La paella mecànica

Fa uns poc dies vaig escriure un apunt al bloc en què em referia a com Mahatma Gandhi havia descrit la manera amb la qual l’imperi de la seua majestat britànic havia intentat vèncer el moviment pacifista hindú que lluitava per la seua independència, i de com a la fi havia estat derrotat. Per posteriorment traçar-ne una analogia amb els esdeveniments que s’estaven succeint a Catalunya.

Gandhi ho descrivia així: “Primer t’ignoraran, després és riuran de tu i per últim t’atacaran. Aleshores hauràs guanyat.”

El paral.lelisme d’aquestes paraules amb què està succeint al Principat, sembla més que evident.

Al meu parer, fins a la gran manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut que havia estat aprovat en el Parlament de Catalunya (en juliol de 2010), Espanya senzillament havia ignorat el moviment independentista català.

Aquest moment va ser un punt d’inflexió en què els poders fàctics espanyols, ja preocupats (encara que sense manifestar-ho) pel que es començava a “coure” a Catalunya, comencen obertament a intentar desprestigiar aquest moviment, però sense recórrer encara a amenaces, sinó més aviat burlant-se d’ell i dels que el recolzaven, al.legant que aquesta reivindicació només era una mera utopia i titllant de bojos i visionaris tots aquells que creien que algun dia Catalunya podria arribar a tindre un estat propi i plenament sobirà.
Les burles i les desqualificacions burlesques començaven a omplir les pàgines dels diaris addictes al règim i les declaracions dels polítics espanyolistes.

Aquesta situació es va perllongar, al meu entendre, fins que el Parlament català va proclamar a Catalunya com a subjecte polític sobirà fa ara aproximadament un any.

És aleshores quan Espanya començà a prendre plena consciència que el que estava passant a la política de Catalunya anava molt més enllà d’una simple declaració d’intencions, per adonar-se que el full de ruta cap a la independència s’havia encetat i que podria no tindre marxa enrere si no actuava ja de manera més explícita que com ho havia fet fins aquell moment.

Un nou punt d’inflexió esdevé llavors en l’actuació dels poders espanyols. L’època dels acudits, de les burles i de les desqualificacions jocoses cap al procés independentista català s’acaben i donen pas a una campanya d’insults i amenaces més o menys vetllades en l’àmbit públic, i a una autèntica guerra bruta desencadenada des de les clavegueres de l’estat, amb tota seguretat finançada amb diners públics dels fons reservats (tal i com ara se sap va succeir amb l’anomenada “Batalla de València”, amb el general Manglano i l’Abril Martorell com a màxims instigadors d’aquella trama contra el moviment nacionalista i d’esquerres d’aleshores al País Valencià).

No cal dir que en aquesta fase ens trobem immers a hores d’ara.

Però en el meu anterior apunt feia una reflexió més.
I era respecte a quins són els dos factors que s’apunten com decisius en la resolució final del conflicte: la voluntat del poble de Catalunya i la geopolítica.

El primer d’ells, la voluntat del poble, està bastant clar que està guanyat.
L’èxit de les grans manifestacions que hi han hagut a Catalunya durant les dues últimes Diades, i allò que diuen les darreres enquestes publicades, que donen un suport majoritari a la independència, així ho indica.

I assenyalava també que en el segon dels factors, el de la geopolítica, fets com el del suport o rebuig de la UE i de la resta de països del món a aquest procés, el com es veuran influïdes les relacions econòmiques i comercials entre Catalunya i aquests països, el com quedaria la situació de la defensa dins de l’actual aliança militar i molts altres factors, anaven a ser fonamentals en la resolució final de la questió.

Just 24 hores després de publicar aqueix apunt es va fer públic el fet que el passat 20 de desembre Artur Mas havia enviat una carta als 27 líders de la Unió Europea i un memoràndum als responsables d’Exteriors d’un total de 45 països, per demanar el seu suport en la celebració de la consulta.

I tot just dos dies abans d’això, el Ministeri d’Exteriors espanyol havia remès a totes les seues ambaixades i consolats al món un “manual” de 210 pàgines titulat ‘Per la convivència democràtica‘ , en què s’apuntaven idees com que “l’opció independentista provoca el desconcert i consternació del conjunt de la societat espanyola, inclosa gran part de la catalana” o que “la vocació europeista de Catalunya es veuria truncada” si es separara de l’Estat espanyol.

