Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Cinc-cents anys i un muscle

0

Cinc-cents anys: una eternitat en mesura humana ha passat d’ençà que els mascarats van botar foc a l’església de la Magdalena on s’havien refugiat els agermanats que havien arribat a l’Olleria des d’Ontinyent.
Un fet dramàtic, una massacre amb més de quatre-cents morts cremats, ofegats pel fum, o penjats de reixes i oliveres segons expliquen narradors coetanis. Fins i tot els que en podríem dir pro-mascarats, contraris a la revolta popular, ho descrivien amb incredulitat davant la barbàrie.

Hui fa els anys -i els segles- d’aquell episodi tan brutal com poc conegut al poble mateix. Un acte, el primer d’uns quants, mirarà de solucionar el desconeixement. Un concert, i la presentació del projecte d’un llibre d’Abel Soler (no del volum, encara per imprimir per la gràcia de la burocràcia), un text divulgatiu acompanyat d’il·lustracions precioses de Josep Miquel Martínez Ferre. Un bon treball de tots dos, a qui vaig dir que ens voríem en la presentació, i als qui he de demanar disculpes perquè no podrà ser: han passat cinc-cents anys, i justament hui el muscle em fa una mala passada que m’inhabilita.

Ja m’ho contareu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La biblioteca del poble, un nom que es queda curt

0

Hi havia llibres i revistes, aquelles enciclopèdies que ara semblen impracticables i més materials de consulta inevitablement i naturalment manual. Però hi havia molt més. Era molt més. Un espai informalment de trobada, en un temps d’efervescència i aprenentatge social i personal. A la porta posava biblioteca, i sembla que no hauríem pogut saber com dir-li per totes les altres coses.

Per això, estranyament en mi, no vaig dubtar a participar en el reportatge que han fet amb motiu dels 50 anys de la biblioteca. I crec que vaig fer bé. Si més no, n’estic content. Els meus amics de bachelorarbeit schreiben lassen van participar en l’informe.

Una pena de mort desinfectada

0

La pel·lícula ja l’havia vista, fa anys, i em va agradar. Però no recorde haver-me fixat en el detall que, l’altre dia, em va cridar tant l’atenció.

Resulta que un dels protagonistes del film, condemnat a mort en una presó nord-americana, perd tots els recursos presentats i, ja en els últims minuts de la pel·lícula, el condueixen a l’habitacle on l’han d’executar amb una injecció letal. El posen a la llitera, el lliguen, i a l’hora de posar-li l’agulla per on li entrarà el líquid mortal, amb tota la cura del món, la infermera mulla un tros de cotó-en-pèl amb alcohol i li frega el lloc per on el punxarà. Que el mate la injecció, però que no se li infecte.

Deu ser algun protocol, o potser és només cosa de la pel·lícula i en la realitat s’estalvien una delicadesa sense utilitat. No ho sé, en tot cas em va fascinar el detall absurd en un acte que, al remat, té més de venjança que no de justícia.

Pensant-hi, vaig recordar que fa uns anys vaig llegir en una notícia que a un condemnat a mort, també als EUA, l’estaven tractant psicològicament perquè recuperara la capacitat d’entendre què l’esperava. No en recorde els detalls, però sí que la intenció era de no executar-lo fins que en fóra conscient. No volien matar-lo fins que poguera sentir el terror de la mort; és a dir, que no n’hi havia prou de llevar-li a vida, sinó que calia assegurar-se que patiria. No li diguem venjança si no voleu, però no em ve cap altre nom al cap.

La memòria feta rodera

0
Com m’agradaria que recordares
Els dies feliços quan érem amics
En aquell temps la vida era més bella
I el sol brillava més que no ara.
De fulles mortes en recollim a gavelles
Ja veus que no ho he oblidat
De fulles mortes en recollim a gavelles
De records i de laments també
…/…

Una prova més?

0

Cantava Brassens que una prova de la inexistència de Déu és, precisament, l’existència dels qui ell anomenava ‘els imbècils orgullosos d’haver nascut on siga’. Jo ara n’afegiria una altra (sense ànim de comparar-me amb el savi de Seta): la proliferació de gent sense la més mínima capacitat de ser graciosa i que, tot i això, hi insisteix mentre penses que per a guanyar-te el cel tampoc és menester haver de patir tant.

Veus de lluna i desllunat

0

El desllunat era de color impossible, amb finestres atacades de depressió i corcó. Els hostes hi estenien, desganats, una roba on es llegien els descosits de l’esperança i els cositons fets a banderes. Jo era ben menut, i entre rehabilitacions i bates de metges hi havia aquella casa desllavassada, d’habitacions incapaces d’acollir, de desllunat definitivament decaigut.

I qui diu desllunat diu celobert. Que en glòria estigues, Ramon Muntaner.

