Gàlim

Presentació a l’Olleria del CD A dos de Val (fotografia: Enric Marco)

Com vaig dir en la primera anotació sobre l’aniversari de l’homenatge a Joan Fuster, alguns dels actes d’aquella mampresa van tindre rebrots o rèpliques anys més tard. Ja vaig parlar de la segona edició del debat del 1993, que amb l’excusa dels 25 anys va reunir els mateixos protagonistes amb l’excepció de l’Enric Tàrrega, absent lamentablement el 2018 per motius de salut.

Sis anys abans, el setembre de 2012, el cinema Goya es va omplir d’un públic que assistia a la presentació (i més detalls ací) del CD A dos de Val, una producció que Paco Muñoz –i si exagere és ben poc– duia al cap pràcticament des de l’endemà del recital de l’Ovidi Montllor. El disc recull aquella lectura, musicada expressament per Albert Ortega ‘Bertomeu’ a partir de cada poema i amb acompanyaments afegits d’Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet i el mateix Paco Muñoz.

A l’escenari, van pujar Pau Alabajos, Batà, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Aitana Ferrer, Carme Juan, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor i Rafa Xambó, presentats i conduïts per Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Després, arribem al 2022. Diuen que és l’Any Joan Fuster, i això no podia passar de llarg. La banda de música, la Societat Escola Musical Santa Cecília, no se’n puja al carro, sinó que l’estira i diu que la idea de reprendre aquell concert podria prendre més cos. Naix Fuster en Solfa, i allà tornem a sentir les notes de “Verges 50” i “Campanades a Morts”, ara amb la veu d’Hugo Mas. I crec que ja ho hem estirat prou…

La noteta anterior de la série dedicada als trenta anys de l’homenatge a Joan Fuster (la tercera numerada, i la quarta si comptem l’extra) ha tingut un efecte inesperat amb l’aparició d’una persona que, al cap de tant de temps (més dels trenta anys del sarau), m’ha reconegut per la foto que encapçala l’escrit de l’altre dia.

M’ha explicat que m’ha identificat de seguida, que em recordava perfectament de l’institut: tot i que venia algun curs més arrere i han passat dècades, les crosses delaten. Més encara, ha afegit alguns detalls una miqueta posteriors sobre relacions personals de què va arribar a ser testimoni. M’he quedat amb la boca oberta. Sorprés. Diria que gratament, encara que no sé ben bé per què.

Tal com ho explica, no sé ni si vam arribar a intercanviar alguna salutació en algun moment a l’institut; possiblement alguna frase o mitja conversa al pis on devíem coincidir en alguna ocasió més tard. Sincerament, i li ho he dit, sóc incapaç de recordar-la. Però ja dic que m’ha alegrat la sorpresa. Ara no sé si és una sensació mútua.

El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.

Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.

De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.

Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.

Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.

Ara no, és clar, però aquella nit –dilluns farà trenta anys– era una exclusiva mundial.

Diumenge anem al Real a fer companyia a Paco Muñoz en el concert que li dediquen.

La bona qüestió és que va arribar el tercer dissabte. Tota la programació de l’homenatge a Joan Fuster va obligar a fer filigranes per a casar agendes, i l’acte del 27 de març, el de hui fa trenta anys, fou un dels que més en va necessitar. Si no el que més. La sort és la gran voluntat que els convidats/comboiats van posar, amb tot de facilitats per part seua. Només Mateu Morro, del PSM, i de manera justificada, va fallar a la cita. Prosaicament -i si acceptem la broma- ens va fer un favor: dur-lo de Mallorca ens hauria desballestat el pobre pressupost de misèria amb què vam atrevir-nos al sarau.

Josep Guia (PSAN), Vicent Soler (PSPV-PSOE), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), l’enyorat Enric Tàrrega, i Enric Capilla, que va substituir a última hora Pere Mayor (UPV), van seure en una taula per a debatre sobre la visió nacional de Joan Fuster, sota el títol Ara us preguem per Catalunya i moderats per Francesc Mompó.

No ens vam equivocar: l’expectativa creada va ser com pensàvem, i la cita una trobada que deixà moments memorables. Ací ho teniu:

La data ha passat a la història, però no per l’acte, evidentment. Malauradament, aquella vesprada es va morir Vicent Andrés Estellés, una notícia que vam saber només arribar al restaurant on vam sopar. Recordem (o sapieu els joves) que no hi havia encara mòbils que comunicaren de manera immediata i arreu.