Possiblement les amenaces de més gruix calat arribaran quan Artur Mas convoque oficialment la consulta el proper mes de setembre, com ara les de la suspensió de l’autonomia o la de destituir o fins i tot empresonar Artur Mas per un delicte de sedició. I, possiblement, l’amenaça d’una intervenció militar es farà sentir també des de certs sectors de l’espanyolisme polític i mediàtic més reaccionari.

La geopolítica és el més semblant a una partida d’escacs.
I ara la confrontació entre Espanya i Catalunya sembla estar disputant-se en un tauler d’escacs, en el qual cada un dels jugadors ha de definir molt bé l’estratègia que ha d’emprar per guanyar la partida, ha d’estudiar a fons les debilitats de l’adversari i moure amb mestria les seues peces en el tauler geopolític per intentar obtindre avantatge en la partida.

El canvi de com s’estan desenvolupant els esdeveniments a hores d’ara, amb respecte a com era fa poc de temps, ha estat radical.
Abans un dels jugadors (Espanya) jugava literalment al tir al blanc amb l’altre (Catalunya). Més aviat no hi havia joc, només un jugador que abusava sense contemplacions de l’altre i que se sabia amb la partida completament guanyada.

Però ara el terreny de joc, un tauler d’escacs, augura una partida d’igual a igual, cosa inimaginable fa pocs anys.

Catalunya té millor joc en aquesta partida, perquè compta amb el necessari suport popular que podria decantar-la al seu favor.

L’escac i mat podria produir-se el proper 9 de novembre.
Solament així Catalunya pot guanyar la partida, ja que a Espanya caldrà guanyar-la i democràticament, ja que ella mai tombarà el seu Rei.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de gener de 2013.

Hi ha un compte enrere digital a la portada del diari La Veu del País Valencià que des de l’u de gener d’enguany indica el nombre de dies, hores, minuts i segons que ens queden als valencians fins que es produïsca el desitjat i tant de temps esperat canvi polític a la Generalitat.

Acabe d’escriure l’apunt, i  torne a mirar el rellotge del compte enrere de La Veu. Ara són quasi 25 minuts menys que quan ho vaig fer en començar a escriure aquest apunt.

L’altre dia, fullejant un diari, vaig trobar una ressenya que feia esment a una desconeguda història (al menys per a mi) que afectava Mahatma Gandhi.

La història era la següent: corria el mes d’octubre de 1947 quan Gandhi li va lliurar a un dels seus néts, Arun Gandhi, un tros de paper en el que hi havia escrit de pròpia mà una xicoteta llista amb “les set equivocacions de la societat humana i la causa de tota la violència”, allò què podríem anomenar els set pecats socials.

Aquests eren els següents:

• Política sense principis.

• Riquesa sense treball.

• Plaer sense consciència.

• Coneixement sense caràcter.

• Comerç sense moralitat.

• Ciència sense humanitat.

• Adoració sense sacrifici.

L’endemà, Arun tornava a Sudàfrica on vivia en aquell moment, per no tornar a veure el seu iaio mai més, ja que tres mesos després Gandhi era assassinat.

La llista de pecats havia estat elaborada i publicada pel mateix Gandhi uns anys abans, el 1925, en un diari que ell editava, “Young Índia”.

 

 

Sembla ser que Arun Gandhi va afegir un temps desprès un vuitè pecat a la llista del seu iaio: el de “Drets sense responsabilitats”.

La llista de pecats socials que Gandhi em van fer reflexionar.
Malgrat fer quasi 90 anys des de que havia estat feta, em semblava plenament aplicable als principis de la societat i la política de l’actualitat.

Aquesta llista es troba esculpida en una de les parets del seu mausoleu.

La ressenya periodística que estava llegint assenyalava que una còpia es lliura en forma de pergamí a tots els personatges il.lustres que el visiten per honorar a Ghandi. La intenció d’aquest present és que “no caiguen en aquests mateixos errors” que Gandhi havia identificat.

El xicotet article acabava assenyalant que el Rei Juan Carlos Borbón va rebre’n una còpia quan visità el mausoleu a l’octubre de 2012. I allà estava la seua fotografía amb el pergamí a les seues mans, la què figura a l’inici de l’apunt.

En veure-la em vaig preguntar: que hi haurà pensat o sentit el monarca d’Espanya quan els haja llegit, especialment aqueix que diu allò de “riquesa sense treball“?