Territoris amb llengua, més aïnes imposada

0

Un altre dels temes que recorren (no sé si prou, però segur que no sempre ben tractat) els mitjans i les xarxes, és això de la quota de les ‘llengües cooficials’ a les plataformes de séries i cinema i tota eixa mandanga.

Parlar de llengua cooficial, sense més, ja és acceptar que la teua depenga dels que tenen la paella pel mànec en la definició, legislació i aplicació més o menys condescendent de la cooficialitat. I si comences a negociar sobre ‘quotes’, ja dónes per fet que la teua no passa de ser una llengua de fer companyia, consentida com a molt. De reserva indígena.

I després hi ha un altre concepte encara més perillós i que sembla que ens engolim com si res: territoris amb llengua pròpia. Què vol dir això? En realitat és un eufemisme per a referir-se a territoris amb llengua imposada. A Castella, posem per cas, el castellà és la llengua pròpia, però no en sentireu a parlar mai amb aquesta expressió. Les ‘llengües pròpies’, en aquest estat, són aquelles que sobreviuen en territoris on se n’ha imposat una altra.

N’hem de ser conscients, d’això. El llenguatge no és innocent i nosaltres, sovint, en som massa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’any de la picor de 1974

0

L’arqueologia internàutica a voltes et du a topar amb documents ben inesperats, com ara aquest vídeo d’un concert de Llach de l’any de la picor de 1974, amb cançons que feia bona cosa de temps que no sentia. Tot un viatge ben a recules que, per si no n’hi haguera prou, encara et fa entropessar amb més sorpreses.

Com l’aparició, a mitjan vídeo, de Josep M. Bachs, aquell home a qui recorde de quan TV3 començava a arribar a casa, on el véiem de presentador del Filiprim, un programa que sempre tindré lligat al record de ma mare. Li agradava, i un dia li va amollar “això també ho déiem ací” quan insistia a dir allò de bufar i fer ampolles.

I, també joveníssim, veureu un Ovidi Montllor entre un públic que encara tenia l’alé del dictador al bescoll. Del de la dictadura, hi ha dies que sembla que no ens n’acabarem de desllapissar mai.

Temps despitralat

0

Temps era temps, el temps duia un altre rellotge. Els números antics anunciaven els quarts, i les hores es tocaven molt a la llarga. El dia tenia color d’ingenuïtat; la nit revoltejava somnis humils, i les agulles començaven, com amb desgana, a marcar el nou dia.

Les campanes encara parlaven mentre el mestre s’esforçava a explicar un passat que ens havíem de creure. Que ens va fer creure. Un passat que encara hi ha qui se’l creu.

El rellotge no parava (mal senyal serà quan ho faça), i a l’hora del berenar la ràdio desprenia melodies indulgents i versos plans i llisos, pràcticament tan innocents com nosaltres.

Ens havíem cregut la història dels 300 millones, mastegàvem una llengua que feia olor d’escola i de creu, i mentrestant pensàvem, inevitablement en la nostra, que aquell home anava despitralat i que no sabríem com li ho diríem al mestre. Despitralado?

 

Cervesa premonitòria

0

A l’esplanada de François Mitterrand de Limós hi ha un bar que conec només per fora. El conec fa anys, i ja en fa un grapat que no passe per aquell poble.

Dic que el conec només per fora perquè les poques voltes que l’he visitat no m’ha calgut entrar: a la porta té (supose que encara les té) unes taules on consumir tranquil·lament.

Una vesprada m’estava fent una cerveseta i pensant en no res quan em van telefonar per no sé què, i en la conversa em van parlar d’un bloc de VilaWeb d’algú del poble que no sabien qui era. Les pistes que em van donar em van guiar ràpidament al propietari. Era el bloc d’Àngel Cano, el nét del tio Pipo. Sembla que, segons una investigació de calbot feta sobre la marxa, va ser el 2009.

Quan vaig tornar al poble vaig quedar amb ell, i ara, entre anys i coses ja és doctor en Filologia Catalana. Aquella cervesa no ho sabia, però feia gust de premonició.

Enhorabona!

Si mai arriba la tercera

0

Diuen que a la de tres, o mort o pres.

La primera va ser a València. Després de les actuacions de l’aplec a la plaça de bous, hi havia una manifestació i una concertet en un lloc que no recorde. Tot i que no vaig participar en la marxa reivindicativa sí que havia camejat prou, de manera que en arribar davant l’escenari tenia les mans cremant i la gola més seca que un espart. Per això quan Lluís em va saludar i em va dir de presentar-me-la li ho vaig agrair, però que per l’amor de Déu s’esperara un moment que em refrescara les mans i beguera ni que foren dos glops. Vaig ser ràpid, però en tornar ja se’ls havien enduts.

