Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Legalment

0
Publicat el 2 de març de 2021

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.

 

Le roi des cons

0
Juan Carlos I paga quatre milions d’euros més a la Hisenda espanyola
 

No preguntaré quants contenidors es poden comprar amb aquests diners (i tots els altres), ara que està de moda de fer números amb aquesta mesura.

Però, i quantes màscares, respiradors, EPI, vacunes, ordinadors per a estudiar a casa, jornals de metges… quantes coses de necessitat es podrien comprar amb tots els gallets que tinc quimera que no ens tornarà? També ajudes a empreses i autònoms, justament reclamades pels qui (quines coses!) no volen que li demanem comptes.

 
…/…
Potser que amb un fandango
desallotgen el vell Franco
Però poca esperança tinc
que destronen el rei dels tarambanes
…/…

Un gest que ja no esperem

0

Hi ha qui s’ha mostrat molt ofés perquè Pablo Iglesias ha insinuat (no exagerem tampoc) que la democràcia espanyola no és completament homologable. S’han esquinçat els vestits de manera histriònica per a no entrar en debats de profunditat, o han mirat de desllapissar-se’n amb l’actitud de superioritat de qui perdona un pecat de joventut.

Jo diria que l’estat espanyol té unes mancances democràtiques de série, que cada volta es veuen més. El solatge franquista és mal de dissimular. I posaré un exemple: encara és l’hora que l’estat em demane perdó per imposar-me una llengua a l’escola (i fora) i amagar-me la meua amb la idea de fer-la desaparéixer.

Amb una miqueta de dignitat hauria pogut tindre aquest gest amb tots nosaltres. Un senyal de ruptura amb el franquisme. Però no l’ha tingut, ni l’esperem.

Massa encauat

0

Aquella volta no tenia res a veure amb la d’ara. Vull dir que en aquella ocasió vaig estar un cert temps sense poder fer una vida social com toca per uns motius molt diferents dels que ara encadene, on se n’ajunten fa prou més d’un any de particulars i de pandèmics generals.

El cas és que trobe a faltar les breus escapades sense motiu, itinerari ni pla concret, una sensació que sempre em retorna amb una banda sonora que vaig empomar en la primera escapada posterior a aquell encauament anterior.

Els negacionistes i els que callen

0

En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.

Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.

Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?

El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.

Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.

Article publicat en VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Esclafit espaciotemporal

0

Em dol dir-ho, però el café més roín que recorde haver-me begut mai me’l van servir en un bar on vaig entrar enjogassat pel nom i el lloc: un servidor, fent-se un café al bar Albinyana d’Albinyana, el poble del Baix Penedès.
Potser va ser un mal moment de l’amo del bar o una cafetera desconjuntada temporalment. O -jo em decante per açò- un esclafit espaciotemporal causat per la triple coincidència que va desestabilitzar la infusió.

Això sí, el café el vaig pagar. I crec que encara era en pessetes.

Newton ha fet pala

0

Newton m’esperava hui, crec. Però ha fet pala.

Després d’un mes llarg, que ha tingut cinc setmanes, deixar el sedentarisme de prescripció facultativa començava a ser urgent. Al cap de tant de temps, com era d’esperar, la verticalitat de normal defectuosa és ara també fràgil: les primeres passes han sigut indecises, i les segones i etcètera.
Cada moviment vol una coordinació que habitualment va tota sola, però que de moment reclama de posar tot el capatró del món.

És cosa de (poquets) dies recuperar la seguretat de la circulació sobre crosses, i per la part que em toca ja faré que Newton continue sense demostrar amb mi la mala idea que va tindre amb la llei de la gravetat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un incert

1
Va ser un incert trobar-me aquell congost de voluptats amanoses, sense buscar-lo i sense saber que s’oferiria perquè li n’explorara cada revolt.
I no s’esborra el record de tants viatges, ni fa mal. Però veges quina hora s’ha fet ja. Demà t’ho diré millor.

Del Vell al Nou

0

Vaig arribar a sa casa amb temps de sobra. Sempre m’ha desagradat d’arribar als llocs i les cites a hora orada. Però el cas és que en fer-se l’hora vaig ser l’únic que hi va acudir: tot semblava indicar que m’havien fet passada.