Probablement res, vaig pensar, o potser en què el seu escàndol a Botswana escampara el més aviat possible per tornar a fer una nova cacera d’elefants en companyia d’una bonica princesa alemanya…

Patraix, València, a 8 de gener de 2013.

Aquesta nit han arribat de l’orient per fer avui la felicitat de molts milers de xiquets i xiquetes d’arreu del món cristià.

Però ahir pel matí també va ser un dia especial per als discapacitats valencians i els seus familiars que es varen aplegar al Parterre de la ciutat de València.

Volien fer arribar al Patge reial unes cartes. Però unes cartes molt diferents de les que els xiquets i xiquetes entreguen als patges de ses majestats els reis d’Orient.
No eren cartes demanant joguets, jocs, regals, il.lusions… eren cartes demanant una cosa què sembla haver desaparegut de la política valenciana: JUSTÍCIA! 

Ahir al vespre hi havia una nova cita per a la ciutadania valenciana. Es complien set anys i mig d’un terrible accident de metro que va canviar la vida de moltes persones i la percepció de moltes altres.

I allà novament estava jo, a la plaça de la Mare de Déu de València, envoltat de milers de valencians, compartint el dolor de les famílies, acompanyant els membres de l’Associació de víctimes del metro de València i clamant per allò que els actuals governants del País Valencià no han conegut mai: dignitat, lleialtat, honestedat, decència, …

I des d’aquella fatídica data, un 3 de juliol de 2006, un intent d’anestèsia col.lectiva va ser posat en marxa per uns governants canalles, infames, perversos i indignes, injectant una bona dosi de mentides i manipulació en els seus mitjans lacais de comunicació i en totes les seues compareixences públiques per tal d’intentar adormir a tota una societat i fer-la creure que allà no havia passat res, que tot havia estat un error fatal, un error humà. I compte per paga, mort el maquinista del tren, el culpable de l’accident, tot hauria d’acabar ací.
Mort el gos, s’acabat la ràbia, ens van intentat fer veure.

Però no ho han aconseguit.

Perquè després de 7 anys i mig de silenci, mentides, manipulació, baixesa, vilesa i d’oprobi…

… després de 90 mesos d’ignomínia, vergonya, traïció, ultratge, indignitat i de perversitat…

… després de 2700 dies de silenci, traïció, deslleialtat, traïdoria, maldat, afront, deshonor i d’injúries… ahí seguim tots plegats denunciant la seua infàmia, clamant justícia i demanant la seua dimissió.

La infàmia d’el govern d’un país on els seus polítics volen fer veure que mai no passa res.
Un govern que no pot estar ni un dia més al capdavant de la Generalitat de tots els valencians.

Patraix, València (L’Horta) a 4 de gener de 2013.

Ja no sembla que hi hagen línies vermelles que puguen aturar els instints privatitzadors i de negoci de les grans empreses que pretenen convertir la nostra sanitat en una mercaderia al servei del seu compte de beneficis.

Aquesta notícia em sembla greu, gravíssima. Ho ha denunciat la Federació espanyola d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.

La història va començar a finals de la dècada dels 80 i principis dels 90, quan empreses privades nord-americanes que ja començaven a comerciar amb sang humana van contractar a donants d’alt risc, incloent-hi presos i consumidors de drogues, i van tractar amb productes derivats d’aquestes donacions a persones afectades d’hemofília en molts països sense realitzar els controls pertinents, entre ells Espanya, provocant milers de contagis d’hepatitis i VIH.

Però no va passar res… les companyies farmacèutiques implicades eren tan poderoses que van aconseguir acords extrajudicials per evitar la major part de les demandes.
Però l’alarma creada va impulsar la prohibició de comerciar amb sang humana i la generalització de les donacions voluntàries i no remunerades.

Malgrat aquests greus fets i que l’Organització Mundial de la Salut segueix alertant sobre la inseguretat associada a la mercantilització de la sang (l’OMS s’ha marcat com a objectiu que tots els països obtinguen els seus subministraments de sang de donants voluntaris no remunerats entre 2014 i 2020), aquest Estat espanyol mafiós ja ha permés que s’encete la privatització de la sang per Madrid, on Ignacio González i Javier Fernández Lasquetty, president i conseller de Sanitat de la comunitat autónoma, respectivament, acaben d’aprovar la privatització de la gestió de les donacions de sang, que cedeixen a la Creu Roja a canvi de 9,3 milions d’euros (67 euros per donació).

Comencem el 2014. Un any que pot esdevenir decisiu per a la història de Catalunya.

Les llibertats nacionals arrabassades per la nació castellà-espanyola ara fa 300 anys podrien recuperar-se de nou.
Però la situació a hores d’ara del món difereix molt de la que era fa 300 anys.

Dos factors principalment decidiran enguany aquest futur: la voluntat del poble de Catalunya i la geopolítica.

El primer dels dos, la voluntat del poble, s’ha deixat intuir molt clarament a través de l’èxit de les grans manifestacions que hi han hagut a Catalunya durant les dues darreres Diades.
Dues manifestacions convocades de manera inequívoca per la independència, però què enguany caldrà reafirmar en les urnes a través de dues senzilles però decisives preguntes.

Les enquestes publicades des de fa ja algun temps donen a la independència un resultat a favor majoritari, en evident sintonia amb el que va ser el clam del poble de Catalunya als carrers en aquestes dues Diades.

I Espanya això ho sap. I ho sap molt bé.

I és ací on entra ara el segon d’aquests factors, el del complicat tauler de la geopolítica.

Fets com el del suport o rebuig de la UE i de la resta de països del món a aquest procés, el com es veuran influïdes les relacions econòmiques i comercials entre Catalunya i aquests països, el com quedaria la situació de la defensa dins de l’actual aliança militar i molts altres factors, seran també fonamentals en la resolució final de la questió.

Fa uns anys, no molt més enllà d’una dècada, la sola idea de pensar que arribaríem a una situació com la que viurem el 2014 simplement era ignorada, completament menystinguda tant a Espanya com a nivell internacional.

Però fa uns pocs anys aquesta possibilitat deixà de ser ignorada, per a escomençar a ser contemplada com una possibilitat en un futur més llunyà què pròxim.
Aleshores les enquestes començaven a indicar que l’opció de la independència ja no era la pura utopia que semblava ser en els anys que van seguir a la transició. Era una opció que, sense ser ni de bon tros majoritària, caldria començar a tindre en compte, ja què podria arribar a presentar una amenaça per als defensors de la “nació” unitària espanyola a mitjà o llarg termini, potser en la propera dècada.

I llavors Espanya va passar d’ignorar-la a tindre-la en compte, a riure’s i ridiculitzar a tots aquells què la veien com a possible en un cert termini. Era tot un símptoma de la preocupació creixent amb la qual aquesta Espanya començava a veure una possibilitat què havia semblat del tot impossible fa tant sols uns pocs anys.

Després de la Diada de 2012 i amb la confirmació de l’independentisme com un gran moviment popular transversal que podria esdevenir majoritari durant el 2013, l’estratègia de la política espanyola i dels mitjans de comunicació al seu servei començà a canviar, per acabar de donar un gir radical arran de la cadena humana per la independència i de l’anunci d’Artur Mas de la convocatòria de la consulta pel 2014.
La ignorància primer i les burles després, han esdevingut una campanya d’atacs, amenaces directes i desqualificacions obertes a tot allò que, d’una o altra manera, representa la idea de la independència de Catalunya.

I ara mateix, iniciat el 2014, ens trobem plenament immersos en aquesta dinàmica mampresa per part de l’Estat espanyol. I així es presumeix que seguirà, i amb redoblada intensitat, al llarg de l’any acabat de començar.

Sense saber-ho, Espanya ha seguit fil per randa el full de ruta que fa molts anys va traçar Mahatma Gandhi per explicar com va arribar la independència de l’Índia del domini britànic:
“Primer t’ignoraran, després es riuran de tu i per últim t’atacaran. Aleshores hauràs guanyat.“

I ara falta guanyar. Quan? El 9 de novembre de 2014.

Patraix, València, a 2 de gener de 2014.

En aquests dies de Nadal, en què els ciutadans de les societats opulentes vivim absorts en un frenesí consumista que resulta cínic, alhora de contradictori, amb el tipus de festivitat cristiana que teòricament celebrem (el del naixement d’un Déu que va vindre al món a redimir els pobres i els desposseïts), no ve malament fer una ullada a unes simples estadístiques que demostren com, tot i viure en societats tècnicament molt avançades, amb tot tipus de mitjans tecnològics, materials, logístics, alimentaris, etc… al seu abast, les diferències materials entre els éssers humans que vivim en aquesta societat cada vegada són més grans.

Els valors dels índexs de Gini i el del llindar de la pobresa ens ajudaran a comprovar-ho.

El Gestha és un dels col.lectius que agrupa els Tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol.

En un estudi recent què va realitzar a nivell estatal i per comunitats autònomes, titulat “La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”, varen assenyalar que a nivell d’Estat espanyol el 20 % dels contribuents més rics acapara el 44% de tots els ingressos declarats el 2012.

Aquesta dada contrasta amb les rendes declarades pel 80 % restant que, tot i ser un nombre de contribuents quatre vegades superior, tot just va acumular el 56% dels ingressos, el que posa de manifest l’existència d’un alt nivell de desigualtat social i econòmica.
Si a això li sumem el fet que el 20 % dels declarants “més pobres” només represente el 6,6 % dels ingressos totals, tindrem la foto sencera de l’enorme desigualtat de rendes què existeix a l’Estat espanyol.

El coeficient de Gini és una mesura de la desigualtat ideada per l’estadístic italià Corrado Gini.
Normalment s’utilitza per mesurar la desigualtat dels ingressos dins d’un país, però pot utilitzar-se per mesurar qualsevol forma de distribució desigual. Aquest coeficient és el resultat d’un nombre entre 0 i 1, on 0 es correspon amb la perfecta igualtat (tots tenen els mateixos ingressos) i on el valor 1 es correspon amb la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). 

L’índex de Gini és el coeficient de Gini expressat en percentatge i és igual al coeficient de Gini multiplicat per 100.

A l’Estat espanyol aquest índex se situa en un 0,32.

Els índexs comparatius dels Països Catalans, de l’Estat espanyol i d’altres països europeus que puguen comparar-se amb ells en grandària o població, són els següents:

-Principat: 0.34

-País Valencià: 0.17

-Illes Balears: 0.25

-Dinamarca: 0.28

-Benelux: 0.25

-Suïssa: 0.30

-Irlanda: 0.30

El País Valencià esdevé el nostre territori amb el major índex d’ igualtat; per contra, el Principat n’esdevé el més desigual.

L’explicació dels tècnics d’hisenda espanyols per a la dada d’el Principat és que la major concentració de grans fortunes a Catalunya (i també a Madrid a nivell estatal) fa que en aquest territori augmente l’escletxa de la desigualtat.

-Espanya: 0.32

-França: 0.30

-Alemanya: 0.29

-Itàlia: 0.32

-Zona euro: 0.31

En paral.lel, aquest augment de la diferència entre els contribuents més rics i la gran majoria dels assalariats no només s’ha convertit en una sensació generalitzada a causa de la crisi, sinó que també s’ha traduït en una realitat a peu de carrer, amb un augment espectacular de les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Així, des que va començar la crisi a finals de 2007, més de dos milions de persones han passat a viure per sota d’aquest llindar a l’Estat espanyol, fins als 9,3 milions, fet que suposa un 28,8% més.

Les dades de variació del percentatge de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa entre els anys 2007 i 2012, són els següents:

-Principat: +48.2 %

-País Valencià: +46.4 %

-Illes Balears: +24.9 %

-Estat espanyol: +28.8 %

Possibles solucions polítiques a aquesta esgarrifosa situació social?
Per frenar aquesta situació, els tècnics del Ministeri d’Hisenda proposen intensificar la lluita contra el frau i focalitzarla en investigar l’evasió protagonitzada per les grans fortunes i grans empreses, que concentren el 71,8 % del frau fiscal total. Aquest delicte suposa una pèrdua recaptatòria per a l’Estat espanyol de més de 42.000 milions d’euros anuals.

Alhora, aquest col.lectiu advoca per crear un impost sobre la Riquesa d’àmbit estatal -evitant així les bonificacions autonòmiques al 100 % de la quota- amb mínims exempts similars als vigents en l’Impost sobre Patrimoni, encara que el tipus efectiu d’aquest nou tribut hauria de triplicar al de l’actual impost per ser efectiu.
D’aquesta manera es podria aconseguir una recaptació addicional de 3.400 milions d’euros anuals.

En aquest sentit, el president de Gestha, Carlos Cruzado, va dir que la posada en marxa d’un impost sobre la Riquesa de caràcter estatal “tindria un major efecte sobre la recaptació i serviria per evitar l’aplicació de noves retallades, amb els quals només es afegeix més pressió sobre l’economia de les classes mitjanes i treballadores”.

A aquest objectiu també ajudaria una reorganització de l’Agència Estatal Tributària espanyola que dedicara més esforç a perseguir el frau de les multinacionals i grans companyies del país, en comptes de concentrar el 80% dels recursos en investigar autònoms, microempreses, pimes i assalariats (què és el més fàcil), a més d’adoptar mesures per exercir un major control de l’eficiència de la despesa pública.

Segons el secretari general de Gestha, José María Mollinedo, “si s’adoptaren aquestes mesures, i es reduïra l’elusió fiscal de les grans fortunes i multinacionals, el sistema fiscal contribuiria a reduir la desigualtat per l’efecte redistributiu que hauria de tindre el sistema fiscal en general, i l’IRPF en particular“. 

Qui va dir que les classes socials i la lluita de classes havia desaparegut, que eren conceptes antiquats i inaplicables a la nostra societat actual?

Em quede amb el raonament del multimilionari nordamericà Warren Buffet: “La lluita de classes continua existint, però la meua va guanyant”. 

Patraix, València (L’Horta), a 31 de desembre de 2013.

L’anònim graffiter valencià que va deixar la seua empremta en la paret d’una fàbrica abandonada de la Patacona, un sector de platja perdut entre la ciutat de València i Alboraia, mai podia haver imaginat que el seu graffiti anava a posar en dificultats fins al mateix Ministeri d’Hisenda espanyol.

Un simple graffiti (què apareix a la foto de l’inici) amb una frase carregada de contingut (sense ser de collita pròpia), què està en boca de tothom què conega una mica el percal què es cuina per aquesta terra, però que sembla haver ferit la sensibilitat d’algun senyoret del ministeri espanyol: «La corrupción, como la paella, en ningún sitio se hacen como en Valencia».

Però la fotografia d’aquest graffiti va saltar sorprenentment a un dels més distingits almanacs espanyols, el de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, de la Real Casa de la Moneda.
I dic sorprenentment perquè aquest fet seria una cosa completament normal en qualsevol país on es respectara mínimament la llibertat d’expressió, però clar això mai pot ocórrer en Españistán, un país on els censors que treballen per a l’església i la partitocràcia han de fer fins i tot hores extres perquè la feina se’ls acumula. 

La publicació d’aquesta fotografía, sembla ser que junt a de alguna altra, li ha costat ni més ni menys a aquesta institució haver hagut de retirar 5.000 agendes a punt de ser distribuïdes per al 2014.

Aquest organisme, dependent del Ministeri d’Hisenda, va traure a concurs el seu almanac per al proper any.
L’empresa guanyadora va ser la mercantil madrilenya Simancas Ediciones, en un procediment negociat amb publicitat. En un primer moment el contingut gràfic de l’agenda va rebre el vistiplau de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre. Però va ser després de publicar la Cadena Cope el seu contingut crític amb la religió (hi havia també algunes frases crítiques amb aquest tema i la política valenciana, que l’entitat va retirar l’almanac. Perquè, com diuen, “amb l’església hem topat”, i també amb la imbecilitat institucionalitzada! 

Però, malgrat tot, la foto censurada no pot amagar la crua realitat de la justícia valenciana.

Segons han confirmat fonts pròximes al Tribunal Superior de Justícia valencià, l’any 2014 s’afronta sobrecarregat de casos de corrupció política i amb un sobreesforç a l’esquena dels seus jutges després d’instruir el major nombre de casos de corrupció de tota la història durant el 2013, el què ha obligat a magistrats i funcionaris a incrementar les seues hores de treball per no paralitzar el funcionament d’aquest òrgan i evitar el col.lapse de moltíssims assumptes.

Les causes més importants relacionades amb la corrupció política valenciana que ha instruït el tribunal valencià el 2013 són els de ‘Cooperació’, ‘Gürtel’ i ‘Brugal’.
Per aquestes causes el Tribunal s’ha vist obligat a demanar un magistrat de suport, dos magistrats en funcions de lletrats per assistir a les “complexes” instruccions i quatre funcionaris. Es tracta de reforços que el TSJCV ha considerat necessaris per poder tirar endavant tots els procediments.

Solament del “cas Gürtel”, el més antic dels tres, hi han sis peces obertes.
D’aquestes sis causes, només en una d’elles, la que investiga les contractacions de la fira Fitur entre els anys 2005 i 2009, hi ha 13 processats, a saber: les ex-conselleras de Turisme Milagrosa Martínez i Angèlica Such , l’excap de gabinet de l’Agència Valenciana de Turisme Rafael Betoret, Álvaro Pérez, Pablo Crespo, Cándido Herrero i Francisco Correa -considerats presumptes capitostos de la trama-, Isaac Vidal, excap de l’àrea de Mercats i Comunicació de l’Agència Valenciana de Turisme, Jorge Guarro, cap del servei de Promoció de l’agència i Ana Grau, coordinadora de fires de l’AVT, Juan Bover, cap de servei de servei de Infraestructures Turístiques de la Generalitat, Isabel Jordán (exadministradora d’empreses de la trama) i Mònica Magariños (ex-empleada de les mateixes entitats)… quasi res!

Del “cas Cooperació” hi han dues peces obertes, i només en una d’elles hi ha nou imputats, un d’ells a la presó, l’empresari Augusto César Tauroni.

Però als senyorets de la COPE i del Ministeri d’Hisenda no els sembla preocupar tot això.
La seua principal preocupació a hores d’ara es què no es puga donar a conèixer el que un graffiter anònim puga escriure en una paret perduda de la Patacona valenciana.
Però tenen tan poc de trellat els nostres moderns “torquemades” espanyols, que el que abans només anaven a veure els 5.000 posseïdors de les agendes de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, ara s’han multiplicat per cent gràcies a la difusió que la seua censura ha tingut a través dels mitjans de comunicació i d’internet.

Gràcies senyors torquemades, per ajudar a conèixer i difondre les amagades obres dels nostres graffiters anònims!

Patraix, València (L’Horta), a 30 de desembre de 2013. 

Tal com reflectia la noticia, les converses entre el València C.F. i La Generalitat de Catalunya es van iniciar amb molta discrecció fa aproximadament un any sota el mandat de l’anterior president del club, Manuel Llorente, amb el compromís per ambdues parts de mantindre-les sota el més absolut secret.

Després d’uns mesos de converses es va arribar a un principi d’ acord, pel qual la Generalitat pagaria al València C.F una quantitat pròxima als 5 milions d’euros al any, a canvi de lluir l’anagrama independentista a les diferents samarretes oficials del club.

La crisi desencadenada fa uns mesos al club de Mestalla després de formar-se un nou patronat de la Fundació VCF, que va obligar a Manuel Llorente a dimitir com a president el passat mes d’abril, va deixar en suspens l’acord inicial a què havien arribat les dues parts.

Amb l’arribada a la presidència del club d’Amadeo Salvo, i davant la crítica situació econòmica de l’entitat què l’ha portat a la vora de la desaparició, les converses es van reprendre novament de manera molt discreta el passat mes de setembre després de la Diada, sent ara preses de manera directa pel propi Conseller de la presidència Francesc Homs, dins d’una estratègia destinada a internacionalitzar la marca de l’independentisme català arreu d’Europa, després de l’enorme clam popular per la independència difós per tot el món l’11-S.
 

Segons han confirmat fonts pròximes a la Generalitat de Catalunya, la estratègia de difusió del missatge independentista per la qual aposta decididament el partit del govern de CiU, amb el suport d’ERC, a través de l’esponsorització de tres o quatre equips de futbol de renom a nivell europeu, es considera molt adequada per fer-lo arribar entre la ciutadania europea, atès el gran nombre potencial d’espectadors existents en els estadis i a través de les cadenes de televisió.

La Generalitat ha confirmat a aquestes fonts que s’han establert també contactes al respecte amb els presidents d’alguns clubs catalans, encara que no ha donat a conèixer els seus noms. 

El València C.F. serà l’únic equip de la lliga espanyola, fóra de Catalunya, amb el qual es va a negociar, ja que representa a la segona ciutat amb major nombre de catalanoparlants després de Barcelona.
A més, l’actual i únic fins ara patrocinador de l’equip, l’empresa xinesa Jinko Solar, finalment ha donat el vistiplau a que el missatge independentista puga aparèixer a la samarreta, a l’altura del pit dels jugadors.

