Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Els negacionistes i els que callen

0

En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.

Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.

Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?

El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.

Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.

Article publicat en VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Esclafit espaciotemporal

0

Em dol dir-ho, però el café més roín que recorde haver-me begut mai me’l van servir en un bar on vaig entrar enjogassat pel nom i el lloc: un servidor, fent-se un café al bar Albinyana d’Albinyana, el poble del Baix Penedès.
Potser va ser un mal moment de l’amo del bar o una cafetera desconjuntada temporalment. O -jo em decante per açò- un esclafit espaciotemporal causat per la triple coincidència que va desestabilitzar la infusió.

Això sí, el café el vaig pagar. I crec que encara era en pessetes.

Newton ha fet pala

0

Newton m’esperava hui, crec. Però ha fet pala.

Després d’un mes llarg, que ha tingut cinc setmanes, deixar el sedentarisme de prescripció facultativa començava a ser urgent. Al cap de tant de temps, com era d’esperar, la verticalitat de normal defectuosa és ara també fràgil: les primeres passes han sigut indecises, i les segones i etcètera.
Cada moviment vol una coordinació que habitualment va tota sola, però que de moment reclama de posar tot el capatró del món.

És cosa de (poquets) dies recuperar la seguretat de la circulació sobre crosses, i per la part que em toca ja faré que Newton continue sense demostrar amb mi la mala idea que va tindre amb la llei de la gravetat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un incert

1
Va ser un incert trobar-me aquell congost de voluptats amanoses, sense buscar-lo i sense saber que s’oferiria perquè li n’explorara cada revolt.
I no s’esborra el record de tants viatges, ni fa mal. Però veges quina hora s’ha fet ja. Demà t’ho diré millor.

Del Vell al Nou

0

Vaig arribar a sa casa amb temps de sobra. Sempre m’ha desagradat d’arribar als llocs i les cites a hora orada. Però el cas és que en fer-se l’hora vaig ser l’únic que hi va acudir: tot semblava indicar que m’havien fet passada.

Vaig decidir de fer temps, per si de cas era jo qui havia malentés les instruccions, i vaig aprofitar per a fer-me un café amb llet en aquell local que s’havia fet famós.
No sé si vaig ser el primer client del dia, però en aquell moment sí que n’era l’únic, de manera que quan l’ama va aparéixer per la porta de la cuina em va atendre de seguida. Era el dia de Reis, i mentre buidava la tassa a glopets mesurats vam parlar dels regals. Ella em va ensenyar una polsera, i jo li vaig explicar que feia uns dies que no parava per casa, que en arribar ja veuria si m’havien dut res. Se li notava que estava contenta i tenia ganes de xarrar.
Escoltar és una de les meues especialitats, i enmig dels comentaris es va fer hora de tornar a provar sort, o de mamprendre el camí de tornada a casa si es confirmava la passada. Em vaig acomiadar d’aquella dona, i el café tornà a quedar-se sense parroquians.
Al timbre seguia sense respondre ningú, i quan ja quasi havia arribat als afores del poble me’l vaig trobar que aplegava, ell i el gos, conscient que feia tard. Al remat, encara ho va poder arreglar, i vam anar a un altre café, que devia ser el Nou si l’altre era el Vell.

Don Camilo al bar Xurro

0
Publicat el 2 de gener de 2021
L’escena es produïa a l’antic Bar Xurro, al cantó redó de la plaça del Convent. No sé per què me la imaginava allà: en realitat corresponia a una situació explicada en un dels acudits que recorde de molt menut, contat per mon tio Juanito el Tarranquet.
Un home menjava a dos queixos, afartant-se com si s’acabara el món. No li duien prou plats, que sempre s’enduien buits i escurats. Va arribar el moment de les postres, el café i el puro, i ben estomacat va exclamar: ‘Xe, m’he quedat com un “padre”!’
A la taula veïna, el rector del poble que no havia pogut evitar admirar-se de la golafreria de l’home i escoltar el que considerà una falta de respecte, li amollà molest: ‘Deu voler dir com un porc!’.
– ‘Ah, que els han canviat el nom?’.
 
La gràcia que puga tindre l’acudit és discutible. Però recorde, més enllà de l’èxit humorístic, la sensació de burla al clero com si fóra una arma casolanament clandestina, que sorprenia el monyicot que jo era.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer tard

0
Publicat el 2 de gener de 2021

Un dia vaig parlar amb Hugo Mas sobre aquest himne de Léo Ferré. Després, temps més tard, em vaig perdre aquesta versió que va fer a l’Olleria amb els Arthur Caravan i que, segons em va explicar quan vam coincidir al cap de pocs minuts d’acabar-se l’actuació, m’havia dedicat.

Diria que ja ho havia explicat, però té igual.

Ací un muntatge sobre el tema original:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els ancians de la web de Vicent Partal

0
El restaurant del carrer de Sant Vicent de València era pràcticament buit, de nom pretesament italià i pizzes de bon menjar. Em va dir que havia aprofitat el temps del confinament per a construir-se una web personal, on aniria publicant material i informacions relacionades amb la seua activitat, frenètica i polifacètica, de cap a cap del país. I que ja hi havia posat un vídeo d’una conferència que va fer ací al poble, en un temps on encara devíem saber com ens havíem conegut.
Ara ja l’ha feta pública, la web, i entre un grapat de fotografies amb tot de personalitats i llocs de pes, i en la col·lecció de vídeos de xerrades de dalt a baix del país i a l’estranger apareix aquell enregistrat en VHS en un llunyà 1992.
Fa vertigen veure que ja pots mirar tan arrere, i aborrona una miqueta trobar-te enmig de tant de prestigi i sentir el pes d’una amistat que encara ens uneix.
Fusseu la pàgina vicentpartal.cat, que ben farcida la trobareu.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gràcies, Manolo Escobar

0

A voltes ens perdem mirant de fer grans argumentacions per a defensar alguns conceptes ideològics, o ens enrossinem amb complicades explicacions de justificacions històriques o amb elaborades teories socials sobre adscripcions nacionals.

