De Villalonga a Villon, passant per Ferré

Llegint alguna cosa que ara no sé quina era, m’he recordat de Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, una novel·la que havia llegit fa una caterva d’anys.

L’he buscada per casa i m’hi he escabussat de nou. La sorpresa ha sigut trobar-hi referències a la Ballade des pendus, el poema del segle XVI (sembla que) de François Villon del que Léo Ferré fa una adaptació inquietant i que en aquella primera lectura del llibre no coneixia.

Parlant de peatges…

Ara no sabria dir a quin poble anava amb la troupe del Botifarra, però recorde molt bé com veia acostar-se la barrera del peatge de la AP-7 a una velocitat que no disminuïa. És clar que érem nosaltres els que cada vegada n’estàvem més prop, i em sorprenia -tot açò en qüestió de pocs segons- que ni el conductor ni la resta de passatgers del cotxe mostraren cap senyal, no ja d’alarma, sinó ni tan sols de sorpresa. Tot d’una, quan els meus càlculs donaven per fet que ens enduríem la barrera per davant, s’alçà. I fou llavors, amb els ulls ben oberts, que ho vaig guipar: Emili Vera (que en glòria estiga) duia al parabrisa aquell paperet de prepagament que evita haver de parar en els peatges… Potser ho hauria d’haver imaginat. Potser m’hauria d’haver adonat que havíem entrat pel carril de la Via T. Però la realitat és que per un moment vaig tindre la certesa que la barrera aquella no acabava el dia.

Anys abans, en un viatge a ca VilaWeb, quan els peatges de més amunt de l’Ebre encara anaven més seguidets que no ara, vaig parar en un rastre de cotxes per a pagar. El de davant meu duia matrícula de Madrid (llavors les plaques encara anaven per províncies), i vaig observar que el conductor dubtava de seguir avançant, fer marxa arrere, o abaixar del vehicle. Finalment es va decidir per açò últim, em va mirar i se’m va acostar.

– Ésto es para pagar?

– Sí

– Otra vez? Si acabo de pagar ahora mismo!

Tot astorat se’n va tornar al cotxe i va pagar. No em va deixar l’oportunitat de dir-li que visitar la colònia té alguns inconvenients.

Defecte de fàbrica

L’amic Josep Forcadell m’envia una de les darreres edicions del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant que dirigeix. Els titelles al País Valencià m’ha arribat amb dues propostes ben interessants, una de les quals ja està encaminada: falta concretar data, però l’organització de la presentació del llibre està en dansa.

L’autor, Jaume Lloret, s’ha mostrat encantat amb la idea de l’acte, i ha posat totes les facilitats i més per la seua part. El cas és que, en la resposta, em diu que ens coneixem personalment, que vam coincidir en la trobada de blocaires i lectors de VilaWeb que vaig coordinar a Otos… però que possiblement no el recorde. No s’equivoca: no sóc capaç ara d’identificar-lo, però més cert jure que des que vaig saber qui era l’autor del llibre, el nom em rondava pel cap com d’algú conegut, sense saber a qui tocava adjudicar-lo.

Espere que no m’ho tindrà en compte: tinc problemes de retenció de noms, i a més, sovint, si no se me’n van del tot, em costa déu i ajuda assignar-los una fisonomia. No és desinterés: és un defecte de fàbrica.

El color de la memòria

Recuperar la verticalitat -mas que siga la meua, precària-, m’acosta a la normalitat i a reprendre la rutina vital que s’havia despistat. I és ara, amb elles, que el buit es fa present, més present. Apegat a les parets i a les portes ho ocupa tot, l’espai i el temps, amb el color de la memòria i el tacte del si indescriptiblement maternal.

I el temps destenyirà i esmentirà, però no ompli.

Veus com no és tan complicat?

Entres a la consulta i el metge et diu ‘buenos días’, amb un accent que no acabes de situar. Li respons ‘bon dia’ i ja tota la visita es manté en aquesta combinació idiomàtica.

A l’hora d’anar-te’n veus que, pel nom i cognom, l’home deu ser d’origen francés, o való, o quebequés o alguna cosa d’estes.

Ja fora de la consulta penses com és possible que algunes senyories diputades o conselleres vegen tan complicat que el sector mèdic siga capaç d’entendre els pobres indígenes que, com jo, no naveguem bé en la llengua veïna; o que no ens dóna la gana abaixar-nos els pantalons si no és per qüestions relacionades amb l’elaboració del diagnòstic. Però en el fons saps que el problema, i el prejudici, el tenen elles i algun metge descentrat.

Resulta que no anirem a la tele

Era menester que explicara que m’havien comboiat per a actuar en aquest bon programa de La Qüestió de la tele? No.
Vull dir que no era necessari que ho fera, però crec que tocava. D’una banda per agrair la deferència de convidar-m’hi, i d’una altra perquè de no haver-ho fet, en acabant amics, coneguts, saludats i gent que passa pel carrer m’haurien dit poquet i bo per no avisar.
La bona qüestió -i no és cap intent de fer un joc de paraules amb el nom del programa- és que la notícia o avís s’ha convertit en falsa -i torne a no voler jugar amb el fet que l’espai es dedicarà també a les fake news-, ja que la meua participació s’ha quedat en l’aire, o millor dit en terra -ara sí que hi ha mig joc de paraules- perquè un bac improcedent, impertinent i inoportú m’ha deixat fora de joc.
Feia dies que una certa intuïció falsa m’avisava que no podia estar tant de temps sense parar per terra. Potser per qüestió d’estadística fatal, per mala sort, o -com crec jo- per mala llet newtoniana, però el cas és que encondolit com estic per la jassinâ em quedaré a casa fent bondat.
Com que s’havia creat, en poques hores, una certa expectació al voltant del meu numeret televisiu, ja m’han dit que açò no es quedarà així, que no m’escaparé d’anar un altre dia al programa. Aprofitarem la pròrroga per a estudiar.

Anirem a la tele

És evident que resulta un honor que hagen pensat en mi per a participar en el programa de demà amb què La Qüestió reprén l’aparició en la graella d’À Punt. Un honor i un repte per a la meua discreció pràcticament malaltissa.
M’han comboiat a parlar de mitjans independents i de premsa comarcal. Miraré d’entinar tant com podré.
Però de veure que hi intervindran professionals colossals com Rosa M. Calaf, la sensació de pànic escènic se’m menja pels peus.