Vaig decidir de fer temps, per si de cas era jo qui havia malentés les instruccions, i vaig aprofitar per a fer-me un café amb llet en aquell local que s’havia fet famós.
No sé si vaig ser el primer client del dia, però en aquell moment sí que n’era l’únic, de manera que quan l’ama va aparéixer per la porta de la cuina em va atendre de seguida. Era el dia de Reis, i mentre buidava la tassa a glopets mesurats vam parlar dels regals. Ella em va ensenyar una polsera, i jo li vaig explicar que feia uns dies que no parava per casa, que en arribar ja veuria si m’havien dut res. Se li notava que estava contenta i tenia ganes de xarrar.
Escoltar és una de les meues especialitats, i enmig dels comentaris es va fer hora de tornar a provar sort, o de mamprendre el camí de tornada a casa si es confirmava la passada. Em vaig acomiadar d’aquella dona, i el café tornà a quedar-se sense parroquians.
Al timbre seguia sense respondre ningú, i quan ja quasi havia arribat als afores del poble me’l vaig trobar que aplegava, ell i el gos, conscient que feia tard. Al remat, encara ho va poder arreglar, i vam anar a un altre café, que devia ser el Nou si l’altre era el Vell.

Don Camilo al bar Xurro

0
Publicat el 2 de gener de 2021
L’escena es produïa a l’antic Bar Xurro, al cantó redó de la plaça del Convent. No sé per què me la imaginava allà: en realitat corresponia a una situació explicada en un dels acudits que recorde de molt menut, contat per mon tio Juanito el Tarranquet.
Un home menjava a dos queixos, afartant-se com si s’acabara el món. No li duien prou plats, que sempre s’enduien buits i escurats. Va arribar el moment de les postres, el café i el puro, i ben estomacat va exclamar: ‘Xe, m’he quedat com un “padre”!’
A la taula veïna, el rector del poble que no havia pogut evitar admirar-se de la golafreria de l’home i escoltar el que considerà una falta de respecte, li amollà molest: ‘Deu voler dir com un porc!’.
– ‘Ah, que els han canviat el nom?’.
 
La gràcia que puga tindre l’acudit és discutible. Però recorde, més enllà de l’èxit humorístic, la sensació de burla al clero com si fóra una arma casolanament clandestina, que sorprenia el monyicot que jo era.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer tard

0
Publicat el 2 de gener de 2021

Un dia vaig parlar amb Hugo Mas sobre aquest himne de Léo Ferré. Després, temps més tard, em vaig perdre aquesta versió que va fer a l’Olleria amb els Arthur Caravan i que, segons em va explicar quan vam coincidir al cap de pocs minuts d’acabar-se l’actuació, m’havia dedicat.

Diria que ja ho havia explicat, però té igual.

Ací un muntatge sobre el tema original:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els ancians de la web de Vicent Partal

0
El restaurant del carrer de Sant Vicent de València era pràcticament buit, de nom pretesament italià i pizzes de bon menjar. Em va dir que havia aprofitat el temps del confinament per a construir-se una web personal, on aniria publicant material i informacions relacionades amb la seua activitat, frenètica i polifacètica, de cap a cap del país. I que ja hi havia posat un vídeo d’una conferència que va fer ací al poble, en un temps on encara devíem saber com ens havíem conegut.
Ara ja l’ha feta pública, la web, i entre un grapat de fotografies amb tot de personalitats i llocs de pes, i en la col·lecció de vídeos de xerrades de dalt a baix del país i a l’estranger apareix aquell enregistrat en VHS en un llunyà 1992.
Fa vertigen veure que ja pots mirar tan arrere, i aborrona una miqueta trobar-te enmig de tant de prestigi i sentir el pes d’una amistat que encara ens uneix.
Fusseu la pàgina vicentpartal.cat, que ben farcida la trobareu.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gràcies, Manolo Escobar

0

A voltes ens perdem mirant de fer grans argumentacions per a defensar alguns conceptes ideològics, o ens enrossinem amb complicades explicacions de justificacions històriques o amb elaborades teories socials sobre adscripcions nacionals.

I en acabant et trobes que algú s’ha empescat una manera esplèndidament senzilla de fer-ho, amb quatre ratlles i un ús exquisit de la lògica.
Ho fa el gran Manolo Escobar en El pueblo no se equivoca.
…/…
Si al grito de “viva España”
otro “viva” no responde,
si es hombre no es español,
y si es español no es hombre.
…/…
Doncs això: si a un servidor, quan sent ‘Viva España!’ li entra més por que no ganes de respondre un ‘Viva’, la conclusió és indiscutible.
*Nota: crec que la cançoneta és ja dels anys 80, i no és que siga masclista, és retrògrada.
(No és menester que mireu el vídeo)
Publicat dins de General | Deixa un comentari