A nivell europeu, els tres clubs amb els quals la Generalitat ha establert contactes per esponsoritzar el missatge independentista són el Bayern Munic, l’Arsenal i el Celtic de Glasgow.

Fonts pròximes a la presidència de la Generalitat han confirmat que l’elecció de l’equip bavarès es va decidir arran del fitxatge de Pep Guardiola com el seu entrenador.
Guardiola, favorable des del primer moment a que el seu nou equip lluïra el missatge independentista a la samarreta, va intercedir davant el seu actual president, Karl-Heinz Rummenigge, per fer més fluids els contactes amb Francesc Homs.
En aquest moment s’està a l’espera de la resposta d’Adidas, actual patrocinador del club, per intentar tancar un acord de cara a la propera temporada.

Els contactes amb l’equip escocès del Celtic es van iniciar en conèixer-se les simpaties pro-independència d’Escòcia del seu actual president, Ian Bankier, així com d’una part important dels seus socis i seguidors.
El Celtic es va mostrar des del principi favorable a aquesta iniciativa, i fins i tot s’està estudiant la possibilitat que poguera lluir a la samarreta una doble frase que pogués recollir també el missatge independentista escocès, tal com “Freedom for Scotland and Catalonia” o algun altra opció semblant. Aquesta iniciativa s’està coordinant a dues bandes amb la Generalitat i també amb l’equip de govern de l’SNP que presideix Alex Salmond. Les gestions van bon camí, segons han informat fonts de la Generalitat. 

Respecte del acord arribat amb el València C.F., la decisió del seu president Amadeo Salvo, sabedor de les fortes crítiques que pot rebre d’una part important de l’afició valencianista, ha estat presa d’acord amb un reduït grup de la seua màxima confiança dins de l’actual directiva del club, tancant una setmana extraordinària en què va anunciar també la compra de l’entidat de Mestalla per part de l’empresari multimilionari xinès Peter Lin.

Dos esdeveniments de la màxima importància per a l’entitat, que sembla poden aclarir favorablement el futur econòmic i social del club, després d’haver passat a ser propietat de Bankia fa tot just uns dies.

Patraix, València, a dia dels Sants Innocents de 2013.

A la contraportada d’aquell diari es van publicar en aquell moment els noms i cognoms dels agents, els seus domicilis i telèfons implicats en les tortures comeses a un grup de joves estudiants detinguts l’abril de 1971. Actualment, alguns d’ells s’han adherit a la querella argentina que investiga els crims del franquisme, en què denuncien haver patit les tortures i maltractaments de policies com Manuel Ballesteros, Benjamín Solsona o Jacinto López Acosta.

Els periodistes de la Marea han parlat ara amb alguns d’aquells protagonistes, recollint-hi l’esgarrifós relat dels fets, quinze dies a comissaria on asseguren que es van sentir en mans d’una policia que “podia fer amb ells el que volguera”.

Molts d’aquests membres de la Brigada Polític Social van tindre llocs de responsabilitat després de la caiguda del franquisme. Ells ja ho varen dir en el seu moment: “No vos equivoqueu, quan arribe la democràcia nosaltres seguirem ací”. I, efectivament, les seues paraules es van complir.

Ara, la via argentina obre una nova via perquè els seus actes “no queden impunes”, segons expliquen els denunciants, que la resumeixen en una sola frase: “no és una qüestió revengista, sinó de justícia”.

En aquest enllaç podeu veure un resum del vídeo publicat en la noticia de La Marea:

Patraix, València (L’Horta), a 27 de desembre de 2013.

…La injustícia és insostenible, no el benestar social.

Saben vostés què? Jo també vaig a dedicar una part a felicitar-los el Nadal.
Sí, vaig a felicitar-los el Nadal perquè Fabra els haurà enviat una…
El President no està ací, però els haurà enviat una felicitació: “Et desitge un bon Nadal i un 2013 ple de benestar i esperança”.

Doncs sí, perquè mancant fe i caritat el que ens queda és l’esperança. Però per a mi les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes, però han de servir almenys perquè puguem créixer en esperit.
Així és que jo els desitge a tots vostés un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet estrenyent el botó des dels seus escons…

Ací teniu el video de la seua intervenció a les Corts valencianes:

http://www.youtube.com/watch?v=mcsAWtQ04nw

Vos desitge a totes & tots i als vostres molta salut, felicitat i bonaventura!

Patraix, València, a 25 de desembre de 2013.