No diré que en aquell moment no ho pensàvem: no cal. No hauria tingut ni cap ni peus. Però el cas és que vint-i-cinc anys després, el 2018, vam repetir l’experiment. El primer de març vam tornar a ajuntar-los en un debat, ara amb aquest títol justament El debat, 25 anys després. Per desgràcia, no hi vam poder tindre l’experiència i la ironia del Tàrrega, que ja es trobava delicat de salut.

La vida de la memòria és tortuosa. La memòria personal, dic. La meua, a més, té tendències inconstants i capricioses, amb buits clamorosos i records d’instants més que puntuals difícilment justificables.

Aquella vesprada, mentre giràvem el cantó de l’església del convent per a entrar a la plaça, vaig dir a qui m’acompanyava (i el seu nom és un dels buits esmentats) que no hauríem de patir en excés per tot el cacau que dúiem entre mans: quan ens n’adonem, ja s’haurà acabat tot i en parlarem en passat. Recorde amb certa vivacitat aquell breu moment, la idea gens original que el temps acaba sent sempre un passat; i ara, justament ara, fa trenta anys d’allò.

Dilluns passat van començar, fa trenta anys, els actes en homenatge a Joan Fuster, una mampresa temerària que, llavors no ho podíem saber, no es va acabar amb l’últim acte programat perquè ha tingut, al cap dels anys, uns quants rebrots.

El 13 de març, dissabte, el llavors catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre Joan Fuster i la recuperació lingüística. Vam començar ja marcant nivell, i alhora amb complicacions. Les coses fàcils no tenen mèrit. Aquell dia, el professor Ferrando va arribar amb una afonia completa. Com que la conferència la duia escrita, la presentadora va duplicar el paper i la va.

Hui, aquest dilluns 20 de març, fa trenta anys, el periodista Vicent Ventura (1924-1998), amic personal de Joan Fuster, presentat pel poeta David Mira, explicà detalls de l’assagista de Sueca com a intel·lectual, i també des d’un àmbit més personal, des de la relació d’amistat que els unia. Conservem aquell acte en vídeo. Lamentablement no en tenim del primer. Açò dels vídeos forma part també de la història d’aquella mampresa; podríem dir que de la part no tan exitosa, però no ens queixem.

-Allí han arribat les falles?
M’ho ha preguntat només despenjar el telèfon.
-No, quan van obrir els túnels ja van fer que no hi caberen.
Després de la broma hem parlat d’allò que realment volia explicar-me. Però ara pense que l’hauria d’haver allargada, la broma, i haver-li dit que els enginyers no van tindre en compte que arribaria À Punt i, per fora dels túnels, ens inundaria amb una programació trastornada i que fa molta vergonya.

No se’n salven ni els informatius, que es dediquen a vendre les bondats econòmiques de l’excés faller de la capital. I, potser amb la intenció de fer-se perdonar allò de “catalanista” i “roja” –qualificatius immerescuts–, la cadena dedica hores i hores i hores a l’Ofrena, un dels actes més notoris de la domesticació de la bona festa de les falles imposat pel franquisme. “Atado y bien atado” va dir el genocida, i la baga per desfer.

La vida als bars, com a client –tot i que la meua ja no siga tan activa–, és una font de sorpreses i experiències. Només cal tindre en compte que la majoria tenen encesa la tele, i majoritàriament en canals que no m’atrevisc a veure de manera domèstica.

La setmana passada, després del merder mogut per aquella xicona que es deia infermera i que es burlava del nostre idioma, un nombrós grup de metges va fer una mena de decàleg on reclamava una miqueta de dignitat i no abandonar la llengua al primer fonema que sone castellà.

Des de la barra del bar se sentia com, en una mena de programa que es diu informatiu i no passa d’espectacle, la periodista alertava que els metges exigeixen atendre només en català, i que només ho deixarien de fer en cas que hi haguera dificultats de comunicació.

Ho explicava com qui es refereix a una actitud radical, excedida, discriminatòria. Es veu que no se n’adonen (o no volen), però de fet és la mateixa actuació dels metges que atenen a Palència, Salamanca o Almeria: només parlen als pacients en castellà de no ser que no els entenguen. I així anem, havent de reclamar contínuament tindre el dret a allò que per a ‘ells’ és natural. Tindre’l: exercir-lo ja seria per a pegar-se un bac en terra.