I en acabant et trobes que algú s’ha empescat una manera esplèndidament senzilla de fer-ho, amb quatre ratlles i un ús exquisit de la lògica.
Ho fa el gran Manolo Escobar en El pueblo no se equivoca.
…/…
Si al grito de “viva España”
otro “viva” no responde,
si es hombre no es español,
y si es español no es hombre.
…/…
Doncs això: si a un servidor, quan sent ‘Viva España!’ li entra més por que no ganes de respondre un ‘Viva’, la conclusió és indiscutible.
*Nota: crec que la cançoneta és ja dels anys 80, i no és que siga masclista, és retrògrada.
(No és menester que mireu el vídeo)
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Portàtils

0
Tinc quimera que l’adjectiu ‘portàtil’ aplicat a algú que no té cotxe i l’has de dur o tornar perquè faça alguna activitat va nàixer en una conversa amb David Mira, el poeta d’Ontinyent. Potser és més una sensació que un record, però ell és molt hàbil en aquesta manera de jugar amb l’idioma, i a més és ‘portàtil’.
 
En diverses ocasions he fet de portador de ‘portàtils’, i aquesta és una foto que podria demostrar-ho, si no fóra que és de mostra perquè és un vehicle que jo no podia conduir. Però feia comboi.
 
Em sembla recordar que va ser aquell dia que vam pujar també tots dos en un cotxe descapotable de lluir, però en eixe ja no em van deixar fer la broma.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Perill d’avions

0
Tornant un dia de Prada del Conflent cap a casa, però sense pressa ni data fixada d’arribada, anava cap a ponent per un seguit de muntanyes que cada volta eren més altes. I més. I tot era pujar i no veia on devia acabar aquella ascensió. En girar un dels revolts un senyal de trànsit em va esquallar: perill d’avions! Com havia arribat tan amunt que t’avisen que pots topar-te amb un avió?
Per sort no me’n vaig trobar cap, i sa i estalvi, i -encara que no ho recorde- possiblement mig marejat, vaig acabar a la Seu d’Urgell.
Açò ve perquè divendres era el Dia Internacional de les Muntanyes. Se m’havia despistat, però alguna cosa tenia per a explicar.
I també en podria fer una reflexió filosòfica adaptant aquella màxima que diuen que ‘Si la muntanya no va a Mahoma… ja està bé on està’.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Invasió subtil i cafés amb llet

0
Més enllà de la pandèmia, a banda de les restriccions que ens imposa i que val més que ens prenguem seriosament, ja feia un temps que havia deixat de ser tan corredor com abans. Corredor, vull evidentment dir amb el significat de ‘recórrer’ que té també el verb ‘córrer’: no parar en torreta.
Feta la introducció, ara és quan arriba la denúncia dels locals d’hostaleria on, amb l’excusa del disseny, et posen un café amb llet que no passa de ser un didal molt gros, un tallat en tassa de col·lecció de rics, un café amb un esguit de llet…
Arribat ací, i com que malpensar és debades, no pots evitar dubtar si en realitat no t’estan posant això que en los madriles diuen ‘un café’ i ens estan endossant una altra invasió subtil.
Sé que exagere, però aquestes coses al principi sempre semblen alarmisme i quan tornes de pixar ja ho tens instal·lat a casa, com els sopars castellans de la Nit de Nadal a moltes localitats valencianes, dir-li tinto al vi negre, celebrar el 12 d’octubre, o, per a tornar al cas que ens ocupa, demanar un café sol en compte del café de tota la vida.
De locals on posen aquests cafés amb llet de joguet, n’hi ha pocs. N’he vist pocs, millor dit; però com deia al principi, fa temps que no córrec molt el bandol i no sé si s’han reproduït.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escalons electorals

0

Si dic que en un temps ja passat, cada quatre anys quan venien les votaes havia d’esquivar propostes de posar el nom en alguna llista electoral, no és per fardar (ni pensar-ho ni ensomiar-ho). Ho faig perquè hui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats.

Com que últimament m’ha pegat per dir alguna coseta més o menys personal quan s’escau algun dia d’estos, hui també. I quina és la relació d’una cosa (les votaes) amb l’altra (la diversitat funcional)?

Doncs que s’han fet i es fan moltes proclames sobre inclusió, adaptació, accessibilitat i tot això, però us heu fixat que claret és el saló de plens municipal on no hi haja un escaló (raonable o escalable) per a accedir al lloc des d’on discuteixen els regidors? Al meu poble, crec que és l’únic espai de l’ajuntament que no compleix normes d’accessibilitat.

PD: Els escenaris (on a desgana però voluntàriament he participat en altres saraus públics) són un altre espai d’on sembla que ens despatxen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Disculpen la banda sonora

0
Això era un picú de la meua germana, acompanyat d’uns discos seus també que, quasi com un joguet, em feia companyia en les hores allargades de tants dies de mobilitat diminuta. I a voltes em ve al cap, com la banda sonora d’un temps intermitent. I antic.
I vostés disculpen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari