Orwell, l’humorista francés

Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.
Quan vas a llocs que paren tan lluny de casa, fa una certa il·lusió trobar-te gent coneguda, com en aquella ocasió que vaig coincidir amb Pere Codonyan, el corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. També va resultar que coneixia al ponent de la conferència, però si a mi no em va fer ni fred ni calor de trobar-me’l, a ell crec que li va pegar tort perquè era conscient que jo sabia coses que no quedaven bé amb la imatge que volia donar.
Amb el Pere vaig poder xarrar poc, perquè l’home estava de faena, però recorde que vam comentar una de les aportacions desficaciades del conferenciant, quan es va referir solemne a un humorista francés com a autor de la famosa frase “tots som iguals, però un són més iguals que altres”.
No és l’instant capturat en la fotografia, en què es veu l’amic Pere a l’esquerra, ben atent i amb el cabet en la faena, i el meu cap al costat, escoltant al mestre de cerimònies de l’acte que tenia enfront el conferenciant.

Democràcia peculiar

Deien que hui es produiria el canvi de freqüències de la televisió i que calia resintonitzar els canals. Un servidor -pobre de mi-, pensava que amb tota la modernitat aquesta, en reorganitzar els senyals i les cadenes, podria aparéixer la TV3. Algú havia comentat que li havia eixit una tele de Madrid, o del Real Madrid, no recorde bé ara.

Va ser només un moment de debilitat. La realitat s’imposa a la il·lusió, perquè vivim en una democràcia tan plena i avançadíssima que es permet de prohibir teles i ràdios.

L’empelt

Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.
No me n’he trobat mai cap, d’antiempelts; o almenys no ha eixit a debat la qüestió. Però amb mi duraria poc, la hipotètica discussió: sóc un exemple vivent del desastre de la manca de vacunació (sense entrar ara en detalls de la negligència criminal de l’estat franquista).

L’escala

Només una volta he entrat a la Casa del Sacarés, i sense passar de l’entradeta. Vaig poder parlar amb un dels propietaris que aquell dia havia vingut al poble, sense èxit perquè la meua intenció era que ens permetera de fotografiar l’edifici i aconseguir-ne memòria gràfica abans que allò acabara assolant-se.
No va voler, encara que vaig insistir-li que les imatges serien per a arxiu, per a estudiosos, no per a divulgar-les. Però no hi va haver manera de convéncer-lo, i això que li vaig explicar que ho havíem fet a la Casa Santonja, llavors en l’última fase ja del combat patrimonial (si no recorde malament al cap de tants anys). En parlar-li’n, l’home s’interessà per l’escala d’aquell altre edifici emblemàtic, la qual li vaig confirmar que es mantenia solemne. Bruta i assaltada, però solemne. I mentre li ho assegurava, em venien al cap les voltes que ma mare m’havia parlat admirada de l’escala de cals Sacaresos i que no vaig arribar a poder veure.
Hui diuen que és el Dia Mundial del Turisme, o una cosa així, i això m’ha fet recordat aquella incursió espontània, infructuosa. Em sembla que aquell home s’ha mort, però crec que encara que siga viu, mas que veiera com ha quedat la Casa Santonja, seguiria cabut a tindre la seua tancada amb pany i forrellat. De fet, és així, i mentrestant cau a trossos i fa el camí de l’oblit.
(Fotos: escala de la Casa Santonja abans i després de restaurar-la)

Bora nit, cresol

Viatjar en el temps, a voltes és només qüestió d’un fonema. Em va passar dissabte: ho vaig experimentar en l’instant que posava la clau al pany de la porta de casa, i la dona que passava pel carrer em va dir ‘Bora nit!’.
No puc dir quant de temps feia que no ho sentia dir així (o no me n’havia adonat): ‘bora nit!’. Jo ho havia dit, tot lo món ho deia, però ens hem educat i ja sabem que hem de dir ‘bona nit’.