Tornem al programa que Zoom va dedicar dilluns al valencià. L’altre dia ja en vaig comentar alguns aspectes, i adés he recordat un altre moment que em va semblar poc encertat en el tractament. De fet, quan es van produir els fets criticats, ja vaig fer l’observació que la crítica que corria per molts llocs no era gens imparcial.

En el reportatge es recollia el moment en què des del públic d’un míting del PP a València, amb personalitats del partit de tot l’estat, es recriminava al president provincial que parlara en valencià. L’home se’n va passar de seguida al castellà, encara que en algun altre moment va fer intervencions en valencià.

El programa ho exposava com una mostra de submissió lingüística, indiscutible. Però el cas és que pocs dies després, també a València i també en un desembarcament de personalitats de tot l’estat, arribà el moment del PSPV-PSOE. En aquell míting ningú no va reclamar que s’abandonara l’idioma vernacle; no per respecte i empatia, sinó perquè Puig i companyia van actuar amb submissió lingüística preventiva, assumida. Van parlar directament en castellà i avant. Si haguera estat una competició, diríem que els socialistes van guanyar en genuflexió. El cas es podria haver fet servir també com a exemple de la interiorització de la submissió idiomàtica, però em vaig quedar amb les ganes.

Anit vaig veure el programa de Zoom dedicat al valencià, i, tot i que interessant, em va semblar superficial.

No es pot tractar la situació de la llengua parlant d’una convivència de dos idiomes sense explicar com és que competeixen en un territori i en quina condició. La imposició del castellà de fa segles -convertida fa poc en tolerància amb el valencià per a quedar bé-, ha marcat irremeiablement l’actitud dels valencians respecte de la nostra llengua. No explicar la repressió, ni tan sols nomenar-la, deixa coix el reportatge.

A més, féu l’efecte que els únics responsables del dubte lingüístic actual som els valencians, com si els aparells de l’estat no continuaren jugant a la contra. El moment en què es parlà de la prohibició de les llengües no castellanes al Congreso hi aparegué com una anècdota més que no com una repressió. I el cas de la denúncia d’Antena 3 dels senyals de trànsit monolingües de València es carregà a la cadena de televisió, sense recordar que la legislació espanyola obliga al bilingüisme amb el suport dels que l’aprovaren i els que la mantenen i exigeixen.

Són algunes qüestions que vaig trobar a faltar en el programa, que sembla que volia fugir del conflicte. I és precisament en el conflicte on ens trobem.

Això era un home que, en festes del poble, reia bona cosa mirant les vaquetes i els xicons que corrien. N’hi havia que tenien un cert costum de ficar-se en una mena de bidó que l’animal perseguia i feia rodar. Això divertia bona cosa aquell home, fins que algú li va dir que el xicon que anava a rebolcons davant l’animal era el seu fill.

Personalment no m’agraden els bous. Les festes de bous, vull dir. I sempre que el cas ix a la conversa recorde l’anècdota que contava ma mare. En principi, que no m’agraden no té més importància: tampoc no m’agrada el motociclisme i no passa res. La diferència és que entenc que hi haja qui s’apassione per la velocitat i la competició, però no puc concebre la diversió basada en el patiment d’un animal. No sé com s’hi pot divertir ningú.

Ja dic que em costa de comprendre que algú trobe que fer patir siga divertit. Algú adult, ja s’entén. Després hi ha els qui s’hi juguen la vida fent-se els milhòmens, i als qui els agrada de veure-ho amb l’oculta esperança que la sang (humana) o les trompades no es facen esperar. No faré psiquiatria-ficció. Ja s’apanyaran, i no tinc clar que les prohibicions siguen més efectives per a acabar amb la tradició casposa que no la simple evolució de la societat en eixe camí. Ara bé, evidentment se n’ha de defugir la promoció, com els tristos numerets de dur les festeretes als circs taurins.

