Els negacionistes i els que callen
En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.
Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.
Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?
El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.
Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.
Em dol dir-ho, però el café més roín que recorde haver-me begut mai me’l van servir en un bar on vaig entrar enjogassat pel nom i el lloc: un servidor, fent-se un café al bar Albinyana d’Albinyana, el poble del Baix Penedès.
Vaig arribar a sa casa amb temps de sobra. Sempre m’ha desagradat d’arribar als llocs i les cites a hora orada. Però el cas és que en fer-se l’hora vaig ser l’únic que hi va acudir: tot semblava indicar que m’havien fet passada.
L’escena es produïa a l’antic Bar Xurro, al cantó redó de la plaça del Convent. No sé per què me la imaginava allà: en realitat corresponia a una situació explicada en un dels acudits que recorde de molt menut, contat per mon tio Juanito el Tarranquet.