Ho hem de dir? Està bé que coneguem les formes ‘correctes’ i la llengua estàndard, però… hem d’arraconar del tot la parla popular tradicional en els usos informals, d’anar per casa? Jo diria que no. Sobretot quan, si rasques una miqueta, trobes que té una riquesa i unes possibilitats que alguns prejudicis han menystingut.

Doncs això: bora nit, cresol, que la llum s’apaga.

Fer-se vell també és això (o potser és això?)

Deu fer ja dues dècades que ens coneixem. Solem coincidir una vegada l’any, o any i mig, depén de com vaja la cosa, i aquell dia, com que tenim temps, solem xarrar de tot un poc.

El pas dels anys marca a tot lo món, però en el seu cas, i als meus ulls, més enllà dels solcs i cavallons que en deixen constància a la pell, és en el pensament on més se li fa evident. Diguem que continua sent més o menys progressista, encara es defineix d’esquerres i en mostra algun detall en comentaris i valoracions. Diria (jo) que es manté com a votant de forces no molt conservadores (dir progressistes ací és jugar-se-la molt perquè l’etiqueta és massa barata). Però…
Però fa temps que ha caigut en un pendent d’acceleració cap al conservadorisme social que fa pena. És una llàstima sentir-la parlar basant-se en tot de tòpics i llocs comuns com aquells vells que criticàvem quan érem jóvens. Fa pena veure com cau en prejudicis que ella mateixa havia denunciat en altres temps.
És trist. Li ho dius i no ho entén: potser això és, finalment, fer-se vell, i té igual l’edat.
Ve a ser com allò de la cançó de Brel: els estudiants que es burlen dels ‘burgesos’ i que, amb els temps, acaben queixant-se de les burles dels joves.

De bots i patrimoni

Hi va haver un moment que es va comentar l’opció de dir ‘bot’ a allò que havia arribat ací com a ‘link’ en el vocabulari d’internet, i que ha quedat com a ‘enllaç’. La idea era bona, perquè si vas punxant ací i allà no fas més que anar a bots (i algun bac), a voltes sense solta ni volta.

En un d’aquells bots vaig anar a parar l’altre dia a una notícia que parlava d’una capella del Roser, a Valls, decorada amb una representació de la batalla de Lepant.

– Això -vaig pensar- ja ho he vist sense eixir del poble. Vull dir que una representació d’aquella batalla contra els turcs (febrer el curt, més mal que un turc) en una capella del Roser ja existeix al ‘convent’, l’església de l’antic convent de Dominics.

Capella del Roser, amb la batalla de Lepant a l’església del Convent. L’Olleria

La pintura la tenim allà, però hauria desaparegut si hagueren enderrocat l’església, cosa que va estar ben a punt de passar. A voltes em pregunte com seria ara la plaça del Convent (topònim més adient -crec- que plaça de Loreto) sense el temple històric i amb un edifici modern, per més eclesiàstic i artístic que fóra. Ja havíem perdut el convent: sense l’església ja només quedaria la memòria, sempre volàtil.

Salvar aquella església va obrir, amb un rebot acrobàtic, el camí de la recuperació de la Casa Santonja. En tots dos casos, l’escepticisme i algun punt d’incomprensió acompanyaren els complicats processos de salvació, però ara tot lo món se n’alegra i aprofita (està bé que siga així) unes peces imprescindibles del nostre patrimoni.

Paret lateral de la Casa Sacarés, al carrer dels Cistellers

La qüestió és que açò no s’acaba mai, i no em direu que no fa mal als ulls de veure com una de les grans cases bones del Ravalet, la casa dels rics Sacaresos que va arribar a ser caserna de pobres soldats durant la guerra contra el feixisme, cau a trossos amb la indiferència (em sembla) dels propietaris. Veure-la assolar-se seria un patir.

Algun historiador o arquitecte dels joves que tenim ara al poble no s’hi interessaria?

Al centre superior d’aquesta històrica fotografia, la Casa Sacarés en plena esplendor