Fa anys que va aparéixer aquell lema, aplicat al món de la tauromàquia, segons el qual la tortura no és art ni cultura. És una cosa fora de dubte. Però ara, per a evidenciar que l’España cañí no s’ha acabat, el TSJ espanyol ha dit que res, que això de matar bous després d’haver-los fet passar les anacoretes és cultura i que el govern espanyol l’ha d’incloure en el bo cultural destinat a la jovenalla. L’excusa (per a clavar cullerada) que l’exclusió no s’havia justificat de manera correcta no s’aguanta: com es pot justificar que torturar animals és un bé cultural?

Això només es podria fer des d’una posició ideològica, la de l’España y olé, que fa l’efecte que és la que reivindica aquest poder judicial que va menjant-se els altres. Com ara, que ha aconseguit que el govern espanyol pegue cabotada per a incloure els numerets taurins en el bo cultural.

Els mitjans espanyols s’estoven perquè l’Académie Française ha fet Vargas Llosa acadèmic. També els més o menys esquerranosos, tot i la tirada de l’escriptor a la dreta més exagerada. Comprensible, nacionalment. També expliquen com si res que ha acudit convidat a l’acte Juan Carlos de Borbón, com si no fóra un delinqüent que realment (aquest sí) i reialment ha pegat a fugir. Trist, i alhora clarificador de la qualitat democràtica del règim.

Que això ho facen mitjans del nostre país també aclareix a quina juguen. I que ho facen els públics fa plorar. Però així anem.

Sol passar-me, que m’arriben rebots que d’una manera o altra acabe rematant o ajudant a rematar. De moment açò és l’últim exemple.

Madrich Berliner Luftig va ser una xiqueta nascuda a Ontinyent el 1938, filla de Golda Luftig, una de les ‘mamàs belgues‘, les infermeres que van treballar en l’Hospital Militar. El pare era Samuel Berliner, brigadista internacional i també jueu. En tornar a Bèlgica van ser capturats pels nazis i internats en camps d’extermini. Mare i filla van morir a Auschwitz Birkenau.

Divendres, l’Ajuntament d’Ontinyent posarà al Col·legi la Concepció, on hi havia instal·lat l’hospital militar, una de les pedres del projecte Stolpersteine, impulsat per l’artista alemany Gunter Denmig en record de les víctimes dels camps nazis. Serà la que recordarà la xiqueta. Se’n posaran nou en total al poble. Les altres vuit homenatjaran Gonzalo Ureña Donat, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Torró Donat, Virgilio Torró Calatayud, Vicente Gandia Reig i José María Martí Belda.

El procés fins a arribar ací ha estat llarg, amb entrebancs d’índoles diverses, pandèmia inclosa. Al remat, el resultat és que aquesta mateixa setmana Ontinyent passa a formar part del monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis, i que d’ací a poc deixarà de ser l’única localitat de la Vall d’Albaida. La seguirà Aielo de Malferit, i esperem que se n’afegiran més.

Que fera fred era d’esperar: últims de gener i a Banyeres de Mariola no t’ha de pillar de sorpresa.

Hem passat una bona part de la vesprada escoltant el senyor Daniel com ens explicava la faena al molí tan ben conservat que té, tancat des de fa una vintena d’anys. I la seua relació amb altres moliners i molins dels pobles del voltant -com el molí de Bala, de l’Olleria-, i més anècdotes que l’home ha tingut el gust de contar-nos.

Fa uns anys va protagonitzar el reportatge que li dedicaren “L’últim moliner a Banyeres de Mariola: Daniel Vilanova. El Molí de la Farina”.

(Nota curiosa: la meta volant l’hem feta a la Venta del Borrego. Pel camí pensava els anys que feia que no hi entrava, i en aquell cambrer de Bocairent que ja no hi deu treballar… i que ha sigut el primer a tirar-me a la cara només obrir la porta.)

Tot lo món sap que a un poble en festes no es pot anar a sopar. Són coses que ensenya l’experiència i que es transmet de generació en generació.

Un altre dels ensenyaments de la vida pels bars és que no s’han de fer grans rebomboris elogiosos d’aquells que trobem excepcionals o remarcables, perquè podem convertir-los en massa concorreguts amb el perill consegüent que pugen els preus o baixen la qualitat.

Açò, en certa manera, és el que ja hi ha qui denuncia que comença a passar amb tot el tracaleo de l'”esmorzaret” i la “cultura de l’esmorzar”, que converteix en una moda que acaba pagant-se com un luxe un costum sa i per a alguns necessari.

Un altre “comboi valencià” que se n’ix de mare.