquisme. “Atado y bien atado” va dir el genocida, i la baga per desfer.
La vida als bars, com a client –tot i que la meua ja no siga tan activa–, és una font de sorpreses i experiències. Només cal tindre en compte que la majoria tenen encesa la tele, i majoritàriament en canals que no m’atrevisc a veure de manera domèstica.
La setmana passada, després del merder mogut per aquella xicona que es deia infermera i que es burlava del nostre idioma, un nombrós grup de metges va fer una mena de decàleg on reclamava una miqueta de dignitat i no abandonar la llengua al primer fonema que sone castellà.
Des de la barra del bar se sentia com, en una mena de programa que es diu informatiu i no passa d’espectacle, la periodista alertava que els metges exigeixen atendre només en català, i que només ho deixarien de fer en cas que hi haguera dificultats de comunicació.
Ho explicava com qui es refereix a una actitud radical, excedida, discriminatòria. Es veu que no se n’adonen (o no volen), però de fet és la mateixa actuació dels metges que atenen a Palència, Salamanca o Almeria: només parlen als pacients en castellà de no ser que no els entenguen. I així anem, havent de reclamar contínuament tindre el dret a allò que per a ‘ells’ és natural. Tindre’l: exercir-lo ja seria per a pegar-se un bac en terra.