Canvi d’aires

Els pocs dies que he estat fora ara recentment no poden qualificar-se d’expedició. Ha estat simplement un desplaçament, un canvi d’ubicació geogràfica temporal sense massa modificacions en els hàbits rutinaris. Pràcticament he fet la mateixa faena que si no m’haguera mogut d’ací, però en un(s) espai(s) diferent(s) i amb una calma més definida.

Els tràmits alimentaris sí que s’han vist més afectats. Evidentment sense grandiloqüències, però tot i això acaçats per alguns incidents de baixa intensitat.

Ara toca mirar si serà possible de fer una expedició de reglament, ni que siga modesta. De les d’endur-se les obligacions més mínimes possibles, i pensar en allò que diuen de desconnectar, una cosa que em sembla que no passa de ser una llegenda urbana o un eslògan de gent que es vist de modern.

Anar de ‘torrà’ de bon matí

Em va semblar llegir-li en la cara el pensament: ‘Què diu este senyor?’.

Era evident que no ho entenia, i jo estava convençut que no li demanava res de l’altre món. Un café amb llet, i una rosqueta de pa torrat.

– Sí dona, un tros de pa torrat, vaig provar a dir-ho d’una manera diferent.

Li va canviar la cara quan, per algun motiu, ho va entendre.

– Ah! una tostà!

Vaig véncer la temptació de dir-li que sí, que una torrada volia. Però és que no m’agrada això de ‘torrada’, i no ho vaig fer. Per això no havia començat per ací. En el meu imaginari, una torrà és una aglomeració més o menys voluminosa de carn i de gent al voltant de la brasa per compartir una alimentació lúdica. I crec que em perdonaran si a les vuit del matí no em sol vindre de gust.

Sense voler

És això que parlem perquè hem d’acabar de concretar qüestions més o menys tècniques d’un sopar que portem a mitges. Jo com a organitzador, ell com a senyor batle que ens acull i posa la infraestructura per a la part gastronòmica i la projecció cinematogràfica aparaulada.

La confiança que dóna una amistat d’anys fa allargar la conversa, que ell aprofita per a comentar-me que té embastades les actuacions musicals dels divendres d’agost al poble, i per a demanar-me si no li sé dir d’algú per a acabar de confeccionar el programa…

I sense buscar-ho li he fet mitja programació. Noe i Sigarrito tocaran a Salem els dies 2 i 9 d’agost, respectivament, a la nit davall del Benicadell. Amb sopar optatiu. Una bona opció si busqueu una fresca empeltada de bona música.

Com que encara no m’he gitat, és hui que fa quinze anys

Tècnicament ja és dilluns 1 de juliol, però segons la saviesa popular, fins que no et gites és hui, de manera que continua sent diumenge 30 de juny, dia en què fa quinze anys vaig encetar aquest bloc.

Va ser un dels primers d’aquesta santa casa, d’alguna manera com una mena de conillet d’índies per a anar posant a to l’engranatge d’aquesta ferramenta comunicativa que llavors anava despuntant.

És molt de temps, quinze anys. Han passat alamont de coses i m’han passat alamont de coses. Com a tot lo món. Algunes han tingut reflex ací, i la majoria no. Qui em coneix ja sap que sóc una persona amant de la discreció i la privacitat. En tot cas, hi ha hagut temporades de més expansió a nivell personal i altres amb tendències més de caràcter general. Sempre, això sí, descarregades de vel·leïtats dogmàtiques i mirant de rimar amb l’escepticisme i el dubte higiènics.

Hi ha hagut també èpoques de gran producció d’escritets, seguides de moments de sequera escriptora, com ara mateix que passe per ací al cap de les mil. El motiu, ara, és que llig poc, i no llegir (em) fa deixar d’escriure. I això és mala cosa, perquè no llegir i no escriure arruga el pensament i el fa lent i farfallós. I dèbil.

Mirarem d’alimentar-lo, perquè com diu el mestre Leo Ferré (un dels antics habituals per ací), per a fer la revolució al carrer s’ha d’haver fet abans al cap.

Un record en el record

Era el cinema Odeon d’Albaida, deu fer ja tres quarts d’una eternitat, d’això. Jo acompanyava l’amic Ernest perquè volia entrevistar a Lluís Llach per a la ràdio on treballava i em va demanar si li ho podria arreglar.
Quan va acabar la sessió de preguntes més o menys oficial, em va dir si jo li’n volia fer alguna.
– Ja te’n recordes, de les lletres de les cançons?
– No, i tu ets un fill de puta per preguntar-ho.
El to i el somriure reforçaven el sentit de broma i confiança de la resposta que he recordat ara, quan he retrobat el vídeo d’aquesta cançó dedicada a la Laura Almerich, la seua companya musical que es va morir ahir, on es veu una volta més la facilitat amb què l’home es perdia enmig de les lletres de les seues pròpies cançons.

L’havia buscat per afegir-me, d’alguna manera, als records d’aquesta dona responsable també de la història d’èxit de Llach.

Perifèries en ca l’Optimot

La fitxa 6276/4 de l’Opitmot explica que els verbs derivats de -tenir presenten dues formes en la segona persona del singular de l’imperatiu: contén o contingues (de contenir), entretén o entretingues (de entretenir), mantén o mantingues (de mantenir), etc.

Després matisa que en els ‘parlars’ valencians (les cometes les he posades jo) la segona persona del singular de l’imperatiu també presenta la forma acabada en -tín: contín, entretín, mantín, etc. I a les illes, la forma acabada en -téconté, entretémanté, etc.

Dit així, sembla que vulguen donar a entendre que els perifèrics tenim ‘parlars’, variants o formes regionals, davant la ‘llengua estricta’ i model dels principatins, com si les formes amb què s’expressen no fóra o foren també ‘parlars’.

L’altra interpretació possible, a primera vista, és que la redacció s’ha fet pensant (de manera inconscient) que els usuaris habituals d’aquest ferrament digital són els parlants del català central.

Siga com siga, entenc que deu ser més aïnes un error que no una discriminació.

No és cert, però queda bé

Fa molts anys, hi havia a les entrades (o eixides) del poble uns grans cartells metàl·lics on es podia llegir amb lletres importants:

OLLERIA
VILLA REAL
ARTESANA E
INDUSTRIAL

Pocs saben que aquells rètols es van posar a iniciativa de donya Marina Gisbert, filla d’un destacat fabricant de cadires local i casada amb un ministre espanyol molt pagada del seu poble natal.

La història no és certa, però segur que la versió real -que no conec- de com es van posar aquells cartells és més prosaica.

La de la filla del torner, fruit de la inspiració literària d’Isabel-Clara Simó, és la ‘Història exemplar de Marina, donzella de l’Olleria’, que vos convide a llegir en el llibre És quan miro que hi veig clar.