La segona és més recent, poc abans d’aquest fi del món pandèmic. Érem a Palma, i havíem sentit a la ràdio que l’endemà actuava a la ciutat. Nosaltres ens en tornàvem el dia del concert, i Pau va proposar de passar a saludar-la pel teatre on devia assajar amb el Borja Penalba. No em vaig sentir amb forces: encara estava recuperant-me de les primeres intervencions en l’ull i els músculs no donaven molt de si. Ho vam deixar córrer.

La tercera… si un dia arriba la tercera espere que em trobe en condicions.

La galta i el cul

0

Un dels temes que molts noticiaris d’àmbit o marc mental estatal han destacat els últims dies és la denúncia d’una agressió homòfoba en què a la víctima haurien gravat en una part del cos la paraula maricón. Després sembla que l’agressió no va existir, però això és una qüestió que ara no ve al cas.

Jo vull referir-me a la manera com els mitjans de comunicació denominaven la part on el denunciat deia que havia patit la ferida. N’he sentit a dir “natja”, i també “gluti”. Però n’he trobat a faltar una altra: la galta del cul. Potser és que per a aquests registres comunicatius no es considera escaient, però jo el trobe ben clar i expressiu.

El carrer de la Lloba, un petit centre de món

0
Carrer de la Lloba, anys 60. Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

-Si ixes de la passarel·la i travesses* el carrer de Sant Francesc, quan baixes pel carrer de la Puríssima el primer que ve a la dreta és el de la Lloba.

Com que he notat que dubtava, li he aclarit que em referia al carrer dit oficialment de la Soledat. També és un nom poètic, massa per a ser de veres: l’autènticament oficial és el de la Mare de Déu de la Soledat.

Que a simple vista siga un carrer discret, no li lleva gens de la importància que el converteix en un dels més rellevants del poble. Per un mèrit indiscutible, i és que és el carrer on vaig nàixer. És una valoració molt personal, però què no és personal en aquesta vall de llàgrimes i xarxes socials?

*Els carrers, carreteres, rius, barrancs… es travessen o es passen. “Creuar-los” és un delicte contra la llengua.

Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Limós olímpic

0
Basílica de Santa Maria, a Limós. Fotografia: audeturisme.com

Totes les coses tenen la seua utilitat. Les creacions humanes no es fan per a no res, encara que en certes ocasions la finalitat a què es puguen destinar no es descobrisquen a primer colp d’ull.

També passa que n’hi ha amb utilitats que depenen de l’usuari, o del moment en què hi entropesses.
És el cas, per exemple, de les olimpíades. Un grapat d’homes i dones es dediquen a córrer esbalaïts, a reballar objectes, a barallar-se sense haver de fer-se mal, a competir en general… I de què serveixen?
Doncs seguint el raonament inicial, en el meu cas personal i en el moment actual, per a recordar que fa cinc anys que no vaig a Limós, i que això no pot ser (però serà, ai!). No seguisc -ni pense fer-ho- l’espectacle esportiu-comercial olímpic, però en ser inevitable sentir-ne a parlar, m’ha vingut a la memòria que la darrera vegada que vaig pujar a aquelles terres occitanes també es disputaven uns jocs de veure qui corre més i qui trau més voltes la bandera. Cinc anys! I el mal és que enguany ja no crec que puga solucionar-ho, siga estiu o no.
PS. Ja sé que les olimpíades serveixen per a més coses. De fet ja ho he dit: per a moure diners i com a festival de banderes i nacionalismes que t’han de tocar el tendre (o fer-ho veure) si no vols que et miren de reüll.
PS 2. La basílica de la foto té un naixement d’aigua que diuen que és sanadora de malalties dels ulls. Li diré al metge que em recepte el viatge a veure si ho acabem açò de l’ull d’una volta.
i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’infern de l’Olleria

0

Una manera com una altra de lligar caps és recordar que hui és 18 de juliol i parlar del carrer de la Mare de Déu del Carme.

En una època de la meua infantesa em va fer una certa por passar pel carrer del Carme (o de la Mare de Déu del Carme) perquè pensava que en una de les cases hi havia l’infern del poble. En la frontera tenia una capelleta de rajoletes que representava la Mare de Déu i unes animetes cremant-se a l’infern, imatge que la meua ment infantil i patidora interpretava com una mena de panell informatiu del contingut de l’edifici.

Crec que allò no va durar massa. Però no deixa de ser trist que un xiquet haja de passar por perquè hi ha qui vol inculcar a tot lo món unes creences a base d’amenaces de castics i represàlies infernals (mai millor dit). I més que creences, uns dogmes de fe i de submissió que per al control social aprofitava el règim sanguinari engendrat un 18 de juliol.

Les rajoletes continuen allà on eren, ara en una paret de la casa molt més moderna.

i etiquetada amb | Deixa un comentari